Rus de Kiev

Coordenaes: 50°27′00″N 30°31′30″E / 50.45°N 30.525°E / 50.45; 30.525
De Wikipedia
Rus de Kiev
(de 882 a 1240)
estáu desapaecíu
Alministración
Capital Kiev (de 882 a 1240)
Forma de gobiernu Monarquía
Llingües oficiales antiguu eslavu oriental
Relixón oficial paganismo eslavo (es) Traducir, cristianismu y cristianismu ortodoxu
Xeografía
Coordenaes 50°27′00″N 30°31′30″E / 50.45°N 30.525°E / 50.45; 30.525
Superficie 1330000 km²
Demografía
Población 5 400 000 hab. (1000 (Gregorianu))
Densidá 4,06 hab/km²
Economía
Moneda kuna (en) Traducir, grivna (en) Traducir y nogata (en) Traducir
Cambiar los datos en Wikidata
Mapa de la Rus de Kiev, sieglu XI.
Mapa coles principales rutes de comerciu varegas: les rutes comerciales del Volga (en colloráu) y de los varegos a los griegos (en púrpura). El restu de les rutes comerciales de los sieglos VIII al XI apaecen en color anaranxáu.

La Rus de Kiev ((en Ucraín: Київська Русь, romanización: Kyïvska Rush), (en rusu: Киевская Русь, romanización: Kíevskaya Rus)) o l'estáu eslavu antiguu foi una federación de tribus eslaves orientales[1] dende finales del sieglu IX hasta mediaos del sieglu XIII,[2] sol reináu de la dinastía Rúrika. Los pueblos modernos de Bielorrusia, Ucraína y Rusia reivindiquen a la Rus de Kiev como l'orixe del so legáu cultural.[3] Algamó la so mayor estensión a mediaos del sieglu XI, yá que s'estendía dende'l mar Bálticu nel norte hasta'l mar Negru nel sur, y dende les cabeceres del Vístula nel oeste hasta la península de Tamán nel este,[4][5] xuniendo la mayoría de les tribus eslaves orientales.[1]

La Rus de Kiev empezó col reináu del príncipe Oleg (r. 882–912), quien estendió'l so control de Nóvgorod la Grande al valle del ríu Dniéper col fin de protexer el comerciu de les incursiones jázaras nel este y treslladó la so capital a la más estratéxica Kiev.[1] Sviatoslav I (?-972) consiguió la primera gran espansión del control territorial de la Rus de Kiev. Vladimiro el Grande (980–1015) introdució la Cristiandá col so propiu bautismu y, por decretu, a tolos habitantes de Kiev y más allá. La Rus de Kiev algamó la so mayor estensión baxu Yaroslav I (1019–1054); los sos fíos prepararon y publicaron el primer códigu llegal escritu, la Xusticia de la Rus (Rúskaya Pravda), pocu dempués de la so muerte.[6]

El cayente del Estáu empezó a finales del sieglu XI y mientres el sieglu XII, desintegrándose en dellos poderes rexonales rivales.[7] Debilitóse entá más por factores económicos, tales como'l colapsu de los llazos comerciales de la Rus con Bizanciu por cuenta de la decadencia de Constantinopla[8] y el subsiguiente amenorgamientu de les rutes comerciales nel so territoriu. L'Estáu cayó finalmente cola invasión mongola de 1240.

Oríxenes de la Rus de Kiev[editar | editar la fonte]

D'alcuerdu a la Crónica de Néstor, la crónica más antigua de la Rus, un varego llamáu Hrörekr (Rúrik, en rusu) (que quier dicir ferre[9]) establecer na ciudá de Nóvgorod (foi escoyíu líder por delles tribus eslaves y fineses) sobre l'añu 860 antes de treslladase al sur y estender la so autoridá a Kiev. La Crónica referir a él como patriarca de la Dinastía Rúrika. Diz asina:

Nel añu 6367 (859): Los varegos d'ultramar recibieron tributu de los chudos, eslavos, merias, veses, kríviches,...
Nel añu 6370 (862): Provocaron que los varegos volvieren del otru llau del mar, refugaron paga-yos tributu y alcordaron gobernase a sigo mesmos. Pero nun hubo llei ente ellos, y cada tribu llevantar contra cada tribu. La discordia cebóse asina ente ellos, y empezaron a engardir ente sigo. Dixéronse: «Escoyamos a un príncipe que mande sobre nós y que xulgue d'alcuerdu a la costume». Asina allegaron más allá de los mares a los varegos, a los rus. Estos varegos yeren llamaos rus, como otros yeren llamaos los suecos, normandos, anglos y godos. Los chudos, eslavos, kríviches y ver dixeron entós a los rus: «La nuesa tierra ye grande y rica, pero nun hai orde nella. Que vengan reinar príncipes sobre nós». Tres hermanos, cola so parentela, ufiertáronse voluntarios. Tomaron consigo a tolos rus y vinieron.
Crónica

