Tresbordador STS

De Wikipedia
Tresbordador STS
rocket model (en) Traducir y spacecraft model (en) Traducir
sistema de lanzamiento reutilizable (es) Traducir
Información
Fabricante United Space Alliance (es) Traducir
Alliant Techsystems (es) Traducir
Thiokol (es) Traducir
Lockheed Martin (es) Traducir
Martin Marietta (es) Traducir
Boeing
Parte de programa del tresbordador espacial
Historia
Primer vuelu 12 abril 1981
Fuercia motora Cohetes Aceleradores Sólidos (es) Traducir, RS-25 y Sistema de maniobra orbital (es) Traducir
Altor 2209 pulgaes y 56,1 metros
Cambiar los datos en Wikidata

El Tresbordador STS (Space Transport System n'asturianu: Sistema de Tresporte Espacial) yera una nave espacial de la NASA parcialmente reutilizable pa órbita baxa terrestre. El so nome derivar d'un plan de 1969 pa un sistema de naves espaciales reutilizables de les cualos namái'l Tresbordador foi financiáu.[1] En 1981 realizóse'l primeru de cuatro vuelos orbitales de prueba, abriendo pasu a vuelos operativos en 1982. Los Tresbordadores espaciales fueron utilizaos en 135 misiones ente 1981 y 2011, llanzaos dende'l Centru Espacial Kennedy (KSC) en Florida, EEXX. Misiones operacionales llanzaron dellos satélites, sondes interplanetaries y el Telescopiu Espacial Hubble (HST); realizaron esperimentos científicos n'órbita; y participaron na construcción y el serviciu de la Estación Espacial Internacional (ISS). El tiempu total de misión de la flota de Tresbordadores foi 1322 díes, 19 hores, 21 minutos y 23 segundos.[2]

Los componentes de los Tresbordadores incluyíen el Vehículu Orbital (OV), un par de cohetes aceleradores sólidos recuperables (SRBs) y el Tanque Esternu (ET) desechable que contenía hidróxenu y osíxenu líquido. Los Tresbordadores llanzábense verticalmente, como un cohete convencional, con dos SRBs operando en paralelu colos trés motores principales del OV, que llograben el so combustible del ET. Los SRBs yeren espulsaos primero que'l vehículu entrara n'órbita. El ET espulsábase darréu antes del insertamientu orbital, lo cual utilizaba los dos motores del Sistema de Maniobres Espaciales (OMS). A la fin de la misión el orbitador disparaba'l so OMS pa desorbitar y reentrar a l'atmósfera. El orbitador entamaba a una pista d'aterrizaxe allugada nel Rogers Dry Lake na Base de la Fuercia Aérea Edwards en California o nes Instalaciones d'Aterrizaxe de Tresbordadores nel KSC. N'aterrizando en Edwards, el orbitador yera lleváu pol Avión Tresportador de Tresbordadores de vuelta al KSC. Esti avión yera un Boeing 747 modificáu.

El primer orbitador, Enterprise, foi construyíu pa pruebes d'aproximamientu y aterrizaxe y nun tenía capacidá orbital. El nome d'esti Tresbordador provién de la nave espacial del mesmu nome de la serie de ciencia ficción Star Trek (Viaxe a les Estrelles). Cuatro orbitadores operacionales fueron construyíos nun entamu: Columbia, Challenger, Discovery y Atlantis. D'estos, Challenger y Columbia fueron destruyíos n'accidentes mientres les sos misiones en 1986 y 2003, respeutivamente. En total 14 astronautes morrieron. Un quintu orbitador operativu, Endeavour, foi construyíu en 1991 pa reemplazar a Challenger. El Tresbordador espacial foi retiráu del serviciu a la fin de la última misión de Atlantis el 21 de xunetu de 2011.

Xeneral[editar | editar la fonte]

Los Tresbordadores espaciales yeren vehículos de vuelu espacial humanu parcialmente reutilizables[3] capaces de llegar a órbita baxa. Fueron comisionados pola NASA ente 1981 y 2011. Foi la resultancia d'estudios de diseñu de Tresbordadores realizaos pola NASA y la Fuercia Aérea de los Estaos Xuníos nos años 60. Primeramente foi propuestu pal desenvolvimientu como parte d'una segunda xeneración de Sistemes de Tresporte Espacial (STS) ambiciosa que siguiría al Programa Apollo. Nun reporte de setiembre de 1969 d'un grupu de trabayu espacial comandado pol Vice Presidente Spiro Agnew. La corte de presupuestu a la NASA per parte del entós presidente Richard Nixon tres la conclusión del Programa Apollo causó que se tuvieren que retirar tolos componentes del sistema a esceición del Tresbordador mesmu, al cual la NASA aplicó-y el nome STS.[1]

El vehículu consistía nun avión espacial pa órbita y reentrada alimentáu por tanques desechables d'hidróxenu y osíxenu líquido, con cohetes aceleradores sólidos reutilizables que podíen dixebrase del cuerpu principal. La primer de cuatro pruebes orbitales realizar en 1981 y llevó a cabo vuelo operativos empezando en 1982, toos llanzaos dende'l Centru Espacial Kennedy (KSC) en Florida, EEXX. El sistema foi retiráu de serviciu nel 2011 dempués de 135 misiones,[4] col Atlantis realizando l'últimu despegue del programa'l 8 de xunetu de 2011.[5] El programa terminó cuando'l Atlantis aterrizó nel KSC el 21 de xunetu de 2011. Misiones importantes incluyeron llanzar dellos satélites y sondes interplanetaries,[6] realizando esperimentos científicos, y ayudando cola construcción y serviciu d'estaciones espaciales. El primer vehículu orbitador, Enterprise, foi construyíu pa les pruebes iniciales d'aproximamientu y aterrizaxes y nun tenía motores, escudu de calor o otros sistemes necesarios pa vuelos orbitales.[7] Un total de cinco orbitadores operativos fueron construyíos. D'estos, dos fueron destruyíos n'accidentes.

Los Tresbordadores fueron usaos pa misiones orbitales espaciales pola NASA, el Departamentu de Defensa d'EEXX (DoD), l'Axencia Espacial Europea (ESA), Xapón y Alemaña.[8][9] Estaos Xuníos financió'l desenvolvimientu y les operaciones de los Tresbordadores sacante los módulos de Spacelab usaos en D1 y D2 per Alemaña.[8][10][11][12][13] SL-J foi parcialmente financiáu per Xapón.[9]

Pal llanzamientu, el Tresbordador consistía nel "Stack", incluyendo'l Tanque Esternu (ET) naranxa (nos dos primeros llanzamientos el ET yera blancu);[14][15] dos cohetes aceleradores sólidos (SRBs) delgaos, blancos; y el Vehículu Orbital (OV), que contenía la tripulación y la carga útil. Delles cargues yeren llanzaes a órbites mayores con una de dos etapes cimeres desenvueltes pal STS (Módulu d'Asistencia de Carga d'una etapa o Etapa Inercial Cimera de dos etapes). El Tresbordador espacial yera montáu nel Edificiu de Construcción de Vehículos y depués asitiáu sobre una plataforma de llanzamientu móvil sostenida por tuerques fráxiles[16] en cada SRB que s'españaben mientres el llanzamientu.[17]

STS-129 llistu pa desapegar

El Tresbordador ensamblado llanzábase verticalmente como un cohete convencional. Desapegaba col poder de los sos dos SRBs y los sos trés motores principales, que yeren alimentaos por hidróxenu y osíxenu líquido dende'l ET. El Tresbordador espacial tenía un ascensu de dos etapes. Los SRBs apurríen emburrie adicional mientres el despegue y la primer etapa del vuelu. Aproximao dos minutos dempués del despegue, les tuerques fráxiles yeren españaes pa soltar los SRBs, que baxaben col sofitu de paracaíes al océanu y ser recuperaos por barcos pa ser reparaos y reutilizaos. El orbitador y el ET siguiríen xubiendo nun plan de vuelu cada vez más horizontal sol poder de los motores principales. Al algamar una velocidá de 7.8 km/s los motores principales apagaríense. El ET, conectáu por dos tuerques fráxiles,[18] yera espulsáu y quemábase na atmósfera.[19] N'espulsando'l tanque esternu, los motores del Sistema de Maniobres Espaciales (OMS) usar p'afaer la órbita. El orbitador asitiaba astronautes y cargues como satélites o partes d'estaciones espaciales nuna órbita baxa terrestre.[20] De normal ente cinco y siete miembros de la tripulación viaxaben nel orbitador. Dos miembros de la tripulación, el comandante y el pilotu yeren abondu pa un vuelu mínimu como nos cuatro primeros vuelos de prueba de STS-1 a STS-4. La capacidá de carga habitual yera alredor de 50,045 lb (22,700 kg) pero podía ser aumentada dependiendo de la configuración de llanzamientu escoyida. El orbitador llevaba la so carga nun compartimientu especial con puertes que s'abrir a lo llargo del so llau cimeru, carauterística qu'estremó al Tresbordador Espacial d'otres naves. Esta carauterística fixo posible l'esplegue de grandes satélites como'l Telescopiu Espacial Hubble, al igual que la captura y regresu a la Tierra de cargues pesaes.

Cuando'l orbitador terminaba la so última misión disparaba los sos propulsores OMS pa baxar de la so órbita y reentrar a l'atmósfera.[20] Mientres el descensu, el orbitador pasaba por delles capes de l'atmósfera y desaceleraba de velocidaes hipersónicas principalmente por aerofrenado. Na atmósfera baxa y na etapa d'aterrizaxe asemeyábase más a un planiador pero controláu con motores del sistemes de control de reacción (RCS) y superficies de vuelu activaes hidráulicamente controlaes por fly-by-wire . Aterrizaba nuna pista llarga como un avión convencional. La forma aerodinámica yera un balance ente les demandes de velocidaes radicalmente distintes y presión aérea mientres la reentrada, vuelu hipersónico y subsónicu. De resultes el orbitador tenía una tasa de fundimientu alta n'altitúes baxes, y pasaba d'usar impulsores RCS n'altitúes altes a superficies de vuelu na atmósfera baxa.

Historia temprana[editar | editar la fonte]

Plantía:Further

Presidente Nixon (derecha) col Alministrador de la NASA, Fletcher en xineru de 1972, tres meses primero que'l Congresu aprobara'l financiamiento pal programa de Tresbordadores.

El diseñu formal de lo que aportaría a el Tresbordador Espacial empezó col contratu d'estudios de diseñu de "Fase A" emitíu a finales de los años 60. La concepción empezara dos décades antes, inclusive antes del Programa Apollo de los años 60. Unu de los llugares de los cualos surdió'l conceutu d'una nave espacial que pudiera tornar del espaciu y realizar un aterrizaxe horizontal foi dende la NACA, en 1954, na forma d'un esperimentu d'investigación aeronáutica llamáu X-15. La propuesta de la NACA foi presentada por Walter Dornberger.

En 1958 el conceutu del X-15 llevó a que se propunxera llanzar un X-15 al espaciu, y otru avión espacial de la serie X foi propuestu, el X-20 Dyna-Solar, xunto a otros conceutos y estudios d'aviones espaciales. Neil Armstrong foi escoyíu como pilotu tantu pal X-15 como pal X-20. A pesar de que'l X-20 enxamás foi construyíu, un avión espacial de diseñu similar si construyó dellos años dempués y foi apurríu a la NASA en xineru de 1966 sol Nome HL-10.

A mediaos de los años 60, la Fuercia Aérea americana realizó estudios clasificaos en sistemes de tresporte espacial de nueva xeneración y concluyeron que diseños semi-reutilizables yeren los más baratos. Propunxo un programa de desenvolvimientu con un entamu inmediatu nun vehículu de Clase I con motores desechables, siguíu por un desenvolvimientu más lentu d'un diseñu semi-reutilizable de Clase II y posiblemente un diseñu reutilizable de Clase III. En 1967, George Mueller visitó la base de la NASA pa estudiar les opciones. 8 persones atendieron y presentaron una gran variedá de diseños, incluyendo diseños anteriores de la Fuercia Aérea como'l X-20 Dyna-Solar.

