Ilesia de Santu Domingo (Uviéu)

Coordenaes: 43°21′31″N 5°50′30″W / 43.3586°N 5.8417°O / 43.3586; -5.8417
De Wikipedia
Ilesia de Santu Domingo (Uviéu)
Bien d'Interés Cultural
ilesia y monumentu
Llocalización
País España
Autonomía Principáu d'Asturies
Provincia provincia d'Asturies
Conceyu Uviéu
Parroquia Uviéu
Ciudá Uviéu
Coordenaes 43°21′31″N 5°50′30″W / 43.3586°N 5.8417°O / 43.3586; -5.8417
Ilesia de Santu Domingo (Uviéu) alcuéntrase n'Asturies
Ilesia de Santu Domingo (Uviéu)
Ilesia de Santu Domingo (Uviéu)
Ilesia de Santu Domingo (Uviéu) (Asturies)
Historia y usu
Orixe del nome Domingo de Guzmán
Diócesis Archidiócesis d'Uviéu
Arquiteutura
Estilu arquiteutura gótica
Patrimoniu
BIC RI-51-0001159[1]
Cambiar los datos en Wikidata
Unu de los retablos del templu

La ilesia de Santu Domingo ye una ilesia de la ciudá d'Uviéu, Principáu d'Asturies, (España).

Descripción[editar | editar la fonte]

Altar mayor d'estilu barrocu de la Ilesia de Santu Domingo
Retablu de San Melchor de Quirós
Capiya de La nuesa Señora del Rosario

Forma parte d'un complexu de conventu con ilesia amiesta, magar na actualidá la ilesia ta amiesta al colexu de los dominicos d'Uviéu, por cuenta de que tres la revolución d'ochobre del 34 el conventu foi amburáu y gravemente estropiáu. De la dómina primitiva namás se caltién la ilesia y parte del claustru. Tres la destrucción del conventu'l complexu reedificóse creando'l colexu que perdura anguaño.

La fundación del conventu y l'ilesia remontase al añu 1518 pola orde de los predicadores.

La ilesia pertenez a l'arquiteutura del sieglu XVI con nave única obra de Juan de Cerecedo, el Vieyu, anque'l tracista pudo ser fray Martín de Santiago según el profesor Fernández Arenas. Martín de Santiago foi l'encargáu de la obra de la ilesia de los dominicos de Salamanca. La ilesia foi reformada nel sieglu XVIII, momentu nel que se-y añadió el pórticu d'entrada. La so construcción empecipió nel añu 1526 y pa la so execución utilizóse piedra de la cantera de Laspra.

Tien una nave de cuatro tramos con capiyes forniques nos sos llaterales. El cruceru apaez enrasáo con estes capiyes llaterales que nel so llau derechu son más estreches que les del llau esquierdu y con cubiertes tamién distintes. L'esquema ye prototípicu de la ilesia conventual. Les capiyes forniques son recintos funerarios zarraos por rexes y de calter priváu. Ente les capiyes nun hai comunicación por tratase d'espacios privaos funerarios. Esti sistema de financiamientu priváu de la obra foi adoptáu tantu pola orde dominica como la franciscana y que vien de la tradición Baxo medieval. El contratu de les vidreres fízose nel añu 1566 col vidreru lleonés Rodrigo d'Herrera, rematándose la ilesia pocu dempués. Sicasí nel añu 1569 la capiya mayor arruinóse teniendo que volver a reedificarse so la dirección de Juan de Riberu.

De la ornamentación interior puede destacase'l retablu principal (1755-60) d'estilu barrocu. Destaca nel so interior la capiya de La nuesa Señora del Rosario, que tien un retablu ellaboráu por Manuel Pedredo Vigil con pintures sobro tabla d'Ignacio Toma Valdés. Les figures del Nazarenu y el Cristu yacente son del sieglu XVIII realizaes a partir d'otres imáxenes anteriores.Desconozse'l so autor pero'l profesor Ramallo Asensio señala que poles sos característiques podríen pertenecer a Antonio Borja. El Nazarenu ye una imaxe de vistir polo que namás tien tallaos la cara, les manes y los pies. Lleva peluca y corona d'escayos superpuestos. El Cristu yacente ye probablemente retruque d'otru del sieglu XVII. Yera una pieza articulada para utilizala nel Descendimiento. Esta iconografía yera habitual en tolos conventos dominícos. La función de desenclavo yá nun puede realizase por sellase les sos articulaciones en dalguna de les sos restauraciones. Nel furu de la firida de la banda orixinalmente allugábase un relicariu que tamién sumió. Al igual que la imaxe del Nazarenu desconozse el so autor.

La ilesia ta catalogada como Bien d'Interés Cultural, cola categoría de monumentu, dende 1944, figura entós denominada Monumentu Históricu Artísticu.

Los retablos de Santu Domingo[editar | editar la fonte]

El conocíu como retablu del Rosario ye de cuerpu únicu con trés calles y rematáu n'áticu semicircular. La cai central tien una única fornica na que s'atopa la imaxe de vistir de La nuesa Señora del Rosario. El restu del retablu formanlu 16 cuadros pintaos de tamañu variable y ellaboración diversa. Les imáxenes son apenes perceptibles na actualidá pol fumu de les veles, el polvu y el pasu del tiempu. Ente les perceptibles estrémense l'Anunciación y Coronación, la Visitación y Nacencia y l'Asunción. El retablu fizose nel añu 1730 pol retablista Manuel Pedredo y les pintures, como s'indicó enantes, por Ignacio Toma nel añu 1733.

El retablu mayor de Santu Domingo foi realizáu por José Bernardo de la Meana ente los años 1758 y 1762 según el profesor Ramallo Asensio. El so autor yá trabayara nel órganu de la catedral d'Uviéu y nel retablu de Puertu de Vega. Presenta dobles columnes xigantes de fuste llisu y capitel compuestu enmarcando'l gran vanu central que s'abre sobro un entablamento en disposición curva de forma convexa. Na fornica central apaecen les figures de dos flaires abrazándose. Para Ramallo Asensio esti retablu constitúi l'últimu pasu na evolución del retablu barrocu n'Asturies.

Ilesia de Santu Domingo[editar | editar la fonte]

Portada d'accesu a la ilesia de Santu Domingo

La Ilesia de Santu Domingo convirtióse en parroquia a partir del añu 1969 y ye see, tamién, de la Cofradería del Nazarenu d'Uviéu, la más antigua de la ciudá.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Álvarez Amandi, Lourdes: "Manifestaciones artístiques na Selmana Santa uvieína", Revista Lliñu nº 12, Universidá d'Uviéu, Uviéu 2006, páxs. 99-109
  • García Cuetos, María del Pilar: El Conventu Dominicu de La nuesa Señora del Rosariu d'Uviéu. Hestoria y arquitectura, Ed. RIDEA, Uviéu 2002
  • García Cuetos, María del Pilar: "Arquitectura de la primer metá del sieglu XVI", Ed La Nueva España, Uviéu, 1996, páxs. 166-170
  • Ramallo Asensio, Germán: "El retablu barrocu n'Asturies", Imafronte nº 3-4-5, Dialnet 1987-88-89, páxs. 259-304

Referencies[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]