Revuelta bereber

De Wikipedia

Revuelta bereber o gran revuelta bereber son denominaciones historiográfiques pa la revuelta que se produció nel Magreb y al-Ándalus ente los años 122–125 de la Hégira (739/740–743 de la era cristiana) contra'l Califatu omeya de Damascu (nesi momentu, sol califa Hisham ibn Abd al-Malik). Foi la primer ocasión en que se produció una dixebra del Imperiu islámicu. La revuelta, de base étnica bereber y relixosa jariyí, tuvo causes sociu económiques, polítiques y relixoses (esixencies de pureza relixosa, contra la subordinación de los bereberes a la minoría dirixente árabe, a pesar del so conversión al islam, y contra la presión fiscal). Surdió en Tánxer, y dirixir al empiezu Maysara al-Matghari[1] (nes fontes árabes llamáu al-Ḥaqir –«l'innoble»–), que foi depuestu polos mesmos rebalbos y posiblemente executáu en setiembre/ochobre de 740.

A pesar de les sos victories iniciales, los rebeldes nun consiguieron tomar les ciudaes más importantes d'Ifriqiya (particularmente la capital, Kairuán) nin del valiato andalusí (n'especial la capital, Córdoba), pero sí controlaron amplies zones, dalgunes de les cualos nunca fueron recuperaes poles autoridaes de Damascu. Los exércitos bereberes eslleiéronse y el Magreb estazar nuna serie de pequeños estaos gobernaos por xefes tribales y imanes jariyíes. Nos siguientes años, el mesmu Califatu omeya cayó de resultes de la revolución abasí (748-750); namái un miembru de l'antigua familia califal, Abderramán I, sobrevivió y fuxó a al-Ándalus, onde s'estableció como emiratu de Córdoba emir independiente (756).

Causes[editar | editar la fonte]

Al descontentu bereber contribuyeron notablemente les polítiques de los gobernadores omeyes de Kairuán (capital de Ifriqiya, nel actual Túnez), qu'exercíen la so autoridá sobre'l Magreb (tol norte d'África al oeste d'Exiptu) y al-Ándalus (la península ibérica). Dende la conquista musulmana del Magreb (647-711), los dirixentes árabes maltrataren a los sos auxiliares non árabes; notablemente a los bereberes que se convirtieren rápido al islam, en contraste cola mayoría de la población, que siguía siendo cristiana, con delles minoríes xudíes[2] y paganes (especialmente en Maghreb al-Aqsa[3] –"Estremu Occidente"–, l'actual Marruecos).

Anque fueron mayoritariamente musulmanes bereberes los protagonistes de la conquista musulmana d'España (711-726), fueren apostraos na repartida del botín coles mesmes que se-yos confiaben les misiones más dures (por casu, les posiciones de vanguardia nes batalles —mientres les fuercies árabes, minoritaries, yeren acutaes na retaguardia— y les guarniciones de les fronteres más dures o inhóspitas). Non ensin dalguna dificultá, mientres la conquista, Musa ibn Nusair, gobernador árabe de Ifriqiya, esforciárase en curiar la so rellación colos sos llugartenientes bereberes (el más famosu Táriq ibn Ziyad); otra manera, los sos socesores, especialmente Yazid ibn Abi Muslim,[4] trataren a les sos fuercies bereberes con despreciu.[5]

Como agravio agregu, los gobernadores árabes siguieron recaldando impuestos estraordinarios (dhimmi, denominaos yiziah y jaraŷ); y tributos d'esclavitú sobre poblaciones non árabes convertíes al islam, una direuta contravención de la llei islámica. Tales agravios fixéronse rutinarios so los califatos de Walid I y Suleimán I.

En 718, el califa Omar II prohibió finalmente la recaldación d'impuestos estraordinarios y tributos d'esclavitú sobre musulmanes non árabes, amenorgando les tensiones esistentes. Sicasí, los costosos reveses militares de les décades de 720 y 730 forzaron a les autoridaes califales a atopar dalguna solución que permediara la tesorería. Mientres el califatu d'Hisham (dende 724), sorteáronse les prohibiciones por aciu reinterpretaciones de la norma (por casu, venceyando l'impuestu jaraŷ a la tierra y non al propietariu, de cuenta que cualquier tierra qu'en dalgún momentu tuviera suxeta al impuestu, volvía talo independientemente de la relixón de quien la tener).

De resultes, los bereberes resentíos recibíen favorablemente les actividaes de los radicales jariyíes provenientes d'Oriente Mediu (sobremanera sufríes y darréu ibadíes) que llegaron al Magreb na década de 720. Predicaben una forma puritana d'islam, prometiendo un nuevu orde políticu en que tolos musulmanes seríen iguales, ensin considerancia a oríxenes raciales o tribales, y con un estrictu siguimientu de la llei islámica. Los activistes jariyíes enfusaron gradualmente nes tropes bereberes y nos centros de población. Les autoridaes tuvieron qu'encalorar con creciente enzancái motinos esporádicos de guarniciones bereberes (por casu, la empobinada por Munnus[6] en Septimania, al norte de los Pirineos, en 729-731). Yazid ibn Abi Muslim,[4] gobernador de Ifriqiya, qu'abiertamente retomó l'impuestu yiziah y humildó a los miembros del so guardia bereber marcándo-yos les manes, foi asesináu en 721.[7]

