Pascale Ogier

De Wikipedia
Pascale Ogier
Vida
Nacimientu XVI Distritu de París[1]26 d'ochobre de 1958[2]
Nacionalidá Bandera de Francia Francia
Llingua materna francés
Muerte IX Distritu de París[1]25 d'ochobre de 1984[2] (25 años)
Sepultura Cementeriu de Père-Lachaise
Grave of Ogier (en) Traducir
Causa de la muerte infartu de miocardiu
Familia
Madre ‎Bulle Ogier‎
Pareyes Jim Jarmusch
Estudios
Llingües falaes francés
Oficiu actriz, guionista, actriz de cinediseñadora de vestuariu
Trabayos destacaos Las noches de la luna llena (es) Traducir
Premios
Nominaciones
IMDb nm0644685
Cambiar los datos en Wikidata

Pascale Ogier (26 d'ochobre de 1958XVI Distritu de París – 25 d'ochobre de 1984IX Distritu de París) foi una actriz teatral y de cine francesa. Actriz rohmeriana[3] sumida en plena mocedá[4], ella quedó como iconu[5] y figura murnia[6] d'una dómina, los años 1980 [7].

Biografía[editar | editar la fonte]

La Nouvelle vague (1958-1977)[editar | editar la fonte]

El so nome completu yera Pascale Marguerite Cécile Claude Colette Nicolas, y nació en París, Francia, siendo los sos padres Marie-France Thielland, la futura actriz Bulli Ogier, y el músicu Gilles Nicolas[8]. Pascale Ogier tenía dos años d'edá cuando los sos padres dixebráronse[9]. La so madre tenía entós ventiún años y algamaba la mayoría d'edá. Ogier tenía ocho años cuando la so madre pasó del teatru al cine, y a los diez años afayó l'interior de los platós, siendo comparsa nun filme que la so madre rodó so la direición d'André Téchiné, Paulina s'en va.

Yá adolescente, el segundu home de la so madre, Barbet Schroeder —que yera, por aciu la sociedá Les Films du Losange, productor d'Éric Rohmer—, empecipiar nel universu de Charles Bukowski. Estudiante de lliteratura y cine na Universidá Sorbona Nueva París 3, ella atayó'l so cursu, en contra del conseyu de la so madre, pa dedicase a la interpretación [10].

Patrociniu de Losange (1978-1980)[editar | editar la fonte]

Pascale Ogier llogró'l so primer papel en 1978, nel segundu llargumetraxe de Jean-Claude Brisseau [11].

Éric Rohmer ufiertó-y un segundu papel, xunto a Arielle Dombasle, nuna adautación lliteral de Perceval o'l cuentu del Grial, de Chrétien de Troyes, n'octosílabos. Como tolos otros actores del filme, ella apurrió la so voz al coru qu'acompañaba a la música medieval qu'ilustraba les distintes escenes[12].

Ella conoció, nel Festival du Nouveau Cinéma de Montréal, a Jim Jarmusch, col cual tuvo una rellación íntima, anque foi cola so direutor artísticu, Benjamin Baltimore[13], col que vivió en pareya al añu siguiente. Yera una dómina despreocupada na cual les toxicomaníes o'l sida nun habíen inda frenáu la llibertá sexual, y na cual ella tenía'l vezu, xunto a les sos amistaes de xente bon chic bon genre (ente elles Jim Jarmusch, Eva Ionesco, Christian Louboutin, Thierry Ardisson, Alain Pacadis, Pauline Lafont y la so madre, Bernadette Lafont, Pascal Greggory, Elli Medeiros, Virginie Thévenet o Roland Barthes), de siguir la cultura underground del llocal Le Palace, en París[14], nun Montmartre postmoderno.

En 1979, Éric Rohmer dirixir nel Théâtre des Amandiers nuna nueva traducción francesa fecha por él mesmu de Das Käthchen von Heilbronn. Pascale Ogier fixo'l papel principal, actuando xunto a Marie Rivière, Arielle Dombasle y Rosette, que reemplazaba a Béatrice Romand, otra de les actrices preferíes de Rohmer[15]. En 1980, la versión televisiva de la obra llevar a la pequeña pantalla tres el so paréntesis teatral.

