Real Alcázar de Sevilla

Coordenaes: 37°23′04″N 5°59′28″W / 37.38443°N 5.99119°O / 37.38443; -5.99119
De Wikipedia
Real Alcázar de Sevilla
 Patrimoniu de la Humanidá UNESCO
Bien d'Interés Cultural
Reales Alcázares (es)
alcázar (es) Traducir, palaciu, obra hidráulica (es) Traducir, sepultura, monumentu y alcázar (es) Traducir
Llocalización
País España
Autonomíasimple Andalucía
Provincia provincia de Sevilla
Conceyu Sevilla
Coordenaes 37°23′04″N 5°59′28″W / 37.38443°N 5.99119°O / 37.38443; -5.99119
Real Alcázar de Sevilla alcuéntrase n'España
Real Alcázar de Sevilla
Real Alcázar de Sevilla
Real Alcázar de Sevilla (España)
Real Alcázar de Sevilla alcuéntrase en Sevilla
Real Alcázar de Sevilla
Real Alcázar de Sevilla
Real Alcázar de Sevilla (Sevilla)
Arquiteutura
Estilu Arte andalusí (es) Traducir
Superficie 9,8 ha
Patrimoniu de la Humanidá
Referencia 383-002 y 383bis-002
Rexón Europa y América del Norte
Inscripción )
BIC RI-51-0001067[1]
Web oficial
Cambiar los datos en Wikidata
Catedral, Alcázar y Archivu d'Indies en Sevilla
Patrimoniu de la HumanidáUNESCO
Patiu de les Doncelles nel Alcázar de Sevilla. Error de Lua en Módulu:Mapa_de_llocalización na llinia 393: Minutes were provided for longitude without degrees also being provided.
Llugar  España
Criterios Cultural: I, II, III, VI
Referencia 383
Inscripción 1987 (XI Sesión)
Área Europa y
América del Norte
Cambiar los datos en Wikidata

El Real Alcázar de Sevilla ye un alcazre o palaciu fortificáu compuestu per zones construyíes en distintes etapes históriques. Anque'l palaciu orixinal edificar na Alta Edá Media, caltiénense delles muertes d'arte islámicu y, de la etapa posterior a la conquista castellana, un espaciu palaciegu mudéxar y otru d'estilu góticu. En reformes posteriores añadiéronse elementos renacentistes, manieristes[2] y barrocos.[3]

Muralla esterior y puerta del Lleón.

Ye la residencia de los miembros de la Familia Real Española cuando visiten Sevilla.[4] Esto fai que sía'l palaciu real n'usu más antiguu d'Europa.[5] La Unesco declarar Patrimoniu de la Humanidá, xunto a la catedral de Sevilla y al Archivu d'Indies, nel añu 1987.[6]

En 2016 recibió 1.621.355 visitantes, unes cifres bien similares a les de la catedral de Sevilla, convirtiéndolo nel sestu monumentu más visitáu d'España.[7]

Historia[editar | editar la fonte]

Esta parcela tuvo ocupada dende'l sieglu VIII e.C.[8] Atopáronse restos d'un edificiu romanu del sieglu I, del cual nun se conoz con certidume la so función.[9] Esti inmueble del sieglu I estender dende'l patiu de Banderes hasta l'interior del actual Alcázar. Sobre'l so ruines edificóse una ilesia paleocristiana, identificada por dalgunos como la basílica de San Vicente, que foi unu de los trés templos principales de la ciudá mientres la dómina visigoda. D'esti primitivu templu atopáronse dellos restos nel patiu de Banderes.[9] Dellos capiteles y fustes d'esti templu aprovechar pal palaciu de Pedru I. La llábana del obispu Honorato, que probablemente s'atopaba nesta ilesia, atópase na actualidá na catedral.[9]

Etapa islámica[editar | editar la fonte]

Llenzu de muralla nel patiu de la Montería. Los sos elementos más antiguos daten del sieglu XI.

