Cine de Xapón

De Wikipedia
Esculpiendo'l diseñu final de Godzilla (1954). Esti personaxe ye la figura más mítica del cine xaponés.[1]

El cine de Xapón (日本映画; Nihon-Eiga) tien una hestoria que toma más de 100 años. La importación dende Francia d'un cinematógrafu de los hermanos Lumière en 1897 marcó los alboreceres del cine en Xapón.[2]

Xapón tien una de les industries cinematográfiques más antigües y más grandes del mundu; en 2010, foi'l cuartu más grande productor de llargumetraxes a nivel mundial.[3] Xapón ganó cuatro veces el Premiu Óscar a la meyor película de fala non inglesa, más que cualesquier otru país asiáticu.[4]

Xéneros[editar | editar la fonte]

Historia[editar | editar la fonte]

Dende los sos entamos hasta los años 1940[editar | editar la fonte]

Matsunosuke Onoe en 1910.

La primera cámara de cine importada a Xapón foi fabricada por Gaumont. Con esta cámara se filmó delles vegaes a geishas de Tokyo, considerandose como la primer película d'entretenimientu rodada nel país.[2] Sicasí, la pieza de kabuki Momijigari, con un conteníu puramente teatral, ye la que se considera como la primer producción cinematográfica xaponesa siendo rodada en 1899 por Tsunekichi Shibata, un inxenieru en fotografía.[2]

La primera estrella del cine xaponés foi Matsunosuke Onoe,[5] un actor de kabuki qu'apaeció en más de 1.000 películes, sobremanera curtiumetraxes, ente 1909 y 1926. Él y el direutor Shozo Makino volvieron populares a les películes del xéneru jidaigeki.[6] Tocantes a les actrices xaponeses, la primera n'apaecer profesionalmente nuna película foi Tokuko Nagai Takagi, quien apaeció en cuatro curtiumetraxes de la productora estauxunidense Thanhouser Company ente 1911 y 1914.[7]

Mientres el periodu del cine mudu, la mayor parte de les sales de cine emplegaben a benshis, narradores que les sos dramátiques llectures acompañaben al filme y a la so banda sonora, que al igual que n'Occidente, yera davezu interpretada en vivu.[8][9] Dientro d'esti xéneru dalgunos de los más comentaos filmes son los del realizador Kenji Mizoguchi.

Catástrofes como'l terremotu del Gran Kanto de 1923, los bombardeos sobre Tokiu mientres la Segunda Guerra Mundial,[10] xuníos a los efeutos naturales del tiempu y el mugor sobre l'entós más fráxil celuloide, contribuyeron a que subsistan bien pocos filmes d'esti periodu.

Un estudiu del xéneru gendaigeki - que trata alrodiu de drames modernos o contemporáneos- y de la escritura de guiones de cine nes décades de 1910-1920, puede atopase en Writing in Light: The Silent Scenario and the Japanese Pure Film Movement (Joanne Bernardi, Wayne State University Press, 2001). La obra inclúi delles traducciones de guiones completos.

A diferencia de la producción de cine de Hollywood, mientres la década de 1930, inda se producíen en Xapón filmes mudos. Destaquen nesti periodu los filmes sonoros de Kenji Mizoguchi Les hermanes de Gion (Gion non shimai) de 1936, Escoyía de Naniwa (Naniwa erejî) del mesmu añu y La hestoria del últimu crisantemu (Zangiku monogatari) de 1939. Éstes, xunto coles películes de Sadao Yamanaka, Ninjo Kamifusen de 1937. y de Mikio Naruse Tsuma Yo Bara Non Yoni de 1935, fueron les primeres películes xaponeses n'estrenase nos EEXX. Sicasí, la presión de la censura fíxose sentir ente los direutores con enclinos políticos d'izquierda como Daisuke Ito.

Akira Kurosawa estrena'l so primer llargumetraxe La lleenda del gran Yudu (Sanshiro Sugata) en 1943. Al rematar la Segunda Guerra Mundial, y mientres la ocupación baxu Douglas MacArthur, Comandante Supremu de les Fuercies Aliaes, Xapón foi espuestu a más d'una década de cine d'animación estauxunidense, prohibíu pol gobiernu xaponés mientres la guerra.

Destaca amás l'esitosu filme Primavera tardida (Banshun) dirixida por Yasujirō Ozu en 1949.

Años 1950, la Edá d'oru”[editar | editar la fonte]

Cuentos de Tokiu (Yasujirō Ozu).
Godzilla (Ishiro Honda).