Estos varegos asitiáronse primero nes cercaníes del llagu Ládoga, treslladándose darréu a Nóvgorod y llegando finalmente a Kiev, acabando col tributu que los habitantes de la ciudá pagaben a los jázaros. La Rus de Kiev foi fundada pol príncipe Oleg (Helgu nes cróniques jázaras) sobre l'añu 880. Mientres los siguientes trenta y cinco años, Oleg y los sos caballeros apoderaron les distintes tribus eslaves y fineses. En 907, Oleg dirixó un ataque contra Constantinopla, y en 911 robló un tratáu comercial col Imperiu bizantín n'igualdá de condiciones. El nuevu Estáu de Kiev espolletó pol so control sobre la ruta dende'l mar Bálticu al mar Negru y a Oriente, amás de pola so bayura en pieles, cera d'abeya y miel pa esportar.

Dada l'enclín favorable a Escandinavia na Crónica de Néstor, dellos historiadores eslavos aldericaron el papel de los varegos nel establecimientu de la Rus de Kiev. Mientres el reináu de Sviatoslav (945-972), los gobernantes de Kiev adoptaron la relixón y nomes eslavos, pero'l so druzhina siguió tando formada principalmente por escandinavos. Les conquistes militares de Sviatoslav fueron impresionantes: solmenó dos talos impautos mortales a los sos dos vecinos más poderosos, el Kaganato jázaro y l'Imperiu búlgaru, que cayeron pocu dempués de les sos incursiones.

La edá dorada de la Rus de Kiev[editar | editar la fonte]

Mapa de la Rus de Kiev en 1237.

La rexón de Kiev apoderó l'estáu completu mientres los siguientes dos sieglos. El gran príncipe (veliki knyaz) de Kiev controlaba les tierres circundantes a la ciudá, y los sos familiares teóricamente subordinaos a él gobernaben n'otres ciudaes y pagáben-y tributu. L'apoxéu del so poder llegó mientres el reináu del príncipe Vladímir (Vladímir el Grande, r. 980-1015) y el príncipe Yaroslav (el Sabiu; r. 1019-1054). Dambos mandatarios siguieron la espansión del principáu qu'empezara so Oleg.

Vladímir llegó al poder en Kiev tres la muerte del so padre Sviatoslav I en 972, al ganar al so hermanascu Yaropolk I en 980. Como príncipe de Kiev, el mayor llogru de Vladímir foi la cristianización de Rus de Kiev, procesu qu'entamó en 988. Los añales indiquen que cuando Vladímir decidió aceptar la nueva fe en llugar del paganismu idólatra eslavu, mandó a dalgunos de los sos conseyeros y guerreros más cercanos a distintos países d'Europa. En visitando los católicos, xudíos y musulmanes, acabaron en Constantinopla. Ellí quedaron tan ablucaos pol grandor de la catedral Hagia Sofía y los servicios llitúrxicos que nesi momentu decidieron la fe oficial qu'adoptaría l'Estáu kievano. Tres el regresu, convencieron a Vladímir que la fe de los griegos yera la meyor opción; Vladímir entamó un viaxe a Constantinopla, onde casaría cola princesa Ana, hermana del emperador bizantín Basilio II.

La opción pol cultu oriental tamién reflexó posiblemente los venceyos estrechos col Imperiu, qu'apoderaba'l mar Negru y per ende la ruta comercial más importante pa Kiev: el ríu Dniéper. L'adhesión a la Ilesia ortodoxa oriental tuvo importantes consecuencies polítiques, culturales y relixoses al llargu plazu. La Ilesia tenía una lliturxa escrita en cirílicu y una coleición d'escritures traducíes del griegu pa los pueblos eslavos. La esistencia d'esta lliteratura facilitó la conversión al cristianismu de los eslavos orientales y empecipiar nuna rudimentaria filosofía griega, a la ciencia y la historiografía ensin la necesidá d'aprender griegu antiguu, a diferencia de la población culta de la Europa Occidental y Central, que siguía remanando'l llatín. La independencia de l'autoridá romana y la falta d'obligación d'aprender llatín fixeron que los eslavos orientales desenvolvieren la so propia lliteratura y belles artes, sustancialmente distintes de les atopaes n'otros países ortodoxos.

