Agatha Christie

De Wikipedia
Agatha Christie
Vida
Nacimientu Ashfield (es) Traducir[1]15 de setiembre de 1890[2]
Nacionalidá Bandera del Reinu Xuníu Reinu Xuníu de Gran Bretaña ya Irlanda  (15 setiembre 1890 -  1927)
Bandera del Reinu Xuníu Reinu Xuníu  (1927 -  12 xineru 1976)[3]
Llingua materna inglés
Muerte Winterbrook (es) Traducir[4] y Wallingford[3]12 de xineru de 1976[2] (85 años)
Sepultura Cholsey (es) Traducir
Causa de la muerte causes naturales
Familia
Padre Frederick Alvah Miller
Madre Clarisa Margaret Boehmer
Casada con Archibald Christie (1914 – 1928)[5]
Max Mallowan (es) Traducir (1930, 1930 – 1976)[6]
Fíos/es Rosalind Hicks
Hermanos/es
Estudios
Estudios educación privada (es) Traducir
Llingües falaes inglés[7]
Oficiu enfermera, escritora, novelista, guionista, dramaturga, prosista, autobiógrafa, poeta, dramaturga, escritora de ficción de detectivesarqueóloga
Trabayos destacaos The Murder of Roger Ackroyd
The Sittaford Mystery
Peril at End House
Lord Edgware Dies
Murder on the Orient Express
The A.B.C. Murders
Cards on the Table
Death on the Nile
Sad Cypress
Five Little Pigs
Towards Zero
A Murder Is Announced
A Daughter's a Daughter (es) Traducir
Endless Night
Curtain
Sleeping Murder
And Then There Were None
Premios
Miembru de Real Sociedá de Lliteratura
Movimientu Knox's Commandments (en) Traducir
Seudónimu/os Mary Westmacott
Xéneru artísticu novela policiaca
novela d'aventures
autobiografía
ficción de detectives
IMDb nm0002005
agathachristie.com
Cambiar los datos en Wikidata

Agatha Mary Clarissa Miller, DBE (Torquay, 15 de setiembre de 1890-Wallingford, 12 de xineru de 1976), más conocida como Agatha Christie, foi una escritora británica especializada nel xéneru policial, por que'l so trabayu tuvo reconocencia a nivel internacional.[12] Amás de 66 noveles policiales, tamién publicó seis noveles roses sol seudónimu de Mary Westmacott y 14 hestories curties y incursionó exitosamente como autora teatral, con obres como La ratonera o Witness for the Prosecution.[13]

Nacida nuna familia de clase media alta, recibió una educación privada hasta la so adolescencia y estudió en diversos institutos de París.[12] Mientres se desempeñaba como enfermera mientres la Primer Guerra Mundial, publicó la so primer novela, El misteriosu casu de Styles (1920), onde introdució per primer vegada'l personaxe del detective Hércules Poirot.[12] La so apaición foi siguida pola de Miss Marple, y Tommy y Tuppence Beresford.

En 1914, contraxera matrimoniu con Archibald Christie, de quien se divorció en 1928. Sumida nuna llarga depresión, en 1926 sumió misteriosamente depués de que'l so coche apaeciera abandonáu cerca de la carretera. Once díes más tarde foi topada con un posible cuadru d'amnesia nun hotel sol nome d'una amante del so home.[12] En 1930 cásase col arqueólogu Max Mallowan, a quien acompañó en tolos sos viaxes a Iraq y Siria, onde pasó llargues temporaes. Les sos estadíes ende inspiraron delles de les sos noveles posteriores como Asesinatu en Mesopotamia (1930), Death on the Nile (1936) y Cita cola muerte (1938). Munches de les sos obres fueron afeches al teatru y al cine con relevante aceptación.[12] Foi designada Comendadora de la Orde del Imperiu Británicu pola reina Sabela II en 1971.[14] El Llibru Guinness de los Récores calificó a Christie como la novelista más vendida de tolos tiempos, polo que ye reconocida mundialmente y resulta solo comparable con William Shakespeare y la Biblia.[15] Según el Index Translationum, Christie ye l'autora individual más traducida con ediciones en siquier 103 idiomes.[16] En 2013, la so obra L'asesinatu de Roger Ackroyd foi votada como la meyor novela de crime de tolos tiempos por 600 pares de l'Asociación d'Escritores de Crime.[17]

Biografía[editar | editar la fonte]

Primeros años[editar | editar la fonte]

Agatha Mary Clarissa Miller nació'l 15 de setiembre 1890 nel senu d'una familia de clase media alta en Torquay, Devon, al suroeste d'Inglaterra.[18] La so madre, Clara Boehmer, orixinaria de Belfast, nació en 1854 como la única fía muyer del capitán Frederick Boehmer y Mary Ann West, matrimoniu que tuvo otros cuatro varones, unu de los cualos morrió nuevu. El capitán Boehmer pereció nun accidente d'equitación mientres una estadía en Xerséi n'abril de 1863, polo que Mary Ann tuvo que criar a los sos fíos sola so un magro ingresu económicu. Por causa de la so situación financiera, unvió a la so fía Clara a vivir en Sussex Occidental cola so tía Margaret Miller, casada dende 1863 con un norteamericanu millonariu, Nathaniel Frary Miller. Ende conoció al so futuru home, Frederick Alvah Miller, un axente de bolsa d'Estaos Xuníos y fíu del so padrastru.[19] Miembru de la clase alta norteamericana, había estáu aniciáu n'Europa pa estudiar en Suiza. Consideráu prestosu y atentu polos que lu conocíen, llueu desenvolvió una rellación amorosa con Clara y casáronse n'abril de 1878.[20] El matrimoniu tuvo dos fíos amás de Agatha: Margaret «Madge» Frary Miller (1879-1950), nacida en Torquay, y Louis «Monty» Montant (1880-1929), nacíu en Nueva York. Poco dempués, Clara adquirió una villa en Torquay llamada «Ashfield», onde vivió cola so familia y tuvo a la so última fía, Agatha.[21]

Agatha Christie na so niñez.

Christie señaló que la so infancia fuera «bien feliz»[22] y había crecíu arrodiada de muyeres fuertes ya independientes.[23] La so vida alternaba ente la so casa de Devonshire y les residencies de la so güela y tíes n'Ealing, West End y delles partes del sur d'Europa, onde la so familia trescurría les vacaciones d'iviernu.[24] Nominalmente cristiana, foi criada nun llar de creencies esotériques y, al igual que los sos hermanos, creía que la so madre Clara yera una psíquica con perceiciones extrasensoriales.[25] Los sos padres aportunaron en que la so fía recibiera una educación llariega[26] y encargar d'enseña-y a lleer y escribir, y a realizar operaciones aritmétiques básiques. Magar la so madre creía que los neños nun teníen d'aprender a lleer hasta la edá d'ocho años,[27] Agatha aprendió a los cuatro. Tamién la instruyeron alrodiu de la música y aprendió a tocar el pianu y la mandolina.[28][29] Foi una llectora voraz dende una edá temprana y ente los sos llibros preferíos topábense los infantiles escritos pola señora Molesworth, incluyendo The Adventures of Herr Baby (1881), Christmas Tree Land (1897) y The Magic Nuts (1898). Tamién lleó la obra d'Edith Nesbit, especialmente títulos como The Story of the Treasure Seekers (1899), The Phoenix and the Carpet (1903) y The Railway Children (1906). Al crecer, pasó a lleer versos surrealistes d'Edward Lear y Lewis Carroll.[30] Magar pasó enforma tiempu coles sos mascotes, gran parte de la so infancia trescurrió en soledá y aisllada d'otros neños. Al rellacionase con un grupu de moces en Torquay, señaló que «unu de los meyores momentos de la mio esistencia» foi la so apaición con elles nuna producción operística xuvenil de Gilbert y Sullivan, The Yeomen of the Guard, na qu'interpretó al héroe, Fairfax.[31]

