Thalurania furcata

De Wikipedia
Thalurania furcata
Estáu de caltenimientu
Esmolición menor (LC)
Esmolición menor (IUCN 3.1)[1]
Clasificación científica
Reinu: Animalia
Filu: Chordata
Clas: Aves
Orde: Apodiformes
Familia: Trochilidae
Xéneru: Thalurania
Especie: T. furcata
Gmelin, 1788
Distribución
Sinonimia
Trochilus furcatus[2]
Consultes
[editar datos en Wikidata]

El zafiro golondrina[3] (Thalurania furcata), tamién denomináu picaflor zafiru (Arxentina, Bolivia, Paraguái), colibrí hada d'ales azules, ninfa morada (Colombia), ninfa mexicana (Méxicu), tucusito moráu (Venezuela), picaflor (en portugués “beija-flor”) tisoria verde (Brasil) o picaflor de barriga violeta (Brasil)[4] ye una especie d'ave apodiforme perteneciente al xéneru Thalurania qu'integra la familia Trochilidae, denominaos colibrís.[1]

Martin Johnson Heade, oleu sobre tela

Descripción[editar | editar la fonte]

El machu mide ente 9,5 [5] y 10,5  cm[6] y la fema 8  cm. El machu tien el gargüelu verde iridiscente, l'abdome y una banda nel llombu color violeta. El banduyu de la fema ye gris maciu; tien puntes blanques nos trés plumes que sobresalen de la cola.[7] Picu un tanto curvu; partes cimeros verde vivu; cabeza verde, corona corita nel machu.[5] Na fema la corona ye cobrizu amorenada. Cola llarga (pero menos que n'otres Thaluranies) y encruciada azul corita.[6] Na fema la cola ye más curtia y menos encruciada.[5]

Distribución y hábitat[editar | editar la fonte]

Vive al este d'andar, siendo nativu d'Arxentina, Bolivia, Brasil, Colombia, Ecuador, Guayana Francesa, Guyana, Paraguái, Perú, Surinam, Trinidá y Tobagu, y Venezuela.[1]

Habita montes húmedos subtropicales, montes húmedos tropicales, tierres baxes, montes montascosos tropicales y subtropicales, y montes deterioraos.

Comportamientu[editar | editar la fonte]

Canta pocu, una serie de notes “chip” débiles.[5]

Alimentación[editar | editar la fonte]

Solitario, visita flores a baxu altor, pero puede xubir hasta l'estratu mediu del monte (xeneralmente'l machu).[5] Foi reparáu nel sureste de Pará, Brasil, alimentándose nel cantu de montes secundarios em flores de Helicteres ovata, xunto a exemplares de la especie esmeralda gorgiazul (Chlorostilbon notatus).[8]

Reproducción[editar | editar la fonte]

Como les otres especies del xéneru, constrúi un nial en forma de taza.[8]

Sistemática[editar | editar la fonte]

Descripción orixinal[editar | editar la fonte]

La especie T. furcata describióse per primer vegada pol naturalista alemán Johann Friedrich Gmelin en 1788 sol nome científicu Trochilus furcatus; llocalidá tipo «Cayenne».[2]

Taxonomía[editar | editar la fonte]

Forma una superespecie con Thalurania ridgwayi, Thalurania colombica y Thalurania fannyi; les llendes ente les especies permanecen pocu escamplaes y los cuatro fueron consideraes conespecífiques. Alternativamente, la mayoría de les formes con corona más apagada y envés más verde son delles vegaes separaes na presente especie dende'l grupu de les otres trés como especies con corona brillosa y más violeta nel envés. La mayoría de les subespecies anguaño reconocíes tán basaes en variaciones de la coloración del machu adultu, y delles son dudosamente válides. Les races baeri y eriphile, con frente verde brillante, nel pasáu fueron dixebraes como T. eriphile, pero esta postrera crucia coles races de corona apagada axacentes en Brasil, indicando falles potenciales n'atribuyi-y importancia taxonómica a esti fechu. La raza jelskii representa zona de cruzamientu de viridipectus, simoni y boliviana; furcatoides crucia con balzani y baeri onde les zones de distribución se superponen nel centru y centro norte de Brasil. “Thalurania lerchi”, conocida por pieles en Bogotá, ye, aparentemente, un híbridu de la presente especie con Chrysuronia oenone; “Eucephala scapulata”, conocida por un únicu exemplar na Guayana Francesa, ye, probablemte, un híbridu de la presente especie con Chlorostilbon notatus. La raza propuesta taczanowskii (nordeste de Perú) nun ye xebrable de viridipectus con credibilidá.[2]