Mientres los años 1950 producióse la Edá d'oru” del cine xaponés.[2] La década empieza con Rashōmon (1950), de Akira Kurosawa, que llogró'l Oscar a la Meyor Película Estranxera marcando la entrada del cine xaponés nel restu del mundu. Foi amás el rol que catapultó la carrera del llexendariu Toshirō Mifune.[11] En 1952 Kurosawa estrena Ikiru, y en 1953 Yasujirō Ozu completa la so obra maestra Cuentos de Tokiu.

L'añu 1954 produció dos de los llargumetraxes más influyentes del cine xaponés. El primeru foi la épica Los siete samuráis, de Akira Kurosawa, alrodiu de un grupu de samuráis que son contrataos pa protexer una aldega d'una peada de rapazos lladronos. Los siete samuráis tuvo diverses adautaciones, ente les que destaca la película The Magnificent Seven, un western de John Sturges de 1960.

Esi mesmu añu, Ishirō Honda estrenó'l filme de terror anti-nuclear Gojira, conocida n'Occidente como Godzilla. Anque foi severamente editada pal so estrenu n'Occidente, Godzilla convertir nun iconu internacional de Xapón y empecipió la industria de les películes del xéneru Kaiju.

En 1955, Hiroshi Inagaki ganó un Oscar a la meyor película estranxera pela primer parte de la so triloxía sobre la vida de Miyamoto Musashi, Samurái I.

Kon Ichikawa dirixó dos drames antibélicos: L'arpa birmana (1956), y Fueu na llanura (1959), xunto con Conflagración (1958), una adautación de la novela El pabellón d'oru de Yukio Mishima.

Masaki Kobayashi realizó tres llargumetraxes, que colectivamente son conocíos como la Triloxía de la condición humana, ente 1958 y 1961.

Kenji Mizoguchi dirixó Vida d'O-Haru, muyer galantiadora (Saikaku Ichidai Onna) (1952), Cuentos de la lluna pálida (Ugetsu Monogatari) (1953), que ganó'l Lleón de Plata nel Festival de Cine de Venecia, y L'intendente Sansho (Sansho Dayu) (1954).

Mikio Naruse fixo Meshi (1950), Bangiku (1954), La voz del monte (Yama non oto) (1954) y Nubes flotantes (Ukigumo) (1955).

Yasujirō Ozu dirixó Bonos díes, (Ohayō) (1959) y Ukikusa (1958), que yera una adautación del so anterior filme mudu Ukigusa monogatari (1934), cuntando con Kazuo Miyakawa, direutor de fotografía de Rashomon y L'intendente Sansho

Ente 1960 y 1990[editar | editar la fonte]

La nueva fola xaponesa (noveru vagu) foi un movimientu surdíu a finales de los años 1950 y carauterizáu por tomar de conciencia ante'l Xapón na posguerra onde pasaron los sos primeros años los pricipales representantes del movimientu.[12] Dellos direutores consagráronse como los principales cineastes de la nueva fola: Shōhei Imamura con Nippon konchuki (1963), y Nagisa Ōshima con Hestories crueles de mocedá (1960).[13] Pela so parte, la película de Hiroshi Teshigahara La muyer del sable, basada na novela de Kōbō Abe, ganó en 1964 el Premiu del Xuráu nel Festival de Cannes, y foi nomada al Oscar al meyor direutor y al Oscar a la meyor película en fala non inglesa. El filme de Masaki Kobayashi Kwaidan tamién llogró al añu siguiente'l Premiu del Xuráu de Cannes.

Dientro de la mesma fola, Ōshima dirixó L'imperiu de los sentíos (1976), revesosa película alrodiu de la hestoria real d'Abe Sada. Oponiéndose radicalmente a la censura, el direutor aportunó en que la película contuviera material pornográfico esplícitu y, de resultes d'esa decisión, la película nun pudo exhibise en Xapón, onde, a la fecha, entá nun se presentó más que censurada, y tuvo que presentase en Francia.[14]

Fora de la nueva fola, nos años 1960, direutores yá reconocíos como siguieron la so obra. Asina, Akira Kurosawa dirixó en 1961 el clásicu Yojimbo, que la so repercusión nel xéneru cinematográficu del western foi considerable. Tamién, Kon Ichikawa prindó la esencia de los Xuegos Olímpicos de Tokiu 1964 nel so documental de tres hores Les olimpiaes de Tokiu (Tōkyō Orimpikku) (1965).

Yoji Yamada creó y dirixó la comercialmente esitosa serie Otoko wa tsurai yo (It's tough being a man), col actor Kiyoshi Atsumi como Tora-san, de la cual realizáronse 48 filmes (1969–1995). Mientres, dirixía aparte otros filmes ente los que destaca'l popular Shiawase non kiiroi hankachi (1977) (The Yellow Handkerchief of Happiness).

