Supino

De Wikipedia

El supino (en llatín: supinum) ye una forma non personal del verbu llatín (la cuarta xunto al infinitivu, xerundiu y participiu), que caltién los casos acusativu, dativu y ablativu. Llogró esti nome (supinus en llatín significa perezosu, indiferente) pol so vaguedad o inutilidá yá que casi toles oraciones construyíes con él frecuentemente tienen otres formes de dicise, por casu: discedo lecturus, discedo ad legendum, discedo ut legam, discedo lectum, de les cualos la postrera utiliza'l supino y toes signifiquen 'retiro a lleer'.

Acusativu Dativu-ablativu
amatum amatu

El supino realmente ye un infinitivu de fin, esto ye, espresa l'acción del verbu como fin o oxetu.

El so acusativu, que ye la so forma principal, coincide cola neutra del participiu pasivu termináu en -um, mientres el dativu/ablativu ye la variante ensin la -m final, dando un significáu de rellación o respectu de l'acción.

Por casu el supino del verbu laudare (aponderar) ye laudatum («p'aponderar»); el de complere (cumplir), completum («pa cumplir»), el de agere (faer), actum («pa faer») y el de audire (oyer), auditum («pa oyer»). Y en dativu-ablativu: laudatu («para con aponderar»), completu («para con cumplir»), actu («para con faer») y auditu («para con oyer»).

En castellán y otres Llingües romániques (a esceición del rumanu) nun esiste esa forma verbal, sinón que s'espresa por aciu construcciones analítiques (vease los exemplos antes mentaos).

Tamién s'utiliza nel idioma suecu.

Ver tamién[editar | editar la fonte]