Ficus carica

De Wikipedia
(Redirixío dende Figal)
Ficus carica
figal
Estáu de caltenimientu
Esmolición menor (LC)
Esmolición menor (IUCN 3.1)[1]
Clasificación científica
Reinu: Plantae
Subreinu: Tracheobionta
División: Magnoliophyta
Clas: Magnoliopsida
Orde: Urticales
Familia: Moraceae
Tribu: Ficeae
Xéneru: Ficus
Subxéneru: Ficus
Especie: Ficus carica
L., Sp. Pl., 2: 1059, 1753[1]
Distribución
Producción
Producción
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]
Figos, secos
Tamañu de porción
Enerxía 249 kcal 1041 kJ
Carbohidratos 63.87 g
 • Zucres 47.92 g
 • Fibra alimentaria 9.8 g
Grases 0.93 g
Proteínes 3.3 g
Tiamina (vit. B1) 0.085 mg (7%)
Riboflavina (vit. B2) 0.082 mg (5%)
Niacina (vit. B3) 0.619 mg (4%)
Ácidu pantoténicu (vit. B5) 0.434 mg (9%)
Vitamina B6 0.106 mg (8%)
Vitamina C 1.2 mg (2%)
Vitamina K 15.6 μg (15%)
Calciu 162 mg (16%)
Fierro 2.03 mg (16%)
Magnesiu 68 mg (18%)
Manganesu 0.51 mg (26%)
Fósforu 67 mg (10%)
Potasiu 680 mg (14%)
Sodiu 10 mg (1%)
Cinc 0.55 mg (6%)
% de la cantidá diaria encamentada p'adultos.
Fonte: Figos, secos na base de datos de nutrientes del USDA.
[editar datos en Wikidata]
Figos maduros in situ
"Schiocca" de figos secos calabresos

La figal[2] (Ficus carica) ye un árbol de pequeñu porte o un arbustu de la familia de les moracees (Moraceae), una de les perabondoses especies del xéneru Ficus. Orixinariu d'Asia sudoccidental, crez agora bonalmente en redol al Mediterraneu y n'otres rexones del mundu.

Carauterístiques[editar | editar la fonte]

Figal bicolor.

De porte baxu, más asemeyáu al d'un arbustu que al d'un árbol (ente 3-10 m), sobremanera cuando emite retrigues que sostienen les sos cañes. Poco esixente tocantes a les cualidaes del terrén, la so crecedera ye lentu en terrenes secos. Nun ye raru ver retueyos o pies bastante desenvueltos creciendo en farallones predresos o vieyos murios.

La corteza ye llisa y de color abuxáu. Les fueyes son caduques, de 12 a 25 cm de llargu y 10 a 18 d'anchu, fondamente lobulaes, formaes por 3 ó 5 lóbulos.

Produz frutos compuestos d'un tipu especial, el sicono, a los que se conoz como figos (sicono etimológicamente significa figu).

Les figales crecen bonalmente en terrenes predresos ya inclusive en murios, onde poques plantes atopen oportunidá. El desenvolvimientu de los sos raigaños ye tarrecíu por mover los suelos onde tán asitiaes. La figal produz un látex irritante.

Delles figales, llamaes breveras, bíferas o reflorecientes, producen dos colleches al añu; en xunu les breves, mayores que los figos, y los figos a ente finales d'agostu y principios de setiembre.

Esisten tantu variedaes dioicas (que producen flores d'un únicu sexu en cada individuu) como monoicas (producen flores masculines y femenines nel mesmu árbol). A los exemplares masculinos de les variedaes dioicas conózse-yos comúnmente como cabrahigos,.[3] Estes figales suelen utilizase pa fecundar a les figales femenines de la variedá esmirna, cultivaes nel Norte d'África y Oriente Mediu y conocíes en California (EE.XX.) col nome de calymirna.[4]

Les figales cultivaes reproducir por aciu fraes. Son bien resistentes a les condiciones adverses y cultívense principalmente como árboles frutales de segunda categoría.[5] Amás, la figal ye una de les especies aptes pa cultivar como bonsái.[6]

