Ismaíl de Marruecos

De Wikipedia
Ismaíl de Marruecos
sultán de Marruecos (es) Traducir

1672 - 1727
Mulay Muhammad al-Rashid bin Sharif (es) Traducir - Abu'l Abbas Ahmad of Morocco (es) Traducir
Vida
Nacimientu Moulay Ali Cherif (en) Traducir y Tafilalet (es) Traducir1645
Llingua materna árabe
Muerte Mequinez22 de marzu de 1727[1] (81/82 años)
Sepultura Mausoleo de Moulay Ismail (es) Traducir
Familia
Padre Moulay Ali Cherif
Casáu con Khnata bent Bakkar
Aouda Doukalia (en) Traducir
Lalla Umm al-Iz at-Taba
Halima Al Sufyaniyah
Nassira el-Salwi bint Mohammed el-Heyba (en) Traducir
Lalla Aisha Mubarka (es) Traducir
Pareyes Lalla Balqis (en) Traducir
Fíos/es
Hermanos/es
Pueblu Dinastía alauí
Estudios
Llingües falaes árabe
Oficiu monarca
Creencies
Relixón islam
Cambiar los datos en Wikidata

Abdul Násir Mulay Ismaíl as-Samin ben Sharif —Sultán Mulay Ismaíl— (1645Moulay Ali Cherif (en) Traducir y Tafilalet (es) Traducir – 22 de marzu de 1727Mequinez) foi'l sultán de Marruecos que reinó dende 1672 hasta la so muerte.

Biografía[editar | editar la fonte]

Mediu hermanu de Mulay Al-Rashid, xubió al tronu tres la muerte del so hermanu nun accidente d'equitación. Heredaba un poder emerxente sobre un territoriu rebalbu, que bien llueu empezó a apoderar.

Treslláu de la capital[editar | editar la fonte]

Bab el-Mansur. Mequinez

En 1675, fixo treslladar la so capital de Fez hasta Mequinez, ciudá onde empezó la construcción d'una inmensa muralla de 40 km de perímetru, y un palaciu onde namái les caballerizas podíen agospiar 12.000 montadures. Les sos muyeres teníen toles procedencies posibles, inclusive una dama irlandesa, Mrs. Shaw. Dalgunos nun tuvieron la paciencia d'esperar a la muerte del so llonxevu padre y dirixeron rebeliones contra él, qu'enxamás tuvieron resultaos positives pa los provecíos príncipes.

Execución d'esclavos[editar | editar la fonte]

Otra de les sos ocupaciones favorites yera executar esclavos, en munches ocasiones namái por pixín prestar, quiciabes hasta más de 36.000. L'embaxador de Francia llegó a afirmar que nuna ocasión atrever a recibi-y puerco de sangre hasta los coldos y ensin dar nenguna importancia al so aspeutu.

Enfrentamientu colos Otomanos[editar | editar la fonte]

Pa faer frente a la rivalidá del poder otomanu, fuerte entá n'Arxelia, reclutó un exércitu d'esclavos que pudo superar los 150.000 efectivos, con una guardia negra d'élite de 16.000, y combatió victoriosamente contra los turcos en delles campañes hasta 1696. Nun se contentó con esto, sinón que recuperó Mamura —o La Mamora— de los españoles en 1681 y Tánger de los ingleses en 1684 (que la recibieren de los portugueses en 1661). Naturalmente, foi un escelente aliáu de los franceses, que yeren enemigos de dambes naciones, llegando al "atrevencia" de solicita-y a Lluis XIV una de les sos fíes como esposa, en 1691. Magar nun recibió nenguna princesa de sangre, sí recibió a cambéu inxenieros y militares franceses que lu ayudar a llevar a cabu'l so plan de construcciones y a instruyir al so exércitu. Tamién foi un teólogu de cierta sonadía. Trató de convertir al islamismu al rei Xacobu II d'Inglaterra, y cuando'l so asediu de décades sobre Ceuta foi denunciáu pola corte española como violación de la tregua ente dambes naciones, repunxo qu'un tratáu con infieles nun tenía por que ser respetáu escrupulosamente.

Morrió a una edá bien avanzada, dexando un pebidal de futures lluches civiles ente los sos socesores, 7 de los cualos aportaron al tronu mientres les siguientes décades.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 31 avientu 2019.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]