Bromus inermis

De Wikipedia
Bromus inermis
Clasificación científica
Reinu: Plantae
(ensin clasif.): Monocots
(ensin clasif.): Commelinids
Orde: Poales
Familia: Poaceae
Subfamilia: Pooideae
Tribu: Bromeae
Xéneru: Bromus
Especie: B. inermis
Leyss.
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]

La bromus inermis ye una especie fanerógama perteneciente a la familia de les gramínees (Poaceae). Ye nativa d'Europa.

Inflorescencia
Ilustración
Espigues
Hábitat

Identificación[editar | editar la fonte]

Planta perenne, rizomatosa, de 30-150 cm, con fueyes de 5-12 mm d'anchor, glabres o glabrescentes, con lígula curtia y truncada.

Espiguillas de 15-30 mm, con glumas desiguales, la inferior con 1 nerviu y la cimera con 3, y 5-10 flores. Flores col lema ensin aresta o con una aresta menor de 2 mm. Inflorescencia en panícula erecta y laxa.

Bioloxía y fenoloxía[editar | editar la fonte]

Floria pel branu (de xunu a setiembre), polo que ye una planta de día curtiu.

Forma biolóxica: ye hemicriptófito (pasen el periodu desfavorable coles yemes de recambiu na superficie del suelu o darréu debaxo)

Requerimientos ambientales[editar | editar la fonte]

Ye una planta bien rústica: Aguanta bien el clima continental con temperatures estremes (altes y baxes)y tolera les seques pocu intenses. El so temperamentu edáfico ye ampliu y tien pH óptimo ente 6-7,5.

Lentu establecimientu en campu.

En llugares fríos, con xelaes serondiegues tempranes, aconséyense les llantaderes primaverales. En condiciones d'eleváu mugor ye bien susceptible a enfermedaes, afectando al estáu sanitariu de la campera.Nun soporta'l encharcamiento.

La so persistencia media ye de 3-4 años.

Distribución y zones de cultivu[editar | editar la fonte]

Bonal nes árees templar y fríu d'Europa y presente na metá norte de la Península Ibérica. Cultívase principalmente en EEXX y Canadá.

Na Península nun ye frecuente'l so cultivu.

Interés forrajero y aprovechamientu[editar | editar la fonte]

Sémase como cultivu monófito o bífito, por casu con alfalfa (Medicago sativa) o trébole violeta(Trifolium pratense), con unes dosis de llantadera en cultivu puru de 20-25 kg/hai y n'amiestu de 10-15 kg/hai.

Produz un campera trupu y abondosu (15 t ms/hai) hasta bien avanzada la estación serondiega. La producción respuende bien a apurrir nitrogenaos. La campera ye bien palatable, d'elevada digestibilidad y altu conteníu proteico, bien apreciáu pol ganáu mayor.

Ye recomendable pa siega y apurra en verde o calteníu (segáu o silu). La so resistencia al llendo ye moderada. Encamienta pastiásela a una ciertu altor pa favorecer el so rebrote.

Crez por aciu rizomas y dau el so calter encespedante ye afecha pal so usu na revegetación d'árees denudaes.

Variedaes: Superior, Manchar, Jubilee, Saratoga, Lincoln, Achenbach, Lancaster, Lyon, Baylor...

Taxonomía[editar | editar la fonte]

Bromus inermis describióse por Friedrich Wilhelm von Leysser y espublizóse en Flora Halensis 16. 1761.[1]

Etimoloxía

Bromus: nome xenéricu que remanez del griegu bromos = (avena), o de chancia = (alimentu).[2]

inermis: epítetu llatín que significa "ensin escayos".[3]

Citoloxía

Númberu de cromosomes de Bromus inermis (Fam. Gramineae) y táxones infraespecíficos: 2n=42[4]

