Enrique V d'Inglaterra

De Wikipedia
Enrique V d'Inglaterra
monarca d'Inglaterra

20 marzu 1413 - 31 agostu 1422
Enrique IV de Inglaterra (es) Traducir - Enrique VI d'Inglaterra
señor de Irlanda (es) Traducir

20 marzu 1413 - 31 agostu 1422
Vida
Nacimientu Castillo de Monmouth (es) Traducir16 de setiembre de 1386
Nacionalidá Bandera de Inglaterra Reinu d'Inglaterra
Muerte Castillo de Vincennes (es) Traducir31 d'agostu de 1422[1] (35 años)
Sepultura Abadía de Westminster[2]
Causa de la muerte Disentería
Familia
Padre Enrique IV de Inglaterra
Madre María de Bohun
Casáu con Catalina de Valois (1420 (Gregorianu) – )[3]
Fíos/es
Hermanos/es
Pueblu Casa de Lancaster (es) Traducir
Estudios
Estudios The Queen's College (es) Traducir
Oficiu políticu
Premios
Serviciu militar
Lluchó en Sitio de Meaux (es) Traducir
Sitio de Harfleur (es) Traducir
Batalla de Azincourt (es) Traducir
Cambiar los datos en Wikidata

Enrique V d'Inglaterra foi un rei inglés, nacíu na torre-puerta del castiellu de Monmouth el 16 de setiembre de 1387. Yera'l segundu fíu —el primoxénitu, Eduardo, morrió al nacer en 1382— d'Enrique, duque de Lancaster —depués Enrique IV— y de María de Bohun. Al aportar al tronu'l so padre, en deponiendo a Ricardu II (1399), convertir en príncipe de Gales y herederu del tronu inglés.

Enrique V foi nomáu caballeru en dos oportunidad. La primera foi a los 12 años d'edá, metanes un campu de batalla irlandés (1399), pola espada de Ricardo II. El rei inglés llevaba al mozu Enrique al combate en calidá de rehén pa garantizar el bon comportamientu del so padre Enrique de Lancaster, opositor políticu de la corona. Prisioneru y tou, el rapazu demostró'l so valor contra los rebeldes irlandeses, lo que-y valió esti primer llombarada. La segunda oportunidá foi pol so padre Enrique IV (que yá había derrocáu y fechu asesinar a Ricardo II y usurpáu el tronu), un día antes de la coronación d'aquel y de la so propia ascensión al Principáu de Gales.

Al añu siguiente, 1400, Enrique IV mandó al so fíu a reprimir una gran rebelión d'un xefe galés que reclamaba pa sí'l principáu. En menos de dos años, el mozu consiguió encalorar la rebelión, incluyendo los exércitos de dos xefes ingleses que se plegaren a ella. De los guerreros galeses aprendería los mozu Enrique les táctiques guerrilleres que más tarde aplicaría en Francia.

Biografía[editar | editar la fonte]

Mocedá y reivindicaciones sobre Francia[editar | editar la fonte]

A la muerte d'Enrique IV (20 de marzu de 1413), Enrique xube al tronu como Enrique V, y dende l'empiezu del so reináu foi'l so oxetivu principal reivindicar pa Inglaterra les posesiones franceses qu'él consideraba como sos: los ducaos d'Aquitania, Guyena, Gascuña y Normandía, lo que naquella dómina significaba, más o menos, un terciu del reinu de Francia.

Sol analís de la historia moderna, podríen considerase válidos los derechos d'Enrique a dichos ducaos. En 1152, la última duquesa independiente d'Aquitania, la célebre Leonor, divorciada del rei Luis VII de Francia, casóse col entós conde d'Anjou y Normandía, Enrique Plantagenet, que depués (1154) sería los rei Enrique II d'Inglaterra. Como yera lóxicu, la duquesa Leonor lleva en dote al matrimoniu tolos sos estaos —los ducaos yá mentaos—.

Los ingleses perderíen Aquitania sol reináu de Juan Ensin Tierra (1199-1216), hermanu de Ricardo Corazón de Lleón y depués van perder los otros ducaos sol reináu d'Eduardo III, en plena guerra de los Cien Años.

Guerra de los Cien Años y Agincourt[editar | editar la fonte]

Enrique V decide retomar la llucha por recuperar dichos estaos, y va consiguir, con una suerte inimaxinable: los ataques de llocura que carecía los rei Carlos VI de Francia y la guerra civil en dichu país ente los duques de Borgoña (Juan Ensin Mieu) y d'Orleans, convirtieron a esi momentu n'ideal por qu'Enrique decidiera atacar.