Nel 914 los omeyes construyeron una alcazaba con una muralla cuadrangular xuntada a l'antigua muralla romana de la urbe. L'únicu accesu conocíu a esta alcazaba yera per una puerta que s'atopaba onde anguaño s'atopa casar númberu 16 del patiu de Banderes.[8] Esta entrada consistía nun arcu del que se caltién la jamba norte.[8] Nel interior había delles dependencies simples adosaes a los murios, como almacenes, caballerizas y cuarteles.[8]

Tres la perda de control cordobés sobre Isbilya, creóse una aristocracia abbadí na ciudá. Esta realizó una refecha actividá constructiva. A mediaos del sieglu XI, la alcazaba ampliar escontra'l sur, doblando la so superficie. Creóse una nueva entrada con un castillete de control, del cual caltiénse una doble puerta de ferradura na cai Joaquín Romero Murube.[8] Nel interior asitiáronse una serie de pequeños edificios y probablemente hubo un edificiu principal, palaciegu, onde anguaño ta'l palaciu Góticu. Na segunda metá del sieglu XI el rei Al-Mutamid amplió la fortaleza escontra l'oeste y construyéronse dellos edificios palaciegos. Este foi'l primitivu Alcázar de la Bendición (Al-Mubarak). De los dos alcazabas y del Alcázar d'Al-Mutamid solamente queden delles muertes nes muralles.[8]

Nel sieglu XII los almohades reformaron por completu tou esti espaciu. Crearon un sistema de muralles que xunía l'Alcázar con otres fortificaciones hasta'l calce del Guadalquivir. L'Alcázar llegaba hasta la torre de Abd el Aziz, asitiada na actual avenida de la Constitución. Nel interior construyeron una decena d'edificios nuevos y más grandes.[8] Les muralles del Alcázar pasaron, amás, a ser parte d'unes nueves y reformaes fortificaciones pa la defensa de la ciudá. Estes obres defensives remataron a empiezos del sieglu XIII cola construcción de la torre del Oru.[8]

Etapa cristiana[editar | editar la fonte]

Fernandu III nun realizó nenguna actuación nel alcázar. La corte cristiana vivió mientres décades nos antiguos espacios almohades.[8] Ente 1252 y 1260 Alfonsu X aprovechó l'espaciu del edificiu principal pa construyir el palaciu Góticu.[10] Los demás edificios del Alcázar almohade fueron reformaos pal so posterior usu.[8] Nel sieglu XIV el rei Pedru I baltó tres edificios palatinos almohades pa construyir el palaciu Mudéxar, que s'adosó al palaciu Góticu alfonsí.[8] La construcción empezó en 1356[11] y, según les inscripciones del propiu Alcázar, remató en 1364.[12]

En 1366 empezó una guerra civil qu'enfrentó a Pedru I col so hermanascu Enrique II.[13] Esta terminó cola muerte de don Pedro en 1369, polo que nun paez que pudiera vivir nél por enforma tiempu.[14]

L'Alcázar y la monarquía española[editar | editar la fonte]

A lo llargo de la historia, l'Alcázar foi l'escenariu de diversos acontecimientos rellacionaos cola Corona española. Ente 1363 y 1365 foi visitáu polos diplomáticos de la Corte de Granada Ibn Jaldún, filósofu, y Ibn al-Jatib, cronista y poeta, pa roblar un tratáu de paz col rei don Pedro.[15] En 1367 el príncipe de Gales unvió a los diplomáticos ingleses Neil Loring, Richard Punchardoun y Thomas Balastre a esti Alcázar p'atopase con don Pedro y cobrar unos pagos.[16]

En 1477 los Reis Católicos llegaron a Sevilla, utilizando la cortil como aposentu, y un añu dempués, el 14 de xunu de 1478, nació nel palaciu'l so segundu fíu, el príncipe Juan. Conozse qu'esti partu real foi asistíu por una partera sevillana conocida como "la Ferradera" y que cuntó cola presencia, como testigos designaos pol rei Fernando, de Garci Téllez, Alonso Melgarejo, Fernando de Abrejo y Juan de Pineda, según marcaben les normes castellanes, pa estenar la menor dulda de que'l fíu yera de la reina.[17] En 1526 celebrar nel Alcázar la boda de Carlos I cola so prima Sabela de Portugal.[18]

En 1823, por cuenta de la intervención militar de los Cien Mil Fíos de San Luis, la familia real, con Fernandu VII a la cabeza, moró en Sevilla mientres dos meses, nos que l'Alcázar sirvió de residencia real. Coincidiendo con esta estancia real, el 17 d'abril de 1823 nació na ciudá, l'infante Enrique de Borbón y Borbón-Dos Sicilies, fíu del infante Francisco de Paula de Borbón y Luisa Carlota de Borbón-Dos Sicilies, y al que'l rei Fernandu VII concediólu, dellos díes dempués de la so nacencia, el títulu de duque de Sevilla.[19]