En 1968 la NASA empezó oficialmente a trabayar no qu'entós se conocía como'l Vehículu de Llanzamientu y Reentrada Integráu (ILRV). Coles mesmes, la NASA tuvo una competición alternativa pal Motor Principal del Tresbordador Espacial (SSME). Les oficines de la NASA en Houston y Hunstville realizaron una Solicitú de Propuesta (RFP) conxunta pa estudios del ILRV pa diseñar una nave que podría mandar una carga a órbita pero tamién reentrar a l'atmósfera y volar asina de vuelta a la Tierra. Por casu, una de les respuestes yera pa un diseñu de dos etapes que tenía un impulsor grande y un orbitador pequeñu, llamáu'l DC-3, unu de dellos diseños de Tresbordador de Fase A. Al terminar los estudios de Fase A, les fases B, C, y D evaluaron fondamente los diseños hasta 1972. Nel diseñu final, la parte inferior consistía en cohetes aceleradores sólidos recuperables, y la parte cimera yera un tanque esternu desechable.[21]

En 1969, el presidente Richard Nixon decidió sofitar la continuación del desenvolvimientu del programa de Tresbordadores Espaciales. Una serie de programes de desenvolvimientu y analís refinaron el diseñu básicu antes d'entrar al desenvolvimientu final y les pruebes. N'agostu de 1973, el X-24B amosó qu'un avión espacial ensin enerxía podría reentrar a l'atmósfera terrestre pa realizar un aterrizaxe horizontal.

Ministros Europeos ver en Bélxica en 1973 p'autorizar el proyeutu orbital tripuláu d'Europa del Oeste y la so contribución más grande al programa de Spacelab y los Tresbordadores Espaciales.[22] Spacelab apurriría un llaboratoriu espacial orbital multidisciplinario y más equipu espacial pal Tresbordador.[22]

Descripción[editar | editar la fonte]

STS-1 na plataforma de llanzamientu, avientu de 1980

El Tresbordador espacial foi'l primera orbitador operativu diseñáu pa ser reutilizáu. Llevaba delles cargues a una órbita baxa terrestre, apurría una rotación de tripulación y suministros a la Estación Espacial Internacional (ISS) y ufiertába-y caltenimientu a satélites. El orbitador podría inclusive recuperar satélites y otres cargues pa traeles de vuelta a la Tierra. Cada Tresbordador taba diseñáu pa poder durar 100 llanzamientos o 10 años de vida útil, anque esto depués foi estendíu. La persona al cargu de diseñar el STS foi Maxime Faget, quien tamién ayudó col diseñu de naves espaciales previes como Mercury, Gemini y Apollo. El tamañu y la forma del Tresbordador foi determináu principalmente pola necesidá de poder afaer los satélites comerciales y militares más grandes, al igual que poder tener un rangu cruciáu de recuperación de 1,000 milles pa poder cumplir los requisitos de la USAF pa misiones clasificaes de poder albortar d'un llanzamientu y entrar nuna órbita polar. Esta foi la razón principal del inmensu tamañu de les ales del Tresbordador en comparanza con diseños comerciales modernos, que tienen poques superficies de control pa entamar. Otros factores qu'influyeron na decisión d'optar por cohetes sólidos y un tanque desechable incluyeron el deséu del Pentágonu por llograr un vehículu d'alta capacidá de carga pal llanzamientu de satélites, y el deséu de l'alministración de Nixon a amenorgar el costu de la esploración espacial per mediu de naves espaciales con componentes reutilizables.

Cada Tresbordador espacial yera un sistema de llanzamientu reutilizable compuestu por trés partes principales: el OV reutilizable, el ET desechable y dos SRBs reutilizables.[23] Namái'l OV entraba n'órbita tres la espulsión de los impulsores y el tanque. El vehículu yera llanzáu verticalmente como un cohete convencional, y el orbitador entamaba hasta faer un aterrizaxe horizontal, como un avión. A la fin podía reparase cualquier dañu y dexalo llistu pal siguiente llanzamientu. Los SRBs baxaben con un paracaíes hasta cayer nel océanu, onde podíen ser arremolcaos a la mariña y reparaos pa ser reutilizaos.

Discovery entrando n'órbita, vistu equí darréu dempués de la separación del SRB

Cinco OVs fueron construyíos: Columbia (OV-102), Challenger (OV-099), Discovery (OV-103), Atlantis (OV-104), y Endeavour (OV-105). Un modelu, Inspiration, anguaño atópase a la entrada del Salón de Fama d'Astronautes. Una nave adicional, Enterprise (OV-101), foi construyíu pa les pruebes atmosfériques d'entamo y aterrizaxe; orixinalmente entamó preparar pa operaciones orbitales a la fin de les pruebes, pero determinóse que sería más baratu preparar l'artículu de pruebes estructurales STA-099, que volvióse'l Challenger. En 1986 el Tresbordador espacial Challenger se desintegró 73 segundos dempués del despegue, y utilizáronse componentes que sobrevivieron pa construyir el Endeavour como sustitutu. La construcción del Endeavour costó aproximao $1.7 mil millones de dólares. El Columbia sufrió un accidente catastróficu percima de Texas mientres la reentrada nel 2003. Cada llanzamientu de los Tresbordadores costaba alredor de $450 millones de dólares.[24]

Roger A. Pielke, Jr. envaloró que'l programa de los Tresbordadores Espaciales hasta 2008 costó alredor de $170 mil millones de dólares (valor del dólar de 2008). El costu permediu per vuelu yera de $1.5 mil millones de dólares.[25] Dos misiones fueron pagaes per Alemaña, Spacelab D1 y D2 con un centru de control de carga en Oberpfaffenhofen.[26][27] D1 foi la primer vegada que'l control de carga d'una misión STS nun taba baxu control americanu.[8]

Dacuando'l mesmu orbitador yera referíu como'l Tresbordador Espacial. Esto nun yera téunicamente correutu, una y bones el Tresbordador Espacial yera la combinación del orbitador, el tanque esternu y los dos cohetes aceleradores sólidos. Estos componentes, una vegada ensamblados nel Edificiu d'Ensamblaxe Vertical, yeren conocíos como'l "Stack".[28]

La responsabilidá de los componentes del Tresbordador taba partida ente múltiples centros de la NASA. El Centru Espacial Kennedy yera responsable del despegue, aterrizaxe y operaciones de regresu pa órbites ecuatoriales, la Base de la Fuercia Aérea de Vandenberg yera responsable del despegue. aterrizaxe y operaciones de regresu pa órbites polares (anque esto nunca foi usáu)., el Centru Espacial Johnson sirvió como'l puntu central de toles operaciones de Tresbordadores, el Centru de Vuelos Espaciales Marshall yera responsable de los motores principales, tanque esternu y los cohetes aceleradores sólidos, el Centru Espacial John C. Stennis condució les pruebes de los motores principales, y el Centru de Vuelu Espacial Goddard la rede de rastrexu global.[29]

Vehículu orbital[editar | editar la fonte]

Perfiles de llanzamientu de los Tresbordadores espaciales. D'esquierda a derecha: Columbia, Challenger, Discovery, Atlantis, y Endeavour.

L'orbitador ye visualmente similar a una aeronave convencional, con ales doble-delta barríes a 81° nel llau internu y de 45° del esternu. El so estabilizador vertical ta barríu escontra tras 50°. Los cuatro flaps montaos nes partes traseres de les ales, el frenu de velocidá allugáu na parte trasera del estabilizador, xunto cola solapa de cuerpu controlaben al orbitador mientres el descensu y aterrizaxe.

La badea de carga del orbitador midía 4,6 por 18 m, entendiendo la mayoría del fuselaje. Información desclasificada nel 2011 amosó que la badea de carga taba diseñada pola Oficina Nacional de Reconocencia específicamente p'acoplar el satélite espía KH-9 HEXAGON.[30] Dos puertes parcialmente simétriques qu'abríen a lo llargo de la badea tomaben tola parte cimera. Les cargues xeneralmente cargábense horizontalmente ente que el orbitador taba vertical na plataforma de llanzamientu, y descargaes verticalmente en microgravedad pel brazu robóticu remotu (controláu por astronautes), astronautes n'EVA o con enerxía de la mesma carga.

Los trés Motores Principales del Tresbordador STS (SSMEs) tán montaos a los llaos del fuselaje traseru del orbitador nun patrón triangular. Les cabeces del motor pueden xirar 10.5° verticalmente y 8.5° horizontalmente mientres l'ascensu pa camudar la direición de la propulsión y asina maniobrar la nave. La estructura del orbitador ta compuesta principalmente por una aleación d'aluminiu, anque la estructura del motor ye principalmente una aleación de titaniu.

Los orbitadores operacionales que fueron construyíos fueron el OV-102 Columbia, OV-099 Challenger, OV-102 Discovery, OV-104 Atlantis y OV-105 Endeavour.[31]

Tanque esternu[editar | editar la fonte]

La función principal del tanque esternu (ET) del Tresbordador Espacial yera apurrir combustible d'osíxenu ya hidróxenu líquido a los motores principales. Tamién yera la columna del vehículu de llanzamientu, apurriendo puntos de conexón pa los dos cohetes aceleradores sólidos y el orbitador. El ET yera la única parte del Tresbordador STS que nun se reutilizaba. A pesar de que los ETs siempres yeren espulsaos, pudo ser posible llevalos a órbita y reutilizalos (como pa incorporase a una estación espacial).[19][32]

Cohetes aceleradores sólidos[editar | editar la fonte]

Dos cohetes aceleradores sólidos (SRBs) daben 12,500 kN d'emburrie al desapegar,[33] esto yera'l 83% del impulsu total mientres el despegue. Los SRBs yeren espulsaos dos minutos dempués del despegue a un altor d'aproximao 45,72 km, abriendo paracaíes y cayendo al océanu pa ser recuperáu.[34] La cobertoria de los SRBs taba fecha d'aceru de 13 mm de grosez.[35] Los SRBs yeren reutilizaos delles vegaes; el encapsulamiento usáu nes pruebes de motor del Ares I en 2009 consistía en cobertories de motores que yá habíen voláu, colectivamente, en 48 misiones de Tresbordador, incluyendo la STS-1.[36]

Los astronautes que volaron en delles naves cunten que'l Tresbordador apurre un viaxe más movíu que'l cohete del programa Apollo o la nave Soyuz.[37][38] Les vibraciones adicionales yeren causaes polos cohetes aceleradores sólidos, una y bones el combustible sólidu nun quemar tan constantemente como'l líquidu. La vibración asélase cuando los cohetes aceleradores sólidos esprender.[39][40]

Elementos complementarios del orbitador[editar | editar la fonte]

El orbitador podía utilizase en xunto con una gran variedá de complementos, dependiendo de la misión. Esto incluyía llaboratorios orbitales, cohetes aceleradores extra pa llanzar cargues escontra l'espaciu y munches funciones más daes pol Orbitador de Duración Estendida, los módulos Loxísticos de múltiples fines o'l Canadarm (SRMS). Una etapa cimera llamada la Etapa de Tresferencia d'Órbita utilizóse una vegada.[41] Otru tipu de sistemes yeren parte del sistema modular Spacelab- pallets, igloo, IPS, etc., que tamién sofitaben a misiones especiales como la SRTM.[42]

Spacelab[editar | editar la fonte]

Spacelab LM2

Un componente principal el Programa de Tresbordadores STS yera'l Spacelab, principalmente contribuyíu por una unión de dellos países Europeos, y operaba en conxunción con EEXX y socios internacionales.[42] Basáu nun sistema de módulos presurizaos, paletes y sistemes, les misiones del Spacelab executar en ciencies multidisciplinarias, loxístiques orbitales y cooperación internacional.[42] Más de 29 misiones volaron en temes variando dende astronomía, microgravedad, radar y ciencies de la vida, ente otres.[42] Componentes físicos del Spacelab tamién sirvieron pa dar sofitu al Hubble (HST) y el reabastecimiendo d'estaciones espaciales.[42] Na STS-2 y la STS-3 fixéronse pruebes, y la primer misión completa, la Spacelab-1 (STS-9), desapegó'l 28 de payares de 1983.[42]

El programa Spacelab empezó formalmente en 1973 tres una xunta en Bruxeles, Bélxica, por líderes Europeos.[22] Dientro de la década, el Spacelab entró n'órbita y apurrió un taller orbital y sistemes de hardware pa Europa y EEXX.[22] Llogróse cooperación internacional, ciencia y esploración nel Spacelab.[42]

Sistemes de vuelu[editar | editar la fonte]

El Tresbordador foi una de les primeres naves n'usar un sistema de control computerizado de vuelu por vuelo por cable dixital. Esto significa que nun esistía conexón mecánica o hidráulica ente la palanca de control del pilotu y les superficies de control o los motores hetes RCS. L'algoritmu de control basar nuna metodoloxía clásica d'Integral Derivada Proporcional (PID).

