Títulos y apelaciones de la monarquía francesa

De Wikipedia

Hasta mediaos del sieglu XVI, los miembros de la casa de Francia yeren llamaos a cencielles monseigneur, siguíu del títulu del so apanage. A partir del sieglu XVI, multiplíquense y sobremanera se sistematizan los títulos de los príncipes conforme la so cercanía al rei. De forma que empiecen nes actes y escritures oficiales llargos títulos, como por casu Felipe'l Bonu yera nomáu nestes como: Bien eleváu, bien poderosu, bien escelente y bien magnánimo príncipe monseñor Felipe, duque de Borgoña... En delantre y hasta los sieglos XVIII y XIX, los usos de los mesmos afínense y evolucionen en distintes funciones y maneres conforme al usu y a la voluntá real.

A partir de finales del sieglu XVI, a los miembros de la Casa de Francia desígnase-yos de forma xeneral, con una serie d'espresiones unívoques, que son usaes en función del xéneru, el parentescu col monarca y la cercanía al tronu nel orde socesoriu. Les apelaciones son utilizaes de forma corriente y que lleguen n'ocasiones a incluyise en toles esferes de la vida, salvu n'escritures o documentos públicos onde se reflexa al completu'l títulu del príncipe o princesa. Aplicábense estes apelaciones tanto a los miembros estrictos de la Familia Real, como a los llamaos "príncipes de sangre" (princes du sang). En casu de nun ostentar el príncipe una apelación unívoca propia, usar nel casu de los varones el monseñor siguíu del so títulu de apanage o del so títulu, nel casu de les princeses, salvo les fíes del rei, quien yeren conocíes por mademoiselle, siguíes polo que'l rei señále-yos al nacer, d'ente los títulos del so padre, por casu mademoiselle de Montpensier (el títulu de duque de Montpensier atopar ente los ostentaos pol so padre Felipe II, duque de Orlèans). Tocantes a les menciones feches a la socesión al tronu, la corona francesa tresmítese namái de varón en varón, habíu de forma llexítima.

La conocencia d'estes espresiones ye de cutiu necesariu pa entender los testos d'autores como Retz, Saint-Simon, marquesa de Sévigné o la condesa de Boigne.

La familia real de Francia[editar | editar la fonte]

Ente'l sieglu XVI y 1830, la familia real de Francia en sentíu estrictu, taba compuesta del rei, de la so muyer (la reina), de la so madre (reinar madre), de los sos fíos y fíes, de les muyeres de los sos fíos, de los sos hermanos y de los sos fíos y fíes solteres, según nel so casu, la muyer, fíes solteres y fíos varones del fíu primoxénitu del rei y de los miembros stricto sensu de les families reales de reis de Francia yá finaos.[1]

L'orde de dignidá o de préséance (precedencia) de los príncipes yera, según l'usu francés:

  • el rei;
  • la reina;
  • les reines viudes;
  • los fíos de Francia (fils de France), les sos esposes respeutives y les sos fíes;
  • les fíes de Francia (filles de France) solteres (les fíes casaes y les sos neñes formen parte de la familia del so maríu);
  • los nietos de Francia (petit-fils de France) y les sos esposes;
  • les nietes de Francia (petit-filles de France).

Darréu n'orde de la so cercanía a la socesión dinástica, dientro de la Casa de Francia, pero non de la Familia Real puramente, atoparíense:

Patronímicos y títulos[editar | editar la fonte]

Patronímicos[editar | editar la fonte]

El rei y la reina de Francia nun tienen patronímicu, perder nel so accesu al tronu. Roblen namái col so nome, ensin ordinal. Esti vacíu condució los revolucionarios a da-yos el patronímicu Capeto (Capet), retomando'l nomatu del so primer antepasáu masculín conocíu.

Los fíos y fíes de Francia lleven el patronímicu «de Francia». Los nietos y nietes de Francia lleven como patronímicu'l nome del apanage del so padre (ye dicir del fíu de Francia). Si un fíu de Francia tien descendencia per llinia masculina, este va tomar como nome'l nome del so apanage como nel casu de la Casa d'Orleans, que baxen de Felipe, fíu de Francia, duque d'Orleans.