En 734, Ubayd Allah ibn al-Habhab[8] foi nomáu gobernador omeya de Kairuán, con autoridá sobremanera'l Magreb y al-Ándalus. La so llegada, tres un periodu de descontrol, significó una medría de la presión fiscal sobre les poblaciones non árabes, retomando ensin paliativos los impuestos estraordinarios y los tributos d'esclavitú; dando instrucciones nel mesmu sentíu a los sos delegaos en Córdoba (Oqba ibn al-Hajjaj al-Saluli) y Tánger (Omar ibn el-Moradi). El fracasu de les costoses espediciones contra'l reinu francu mientres el periodu 732-737, que fueron repelidas por Carlos Martel, significó una mayor necesidá d'amontar los impuestos. Nengún tipu de sofitu podía esperase dende Damascu, que tenía que faer frente al fracasu de los exércitos califales nel otru estremu del Imperiu.

La revuelta[editar | editar la fonte]

Revuelta nel Magreb[editar | editar la fonte]

El celu recaldatoriu de los Omeyes concretar n'instrucciones d'Ubayd Allah ibn al-Habhab p'aumentar la presión fiscal sobre los bereberes. Omar ibn al-Moradi, gobernador de Tánger, decidió declarar "pueblu conquistáu" a los bereberes de la so xurisdicción, lo que dexaba tomar propiedaes y esclavizar persones, un "quintu califal"[9] qu'inda podía ser reclamáu pol Estáu Omeya por derechu de conquista. Fontes alternatives a cencielles reflexen que los tributos dobláronse.

El descontentu, enriáu polos predicadores sufríes, afigurar en rebelión de les tribus bereberes del oeste del actual Marruecos; primeramente, de los ghomara,[10] berghwata[11] y miknasa, escoyeron como xefe a Maysara al-Matghari, quien según delles cróniques árabes yera un probe aguador, anque probablemente yera un altu xefe tribal de los matghara.

La oportunidá surdió a finales de 739 o empiezos de 740 (122 de la Hégira), cuando'l poderosu xeneral de Ifriqiya Habib ibn Abi Obeida al-Fihri, qu'impunxera apocayá la so autoridá sobre'l valle de Sous nel sur del actual Marruecos, recibió instrucciones del gobernador de Kairuán, Ubayd Allah, d'axuntar les sos tropes y dirixiles nuna gran espedición contra la Sicilia bizantina,[12] lo que dexó desguarnecida la zona occidental del Magreb.

Asina l'exércitu de Habib partió, Maysara axuntó una coalición d'exércitos bereberes, que los sos soldaos afaitáronse la cabeza a la manera jariyita y afitaron inscripciones corániques nes sos armes. Dirixir a Tánger, que llueu cayó nes sos manes, y diose muerte al odiáu gobernador Omar al-Moradi. Foi entós que Maysara tomó'l títulu de amir al-mu'minin ("príncipe de los creyentes", equiparable al de "califa").

Dexando en Tánger una guarnición bereber sol mandu de Abd Allah al-Hodeij al-Ifriqi (un conversu al islam, enantes cristianu), l'exércitu de Maysara percorrió la zona occidental del actual Marruecos, reforzándose con nuevos adeptos, estenando de fuercies omeyes tol territoriu ente l'Estrechu y el Sous. Unu de los gobernadores locales que se mató foi Ismaíl ibn Ubayd Allah, fíu del mesmu emir de Kairuán.[13]

La revuelta bereber sorprendió en Kairuán al gobernador omeya, Ubayd Allah ibn al-Habhab, que tenía poques fuercies a la so disposición. Darréu espachó mensaxeros al so xeneral Habib ibn Abi Obeida al-Fihri que s'atopaba en Sicilia, ordenar atayar la espedición y reembarcar urxentemente l'exércitu de Ifriqiya de vuelta a África. Mentanto, Ubayd Allah axuntó una columna de caballería pesada, compuesta pola élite aristocrática árabe de Kairuán, poniéndola sol mandu de Jalid ibn Abi Habib al-Fihri, y unviándolos escontra Tánger pa contener a los rebeldes, mientres esperaba la vuelta de Habib dende Sicilia. Un pequeñu exércitu de reserva, a les órdenes d'Abd al-Rahman ibn al-Mughira al-Abdari, disponer a caltener Tlemecén, en previsión de que l'exércitu rebalbu pudiera repeler a la columna de los nobles y avanzar escontra Kairuán.

Forzar bereberes de Maysara topetaron cola vanguardia de la columna Ifriqiya de Jalid ibn Abi Habib nun puntu indetermináu (les fontes que recueye Ibn Jaldún[14] indiquen que foi nel ríu Cheliff –na actual Arxelia–, lo que paez improbable a los historiadores modernos, que proponen el ríu Sebú –cercanu a Tánger–[15]). Tres un curtiu enfrentamientu, Maysara ordenó al so exércitu retirase a Tánger. El comandante de la caballería árabe Jalid ibn Abi Habiba decidió nun entainase nuna persecución y caltuvo les sos llinies al sur de la ciudá, bloquiándola, mientres esperaba los refuerzos de la espedición siciliana de Habib.