Yaroslav, conocíu como El Sabiu, puxó igualmente colos sos hermanos pol poder. Anque llogró imponese en Kiev nel añu 1019, nun foi reconocíu como líder en toa Rus de Kiev hasta'l 1036. Como Vladímir, Yaroslav I el Sabiu esmolecer por entablar rellaciones amistoses col restu d'Europa. Yaroslav casó a trés de les sos fíes con príncipes estranxeros, exiliaos, que vivieron nel so palaciu: Isabel (Elizaveta) con Harald III de Noruega (que llogró la so mano poles sos fazañes militares nel Imperiu bizantín); Anastasia (Agmunda) col futuru Andrés I d'Hungría, y la so fía menor, Ana de Kiev, casóse con Enrique I de Francia, que rixó nesti país mientres la minoría d'edá del so fíu. Otra fía puede ser Ágata que se casó con Eduardo'l Exiliáu, herederu del tronu d'Inglaterra, y que foi madre d'Edgar Atheling y Santa Margarita. La so fía mayor Dobroniega o Dobroñeva (o según otres fontes la so hermana) casóse con Casimiro I el Restaurador, rei de Polonia. La nieta de Yaroslav, Eupraxia (Adelaida), fía del so fíu Vsévolod I, casóse con Enrique IV del Sacru Imperiu Romanu Xermánicu. Yaroslav tamién apautó matrimonios pa la so hermana y los sos trés fíes colos reis de Polonia, Francia, Hungría y Noruega. Mandó construyir el primer gran edificiu del principáu, la Ilesia Desyatinna (o de la Dormición de la Virxe) de Kiev, según la Catedral de Santa Sofía de Kiev y la Catedral de Santa Sofía de Nóvgorod. Patrocinó'l cleru autóctonu y el monaquismo, amás d'atribuyi-y -y la fundación d'un sistema educativu. Los fíos de Yaroslav llevantaron el gran Monasterio de las Cuevas de Kiev, que funcionó como academia eclesiástica.

L'apoxéu de los centros rexonales[editar | editar la fonte]

Impartiendo xusticia na Rus de Kiev, por Iván Bilibin.

La Rus de Kiev nun foi capaz de caltener la so estatus de potencia próspera y dominante, en parte pol aglutinamiento de dominios bien desemeyaos rexíos por una cla. A midida que los miembros d'esta cla fueron creciendo en númberu, identificar con intereses rexonales más que con un patrimoniu común más grande. Asina, los príncipes enfrentar ente sigo, formando eventualmente aliances con grupos esternos como los polacos o maxares. Mientres el periodu 1054-1224, non menos de 64 principaos tuvieron una esistencia efímera, 293 príncipes reivindicaron derechos socesorios y les sos disputes provocaron 83 guerres civiles. En 1097 tuvo llugar el Conseyu de Liubech, el primer conseyu federal conocíu de la Rus de Kiev, celebráu metanes les constantes rivalidaes rexonales ente los príncipes.

Les cruzaes conducieron a un cambéu nes rutes comerciales europees qu'aceleró'l cayente de Kiev. En 1204, les fuercies de la Cuarta Cruzada escalaron Constantinopla, consiguiendo asina la decadencia de la ruta comercial del Dniéper. Col cayente, la Rus de Kiev biforcar en dellos principaos y dalgunos grandes centros rexonales: Nóvgorod, Vladímir-Súzdal, Hálych, Pólotsk, Smolensk, Chernígov (Cherníhiv n'ucraín) y Pereyáslavl. Los habitantes d'estos centros evolucionaríen en tres nacionalidad: ucraínos nel sureste y suroeste, bielorrusos nel noroeste y rusos nel norte y nordés.

República de Nóvgorod[editar | editar la fonte]

Catedral de Santa Sofía de Nóvgorod, mediaos del sieglu XI.

Al norte, la República de Nóvgorod espolletaba como parte del principáu dada la so situación privilexada pa controlar les rutes comerciales del Volga al mar Bálticu. Cuando decayó Kiev, Nóvgorod empezó a independizase. Una oligarquía llocal gobernaría'l territoriu, de cuenta que una asamblea local (Veche) tomaba les decisiones gubernamentales, según escoyía a un príncipe como líder militar de la ciudá. Nóvgorod paecíase, tantu na so estructura política como les sos actividaes comerciales, a una ciudá de la Lliga Hanseática, l'alianza próspera qu'apoderó'l comerciu de la rexón báltica ente los sieglos XIII y XVII.