Una esmolición d'utilizar sistemes dixitales de vuelu per cable yera la posibilidá de que fallara. Investigóse abondo sobre'l sistema computacional del Tresbordador. El Tresbordador usaba cinco ordenadores d'usu xeneral (GPCs) redundantes de 32-bits de IBM, modelu AP-1'1, constituyendo un tipu de sistema enfiñíu. Cuatro ordenadores usaben software especializáu llamáu'l Sistema de Software de Aviónica Primariu (PASS). Un quintu ordenador de respaldu utilizaba un software separáu llamadel Sistema de Vuelu de Respaldu (BFS). Referíase colectivamente a los ordenadores como Sistema de Procesamientu de Datos (DPS).[43][44]

La meta del diseñu del DPS del Tresbordador yera un enfotu de fallu-operacional/fallu-seguru. Dempués d'un solu fallu, el Tresbordador podría siguir la misión. Dempués de dos fallos entá podría aterrizar a salvo.

Simulación del SSVL a Mach 2,46 y 20,116 m. El color de la superficie del vehículu nesta imaxe ta determináu pol coeficiente de resfregón, y les contornes grises representen la densidá del aire al so alredor, calculáu por aciu el software OVERFLOW.

Los cuatro GPCs operaben en marcha, revisándose ente ellos. Si unu daba un resultáu distinta al de los otros trés (por casu, si unu fallaba), los trés ordenadores funcionales 'votaben' pa sacalo del sistema. Esto aisllába-y del control vehicular. Si un segundu ordenador fallaba, los dos entá funcionales votaben pa sacalo tamién. Un fallu bien improbable fuera que dos de los ordenadores apurrieren un resultáu 'A', y los otres dos un resultáu 'B'. Nesti casu improbable unu de los dos pares yera escoyíu al azar.

El BFS yera software desenvueltu por separáu usáu nel quintu ordenador, usáu namái si'l sistema primariu de cuatro ordenadores fallaba. El BFS foi creáu porque a pesar de que los cuatro ordenadores primarios yeren redundantes en hardware, toos utilizaben el mesmu software; asina que un problema xenéricu nel software podía tirar tol sistema. El software de sistemes enfiñíos aviónico foi desenvueltu so condiciones totalmente distintes a les d'un software comercial: el númberu de llinies de códigu yera diminutu a comparanza a un productu comercial públicu, los cambeos del sistema yeren infrecuentes y con munches pruebes, y munches persones de programación y pruebes trabayaben nuna pequeña cantidá de códigu computacional. A pesar d'esto, en teoría entá pudiera fallar, y el BFS esistía pa cubrir esa continxencia. Ente que el BFS podría correr en paralelu al PASS, el BFS nunca tomaba control sobre'l PASS mientres una misión.

El software pa los ordenadores de vuelu del Tresbordador foi escritu usando un llinguaxe d'altu nivel llamáu HAL/S (Llinguaxe d'Ensamblaxe d'Altu-nivel/ Tresbordador), similar a PL/I (Llinguaxe de Programación Unu). Foi diseñáu específicamente pa una redolada de sistemes enfiñíos de tiempu real.

Los ordenadores IBM AP-101 orixinalmente teníen aproximao 424 KB de memoria magnética central cada unu. La CPU podía procesar alredor de 400,000 instrucciones per segundu, nun teníen un discu duru, y cargaben el so software dende cartuchos de cinta magnética.

En 1990 los ordenadores orixinales fueron reemplazaos por un modelu ameyoráu AP-101S, que tenía alredor de 2,5 vegaes la capacidá de memoria (alredor de 1MB) y tres veces la velocidá de procesáu (alredor de 1,2 millones d'instrucciones per segundu). La memoria foi camudada d'un centru magnéticu a un semiconductor con respaldu de batería.

Les primeres misiones por aciu Tresbordador, empezando en payares de 1983, llevaron con elles un Grid Compass, consideráu unu de los primeros ordenadores portátiles. El GRiD recibió'l nome de SPOC (Prdemador Portátil a bordu del Tresbordador). El so usu nel Tresbordador riquía cambeos de hardware y software que s'incorporaron a versiones posteriores al productu comercial. Foi usáu pa supervisar y amosar la posición terrestre del Tresbordador, el camín de les siguientes dos órbites, ónde'l Tresbordador tendría comunicación de llinia de vista con estaciones terrestres, y pa determinar puntos pa observaciones de la Tierra en puntos específicos. El Comprass nun vendió bien, una y bones el costu yera a lo menos $8,000 USD, pero ufiertó un rendimientu incomparable pal so tamañu y pesu.[45] La NASA yera unu de los sos veceros principales.[46]

Marques ya insinia del orbitador[editar | editar la fonte]

La especialista de carga Millie Hughes-Fulfors, quien voló nel Columbia en 1991, amuesa'l logotipu Blackburn y Danne de la NASA, tamién conocíu como "the worm" (el viérbene).

El orbitador prototipu Enterprise orixinalmente tenía una bandera d'EEXX na superficie cimera de l'ala esquierda y les lletres "USA" en negru na ala derecha. El nome "Enterprise" taba pintáu en negru nes puertes de la badea de carga enriba del gonciu y detrás del módulu de tripulación; nel estremu de popa de les puertes de la badea taba'l logotipu de la NASA conocíu como "worm" (viérbene) en gris. Debaxo de les puertes de la badea na parte trasera taba'l testu "United States" en negru con una bandera d'EEXX delantre.

El primer orbitador operativu, el Columbia, tenía orixinalmente les mesmes marques que'l Enterprise, pero les lletres "USA" na ala derecha yeren llixeramente más grandes y más separaes. El Columbia tamién tenía marques negres que'l Enterprise nun tenía nel so módulu RCS superior, alredor de les ventanes de la cabina y nel so estabilizador vertical.

El Challenger estableció un esquema de marques modificáu pa la flota de Tresbordadores que se reutilizó pol Discovery, el "Atlantis y el Endeavour. Les lletres "USA" en negru enriba de la bandera americana mover a l'ala esquierda, col logotipu "worm" de la NASA en gris centráu enriba del nome del orbitador na ala derecha. El nome del orbitador mover a una posición nel fuselaje delanteru xusto debaxo y detrñas de les ventanes de la cabina. Esto dexó que'l nome del Tresbordador pudiera vese cuando se fotografiara nel espaciu coles puertes de la badea abiertes.

En 1983, les marques del Enterprise fueron modificaes por que combinara coles del Challenger, y el logotipu de la NASA se repintó de negru. Amestáronse delles marques negres a la ñariz, cabina, ventanes y cola vertical p'asemeyase más a los vehículos de vuelu, pero'l nome "Enterprise" caltener na so posición nes puertes de la badea, yá que nun había necesidá d'abrir. El nome del Columbia mover a la parte delantera del fuselaje pa combinar colos demás vehículos dempués de la STS-61-C, mientres el paréntesis de la flota de 1986 a 1988 tres la perda del Challenger, pero caltuvo les sos marques d'ala orixinales hasta la so última remodelación (dempués de STS-93). Dende 1998, les marques de los vehículos camudaron pa incorporar el logotipu tradicional de la NASA conocíu como la insinia "meatball" (albóndiga). El logotipu "worm", que l'axencia esaniciara, foi quitáu de les puertes de la badea de carga y l'insinia "meatball" foi amestada a popa del testu "United States" nel fuselaje inferior. La insinia "meatball" tamién s'asitió na ala esquierda, cola bandera americana enriba del nome del orbitador, asitiáu a la izquierda en cuenta de centráu, na ala derecha. Los trés vehículos de vuelu sobrevivientes, el Discovery, el Atlantis, y el Endeavour, entá tienen estes marques nos sos respeutivos museos. El Enterprise volvióse propiedá del Institutu Smithsonianu en 1985 y nun taba sol control de la NASA cuando se realizaron estos cambeos, polo qu'entá tien les marques de 1983.

Actualizaciones[editar | editar la fonte]

El Atlantis foi'l primer Tresbordador en volar con una cabina de cristal na STS-101 (Imaxe compuesta)

El Tresbordador espacial primeramente foi desenvueltu nos años 70,[47] pero recibió munches actualizaciones y cambeos p'ameyorar el so desempeñu, fiabilidá y seguridá. Internamente, el Tresbordador caltúvose bien similar al so diseñu orixinal, sacante'l ordenadores de vuelu ameyoraos. Amás de les meyores de los ordenadores, los preseos primarios análogos orixinales fueron reemplazaos con monitores planos modernos a tou color, llamada la cabina de cristal, que ye similar a la de los aviones modernos. Pa facilitar la construcción de la ISS, les esclusas d'aire de tolos orbitadores a esceición del Columbia[48] fueron reemplazaos por un sistema d'atraque esternu pa tener pa tener mayor espaciu pa les cargues que se guardaríen na cubierta media del Tresbordador mientres misiones de reabastecimiento de la estación.

Los Motores Principales del Tresbordador Espacial (SSMEs) fueron ameyoraos delles vegaes p'aumentar el so poder y fiabilidá. Esto esplica frases como "Motores principales acelerando a 104%." Esto nun significaba que los motores taben emburriando más allá de la so llende. La figura del 100% yera'l nivel de poder orixinal. Mientres el programa de desenvolvimientu, Rocketdyne determinó que'l motor yera capaz d'operar segura y fiablemente a 104% de la so aceleración orixinal. La NASA decidió utilizar notación cimera al 100% yá que reescalar el númberu significaría modificar el software de los ordenadores, ente otres coses.

Mientres les primeres dos misiones, la STS-1 y la STS-2, el tanque esternu taba pintáu de blancu pa protexer l'aislamientu que cubría la mayoría del tanque, pero ameyores y pruebes determinaron que nun yera necesariu. El pesu aforráu en nun pintar el tanque resultó nuna capacidá de carga mayor.[49] Aforróse más pesu al quitar dellos "stringers" internos nel tanque d'hidróxenu que resultaron ser innecesarios. El tanque esternu de baxu pesu que resultó d'esaniciar estos componentes voló per primer vegada na STS-6[50] y utilizóse pa la mayoría de les misiones de Tresbordadores. Una versión ameyorada instalóse y foi utilizada per primer vegada na STS-1. Esta versión taba fecha d'una aleación aluminiu-litiu 2195. Pesaba 3,4 tonelaes métriques menos que los tanques anteriores, dexando que'l Tresbordador llevara elementos pesaos a la órbita alta de la ISS.[50] Una y bones el Tresbordador nun podía ser operáu ensin tripulación, estes meyores probar por primer vegada en vuelos operativos.

Los aceleradores sólidos fueron ameyoraos tamién. Inxenieros de diseñu amestaron una tercera xunta tórica a l'articulación ente los segmentos dempués del desastre del Tresbordador Espacial Challenger.

Los trés apertures del Motor Principal con dos apertures del Sistema de Maniobres Orbitales (OMS), col estabilizador vertical enriba.

Entamáronse munches más actualizaciones al SRB p'ameyorar el so desempeñu y seguridá, pero nunca se realizaron. Estes remataron nel cohete sólidu d'aceleración considerablemente más senciellu, baratu, seguro y de meyor desempeñu. Estos cohetes entraron en producción a entamos de los años 90 pa sofitar a la Estación Espacial, pero atayar p'aforrar dineru tres un gastu de $2,2 mil millones de dólares.[51] La perda del programa ASRB resultó nel desenvolvimientu del Tanque Esternu súper llixeru (SLWT), que ameyoró la capacidá de carga a pesar de nun ameyorar la seguridá. Amás d'esto, la Fuercia Aérea Americana desenvolvió un diseñu propiu d'un cohete SRB muncho más llixeru utilizando un sistema de filamentos, pero esto tamién foi canceláu.