Entrín y non, los rebalbos bereberes reorganizáronse y anovaron el so lideralgu por aciu un golpe que depunxo a Maysara, que foi executáu. Los xefes tribales bereberes escoyeron a un xefe de la tribu zenata, Jalid ibn Hamid al-Zanati[16] como nuevu "califa". Les fontes nun esclarien les causes d'estos fechos; que podríen tar rellacionaes cola retirada ordenada por Maysara ante la caballería árabe, que demostraría la so incapacidá militar, o quiciabes por non demostrar abondu fanatismu relixosu ante'l predicadores sufríes, o quiciabes a cencielles pol mayor ascendiente que tuvieren algamando ente les tribus bereberes los xefes zenatas, que'l so territoriu taba más cercanu al frente contra Ifriqiya.

Batalla de los nobles[editar | editar la fonte]

El nuevu caudiellu bereber Jalid ibn Hamid al-Zanati optó por atacar darréu la columna de caballería árabe primero que pudiera reforzase. Los rebeldes devasaron y aniquilaron la caballería árabe de Jalid ibn Abi Habiba nun enfrentamientu conocíu como "batalla de los nobles", una verdadera masacre de la crema de la nobleza árabe de Ifriqiya, que puede datase en redol a ochobre o payares de 740.

La reacción árabe inmediata al desastre amosó lo inesperáu que foi esti revés. Tres les primeres noticies, l'exércitu de reserva de Ibn al-Mughira en Tlemecén cayó na llerza. Creía vese conspiradores sufríes perdayures, lo que pretendía esconxurase con masacres indiscriminaes ordenaes pol comandante omeya. La represión provocó un masivu llevantamientu popular na hasta entós sele ciudá, y llevó a gran parte de la población a refugar a los Omeyes. La rebelión algamaba asina'l Magreb mediu (actual Arxelia).[17]

L'exércitu espedicionariu de Sicilia al mandu de Habib ibn Abi Obeida nun llegó a tiempu d'evitar la masacre de los nobles. Alvirtiendo que nun podía refugar al exércitu bereber, retirar a Tlemecén pa reabastecerse, pero la ciudá taba en plenos disturbios. Ellí Habib axuntar con Musa ibn Abi Jalid, un capitán omeya qu'aguantara nes cercaníes de Tlemecén, axuntando toles fuercies lleales que pudo. L'estáu de llerza y tracamundiu yera tal que Habib ibn Abi Obeida decidió culpar al capitán de too ello, cortándo-y una mano y una pierna como castigu, a pesar de la so manifiesta inocencia.[17]

Habib ibn Abi Obeida atrincheró lo que quedaba del exércitu de Ifriqiya fora de Tlemecén (quiciabes más lloñe, en Tahert), y reclamó refuerzos de Kairuán; un pidimientu que foi alzada a Damascu.

Cuando'l califa Hisham oyó les males noticies, prometió unviar contra ellos un gran exércitu esclamando: "Por Dios que voi llanzar contra ellos la rabia árabe con un exércitu, que'l so empiezu ta onde tán ellos y que'l so fin ta onde toi yo".[18]

Golpe n'al-Ándalus[editar | editar la fonte]

Hai dellos rexistros de que'l gobernador andalusí Uqba ibn al-Hajjaj espachó un exércitu andalusí que crució l'Estrechu pa sofitar al de Ifriqiya en Tánger, y que foi como ésti derrotáu polos bereberes a finales de 740. Pero los modernos historiadores cuestionen estes versiones, yá que el material vien de cróniques andalusíes posteriores y nun se recueye nada similar nes contemporánees.

Sía como fora, les noticies de la victoria bereber nel Norte d'África llegaron a al-Ándalus, onde los bereberes devasaben en gran númberu a los árabes. Tarreciendo que les guarniciones bereberes sublevárense, la élite árabe andalusí rápido, en xineru de 741, depunxo a Uqba ibn al-Hajjaj, llugarteniente de Obeid Allah, y repunxo al so predecesor, Abd al-Malik ibn Qatan al-Fihri, una figura local, más popular ente los andalusíes, tanto árabes como bereberes.[19]

Espedición siria[editar | editar la fonte]

En febreru de 741 el califa Omeya Hisham nomó a Kulthum ibn Iyad al-Qasi[20] pa reemplazar al gobernador de Ifriqiya Obeid Allah. Kulthum fíxose acompañar por un nuevu exércitu árabe de 27 000 homes reclutados ente los ŷund (جند‎‎, plural aŷnad اجناد "reximientos")[21] del estensu territoriu conocíu como Bilad al-Sham, la "Gran Siria" (6000 de cada unu de los cuatro ŷund principales: Jund Dimashq –Damascu–, Jund HimsHoms–, Jund al-Urdunn –Xordania– y Jund Filastin –Palestina–, más 3000 de Jund QinnasrinQinnasrin–) y 3000 homes más que fueron reclutados n'Exiptu.[22] El califa Hisham nomó al sobrín de Kulthum, Balj ibn Bishr al-Qushayri, como'l so llugarteniente y socesor designáu, y al comandante xordanu Thalaba ibn Salama al-Amili como'l so segundu socesor (por si asocediera traxedia sobre los dos anteriores).

La caballería d'élite siria, al mandu de Balj ibn Bishr, que s'antemanara al gruesu de les fuercies, foi la primera en llegar a Kairuán nel branu de 741. La so curtia estancia nun foi bien prestosa. Los sirios llegaron con ánimu altaneru y enfrentáronse a les autoridaes de la ciudá de Kairuán, quien, musgues, recibiéronlos fríamente. Interpretándolo como desagradecimientu, los xefes sirios empezaron a tomar decisiones pola so cuenta, disponiendo l'agospiamientu de les tropes y requisando abastos ensin respetar a les autoridaes nin les necesidaes de la ciudá.