Rivette / Rohmer (1981-1984)[editar | editar la fonte]

En 1981, Pascale Ogier collabora cola so madre nel guión del filme Le Pont du Nord, dirixíu por Jacques Rivette, cineasta que sustituyera a Éric Rohmer na direición de la redaición de Cahiers du Cinéma por motivos de índole política[16]. Pascale Ogier interpretó unu de los dos principales papeles acompañada pola so madre, Bulle Ogier. La so actuación valió-y ser reconocida nos Estaos Xuníos como una esperanza del cine[17]. Ella posó esnuda al añu siguiente frente al oxetivu del so compañeru Benjamin Baltimore como Marianne, pal cartelu de la revista Perspectives du cinéma français del Festival de Cannes de 1982.

En 1983, Ken Mac Mullen confió-y unu de los dos principales papeles de Ghost Dance, filme esperimental sobre la interpretación que Jacques Derrida faía de les pantasmes[18][19].

Éric Rohmer confió-y en 1984 el papel principal de Les nuits de la pleine lune, foi un filme de tonu esistencialista que representó bien la 'movida parisina' paralela a la madrilana[20]. Louise, el personaxe fráxil y singular qu'ella interpretaba, estremaba la so vida ente dos homes, el día nuna ciudá planiada de los suburbios con un compañeru interpretáu por Tchéky Karyo, y la nueche nel mesmu París con un confidente al cual encarnaba Fabrice Luchini, hasta namorase d'un mozu de la nueche, Christian Vadim, y perder al home. Gracies al filme, Pascale Ogier llogró la reconocencia del públicu y del oficiu. En setiembre, la so actuación valió-y la Copa Volpi a la meyor actriz nel Festival Internacional de Cine de Venecia de 1984[21]. El premiu foi dau por un cineasta al cual ella veneraba, Michelangelo Antonioni[22]. Para Éric Rohmer yera una verdadera amiga, y sufrió manifiestamente cola so desapaición [23].

Muerte[editar | editar la fonte]

Balta de Pascale Ogier nel Campusantu del Père-Lachaise.

Ogier empecipió'l rodaxe de Elsa, Elsa, filme de Didier Haudepin, nel cual interpretaba al personaxe principal[24]. El 17 d'ochobre intervieno nuna receición oficial nel Palaciu del Elíseo n'honor de la industria de la moda, en presencia del Presidente de Francia François Mitterrand, de grandes alfayates y d'artistes de fama[25]. Siete díes más tarde, emitióse una entrevista rodada primeros de mes pal programa Cinéma, Cinémas[26], na cual remembraba distintes facetes de la so vida.

Dos meses y mediu dempués del estrenu de Les nuits de la pleine lune, el 25 d'ochobre de 1984, ella sufrió una anxina de pechu, como yá-y asocediera a la salida d'una velada en Le Palace con un antiguu compañeru d'escesos adolescentes. Nun sabía que tenía un soplíu cardiacu[27], motiváu por una malformación conxénita del corazón[28], y tardó n'avisar a los sanitarios. Morrió nel llugar[29]un día antes de cumplir los 26 años. Na mesma tarde tenía llugar el preestreno del so últimu llargumetraxe, Ave Maria. Años más tarde la prensa francesa aldericaba si la muerte foi debida a una sobredosis[30],[31],[32] que desterciaría la so cardiopatía conxénita[33].

Foi soterrada na mesma balta de la so güela, Marie-Louise Ogier (1912-2003), asitiada na división 52 del Campusantu del Père-Lachaise.