Historia[editar | editar la fonte]

Pequeñu árbol de figu

Los frutos de la figal son diversos, estremándose munches variedaes y distintes fructificaciones estacionales. Foi una de les primeres plantes cultivaes pol home. Un artículu na revista Science constataba l'afayu de nueve higos fosilizaos fechaos alredor de 9400-9200 e.C. nel pobláu neolíticu Gilgal I, nel Valle del Xordán. Por cuenta de que les figales son del tipu partenocárpico, constitúin una de les especies adomaes. Esti afayu antecede la doma del trigu, la cebada y les llegumes, polo que puede ser el primer casu conocíu d'agricultura. A midida que la migración humana tresportó l'árbol fora del so ámbitu natural se desenvolvieron o apaecieron miles de cultivares, la mayoría ensin nome y mientres miles d'años constituyó un importante cultivu alimenticiu.

Nel llibru del Xénesis (3:7), Adán y Eva cubren la desnudez con fueyes de figal, en siendo sorprendíos en pecáu. Na Roma antigua considerar árbol sagráu, porque nel so mitu fundacional, Rómulo y Remu fueron daos de mamar pola lloba Luperca so una figal.

Figal creciendo sobre un tueru de llamera del Cáucasu (Zelkova carpinifolia).
Detalle de les fueyes

Cultivu y usos[editar | editar la fonte]

Amás de como frutu frescu de temporada, los figos consumiéronse tradicionalmente en sometiéndose a la téunica del ensugáu, esta foi la manera más común de caltener la fruta. La fruta "seca" o "pasada", y n'especial los figos, yera un alimentu especialmente valoráu. El procesu dexaba dilatar el so consumu nel tiempu y cubrir momentos nos cualos la escasez d'alimento yera bultable. Les sos fueyes fueron usaes na alimentación animal.

Na sierra peruana, de los frutos, llamaos figos, prepárase un dulce con bastante azucre.

Variedaes[editar | editar la fonte]

Hai básicamente tres variedaes de figales cultivaes:[7]

  • Figales de Esmirna que riquen polinización pola aviespa del figu (Blastophaga psenes) y cabrahigos pa desenvolver les colleches.
  • Persistente (o común) nun precisen polinización; el frutu desenvolver por medios partenocárpicos.
  • Entemediu (o San Pedro) nun precisen polinización de cultivos pa establecer la breva, pero sí lu precisen, siquier en delles rexones, pal cultivu principal.

Propiedaes[editar | editar la fonte]

La so latex («lleche de figu») usóse d'antiguo pa combatir caries dentales y verrugas de la piel. Tamién s'emplegó pa cuayar la lleche.[8] Descríbense tamién munches virtúes» en farmacopea popular que podríen nun tener más interés que'l puramente folclóricu.[9]

Hestoria

A finales del sieglu XVII Gregorio López señala:

"la lleche de figal aplicada con farina de trigu mundifica sarna, empeynes, quemadures de sol, manches de cara y llagues manancias de la cabeza. Instilada útil a mordedures de perru rabiosu y de cualesquier animal ponzoñoso, metida con un pocu de llana nel diente oradáu quíta-y el dolor, deseca verrugas aplicada con grasa alredor d'elles. Los figos, si son quemaos ya incorporaos con semienta de mostaza y molíos, nos oydos sana runfíos, resuelve abaniellos y diviesos, dureces ya hinchadures, purga humores de pechu, preséu a tus enfermedá de pulmones. Gargarizada ye útil a agalles y gargüelu engafáu. El cocimientu en clister a dolor de tripes. Nicien sangre grueso, confuerten y engorden flacos y como emplastu aplicar a hidrópicos".

A entamos del sieglu XVIII, Juan de Esteyneffer usar en cocimientu pa curar la campaniella cayida, contra los merucos, la tos, l'asma, el dolor de banda, la obstrucción de fégadu y la nefritis.