Los miembros de la espedición siria teníen oríxenes tribales distintos a los árabes a quien veníen protexer. Los primeros árabes de Ifriqiya y al-Ándalus proveníen principalmente de tribus del sur de Arabia (llamaes kalbíes[23] o yemenites), ente que los ŷund sirios proveníen de tribus del norte de Arabia (qaisitas o mudharitas,[24] o tribus "siries"); dende tiempos preislámicos esistía una fonda rivalidá ente qaisitas y yemenites, que los actuales enfrentamientos namái alicaron.

Más atrasáu, col gruesu de les fuercies, Kulthum ibn Iyad nun entró en Kairuán, sinón que mandó un mensaxe asignando'l gobiernu de la ciudá a Abd al-Rahman ibn Oqba al-Ghaffari, cadí de Ifriqiya. Arrexuntando la vanguardia siria, Kulthum entainar a axuntase colo que quedaba de les fuercies de Ifriqiya (cerca de 40 000 homes) al mandu de Habib ibn Abi Obeida al-Fihri, que taben emplazadas nes cercaníes de Tlemecén.

La conxunción de les fuercies del Norte d'África y del Oriente Próximu nun foi fácil.[25] Noticies de los escesos sirios en Kairuán llegaron a les tropes de Ifriqiya, mientres los sirios, indignaos pol recibimientu pocu amistosu, trataben a los sos aliaos de forma arbitraria. Habib y Balj aldericaron, y los sos exércitos tuvieron a puntu d'enfrentase ente sigo. Con nidia diplomacia, Kulthum ibn Iyad consiguió caltenelos xuníos, pero la mutua rensía tendría un decisivu papel nos acontecimientos posteriores.

L'exércitu bereber rebalbu, sol lideralgu de Jalid ibn Hamid al-Zanati (quiciabes xunto a un tal Salim Abu Yusuf al-Azdi,[25]) yera enorme (les fontes falen d'unos 200 000 homes), pero bien mal forníu. Munchos combatientes nun disponíen de más armes que piedres y cuchiellos, y los sos vistíos yeren rudimentarios. Afaitábense la cabeza como signu de fervor relixosu sufrí. El so fanatismu apurría-yos una escelente moral de combate, y la so conocencia del terrén apurría-yos una ventaya decisiva.

Batalla de Bagdura[editar | editar la fonte]

Los exércitos árabe y bereber finalmente atopáronse en Bagdura (o Baqdura, xunto al ríu Sebú cerca del actual Fez) n'ochobre–payares de 741. Desoyendo la esperiencia de los de Ifriqiya, qu'aconseyaron prudencia, Kulthum ibn Iyad cometió dellos errores tácticos graves. Los hostigadores bereberes desmontaron y aisllaron a la caballería siria, ente que la infantería bereber cayía sobre la árabe, a la que devasaba numbéricamente. Rápido los árabes fueron derrotaos. Delles estimaciones indiquen que dos tercios d'ellos fueron muertos o prindaos.[26] Ente los muertos taben el nuevu gobernador Kulthum ibn Iyad al-Qasi y el comandante de Ifriqiya Habib ibn Abi Obeida al-Fihri.

Los reximientos sirios, amenorgaos entós a un númberu d'homes en redol a 10 000, arrexuntar pol sobrín de Kulthum, Balŷ ibn Bisr al-Qusayri, y dirixiéronse escontra l'Estrechu, col enfotu de poder cruciar escontra al-Ándalus. Xunióse-yos un pequeñu contingente de Ifriqiya, dirixíu pol fíu de Habib, Abd al-Rahman ibn Habib al-Fihri,[27] pero'l restu de les tropes de Ifriqiya esvalixar nuna fuxida escontra Kairuán. El gruesu del exércitu bereber rebalbu escorrió a los sirios, asediándoles en Ceuta.

Ofensiva contra Kairuán[editar | editar la fonte]

El xefe bereber zenata Jalid ibn Hamid al-Zanati, que consiguió los dos grandes victories sobre los exércitos árabes, dexa de ser citáu nes cróniques pocu dempués de la batalla de Bagdura (741).[28] Sicasí, les noticies de les victories rebalbes llevaron a tribus bereberes, hasta entós seles, a xunise al llevantamientu, que s'estendió por tol Magreb y al-Ándalus.

L'amenaza más inmediata al poder omeya surdió al sur de Ifriqiya, onde'l xefe sufrí Oqasha ibn Ayub al-Fezari llevantó un exércitu bereber y punxo sitiu a Gabès y Gafsa.[29]

Nuna rápida incursión escontra'l sur, colo que quedaba del exércitu de Ifriqiya, el cadí de Kairuán, Abd al-Rahman ibn Oqba al-Ghaffari, consiguió ganar y esvalixar al exércitu de Oqasha cerca de Gafsa n'avientu de 741.[30] Pero'l cadí nun disponía d'abondes tropes árabes pa llevar a cabu una persecución, y Oqasha darréu entamó'l reagrupamientu de les sos fuercies en redol a Tobna[31] nel valle del Zab,[32] al oeste de Ifriqiya.