El so padre carecía de cutiu y sufrió una serie d'ataques al corazón hasta que morrió en payares de 1901 a la edá de 55 años. La so muerte dexó a la familia afarada y con un futuru económicu inciertu. Agatha y la so madre siguieron viviendo xuntes na so casa de Torquay, ente que Madge treslladóse a Cheadle Hall col so nuevu home y Monty xunir al exércitu pa depués ser unviáu a Sudáfrica onde lluchó na Guerra de los Boers. Agatha declararía más tarde que la muerte del so padre, que se produció cuando ella tenía 11 años, marcó'l fin de la so infancia.[32] En 1902, Agatha empezó a recibir una educación formal na Escuela de Neñes de la Señorita Guyer en Torquay pero atopó dificultaes p'afaese al réxime disciplinariu. En 1905 foi treslladada a la ciudá de París, onde estudió en tres entidaes, Mademoiselle Cabernet, les Marroniers y la de la señorita Dryden.[33]

Aspirante a la escritura y Primer Guerra Mundial[editar | editar la fonte]

Al tornar a Inglaterra en 1910, afayó que la so madre taba enferma y dambes decidieron pasar tiempu xuntes na zona más templada d'El Cairu, agospiándose mientres tres meses nel Gezirah Palace Hotel. Visitó monumentos exipcios antiguos como la Gran Pirámide de Giza pero nun amosó interés pola arqueoloxía y exiptoloxía que nos sos últimos años aportaron a un aspeutu relevante na so obra.[34] De regresu a Gran Bretaña, siguió coles sos actividaes sociales, la escritura y la realización de teatru p'aficionaos, inclusive ayudó mientres la producción de la obra The Blue Beard of Unhappiness con un grupu d'amigues. Dalgunes de les sos primeres obres fueron publicaes pero Christie decidió nun enfocase nesta xera como futuru profesional.[35]

Mientres se recuperaba na cama d'una enfermedá, escribió'l so primer cuentu, The House of Beauty, que consistió n'alredor de 6000 pallabres sobre'l mundu de «la llocura y los suaños». El biógrafu Janet Morgan comentó más tarde qu'a pesar de «desaciertos d'estilu», la historia foi «convincente».[36] La mayoría de los sos siguientes rellatos, cuantimás The Call of Wings y The Little Lonely God, ilustraron el so interés pol espiritismu y lo paranormal. Delles revistes refugaron toles sos primeres presentaciones anque dalgunes fueron reversionadas y publicaes más tarde de cutiu con nuevos títulos.[37]

De siguío, Christie editó la so primer novela, Snow Upon the Desert, n'El Cairu, basada nes sos recién esperiencies nesa ciudá. Sicasí, atopóse alteriada depués de que delles editoriales negar a publicar.[38] Clara suxuriólu que pidiera conseyu a un amigu de la familia, l'escritor Eden Philpotts, quien afaló a que siguiera cola so obra y unvió-y una introducción al so axente lliterariu, Hughes Massie. Sicasí, él tamién refugó Snow Upon the Desert y suxurió la preparación d'una segunda novela.[39]

En busca d'un home en diversos eventos sociales, tuvo rellaciones infructuoses de curtia duración con cuatro homes separaos. Depués conoció a Archibald «Archie» Christie (1889-1962)[40] —aviador de la Royal Flying Corps— nun baille ufiertáu por lord y lady Clifford en Chudleigh, a 19 km de Torquay. Archie naciera na India como'l fíu d'un xuez del serviciu civil. Dambos namoráronse rápido y, al enterase de que sería destináu a Farnborough, Archie propúnxo-y matrimoniu y Agatha aceptó la propuesta.[41] En 1914, col españíu de la Primer Guerra Mundial, el so home foi unviáu a Francia pa combatir a les fuercies alemanes.[40] Pela so parte, Agatha tamién collaboró mientres la guerra y xunióse a la Voluntary Aid Detachment (VAD),[nota 1] onde atendió soldaos mancaos nel Hospital de Torquay. Nel so desempeñu como enfermera, oficiu a la que definió como «unu de los trabayos más gratificantes que cualesquier pueda tener»,[42] dedicó 3400 hores de trabayu non remunerado ente ochobre 1914 y avientu de 1916.[43] Como dispensadora hospitalaria pa la Cruz Roxa, llogró £16 añales hasta'l final del so serviciu en setiembre de 1918.[43] El so trabayu ende tuvo cierta influyencia na so obra yá que munchos de los asesinatos que rellató llevar a cabu con venenos.[40] Finalmente Archie foi unviáu de regresu a Gran Bretaña en setiembre de 1918 como coronel nel Ministeriu del Aire y dambos instaláronse nun departamentu nel númberu 5 de Northwick Terrace en St. John Wood, al noroeste de Londres.[44]

Primeres noveles[editar | editar la fonte]

Dempués de lleer La dama de blancu y La piedra llunar de Wilkie Collins según les primeres hestories de Sherlock Holmes d'Arthur Conan Doyle, Christie convertir en siguidora de los rellatos detectivescos. Foi según en 1920 escribió la so primer novela policiaca, El misteriosu casu de Styles, onde presentó al detective Hércules Poirot retratáu como un exoficial de la policía belga que s'abelugara en Gran Bretaña dempués de la invasión alemana en Bélxica, conocíu polos sos magníficos bigotes» y la so cabeza en forma de güevu. Christie foi influyida pa la creación del personaxe polos refuxaos belgues asitiaos en Torquay.[45]

La novela nun foi aceptada por seis empreses d'editoriales, ente elles Hodder and Stoughton y Methuen. Sicasí, John Lane en The Bodley Head analizó'l pidimientu mientres dellos meses y depués, ufiertar a publicar si Christie modificaba'l final. Depués d'aceptar el pidíu, robló un contratu que más tarde percibió como abusivu[46] y 2000 copies fueron vendíes.[47] Según The Times Literary Supplement, «l'únicu defectu qu'esta historia tien ye que ye cuasi demasiáu atélite... Dizse que ye'l primer llibru de l'autora y... una historia de detectives na que'l llector nun sería capaz d'alcontrar al criminal».[48] Pela so parte, dio a lluz a la so fía Rosalind en Ashfield n'agostu de 1919, onde la pareya pasaba gran parte del so tiempu.[45] Archie salió de la Fuercia Aérea escontra'l final de la guerra y empezó a trabayar nel sistema financieru de Londres con un salariu relativamente baxu.[49]

La segunda novela de Christie, El misteriosu señor Brown (1922), publicada por The Bodley Head, cuntó con una nueva pareya de detectives, Tommy y Tuppence Beresford. Una tercer novela, Asesinatu nel campu de golf (1923), tuvo nuevamente a Poirot como protagonista al igual que los cuentos encargaos por Bruce Ingram, direutor de la revista Sketch.[50] The Times Literary Supplement comparó los métodos de detección de Poirot colos de Sherlock Holmes y concluyó favorablemente que'l llibru «ufierta al llector un misteriu apasionante de tipu pocu común».[51] Pela so parte, The New York Times Book Review señaló que «equí hai una bien bona historia de detectives que puede ser cálidamente encamentada a los que-yos gusta esi tipu de ficción».[52] Col fin de percorrer el mundu pa promocionar la Exhibición del Imperiu Británicu, la pareya dexó a la so fía Rosalind cola madre y la hermana de Agatha pa depués viaxar per Sudáfrica, Australia, Nueva Zelanda y Ḥawai.[53][54] En Waikiki convertir en dalgunos de los primeros británicos en prauticar el surfeo.[55]

Desapaición[editar | editar la fonte]

A finales de 1926, Archie reveló que taba namoráu d'otra muyer, Nancy Neele,[56] y solicitó el divorciu. El 3 d'avientu de 1926, Christie y Archibald caltuvieron un discutiniu y él abandonó la so residencia «Styles» de Berkshire pa pasar el fin de selmana col so amante en Surrey. Esa mesma nueche, alredor de les 21.45 GMT, Christie sumió depués de dexa-y una carta a la so secretaria onde informaba que taría en Yorkshire.

El so coche, un Morris Cowley, foi atopáu más tarde en Newlands Corner al llau d'un llagu cerca de Guildford xunto con un permisu de conducir caducáu y ropa.[57] El fechu provocó gran conmoción ente los sos siguidores y atraxo l'atención de la prensa pública. El ministru del Interior, William Joynson-Hicks, primió a la policía y un periódicu ufiertó 100 llibres como compensa.[58] Más de mil axentes de policía, 15 000 voluntarios y dellos aviones restellaron ya investigaron la zona rural. Inclusive, sir Arthur Conan Doyle dio-y unu de los guantes de Christie a un médium por que llograra percibila[58] y Dorothy L. Sayers visitó la casa de Surrey, que darréu se convirtió nel escenariu del so llibru Unnatural Death.[58]

Artículu periodísticu anunciando l'apaición de Christie.