Los príncipes de sangre tienen como patronímicu'l nome del apanage del fíu de Francia del que baxen.[1]

Títulos ordinarios[editar | editar la fonte]

  • Delfín de Francia (dauphin de France): títulu rellacionáu cola posesión del Delfinado (Dauphiné), yera lleváu pol fíu primoxénitu del rei, o en casu de morrer ésti, pol so fíu primoxénitu.[1]
  • Fíos de Francia (fils et filles de France): títulu concedíu en Francia respeutivamente a los fíos y fíes nacíos en llexítimu matrimoniu d'un rei de Francia. Coles mesmes, los fíos del delfín y los fíos del fíu mayor del delfín yeren fíos de Francia, y non nietos de Francia o príncipes del sangre.[2][3] (Ver categoría.)
  • Nietos y nietes de Francia (petit-fils et petit-filles de France): títulu concedíu respeutivamente a los fíos y fíes llexítimos d'un fíu de Francia amás qu'aquellos del delfín y de los fíos mayores d'esti postreru. Esti títulu foi creáu a pidimientu de Gastón d'Orleans (1608-1660) col fin de dar una precedencia a la so fía frente a les princeses del sangre.[4][1] (Ver categoría.)
  • Príncipe y princesa de sangre (prince et princesse de sang): son cualesquier descendiente per vía masculina legitima d'un rei de Francia.[1] (Ver categoría.)

Entá nun formando parte en sentíu estrictu de la casa de Francia, ye necesariu tener en cuenta los siguientes casos:

  • Llexitimaos y llexitimaes de Francia (legitimés et legitimées de France): son aquellos fíos illexítimos del rei, qu'este reconoz como namái sos y ensin madre conocida, siendo esta reconocencia rexistrada nel Parllamentu de París.[1] (Ver categoría.)
  • Los príncipes descendientes d'un legitimado de Francia, son aquellos descendientes per vía masculina llexítima d'un legitimado de Francia. (Ver categoría.)

Predicaos[editar | editar la fonte]

  • El rei de Francia faíase llamar sire, y non Maxestá como los soberanos ingleses. La so Maxestá (Sa Majesté) sicasí sí yera utilizáu pa mentar al rei en tercer persona per parte de los sos súbditos. La so Maxestá Cristianísima yera la forma correuta de referise al rei de Francia nel ámbitu diplomáticu o en casu de dirixise al mesmu un súbditu d'otru soberanu.[1]
  • Los miembros masculinos de la Familia Real faíense llamar monseigneur, y non alteza como en ciertes cortes estranxeres. Sicasí, pa mentar un miembru de la Familia Real en tercer persona, falar de La so Alteza Real (Son Altesse Royale). Hasta'l sieglu XIX, nun s'utilizaba'l predicáu d'Alteza Real pa les fíes y nietes de Francia, sinón que se dirixía siempres a elles con un madame, a cencielles.[1]
  • Los príncipes de sangre ostentaron el predicáu d'Alteza Serenísima (Son Altesse Sérénissime) hasta 1824, cuando Carlos X a otru día al so ascensu al tronu, concedió-yos el predicáu d'Alteza Real.[1]
  • Los llexitimaos de Francia y los príncipes descendientes de los mesmos usen coles mesmes el predicáu d'Alteza Serenísima.[1]

Apelaciones[editar | editar la fonte]

Apelaciones de la Familia Real[editar | editar la fonte]

  • Monseigneur
    • Esti títulu, que ye abreviación de Monseigneur le dauphin, cuando ye usáu en sentíu absolutu designa a Lluis de Francia (1661-1711),[5] llamáu tamién el "Gran Delfín" (Grand Dauphin) pa estremalo del so fíu, Luis, que foi delfín a la muerte del so padre y al siguir vivu'l so güelu, Lluis XIV.4 El Gran Delfín yera l'únicu fíu sobreviviente de Louis XIV y de la so esposa Marie-Thérèse d'Austria, amás de güelu de Louis XV.