Nel sieglu XX, Maximino Martínez reportar como útil para: curar apostemes, enfermedaes del bazu "emoliente", "fríu parasismal", "gastralgia" y firíes. Luis Cabrera de Córdoba, cita los usos siguientes: contra amigdalitis, como antisépticu, carminativo, catárticu; contra la dispepsia, la enterocolitis, como eupépticu, contra fiebre tifoideo y paratifoidea.

Los árabes empleguen les fueyes cocíes contra'l dolor de mueles, que tamién demostraron ser capaces d'amenorgar los niveles de grases sanguínees (triglicéridos). El consumu diariu d'esti cocimientu, media fueya grande y moilda por llitru d'agua, regula l'azucre en sangre, siendo ideal pa tratar casos de diabétes.

Les fueyes fresques, dempués de machucaes son utilizaes como cataplasma pa faer maurecer los abscesos y forúnculos. N'estudios recién demostróse'l poder inhibitorio de les fueyes de figal sobre la crecedera de ciertos tipos de célules canceroses.

Química

Les fueyes de F. carica contienen un aceite esencial nel que s'identificaron los monoterpenos beta farneseno, limoneno, linalol, mirceno, beta-ocimeno, alfa y beta-pineno y sabineno; y los sesquiterpenos cariofileno, alfa-farneseno y germacreno D. Amás, les fueyes contienen les cumarinas bergapteno, marmesín, psoberán, psoralén, el 4'-5'-dihidro-compuestu, umbeliferona, xantotoxín y xantotoxol; los triterpenos beta-amirina, acetato de calotropenol, 24-meti-lene-cicloartenol, acetato de lupeol, acedu oleanólico, taraxasterol, baurenol; los flavonoides, rutín, schaftósido y el iso-componente; los alcaloides N.N-dimetil-antranilato y Ficus carica piridilos I, II, III, IVy V; la sapogenina ficosugenín; y elcomponente fenílico, glucofuranósido del acedu fico-cumárico.

Nel frutu detectáronse los flavonoides antocianina, astragalín, rutinósido de quercetín, rutín, schaflósido; la cumarina glucósido de psoralén, el carotenoide beta-caroteno; y el componente azufráu 2-etil-l-2-dehidro-tiofeno. Na madera del tarmu identificáronse los componentes fenílicos acedos paracumárico y vanílico; el flavonoide acedu siríngico; y la cumarina umbeliferona. Na planta completa identificáronse les cumarinas bergapteno, psoralen, escopoletín y umbeliferona.[10]

Taxonomía[editar | editar la fonte]

Ficus carica describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum, vol. 2, p. 1059 en 1753[2].[11]

Etimoloxía

Ficus, del llatín ficus que designaba tanto la figal como la so "frutu", el figu.

carica, otru vocablu llatín pal figu; orixinariu de la Caria (Καρία en griegu antiguu), una rexón histórica asitiada al suroeste de l'actual Turquía.

Taxones infraespecíficos

Solo tien unu acceptado: Ficus carica subsp. rupestris (Hausskn. ex Boiss.) Browicz

Sinonimia
  • Caprificus insectifera Gasp.
  • Caprificus leucocarpa Gasp.
  • Caprificus oblongata Gasp.
  • Caprificus pedunculata (Miq.) Gasp.
  • Caprificus rugosa (Miq.) Gasp.
  • Caprificus sphaerocarpa Gasp.
  • Ficus albescens Miq.
  • Ficus burdigalensis Poit. & Turpin
  • Ficus caprificus Risso
  • Ficus colchica Grossh.
  • Ficus colombra Gasp.
  • Ficus communis Lam.
  • Ficus deliciosa Gasp.
  • Ficus dottata Gasp.
  • Ficus globosa Miq.
  • Ficus hypoleuca Gasp.
  • Ficus hyrcana Grossh.
  • Ficus kopetdagensis Pachom.
  • Ficus latifolia Salisb.
  • Ficus leucocarpa Gasp.
  • Ficus macrocarpa Gasp.
  • Ficus neapolitana Miq.
  • Ficus pachycarpa Gasp.
  • Ficus pedunculata Miq.
  • Ficus polymorpha Gasp.
  • Ficus praecox Gasp.
  • Ficus regina Miq.
  • Ficus rugosa Miq.
  • Ficus silvestris Risso
  • Ficus rupestris (Hausskn. ex Boiss.) Azizian[12]