Teatru[editar | editar la fonte]

Filmografía[editar | editar la fonte]

Premios[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 «Expediente de personas fallecidas». Consultáu'l 7 marzu 2022.
  2. 2,0 2,1 Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 28 abril 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
  3. Vincent Canby, «Eric Romer's "Full Moon In Paris" Opens.», en The New York Times - Weekend Desk, p. 5, col. 1, Nueva York, 7 de setiembre de 1984.
  4. M. Lesauvage, Entrevista con Dorothée Smith, Exponaute, París, 1 d'ochobre de 2013
  5. Philippe Azoury, Pascale Ogier, pantasma de la lluna llena, en Obsession - Le Cahier des tendances de l'Obs, n° 21, Le Nouvel Observateur, París, 25 d'ochobre de 2014
  6. Antoine de Baecque, «La grâce de Pascale Ogier, vingt ans après.», en Libération, n° 7295, p. 37, París, 25 d'ochobre de 2004
  7. P. Ogier, citada en Claude Ventura, «Les petits papiers de Pascale O.», en Cinéma, Cinémas, Antenne 2, París, 3 d'ochobre de 1984
  8. Acta de nacencia n° 16/2304/1958
  9. A. Diatkine, « Analayar absolue », en Libération, París, 4 de xineru de 1999
  10. Lawrence Van Gelder, « At The Movies. », en The New York Times - Weekend Desk, p. 6, col. 5, Nueva York, 7 de setiembre de 1984.
  11. Jean-Claude Brisseau, La Vie comme ça., Institut national de l'audiovisuel, Bry-sur-Marne, 1978
  12. G. Robert, Perceval le gallois d'après des airs des XIIe et XIIIe siècles., ref. 14015, Disques Adès, París, 1978, 33 t
  13. Benjamin Baltimore realizó un gran númberu de cartelos para distintos direutores, dende François Truffaut a Peter Greenaway
  14. Pascal Greggory, «Hommage à Wim Wenders», en Numéro Homme, París, setiembre de 2011
  15. G. Couteau, les Rohmeriennes Archiváu el 26 d'abril de 2016 na Wayback Machine., en Filmdeculte.com, París
  16. Antoine de Baecque y Noël Herpe, Eric Rohmer, Éditions Stock, París, 2014, 604 p.
  17. Vincent Canby, «Rivette's "Le Pont Du Nord".», en The New York Times - Cultural Desk, p. 26, col. 1, Nueva York, 7 d'ochobre de 1981
  18. M. El Hadj, Jacques Derrida en Le bon plaisir, France Culture, París, 22 de marzu de 1986
  19. Jacques Derrida, en Bernard Stiegler, Échographies de la télévision, p. 133-135, Galilée-Institut national de l'audiovisuel, París, 1996, citáu en Cary Wolfe What is Posthumanism?, p. 92-93, Universidá de Minnesota Press, Minneapolis, 2010
  20. Claude-Jean Philippe, Eric Rohmer: "Les nuits de la pleine lune", en Le cinéma des cinéastes, France Culture, París, 9 de setiembre de 1984
  21. P. Li, Pascale Ogier premiada por "Les nuits de la pleine lune"., en Journal de 20 H., Antenne 2, París, 8 de setiembre de 1984
  22. Biennale del cinema di Venise - Serata finale, Rai 1, Roma, 7 de setiembre de 1984
  23. A. de Baecque, N. Herpe, Éric Rohmer, París, Stock, 2014, páxs.320-325
  24. Lio, citáu en «La face B de Lio», en Le Parisien, París, 4 d'agostu de 2010
  25. Alfayates nel Elíseo, Antenne 2, París, 17 d'ochobre de 1984, 2'36
  26. Estractu Claude Ventura, les petits papiers de Pascale O., en Cinéma, Cinémas, Antenne 2, París, 3 d'ochobre de 1984
  27. L. Arbona, les nuits de la pleine lune, en Les Inrockuptibles, París, 1 de xineru de 1985
  28. Journal de l'année: 1 de xineru - 31 d'avientu de 1984, p. 1053, Éditions Larousse, París, 1985
  29. Pascale Ogier, Actress, 24;Won Venice Festival Award., en The New York Times, Nueva York, 29 d'ochobre de 1984
  30. Ex-stars des eighties, L'Express, 7 d'agostu de 2008
  31. Jim Jarmusch, de la déambulation à la quête : 20 ans de cinéma, Chronicart, 1 de xineru de 1999
  32. Sur Cinémémorial
  33. Acta de fallecimientu n° 9/451/1984

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]