Por decretu de 22 d'abril de 1931, el Gobiernu de la II República española, a propuesta del so ministru de Facienda, Indalecio Prieto, dexó l'Alcázar y los sos xardinos al conceyu de Sevilla.[20] L'últimu acontecimientu rellacionáu cola monarquía foi'l 18 de marzu de 1995, en que se celebró la xinta y receición por cuenta de la boda de la infanta Elena, fía del rei Xuan Carlos I, con Jaime de Marichalar.[21]

Estancies[editar | editar la fonte]

Planu del Alcázar
1-Puerta del Lleón
2-Sala de Xusticia y patiu del Yelsu cyan
3-Patiu de la Montería rosa
4-Cuartu del Almirante y Casa de Contratación crema
5-Palaciu Mudéxar o de Pedru I coloráu
6-Palaciu góticu azul
7-Estanque de Mercuriu
8-Xardinos verde
9-Apeaderu mariellu
10-Patiu de Banderes

Puerta del Lleón[editar | editar la fonte]

Na muralla esterior atópase la puerta del Lleón. Ente'l dintel d'esta puerta y so un matacán estendíase una pintura d'un lleón, de la que se desconoz el so orixe,[22] anque yá apaez nos dibuxos realizaos por Richard Ford en 1832.[23] Esta pintura foi restaurada por Joaquín Domínguez Bécquer, en 1876.[22] En 1892 la pintura foi sustituyida por un mural d'azulexos diseñáu por Manuel Tortosa y Fernández, col asesoramientu históricu de José Gestoso. L'azulexu foi realizáu na fábrica de Mensaque.[22] y representa tamién un lleón, d'estilu góticu, qu'apaez sosteniendo un crucifixu cola garra derecha y con una bandera so la so garra esquierda. Sobre'l pechu hai una filacteria na que se llee en llatín Ad utrumque, que significa "tanto".[22]

La denominación de puerta del Lleón probablemente date del sieglu XIX. Históricamente esta puerta fuera conocida como de la Montería. Según Ortiz de Zúñiga (sieglu XVII) llamóse asina porque yera por onde salía'l rei colos sos monteros pa dir de caza.[24] Esta hipótesis tien base, una y bones el padre de Pedru I, Alfonsu XI, yera tan aficionáu a la caza qu'escribió un llibru sobre montería.[24] Según José Gestoso, el nome yera porque la puerta taba decorada con relieves d'una cacería.[24] Nel llau esquierdu del arcu aprecien los relieves de dos medallones polibulados bien foliaos. N'unu d'ellos aprecia daqué similar a un animal cuadrúpedu.[24]

Pasada la puerta aportar al patiu del Lleón. Al fondu de dichu patiu hai un llenzu de muralla almohade con tres pórticos.[25] Esta muralla paez ser reforzada darréu. Amás, los arcos fueron d'herradura pero na dómina cristiana fueron tresformaos n'arcos de mediu puntu.[25] Tres esti llenzu de muralla atopa'l patiu de la Montería.[26]

Sala de Xusticia y patiu del Yelsu[editar | editar la fonte]

Sala de Xusticia.
Artesonado de la sala de Xusticia.

A la sala de Xusticia apuértase s'apuerta pol patiu del Lleón.[26] Ye d'estilu mudéxar y foi construyida nel reináu d'Alfonsu XI.[27] Ye una sala de planta cuadrada y una bóveda de artesonado (qubba).[28] Nella hai un escudu de la Orde de la Banda, creada por Alfonsu XI en redol a 1340.[29] La sala sería realizada ente 1340 y 1350.[30] Sicasí, anque la sala foi fechada nel reináu d'Alfonsu XI gracies, ente otros detalles, a esti escudu, l'escudu d'esa orde tamién apaez n'otros llugares del palaciu decoraos nel reináu del so fíu, Pedru I.[31][32] Guarda semeyanza cola sala de Comares de la Alhambra.[28] Nos sieglos XVI y XVII yera conocida como sala de los Conseyos. Lo más probable ye que fuera una sala almohade usada p'axuntar un conseyu (maswar) y que fora reformada con arte mudéxar polos cristianos, que siguieron usándola pal mesmu fin.[33] Probabemente, esta fora a sala onde taba'l tribunal presidíu por Pedru I, anque esisten otres hipótesis sobre'l so posible llocalización.[34] Nesti tribunal había tres graes de lladriyu con un tronu de piedra, anque esta estructura foi baltada antes de la visita de Felipe II en 1570.[33] Esta actuación disgustó a Felipe II,[35] que yera un gran almirador del rei don Pedro y que foi'l primeru n'indicar que tenía de llamáse-y "el Xusticieru".[36]

Parte sur del patiu del Yelsu. Ye unu de los pocos restos almohades que caltién l'Alcázar.