Darréu dempués de conocer les noticies del desastre de Bagdura, el califa Hisham ordenó al gobernador omeya d'Exiptu, Handhala ibn Safwan al-Kalbi,[33] faese cargu rápido de Ifriqiya. En febreru de 742, Handhala ibn Safwan entainar a unviar el so exércitu exipciu escontra l'oeste y algamó Kairuán en redol al mes d'abril de 742, xusto cuando Oqasha volvía probar suerte otra vegada. Les fuercies de Handhala repelieron a les de Oqasha otra vegada.

Cuando Oqasha volvía reagrupar les sos fuercies de nuevu nel Zab, llegó del oeste un gran exércitu bereber sol xefe de la tribu hawwara Abd al-Wahid ibn Yazid al-Hawwari (posiblemente espacháu pol califa bereber Jalid ibn Hamid al-Zanati, anque nun se-y menta nes cróniques). L'exércitu de Abd al-Wahid cuntaba con unos 300 000 homes, claramente'l mayor exércitu bereber que nunca s'axuntó.[34] Tres unes rápides consultes, Oqasha y Abd al-Wahid alcordaron realizar un ataque conxuntu sobre Kairuán, Oqasha pel sur y el gran exércitu de Abd al-Wahid polos pasos del norte, converxendo sobre Kairuán dende dambos llaos.

Batalles d'El-Qarn y El-Asnam[editar | editar la fonte]

Alvertíu del aproximamientu de los grandes exércitos bereberes, Handhala ibn Safwan procuró torgar la so xunta. Espachando un contingente de caballería pa hostigar y ralentizar la meyora de Abd al-Wahid pel norte, Handhala mandó'l gruesu de les sos fuercies escontra'l sur, enfrentándose a Oqasha nuna sangrienta batalla en El-Qarn, onde-y fixo prisioneru. Tamién Handhala sufriera munches perdes, y agora enfrentábase al descomanáu exércitu de Abd al-Wahid. Les fontes recueyen que Handhala entainar a armar a tola población de Kairuán pa reforzar les sos files, antes de volver a la llucha. No que posiblemente fuera la batalla más sangrienta de la revuelta, Handhala ibn Safwan ganó al exércitu bereber de Abd al-Wahid ibn Yazid en El-Asnam en redol al mes de mayu de 742 (o quiciabes un pocu más tarde), a tres milles de Kairuán. Unos 120 000-180 000 bereberes, incluyendo a Abd al-Wahid, cayeron nel campu de batalla. Oqasha foi executáu pocu dempués.

Anque Kairuán salvar pal califatu, y con él el nucleu de Ifriqiya, Handhala ibn Safwan tenía d'enfrentase a partir d'entós a la ingrata xera de recuperar el control sobre les provincies occidentales, inda en control de los rebalbos bereberes; lo que nun tuvo oportunidá de realizar.

Revuelta n'al-Ándalus[editar | editar la fonte]

El golpe qu'instauró a Abd al-Malik ibn Qatan al-Fihri como gobernante d'al-Ándalus a empiezos de 741 actuó como un preventivu contra'l descontentu bereber; pero en cuanto les noticies del desastre de Bagdura estendiéronse, nun se contuvo más el llevantamientu, produciéndose nes guarniciones al norte del Duero n'ochobre de 741. Los comandantes árabes fueron depuestos, y los puestos avanzaos fueron abandonaos pa concentrase nun exércitu que s'axuntó nel centru de la península y avanzó escontra les ciudaes del sur.

Anque nun se caltuvieron los nomes de los cabezaleros de la revuelta, lo sí que se rexistró ye que s'entamaron en tres columnes: una dirixióse contra Toledo, otra contra Córdoba y la tercera contra Alxecires, onde los rebeldes esperaben apoderase de la flota andalusí y sumar fuercies colos bereberes del norte d'África.

La evacuación de les guarniciones musulmanes del norte dexó al rei cristianu Alfonso I d'Asturies ocupar los fuertes vacíos ensin dificultá, espandiendo'l so control pela zona noroccidental y l'altu Ebro. Tamién se realizaron algares asturianes por pueblos y ciudaes del Duero, obligando al desplazamientu de la población llocal escontra les zones del norte, lo que creó'l denomináu "Desiertu del Duero", que se caltuvo como frontera despoblada nos sieglos siguientes; anque esta llectura de les fontes medievales foi puesta en cuestión. Igualmente cuestionáu ta la posibilidá de que l'orixe del grupu demográficu denomináu «maragatos» (zona de la Maragatería en redol a Astorga), de costumes pastoriles trashumantes, pudiera acomuñar a grupos de montañeses bereberes (mauri capti –«moros cautivos»–) que, anque col tiempu fixérense cristianos, caltuvieron vistíos y costumes distintives hasta la Edá Moderna.

Los sirios n'al-Ándalus[editar | editar la fonte]

La mayor parte del iviernu de 741-42, lo que quedaba de la espedición siria, unos diez mil homes, baxu Balŷ ibn Bisr al-Qusayri, permaneció atrapada en Ceuta, asediada polos rebalbos bereberes. El gobernante andalusí Abd al-Malik ibn Qatan al-Fihri, medrosu de que la presencia de los sirios na Península namái agravaría la so situación, negó-yos el so collaboración pa cruciar l'Estrechu. Entá más, prohibió toa ayuda a los sirios, llegando a torturar hasta la muerte en públicu a un comerciante andalusí que s'atreviera a unvia-yos un par de barcos cargaos de granu, cuando taben nuna situación desesperada.[35] Pero llueu llegaron noticies de que los trés columnes del exércitu bereber llegaben dende'l norte. Nun disponiendo d'abondes fuercies árabes pa face-yos frente, al gobernador Abd al-Malik nun-y quedó más remediu que recurrir a los sirios. Por aciu un tratáu curioso axustáu, garantizó-yos el pasu seguru del Estrechu, so la promesa de que volveríen al Norte d'África nun periodu máximu d'un añu tres el resolución del conflictu bereber. P'asegurase, tomó rehenes sirios.

