Subgrupu galaicu-portugués

De Wikipedia
Llingües y dialeutos descendientes del idioma galaicu portugués n'Europa:      Idioma gallegu      Idioma portugués

Les llingües gallegu-portugueses formen un subgrupu língüistico dientro del grupu ibero-occidental que toma les siguientes llingües:

L'antiguu galaicoportugués foi l'orixe d'esti subgrupu.

Carauterístiques y orixe d'estes llingües[editar | editar la fonte]

Kurt Baldinger, describe perfectamente'l calter d'esti subgrupu al señalar que les llingües gallegu-portugueses amuesen el típicu doble aspeutu conservador y revolucionariu d'una zona marxinal. Al pie de les traces fondamente revolucionaries, como la perda la -n- intervocálica (o la nasalización), la perda de la -L-, el pasu de los grupos pl-, cl-, fl- a ch, opónense traces conservadores -especialmente de tipu léxicu- y sintácticu.[1]

Provincies de la Hispania tres Dioclecianos

Los traces conservadores de les llingües gallegu-portugueses xustificar pola forma y l'orixe del procesu de romanización del noroeste peninsular, procedente ensin batura a duldes del Sur y concretamente dende la Bética, (la rexón más tempranamente romanizada de la península). Xustifícase asina, que nel galaicu-portugués al igual que nel restu de les llingües iberoocidentales calténganse pallabres consideraos como arcaismos yá nel llatín itálicu del sieglu I, (anterior a la romanización del Noroeste peninsular), asina'l caltenimientu de cuius, cuia, cuium , que yá en Cicerón ye un arcaismo, el caltenimientu de 'fabulari' frente a 'parlare', (cast. falar, port. falar., etc.), 'quaerere' frente a 'volere', 'percuntari' frente a 'questionare', campsare, etc.[2] Como señalaba Griera en 1922, yá dende antiguu punxérase de manifiestu la teoría de los dos direiciones na romanización de la península ibérica, lo cual confírmase pola división de la peninsular en dos provincies citerior y ulterior, representatives de los centros de poder del imperiu asitiaos na Bética y la Tarraconense. Verdaderamente les zones d'influencia nun se correspuenden colos grupos llingüísticos estudiaos, pero debe de tenese presente que la incorporación a la romanidá de los territorios del norte ye posterior a dicha división. Para Meyer Lübke estos dos centros de romanización, presenten grandes contrastes de tipu cultural, lingüísitco, etc. A la Bética, cola so floreciente cultura ciudadana y la so activa vida cultural opónse'l calter decididamente militar y vulgar de la Tarraconense. A esta diferenciación cultural y social respondería de xuru el calter conservador del Sur, pol que s'esplicaría'l calter tamién conservador del portugués: caltenimientu de la -O final, de los grupos AI, AU, MB, de la distinción ente les vócales o y y cerradasa y abiertes, pero tamién el calter más abiertu a les innovaciones del Noroeste.

Otra manera, los traces innovadores, tales como la perda de -n- y -l- (y nun campu daqué más amplio tamién la palatización de los grupos pl-, cl-, fl-), produciéronse primeramente, namái, nel ángulu NON de la península falta nos documentaos mozárabes y nos topónimos del centru y sur-, siendo llevada por Reconquistar escontra'l Sur. Debe de tenese en cuenta que la provincia de Gallaecia, creada nel 216 por Caracalla, entendía la mayor parte de les actuales provincies de Llión y Asturies, calteniendo cierta autonomía mientres el periodu de les invasiones xermániques. La configuración provincial romana esplica munches de les carauterístiques de les llingües del NON peninsular, non yá nel ámbitu gallegu-portugués sinón tamién nel lleonés y nel asturianu occidental. Esti territoriu identifícase amás col sistema d'organización social prerromanu identificáu pol signu de la C invertida, que ye tan frecuente na epigrafía del cuadrante noroccidental de la península. Los arqueólogos pretendieron rellacionar esti símbolu con una manera d'organización social que venceyaría a los diversos poblaos dientro d'un marcu territorial concretu, frente a otru tipu d'organizaciones suprafamiliares evidenciadas na epigrafía so los términos gens, gentilitas y xenitivos en plural, más comunes nel centru de la península.[3]

Mapa llingüísticu de les llingües prerromanes

En rellación a la -n- caediza, diverses investigaciones confirmaron esti influxu Norte-Sur de Reconquistar. Asina, Herculano de Carvalho, argumentó esti enclín nel campu de los oxetos d'usu práuticu, refiriéndose a dos tipos de triyu que fueren llevaos, con Reconquistar, escontra'l Sur, xunto con toa una terminoloxía propia: malho - mangual - moual, como nomes de preséu, pírtigo y mangoeira - moueira como denominación de los dos pieces principales del triyu (mangu y mazu). Nel so llibru, que sigue la llinia de les investigaciones de Worter und Sachen, “se encontra pela primeira vez em Portugal um estudo metódico do português —aqui restringido à terminologia da debulha— seguindo o avançar do português setentrional para o sul durante a reconquista em todas as suas fases, tomando em consideração ainda a acção dos centros, que se formaram no curso da história, para as suas regiões”. Sía como fuera ye esta traza, del tratamientu de la nasalidá, el que más va contribuyir a cohesionar toes estes llingües nun grupu específicu estremáu del restu de les demás llingües peninsulares".