Pola sala de Xusticia aportar al patiu del Yelsu, que foi edificáu a finales del sieglu XII.[37] Nel llau sur hai unes columnes califales que sostenienen unos arcos con decoración (sebka) de yelsu.[37] Esta decoración cubre una portalada. Na portalada hai una entrada de dos arcos de ferradura con una columna nel centru. Sobre dintel d'esa entrada hai dos ventanes.[38] Na paré opuesta hai una salida tapiada con tres arcos de ferradura d'estilu califal cordobés.[39] Al igual que n'otros llugares del Alcázar, nesti patiu realizáronse delles reformes a lo llargo de la so historia.[38][39] Tol muriu onde s'atopaba la arquería de sebka atopóse tapáu. Foi afayáu por Francisco María Tubino a finales del sieglu XIX. El marqués de Vega-Inclán, entós conservador del Alcázar, encargó en 1912 la so recuperación y restauración al arquiteutu José Gómez Millán.[40]

Patiu de la Montería[editar | editar la fonte]

Ye'l patiu principal y ta presidíu pela puerta del palaciu de Pedru I.[41] Nes parés hai arcos de mediu puntu que fueron tapiaos nel sieglu XV.[42] A la derecha atopábense les estancies de la Casa de Contratación.[41]

Cuartu del Almirante y Casa de Contratación[editar | editar la fonte]

Retablu de la Virxe de los Navegantes, realizáu por Alloñar Fernández ente 1531 y 1536.

Los Reis Católicos aprobaron la creación, en 1503, de la Casa de Contratación d'Indies. Este foi un organismu institucional encargáu de regular les rellaciones col continente americanu. Realizaba llabores de remisión y receición de mercancíes, actuaciones de calter téunicu científicu y actividaes xudiciales.[43]

La Casa de Contratación tomó dende los edificios occidentales del patiu de la Montería hasta la plaza de la Contratación, onde tenía la so fachada principal. En 1717 esti organismu treslladar a Cádiz. Esta institución sumió en 1793.

Dende'l patiu de la Montería aportar al cuartu del Almirante,[3] onde destaquen los siguientes cuadros: La inauguración de la Esposición Iberoamericana de 1929, que preside la estancia, obra del pintor Alfonso Grosso; Les acabadures de san Fernando, de Virgilio Mattoni; Tomar de Loja por Fernando'l Católicu, obra d'Eusebio Valldeperas; y les semeyes de Fernandu VII y María Cristina de Nápoles de Carlos Blanco, fechaos nel primer terciu del sieglu XIX.

De siguío, tópase la denomada sala d'Audiencies, tresformada en capiya nel sieglu XVI. Ta cubierta con una rica cubrición de tracería del sieglu XVI con adornos xeométricos. La capiya tien una grada de piedra adosada al muriu que percuerre'l perímetru de la sala, y presidiendo la estancia atopa un retablu con forma de trípticu. Nel centru atopa la Virxe de los Navegantes. Hai dos santos en dos talos llaos; san Sebastián y Santiago, patrón d'España, nun llau, y san Telmo y san Xuan Evanxelista nel otru. Trátase d'una obra d'Alejo Fernández,[44] ellaborada ente 1531 y 1536.[45]

Patiu del Cruceru[editar | editar la fonte]

Patiu del Cruceru.

