Octave Mirbeau

De Wikipedia
Octave Mirbeau
Vida
Nacimientu Trévières16 de febreru de 1848[1]
Nacionalidá Bandera de Francia Francia [2]
Llingua materna francés
Muerte París[3]16 de febreru de 1917[1] (69 años)
Sepultura Cementerio de Passy (es) Traducir
Familia
Casáu con Alice Regnault
Fíos/es 0
Familia
Estudios
Llingües falaes francés[4]
Oficiu dramaturgu, periodista, dramaturgu, novelista, ensayista, críticu d'arte, críticu lliterariu, anarquista, escritor, prosistacríticu de teatru
Emplegadores L'Humanité (es) Traducir
Trabayos destacaos Le Journal d'une femme de chambre
Miembru de Liga de los derechos del hombre (es) Traducir
Movimientu Impresionismu
Xéneru artísticu novela
Creencies
Relixón ateísmu
IMDb nm0592282
mirbeau.asso.fr
Cambiar los datos en Wikidata

Octave Mirbeau (16 de febreru de 1848Trévières – 16 de febreru de 1917París) ye un periodista, novelista, ensayista, polemista anarquista, humorista y dramaturgu francés, perteneciente al movimientu del impresionismu, precursor del espresionismu y del existencialismu.

Biografía[editar | editar la fonte]

Mirbeau nació en Trévières (Normandía), d'una familia burguesa. En 1859, a la edá de 11 años, va internu a un un establecimientu relixosu en Vannes (Bretaña), el colegio Saint-François-Xavier. En 1869, ye enviáu a París por so padre, pa que continúe colos sos estudios na facultá de Derechu. En 1870, sufre un traumatismu : participa na guerra.

Entama trabayar como periodista en 1873 : L’Ordre de Paris (1873-1877), Le Gaulois, Le Figaro, Gil Blas, Le Journal (1892-1902), L'Aurore (1898), L'Humanité (1904)…

Mirbeau entama so carrera de novelista en 1886 cola publicación de Le Calvaire y conoz un gran éxitu. Nel añu 1887 cásase con Alice Regnault[5].

La so obra ye mui variada : noveles, cuentos[6], artículos de prensa[7], obres de teatru, y una abundante correspondencia[8]. Los sos llibros fueron traducíos a bien de llingües.

Le obres más conoscide yeren Le Jardin des supplices (1899), Le Journal d'une femme de chambre (1900) – novelas llevaes al cine[9]. – y Les affaires sont les affaires (1903).

Mirbeau militó activamente nel movimientu anarquista, antimilitarista y llibrepensador, y tuvo un papel na revisión del procesu de Alfred Dreyfus[10].

Mirbeau foi un amigo fiel y el cantor habitual de Claude Monet, Camille Pissarro y Auguste Rodin. Foi tamién miembru de l'Académie Goncourt.

Mirbeau muerre'l 16 de febreru de 1917 en París. Foi enterráu nel cementeriu de Passy.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 9 abril 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
  2. «LIBRIS» (26 setiembre 2012). Consultáu'l 24 agostu 2018.
  3. Afirmao en: Gemeinsame Normdatei. Data de consulta: 30 avientu 2014. Llingua de la obra o nome: alemán. Autor: Biblioteca Nacional d'Alemaña.
  4. Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  5. Pierre Michel, Alice Regnault, épouse Mirbeau, À l'écart, 1994.
  6. Octave Mirbeau, Contes cruels, Seguier, 1990).
  7. Octave Mirbeau, Combats esthétiques, Seguier, 1993, y Combats littéraires, L'Age d'Homme, 2006.
  8. Octave Mirbeau, Correspondance générale, L'Age d'Homme, tres tomos.
  9. Jean Renoir, The Diary of a Chambermaid (1946) ; Luis Buñuel, Le Journal d'une femme de chambre (1964) ; Christian Gion, Le Jardin des supplices (1977) ; Benoît Jacquot, Le Journal d'une femme de chambre (2014).
  10. Octave Mirbeau, L'Affaire Dreyfus, Séguier, 1991.
Fernand Siméon, Sébastien Roch, 1926

Obres[editar | editar la fonte]

Noveles[editar | editar la fonte]

Cuentos[editar | editar la fonte]

  • Contes cruels (1990).
  • Mémoire pour un avocat (2003).

Teatru[editar | editar la fonte]

  • Les Mauvais bergers (1897).
  • Les affaires sont les affaires (1903).
  • Farces et moralités (1904).
  • Le Foyer (1908).
  • Les Dialogues tristes (2007).

Obres no narratives[editar | editar la fonte]

  • Lettres de l'Inde (1991).
  • L'Affaire Dreyfus (1991).
  • Combats esthétiques (1993).
  • Combats littéraires (2006).
  • Correspondance générale (2003-2006-2009).

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Pierre Michel - Jean-François Nivet, Octave Mirbeau, l'imprécateur au cœur fidèle, Séguier, 1990 (en francés).
  • Cahiers Octave Mirbeau, n° 1-21, 1994-2014 (en francés).

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]