La desapaición de Christie apaeció na primera plana de The New York Times y a pesar de la intensa busca, nun foi topada hasta once díes dempués.[59][60] El 14 d'avientu de 1926 foi identificada como una güéspede del Swan Hydropathic Hotel en Harrogate,[61] onde apaeció rexistrada como Teresa Neele (l'apellíu de l'amante del so home), de Ciudá del Cabu. La escritora nun sabía por qué taba ende y tampoco foi capaz de reconocer al so home cuando esti llegó al so alcuentru, polo que tuvo de recibir un tratamientu psiquiátricu en Harley Street.[62]

Christie nunca dio esplicaciones con al respective de la so desapaición.[58] Anque dos médicos diagnosticáron-y entós fuga psicogénica,[63] la opinión tocantes a les razones de la so desapaición sigue estremada.[58] Una de les versiones indica que sufriría una crisis nerviosa causada pola so propensión a la depresión agravada pola muerte de la so madre a primeros d'añu y l'infidelidá del so home.[64][65] La reaición pública foi principalmente negativa una y bones munchos creyeron qu'asonsañara la so desapaición como trucu publicitariu o pa face-y creer a la policía que'l so maríu haber matáu.[66][67]

L'autor Jared Cage entrevistó a múltiples testigos y familiares de la escritora pal so llibru biográficu, Agatha Christie y los 11 díes perdida,[68] y una gran cantidá suxurió que la escritora llevó a cabu la so desapaición intencionalmente p'avergoñar a Archibald ensin imaxinar la notoriedá pública que tomaría los fechu. La película de Michael Apted de 1979, Agatha, protagonizada por Vanessa Redgrave, Dustin Hoffman y Timothy Dalton, recreó a una Christie planiando'l so suicidiu pa culpar a l'amante del so home por asesinatu». Depués, un periodista estauxunidense, interpretáu por Hoffman, siguir de cerca y detién el so plan.[69]

Los Christie divorciar en 1928, Archie casóse al poco tiempu con Nancy Neele y Agatha recibió la custodia de la so fía Rosalind. Mientres el so matrimoniu, publicó seis noveles, una coleición d'hestories curties y una serie de cuentos en revistes. Madre y fía treslladóse a les Islles Canaries,[70] onde terminó de redactar El misteriu del tren azul. A finales de 1928 Agatha escribió la so primer novela sol seudónimu de Mary Westmacott, El pan del xigante, que nun pertenez al xéneru de detectives sinón que ye una obra ficcional sobre un compositor obligáu a trabayar por razones financieres.[62]

Ésitu inicial y segundu matrimoniu[editar | editar la fonte]

El so primer gran ésitu llegó cola publicación de L'asesinatu de Roger Ackroyd en 1926. La novela, de la cual comercializáronse 5000 copies mientres la primer emisión, recibió munches opiniones y xeneró un discutiniu pola forma en que camuda les regles tradicionales de la novela policiaca.[47] L'autora sirvir del rellatu en primer persona pa despintar y coles mesmes revelar la identidá del asesín. Na novela, el médicu rural Sheppard non yá representa'l papel d'ayudante del detective belga Hércules Poirot sinón que ye'l responsable del asesinatu.[71] La necesidá de formular determinaos pasaxes del informe d'una manera tan ambigua atraía a Christie.[47]

En 1928, la publicación de El misteriu de Sittaford produció una notable cantidá de crítiques. El Times Literaty Supplement tuvo una postura positiva y señaló, na so edición del 3 de mayu de 1928, que «el llector nun se va sentir decepcionáu cuando'l distinguíu belga, por motivos psicolóxicos, negar a abarruntar del home deteníu y actúe por suxerencia d'una rapaza fea que constantemente se burlla de la so madre absurda, constrúi deducciones cuasi dende l'aire, sofitar con una amplia variedá d'evidencia negativa [...]».[72] Robert Barnard dixo que ye «la historia que menos-y gusta a Christie, pola cual ella lluchó col enantes y dempués de la desapaición. El contestu internacional fai una llectura variada bona pero hai [...] delles influyencies nocives de los thrillers».[73] La trama de El misteriu de Sittaford indica que Emily Trefusis lleva a cabu una serie d'investigaciones depués del sorpresivu asesinatu del arrendante Joseph Trevelyan mientres dalgunes de les sos inquilines comunicar colos espíritus.[74]

Persuadida mientres una cena, Christie partió escontra Bagdag y d'ende viaxó a la zona arqueolóxica d'Ur, onde forxó una amistá colos dirixentes d'una escavación, Leonard y Katharine Wooley. Convidada de nuevu al añu siguiente, conoció al arqueólogu Max Mallowan (1904-1978), a quien definió como un home delgáu, morenu, nuevu y bien sele».[75] Tres un curtiu novialgu, contraxeron matrimoniu en setiembre de 1930 na islla de Skye[76] realizaron la so lluna de miel alredor d'Italia, Yugoslavia y Grecia.[75] El so matrimoniu, a diferencia del anterior, foi granible y perduró hasta la muerte de la escritora en 1976.[77] Dambos solíen pasar los branos en Ashfield con Rosalind, la Navidá cola familia del hermanu de Mallowan en Abney Hall, los finales de seronda trabayando n'escavaciones arqueolóxiques —principalmente en Siria ya Iraq— y el restu del añu en Londres y na so casa de campu en Wallingford, Oxfordshire.[76]

La so residencia de Greenway.

Christie utilizó con frecuencia escenes nes sos hestories que taben familiarizaes con ella. Los sos viaxes con Mallowan tuvieron una importante inflúi sobre delles de les sos noveles ambientadas nel Oriente Mediu. Depués d'una estadía en Turquía y Bagdag, el so personaxe Miss Marple adquirió protagonismu na so novela Muerte na vicaría, representada nel Teatru de la Embaxada en West End, Londres.[29] Otres obres (como Diez negrinos) trescurren alredor Torquay, onde se crió. La so novela de 1934, Asesinatu nel Orient Express, foi escrita na Pera Palace Hotel d'Istambul, edificiu que caltién intacta el cuartu na que permaneció Christie como una reconocencia a l'autora.[78] La so propiedá en Greenway, Devon, adquirida pola pareya como residencia de veranéu en 1938, topar anguaño so cuidu del National Trust.[79] Christie visitaba de cutiu la residencia del so cuñáu James Watts en Abney Hall,[80] que significó una gran influyencia pa la escritora a tal puntu que se basó nesi llugar pa iguar siquier dos producciones lliteraries, Pudding de Navidá pa la coleición de cuentos del mesmu nome y la novela Dempués del funeral.[81]

Segunda Guerra Mundial[editar | editar la fonte]

Mientres la Segunda Guerra Mundial, mientres el so maríu consiguió un trabayu n'El Cairu, Christie desempeñar na farmacia del University College de Londres, onde adquirió más conocencies sobre los venenos sumaos a los qu'arrexuntara mientres el so trabayu nel dispensariu. Los sos estudios sobre químicos de cutiu viéronse reflexaos nes sos hestories publicaes nos años de posguerra. Por casu, el xefe farmacéuticu Harold Davis, darréu treslladáu al Ministeriu de Salú del Reinu Xuníu, informó-y sobre l'usu del taliu como venenu[82] y en El misteriu de Pale Horse, publicáu en 1961, Christie sirvir d'eso pal métodu d'execución de les víctimes al qu'amestó nicios como la cayida del pelo. La so descripción de la intoxicación con taliu foi tan precisa que curiosamente ayudó a resolver un casu médicu que resultó esconcertante pa los especialistes.[83][84]