Apelaciones de los príncipes de sangre.[editar | editar la fonte]

  • Monsieur -y Duc[11]
    • Ye'l fíu primoxénitu de Monsieur -y Prince. Dempués de 1709, en pasando l'apelación de Monsieur -y Prince al Duque de Orléans (al convertise en primer príncipe del sangre), los príncipes de Condé van caltener hasta la estinción de la so casa en 1830, l'apelación de Monsieur -y Duc.[11] (Ver categoría.)

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Velde, Francois. «The French Royal Family: Titles and Customs». Consultáu'l 15 de marzu de 2017.
  2. Philippe de Montjouvent, Éphéméride de la Maison de France de 1589 à 1848, éd. du Chaney, 1999, p. 19.
  3. En virtú del artículu II d'un edictu del 12 de marzu de 1710.
  4. Philippe de Montjouvent, Éphéméride de la Maison de France de 1589 à 1848, éd. du Chaney, 1999, p. 31.
  5. Según Saint-Simon, l'apelación foi introducida por el mesmu Lluis XIV : « Jamais Dauphin jusqu’au fils de Louis XIV n’avoit été appelé Monseigneur, en parlant de lui tout court, ni même en lui parlant. On écrivoit bien “Monseigneur le Dauphin”, mais on disoit “Monsieur le Dauphin”, et “Monsieur” aussi en lui parlant ; pareillement aux autres fils de France, à plus forte raison au-dessous. Le roi, par badinage, se mit à l’appeler Monseigneur ; je ne répondrois pas que le badinage ne fût un essai pour ne pas faire sérieusement ce qui se pouvoit introduire sans y paroître, et pour une distinction sur le nom singulier de Monsieur. Le nom de Dauphin le distinguoit de reste, et son rang si supérieur à Monsieur qui lui donnoit la chemise et lui présentoit la serviette. Quoi qu’il en soit, le roi continua, peu à peu la cour l’imita, et bientôt après non seulement on ne lui dit plus que Monseigneur parlant à lui, mais même parlant de lui, et le nom de Dauphin disparut pour faire place à celui de Monseigneur tout court. » (Saint-Simon, Mémoires, tomu 7, capítulu X.)
  6. 6,0 6,1 Dussieux, Louis. Généalogie de la maison de Bourbon de 1256 à 1871 (en Francés). Lecoffre, páx. 248.
  7. «Mémoires de Saint-Simon, tome 3 chapitre 9». Consultáu'l 6 de setiembre de 2016.
  8. Ladurie, Emmanuel -y Roy; Fitou, Jean-François (1 de xunetu de 2001). Saint-Simon and the Court of Louis XIV (n'inglés). University of Chicago Press. ISBN 9780226473208. Consultáu'l 6 de setiembre de 2016.
  9. Freudmann, Felix Raymond (1 de xineru de 1957). The Memoirs of Madame de la Guette: A Study (n'inglés). Librairie Droz. ISBN 9782600034524. Consultáu'l 6 de setiembre de 2016.
  10. Philippe de Montjouvent, Éphéméride de la Maison de France de 1589 à 1848, éd. du Chaney, 1999, p. 51.
  11. 11,0 11,1 Rooryck, Guy (1 de xineru de 1992). -yos "Mémoires" du duc de Saint-Simon: de la parole du témoin au discours du mémorialiste (en francés). Librairie Droz. ISBN 9782600036863. Consultáu'l 6 de setiembre de 2016.
  12. Histoire de la Maison Royale de France et des grands officiers, Père Anselme, 1728, tome III, p. 516, 517, 519
  13. Note en bas de page du livre [https://fr.wikisource.org/wiki/Livre:Henri IV - Lettres Missives - Tome1.djvu RECUEIL DES LETTRES MISSIVES DE HENRI IV, par M. BERGER DE XIVREY, Tome 1] sur Wikisource

Artículos conexos[editar | editar la fonte]