Catedral d'Uviéu

Coordenaes: 43°21′45″N 5°50′35″W / 43.362583°N 5.843081°O / 43.362583; -5.843081
De Wikipedia
Catedral d'Uviéu
Bien d'Interés Cultural
Catedral Metropolitana Basílica de San Salvador (es)
catedral católica y monumentu
Llocalización
País España
Autonomía Principáu d'Asturies
Provincia provincia d'Asturies
Conceyu Uviéu
Parroquia Uviéu
Ciudá Uviéu
Coordenaes 43°21′45″N 5°50′35″W / 43.362583°N 5.843081°O / 43.362583; -5.843081
Catedral d'Uviéu alcuéntrase n'Asturies
Catedral d'Uviéu
Catedral d'Uviéu
Catedral d'Uviéu (Asturies)
Altitú 232 m
Historia y usu
Aperturasieglu VIII
Relixón catolicismu
Diócesis Archidiócesis d'Uviéu
Arquiteutura
Arquiteutu/a Rodrigo Gil de Hontañón
Estilu arquiteutura gótica
Patrimoniu
BIC RI-51-0000785[1]
Web oficial
Cambiar los datos en Wikidata

La Santa Ilesia Catedral Basílica Metropolitana de San Salvador d'Uviéu ye una catedral, d'estilu mayormente góticu, que s'alcuentra na ciudá d'Uviéu. Ye conocida tamién, pola gran bayura y calidá de les reliquies que contién, como Sancta Ovetensis.

Los sos oríxenes remóntense al sieglu VIII. Nelli, el rei d'Asturies Fruela I, que fundó la ciudá uvieína, llevantó, poco dempués del 761, una ilesia consagrada a San Salvador. Destruyida polos moros, foi reconstruyida por Alfonsu II, y caltuvo la so estructura básica hasta finales del sieglu XIV, cuando entamó la construcción del edificiu que se conserva anguaño. A resultes de la so llarga historia, y de los añedíos y destrucciones que sufrió, pueden vese nella elementos arquiteutónicos y artísticos de momentos estremaos. Dalgunos tan nomaos como la Cámara Santa, na que se custodien les xoyes (Cruz de los Ánxeles, Cruz de la Victoria, Cáxa de les Ágates, Arca Santa...) y reliquies (el Santu Sudariu, que según la tradición tapó la cara de Xesucristu cuando lu baxaron de la cruz na que foi crucificáu) más valoratibles de la Catedral y que foi declarada Patrimoniu de la Humanidá pola UNESCO; y la estatua románica de San Salvador (sieglu XIII), a la que visitaben munchos de los que, demientres los caberos sieglos, peregrinaron a Santiago de Compostela, y de la que los romeros franceses dicíen, na dómina medieval, aquello de que El que va a Santiago, y nun va al Salvador, visita al criáu y dexa al Señor.

Alministrativamente, la catedral ye la ilesia titular del arzobispu (o obispu metropolitanu) d'Uviéu y, como tal, sé de l'archidiócesis d'Uviéu. Esta ye la cabeza de la provincia eclesiástica d'Uviéu, que comprende, amás de l'archidiócesis asturiana, les diócesis de Lleón, Santander y Astorga. Anguaño (mayu 2010) l'arzobispu de la sede uvieína ye'l Escmu. y Rvmu. Sr. D. Jesús Sanz Montes, que tien como obispu ausiliar al Escmu. y Rvmu. Sr. Raúl Berzosa Martínez. L'archidiócesis tien tamién un arzobispu eméritu: ye'l Escmu. y Rvmu. Sr. D. Gabino Díaz Merchán, que foi arzobispu d'ella ente 1969 y 2002.

El cuidáu y el gobiernu de la catedral, y tamién l'atención al cultu diariu, son competencia del cabildu metropolitanu, que ta presidíu por un deán y formáu por un númberu variable de callóndrigos. Anguaño'l déan ye'l Ilmu. Sr. D. Ángel Pandavenes Alonso.


