Constanza de Montcada

De Wikipedia
Constanza de Montcada
Vida
Nacimientu 1245 (greg.)
Nacionalidá Bandera de Francia Francia
Muerte 26 d'abril de 1310 (greg.) (64/65 años)
Familia
Padre Gastón VII de Bearne
Madre Matilda de Mastas
Casada con Alfonso de Aragón y Castilla (es) Traducir (1260 – 1260)[1]
Enrique de Almain (es) Traducir (1269 (Gregorianu) – 1271)[1]
Aymon II of Geneva (en) Traducir (1279 – 1280)
Hermanos/es
Pueblu Casa de Moncada (es) Traducir
Estudios
Llingües falaes francés
Oficiu aristócrata
Cambiar los datos en Wikidata

Constanza de Montcada y de Marsan (1245 (greg.) – 26 d'abril de 1310 (greg.)) foi vizcondesa de Marsan y condesa titular de Bigorra, fía de Gastón VII de Bearne, vizconde de Bearne, y de Matu de Matha, vizcondesa de Marsan.

Biografía[editar | editar la fonte]

Fía del vizconde Gastó VII de Bigorra y la so esposa, Matu de Matha, y hermana de Margarita de Bearne.

El testamentu de la so güela materna, Petronila de Bigorra, condesa de Bigorra y vizcondesa de Marsan, determinaba que Bigorra tenía de pasar a la so fía mayor Alícia de Monforte y el vizcondáu de Marsan a la so fía pequeña, Matu de Matha. Alícia finó nel añu 1255 mandando Bigorra al so fíu Eschivat IV de Chabanais y Matu finó ente 1270 y 1273, mandando Marsan a la so fía Constanza. Gastón VII de Bearne sofitó a Eschivat por que ésti pudiera caltener el so condáu frente a les ambiciones de Simón V de Monforte, pero a la muerte de Eschivat denunció'l testamentu y reclamó Bigorra, que s'apostó con otra pretendienta, Laura de Chabanais, hermana de Eschivat. Sicasí, el rei Eduardu I d'Inglaterra, señor feudal de los territorios en disputa, nun aceptó la unión ente Bearne y Bigorra, yá que faía de Gastón un noble demasiáu poderosu, y fixo ocupar Bigorra pol so llugarteniente Xuan de Grailly, obligando a Gastón a retirar les sos fuercies del condáu. Entós, Constanza mandó llamar a Felipe IV de Francia, qu'ordenó la confiscación del condáu basándose nuna acta del conde Bernardo II de Bigorra, qu'interpretó como una donación.

Matrimoniu y fíos[editar | editar la fonte]

El so tíu, el rei Xaime I d'Aragón, facer casar (1253) con Álvaro I de Urgel, pero ésti refugar. D'esti matrimoniu nació una fía, Lleonor de Urgel, casada con Sancho de Antillón.

Entós, nel añu 1260 casóse, en Calatayud, con Alfonso d'Aragón, fíu del rei Xaime I d'Aragón y de Lleonor de Castiella, pero ésti finó trés díes depués del enllaz.

Entós, alcordóse'l so matrimoniu con Enrique I de Navarra, pero ésti nun se llevó a cabu y, finalmente, casóse'l 15 de mayu de 1269 con Enrique de Almain, fíu de Ricardo de Cornualles, conde de Cornualles (que dempués se convirtió en Rei de Romanos) y de Sabela Marshal; Enrique foi asesináu en Viterbo al cabu de dos años (el 13 de marzu de 1271).

Nel añu 1279 casóse con Aimón II, conde de Xinebra. De nengún de los matrimonios tuvo fíos, más que del primeru.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 Identificador de persona en The Peerage: p10683.htm#i106830. Data de consulta: 7 agostu 2020.