Alredor de 1941-1942, l'axencia d'intelixencia británica MI5 investigó a Agatha Christie depués d'afayar que El misteriu de Sans Souci rellataba una historia basada na cacería de dos de los principales axentes d'espionaxe secretos d'Adolf Hitler en Gran Bretaña.[85] Unu de los sos personaxes, Major Bletchley, ye presentáu como un exoficial del Exércitu Indiu qu'afirma conocer los secretos de los esfuercios de guerra de Gran Bretaña. Les medranes de l'axencia MI5 de que Christie supiera de los planes de Hitler fueron tan grandes que decidieron investigar los sos contactos, especialmente al criptógrafo Dilly Knox por cuenta del barruntu de que les conocencies de la escritora sobre l'asuntu proveníen d'él. Los rumores estenáronse cuando Christie confesólu a Knox que Major Bletchley yera a cencielles el nome de «unu de los mios personaxes menos adorables».[85] Poco dempués, quedó sorprendida al notar que la publicación del llibru n'Estaos Xuníos retrasar hasta qu'esti país xunir a los aliaos nel conflictu bélicu.[86]

El periodu de guerra foi'l momentu de mayor prestíu de la carrera de Christie. Dalgunes de les sos obres más destacaes mientres esa dómina fueron Cinco cerditos, Diez negrinos, El casu de los anónimos, Un cadabre na biblioteca y Maldá sol sol.[86] Diez negrinos ye la novela de misteriu más vendida de la historia y ye consideráu unu de los llibros más vendíos de tolos tiempos.[87][88]

Continuación de la so carrera lliteraria[editar | editar la fonte]

En 1945, depués del regresu de Mallowan de la guerra, Christie diose cuenta de les consecuencies fiscales d'escribir tantu.[89] Pa empiezos de la década de 1950, menguó'l so ritmu de vida y escribió con menor avezamientu. A finales de 1946, l'usu del so seudónimu Mary Westmacott foi seriamente cuestionáu por un revisor de Lloñe de ti esta primavera, lo que xeneró la decepción de l'autora, qu'esfrutara de la llibertá d'escribir ensin la presión de ser Agatha Christie.[89]

A lo llargo de los años de 1940 y 1950, dedicó gran parte del so tiempu a producciones teatrales, lo qu'amenorgó la cantidá de llibros publicaos a partir d'esi momentu.[89] El so mayor ésitu teatral, La ratonera (1952), en 1982 cumplió trenta años de representaciones nel Teatru St. Martin de West End y algamó 12483 escenificaciones. Pa esi entós, la obra fuera vista solamente en Londres por más de cinco millones de persones, lo que supunxo la venta de 252 tonelaes de programes. Sicasí, tamién foi presentada nuna notable cantidá de ciudaes britániques y 41 países.[90]

En 1955 fundóse Agatha Christie Limited col fin de caltener los derechos de la mayoría de les sos publicaciones.[91] La organización recibió variaes crítiques yá que surdieron duldes con al respective del so propósitu y la conveniencia de qu'una autora precisara una empresa pa curiar los sos intereses comerciales. En 1968, Booker Books, una subsidiaria del conglomeráu agroindustrial Booker-McConnell, adquirió'l 51 % de les aiciones[92] anque más tarde la empresa aumentó'l porcentaxe al 64 %. En 1998, Brooker vendió les sos aiciones a Chorion, una empresa que la so cartera inclúi les propiedaes lliteraries d'Enid Blyton y Dennis Wheatley.[93]

Pa honrar les sos variaes obres lliteraries, recibió'l primera Grand Master Award concedíu pola Asociación d'Escritores de Misteriu y foi nomada Comendadora de la Orde del Imperiu Británicu en 1956, un añu enantes de convertise en presidenta del Detection Club.[94] En 1961 recibió'l doctoráu honorariu de la Universidá de Exeter y en 1971, la reina Sabela II promover a Dama Comendadora,[95] tres años dempués de que'l so home fuera nomáu Comendador de la Orde del Imperiu Británicu pol so trabayu arqueolóxicu. Dende 1968, depués de que'l so home recibiera'l títulu, la escritora podía ser llamada lady Agatha Mallowan o a cencielles lady Mallowan.

Muerte[editar | editar la fonte]

Balta de Agatha Christie.

Dende 1971 a 1974, la salú de Christie deterioróse considerablemente anque siguió trabayando. La so última apaición pública asocedió en 1974 cuando asistió al estrenu de la versión cinematográfica de Asesinatu nel Orient Express protagonizada por Albert Finney.[89] La última historia con Poirot, Telón, escrita nos años de 1940, foi publicada n'avientu de 1975, ente que l'últimu llibru con Miss Marple, Un crime dormíu, foi llanzáu n'ochobre de 1976 anque tamién foi redactáu mientres la Segunda Guerra Mundial.[47] En xineru de 1976 sufrió un severu estáu gripal y,[77] ante'l debilitamientu del so estáu físicu, dio los derechos d'autor de La ratonera al so nietu.[94] Dellos investigadores canadienses manifestaron depués d'estudios la so opinión de que Christie pudo carecer mal d'Alzheimer o llocura senil nos sos últimos años.[96]

Finó de causes naturales el 12 de xineru de 1976 a los 85 años na so residencia Winterbrook House de Wallingford, Oxfordshire.[97] Los sos restos fueron soterraos nel campusantu de Santa María en Cholsey.[89]

El so maríu Max Mallowan, depués d'enviudar, casóse col so colega Barbara Hastings Parker y finó apenes dos años dempués, en 1978.[75] La única fía de Christie, Rosalind Margaret Hicks, morrió'l 28 d'ochobre de 2004 a la mesma edá y de les mesmes causes que la so madre.[98] El so nietu, Mathew Prichard, nacíu en 1943, heredó los derechos de delles obres de la so güela y anguaño ye presidente de Agatha Christie Limited.[99]

Producción lliteraria[editar | editar la fonte]

La so habitación nel Hotel Pera Palace, onde redactó Asesinatu nel Orient Express.

Christie publicó 66 noveles policiaques amás d'obres de teatru, seis noveles romántiques, hestories curties, dos autobiografíes, dos llibros de poesía y un llibru infantil.[nota 2]

La so obra de teatru La ratonera ye l'espectáculu de más llarga duración nel mundu. Estrenar en 1952 y foi representada frecuentemente nel Teatru St. Martin de West End. Otra de les sos obres, Witness for the Prosecution, tuvo ésitu anque nun foi tan popular como La ratonera. Per otru llau, Christie escribió dos autobiografíes —publicaes depués de la so muerte—, una que resume la so vida profesional y privao hasta 1965, y otra que rellata les sos esperiencies en Mediu Oriente xunto al so maríu.[101]

Una de les sos facetes menos conocíes foi la poesía, xéneru al que se dedicó nos sos años d'adolescencia y mientres la Primer Guerra Mundial. La so primer coleición de poemes y balaes, El camín de los suaños, publicada en 1924, ye significativa pa los sos siguidores yá que contién el personaxe d'Arlequín y otros de la Comedia del arte italiano. Una segunda coleición de poesía foi publicada en 1973 so dos seiciones, una con versos de 1924 y otra con 27 composiciones centraes en llugares que Christie visitara, la señardá pola infancia, l'arte y la guapura.[101]

Tamién publicó seis noveles romántiques sol seudónimu de Mary Westmacott, la primera en 1930 y la postrera en 1956. Utilizó esi apellativu por cuenta del so calter introvertíu y la so dificultá pa espresar emociones y sentimientos. Les dos primeres obres d'esti xéneru tuvieron tonu autobiográficu.[101]

Influencies[editar | editar la fonte]

Dende pequeña, Christie convertir en llectora de Walter Scott, John Milton, Alexandre Dumas, Jane Austen y Arthur Conan Doyle,[102] alegando paralelamente que sería eficaz pa escaecer los horrores de la guerra».[103] Magar Christie prefería a Dickens,[102] taba convencida de que sería capaz d'escribir hestories como les de Doyle. Agatha y la so hermana Madge lleíen los rellatos detectivescos dende la edá d'ocho años.[102] Sicasí, yera consciente de que tenía de crear un personaxe como Sherlock Holmes, lo cual traxo a la confección del so propiu personaxe, el detective Hércules Poirot. Les influyencies de Doyle en Christie presentar na primer novela de la escritora, El misteriosu casu de Styles,[104] onde pueden apreciase delles semeyances ente Holmes y Poirot. A pesar de que Conan Doyle foi l'autor más influyente na so obra, tamién lo fueron en menor midida Edgar Allan Poe, Anna Katherine Green y G. K. Chesterton.