Historia[editar | editar la fonte]

La ilesia de Fruela I[editar | editar la fonte]

Fruela I foi rei d'Asturies del 757 al 768. Foi nesos años, nel 761, cuando'l presbíteru Máximo ya'l so tíu, l'abá Fromestano, fundaron un monesteriu nel cuetu conocíu como Ovetao, Ovectao o Ovetdao. Un tiempu dempués, el Rey Froila, atraído por la bella situación de la colonia religiosa, establecida en sus días na llomba de Ovectao, fijó en ella su residencia.[2] Allí, según el Testamentum Regis Adefonsi, fundóse por Fruela una ilesia dedicada al Salvador del mundu y a los doce apóstoles, con un altar dedicáu a caún d'ellos.[3] Yera de planta basilical, asemeyada anque más pequeña que la posterior alfonsina, y tenía a la vera d'ella un adriu o cementeriu, nel que foron enterraos el rei y la su muyer. Los sos restos foron profanaos na invasión árabe que, dirixida por Abd-al-Malik, destruyó en 794 la ciudá que yá yera, dende qu'Alfonsu II aportara al tronu, la capital del reinu d'Asturies.[4]

El conxuntu catedraliciu d'Alfonsu II el Castu[editar | editar la fonte]

Alfonso, fíu de Fruela y rei d'Asturies del 791 al 842, tuvo que reconstruyir, tres la marcha de los árabes, la ciudá. Foi elli el que-y dio a la monarquía asturiana una orientación neogoticista. Tentó de restaurar na so nueva regia sedes (capital) les tradiciones institucionales de la vieya capital visigótica, Toledo, y pa ello, nesta dómina na que lo políticu y lo relixosu taben mui entemecíos, tenía de llevantar un palaciu civil y otru eclesiásticu. Esto ye, una catedral. O, pa ser más precisos, un conxuntu catedraliciu formáu por dos edificios.

Interior de la ilesia de Santullano, exemplu de lo que pudo ser la catedral prerrománica del Salvador

El primeru d'ellos yera la ilesia del Salvador. Aprovechando los restos del templu llevantáu por so padre, y según planos del arquiteutu Tioda (Theoda), llevantose una nueva ilesia dedicada al Salvador, que foi consagrada el 13 d'avientu del 802 cola presencia de cinco obispos. Nel llistáu d'ellos nun figura'l nome del que diba ser el primer obispu uvieín, Adulfo, lo que permite especular sobre si l'actu foi aprovecháu pal so nomamientu o si el treslláu de la sé episcopal britoniense a Uviéu asocedió dalgún tiempu dempués. El templu taba, como yera avezao dempués del sieglu V, orientáu al este. Hai dubies sobre cuála yera la so estructura, porque los documentos nun aclaren gran cosa, pero, según dellos autores, sería de traza asemeyada a la de la ilesia de Santullano. Si esos tuvieren razón, tendríemos, mirando al este con una orientación asemeyada a la del altar actual, los trés ábsides que remataríen les trés naves que tendría la ilesia, na qu'habría tamién un cruceru d'anchura igual a la de la nave central. Ye posible que tuviera un gran pórticu con arcos y columnes, y tamién un nártex o adriu. La cubierta de naves y cruceru sería de madera, con teyau a dos agües, demientres que los ábsides taríen abovedaos. Nel interior de la ilesia ocuparíen llugar destacáu los altares, dedicaos ún d'ellos al Salvador y otros doce (bis sena altaria) a los apóstoles[5][6] La nueva sé episcopal entamó dende bien ceo a recibir donaciones del rei, tantu en forma de tierres como de xoyes p'adornala y engrandecela. Ansina, en 808, Alfonso entrega a la catedral de San Salvador la pieza d'orfebrería más antigua que se conserva n'Asturies, la cruz-relicariu de los Ánxeles.