Tamién nos años 1970, Kinji Fukasaku terminó Batalles ensin honor nin humanidá (1973), la primera de la saga de cinco películes titulada The Yakuza Papers.[15] Asina mesmu, Shôgorô Nishimura dirixó Dan Oniroku: Nawa-Geshô (1978), una de les más famoses películes erótiques de la productora Nikkatsu, con Naomi Tani nel papel principal.

Na década siguiente, Akira Kurosawa dirixó Kagemusha ganadora en 1980 de la Palma d'Oru del Festival Internacional de Cine de Cannes. El mesmu añu, Seijun Suzuki tornó al mediu cinematográficu col so filme Zigeunerweisen recibiendo cuatro premios de l'Academia Xaponesa. Pela so parte, Shohei Imamura ganó en 1983 la Palma d'Oru en Festival Internacional de Cine de Cannes pol so filme La balada de Narayama (1983).

En 1985 Kurosawa realizó la so obra Ran. Con un presupuestu de Plantía:US$ millones,[16] foi ganadora d'un premiu Oscar al meyor diseñu de vestuariu.

L'Anime[editar | editar la fonte]

Hayao Miyazaki.

Hayao Miyazaki realizó en 1984 el filme anime Kaze no Tani no Naushika, afechu de la serie manga del mesmu nome, creada por él. Depués realizó dos exitos de taquilla nacionales ya internacionales Porco Rosso (1992) y Mononoke Hime (1997). En 2001 dirixó Sen to Chihiro no kamikakushi, l'animación que se convirtió na película más taquillera de la historía del cine xaponés y ganadora del premiu Oscar a la Meyor Película d'Animación (2002) y del premiu Oso d'Oru del Festival Internacional de Cine de Berlín (compartíu) ente otros.

En 1988 Katsuhiro Otomo afixo la so serie manga Akira al anime del mesmu nome.

Apaecieron otros direutores d'anime, trayendo nuevos conceutos, non solo como películes, sinón tamién como exemplos d'arte moderno. Como Mamoru Oshii cola so película de ciencia ficción Ghost in the Shell (1995) (Kôkaku kidôtai), basada na manga de Masamune Shirow, de gran ésitu internacional y de la cual el direutor fadría una secuela, Ghost in the Shell 2: Innocence (2004).

Hideaki Anno algamó una notable reconocencia dempués de la presentación de la so esitosa y controversial serie de 26 episodios, Neon Genesis Evangelion (1995).

El direutor d'anime Satoshi Kon realizó los esitosos filmes Millennium Actress (2001), Tokyo Godfathers (2003) y Paprika (2006).

Dende 1990[editar | editar la fonte]

Takeshi Kitano.

En realizando películes de baxu presupuestu, Kiyoshi Kurosawa empobinó les sos creaciones a otros xéneros que fueron siendo apreciaes internacionalmente tales como Cure (1997).

Shohei Imamura ganó nuevamente'l premiu Palma d'Oru nel Festival Internacional de Cine de Cannes (compartíu), pola so película L'anguila (1997).

Takeshi Kitano conságrase como un importante cineasta, con obres como Sonatine (1993), Kizzu ritân (1996) y Flores de fueu (1997), esta última Ganadora del premiu Lleón d'Oru nel Festival de Cine de Venecia

Takashi Miike empecipia la so prolífica carrera, realizando más de 50 películes nuna década, ente les que se destacar Chûgoku non chôjin (The Bird People in China) (1998), Audition (1999) y Dead or Alive: Hanzaisha (1999).

Satoshi Kon dirixó Perfect Blue (1997), un thriller sicológico, premiáu nel Festival Internacional de Cinema do Porto, y el Fant-Asia Film Festival de Canadá. Darréu'l direutor Toshiki Sato, realizaría'l llargumetraxe Perfect Blue: Yume nara samete (2002). Dambos filmes tán basaos na novela de Yoshikazu Takeuchi del mesmu nome.

La película Battle Royale (2000) de Kinji Fukasaku causó discutiniu y foi prohibida o censurada en dellos países, pero llogró ésitu de taquilla en Xapón y adquirió tamién estatus de película de cultu nel Reinu Xuníu.

Takeshi Kitano realizó Dolls (2002), el direutor que solía apaecer como actor nes sos películes, nun lo fai esta vegada, y Zatōichi (2003) dambes escrites por él.

Dellos filmes xaponeses d'horror : Ringu (1998), Kairo (2001), Dark Water (2002), Yogen (2004); y la serie Ju-on de Takashi Shimizu son realizaos nesta década como remake, algamando ésitu de taquilla.

El filme Godzilla: Final Wars (2004) ye realizáu por Ryuhei Kitamura, conmemorando'l 50º aniversariu del míticu personaxe de ficción.