La misión STS-70 foi retrasada en 1995 cuando unos picatueros fixeron furacos na espluma aislante del Tanque Esternu del Discovery. De magar, la NASA instaló uxos falsos que se deben quitar antes del llanzamientu.[52] La naturaleza delicada de la espluma d'aislamientu fuera la causa del dañu al Sistema de Proteición Térmica, l'escudu de calor y l'envoltura térmica del orbitador. La NASA afirmó qu'esti dañu, a pesar de ser responsable del desastre del Tresbordador Espacial Columbia el 1 de febreru de 2003, nun afectaría a la conclusión de la ISS nel tiempu previstu.

Una variación del Tresbordador que namái llevaría cargues al espaciu foi propuestu y refugáu dende los años 80s. Yera conocíu como'l Tresbordador-C, y camudaría reutilizabilidad por capacidá de carga, con un aforru potencial grande al reutilizar teunoloxía diseñada pa los Tresbordadores Espaciales. Otra propuesta yera convertir la badea de carga nun área pa pasaxeros, con versiones variando dende 30 a 74 asientos, tres díes n'órbita y un preciu de $1,5 millones de dólares per asientu.[53]

Na primera de cuatro misiones de los Tresbordadores, los astronautes usaron traxes de gran altitú a presión completa de la Fuercia Aérea Americana modificaos, que incluyíen un cascu de presión completa mientres l'ascensu y descensu. Dende'l quintu vuelu hasta la perda del Challenger, traxes azules de nomex d'una pieza de color azul claro con cascos de presión parcial fueron utilizaos. Una versión de los traxes de gran altitú modificaos a presión parcial y pa ser menos estorbosos foi reincorporáu cuando los vuelos reiniciaron en 1988. Esti traxe, conocíu como'l Traxe de Despegue Entrada terminó la so vida de serviciu a finales de 1955, y foi reemplazáu pol Traxe d'Escape de Tripulación Avanzáu (ACES), que paecíase al traxe espacial de les misiones Gemini en diseñu, pero caltenía'l color naranxa del traxe de Despegue Entrada.

Pa estender la duración que los orbitadores podíen caltenese fondiaos a la ISS, el Sistema de Tresferencia d'Enerxía d'Estación-a-Tresbordador (SSPTS) foi instaláu. El SSPTS dexaba qu'estos orbitadores usaren enerxía proporcionada pola ISS pa caltener les sos consumibles. El SSPTS foi utilizáu exitosamente per primer vegada en STS-118.

Especificaciones[editar | editar la fonte]

Ilustración del orbitador del Tresbordador Espacial
Dibuxu del Tresbordador Espacial
Ilustración d'una corte tresversal de l'ala d'un Tresbordador Espacial
Tresbordador Espacial y Soyuz-TM dibuxaos a escala
Dos Tresbordadores espaciales nes sos plataformes de llanzamientu. Nesta ocasión deber a la última misión de serviciu al Hubble, onde la estación espacial nun yera algamable, polo cual precisaríase tener otru Tresbordador llistu en casu de precisar un rescate d'emerxencia. (Ver STS-3xx)

Orbitador[54] (pal Endeavour, OV-105)

  • Llargor: 122.17 ft (37.237 m)
  • Anchu d'ales: 78.06 ft (23.79 m)
  • Altor: 56.58 ft (17.25 m)
  • Pesu vacíu: 172,000 lb (78,000 kg)[55]
  • Pesu de despegue brutu (del orbitador): 240,000 lb (110,000 kg)
  • Pesu d'aterrizaxe máximu: 230,000 lb (100,000 kg)
  • Carga al aterrizar (carga de regresu): 32,000 lb (14,400 kg)[56]
  • Carga máxima: 55,250 lb (25,060 kg)
  • Carga a LEO (204 kilometers (110 nmi) @ 28.5° enclín: 27,500 kilograms (60,600 lb)
  • Carga a LEO (407 kilometers (220 nmi) @ 51.6° a la ISS): 16,050 kilograms (35,380 lb)[57]
  • Carga a GTO: 8,390 lb (3,806 kg)
  • Carga a órbita polar: 28,000 lb (12,700 kg)
  • Dimensiones de la badea de carga: 15 por 59 pies (4.6 por 18m)
  • Altitú operacional: 100 a 520 milles náutiques (190 a 960 km))
  • Velocidá: 7,743 m/s (27,870 km/h)
  • Etapa principal (SSME con tangue esternu)
    • Motores: trés SSMEs de Bloque II de Rocketdyne, cada unu con una aceleración a nivel del mar de 393,800 lbf (1,752 kN) a 104% de poder.
    • Fuercia (al despegue al nivel del mar, 104% de poder, colos trés motores): 1,181,400 lbf (5,255 kN)
    • Impulsu específicu: 455 segundos (4.46 km/s)
    • Duración del quemáu: 480 s
    • Combustible: Hidróxenu líquidu/Osíxenu líquido
  • Sistema de maniobra orbital
    • Motores: 2 cohetes OMS
    • Fuercia: 53.4 kN (12,000 lbf) d'aceleración total al vaciu
    • Impulsu específicu: 316 segundos (3.10 km/s)
    • Duración del quemáu: 150–250 s quemáu típicu; 1250 s quemáu des-orbital
    • Combustible: MMH/N2O4
  • Tripulación: varia.
Los primeros vuelos de Tresbordadores teníen una tripulación mínima de dos; munches misiones posterior camudar a cinco. Pal final del programa, típicamente volaríen siete tripulantes; (comandante, pilotu, dellos especialistes de misión, unu de los cualos (MS-2) yera designáu l'inxenieru de vuelu empezando con STS-9 en 1983). En dos causes, ocho astronautes volaron (STS-61-A, STS-71). El Tresbordador podría afaer a once persones en casu d'una emerxencia (ver STS-3xx).

Tanque esternu (pa SLWT)

  • Llargor: 153.8 pies (46.9m)
  • Diámetru: 27.6 pies (8.4m)
  • Volume del propulsor: 2025 metros cúbicos
  • Pesu vacíu: 26,535 kg (58,500 lb)
  • Pesu de despegue brutu (del tank): 756,000 kg (1,670,000 lb)

Cohetes impulsores sólidos

  • Llargor: 45.46 m (149 ft)[58]
  • Diámetru: 3.71 m (12.2 ft)[58]
  • Pesu vacíu (cada unu): 68,000 kg (150,000 lb)[58]
  • Pesu de despegue brutu (cada unu): 571,000 kg (1,260,000 lb)[59]
  • Fuercia (al despegue, al nivel del mar, cada unu): 12,500 kN[33]
  • Impulsu específicu: 269. segundos (2.64 km/s)
  • Duración del quemáu: 124 s

Pilar del sistema

  • Altor: 56 metros (180 pies)
  • Pesu de despegue brutu: 2,000,000 kg (4,400,000 lb)
  • Fuercia de despegue total: 30,160 kN

Perfil de misión[editar | editar la fonte]

Perfil de misión STS
Despegue del Tresbordador Atlantis mientres la puesta de sol nel 2001. El sol ta detrás de la cámara, y la solombra de la llinia de vapor apunta escontra la Lluna.

=== Preparación del despegue Toles misiones del Tresbordador Espacial llanzar dende'l Centru Espacial Kennedy (KSC). El criteriu de clima pal despegue incluyía, pero nun se llindaba a: precipitación, temperatures, cubierta de nubes, pronósticu de truenos, vientu y mugor.[60] El Tresbordador nun se llanzaba so condiciones onde podría caye-y un rayu. Aeronaves comúnmente reciben rayos ensin efeutos adversos una y bones la eletricidá esvalíxase sobre la so estructura conductora y l'aeronave nun ta coneutada a tierra llétrica. Al igual que la mayoría de les aeronaves, el Tresbordador taba construyíu primariamente d'aluminiu conductor, que de normal protexería los sistemes internos. Sicasí, mientres el despegue'l Tresbordador dexaba tras una llinia de vapor que podría coneutar a la nave a tierra llétrica. La Regla d'Incla de la NASA pal despegue d'un Tresbordador dicía que nun podía apaecer una nube d'incla dientro d'una distancia de 10 milles náutiques.[61] L'Oficial del Clima de Despegue del Tresbordador monitoreaba les condiciones del clima hasta que s'anunciara la decisión final d'atayar el despegue. Amás d'esto, pal despegue, les condiciones climátiques teníen que ser aceptables n'unu de los sitios d'Aterrizaxe d'Albuertu Tresatlánticu (unu de tantes maneres d'albuertu pa los Tresbordadores Espaciales) al igual que l'área de recuperación de los cohetes aceleradores sólidos.[60][62] Ente que el Tresbordador quiciabes podría recibir un rayu, una situación d'esi tipu causó problemes en Apollo 12, asina que p'asegurar la seguridá de la tripulación y de la misión, la NASA decidió nun desapegar el Tresbordador si esistía posibilidá de que cayeren rayos (NPR8715.5).

Históricamente, el Tresbordador nun se llanzaría si'l so vuelu duraría ente avientu y xineru (transición d'añu, o YERO). El so software de vuelu, diseñáu nos años 70, nun foi diseñáu pa esto, y podría riquir que los ordenadores del orbitador se resetearan nel cambéu d'añu, lo cual podría causar un problema dientro de la órbita. Nel 2007, inxenieros de la NASA crearon una solución por que los Tresbordadores pudieren cruciar la frontera de fin d'añu.[63]

Llanzamientu[editar | editar la fonte]

Dempués de la posa final na cuenta regresiva, en T-menos 9 minutos, el Tresbordador pasaba poles sos preparaciones finales pal llanzamientu, y la cuenta regresiva controlábase automáticamente pol Secuenciador de Llanzamientu Terrestre (MCG), el software nel Centru de control de llanzamientu, que detenía'l conteo si detéctase un problema críticu con cualesquier de los sistemes a bordu del Tresbordador. El GLS dexaba la cuenta a los ordenadores a bordu del Tresbordador a T-menos 31 segundos, nun procesu llamáu secuencia d'entamu automáticu.

En T-menos 16 segundos, El sistema de supresión de soníos masivos (SPS) empezaba a papar la Plataforma de Llanzamientu Móvil (MLP) y les cabianes de los SRB con 1,100 metros cúbicos d'agua pa protexer al Orbitador de dañu causáu pola enerxía acústica del cohete reflexada del MLP mientres el despegue.[64][65]

En T-menos 10 segundos, encendedores d'hidróxenu yeren activaos en cada campana del motor pa encalorar el gas enllancáu dientro de los conos antes de la ignición. El nun quemar estos gases podría encender los sensores a bordu y crear la posibilidá d'una presión escesiva, ya inclusive de la esplosión del vehículu mientres la fase de del encendíu. Les bombes principales del cohete tamién empezaben a cargar les cámares de combustión con hidróxenu y osíxenu líquido. Los ordenadores respondíen a esta aición dexando que los ordenadores redundantes empecipiaren la fase de quemáu.

Encendíu de los cohetes principales del Tresbordador Espacial

Los trés cohetes principales (SSMEs) empecipiaben en T-6.6 segundos. Los cohetes principales encendíense secuencialmente per mediu de los ordenadores de propósitu xeneral (GPCs) a intervalos de 120ms. Los trés SSMEs yeren riquíos pa llegar a 90% de la fuercia máximo dientro de 3 segundos, en casu contrariu los ordenadores a bordu empecipiaríen un albuertu RSLS. Si los trés cohetes indicaben un desempeñu nominal pa T-3 segundos, recibíen el comandu pa entrar na configuración de despegue y unviaríase el comandu pa preparar los SRBs pal encendíu a T-0.[66] Ente T-6.6 segundos y T-3 segundos, ente que los SSMEs disparábense pero los SRBs siguíen coneutaos a la plataforma, la diferencia de fuercia causaba que la pila de llanzamientu xirara 25.5 pulgaes midíes a la punta del tanque esternu. El retrasu de 3 segundos dempués de la confirmación d'operación del SSME yera pa dexar que la pila tornara casi a la so posición vertical. En T-0 segundos, les 8 tuerques fráxiles suxetando los SRBs a la plataforma españábense, los SSMEs acelerar al 100% de fuercia, y los SRBs yeren encendíos. Pa T+0.23 segundos, los SRBs atropaben abonda fuercia pa empezar el despegue, y llegaben a la so presión interna máxima en T+0.6 segundos.[67] El Centru de Control de Misión de JSC asumía control del vuelu una vegada que los SRBs taben llibres de la torre de llanzamientu.