Subespecies[editar | editar la fonte]

Según Clements 6.8 reconócense 12 subespecies,[9] cola so correspondiente distribución xeográfica:[2]

  • Thalurania furcata baeri (Hellmayr, 1907) - nordés y centru de Brasil al sureste de Bolivia y noroeste y centro norte d'Arxentina.
  • Thalurania furcata balzani (Simon, 1896) - centro norte de Brasil, al sur del Amazones.
  • Thalurania furcata boliviana (Boucard, 1894) - fasteres de los Andes y tierres baxes axacentes del sureste de Perú y nordeste de Bolivia.
  • Thalurania furcata eriphile (Lesson, 1832) - sureste de Brasil, axacencies de Paraguái y nordés d'Arxentina (Misiones).
  • Thalurania furcata fissilis (Berlepsch & Hartert, 1902) - este de Venezuela y estremu oeste axacente de Guyana y nordeste de Brasil.
  • Thalurania furcata furcata (Gmelin, 1788) - estremu este de Venezuela, les Guayanes y nordeste de Brasil (norte del Amazones).
  • Thalurania furcata furcatoides (Gould, 1861) - rexón al sur del baxu Amazones al este de Brasil.
  • Thalurania furcata jelskii (Taczanowski, 1874) - mayor parte del este de Perú y axacencies de Brasil.
  • Thalurania furcata nigrofasciata (Gould, 1846) - sureste de Colombia, noroeste de Brasil (alto Ríu Negru) y estremu sur de Venezuela.
  • Thalurania furcata refulgens (Gould, 1853) - nordeste de Venezuela.
  • Thalurania furcata simoni (Hellmayr, 1906) - rexón al sur del altu Amazones nel estremu este de Perú y oeste de Brasil.
  • Thalurania furcata viridipectus (Gould, 1848) - fasteres al este de los Andes y tierres baxes axacentes del este de Colombia, esti d'Ecuador y nordeste de Perú.

Según otres clasificaciones[10][2] son 13 les subespecies, incluyendo:

  • Thalurania furcata orenocensis (Hellmayr, 1921) - rexón del altu Orinoco al sur de Venezuela.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 1,2 BirdLife International (2012). «Thalurania furcata» (inglés). Llista Roxa d'especies amenazaes de la UICN 2014.2. Consultáu'l 25 d'ochobre de 2014.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 (Thalurania furcata) en IBC - The Internet Bird Collection. Consultada en 28 d'abril de 2014.
  3. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J. «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Quinta parte: Strigiformes, Caprimulgiformes y Apodiformes)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 47 (1):  páxs. 123-130. ISSN 0570-7358. https://www.seo.org/wp-content/uploads/tmp/docs/vol_47_1_quinto.pdf.  Consultáu'l .
  4. Zafiro golondrina (Thalurania furcata) (Gmelin, 1788) en Avibase. Consultada en 28 d'abril de 2014.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Ridgely, Robert, Thalurania furcata, p. 150, en Gwyne, John, Ridgely, Robert, Tudor, Guy & Argel, Martha, 2010. Aves do Brasil Vol.1 Pantanal e Cerrado. Editora Horizonte. ISBN 978-85-88031-29-6
  6. 6,0 6,1 Aves de Suramérica: guía de campu Collins/Jorge Rodríguez Mata; Francisco Erize; Maurice Rumboll - 1a. ed. - Buenos Aires: Letemendia Casa Editora: Harper Collins Publishers, 2006; p. 276. ISBN 987-21732-9-X
  7. Arthur Grosset. Fork-tailed Woodnymph Thalurania furcata. Arthur Grosset's Birds. Consultáu n'abril de 2008.
  8. 8,0 8,1 Guia de Campu Avis Brasilis – Avifauna brasileira / Tomas Sigrist; ilustráu por Tomas Sigrist – São Paulo: Avis Brasilis, 2013; p.258. ISBN 978-85-60120-25-3
  9. Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson. 2013. The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.8. Downloaded from http://www.birds.cornell.edu/clementschecklist/download/
  10. Thalurania furcata (Gmelin, 1788). En ITIS -Integrated Taxonomica Information System. Consultáu en 28 d'abril de 2014

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]