Nordés[editar | editar la fonte]

Al nordeste, los eslavos colonizaron el territoriu que llegaría a llamase Moscovia, aliándose y entemeciéndose colos pueblos ugro-fineses qu'ocupaben la zona. La ciudá de Rostov foi unu de los centros más antiguos del nordés, anque suplantáu darréu por Súzdal de primeres, y dempués pela ciudá de Vladímir, que aportó a la capital del Principáu de Vladímir-Suzdal. Les cróniques rexistraron un gran tráficu migratoriu dende la rexón de Kiev escontra'l norte, pa escapar de les continues incursiones de nómades túrquicos. A midida que les tierres del sur fueron despoblándose y más boyardos, nobles y artesanos diben llegando a la corte de Vladímir, el principáu foi destacar como potencia dientro de los dominios de Kiev.

En 1169, el príncipe Andréi Bogoliubski de Vladímir-Súzdal solmenó un duru golpe al poder decadente de la Rus de Kiev cuando los sos exércitos escalaron la capital. El príncipe Andréi instaló entós nel poder al so hermanu menor, que gobernó de volao en Kiev mientres Andréi siguía apoderando les sos tierres en Súzdal. Asina, el centru del poder políticu empezó a alloñar de Kiev na segunda metá del sieglu XII. En 1299, a resultes de la invasión mongola, l'obispu metropolitanu mover de Kiev a Vladímir completando la so sustitución como centru relixosu pa les rexones septentrionales.

Suroeste[editar | editar la fonte]

Al suroeste, el Principáu de Galitzia entabló rellaciones comerciales colos sos vecinos polacos, húngaros y lituanos, remaneciendo como'l socesor na zona de la Rus de Kiev. A principios del sieglu XIII, el príncipe Román Mstislávich xunió los dos principaos primeramente separaos, conquistó Kiev y asumió'l títulu de Gran príncipe de la Rus de Kiev. El so fíu, el príncipe Daniel de Galitzia, foi'l primera gobernante de Kiev n'aceptar una corona del Papa romanu, rompiendo asina aparentemente con Constantinopla. A empiezos del sieglu XIV, el patriarca de la Ilesia ortodoxa oriental en Constantinopla garantizó a los gobernantes de Galitzia-Volhynia un metropolitanu pa compensar el desplazamientu del metropolitanu de Kiev a Vladímir. Poco dempués, los líderes lituanus tamién pidieron y recibieron un metropolitanu para Novagrúdok.

Sicasí, la llarga llucha contra los mongoles xunida a la oposición interna al príncipe, amás de la intervención estranxera, debilitaron a Galitzia. Col fin de la caña Mstislávich de la dinastía de Rúrik a mediaos del sieglu XIV, Galitzia-Volhynia dexó d'esistir; Polonia conquistó Galitzia, Lituania tomó Volinia, incluyendo Kiev, conquistada por Gediminas na batalla del ríu Irpén, en 1321. Los líderes lituanos asumieron asina'l títulu de monarques de Rutenia.

Divisiones alministratives de la Rus de Kiev[editar | editar la fonte]

Principaos de la Rus de Kiev (1054-1132)
Sieglu XI *

Tierra de Nóvgorod (862–1478) (el territoriu aliáu de la Rus, dende 1136 la República de Nóvgorod);

Legáu artísticu de la Rus de Kiev[editar | editar la fonte]

Na so Segunda Edá d'Oru l'arte bizantino estender a Armenia. En 1017 empieza a construyise la Catedral de Santa Sofía de Kiev. Siguiendo fielmente los influxos de l'arquiteutura de Constantinopla, se estructuró en forma basilical de cinco naves terminaes n'ábsides. En Nóvgorod llevántense les ilesies de San Jorge y de Santa Sofía, dambes de planta central.

Arte[editar | editar la fonte]

L'arte de l'antigua Rus de Kiev foi, per un sitiu, la continuación del arte bizantino.

Arquiteutura[editar | editar la fonte]

La Catedral de l'Asunción de la ciudá de Vladímir[editar | editar la fonte]

Frescu Senu de Abraham por Daniil Chorny na Catedral de l'Asunción de Vladímir.

La Catedral de l'Asunción de la ciudá de Vladímir, solía ser una de les principales ilesies de la Rusia medieval nos sieglos XIII y XIV. Forma parte del Patrimoniu de la Humanidá.