Nuna oportunidá, Agatha comentó-y a los so hermana Madge que se consideraba capaz d'escribir una historia de detectives, a lo que Madge respondió que nun podría faelo. Depués de lleer El misteriu del cuartu mariellu de Gastón Leroux, según confesó na so autobiografía, viose «disparada pola determinación» a escribir una historia detectivesca y foi según realizó la so primer producción lliteraria d'esi xéneru.[102] Christie reconoció'l fechu de que los escritores novatos nun pueden abstenese de copiar l'estilu d'escritura d'otru escritor al cual almiren nesi momentu y señaló que l'adopción del estilu d'otru autor trai siempres a un resultáu final negativu a cencielles pola falta d'orixinalidá. Según Christie, la influyencia por almiración mengua col tiempu y almitió la importancia de que los escritores tengan un estilu d'escritura propio.[102]

Unu sabe que nun puede escribir igual que'l so autores favoritos... Aprendí que yo soi yo, que puedo faer les coses ... puedo facer a mi mesma.
Agatha Christie[102]

Argumentu y trama[editar | editar la fonte]

Los primeros pasos de Christie na escritura fueron realmente difíciles y de cutiu pensaba que les sos idees nun yeren bones. Nuna oportunidá, llegó a comentar que «nun hai dolor como este. Tu estes nuna habitación, mordiendo llapiceros, mirando una máquina d'escribir, caminando alredor o llanzándote sobre un sofá, sintiendo que vas llorar».[102]

Christie utilizaba un cuadiernu nel qu'anotaba les idees iniciales del argumentu xunto con conceutos de venenos y artículos periodísticos rellacionaos cola so trama. N'otres ocasiones, les idees surdíenlu bonalmente.[102] Munchos de los sos personaxes fueron creaos depués de reparar a persones nun restorán y escepcionalmente, a conocíos de la so familia. Major Ernest Belcher, por casu, yera na realidá un maestru d'escuela retiráu y emplegador de Archie Christie, el so primer maríu. Nancy Astor, la primer muyer en sirvir como miembru del Parllamentu, apaeció como lady Westholme en Cita cola muerte, ente que Katharine, la esposa de Leonard Woolley, un arqueólogu que trabayó con Max Mallowan, figuró como la señora Leidner en Asesinatu en Mesopotamia. Tamién decidió afigurase a sigo mesma n'unu de los sos rellatos al traviés del personaxe de la escritora de misteriu Ariadne Olivier.[102]

Na so autobiografía, Christie dixo que lo bono d'escribir hestories de detectives ye qu'hai munchos tipos (pasional, policial entrevesgáu y thriller gayoleru). Con al respective de los rellatos policiales con pasión, manifestó que tienen como fin «ayudar a salvar la inocencia. Porque ye la inocencia lo qu'importa, non la culpa».[102]

La novela policiaca yera la historia de la persecución. Tamién foi en gran midida una historia con moraleja.
Agatha Christie[102]

Sobre Diez negrinos, almitió que la idea haber esteláu. Escribí'l llibru dempués d'una gran cantidá de planificaciones y quedé satisfecha cola resultancia final. Taba claru, senciellu, esconcertante y sicasí, tenía una esplicación perfeutamente razonable». Anque-y prestaba variar la forma establecida del rellatu de detectives unu de los sos primeros llibros, La muerte de Roger Ackroyd, ye reconocíu pol so particular desenllaz—, ponía énfasis en «xugar llimpiu col llector» al asegurase d'ufiertar n'el so rellatu tou la información pa resolver l'enigma. La estructura de la trama, basada na tradición del enigma por afayar, ye siempres similar y el so desarrollu ta en función de la observación psicolóxica.[71] Una de les carauterístiques principales de la prosa detectivesca de Christie ye que los sos rellatos desenvolver no que se denomina'l whodunit, lo que dexa al llector ensayar hipótesis y d'últimes, intentar descifrar la identidá del culpable enantes d'acabar cola llectura del rellatu. En dalgunos de los sos rellatos, la trama de misteriu queda movida pola voluntá de falar de los problemes del so tiempu, como asocede en Pasaxeru a Frankfurt (1970).[77] La concentración de los sos personaxes nun espaciu únicu ye una convención de la tema de detectives, que Christie llevó a un estremu d'aislamientu en Diez negrinos (1939).[77]

Execución lliteraria[editar | editar la fonte]

Agatha Christie describió'l procesu d'escritura de les sos primeres noveles de la siguiente manera:

Charlotte [la so secretaria] y yo sentámonos una frente a otra, ella col so cuadiernu y llapiceru. Yo miré con murnia la repisa de la chimenea y empecé a proferir delles frases tentatives. Sonaben espantibles. Nun pudi dicir más qu'una pallabra ensin bazcuyar y deteneme. Nada de lo que dixi sonaba natural. Persistimos mientres una hora...
Agatha Chrisite.[102]

Depués d'estes esperiencies, Christie afayó que se sentía más cómoda por aciu la escritura común a mano o'l tipeo y alegó que nes hestories de detectives tien d'haber una economía de redaición». L'autora nun tuvo un llugar que llamara propiu pa escribir hasta qu'adquirió la so residencia de Sheffield Terrace en Londres, yá que hasta esi momentu solía redactar a mano les sos hestories en distintes habitaciones pa depués trescribir el borradores a máquina d'escribir.[102]

Nuna oportunidá, Christie redactó dos llibros al empar, Un cadabre na biblioteca y El misteriu de Sans Souci, alegando qu'esa xera caltener «más fresca». Magar los dos histories fueron redactaes mientres la Segunda Guerra Mundial, Christie manifestó nun tener inconvenientes pa escribir mientres el conflictu bélicu yá que solía «desconectase» del mundu esterior y enfocase nes sos noveles.[102]

Personaxes[editar | editar la fonte]

El primer llibru de la escritora, El misteriosu casu de Styles, publicar en 1920 y presentó a Hércules Poirot, que figuró en 33 de les sos noveles y 54 rellatos curtios. Otru de los sos personaxes más reconocíos, Miss Marple, introducir en El club de los martes, un cuentu de 1927, y Christie basar pa diseñala na so güela, les amigues d'esta y les sos tíes.[105]

Al igual que Arthur Conan Doyle con Sherlock Holmes,[nota 3] Christie cansóse cada vegada más del so personaxe Poirot. Ello ye qu'a finales de la década de 1930, confió nel so diariu personal qu'atopaba «fadiu» a la so creación y pola década de 1960, sintió que yera una influyencia egocéntrica».[107] Sicasí, a diferencia de Conan Doyle, aguantar a dexar al so personaxe cuando inda yera bien popular, alegando que siempres se definió como «una artista que'l so trabayu consistía en producir lo qu'al públicu prestábalu».[108]

Nunca axuntó a los sos dos personaxes principales, Poirot y Marple, nuna mesma novela. Nuna grabación redescubierta y llanzada en 2008, l'autora espresó los sos motivos: «Toi segura de que nun-yos prestaría atopase. A Hércules Poirot..., nun-y gustaría qu'esplíquenlu cómo faer les coses, o qu'una vieya solterona fáiga-y suxerencies».[109] Poirot ye l'únicu personaxe de ficción que tuvo un obituariu nel periódicu The New York Times tres la so última apaición en Telón de 1975.[107] Depués del ésitu d'esi llibru, la escritora dio permisu pa publicar Un asesinatu dormíu a empiezos de 1976 pero morrió enantes de la so publicación.[110]

Analizando la so obra, el diariu La Nación comentó: «Les aventures de Jane Marple trescurren polo xeneral en cases de campu, ente ciudadanos irreprochables, de vida aburrida; les pequeñes intrigues de pueblu, les enemistaes en sordina, los chismes, los pequeños pecaos del pasáu cargar de significáu cuando'l crime llega al pueblu y espertar. Les aventures de Poirot, sicasí, munches vegaes tienen un aire d'exotismo. La señorita Marple ocupar d'atrapar a los criminales nel interior d'Inglaterra; Poirot, nes llendes del Imperiu».[77]