A la vera d'ella, nel so llau septentrional (a septentrionali parte), llevantábase la ilesia de Santa María. Demientres que la del Salvador foi valtada nos sieglos XIV-XV pa facer el nuevu templu góticu, ésta siguió en pie hasta que, al entamar el sieglu XVIII, l'obispu don Tomás Reluz mandó tirala pa facer la capilla de Nuestra Señora del Rei Castu, qu'acueye anguaño el panteón de los reis d'Asturies. Esta función, de panteón real, foi la orixinal d'esti templu que, dedicáu a la ma del Salvador, complementaba al dedicáu a ésti. La basílica, de trés naves y, según les cróniques, de gran guapura, tenía trés ábsides cubiertos con bóveda plana de piedra y dedicaos a Santa María (el central), San Xulián y San Esteban. Les naves taben techaes de madera. Al final de la nave central había una tribuna rexa y, sola tribuna, una cámara destinada a ser el panteón real. Ellí tuvieron enterraos, ente más otros, los reis Alfonsu II, Ramiru I y Ordoñu I, hasta que los sos restos foron treslladaos al llugar qu'ocupen anguaño. La esistencia d'esta cámara rellaciónase cola idea de mantenencia de la institución monárquica, pues recuerda los oríxenes de la institución y el so calter hereditariu. La so llocalización, nun llugar preferente del templu, coneuta a esta ilesia cola tradición visigótica.[7]

Alredor d'estes dos ilesies foron llevantándose otres construcciones: relixoses, como la ilesia de San Tirso y seique, anque la cronoloxía nun ye clara, la pequeña capilla con cripta que güei conocemos como Cámara Santa; y civiles, como los palacios reales, asitiaos al sur de la ilesia del Salvador. D'ellos se conserven restos de dos torres, una adosada a la Cámara Santa y otra a unos diez metros de distancia. Hai muros de seis metros d'altor que permiten aseguralo, y tamién la esistencia, xuniéndoles, d'un edificiu de 10 m de llargor con un frente formáu por seis arcaes. Hai tamién restos d'otres edificaciones, que taben agrupaes alredor de patios descubiertos, y, amás, d'un pozu y de delles conducciones que traeríen l'agua al palaciu dende fontes asitiaes fora del recintu amuralláu. Porque, pa completar la so urbs regia, Alfonso mandó arrodiar estos edificios y las sos construcciones ausiliares (cuadras, viviendes pal cleru o los sirvientes, payares...) con una muria que cerraba la llomba d'Ovetao.[8]




Les vinientes construcciones y anovaciones foron nel sieglu XII. Sábese documental y arqueolóxicamente qu'esistió una catedral románica col so claustru. Tamién d'esta dómina aportaron restos hasta los nuesos díes:

  • El caberu cuerpu de la Torre Vieya.
  • Les bóvedes de la nomada Cámara Santa.
  • Les escultures d'esta cámara que formen un Apostoláu de gran valir artísticu.

Nel sieglu XIII hebo otru anovamientu. Les obres emprimáronse pola Sala Capitular y siguieron pol claustru. El templu escomenzóse a fines del sieglu XIV y nel sieglu XVI fínase'l pórticu y la torre de la fachada. Ye lo que podemos contemplar de la catedral actual. Nos sieglos vinientes ficiéronse obres y ameyoramientos en munches de les capielles.

Na Catedral d'Uviéu atópase'l documentu más antiguu de la Edá Media de la península Ibérica, Ego Fakilo.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «base de datos de monumentos de Wiki Loves Monuments» (13 payares 2017).
  2. Selgas, Fortunato de. Monumentos ovetenses del sieglu IX, p.11. Madrid, Imprenta de San Francisco de Sales, 1908 (Ed. facsimilar. Xixón, Silverio Cañada Editor, 1991).
  3. VV.AA. El libro de la catedral de Oviedo. Escrito en la piedra, p.35. Uviéu, Ediciones Paraíso, 1997.
  4. Selgas, Fortunato de. Monumentos ovetenses del sieglu IX, p.14. Madrid, Imprenta de San Francisco de Sales, 1908 (Ed. facsimilar. Xixón, Silverio Cañada Editor, 1991).
  5. Selgas, Fortunato de. Monumentos ovetenses del sieglu IX, p.28. Madrid, Imprenta de San Francisco de Sales, 1908 (Ed. facsimilar. Xixón, Silverio Cañada Editor, 1991).
  6. Cavanilles Navia-Osorio, Ramón. La catedral de Oviedo. Uviéu, Grupo Editorial Asturiano, 1993.
  7. Arias Páramo, Lorenzo. Prerrománico asturiano. El arte de la monarquía asturiana, p. 108-110. Xixón, Ediciones Trea, 1993.
  8. Cavanilles Navia-Osorio, Ramón. La catedral de Oviedo, p.59-70. Uviéu, Grupo Editorial Asturiano, 1993.