Llatín británicu

De Wikipedia
Llatín británicu, Romance británicu
'Lingua llatina britannica'
Faláu en Britannia
Falantes Llingua muerta (Edá Media)
Familia Indoeuropéu

  itálicu
    llatino-faliscu
      Romances
        Romance británicu

Estatus oficial
Oficial en Nengún país
Reguláu por Nun ta reguláu
Códigos
ISO 639-1 nengún
ISO 639-2
ISO 639-3

El llatín británicu o romance británicu yera una forma de llatín tardíu faláu en Gran Bretaña mientres el periodu romanu y l'alta Edá Media. Mientres la ocupación romana de Britannia el llatín foi la llingua principal de la élite y la llingua tenía más presencia nes partes meridional y oriental de la isla, que yeren les más romanizadas. Sicasí, esta llingua nunca movió al celta britónicu como llingua cotidiana de la mayor parte de los britones, especialmente nes rexones menos romanizadas del norte y l'oeste. Nes últimes décades aldericóse hasta grau de diferenciación algamó'l llatín de Britannia del llatín continental, que dio llugar a les Llingües romániques modernes.

A la fin del periodu romanu, el llatín foi movíu en munchos allugamientos pol anglosaxón antiguu na mayor parte d'Inglaterra mientres los sieglos V y VI. El llatín sobreviviría solo nes árees celtes de Britannia occidental hasta'l 700 d. C. cuando foi definitivamente abandonáu en favor de les llingües britóniques vernácules.

Contestu[editar | editar la fonte]

Niveles de romanización, a partir de los datos arqueolóxicos. La romanización foi mayor en sureste, y estendióse escontra l'oeste y el norte en menor grau. Al oeste de la llinia que va dende'l estuariu del Humber al estuariu del Severn, y qu'inclúi Cornualles y Devon, la romanización foi mínima o inesistente.
Britannia a la fin del periodu romanu, onde s'amuesa l'área romanu-británica nes tierres baxes.

Al entamu de la ocupación romana nel 43 e.C., Gran Bretaña taba habitada pol pueblu de los britones, que falaben una llingua céltica llamada britónicu común.[1] Britannia convertir nuna provincia del imperiu romanu y caltúvose como parte de dichu imperiu mientres casi cuatrocientos años hasta'l 409, cuando empezó la invasión anglosaxona. Nel so apoxéu nel 160 d. C., el territoriu romanu llegó a cubrir trés cuartos de la estensión total de Gran Bretaña.[2][3]

Los historiadores del periodu romanu n'Inglaterra estremen unes "tierres altes" al norte y l'oeste del país y unes "tierres baxes" al sur y l'este,[4] siendo esta última rexón la que presentaba un mayor grau de romanización.[5] En particular, nestes tierres baxes, el llatín sería la llingua de la mayor parte de la población urbana, la única llingua de l'alministración, de les clases altes, del exércitu y tres la introducción del cristianismu, la llingua de la ilesia. El britónicu siguiría siendo usáu per parte del campesinado, que formaba'l gruesu de la población; la élite rural sería billingüe.[6] Nes tierres altes, solo había una romanización bien llindada y el britónicu sería la llingua dominante en tolos ámbitos.[7]

A lo llargo de la mayor parte d'Europa occidental, mientres l'alta Edá Media, el llatín tardíu usáu cotidinamente llegó a evolucionar hasta variedaes llingüístiques localemnte distintives que finalmente dieron llugar a les llingües romances.[8] Sicasí, en Gran Bretaña, tres el abondono de la ocupación romana a principios del sieglu V d. C., el llatín foi perdiendo terrenal como llingua d'usu cotidianu frente al anglosaxón y el britónicu común.[9] Cuando sumió'l llatín definitivamente y hasta qué puntu'l llatín británicu yera distintu d'otres variedaes de llatín, foi oxetu de numberosos discutinios académicos nes últimes décades.

Evidencies[editar | editar la fonte]

Una dificultá inherente pa evidenciar la presencia del llatín en Britannia, ye que como llingua estinguida nenguna fonte apurre evidencia direuta d'esa llingua.[10] Ye necesariu, por tanto, allegar a fontes indireutes como "errores" en testos escritos ya inscripciones rexonales.[11] Estes evidencies tienen de ser un reflexu de la llingua falada cotidianamente. Son particularmente interesantes les inscripciones de particulares feches por xente ordinario, como epitafios y ufriendes votivas, y tablillas metáliques usaes pa invocaciones máxiques.[12]