El veteranu direutor Seijun Suzuki dirixe'l so 56º película Operetta tanuki goten (2005) (Princess Raccoon).

Hirokazu Koreeda dirixó Distance (2001) y Naide sabe (2005), ganando esta postrera numberosos premios.

El multifacéticu direutor Sion Sono filmó Suicide Club (2002), Strange Circus (2005), Hazard (2005), Noriko's Dinner Table (2005) y Exte:Hair extensions (2007).

Festivales de cine en Xapón[editar | editar la fonte]

  • Premios Kinema Junpo dende 1925.
  • Mainichi Film Concours dende 1947.
  • Blue Ribbon Shou dende 1951 = Premiu Blue Ribbon Awards
  • Hochi Eiga Shou dende 1976 = Premiu Hochi Film Award
  • Premios de l'Academia Xaponesa Nippon Academii-Sho dende 1977.
  • Yokohama Film Festival dende 1980
  • Tokyo International Film Festival (TIFF) dende 1985
  • The International Animation Festival Hiroshima dende 1985
  • Yamagata International Documentary Film Festival dende 1989
  • Tokyo International Lesbian & Gay Film Festival (Tokiu) dende 1992
  • Tokyo Filmex dende 2000
  • The Kansai International Film Festival (Osaka) dende 2007

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «Godzilla despidir de la pantalla grande» (3 de marzu de 2004). Consultáu'l 21 de febreru de 2018.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Nakagawa, Yokichi (27 de xineru de 2011). «cine-japones-y-el festival-de-cannes El cine xaponés y el festival de Cannes». Consultáu'l 21 de febreru de 2018.
  3. «Top 50 countries ranked by number of feature films produced, 2005–2010». Screen Australia. Archiváu dende l'orixinal, el 27 d'ochobre de 2012. Consultáu'l 14 de xunetu de 2012.
  4. «Asia nos Oscars: Meyor película de fala non inglesa» (23 de febreru de 2015). Consultáu'l 22 de febreru de 2018.
  5. «Afayen filme perdíu de la primer estrella de cine de Xapón» (15 d'ochobre de 2015). Consultáu'l 22 de febreru de 2018.
  6. «Who's Who in Japanese Silent Films». Matsuda Film Productions. Consultáu'l 5 de xineru de 2007.
  7. Cohen, Aaron M.. «Tokuko Nagai Takaki: Japan's First Film Actress». Bright Lights Film Journal 30 (October 2000). Consultáu'l 5 de xineru de 2007.
  8. «cine mudu-05-06-14/2600255/ La hora d'Asia» (5 de xunu de 2014). Consultáu'l 22 de febreru de 2018.
  9. Tharrats, Joan-Gabriel. «cine sonoru--0/html/ff8bc5y4-82b1-11df-acc7-002185ce6064_2.html El «Benshi», una remarcable esperiencia xaponesa de cine sonoru». Consultáu'l 22 de febreru de 2018.
  10. Montejo, Ángel (2010). Sexualidá, psiquiatría y cine. Glosa, páx. 201. ISBN 8474294762.
  11. Prince, Stephen (1999). The Warrior's Camera. Princeton University Press. ISBN 0-691-01046-3., p.127.
  12. Expósito, Andrés (2010). Ediciones JC Clementine: Akira Kurosawa. ISBN 8489564930.
  13. «Cannes classics - Hestories crueles de mocedá (Seishun Zankoku Monogatari)» (2017). Consultáu'l 21 de febreru de 2018.
  14. «Muerre Nagisa Oshima, l'autor de ‘L'imperiu de los sentíos'» (15 de xineru de 2013). Consultáu'l 22 de febreru de 2018.
  15. (2016) Penguin Random House: La insólita pasión del vendedor de llencería. ISBN 8416195714.
  16. «El direutor xaponés afirma que 'Ran' ye la película de la so vida». Consultáu'l 22 de febreru de 2018.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Bowyer, Justin (2004). 24 Frames: The Cinema of Japan and Korea. Wallflower Press, London. ISBN 1-904764-11-8.
  • Mellen, Joan (1976). The Waves At Genji's Door: Japan Through Its Cinema. Pantheon, New York. ISBN 0-394-49799-6.
  • Prince, Stephen (1999). The Warrior's Camera. Princeton University Press. ISBN 0-691-01046-3.
  • Richie, Donald (2005). A Hundred Years of Japanese Film: A Concise History, with a Selective Guide to DVDs and Videos. Kodansha America. ISBN 4-7700-2995-0.
  • Sato, Tadao (1982). Currents In Japanese Cinema. Kodansha America. ISBN 0-87011-815-3.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]