Enrique fixo formar una gran flota, modernizó'l sistema de reclutamiento y amestó nueves armes y pieces d'artillería pal so gran exércitu: crució la canal de la Mancha y en setiembre de 1415 punxo sitiu a la estratéxica ciudá d'Harfleur, asitiada nel estuariu del Sena. Magar habela tomáu, el sitiu causara tantes baxes a los ingleses qu'Enrique decide retirase hasta Calais pa tornar a Inglaterra. Nel camín, él y el so exércitu fueron algamaos polos franceses n'Agincourt, onde consiguió una resonante victoria a pesar de ser superáu numbéricamente.

Esta foi la victoria final d'Enrique: n'Agincourt (25 d'ochobre) prindó a importantes nobles franceses, ente ellos al mesmu duque d'Orleans, sobrín del rei, que nun va ser lliberáu del so cautiverio n'Inglaterra hasta 1440. Coles mesmes, recuperó trés cuartes partes de los territorios que na so teoría correspondíen-y.

Matrimoniu[editar | editar la fonte]

Pero, como arteru estadista que yera, Enrique V decide xunise a la dinastía real de los Valois por matrimoniu, solicitando la mano de la nueva princesa Catalina de Valois, la menor de los seis fíes del rei Carlos VI y la reina Sabela de Baviera.

Al par que xestionaba'l so matrimoniu, primió al soberanu francés a reconoce-y la so victoria y noma-y llexítimu herederu del tronu de Francia.

D'esta miente, llegar a roblar el Tratáu de Troyes de 1420, por aciu el cual Carlos VI reconoció a Enrique V como'l so únicu herederu tres el so matrimoniu con Catalina, celebráu na catedral de la mesma ciudá de Troyes el 2 de xunu d'esi añu. Nel tratáu axustóse que los descendientes d'Enrique V y Catalina seríen los socesores del rei Carlos VI a la so muerte. Coles mesmes, nel Tratáu se desheredaba al so fíu'l delfín Carlos, al cual la so propia madre Isabel acusó de ser bastardu. La firma d'esti conveniu, qu'equivalía al fenecimiento de la corona francesa, produció una gran folada de patriotismu: munchos de los grandes nobles franceses —como los duques de Bretaña, Alençon, Berry, y otros— refugaron el tratáu y sostuvieron la llexitimidá de los derechos del delfín como herederu.

Muerte[editar | editar la fonte]

A finales de 1420 Enrique decide tornar a Inglaterra, llevándose con él a la so esposa Catalina. Del so matrimoniu va nacer un únicu fíu: el futuru Enrique VIcastiellu de Windsor, 6 d'avientu de 1421-m. asesináu, Torre de Londres, 1471), socesor del so padre nos tronos d'Inglaterra y Francia.

Como la situación en Francia yera convulsa ya insegura, Enrique V decide tornar al país galu a principios de 1422, dexando a la so esposa y fíu n'Inglaterra. nun volvería ver los nunca más.

Enfermu de disentería, decide faer unos últimos esfuercios por caltener los llogros derivaos de les sos victories franceses. Yá tan débil que solo podía ser lleváu en llitera, muerre nel Castiellu de Vincennes, el 31 d'agostu de 1422, dieciséis díes antes de cumplir los 35 años d'edá. El so cuerpu foi treslladáu a Inglaterra y ta soterráu na abadía de Westminster.

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Filmografía[editar | editar la fonte]

Añu Película Direutor Personaxe
1944 The Chronicle History of King Henry the Fift with His Battell Fought at Agincourt in France Laurence Olivier Laurence Olivier
1989 Enrique V Kenneth Branagh Kenneth Branagh
2012 The Hollow Crown Sam Mendes Tom Hiddleston


Predecesor:
Enrique IV
Rei d'Inglaterra y Señor d'Irlanda

14131422
Socesor:
Enrique VI

Referencies[editar | editar la fonte]

  • Bennett, Matthew: Agincourt 1415, Osprey´s, Reed, Londres, 1991. Ed. Cast.: Del Prau, Madrid, 1995. ISBN 84-7838-540-1.
  • Dunan, Marcel; Mosca, Roberto; et. al (dir): Historia universal, tomu II, Noguer, Rizzolli, Larousse. Ed. cast.: ANESA, Barcelona, 1974. ISBN 84-279-6646-6.
  • Townson, Duncan: Curtia hestoria d'Inglaterra, Alianza, Madrid, 2004. ISBN 84-206-5814-6.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Identificador GND: 118548182. Data de consulta: 14 agostu 2015. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
  2. Títulu: The Religious Life of King Henry VI. Autor: Francis Aidan Gasquet. Data d'espublización: 1923. Capítulo: 1. Páxina: 4.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Afirmao en: Kindred Britain.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]