Los ŷund sirios, al mandu de Balŷ ibn Bisr al-Qusayri cruciaron l'Estrechu a empiezos de 742 y darréu interceptaron pela redolada de Medina-Sidonia a la columna bereber que se dirixía a Alxecires. Tres ello axuntáronse col exércitu árabe andalusí y ganaron al gruesu de forzar bereberes nes contornes de Córdoba, na primavera de 742. Poco dempués, ganaron a la tercer columna bereber, que taba asediando Toledo.

A pesar de lo previsto nel tratáu, los sirios nun amosaben signos de dexar la península n'encalorando la rebelión. Cuando'l gobernador Abd al-Malik aportunó nel cumplimientu d'esi puntu, Balŷ ibn Bisr al-Qusayri decidió deponelo y proclamase a sí mesmu gobernador, invocando los sos derechos como socesor del so tíu, el gobernador de Ifriqiya Kulthum ibn Iyad al-Qasi.[36] En vengación por asoceder col mercader de Ceuta, ordenó torturar hasta la muerte al gobernador depuestu. Desamarróse una guerra civil ente los sirios y los árabes, lideraos por Qatan y Umayya, los fíos del últimu gobernador fihrí.[37] Los sirios algamaron una victoria decisiva na batalla de Aqua Portora (cerca de Córdoba, agostu de 742), pero Balŷ ibn Bisr al-Qusayri foi mancáu de muerte nella. El mandu de les tropes siries volvió recayer en Thalaba ibn Salama al-Amili, y nos meses siguientes los sirios permanecieron acuartelaos, mientres los andalusíes (que la so unidá haber recompuestu, pos a los árabes sumárense los bereberes) rexuntar en Mérida.

Na guerra civil que siguió nos meses siguientes, la cuestión bereber pasó a un segundu planu. Col tiempu, escoses, les partes recurrieron al emir de Ifriqiya Handhala ibn Safwan al-Kalbi pa resolver les sos diferencies. Handhala espachó al so primu Abu al-Khattar ibn Darar al-Kalbi como nuevu gobernador d'al-Ándalus. Llegó en mayu de 743 y darréu procuró la restauración de la paz, lliberando a prisioneros árabes y bereberes y dexando l'asentamientu de los ŷunds sirios, a los que decidió distribuyir per distintes zones del sur peninsular hasta entós pocu controlaes: el ŷund de Damascu en Elvira (Granada),[38] el ŷund xordanu en Rayya (Málaga y Archidona), el ŷund palestín en Medina-Sidonia y Xerez, el ŷund d'Emesa (Homs) en Sevilla y Niebla, y el ŷund de Qinnasrin en Xaén. El ŷund exipciu estremar ente la zona suroeste (el Algarve, en redol a Beja) y la zona sureste (l'enantes llamáu "reinu de Tudmir" y darréu "cora de Tudmir", daqué más estensa que l'actual rexón de Murcia).[39] Al-Maqqari refier un ŷund de Wasit (Iraq),[40] que s'asitiaría en Cabra, que nun se cita n'otres fontes.[41]

A los ŷunds sirios asignóse-yos un terciu de los impuestos recaldaos nes sos rexones, y dióse-yos responsabilidaes fiscales y militares, subordinaos al gobiernu andalusí.

La llegada de los ŷunds sirios tuvo considerables implicaciones na hestoria andalusí. Amontó sustancialmente el grupu social consideráu "árabe", particularmente na parte meridional de la península; pero non ensin problemes, yá que el so renuencia a sometese a autoridaes cimeres caltuvo a los ŷunds como una fuercia autónomo, propensa a l'anarquía feudal, desestabilizando'l poder del gobiernu central d'al-Ándalus.

Últimos años[editar | editar la fonte]

El Magreb tres la revuelta bereber:
Estaos bereberes:      Emiratu de Tremecén (Abu Qurra, 742-789)      Confederación Barghawata (744-1058)      Emiratu de Siyilmasa (758-1055)      Imanato de Tahert (rustamíes, 761-909)      Imanato de Fez (idrisíes, [789-974])      Otros territorios jariyíes (sieglu IX) Otros territorios      Emiratu de Nekor (sahilíes [710-1019])      Ifriquiya: emiratu fihrí independiente (745-757); bereberes jariyíes (757-762); y abasí (762-909)

Suelse asitiar el final de la revuelta bereber en 742 o 743, tres el fracasu de los exércitos bereberes nel so intentu de tomar Kairuán o Córdoba. Sicasí, amplios territorios del Magreb occidental y central, nos actuales Marruecos (Maghreb al-Aqsa) y Arxelia (Maghrib al-Awsat[42]), siguieron ensin tar sometíos a les autoridaes de Damascu, estableciéndose verdaderos Estaos, como Barghawata (en Tamasna,[43] actual Marruecos, escontra 744), Abu Qurra (en Tlemecén, escontra 742) y l'emiratu midrárida (Banu Midrar,[44] en Siŷilmasa, escontra 758); ente que'l control árabe establecíase más firmemente n'al-Ándalus y Ifriqiya, incluyendo la parte oriental de l'actual Arxelia.