Poco dempués del despegue, los cohetes principales del Tresbordador acelerar a 104.5% y el vehículu empezaba una maniobra de xiru que lu asitiaba na trayeutoria correuta (azimuth) pal enclín orbital entamada, y nuna posición boca-embaxo coles ales a nivel. El Tresbordador Espacial volaba de cabeza mientres l'ascensu pa dexar un ángulu ataque recortáu que yera favorable pa les cargues aerodinámiques mientres la rexón d'alta presión dinámica, resultando nun factor de carga netu positivu, al igual qu'apurriendo a la tripulación con una vista del horizonte que podríen usar como referencia visual. El vehículu esguilaba nun arcu progresivamente más planu, acelerando ente que la masa de los SRBs y del ET menguaba (al utilizar combustible). P'algamar una órbita baxa ríquese una aceleración horizontal enforma mayor que la vertical.

Alredor de 30 segundos dientro del ascensu, los SSMEs yeren afalaos - usualmente a 72%, anque esto variaba - p'amenorgar les fuercies aerodinámiques actuando sobre'l Trasbordados nun puntu llamáu Máx Q. Adicionalmente, el diseñu de granu de propulsor de los SRBS causaba que la so fuercia menguara por 30% a 50 segundos d'empecipiáu l'ascensu. Una vegada que la direición del Orbitador verificaba que Máx Q taría dientro de les llendes estructurales del Tresbordador, aceleraríase de vuelta a 104.5%; l'aición de menguar y depués aumentar la fuercia yera conocíu como la "cubeta de fuercia" (thrust bucket). Pa maximizar el desempeñu, el nivel de fuercia y la sincronización de la cubeta de fuercia yera formáu pa llevar al Tresbordador tan cerca a les sos llendes aerodinámiques como yera posible.[68]

Separación de los cohetes aceleradores sólidos (SRBs) mientres STS-1. El tanque esternu blancu amosáu na semeya usar en STS-1 y STS-2. Misiones posteriores tuvieron un tanque naranxa.

Alredor de T+126 segundos, axustadores pirotéunicos espulsaben a los SRBs y cohetes de separación pequeños emburriar lateralmente lloñe del vehículu. Los SRBs baxaben con paracaíes faía l'océanu pa ser reutilizaos. El Tresbordador depués siguiría acelerando escontra la so órbita colos sos cohetes principales. L'aceleración nesti puntu típicamente yera alredor de 0.9 G, y el vehículu tomaría un ángulu llixeramente percima del horizonte - usaba los sos trés cohetes principales p'aumentar y depués caltener la so altitú ente qu'aceleraba horizontalmente escontra la so órbita. Alredor de 5.75 minutos dientro del ascensu, les llinies de comunicación direuta cola tierra esmorecíense, polo cual el Tresbordador xiraba boca-enriba pa reconectar les sos llinies de comunicación al sistema de Satélites de Rastrexu y Relevu d'Información.

Alredor de 7 minutos y mediu dientro del ascensu, la masa del vehículu yera lo suficientemente baxa por que los motores precisaren ser afalaos pa llindar l'aceleración del vehículu a 3 . El Tresbordador caltendría esta aceleración mientres el siguiente minutu, y la corte al cohete principal (MECO) asocedía alredor de 8 minutos y mediu dempués del llanzamientu.[69] Los cohetes principales yeren apagaos primero que s'acabara por completu'l propulsor, yá que si acabara se podríen estropiar los cohetes. El suministru d'osíxenu apagaba antes del suministru d'hidróxenu, una y bones los SSMEs reaccionaben de forma negativa a otros modelos d'apagar. Unos segundos dempués de MECO, el ET yera espulsáu por axustadores pirotéunicos.

A esti momentu del vuelu, el ET y el Tresbordador teníen trayectories suborbitales, llexando escontra la so apoxéu. Una vegada ende, alredor de media hora dempués del MECO, los cohetes del OMS del Tresbordador disparar p'aumentar el so perigeo y llegar a órbita, ente que el ET cayía de vuelta a la Tierra escontra l'Océanu Índicu o l'Océanu Pacíficu, dependiendo del perfil de llanzamientu,[54] y quemábase na atmósfera. El ET taba diseñáu de forma que se rompería, esplotaría y desintegraría mientres el so re entrada pa garantizar que cualquier cachu que cayera a la Tierra fuera pequeñu.

Rastrexu del ascensu[editar | editar la fonte]

Sistema de Rastrexu Contraves-Goerz Kineto usáu pa fotografiar al Tresbordador Espacial mientres l'ascensu de despegue.
Rellumo multicolor dexáu tras pol despegue de STS-131

El Tresbordador yera monitoreado mientres el so ascensu per mediu de rastrexu d'algame curtiu (10 segundos antes del despegue hasta 57 segundos dempués), algame mediu (7 segundos antes del despegue hasta 110 segundos dempués), y llargu algame (7 segundos antes hasta 165 segundos dempués).

Cámares de curtiu algame incluyíen 12 cámares de 16 mm na MLP y 8 de 16 mm na Estructura Fixa de Serviciu, 4 cámares fixes d'alta velocidá allugaes nel perímetru del complexu de llanzamientu amás de 42 cámares fixes con películes cinematográfiques de 16 mm.

Cámares d'algame mediu incluyíen cámares de rastrexu operaes remotamente nel complexu de llanzamientu amás de 6 sitios a lo llargo de la mariña al norte y sur inmediatu de la plataforma, caúna con una lente de 800 mm y cámares d'alta velocidá corriendo a 100 cuadros per segundu. Estes cámares namái corríen por 4-10 segundos daes les llimitaciones na cantidá de cinta disponible.

Cámares de llargu algame incluyíen aquelles montaes nel Tanque Esternu (ET), los SRBs y el Orbitador mesmu, que tresmitíen video en direuto escontra la tierra, apurriendo información pervalible sobre cualquier escombru que cayera mientres l'ascensu. Cámares de rastrexu de llargu algame con cintes de 400-pulgaes y lentes de 200-pulgaes yeren operaes por un fotógrafu na Sablera Playalina al igual qu'en 9 otros sitios dende 38 milles al norte nel Ponce Inlet hasta 23 milles al sur na Base de la Fuercia Aérea Patrick (PAFB), y cámares de rastrexu ópticu móviles adicionales podíen asitiase en Merritt Island mientres llanzamientos. Un total de 10 cámares d'alta definición yeren utilizaes tantu pa llograr información d'ascensu pa inxenieros como pa redes televisives como NASA TV y HDNet. El númberu de cámares aumentó considerablemente y cámares esistentes fueron ameyoraes so encamientu de la Mesa d'Investigación del Accidente del Columbia p'apurrir mayor información sobre escombros mientres el llanzamientu. Adicionalmente, mientres los dos primeros vuelos dempués de la perda del Columbia y la so tripulación, un par d'aeronaves de reconocencia WB-57 de la NASA forníos con video d'alta definición y cámares d'infrarroxu volaron a 60,000 pies (18,288 m) para proporcional más vistes del ascensu de despegue.[70] El KSC tamién invirtió casi $3 millones de dólares en meyores pa los sistemes d'analises de video en sofitu al rastrexu d'escombros.[71]

N'órbita[editar | editar la fonte]

Una vegada n'órbita, el Tresbordador usualmente volaba a una altitú de 320 km con respectu al nivel del mar, y dacuando hasta 650 km.[72] Nos años 80 y 90, munchos vuelos arreyaben misiones de ciencia nel Spacelab de NASA/ESA, o'l llanzamientu de dellos tipos de satélites y sondes científiques. Pa los años 90 y entamos de sieglu, l'enfoque camudara más al caltenimientu de la ISS, con menos llanzamientos de satélites. La mayoría de les misiones arreyaben quedase n'órbita mientres dellos díes o inclusive selmanes, anque misiones más llargues yeren posibles usando un componente llamáu Orbitador de Duración Estendida o calteniéndose xuníu a una estación espacial.

Atlantis xuníu al módulu Harmony de la ISS
Astronauta reparando'l satélite Solar Maximum Mission.
Endeavour xuníu a la ISS

Reentrada y aterrizaxe[editar | editar la fonte]

Camino brillante d'afigura dexáu tras pola re-entrada del Tresbordador vistu dende la ISS

El vehículu empezaba'l so re entrada disparando los cohetes del OMS, ente que volaba de cabeza, parte trasera palantre, en direición opuesta a la so órbita por aproximao tres minutos, lo cual amenorgaba la velocidá del Tresbordador per alredor de 322 km/h. Esto causaba que'l perigeo de la órbita del Tresbordador menguar a l'atmósfera cimera de la Tierra. El Tresbordador depués voltiábase.

El vehículu empezaba a travesar aire cada vez más trupu na termosfera baxa a alredor de 122 km, mientres viaxaba a casi mach 25 (8,200 m/s). El vehículu yera controláu por una combinación de impulsores RCS y superficies de control, pa volar a un ángulu de 40° cola ñariz escontra riba, produciendo un arrastre bien grande'l cual non solo menguaba la velocidá del Tresbordador, sinón que tamién amenorgaba'l calentamientu pola re-entrada. No que'l vehículu atopar con aire progresivamente más trupu, empecipiaba una transición de nave espacial a aeronave. Nuna llinia recta, el so ángulu de 40° escontra riba causaría que'l so ángulu de descensu apandárase o inclusive xubiera. Pa evitar que'l vehículu xubiera de nuevu, este realizaba una serie de xiros en forma-S, cada unu durando dellos minutos y teniendo un ángulu de 70° horizontalmente, ente que caltenía'l so ángulu vertical de 40°. D'esta forma estenaba velocidá horizontalmente en cuenta de verticalmente. Esto asocedía mientres la fase más caliente del re entrada, cuando l'escudu de calor rellumaba colloráu y les fuercies-G taben nun máximu. Pal final del últimu xiru, la transición a aeronave taba casi completa. El vehículu nivelaba les sos ales, baxaba la so ñariz a un claváu llixeru y empezaba el so aproximamientu a la parte d'aterrizaxe.

La razón máxima entamo/llevante-a-arrastre del orbitador varia considerablemente cola so velocidá, diendo dende 1:1 a velocidaes hipersónicas, 2:1 a velocidaes supersóniques y llegando a 4.5:1 a velocidaes subsóniques mientres l'aproximamientu y l'aterrizaxe.[73]

Na atmósfera baxa, el orbitador vuela casi como un planiador convencional, sacante la so razón de descensu enforma mayor, a más de 50 m/s. A aproximao mach 3, dos sondes d'aire, allugaes del llau esquierdu y derechu del fuselaje inferior del orbitador, son esplegaes pa detectar la presión del aire rellacionáu a los movimientos del vehículu na atmósfera.

Aproximamientu final y etapa d'aterrizaxe[editar | editar la fonte]

Video d'aterrizaxe del Tresbordador Espacial Endeavor al terminar la misión STS-127 nel 2009

Cuando l'aproximamientu y la fase d'aterrizaxe empezaba, el orbitador taba a 3,000m d'altor y 12 km de la pista d'aterrizaxe. Los pilotos aplicaben frenos aerodinámicos p'ayudar a frenar al vehículu. La velocidá del orbitador menguaba de 682 a 346 km/h, aproximao, al tocar la pista (comparáu con 260 km/h pa un avión comercial). Pa sofitar colos frenos de velocidá, un paracaíes de frenáu de 12 metros esplegábase cuando'l vehículu (yá tocando la pista) tuviera a aproximao 343 km/h. El paracaíes yera espulsáu cuando'l orbitador afalar a 110 km/h.

Procesamientu post-aterrizaxe[editar | editar la fonte]

El Discovery dempués d'aterrizar na Tierra, llistu por que la tripulación desembarque.

