Llingües llatino-falisques

De Wikipedia
Llingües llatino-falisques
Distribución xeográfica Europa occidental, América llatina, Antigua Italia
Falantes 700 millones
Filiación xenética

Indoeuropéu
  Itálicu

    L. llatino-falisques
Subdivisiones Romance
Llatín
FaliscuIdioma faliscu, llatín, Praenestinian (en) Traducir y Lanuvian (en) Traducir
Códigu Glottolog lati1262
Ver tamién
Idioma - Families - Clasificación de llingües
[editar datos en Wikidata]

Les llingües llatino-falisques formen un grupu que pertence al grupu itálicu de la familia indoeuropea de llingües. Falar n'Italia. Tanto'l llatín y los sos derivaos según el idioma faliscu pertenecen a esti grupu.

Finalmente, el llatín absorbió al restu de llingües, sustituyendo al faliscu pol poder espandíu de los romanos. L'únicu miembru del grupu que sobrevivió la estinción foi'l llatín, que, de la mesma, desenvolvióse dientro de les llingües romances vía llatín vulgar.

Descripción llingüística[editar | editar la fonte]

El llatín y el faliscu tienen delles innovaciones col itálicu:

  • Les secuencies del indoeuropéu tardíu /*ə, *eu/ evolucionen a a, ou.
  • Les líquides silábiques indoeuropees /*l̥, *r̥/ desenvuelven una vocal epentética o dando n'itálicu ol, or.
  • Les nasales silábiques indeoeuropeoas /*m̥, *n̥/ desenvuelven una vocal epentética y dando em, en.
  • Fricativización de les oclusives aspiraes del indoeuropéu a principiu de pallabra /*bʰ, *dʰ, *gʰ/ en f, f, h.
  • Asimilación de la secuencia /*kʷ...p/ en kʷ...kʷ (pie *penkʷy 'cinco' > llatín quinque)

Delles diferencies tán en que'l llatín y el faliscu retienen les labiovelares indeoeuropeas /*kʷ, *gʷ/ como qu-, gu- (darréu pasaríen a velares + semivocal), ente que n'oscu-umbru pasen a ser llabiales p, b. Amás el llatín presenta evolución de ou en ū (llatín lūna < p.itálicu *lousna < pie *leuk-sna 'lluminosa').

Fonoloxía[editar | editar la fonte]

L'inventariu consonánticu del proto-llatino-faliscu sería básicamente idénticu al del llatín arcaicu:

Llabial Alveolar Palatal Velar Llabiu-
velar
Glotal
Oclusiva sorda *p *t *k *kʷ
sonora *b *d *g *gʷ
Fricativa *f *s *h
Sonorantes *r, *l *y *w
Nasal *m *n

El soníu /kʷ/ inda tenía d'esistir en llatín arcaicu cuando se desenvolvió l'alfabetu d'onde vien el par mínimu: quī /kʷī/ 'el que ...' - cuī /ku.ī/ 'al que ...'. Nótese que n'otres posiciones nun se fai intentu d'estremar ente diptongos ya hiatos, persdere 'persuadir' ye diptongo pero en sua 'so' ye hiatu. Por razones de simetría ye bien posible que munches secuencies gu del llatín arcaicu representaren de fechu una labiovelar sonora /gʷ/.

Referencies[editar | editar la fonte]

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Vineis, Edoardo (1995). «X. Llatín», Les llingües indoeuropees (en castellanu). Madrid: Cátedra, páx. 349-421. ISBN 84-376-1348-5.