Darréu, dinastíes non bereberes llegaron al poder con sofitu bereber, como los rustámidas, d'orixe persa, qu'establecieron un imamato en 761 na zona de Tahert (actual Arxelia),[45][46] y sobremanera los Idrísides sharifíes[47] (escontra 789, nel actual Marruecos, del que delles fontes consideren fundadores).[48][49]

Munches otres zones controlaes polos jariyíes nesa dómina nun algamar un nivel d'organización estatal: Djerba, Ouargla, Setif, Tozeur, Gafsa y Yebel Nefusa.[50]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Nun tien de confundir se la revuelta bereber del sieglu VIII con otres revueltes bereberes, na Edá Contemporánea:

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Blankinship, fonte citada en Maysara al-Matghari
  2. Historia de los xudíos n'España - Historia de los xudíos en Marruecos - Historia de los xudíos n'África
  3. Woolman, fonte citada en fr:Maghreb al-Aqsa
  4. 4,0 4,1 Ibn Khallikan, fonte citada en en:Yazid ibn Abi Muslim
  5. Dhannun Taha (1989: 198)
  6. Roger Collins, Deception and Misrepresentation in Early Eighth Century:
    As in the preceding Visigothic period, Septimania in the 720s became the focus for garrisoning for offensive and defensive purposes. As in the other frontier regions of Al-Andalus, the majority of the garrisoning forces seem to have been drawn from the ranks of the Berbers, under their own tribal leaders. One of these was Munnus (sometimes erroneusly called Uthman ibn Abu Nisah) who had married the daugter of Eudo. According to the Spanish Chronicle of 754 his residence was the oppidum Cerritanensis, which has been identified with either Llivia or Puigcerdá in the Catalan region of Cerdanya.

    Soon after the appointment of a new governor of Al-Andalus, in the person of Abd ar-Rahman ibn Abdallah al-Gafiqi, in 729 or 730 Munnus broke out into revolt, and entered into an alliance with the Franks. The causes of Munnus's revolt against the regime of the Arab governors of Al-Andalus are interesting, and rellate to a major problem that the Arabs were to encounter in North Africa by the end of the decade, but do not have any immediate relevance to the questions being considered here. As the Spanish chronicler does not distinguish between Franks and Aquitanians, and called Eudo "the commander of the Franks" it seems almost certain that it was Aquitanian help which Munnus sought. It has been customary to identify this agreement with the treaty that led to Munnus' marriage to Eudo's daughter, but the precise wording of the text of the Chronicle of 754 appears to indicate that these were two separate episodes. Professor Rouche considers this alliance of c. 730 to be the cause of the Continuator of Fredegar's mistakenly accusing the Aquitanians of calling for Muslim help against Charles Martel, but this, as will be seen, is improbable.

    ... The Berber revolt in the Pyrenees proved short-lived, and was crushed by the new governor quite rapidly. The campaign against Munnus pobably took place in the year 731, and may have had significant consequences for Aquitaine. Surprisingly perhaps, these were first felt on the Loire. The general need in this period to view events in the north of Francia in the light of the developments in the south is again reinforced by Charles Martel's action at this time.

    ... It would seem hardly coincidental after a seven year period of apparent peace, between the war against Raganfred around Angers in 724 and the campaign of 731, that Charles's attack on Aquitaine should be launched at the very time when Eudo's attention was again concentrated on the south, with the army of Abd ar-Rahman ibn Abdallah al-Gafiqi campaigning near his Pyrenean frontier. It may also be, in the light of previous examples of the timing of large scale raids by the Arabs, that it was this outbreak of war between Charles and Eudo in 731 that led Abd ar-Rahman ibn Abdallah al-Gafiqi to launch his subsequent attack on Aquitaine itself in 732 or 733. This may have been intended as a reprisal for Eudo's dealings with the ill-fated Munnus, and it may also have been motivated by a personal desire for vengeance.

    Nesta otra fonte (Víctor Balager, Trajedias, 1876) identificar a esti bereber que se casa con una fía de Eudes (el duque de Aquitania Odón el Grande) como "Otmán" o "Munuza". Con esi nome apaez tamién n'otres fontes (Anuariu d'estudios medievales, 1964, Volume 1, pg. 79):