Dempués d'aterrizar, el vehículu quedar na pista mientres delles hores por que el orbitador pueda esfrecese. Equipos al frente y tras del orbitador faíen pruebes buscando la presencia d'hidróxenu, hidracina, monometilhidracina, tetróxido de nitróxenu y amoniacu. Si detectábase hidróxenu, declarábase una emerxencia, apagábase'l orbitador y equipos sacuparíen l'área. Un escolte de 25 vehículos especialmente diseñaos y 150 inxenieros y téunicos entrenaos averar al orbitador. Llinies de purga y ventilación coneutar pa remover gases tóxicos de les llinies de combustible y la badea de carga alredor de 45-60 minutos dempués d'aterrizar. Un ciruxanu de vuelu encetaba'l orbitador pa revisiones médiques iniciales de la tripulación antes de desembarcar. Una vegada que la tripulación del orbitador desembarcaren, la responsabilidá del vehículu tresferir del JSC al KSC[74]

Si la misión terminaba na Base de la Fuercia Aérea Edwards en California, Puertu Espacial White Sands en Nuevu Méxicu o cualesquier otra pista d'aterrizaxe que podría utilizar un orbitador nuna emerxencia, el orbitador yera cargáu enriba del Aeronave de Tresporte del Tresbordador Espacial, un 747 modificáu, pa tresportar al Tresbordador de vuelta al KSC, aterrizando nes Instalaciones d'Aterrizaxe de Tresbordadores. Una vegada que'l Tresbordador atópase nes Instalaciones d'Aterrizaxe de Tresbordadores, el orbitador yera arremolcáu 2 milles (3.2 km) per un camín especial y caminos de normal namái accesado por camiones de visita y emplegaos del KSC hasta llegar a les Instalaciones de Procesamientu del Orbitador, onde empezaba un procesu de preparación que duraba meses pa tar llistu pa la so siguiente misión.[74]

Sitios d'aterrizaxe[editar | editar la fonte]

El Atlantis esplega'l so tren d'aterrizaxe en preparación p'aterrizar.

La NASA prefería que los Tresbordadores Espaciales aterrizaren nel KSC.[75] Si condiciones climátiques nun lo dexaben, el Tresbordador podría retrasar el so aterrizaxe hasta que les condiciones fueren favorables, aterrizar na Base de la Fuercia Aérea Edwards, California, o usar unu de dellos sitios d'aterrizaxe alternativos alredor del mundu. Un aterrizaxe en cualquier llugar que nun fuera'l KSC significaba que dempués d'aterrizar, el Tresbordador tendría que ser conectáu a l'aeronave que la tresportaría de regresu al Cabu Cañaveral. El Tresbordador Espacial Columbia (STS-3) una vegada aterrizó nel Puertu Espacial White Sands, Nuevu Méxicu; esto víase como un últimu recursu yá que los científicos de la NASA creíen que'l sable podría estropiar l'esterior del Tresbordador.

Había dellos sitios d'aterrizaxe alternativos qu'enxamás s'utilizaron.[76][77]

Contribuyentes al riesgu[editar | editar la fonte]

El Discovery conectáu a la ISS nel 2011 (STS-133)

Un exemplu d'un analís de riesgu téunico pa una misión STS ye SPRS iteración 3 contribuyentes de mayor riesgu pa STS-133:[78][79]

  1. Golpes d'escombros de micrometeoritos orbitales (MMOD)
  2. Falla catastrófica causada pol Cohete Principal del Tresbordador Espacial
  3. Escombros d'ascensu cute a TPS llevando a LOCV en órbia o re-entrada #

Error de tripulación mientres el re entrada # Falla catastrófica del RSRM inducíu por RSRM (RSRM son los motores del cohete de los SRBs)

  1. Falla de COPV (los COPV son tanques internos del orbitador que contienen gas a alta presión)

Una evaluación de riesgos internu de la NASA (realizáu pola Oficina de Garantía de la Seguridá del Programa de Tresbordadores Espaciales nel JSC) publicada a finales del 2010 o entamos del 2011 concluyó que l'axencia había seriamente subestimado los riesgos arreyaos con operar el Tresbordador. El reporte evaluó qu'había una probabilidá de 1 en 9 d'una falla catastrófica mientres los primeres 9 vuelos del Tresbordador, pero que les meyores del Tresbordador que se realizaron darréu ameyoraron el riesgu a 1 en 90.[80]

Historia de la flota[editar | editar la fonte]

El OV-101 Enterprise toma vuelu per primer vegada sobre les Instalaciones d'Investigación de Vuelu Dryden, Edwards, California en 1977 como parte de les pruebes d'aproximamientu y aterrizaxe (ALT) del programa de Tresbordadores STS.
Atlantis desapiega dende la Plataforma de Llanzamientu 39A nel Centru Espacial Kennedy de la NASA en Florida na misión STS-132 a la ISS a les 14:20 EDT el 14 de mayu del 2010. Este foi unu de los últimos vuelos del Atlantis antes de ser retiráu.

Esta ye una llista d'eventos principales na flota de orbitadores de los Tresbordadores Espaciales.

Eventos principales de los Tresbordadores Espaciales
Fecha Orbitador Eventu / comentariu
17 de setiembre de 1976 Enterprise Tresbordador STS Enterprise salió de les instalaciones d'ensamblaxe nel Sur de California y presentóse ante un públicu de miles de persones.[81]
18 de febreru de 1977 Enterprise Primer vuelu, pegáu a l'aeronave de carga de Tresbordadores mientres tol vuelu
12 d'agostu de 1977 Enterprise Primer vuelu llibre; conu de cola prendíu, aterrizaxe en pista de tierra.
26 d'ochobre de 1977 Enterprise Últimu vuelu llibre del Enterprise; primer aterrizaxe na pista de cementu/asfalto de la Base de la Fuercia Aérea Edwards.
12 d'abril de 1981 Columbia Primer vuelu de Columbia, primer prueba de vuelu orbital; STS-1
11 de payares de 1982 Columbia Primer vuelu operacional del Tresbordador STS, primer misión en llevar a cuatro astronautes;STS-5
4 d'abril de 1983 Challenger Primer vuelu del Challenger; STS-6
30 d'agostu de 1984 Discovery Primer vuelu del Discovery; STS-41-D
3 d'ochobre de 1985 Atlantis Primer vuelu del Atlantis; STS-51-J
30 d'ochobre de 1985 Challenger Primer tripulación d'ocho astronautes; STS-61-A
28 de xineru de 1986 Challenger Desastre 73 segundos dempués del despegue; STS-51-L; los siete miembros de la tripulación finaron.
29 de setiembre de 1988 Discovery Primer misión post-Challenger; STS-26
4 de mayu de 1989 Atlantis Primer misión de Tresbordador STS en llanzar una sonda interplanetaria, Magellan.
24 d'abril de 1990 Discovery Llanzamientu del Telescopiu Espacial Hubble; STS-31
7 de mayu de 1992 Endeavour Primer vuelu del Endeavour; STS-49
19 de payares de 1996 Columbia Misión de Tresbordador más llarga durando 17 díes y 15 hores; STS-80
4 d'avientu de 1998 Endeavour Primer misión escontra la ISS; STS-88
1 de febreru de 2003 Columbia Se desintegró mientres el re entrada; STS-107; los siete miembros de la tripulación finaron.
25 de xunetu de 2005 Discovery Primer misión post-Columbia; STS-114
24 de febreru de 2011 Discovery Últimu vuelu del Discovery; STS-133
16 de mayu de 2011 Endeavour Peracaba misión del Endeavour; STS-134[82][83]
8 de xunetu de 2011 Atlantis Últimu vuelu del Atlantis y de un Tresbordador Espacial; STS-135

Fuentes: manifiestu de llanzamientu de NASA,[84] archivu de Tresbordadores Espaciales de NASA[85]

Desastres de los tresbordadores[editar | editar la fonte]

El 28 de xineru de 1986, el Challenger se desintegró 73 segundos dempués del so llanzamientu, debíu al fracasu del SRB derechu, y mató a los siete astronautes que s'atopaben a bordu. Esti desastre foi causáu pol defectu a baxa temperatura d'una xunta tórica, nun sellu críticu de la misión ente los segmentos de la carcasa de los SRB. El fracasu d'una xunta tórica del interior dexó que la combustión de gases calientes esplotara,[86] les repitíes alvertencies per parte de los inxenieros de diseñu que  espresaben la so esmolición pola falta d'evidencia de les xuntes tóricas cuando la temperatura taba per debaxo de 53° F (12 °C) fueren inoraes polos alministradores de la NASA.

El 1 de febreru de 2003, el Columbia se desintegró mientres el re entrada, matando al so equipu de siete persones. Por cuenta de los daños, causaos mientres el llanzamientu, nel cantu d'ataque de l'ala fabricada d'un compuestu de carbón-carbón. Los inxenieros de control fixeren tres solicitud separaes d'imáxenes d'altu resolución tomaes pol Departamentu de Defensa qu'apurriríen una comprensión de la magnitú de los daños, ente que'l xefe de defensa del Sistema de Proteición Térmica (TPS), l'inxenieru pidió qu'a los astronautes a bordu del Columbia dexárase-yos dexar el vehículu por que pudieren inspeccionase los daños. Los xerentes de la NASA intervinieron pa detener l'asistencia del Departamentu de Defensa y negóse-yos la solicitú de la caminada espacial,[87] polo tanto la viabilidá d'escenarios pal arreglu d'astronautes o de rescate por Atlantis nun foi considerada pola direición de la NASA nel momentu.[88]

Retiru[editar | editar la fonte]

La recibida a casa final del orbitador del Atlantis, 2011

La NASA retiró'l tresbordador espacial nel 2011, dempués de 30 años de serviciu. El Tresbordador foi orixinalmente concebíu y presentóse al públicu como un "camión espacial¨, que debería, ente otres coses, ser utilizáu pa construyir una estación espacial de los Estaos Xuníos n'órbita Terrestre baxa a principios de 1990. Cuando la estación espacial d'Estaos Xuníos convertir nel proyeutu de la ISS, que sufrió de llargos retrasos y cambeos de diseñu primero que pudiera ser completada, la vida de serviciu del tresbordador espacial foi estendíu delles vegaes hasta'l 2011, sirviendo a lo menos 15 años más de lo que orixinalmente taba diseñáu. El Discovery foi'l primeru de los trés Tresbordadores Espaciales restantes de la NASA en ser retiráu.[89]

La última misión del Tresbordador Espacial foi orixinalmente programada pa finales del 2010, pero'l programa estendióse más tarde a xunetu del 2011, cuando Michael Suffredini del programa de la ISS, dixo que se precisaba un viaxe adicional n'el  2011 p'apurrir pieces a la Estación Espacial Internacional.[90] La misión final del Tresbordador consistía en namái cuatro astronautes - Christopher Ferguson (comandante) , Douglas Hurley (pilotu) , Sandra Magnus (especialista de misión 1) , y Rex Walheim (especialista de misión 2);[91] llevar a cabu la misión del Tresbordador espacial númberu 135 y el postreru a bordu del Atlantis, que foi llanzada'l 8 de xunetu de 2011 y aterrizó con seguridá nel Centru Espacial Kennedy el 21 de xunetu de 2011 a les 5:57 pm EDT (09:57 GMT).[92]

Distribución de los orbitadores y otres pieces[editar | editar la fonte]

Parche conmemorativo del Programa de Tresbordadores Espaciales

La NASA anunció que tresferiría los orbitadores a instituciones educatives o museos al concluyir el programa de los Tresbordadores Espaciales. Cada muséu o institución ye responsable por cubrir el preciu de preparar y tresportar cada vehículu p'amosalo. 20 museos d'alredor de EUA unviaron propuestes pa recibir unu de los orbitadores retiraos.[93] La NASA tamién fixo bloques del sistema de proteición térmica del Tresbordador Espacial disponibles a escueles y universidaes por menos de $25 USD cada unu.[94] Alredor de 7,000 bloques taben disponibles, llindáu a unu por institución.[94]

El 12 d'abril del 2011, la NASA anunció la seleición d'allugamientos pa los orbitadores de Tresbordadores restantes:[95][96]

  • Atlantis ta n'esposición nel Complexu de Visites del KSC, cerca de Cabu Cañaveral, Florida. Llevó al complexu'l 2 de payares del 2012.
  • Discovery llegó al Centru Udvar-Hazy del Muséu Nacional del Aire y l'Espaciu del Institutu Smithsonianu en Chantilly, Virginia, cerca de Washington, D.C. el 19 d'abril del 2012.
El Endeavour nel Aeropuertu Internacional de Los Angeles (LAX)
  • Endeavour foi apurríu al Centru de Ciencies de California en Los Angeles, California el 14 d'ochobre del 2012.
  • Enterprise (orbitador de pruebes atmosfériques) taba n'esposición nel Centru Udvar-Hazy del Muséu Nacional del Aire y l'Espaciu, pero mover al Muséu del Mar-Aire-Espaciu Intrepid de la Ciudá de Nueva York a mediaes del 2012[47]