Christie creó amás otros personaxes, inclusive enantes de l'apaición de Poirot y Marple. El coronel Race, un axente del serviciu secretu, foi introducíu xunto a la pareya Beresford na década de 1920 y apaeció en cuatro noveles ente 1924 y 1945. El superintendente Battle figuró n'otros cinco, ente 1925 y 1944. Tommy y Tuppence fueron incluyíos en cuatro noveles y una serie de rellatos curtios llanzaos ente 1922 y 1973. Nos años de 1930, Christie escurrió a Harley Quin y el so sociu, el señor Satterthwaite, Parker Pyne y Ariadne Oliver. Quin y el so colega, al igual que Pyne, apaecieron solamente en cuento pero Olivier intervieno en seis noveles xunto a Poirot a lo llargo de cuatro décades.[111]

Arqueoloxía[editar | editar la fonte]

Christie tuvo siempres un interés pola arqueoloxía:

El curiosu del pasáu vieno a mi pa enferronase. Pa ver una daga amodo apaeciendo, cola so rellumada d'oru, al traviés del sable. El cuidu al llevantar potes y oxetos de la tierra enlléname d'un pruyimientu de ser arqueóloga pola mio cuenta.
Agatha Christie[112]

Nun viaxe a escavaciones d'Ur en 1930, conoció al so futuru home, Max Mallowan, un arqueólogu distinguíu que la so fama como autor prevaleció por sobre l'anterior.[113] Antes de comprometese con Mallowan, Christie nun tuviera un contautu importante cola arqueoloxía, pero depués de casase dambos aseguráronse de dir a sitios onde pudieren trabayar xuntos.

Va munchos años, cuando una vegada díxi-y con murnia a Max que yera una llástima que nun m'averó a l'arqueoloxía cuando yera neña, con cuenta de que tar meyor informada sobre la tema, dixo, «¿Non te das cuenta de que nesti momentu sabes más sobre la cerámica prehistórica que cualesquier otra muyer n'Inglaterra?».
Agatha Christie[114]

Mientres acompañaba al so maríu n'innumberables viaxes arqueolóxicos (trescurriendo hasta 3-4 meses en Siria ya Iraq nos sitios d'escavación de Ur, Nínive, Tell Arpachiyah, Chagar Bazar, Tell Brak y Nimrud), Christie non yá escribió noveles y hestories curties sinón que tamién collaboró nel trabayu de los sitios arqueolóxicos, más específicamente n'asuntos rellacionaos cola restauración y la clasificación de les muestres antigües, qu'incluyíen xeres de llimpieza y caltenimientu de delicaes pieces de marfil, la reconstrucción de cerámica, tomar de semeyes de les escavaciones tempranes, el sitiu y les sos resultaos, amás de tomar notes del campu.[115]

Con cuenta de nun influyir nel financiamientu de les escavaciones arqueolóxiques, Christie siempres pagó la so propia mantención, agospiamientu y gastos de viaxe, y sofitó escavaciones como una patrocinadora anónima.[116] Dempués de la Segunda Guerra Mundial, realizó una crónica de la so estadía en Siria titulada Come Tell Me How You Live, onde rellató anécdotes, alcordances y episodios risonderos. Dende payares de 2001 a marzu de 2002, el Muséu Británicu montó una esposición llamada Agatha Christie y l'arqueoloxía: misteriu en Mesopotamia, que presentó la vida secreta de Agatha Christie y les influyencies de l'arqueoloxía na so vida y obra.[117]

Legáu y representaciones[editar | editar la fonte]

Aprendí que nun se puede dar marcha tras, que la esencia de la vida ye dir escontra alantre. La vida, en realidá, ye una cai de sentíu únicu.
—Miss Marple

Como una de les esponentes más representatives del xéneru policial, atribuyóse-y l'apellativu de la Reina del Crime».[118] El Llibru Guinness de los Récores calificó a Christie como la novelista más vendida de tolos tiempos. Les sos noveles fueron vendíes en cerca de 4 millones d'exemplares y les sos obres lliteraries figuren nel puestu terceru del ránking de los llibros más publicaos nel mundu[15] por detrás de Shakespeare y la Biblia. Según el Index Translationum, Christie ye l'autora individual más traducida con ediciones treslladaes a aproximao 103 idiomes.[16] Diez negrinos ye la novela más esitosa de Christie con 100 millones de ventes hasta la fecha, lo que la convierte na historia de misteriu más comerciada nel mundu y n'unu de los llibros más vendíos de tolos tiempos.[88] En 2013, L'asesinatu de Roger Ackroyd foi escoyida como la meyor novela negra de tolos tiempos por 600 escritores de l'Asociación d'Escritores de Crime.[17] La ratonera, una de les sos obres de teatru más esitoses, ye l'espectáculu más duraderu de la historia. Foi presentada nel teatru Ambassador en Londres el 25 de payares 1952 y dende 2012 sigui funcionando dempués de más de 25000 representaciones.[119]

N'España, les sos coleiciones fueron desaxeradamente populares dende los años 1940, especialmente les ediciones realizaes por editorial Molín na so coleición Biblioteca Oro. En 2011, la escritora madrilana Ana Campoy publicó la coleición infantil Les aventures de Alfred & Agatha, na que recreó la infancia de Christie por aciu casos detectivescos xunto a Alfred Hitchcock tamién na so niñez.[120]

L'autora Margery Allingham escribió en 1950 que Christie entretuviera a «más persones mientres más hores al empar que cuasi cualesquier otru escritor de la so xeneración»,[121] ente que El País publicó que, magar toles crítiques posibles, la obra de la «prototípica dama del crime [...] tien virtúes clamorosas: l'harmonía xeneral del rellatu y el gustu pol xuegu cerebral».[118]

Bustu de Christie en Londres.

La mayoría de les sos noveles y rellatos fueron afechos al cine, televisión y teatru, dalgunos en más d'una ocasión, como Asesinatu nel Orient Express y Death on the Nile. Una de les esceiciones foi un filme de 1979 tituláu Agatha de Michael Apted, nel que se tomó la figura direuta de la escritora ya intentóse resolver la so misteriosa desapaición mientres dellos díes na década de 1920.[122] Poirot y otros detectives como Miss Marple apaecieron tamién en numberosos filmes, programes de radio y representaciones teatrales.

Suxestión mortal, un drama de misteriu de 1937 empobináu por Rowland V. Lee, y Diez negrinos, una obra de suspensu de 1945 dirixida por René Clair, fueron les primeres adautaciones importantes de Christie. En 1957 Billy Wilder dirixó la película Witness for the Prosecution, con Tyrone Power, Charles Laughton y Marlene Dietrich, basada na so obra teatral homónima, que foi siguida por El tren de les 4.50 (1962, de George Pollock), que'l so ésitu empecipió una serie de filmes centraos nos casos de Marple protagonizaos pola actriz Margaret Rutherford.[123] Otres adautaciones tituláronse Nueche ensin fin (1971), un ciclu rodáu con figures de Hollywood y basáu en Asesinatu nel Orient Express (1974, Sidney Lumet),[124] Death on the Nile (1979, John Guillermin),[125] The Mirror Crack'd (1980, dirixida por Guy Hamilton y protagonizada por Elizabeth Taylor),[126]Culpable d'inocencia (1983, Desmond Davies)[127] y Cita cola muerte (1988, de Michael Winner).[128]

A partir de 1982 rodáronse tres ciclos pa TV, unu de tres cintes sobre Miss Marple con Helen Hayes, otru sobre Hércules Poirot con Peter Ustinov interpretando al personaxe[129] y el postreru con Joan Hickson nel rol de Marple. Ente otres adautaciones topa una serie televisiva inglesa titulada Matrimoniu de sabuesos de 1982.[130] Esiste amás una serie d'anime titulada Agatha Christie's Great Detectives Poirot and Marple, que consta de 39 episodios de 25 minutos cada unu nos cualos recréense les trames de dalgunos de los sos llibros.