Los trabayos pioneros de Kenneth H. Jackson, nos años 1950, establecieron delles carauterístiques del llatín tardíu faláu en Gran Bretaña, y solo apocayá dalgunes de les sos conclusiones fueron modificaes.[13] Jackson basar nos préstamos llatinos presentes nes llingües celtes britániques,[14] lo que-y dexó estrayer ciertes conclusiones. Mientres los años 1970, John Mann, Eric P. Hamp y otros usaron la "tradición subliteraria" reflexada nes inscripciones pa identificar traces llingüístiques del usu del llatín en Gran Bretaña.[15] Nos años 1980, Colin Smith usó delles inscripciones de piedra conocíes na so dómina, anque en gran parte'l so trabayu ye anticuáu por cuenta de la gran cantidá d'inscripciones epigráficas atopaes en Gran Bretaña dende entós.[16] Unu de los meyores exemplos inscripciones epigráficas son les tablillas de Vindolanda, los últimos dos volúmenes que recoyíen el so conteníu publicar en 1994 y 2002, otru exemplu notable son les tablillas de maldición de Bath, publicaes en 1988, y otres tablillas de maldición atopaes n'otros sitios arqueolóxicos a lo llargo del sureste d'Inglaterra dende de 1990.[17]


Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Koch, John T. (2006). Celtic culture: A historical encyclopedia. Santu Barbara, CA: ABC-CLIO, páx. 291–292. ISBN 978-1-85109-440-0.
  2. The Oxford Companion to Classical Civilization (1998) Hornblower, Spawforth eds. Oxford University Press páxs.129–131.
  3. Palmer, Alan & Veronica (1992). The Chronology of British History. Londres: Century Ltd, páx. 20–22. ISBN 0-7126-5616-2.
  4. Salway, Peter (2001). A History of Roman Britain, páx. 4–6. ISBN 0192801384.
  5. Sawyer, P.H. (1998). From Roman Britain to Norman England, páx. 74. ISBN 0415178940.
  6. Sawyer, P.H. (1998). From Roman Britain to Norman England, páx. 69. ISBN 0415178940.
  7. Millar, Robert McColl (2012). English Historical Sociolinguistics, páx. 142. ISBN 0748641815.
  8. Adams, J. N. (2013). Social Variation and the Latin Language, páx. 31. ISBN 0521886147.
  9. Godden, Malcolm (ed.) (2013). The Cambridge Companion to Old English Literature, páx. 1. ISBN 978-0521193320.
  10. Herman, Jozsef (2000 translation; originally first published 1967). Vulgar Latin, páx. 17. ISBN 0271020016.
  11. Baldi, Philip (2002). The Foundations of Latin, páx. 228. ISBN 3110172089.
  12. Herman, Jozsef (2000 translation; originally first published 1967). Vulgar Latin, páx. 18-21. ISBN 0271020016.
  13. Hines, John, "Archaeology and Language in a historical context: the creation of English" in Roger, Blench (ed.) (1998). Archaeology and Language II: Archaeological Data and Linguistic Hypotheses, páx. 285. ISBN 0415117615.
  14. Wollmann (2007) páxs. 14-15
  15. Thomas, Charles (1981). Christianity in Roman Britain to AD 500, páx. 69. ISBN 0520043928.
  16. Adams, James N. (2008). The Rexonal Diversification of Latin 200 BC - AD 600, páx. 579. ISBN 978-0521881494.
  17. Adams, James N. (2008). The Rexonal Diversification of Latin 200 BC - AD 600, páx. 579-580. ISBN 978-0521881494.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Adams, J. M., The Rexonal Diversification of Latin 200 BC - AD 600, (Cambridge, 2007)
  • Jackson, Kenneth H., Language and History in Early Britain: A Chronological Survey of the Brittonic Languages, First to Twelfth Century A. D., (Edinburgh, 1953)
  • Wollmann, Alfred, "Early Latin loan-words in Old English", in Anglo-Saxon England 22 (2007), pp. 1–26
  • Charles-Edwards, Thomas, "Language and Society among the Insular Celts, AD 400–1000", in M. J. Green (ed.), The Celtic World, ed. (London, 1995), pp. 703–36
  • Gratwick, A. S., "Latinitas Britannica: Was British Latin Archaic?", in N. Brooks (ed.) Latin and the Vernacular Languages in Early Medieval Britain, (Leicester 1982), pp. 1–79
  • MacManus, D., "Linguarum Diversitas: Latin and the Vernaculars in Early Medieval Britain", Perita 3 (1987), pp. 151–88
  • Mann, J. C., "Spoken Latin in Britain as evidenced by the Inscriptions", in Britannia 2 (1971), pp. 218–24
  • Shiel, N., "The Coinage of Carausius as a Source of Vulgar Latin", in Britannia 6 (1975), pp. 146–8
  • Smith, C., "Vulgar Latin in Roman Britain: Epigraphic and other Evidence", in Aufstieg und Niedergang der Römischen Welt 2.29.2 (1983), pp. 893–948
  • Snyder, Christopher A. 1996. "Sub-Roman Britain (AD 400-600): A Gazetteer of Sites". British Archaeological Reports (BAR) British Series Non. 247. Oxford: Tempvs Reparatvm.