La catedral foi encamentada por Andréi Bogoliubski y dedicada a la virxe María a quien se promovió como la santa patrona de Vladímir. Edificada ente los años 1158 y 1160, foi ampliada nel ralu de 1185-1189 pa reflexar el prestíu de la ciudá. Con una área de superficie de 1178 m², foi la mayor ilesia rusa nos siguientes 300 o 400 años.

Andréi Bogoliubski, Vsévolod III de Vladímir y otros gobernantes del Principáu de Vladímir-Súzdal, fueron soterraos na cripta d'esta ilesia. A diferencia d'otros tantos santuarios, la catedral sobrevivió a la gran devastación y quema de Vladímir en 1239, cuando les hordas mongoles de Batu Jan fixeron presencia.

Los murios esteriores de la ilesia tán cubiertos con grabaos bien ellaboraos. L'interior foi pintáu nel sieglu XII y repintado por Andréi Rubliov y Daniil Chorny en 1408. La catedral de l'Asunción sirvió de modelu para Aristóteles Fioravanti, cuando diseñó la Catedral de l'Asunción nel Kremlin de Moscú (1475-1479).

Catedral de Santa Sofía de Nóvgorod[editar | editar la fonte]

La Catedral de Santa Sofía de Nóvgorod (La sagrada sabiduría de Dios) foi construyida de 1045 a 1052 y ye la catedral más antigua de toa Rusia. La catedral de cinco domos de piedra foi construyida por Vladímir de Nóvgorod n'honor al so padre, Yaroslav El Sabiu, como un signu de gratitud de los novgorodenses pola so ayuda nel conflictu de Yaroslav na Rus de Kiev. Ésta reemplazó a una ilesia más vieya y de madera de 13 domos construyida en 989. Les cúpules llograron la so forma de cascu na década de 1150, cuando la catedral foi restaurada d'una quema. L'interior foi pintáu nos sieglos XI y XII, pero los frescos son difíciles de ver por cuenta de les frecuentes quemes. Nos años 1850, partes del interior fueron repintadas. Del s. XII al s. XV, la catedral foi'l centru espiritual y ceremonial de la República de Nóvgorod.

Mientres la ocupación nazi de Nóvgorod, el Kremlin de Nóvgorod foi estropiáu gravemente por causa de les batalles y l'abusu nazi. Aun así, la catedral sobrevivió. La gran cruz nel domo principal foi retirada pol exércitu español. Mientres 60 años tuvo confinada nel Muséu de l'Academia militar d'inxeniería de Madrid, hasta que'l 16 de payares de 2004 foi devuelta pol Ministru de Defensa español, José Bono, a la Ilesia ortodoxa rusa.

Ver tamién[editar | editar la fonte]


Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 1,2 John Channon & Robert Hudson, Penguin Historical Atlas of Russia (Penguin, 1995), p.16.
  2. Kievan Rus, Encyclopædia Britannica Online.
  3. Plokhy, Serhii (2006). The Origins of the Slavic Nations: Premodern Identities in Russia, Ukraine, and Belarus. New York: Cambridge University Press, páx. 10–15. ISBN 978-0-521-86403-9. Consultáu'l 27 d'abril de 2010. «For all the salient differences between these three post-Soviet nations, they have much in common when it comes to their culture and history, which goes back to Kievan Rus', the medieval East Slavic state based in the capital of present-day Ukraine.»
  4. Kyivan Rus', Encyclopedia of Ukraine, vol. 2 (1988), Canadian Institute of Ukrainian Studies.
  5. See Historical map of Kievan Rus' from 980 to 1054.
  6. Bushkovitch, Paul. A Concise History of Russia. Cambridge University Press. 2011.
  7. Paul Robert Magocsi, Historical Atlas of East Central Europe (1993), p.15.
  8. «Civilization in Eastern Europe Byzantium and Orthodox Europe». Archiváu dende l'orixinal, el 22 de xineru de 2010.
  9. N'idioma serbo-lucitano Rurk ye ferre, tamién Rarog na mitoloxía eslava ye un ferre de fueu. A los obodritas, confederación d'eslavos nel mar Bálticu, llamar coles mesmes Reregi, que la so capital llamábase Rerik. Les monedes medievales atopaes en Rusia lleven el símbolu qu'anguaño usa la República d'Ucraína, que representa a un ferre cayendo sobre la so presa, esi yera l'emblema de la dinastía ruríkida d'eslavos bálticos. Amás el ferre ye un motivu folclóricu eslavu por antonomasia. Inda en Polonia y na República Checa y Eslovaquia atópense los nomes Rérik y Rírik, absolutamente autóctonos

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]