Hardware de vuelu y d'entrenamientu van tomar dende'l Centru Espacial Johnson y van dir al Muséu Nacional del Aire y del Espaciu, y el Muséu Nacional de la Fuercia Aérea d'Estaos Xuníos. La maqueta del fuselaje completu, qu'inclúi la badea de carga y la seición de popa, pero ensin ales, va dir al Muséu de Vuelu en Seattle. el simulador fixu de la Institución d'Entrenamientu y Simulación de Misiones va dir al Planetariu Adler de Chicago, y el simulador de movimientu va dir al Departamentu d'Inxeniería Aeroespacial de Texas A&M en College Station, Texas. Otros simuladores utilizaos nel entrenamientu d'astronautes de los Tresbordadores van dir al Muséu de l'Aviación Wings of Dreams en Starke, Florida y el Centru Espacial y Aéreo de Virginia, en Hampton Virginia.[93]

N'agostu del 2011, la Oficina del Inspector Xeneral de la NASA (OIG) publicó una "reseña de la NASA sobre la Seleición del monitor de llocalizaciones pal Orbitador del Tresbordador Espacial", la revisión tenía cuatro conclusiones principales:[97]

  • "Les decisiones de la Nasa al respeutive de l'allugamientu del Orbitador fueron la resultancia d'una axencia que creaba procesos que destacaron percima de cualesquier otra considerancia sobre la llocalización de los Orbitadores nel so llugar onde la mayoría de les persones tienen la oportunidá de veles";
  • "L'equipu cometió dellos errores mientres el procesu d'evaluación, incluyendo unu que resultara nun "empate" numbéricu ente'l Intrepid, El Complexu de Visites Kennedy, y el Muséu Nacional de la Fuercia Aérea d'Estaos Xuníos (Muséu de la Fuercia Aérea) en Dayton, Ohio";
  • "Nun hai evidencia de que l'equipu d'encamientu o la decisión del Alministrador fueren contaminaes por influencia política o de cualesquier otra considerancia desaparente";
  • "Dalgunes de les decisiones de la NASA fueron feches mientres el procesu de seleición – específicamente, la so decisión de remanar los aspeutos de la seleición como si tratar d'una contratación pública competitiva y pa retrasar l'anunciu de les sos decisiones d'allugamientu hasta abril del 2011 (más de 2 años dempués de la so primer solicitú d'información d'entidaes comenenciudes) – esto puede intensificar desafíos a l'Axencia y de los escoyíos a midida de que trabayen pa completar el procesu d'allugamientu los Orbitadores nos sos nuevos llares."

La NASA OIG tuvo tres recomendaciones, diciendo que la NASA debería: [97]

  • "Expeditamente revisar los planes financieros, loxísticos y de muestra de los destinatarios p'asegurar que sían vidables y coherentes colos oxetivos, horarios de procesamientu y entrega cola Axencia educativa";
  • "Asegurar que los pagos de los receptores tán estrechamente coordinaos colos horarios de procesamientu, pa nun torgar la capacidá de la NASA pa preparar eficientemente a los Orbitadores p'amosase nel muséu, y apurrir fondos abondos antes de realizar el trabayu";
  • "Trabayar n'estrecha collaboración coles organizaciones receptores p'amenorgar al mínimu les posibilidaes de retrasu n'entrega nel calendariu que podríen aumentar los costos de l'Axencia o afectar otres misiones y prioridaes de la NASA."

En setiembre del 2011, el CEO y dos miembros de la xunta del Muséu de Vuelu de Seattle axuntar col alministrador de la NASA Charles Bolden, señalando "los errores significativos pa decidir ónde asitiar los sos cuatro Tresbordadores Espaciales retiraos"; los errores alegaos inclúin información inexacta sobre l'asistencia al Muséu de Vuelu, según la disposición del sitiu d'exhibición del Muséu Espaciu-Mar-Aire Intrepid.[98]

Sucesores del tresbordador espacial y el so legáu[editar | editar la fonte]

El Tresbordador STS realizaba dellos esperimentos nel espaciu, como esti esperimentu d'ionización
Cámares sprint, probaes pol Tresbordador, podríen utilizase na ISS y otres misiones.

Hasta qu'otra nave espacial tripulada de los Estaos Xuníos tuviera llista, los equipos van viaxar escontra y dende la Estación Espacial Internacional (ISS) puramente a bordu de la nave espacial rusa Soyuz.

Un socesor entamáu pal Tresbordador STS foi'l "Shuttle II", mientres los años 80 y 90, y más tarde el programa Constellation mientres el periodu del 2004-2010. La CSTS yera una propuesta pa siguir operando comercialmente los Tresbordadores STS, dempués de la NASA.[99] En setiembre del 2011, La NASA anuncio la seleición del diseñu pal nuevu STS que va llanzar la nave espacial Orion y más hardware pa misiones que van más allá d'una órbita baxa Terrestre.[100][101][102]

El programa de Servicios Comerciales de Tresporte Orbital empecipió nel 2006 col propósitu de crear vehículos de carga ensin tripular operaos comercialmente pa dar serviciu a la ISS.[103] El programa de Desenvolvimientu de Tripulación Comercial (CCDev) empecipiar nel 2010 pa crear naves espaciales comerciales, capaces d'apurrir siquier cuatro miembros de la tripulación a la ISS, pa permanecer coneutaos mientres 180 díes, y depués tornar de nuevu a la Tierra.[104] Estes naves fueren operacionales pa la década del 2010.[105]

En cultura[editar | editar la fonte]

Tresbordadores espaciales apaecieron tantu n'obres de ficción como n'obres de non ficción, dende películes de neños hasta documentales. Exemplu tempranos inclúin la película de James Bond de 1979, Moonraker; el videoxuegu d'Activision de 1982 Space Shuttle: A Journey Into Space; y la novela de G. Harry Stine de 1981 Shuttle Down. Na película de 1986 SpaceCamp, el Atlantis ye llanzáu al espaciu por fuercia con un grupu de participantes del Campamentu Espacial de EUA a bordu. La película de 1998 Armageddon amosó una tripulación combinada de trabayadores petroleros y militares de EUA que pilotean dos Tresbordadores modificaos pa evitar la destrucción de la Tierra por un asteroide. La película del 2013 Gravity presenta al Tresbordador Espacial ficticiu Explorer, que la so tripulación sufre un accidente so una agua de basura espacial viaxando a alta velocidá.

El Tresbordador Espacial tamién foi convertíu en dellos xuguetes y modelos; por casu, un modelu del Trasbordado Espacial de Lego foi construyíu por visites al Centru Espacial Kennedy,[106] y modelos más pequeños fueron vendíos comercialmente como un set estándar de "LegoLand". El Tresbordador Espacial tamién apaez en dellos simuladores de vuelu y simuladores de vuelu espacial como, por casu: Microsoft Space Simulator, Orbiter, FlightGear, y X-Plane.

Conmemoraciones postales de EUA[editar | editar la fonte]

El serviciu Portal de EUA publicó delles versiones postales qu'amuesen al Tresbordador Espacial. La primera d'estes estampes publicar en 1981, y tán n'exhibición nel Muséu Postal Nacional.[107]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Rellacionáu col tresbordador STS[editar | editar la fonte]

  • NASA TV, cobertoria de llanzamientos y misiones

Naves espaciales similares[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]

Insinia del Programa del Tresbordador STS

Mayor llectura[editar | editar la fonte]

NASA[editar | editar la fonte]