Galería[editar | editar la fonte]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Participants of the FFI/IUCN SSC Central Asian rexonal tree Red Listing workshop, Bishkek, Kyrgyzstan (11-13 July 2006) (2007). «Ficus carica» (inglés). Llista Roxa d'especies amenazaes de la UICN 2010.4. Consultáu'l 20 de payares de 2010.
  2. URL de la referencia: http://www.sabencia.net/nomenclator.php.
  3. http://articulos.infojardin.com/Frutales/fichas/higo-higo-2.htm
  4. http://www.profesorenlinea.cl/flora/Figal.htm
  5. http://www.profesorenlinea.cl/flora/Figal.htm
  6. http://bonsaimania.com/bonsai_fiches/ficus_carica.htm
  7. North American Fruit Explorers: Figs.
  8. Ficus carica en Flora Ibérica
  9. Pío Font Quer, Plantes Melecinales-El Dioscórides Anováu, Editorial llabor SA, Barcelona 1980, p. 121 y sig.
  10. En Medicina tradicional mexicana
  11. «Ficus carica». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 4 de febreru de 2013.
  12. Ficus carica en PlantList

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  1. Perdomo Molina, Antonio C. (2007). «Sobre paseros, pasiles, secaderos, tendales, tinglaos y fornos: la cultura material de los figos pasaos en Canaries». Rincones del Atlánticu (4). ISSN 1698-8957. http://www.rinconesdelatlantico.com/num4/l_paseros.html. 
  2. AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Donnees des Plantes a Fleurs D'Afrique.
  3. Balick, M. J., M. H. Nee & D.Y. Atha. 2000. Checklist of the vascular plants of Belize. Mem. New York Bot. Gard. 85: i–ix, 1–246.
  4. Berendsohn, W.G., A. K. Gruber & J. A. Monterrosa Salomón. 2012. Nova Silva Cuscatlanica. Árboles nativos ya introducíos d'El Salvador. Parte 2: Angiospermae – Families M a P y Pteridophyta. Englera 29(2): 1–300.
  5. Breedlove, D. E. 1986. Flora de Chiapas. Llistaos Floríst. Méxicu 4: i–v, 1–246.
  6. Correa A., M.D., C. Galdames & M. Stapf. 2004. Cat. Pl. Vasc. Panamá 1–599. Smithsonian Tropical Research Institute, Panama.
  7. Davidse, G., M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera. 2014. Saururaceae a Zygophyllaceae. 2(3): ined. In G. Davidse, M. Sousa Sánchez, S. Knapp & F. Chiang Cabrera (eds.) Fl. Mesoamer.. Universidá Nacional Autónoma de Méxicu, Méxicu.
  8. Flora of North America Editorial Committee, e. 1997. Magnoliidae and Hamamelidae. Fl. N. Amer. 3: i–xxiii, 1–590.
  9. Hickman, J. C. 1993. The Jepson Manual: Higher Plants of California 1–1400. University of California Press, Berkeley.
  10. Holdridge, L. R. & L. J. Poveda Álvarez. 1975. Árboles Costa Rica 1: i–xiii, 1–546.
  11. Idárraga-Piedrahita, A., R. D. C. Ortiz, R. Callejas Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universidá d'Antioquia, Medellín.
  12. Jørgensen, P. M. & S. León-Yánez. (eds.) 1999. Cat. Vasc. Pl. Ecuador, Monogr. Syst. Bot. Miss. Bot. Gard. 75: i–viii, 1–1181. Missouri Botanical Garden, St. Louis.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]