Sinonimia
  • Bromopsis inermis (Leyss.) Holub
  • Bromus erectus Ledeb.
  • Bromus glabrescens Honda
  • Bromus inopinatus B.B.Brues & C.T.Brues
  • Bromus latifolius Kar. & Kir.
  • Bromus littoreus Georgi
  • Bromus pseudoinermis Schur
  • Bromus pskemensis Pavlov
  • Bromus purpurascens Turcz. ex Griseb.
  • Bromus reimannii (Asch. & Graebn.) Asch. & Graebn.
  • Bromus tatewakii Honda
  • Festuca inermis (Leyss.) DC.
  • Festuca leysseri Moench
  • Festuca poiformis Pers.
  • Festuca poioides Thuill.
  • Festuca rubra subsp. villosa (Mert. & W.D.J.Koch) S.L.Liou
  • Festuca rubra var. villosa Mert. ex Koch
  • Festuca speciosa Schreb.
  • Forasaccus inermis (Leyss.) Lunell
  • Poa bromoides (Leyss.) Mérat
  • Schedonorus inermis (Leyss.) P.Beauv.
  • Schedonorus longifolius Trin. ex Steud.
  • Zerna inermis (Leyss.) Lindm.
  • Zerna inermis var. malzevii (Drobow) Tzvelev[5][6]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «Bromus inermis». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 20 d'abril de 2013.
  2. (n'inglés) Watson L, Dallwitz MJ. (2008). «The grass genera of the world: descriptions, illustrations, identification, and information retrieval; including synonyms, morphology, anatomy, physiology, phytochemistry, cytology, classification, pathogens, world and local distribution, and references». The Grass Genera of the World. Consultáu'l 19 d'agostu de 2009.
  3. N'Epítetos Botánicos
  4. Cariologia i distribució del gènere Bromus L. (Sec. Pnigma Dumort. i Sec. Ceratochloa (Beauv.)Griseb.) a Catalunya. Lloret, F. J. & A. Cardona (1988) Orsis 3: 41-54
  5. Bromus inermis en PlantList
  6. «Bromus inermis». World Checklist of Selected Plant Families. Consultáu'l 20 d'abril de 2013.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  1. CONABIO. 2009. Catálogo taxonómico de especies de México. 1. In Capital Nat. Méxicu. CONABIO, Mexico City.
  2. Cronquist, A.J., A. H. Holmgren, N. H. Holmgren & Reveal. 1977. Vascular Plants of the Intermountain West, U.S.A. 6: 1–584. In A.J. Cronquist, A. H. Holmgren, N. H. Holmgren, J.L. Reveal & P. K. Holmgren (eds.) Intermount. Fl.. Hafner Pub. Co., New York.
  3. Czerepanov, S. K. 1981. Sosud. Rast. SSSR 509 pages. Naúka, Leningradskoe Otd-nie, Leningrad.
  4. Darke, R. 1999. Color Encycl. Ornam. Grasses 1–325. Timber Press, Portland.
  5. Espejo Serna, A., A. R. López-Ferrari & J. Valdés-Reyna. 2000. Poaceae. Monocot. Mexic. Sinopsis Floríst. 10: 7–236 [and index].
  6. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  7. Flora of China Editorial Committee. 2006. Flora of China (Poaceae). 22: 1–733. In C. Y. Wu, P. H. Raven & D. Y. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
  8. Gibbs Russell, G. E., W. G. M. Welman, E. Retief, K. L. Immelman, G. Germishuizen, B. J. Pienaar, M. Van Wyk & A. Nicholas. 1987. List of species of southern African plants. Mem. Bot. Surv. S. Africa 2(1–2): 1–152(pt. 1), 1–270(pt. 2).
  9. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1968. The Pteridophytoa, Gymnospermae and Monocotyledoneae. 1: 1–482. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. U.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
  10. Gleason, H. A. & A.J. Cronquist. 1991. Man. Man. Vasc. Pl. N.E. U.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  11. Great Plains Flora Association. 1986. Fl. Great Plains i–vii, 1–1392. University Press of Kansas, Lawrence.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]