Otru de les traces de les llingües gallegoportugueses ye l'enclín a la sonoridá de les oclusives, recuérdese que les llingües del grupu celto-atlánticu desconoz munches de les oclusives sordes. Esta traza ye común a tola romania occidental hasta la llinia Spezia Rimini, y como ye conocíu dio llugar a la sonorización de les sordes intervocáliques cipolla>cebolla, Lepere>Llebre, según grafíes calteníes yá dende'l sieglu II, sonorización que ye anterior a la cayida de la vocal postónica interna.[4] Nes llingües gallegoo portugueses atopamos una manifestación propia d'esti superestratu na velarización de les consonantes interiores arrexuntaes saltu>souto, altarium>outeiro, agru>eiro>flagrare, fructum>fruito, flagrare>cheirar, etc.[5]

Primeros documentos del subgrupu gallegu-portugués[editar | editar la fonte]

Anque los primeros testos en llingua gallegu-portuguesa son relativamente tardíos frente al castellán, siendo los primeres documentaos del sieglu XII, les particularidaes fonétiques esenciales d'estes llingües son anteriores al sieglu X, la perda de -N- ta documentada direutamente dende'l sieglu IX [850 mendiz 194, 882 elemosias, 959 moimenta, 968 Coinbrie, etc.] 195,y la perda de -L- dende'l sieglu X [919 Froiai, Froiaz; 959 Floiaz, 983 Froia; Vasconcelos, Liçõye, páx. 291, cita: 995 Fiiz < FELICE, Fafia > FÁFILA] 196. El documentu lliterariu más antiguu de los conocíos güei ye la cantiga satírica Ora cara ost'o senhor de Navarra de Joam Soares Paiva, escrita hacia l'añu 1200. D'empiezos del sieglu XIII daten los primeros documentos non lliterarios en gallegu, testamentu d'Elvira Sánchiz, (1191), Noticia de Tortu (1211), el Testamentu de Afonso III de Portugal (1214) y Fueru de Castro Caldelas (1228).

Tabla comparativa[editar | editar la fonte]

Espónse de siguío un cuadru comparativu de les llingües de la familia galaicoportuguesa con referencia al llatín y la so traducción al castellán.

Llatín (ac.) Gallego-portugués Portugués Gallego Eonaviego Fala de xalima Xudeo portugués Castellán
altu(m) outo alto alto alto altu (...) alto
árbor(em) árvol árvore árbore árbol (ant. árbole) arbole árvol árbol
asciata(m) aixada enxada aixada eixada essada (...) azada
áuru(m) ouro ouro ouro ouro ouro oro/oyro oru
quáttuor(rum) quatro quatro catro cuatro cuatru kuatro cuatro
brácchiu(m) braço braço brazu brazu brazu braço brazu
cǽlu(m) ceo ceu ceo cêlo ceu ceo cielu
cláve(m) chave chave chave chave chavi zhave llave
cena (m) cẽa ceia cea cía cea çea cena
caballu (m) cavalo cavalo cabalo cabalo/caballu cabalu kabalo caballu
dígitu(m) deu deu deu dido deo deu deu
dubitā(m) dúbida/dulda dúvida dúbida débeda (ant. tb dolda) dúbida estreme dulda
dúōs/duas dous/duas dois/duas dous/dúas dous/dúas dois /dúas dous /dúas dos
hómo ú
hómine(m)
home homem home hòme home home home
líbru(m) livro livro llibro llibru/llibro llibru llibro llibru
lūna(m) lũa lua lúa lúa/llúa lua luah lluna
llana(m) lãa lá/llá (ant. lã/llã) lan laah llana
mānu(m) mão mão man mao man manym mano
multu(m) muito muito moito muito mutu muyto enforma
integru(m) enteiro inteiro enteiro enteiro enteiro enteyro enteru
nócte(m) noite noite noite noite noiti noyte nueche
péctu(m) peito peito peito peito peitu peyto pechu
planu (m) chão chão chan chao chau zhao llanu
plenu (m) chẽo cheio cheo chen/chío cheu zheo llenu
quī / quem quem quem quen quèn quen ken quien
súcu(m) çume sumu zume zume sumi çumo zusmiu
tabula (m) taboa tábua táboa traba táboa taboah tabla
parete(m) parede parede parede parede paréi parede paré
ūna(m) ũa uma unha úa üa üah una
cerasium cereija cereja cereixa cereixa zereija (...) cereza
vétulu(m) vellu velho vellu vèyo vellu velyo vieyu
vicinnus(m) vezinno vizinho veciño vecín/vecío vizinho vezino vecín
Llatín Gallego-portugués portugués Gallego Eonaviego Fala de xalima Xudeo portugués Castellán

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Baldinger, Kurt, Die herausbildung der Sprachräume auf der Pyrenäenhalbinsel Querschmitt durch die neveste Foschung, und Versuch einer Synthese Akademie-Verlag, Berlín(1958), p. 132
  2. Vease Silva Neto, S. Histaria da Língua Portuguesa, Rio de Janeiro 1952, p. 115 ss. y 259 y ss.
  3. Vide. Cid López, Rosa María, «La sociedá Ástur so la dominación Romana. Pervivencies Indíxenes» n'Hestoria d'Asturies, Uviéu 1.990, p. 164 y 165.
  4. Watburg, W., "La fragmentación llingüística de la Romania, Gredos Madrid, 1952 páxs. 46-49
  5. Tovar, A. «La sonorización y la cayida de les intervocáliques y los estratos indoeuropeos en Hispania», n'Estudios sobre les primitives llingües hispániques, Buenos Aires 1942, p. 127 y ss.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]