Obra lliteraria[editar | editar la fonte]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Notes[editar | editar la fonte]

  1. La Voluntary Aid Detachment foi una organización voluntaria qu'ufiertó servicios d'enfermería, sobremanera nos hospitales, a lo llargo del Reinu Xuníu y otros países del Imperiu británicu. El so mayor desempeñu asocedió mientres la Primera y la Segunda Guerra Mundial.
  2. Christie llegó a publicar un llibru pa neños, de base relixosa, tituláu Star Over Bethlehem (Estrella sobre Belén n'español). Max Mallowan calificó a esti volume como una de les sos «obres más encantadores y orixinales» y Christie confesó que foi una esperiencia bastante risondera». Esti llibru contién seis cuentos y cinco poemes acompañaos por dibuxos. Trés de les hestories afitar en tiempos contemporáneos ente que los otros trés traten sobre los pastores, los viaxes de María y Xosé, la visita de los Reis Magos ya inclusive cunta con una historia sobre l'alcuentru de Cristu resucitáu con Xuan l'Apóstol.[100]
  3. Doyle, cansáu de Holmes, decidió acabar col personaxe en El problema final, cuando ésti cai al vaciu xunto al profesor Moriarty nos tabayones de Reichenbach. Sicasí tres la presión de los siguidores, aportó al so remanecimientu.[106]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. URL de la referencia: https://www.englishriviera.co.uk/things-to-do/ashfield-p1342823. Data de consulta: 10 abril 2022.
  2. 2,0 2,1 Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  3. 3,0 3,1 Identificador GND: 118520628. Afirmao en: Catalog of the German National Library. Data de consulta: 12 agostu 2023. Llingua de la obra o nome: alemán.
  4. Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 30 avientu 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
  5. URL de la referencia: https://www.familysearch.org/ark:/61903/1:1:QJ81-65FD. Título de la obra más general: England, Bristol Parish Registers, 1538-1900 [FamilySearch].
  6. «The Scotsman» (inglés) páxs. 10 (17 setiembre 1930).
  7. Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  8. URL de la referencia: https://edgarawards.com/category-list-the-grand-master/.
  9. Afirmao en: The London Gazette 40669. Páxina: 11. Llingua de la obra o nome: inglés británicu. Data d'espublización: 2 xineru 1956. Númberu d'exemplar: 40669.
  10. Afirmao en: The London Gazette 45262. Páxina: 7. Llingua de la obra o nome: inglés británicu. Data d'espublización: 31 avientu 1970. Númberu d'exemplar: 45262.
  11. URL de la referencia: http://www.bouchercon.com/anthony-awards/winners-and-nominees/2000s/.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «Agatha Christie». Biografíes y vides. Consultáu'l 6 de mayu de 2014.
  13. «The Mousetrap website» (inglés). Consultáu'l 24 d'avientu de 2012.
  14. Kastan (2006), p. 467
  15. 15,0 15,1 Fleming, Michael (15 de febreru de 2000). «Agatha Christie gets a clue for filmmakers» (n'inglés). Variety. http://www.variety.com/article/VR1117776459.html?categoryid=3&cs=1. Consultáu'l 21 d'avientu de 2011. 
  16. 16,0 16,1 Llibru Guinness de los Récores (1976), p. 210
  17. 17,0 17,1 Brown, Jonathan (5 de payares de 2013). «Agatha Christie's The Murder of Roger Ackroyd voted best crime novel ever». The Independent. http://www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/news/agatha-christies-the-murder-of-roger-ackroyd-voted-best-crime-novel-ever-8923395.html. Consultáu'l 6 de mayu de 2014. 
  18. Morgan (1984), p. 1
  19. Morgan (1984), páxs. 2-4
  20. Morgan (1984), páxs. 4-5
  21. Morgan (1984), páxs. 6-7
  22. Mallowan (1990), p. 3
  23. Morgan (1984), p. 14
  24. Morgan (1984), páxs. 15/24
  25. Morgan (1984), p. 13
  26. Fienda, númberos 254-265, Editorial H. Alfaro, 1990
  27. Moragues, Beatriz (12 d'agostu de 2010). «vida-de-novela-a22577 Agatha Christie, una vida de novela». Suite101.net. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  28. Morgan (1984), páxs. 20-21
  29. 29,0 29,1 «Brief Biography of Agatha Christie» (inglés). Canadá: Sfu.ca. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  30. Morgan (1984), páxs. 18-19
  31. Morgan (1984), páxs. 23-27
  32. Morgan (1984), páxs. 32-34
  33. Morgan (1984), páxs. 22-23/37
  34. Morgan (1984), páxs. 40–41.
  35. Morgan (1984), páxs. 45–46.
  36. Morgan (1984), páxs. 48–49.
  37. Morgan (1984), páxs. 49–50.
  38. Morgan (1984), páxs. 50–51.
  39. Morgan (1984), páxs. 51–52.
  40. 40,0 40,1 40,2 «Archie Christie» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  41. Morgan (1984), páxs. 54–63.
  42. «Agatha Christie» Xeniu de Muyer. Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  43. 43,0 43,1 «Agatha Christie» Consultáu'l 7 de mayu de 2014
  44. Morgan (1984), páxs. 64–74.
  45. 45,0 45,1 Morgan (1984) páxs. 75–79.
  46. Morgan (1984) páxs. 79/81–82.
  47. 47,0 47,1 47,2 47,3 «Agatha's Life» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  48. The Times Literary Supplement, 3 de febreru de 1921, p. 78.
  49. Morgan (1984) páxs. 80-81.
  50. Morgan (1984) p. 83.
  51. The Times Literary Supplement, 7 de xunu de 1923, p. 389.
  52. The New York Times Book Review, 25 de marzu de 1923, p. 14.
  53. Morgan (1984) páxs. 86-103.
  54. Jones, Sam (29 de xunetu de 2011). «Agatha Christie's surfing secret revealed» (inglés). Consultáu'l 12 d'avientu de 2011.
  55. «Agatha Christie 'one of Britain's first stand-up surfers'» (inglés). The Daily Telegraph (29 de xunetu de 2011). Consultáu'l 6 de mayu de 2014.
  56. Kühne, Cecilia (12 de xineru de 2011). «El misteriu de la escritora sumida». L'economista. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  57. «Agatha's Disappearance» (inglés). Consultáu'l 6 de mayu de 2014.
  58. 58,0 58,1 58,2 58,3 58,4 Thorpe, Vanessa (15 d'ochobre de 2006). «Christie's most famous mystery solved at last» (inglés). Londres: The Guardian. Consultáu'l 6 de mayu de 2014.
  59. Hopenhayn, Silvia (26 de xineru de 2011). «misteriu-de-agatha-christie El misteriu de Agatha Christie». diariu La Nación. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  60. «Mrs. Christie found in a Yorkshire spa» (n'inglés). The New York Times. 1926. http://select.nytimes.com/gst/abstract.html?res=F60C17FE3C591B7A93C7A81789D95F428285F9&scp=4&sq=Agatha%20Christie%20Disappearance&st=cse. 
  61. Güei, númberos 911-927, Araucaria Ltda., 1995
  62. 62,0 62,1 «A Difficult Time» (inglés). Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  63. «Espliquen misteriosa desapaición de Agatha Christie». L'Universal (15 d'ochobre de 2006). Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  64. Martín, Roberto Merín (15 de mayu de 2011). «La depresión de Agatha Christie». España: ABC. Consultáu'l 21 d'avientu de 2011.
  65. Thorpe, Vanessa (15 d'ochobre de 2006). «Christie's most famous mystery solved at last» (inglés). Consultáu'l 21 d'avientu de 2011.
  66. Adams, Cecil (4 de febreru de 1982). «Why did mystery writer Agatha Christie mysteriously disappear?» (inglés). Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  67. Christie (1979), p. 360
  68. «Jared Cade website» (inglés). Sitiu web oficial de Jared Cage. Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  69. «Ficha de Agatha en IMDb» Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  70. «Recordando a Agatha Christie en Tenerife» (26 de payares de 2007). Consultáu'l 10 de payares de 2011.
  71. 71,0 71,1 «Agatha Christie». Biografíes y vides. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  72. The Times Literary Supplement, 3 de mayu de 1928 (p. 337)
  73. Barnard (1990), p. 200
  74. «misteriu-de-sittaford El misteriu de Sittaford» Lecturalia.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  75. 75,0 75,1 75,2 «Max Mallowan» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 9 de mayu de 2014.
  76. 76,0 76,1 «A New Star» (inglés). Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 8 de mayu de 2014.