Independiente de la NASA[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 Space Task Group Report, 1969
  2. Malik, Tarik (21 de xunetu de 2011). «NASA's Space Shuttle By the Numbers: 30 Years of a Spaceflight Icon». Space.com. Consultáu'l 18 de xunu de 2014.
  3. Bewley, Elizabeth (30 de setiembre de 2011). SpaceX working on reusable rocket. http://www.floridatoday.com/article/20110930/NEWS02/309300020/SpaceX-working-reusable-rocket. Consultáu'l 30 de setiembre de 2011. «[many] rockets typically are used just once, although some partly reusable versions have been developed, such as the Space Shuttle.». 
  4. Jim Abrams (29 de setiembre de 2010). NASA bill passed by Congress would allow for one additional Shuttle flight in 2011. http://www.abcactionnews.com/dpp/news/national/nasa-bill-passed-by-congress-would-allow-for-one-additional-shuttle-flight-in-2011. Consultáu'l 30 de setiembre de 2010. 
  5. «Space Shuttle Atlantis Lifts Off». Los Angeles Times. 9 de xunetu de 2011. http://www.latimes.com/news/nationworld/nation/la-naw-atlantis-shuttle-launch-20110709,0,1541836.story. 
  6. «7 cool things you didn't know about Atlantis».
  7. Elizabeth Howell (9 d'ochobre de 2012). «Enterprise: The Test Shuttle». Consultáu'l 28 d'ochobre de 2014.
  8. 8,0 8,1 8,2 Interavia (1985), Volume 40, p. 1170 Google Books Quote: "This is the first time that control of a payload aboard a manned Shuttle has been in non-US hands. The D1 mission has been financed entirely by the German Ministry of Research and Technology. .."
  9. 9,0 9,1 Life into Space (1995/2000) – Volume 2, Chapter 4, Page: Spacelab-J (SL-J) Payload Archiváu el 27 de mayu de 2010 na Wayback Machine.. NASA Life into Space Archiváu el 4 de xineru de 2011 na Wayback Machine..
  10. «Columbia Spacelab D2 – STS-55». Damec.dk. Archiváu dende l'orixinal, el 19 de xunetu de 2011. Consultáu'l 4 d'avientu de 2010.
  11. ESA – Spacelab D1 mission – 25 years ago (October 26, 2010)(Retrieved December 4, 2010)
  12. Tim Furniss – A history of space exploration and its future (2003) – Page 89 (Google Books Retrieved December 4, 2010)
  13. Reginald Turnill – Jane's spaceflight directory (1986) – Page 139 (Google Books Quote, "SM 22: the 1st German-funded Spacelab mission made use of the ESA Space Sled.")
  14. "NASA Takes Delivery of 100th Space Shuttle External Tank" Archiváu el 11 de marzu de 2007 na Wayback Machine.. NASA, August 16, 1999. Quote: "...orange esprái-on foam used to insulate...."
  15. "Media Invited To See Shuttle External Fuel Tank Ship From Michoud". NASA, December 28, 2004. Quote: "The gigantic, rust-colored external tank..."
  16. NASA, Space Shuttle Solid Rocket Booster, http://www.nasa.gov/centers/marshall/pdf/290339main_8-388221J.pdf, consultáu'l 15 de xunetu de 2012 
  17. «Solid Rocket Boosters». NASA KSC. Consultáu'l 30 de xunu de 2011.
  18. «PSA #1977». Loren Data Corp.. Consultáu'l 15 de xunetu de 2012.
  19. 19,0 19,1 NASA-CR-195281, "Utilization of the external tanks of the space transportation system". NASA, August 23–27, 1982.
  20. 20,0 20,1 NASA. «Earth's Atmosphere». NASA. Archiváu dende l'orixinal, el 13 d'ochobre de 2007. Consultáu'l 25 d'ochobre de 2007.
  21. «INTRODUCTION TO FUTURE LAUNCH VEHICLE PLANS [1963–2001] Updated 6/15/2001, by Marcus Lindroos». Pmview.com (15 de xunu de 2001). Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 «ESA – '''N° 10-1998: 25 years of Spacelab – Go for Space Station'''». Esa.int. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  23. Shuttle Basics. NASA.
  24. «NASA – Space Shuttle and International Space Station». Nasa.gov. Consultáu'l 7 d'agostu de 2010.
  25. The Rise and Fall of the Space Shuttle, Book Review: Final Countdown: NASA and the End of the Space Shuttle Program by Pat Duggins, American Scientist, 2008, Vol. 96, Non. 5, p. 32.
  26. «Columbia Spacelab D2 – STS-55». Damec.dk. Archiváu dende l'orixinal, el 19 de xunetu de 2011. Consultáu'l 7 d'agostu de 2010.
  27. «Copia archivada». Archiváu dende l'orixinal, el 13 de marzu de 2014. Consultáu'l 16 de payares de 2015.
  28. NASA - NASA - JSC Exhibits
  29. «Nasa Centers And Responsibilities». Science.ksc.nasa.gov. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  30. Guillemette, Roger (20 de setiembre de 2011). «Declassified US Spy Satellites Reveal Rare Look at Secret Cold War Space Program». Yahoo! News. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  31. «Orbiter Vehicles». NASA Kennedy Space Center. Consultáu'l 11 d'ochobre de 2009.
  32. STS External Tank Station Archiváu el 7 d'abril de 2015 na Wayback Machine.. astronautix.com
  33. 33,0 33,1 Columbia Accident Investigation Board Report, Vol II, Appendix D.7 Archiváu el 11 d'abril de 2009 na Wayback Machine.. NASA, October 2003.
  34. «NASA Space Shuttle Columbia Launch». Archiváu dende l'orixinal, el 7 d'avientu de 2013.
  35. NASA. «Report of the Presidential Commission on the Space Shuttle Challenger Accident». NASA. Consultáu'l 30 de xunu de 2011.
  36. NASA Ares I First Stage Motor to be Tested August 25. NASA, July 20, 2009.
  37. «Soyuz a Smoother Ride than Shuttle, Astronaut Tells Students». The ARRL Letter 24 (9). 4 de marzu de 2005. http://www.eham.net/articles/10417. 
  38. «Jack R. Lousma Oral History». NASA Johnson Space Center Oral History Project (15 de marzu de 2010).
  39. «Launch and the First Day in Space». John Grunsfeld Reports (21 d'avientu de 1999).
  40. Davis, Lauren (8 de xunetu de 2012). «The time an astronaut called into Car Talk from the Space Shuttle».
  41. «Gunter's Space Page – TOS-21H». Space.skyrocket.de date=25 de setiembre de 1992. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  42. 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 42,5 42,6 «Spacelab joined diverse scientists and disciplines on 28 Shuttle missions». NASA (15 de marzu de 1999). Consultáu'l 11 de febreru de 2011.
  43. Ferguson, Roscoe C.. «Implementing Space Shuttle Data Processing System Concepts in Programmable Logic Devices». NASA Office of Logic Design. Consultáu'l 27 d'agostu de 2006.
  44. IBM. «IBM and the Space Shuttle». IBM. Consultáu'l 27 d'agostu de 2006.
  45. The Computer History Museum. «Pioneering the Laptop:Engineering the GRiD Compass». The Computer History Museum. Archiváu dende l'orixinal, el 4 d'avientu de 2007. Consultáu'l 25 d'ochobre de 2007.
  46. NASA. «Portable Compute». NASA. Consultáu'l 23 de xunu de 2010.
  47. 47,0 47,1 Dunn, Marcia (15 de xineru de 2010). «Recession Special: NASA Cuts Space Shuttle Price». ABC News. http://abcnews.go.com/Technology/wireStory?id=9574776. Consultáu'l 15 de xineru de 2010. 
  48. . Spaceflight Now. Consultáu'l July 2014.
  49. Aerospaceweb.org. «Space Shuttle External Tank Foam Insulation». Aerospaceweb.org. Consultáu'l 25 d'ochobre de 2007.
  50. 50,0 50,1 Sivolella, Davide (2012) To Orbit and Back Again, páx. 165. ISBN 978-1-4614-0982-3.
  51. Encyclopedia Astronautica. «Shuttle». Encyclopedia Astronautica. Archiváu dende l'orixinal, el 18 de xineru de 2010.
  52. Jim Dumoulin. «Woodpeckers damage STS-70 External Tank». NASA. Consultáu'l 27 d'agostu de 2006.
  53. Peter Wainwright (spacefuture.com). «L David, R Citron, T Rogers & C D Walker, April 25–28, 1985, "The Space Tourist", AAS 85-771 to −774. Proceedings of the Fourth Annual L5 Space Development Conference held April 25–28, 1985, in Washington, D.C». Spacefuture.com. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  54. 54,0 54,1 Jenkins, Dennis R. (2006). Space Shuttle: The History of the National Space Transportation System. ISBN 0-9633974-5-1.
  55. «John F. Kennedy Space Center – Space Shuttle Endeavour». Pao.ksc.nasa.gov. Archiváu dende l'orixinal, el 21 de mayu de 2011. Consultáu'l 17 de xunu de 2009.
  56. Woodcock, Gordon R. (1986). Space stations and platforms. ISBN 9780894640018. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  57. Encyclopedia Astronautica,"Shuttle ISS" Archiváu el 24 d'agostu de 2015 na Wayback Machine.
  58. 58,0 58,1 58,2 Jenkins, Dennis R. (2002). Space Shuttle: The History of the National Space Transportation System. ISBN 0-9633974-5-1.
  59. Space Shuttle Propulsion Systems, p. 153. NASA, June 26, 1990.
  60. 60,0 60,1 «SPACE SHUTTLE WEATHER LAUNCH COMMIT CRITERIA AND KSC END OF MISSION WEATHER LANDING CRITERIA». KSC Release Non. 39-99. NASA Kennedy Space Center. Archiváu dende l'orixinal, el 26 de xunu de 2009. Consultáu'l 6 de xunetu de 2009.
  61. Weather at About.com. What is the Anvil Rule for Thunderstorms? Archiváu el 13 de marzu de 2014 na Wayback Machine.. Retrieved June 10, 2008.
  62. NASA Launch Blogue. [1]. Retrieved June 10, 2008.
  63. Bergin, Chris (19 de febreru de 2007). «NASA solves YERO problem for Shuttle». Archiváu dende l'orixinal, el 18 d'abril de 2008. Consultáu'l 22 d'avientu de 2007.
  64. NASA article
  65. National Aeronautics and Space Administration. "Sound Suppression Water System" Revised August 28, 2000. Retrieved July 9, 2006.
  66. National Aeronautics and Space Administration. "NASA – Countdown 101". Retrieved July 10, 2008.
  67. «Shuttle Crew Operations Manual». Consultáu'l February 2015.
  68. «Aerodynamics and Flight Dynamics». Consultáu'l February 2015.
  69. «Ascent Timeline and Abort Boundaries - STS-135». Consultáu'l February 2015.
  70. «Shuttle launch imagery from land, air and water».
  71. «New Eyes for Shuttle Launches». Nasa.gov (22 de payares de 2007). Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  72. Anthony R. Curtis, editor@spacetoday.org. «Space Today Online – Answers To Your Questions». Spacetoday.org. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  73. http://klabs.org/DEI/Processor/shuttle/shuttle_tech_conf/1985008580.pdf
  74. 74,0 74,1 «From Landing to Launch Orbiter Processing». NASA Public Affairs Office. Archiváu dende l'orixinal, el 21 de xunetu de 2011. Consultáu'l 30 de xunu de 2011.
  75. «NASA – Roster of Runways Ready to Bring a Shuttle Home». Nasa.gov. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  76. Global Security. «Space Shuttle Emergency Landing Sites». GlobalSecurity.org. Consultáu'l 3 d'agostu de 2007.
  77. US Northern Command. «DOD Support to manned space operations for STS-119». Archiváu dende l'orixinal, el 13 de xineru de 2010. Consultáu'l 30 de xunu de 2011.
  78. Chris Gebhardt. «NASA Reviews COPV Reliability Concerns for Final Program Flights». NASASpaceflight.com. Consultáu'l 14 d'avientu de 2010.
  79. Hamlin, et al. 2009 Space Shuttle Probabilistic Risk Assessment Overview (.pdf). NASA.
  80. Florida Today, "Report says NASA underestimated Shuttle dangers", Military Times, February 13, 2011. Retrieved February 15, 2011.
  81. Wall, Mike (17 de setiembre de 2011). «35 Years Ago: NASA Unveils First Space Shuttle, 'Enterprise'». Yahoo! News. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  82. «NASA – NASA's Shuttle and Rocket Launch Schedule». Nasa.gov (27 de xunetu de 2010). Consultáu'l 7 d'agostu de 2010.
  83. «NASA Updates Shuttle Target Launch Dates For Final Two Flights». NASA. Consultáu'l 3 de xunetu de 2010.
  84. «Consolidated Launch Manifest». NASA. Consultáu'l 28 de mayu de 2009.
  85. «Space Shuttle Mission Archives». NASA. Consultáu'l 28 de mayu de 2009.
  86. «Report of the Presidential Commission on the Space Shuttle Challenger Accident, Chapter III: The Accident». History.nasa.gov (6 de xunu de 1986). Consultáu'l 4 de xunetu de 2012.
  87. "the Columbia Accident". century-of-flight.net
  88. «D13 – In-Flight Options» (PDF). Consultáu'l 17 de xunetu de 2009.
  89. «NASA – NASA's Shuttle and Rocket Launch Schedule». Nasa.gov. Consultáu'l 17 de xunetu de 2009.
  90. John Pike (13 de mayu de 2010). «Space Shuttle may continue through next year – Roscosmos». Globalsecurity.org. Consultáu'l 7 d'agostu de 2010.
  91. "Rare Four-Member Crew to Fly Final Shuttle". FoxNews.com, July 3, 2011. Retrieved July 4, 2011
  92. «NASA – Launch and Landing». NASA. Consultáu'l 23 de xunetu de 2011.
  93. 93,0 93,1 Photo Gallery: How to display a retired space shuttle. 1 de payares de 2010. http://collectspace.com/news/news-080210b.html. Consultáu'l 11 de xunetu de 2011. 
  94. 94,0 94,1 «NASA offers space shuttle tiles to school and universities». Channel 13 News. 1 d'avientu de 2010. http://www.cfnews13.com/article/news/2010/december/178743/NASA-offers-space-shuttle-tiles-to-school-and-universities. Consultáu'l 11 de xunetu de 2011. 
  95. Jason Townsend (12 d'abril de 2011). «NASA Announces New Homes for Space Shuttle Orbiters After Retirement». NASA. Consultáu'l 12 d'abril de 2011.
  96. McGeehan, Patrick (12 d'abril de 2011). Space Shuttle to Land in Manhattan. http://cityroom.blogs.nytimes.com/2011/04/12/space-shuttle-to-land-in-manhattan/. Consultáu'l 11 de xunetu de 2011. 
  97. 97,0 97,1 (PDF) Review of NASA's Selection of Display Locations for the Space Shuttle Orbiters, 25 d'agostu de 2011, http://oig.nasa.gov/audits/reports/FY11/Review_Nases_Selection_Display_Locations.pdf, consultáu'l 5 d'ochobre de 2011 
  98. Broom, Jack (4 d'ochobre de 2011). «Seattle still dreams of landing a shuttle». The Seattle Times. Consultáu'l 5 d'ochobre de 2011.
  99. Coppinger, Rob (3 de febreru de 2011). «NASA weighs plan to keep Space Shuttle until 2017». MSNBC. Consultáu'l 17 d'abril de 2012.
  100. Release:11-301, NASA (14 de setiembre de 2011). «NASA Announces Design For New Deep Space Exploration System». NASA. Consultáu'l 14 de setiembre de 2011.
  101. «Press Conference on the Future of NASA Space Program». C-Span VideoLibrary (14 de setiembre de 2011). Consultáu'l 14 de setiembre de 2011.
  102. «NASA Unveils New Rocket Design». The New York Times. 14 de setiembre de 2011. http://www.nytimes.com/2011/09/15/science/space/15nasa.html?pagewanted=1&_r=1. Consultáu'l 14 de setiembre de 2011. 
  103. «NASA Selects Crew and Cargo Transportation to Orbit Partners». NASA. 18 d'agostu de 2006. http://www.nasa.gov/home/hqnews/2006/aug/HQ_06295_COTS_phase_1.html. Consultáu'l 21 de payares de 2006. 
  104. Berger, Brian (1 de febreru de 2011). «Biggest CCDev Award Goes to Sierra Nevada». Imaginova Corp.. Consultáu'l 13 d'avientu de 2011.
  105. «NASA's Plan for Private Space Taxis Takes Step Forward». Space.com (30 de xunu de 2011). Consultáu'l 13 d'avientu de 2011.
  106. Cherie D. Abbey, Kevin Hillstrom – "Biography Today Annual Cumulation 2004: Profiles Of People Of ...: Volume 13; Volume 2004" (2004), Page 55, Quote:"she went to the Kennedy Space Center in Florida, where she helped visitors build the world's largest Lego Space Shuttle"
  107. Space Achievement Issue. Smithsonian, National Postal Museum