    Nel Urgellet y en Cerdaña, los cristianos apautaren colos sarracenos y vivíen en bones rellaciones, de considerar válida la esplicación que Abadal dio de la sulevación que tuvo llugar nel añu 731 en Septimania, contra l'autoridá del emir al-Gafiqi. Según dichu autor, el valí de Septimania, Munuza, d'orixe beréber, ante la opresión de que yeren oxetu los sos bereberes per parte de les autoridaes sarracenes de Cerdaña, llanzar contra elles, y como qu'éstes se víen sofitaes polos cristianos de la rexón, castigó-yos con durez, condergando a morrer na foguera al so obispu Anambad -ca:Anambad-, "de xuru de Urgel".
  7. Africa from the Seventh to the Eleventh Century, 3rd, 1992, ISBN 978-0-520-06698-4 
  8. Dozy, fonte citada en en:Ubayd Allah ibn al-Habhab
  9. Mannan, fonte citada en en:royal fifth
  10. en:Ghomara people
  11. en:berghwata
  12. Rizzo, fonte citada en it:Storia della Sicilia bizantina
  13. Ibn Jaldún, p.216-17
  14. (p.217)
  15. Julien (1961: p.30)
  16. en:Jalid ibn Hamid al-Zanati
  17. 17,0 17,1 Blankinship (1994, p.208)
  18. "hearing the shocking news, is said to have exclaimed: "By God, I will most certainly rage against them with an Arab rage, and I will send against them an army whose beginning is where they are and whose end is where I am!" Blankinship, 1994:p.209
  19. Blankinship, 1994: p.209.
  20. en:Kulthum ibn Iyad al-Qasi]]
  21. Tamién treslliteráu como jund y D̲j̲und; Sourdel, fonte citada en en:jund
  22. Dozy, Reinhart (1913) Spanish Islam: A History of the Muslims in Spain (translated by Francis Griffin Stokes from the Spanish Histoire des Musulmans d'Espagne) Chatto & Windus, London, page 133, OCLC 3191175
  23. Amari, fonte citada en en:kalbids
  24. en:Mudhar
  25. 25,0 25,1 Blankinship, p.211
  26. Blankinship, p.212
  27. en:Abd al-Rahman ibn Habib al-Fihri]]
  28. Fournel (1857: p.79)
  29. en:Gafsa Gobernación de Gafsa
  30. Blankship, p.215
  31. ca:Tobna fr:Tobna
  32. fr:Zibans, Provincia de Biskra Hai un Valle de M'Zab más al sur.
  33. Kennedy, fonte citada en en:Handhala ibn Safwan al-Kalbi
  34. Ibn Khaldun (1857: p.363); Fournel (1857: p.79)
  35. al-Maqqari (1840-43, v.2, p.41), Mercier (1888: p.234);
  36. en:Kulthum ibn Iyadh al-Kushayri
  37. Fournel, fonte citada en en:fihrids
  38. Ilíberis, Medina Elvira
  39. Lévi-Provençal, (1950: p.48); Kennedy (1996: p.45).
  40. en:Wasit, Iraq
  41. Al-Maqqari (1840-43: p.46)
  42. Allaoua Amara, « Communautés rurales et pouvoirs urbains au Maghreb central (vii-xive siècle) », Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée. Fonte citada en fr:Maghreb central
  43. S. Lévy, fonte citada en en:Tamasna
  44. Ibn Khaldoun, Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique septentrionale. Pellat, Ch.. "Midrār." Encyclopaedia of Islam. Fuentes citaes en ca:Banu Midrar
  45. Yassir Benhima, The Rustamids (761-909) date=20130921202516 Copia d'archivu na Wayback Machine., on qantara-med.org (retrieved on 18 April 2013)
  46. Rustamid Kingdom, on Britannica (retrieved on 18 April 2013)
  47. en:sharif
  48. "tradition (...) reaches back to the origins of the modern Moroccan state in the ninth century Idrisid dynasty which founded the venerable city of Fes", G Joffe, Morocco: Monarchy, legitimacy and succession, in: Third World Quarterly, 1988
  49. "The Idrisids, the founder dynasty of Fas and, ideally at least, of the modern Moroccan state (...)", Moroccan dynastic shurfa'‐hood in two historical contexts: Idrisid cult and ‘Alawid power in: The Journal of North African Studies Volume 6, Issue 2, 2001 [1]
  50. Georges Duby, Atles Historique Mondial, Larousse Ed. (2000), páxs.220 & 224 (ISBN 2702828655)

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • al-Maqqari (1840-43 transl. by P. de Gayangos) The History of the Mohammedan dynasties in Spain, 2 vols, London: Royal Asiatic Society.
  • Blankinship, Khalid Yahya (1994). The End of the Jihad State: The Reign of Hisham Ibn 'Abd Al-Malik and the Collapse of the Umayyads. SUNY Press. ISBN 0-7914-1827-8
  • Fournel, Henri (1857) Étude sur la conquête de l'Afrique par les Arabes, Paris, Impermerie Imperiale.
  • Heath, Jeffrey M (2002). Jewish and Muslim Dialects of Moroccan Arabic. London: Routledge. ISBN 0-7007-1514-2
  • Holt, P M, Lambton, Ann K S. and Lewis, Bernard (1977). The Cambridge History of Islam. Cambridge University Press. ISBN 0-521-29137-2
  • Hrbek, Ivan (1992), Africa from the Seventh to the Eleventh Century, 3rd, University of California Press, *Ibn

Khaldoun (1852 transl.) Histoire des Berbères et des dynasties musulmanes de l'Afrique, Algiers.

  • Lévi-Provençal, Y. (1950) Histoire de l'Espagne musulmane, Tome 1, 1999 ed., Paris: Larose.
  • Julien, Charles-André, Histoire de l'Afrique du Nord, des origines à 1830, édition originale 1931, réédition Payot, Paris, 1961
  • Kennedy, Hugh (1996) Muslim Spain and Portugal: A Political History of al-Andalus, New York and London: Longman.
  • Mercier, Y. (1888) Histoire de l'Afrqiue septentrionale, V. 1, Paris: Leroux. Repr. Elibron Classics, 2005.
  • Roth, A M and Roth, Norman (1994). Jews, Visigoths and Muslims in Medieval Spain: Cooperation and Conflict. Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-09971-9
  • Taha, Abd al-Wahid Dhannun (1989) The Muslim conquest and settlement of North Africa and Spain, London, Routledge.