  77. 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 De Santis, Pablo (14 de xineru de 2007). «Agatha Christie: los asesinatos o'l sal de la vida». diariu La Nación. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  78. «Agatha Christie's Hotel Pera Palace» 5 de xunu de 2008, virtualglobetrotting.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  79. «History» (inglés). Reinu Xuníu: Sitiu web oficial de National Trust. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  80. «Abney Hall Park» (inglés). Reinu Xuníu: Stockport. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  81. Wagstaff (2004), p. 14
  82. Gerald (1993), p. 240
  83. «Thallium poisoning in fact and fiction» (inglés). Pharm J (25 de payares de 2006). Consultáu'l 8 de mayu de 2014.
  84. Emsley, John (20 de xunetu de 1992). «The poison prescribed by Agatha Christie: Thanks to the mystery writer, the deadly properties of thallium sulphate have become common knowledge (CORRECTED)» (inglés). Reinu Xuníu: The Independent. Consultáu'l 8 de mayu de 2014.
  85. 85,0 85,1 Richard Norton-Taylor (4 de febreru de 2013). «mio5-bletchley Agatha Christie was investigated by MI5 over Bletchley Park mystery» (n'inglés). The Guardian (Londres). http://www.guardian.co.uk/books/2013/feb/04/agatha-christie-el mio5-bletchley. Consultáu'l 6 de mayu de 2014. 
  86. 86,0 86,1 «The War Years» (inglés). Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 7 de mayu de 2014.
  87. «historia-2?page=6 Los 10 llibros más vendíos de la historia» (castellanu). MSDN Noticies (13 d'abril de 2012). Consultáu'l 20 d'agostu de 2012.
  88. 88,0 88,1 Davies, Helen; Marjorie Dorfman, Mary Fons, Deborah Hawkins, Martin Hintz, Linnea Lundgren, David Priess, Julia Clark Robinson, Paul Seaburn, Heidi Stevens, and Steve Theunissen (14 de setiembre de 2007). «21 Best-Selling Books of All Time». Editors of Publications International, Ltd.. Archiváu dende l'orixinal, el 7 d'abril de 2009. Consultáu'l 25 de marzu de 2009.
  89. 89,0 89,1 89,2 89,3 89,4 «Autumn» (inglés). Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 9 de mayu de 2014.
  90. Gómez García (1998), p. 237
  91. Macaskill (2009), p. 130.
  92. «Facts and Trivia on Agatha Christie» poirot.us. Consultáu'l 21 d'avientu de 2011.
  93. «Chorion» (inglés). Chorion. Consultáu'l 21 d'avientu de 2011.
  94. 94,0 94,1 «Biography: Agatha Christie» Illiterarty.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  95. «Agatha Christie (1890-1976)» Callegranvia.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  96. «Un estudiu afirma qu'Agatha Christie sufría Alzheimer». España: diariu El Mundo (3 d'abril de 2009). Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  97. Ferro, Lorena (12 de xineru de 2011). «intriga.html Muerre Agatha Christie, reina de la intriga». España: diariu La Vanguardia. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  98. «Rosalind Hicks (1919-2004)» (inglés). Memory of.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  99. Morató (2006), p. 414
  100. «Nonfiction work» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 19 de mayu de 2014.
  101. 101,0 101,1 101,2 «Other Genres» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 11 de mayu de 2014.
  102. 102,00 102,01 102,02 102,03 102,04 102,05 102,06 102,07 102,08 102,09 102,10 102,11 102,12 102,13 «Modus Operandi» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 11 de mayu de 2014.
  103. Alonso-Cortés (1981), p. 45
  104. Alonso-Cortés (1981), p. 69
  105. Mills, Selina (15 de setiembre de 2008). «Dusty clues to Christie unearthed» (inglés). Reinu Xuníu: BBC News. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  106. Pages (2009), p. 129
  107. 107,0 107,1 «Hércules Poirot, el gran personaxe de Agatha Christie». El taller lliterariu.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  108. «The Christie Mistery» Reinu Xuníu. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  109. Conway, Oliver (16 de setiembre de 2008). «Secretos de Agatha Christie». diariu La Nación. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  110. «Stories: Sleeping Murder» Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  111. «Other Sleuths» (inglés). Hércules Poirot Central. Consultáu'l 11 de mayu de 2014.
  112. Morgan (1984), p. 389
  113. Dever (2004), p. 162
  114. Morgan (1984), p. 546
  115. «Agatha Christie: Archaeology» (inglés). Trustees of the British Museum. Consultáu'l 11 de mayu de 2014.
  116. «Agatha Christie: Archaeology» (inglés). Trustees of the British Museum. Consultáu'l 11 de mayu de 2014.
  117. «Agatha Christie and archaeology» (inglés). Trustees of the British Museum. Consultáu'l 11 de mayu de 2014.
  118. 118,0 118,1 Giménez Bartlett, Alicia (27 de xunu de 2004). «La mítica Agatha Christie». El País. Consultáu'l 21 d'avientu de 2011.
  119. Brantley, Ben (26 de xineru de 2012). «London Theater Journal: Comfortably Mousetrapped». The New York Times. Consultáu'l 12 de mayu de 2014.
  120. «aventures-de-alfred--agatha=128=1 Les aventures de Alfred & Agatha» edebe.com. Consultáu'l 11 de setiembre de 2012.
  121. «All Aboard! The Agatha Christie Centennial Is Rolling» (inglés). Estaos Xuníos: New York Times (15 de setiembre de 1990). Consultáu'l 21 d'avientu de 2011.
  122. «Agatha» Allmovie.com. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  123. «Miss Marple» (inglés). Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  124. «Les películes de Agatha Christie» Yahoo! Cine. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  125. «Peter Ustinov». Biografíes y vides. Consultáu'l 14 d'avientu de 2011.
  126. «The Mirror Crack'd (1980)». IMDb. Consultáu'l 14 d'avientu de 2011.
  127. «Culpable d'inocencia (1984)». FilmAffinity. Consultáu'l 14 d'avientu de 2011.
  128. «Cita cola muerte (1988)». FilmAffinity. Consultáu'l 14 d'avientu de 2011.
  129. «Poirot» Sitiu web oficial de Agatha Christie. Consultáu'l 20 de mayu de 2011.
  130. «Agatha Christie - Matrimoniu de sabuesos: El misteriosu señor Brown (1983)». IMDb. Consultáu'l 14 d'avientu de 2011.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Alonso-Cortés, Carolina-Dafne (1981). Anatomía de Agatha Christie. Madrid: Knossos. ISBN 9788430054084.
  • Barnard, Robert (1990). A Talent to Deceive – an appreciation of Agatha Christie (n'inglés). Londres: Fontana. ISBN 978-0006374749.
  • Cade, Jared (1997). Agatha Christie and the Missing Eleven Days (n'inglés). Londres: Peter Owen. ISBN 978-0720612806.
  • Christie, Agatha (1979). An autobiography (n'inglés). Leicester: Ulverscroft. ISBN 978-0708902554.
  • Christie, Agatha (1978). Autobiografía (en castellanu). Ripollet (Barcelona): Molín. ISBN 84-272-1801-X.
  • Gerald, Michael C. (1993). The Poisonous Pen of Agatha Christie (n'inglés). Austin, TX: University of Texas Press. ISBN 978-0292765351.
  • Gómez García, Manuel (1998). Diccionariu del teatru. Madrid: Akal. ISBN 978-8446008279.
  • González Lemus, Nicolás (2007). Agatha Christie en Canaries : [colos testos y rellatos inspiraos nes islles]. La Llaguna: Nivaria. ISBN 84-933941-3-0.
  • González Lemus, Nicolás (2011). Viaxeros por sol, sablera... y descansu: el viaxe a Canaries de "trés" distinguíos ingleses: Agatha Christie, Winston Churchill y The Beatles. Les Palmes de Gran Canaria: Conceyu. ISBN 978-84-92537129.
  • Macaskill, Hilary (2009). Agatha Christie at Home (n'inglés). Londres: Frances Lincoln. ISBN 978-0711230293.
  • Morató, Cristina (2006). Les dames d'oriente: grandes viaxeres pelos países árabes. Barcelona: Debolsillo. ISBN 978-8497938976.
  • Morgan, Janet (1986). Agatha Christie. Barcelona: Ultramar. ISBN 978-8473864022.
  • Pages, Vicen-c (2009). De Robinson Crusoe a Peter Pan. Barcelona: Ariel. ISBN 978-8434488106.
  • Wagoner, Mary S. (1986). Agatha Christie (n'inglés). Boston, MA: Twayne. ISBN 978-0805769364.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]