Trátase d'un patiu rectangular axardináu. Ta estremáu en cuatro por sebes de mirto y nel interior de los cuadrantes hai sebes de bonetero, árboles de Xúpiter, palmeres, buganvillas y xazminos.[46]

Foi un patiu almohade reformáu cuando Alfonsu X realizó les sos obres gótiques nel Alcázar. Tamién se fixo una reforma manierista nel sieglu XVI.[47] El patiu foi un espaciu estremáu en cuatro por dos corredores perpendiculares con bóvedes de crucería.[48]

El terremotu de Lisboa de 1755 fundió o baltó les diverses partes d'esta zona. Na segunda metá del sieglu XVIII realizaron delles obres nel patiu del Cruceru y nel palaciu Góticu.[47] La fachada del palaciu Góticu que daba al patiu del Cruceru foi reformada por completu n'estilu barrocu. Tamién se remocicaron les otres fachaes del patiu.[48] Soterróse tol xardín pa poner el so suelu al nivel del suelu de los salones.[48] Se tapiaron los llaterales de los corredores del patiu y estos quedaron como cámares soterrañes.[48] La galería central de la dómina alfonsí, con bóvedes de crucería, tien un banzáu.[48] A esta galería central, conocida como baños de María Padilla, puede aportase dende los xardinos.[47]

Palaciu Mudéxar o de Pedru I[editar | editar la fonte]

Portada del palaciu de Pedru I, nel patiu de la Montería.

Foi construyíu xunto al palaciu Góticu d'Alfonsu X.[49] Pedru I, sobremanera en Tordesillas y Sevilla, emplegó la epigrafía árabe pa eponderar les sos virtúes. Esto debe a que, a partir del sieglu XIV, los monarques castellanos dexen de copiar los enclinos europeos pa inspirase nos modelos andalusíes. Esto fixo qu'esti palaciu de Pedru I allugara diverses escritures n'árabe eponderando la so figura.[50][51]

La madera emplegada nos artesonados (aljarfes), les puertes con lacerías y los marcos de les ventanes suel ser de pinu.[52] Estes lacerías son doraes o policromadas.[53]

Tien una primer planta que nun s'estiende por tola planta baxa, sinón solo por delles estancies.[54]

Portada[editar | editar la fonte]

La portada principal atopar nel patiu de la Montería. Na parte cimera hai un gran bistechu de madera, sosteníu por mocárabes doraos. Embaxo hai un mural d'azulexos con una inscripción n'árabe que fala del añu en que se concluyó l'edificiu.[51] Esti mural ta bordiáu por una inscripción en calteres góticos que diz: "el bien alto et bien noble et bien poderosu et bien conqueridor don Pedro pola gracia de Dios rei de Castiella et de Lleón, mandó fazer estos alcázares et estos palacios et estes portaes que foi fecho na era de mill et quatrocientos y dos años".[55]

La puerta d'entrada ye rectangular, con dintel adovelado decoráu con finu alaurique. A entrambos llaos hai dos talos arcos lobulaos decoraos con sebka y posaos en columnes de mármole.[42] Na banda cimera hai ventanes, geminadas en dos talos llaterales y tripartita n'espaciu central, con columnes de mármole sosteniendo los sos arcos lobulaos.[42]

Patiu de les Muñeques[editar | editar la fonte]

Patiu de les Muñeques.

La portada da accesu a un zaguán, del que sale un pasiellu que lleva al patiu de les Muñeques.[54] Créese qu'esta zona del palaciu taba destinada a la reina,[54] siendo este un patiu domésticu.[56] Foi sometíu a una reforma ente 1847 y 1855. En felicidá reforma añadióse una cornisa con mocárabes y un entresuelo neomudéxar ente la planta baxa y la primer planta.[57] Esta reforma foi dirixida por Juan Manuel Caballero y José Gutiérrez. Les diez columnes de mármole actual fueron realizaes pol marmolista José Barradas naquella reforma.[57]

El nome "de les Muñeques" ye antiguu. En 1637 l'historiador Rodrigo Caro especuló que podría llamase asina porque ende yera onde se criaba a los neños o porque ye un patiu bien pequeñu.[58] Na actualidá créese que puede debese a unes cares de neñes o muñeques qu'hai al empiezu de los arcos.[59]

Cuartu del Príncipe[editar | editar la fonte]

Aportar pola galería norte del patiu de les Muñeques. Recibe esti nome por Juan de Trastámara, fíu de los Reis Católicos, nacíu nel Alcázar en 1478. Na cubrición hai heráldica de los Reis Católicos.[60] El cuartu ta estremáu con arcos de yelsu en tres dependencies.[60] Según les cróniques de la dómina, foi nesta sala onde la Reina Isabel dio a lluz al Príncipe Juan, el so mallográu herederu.

Patiu de les Doncelles[editar | editar la fonte]

Trátase d'un patiu rectangular de 21x15 metros arredoláu por cuatro galeríes; dos de siete y dos de cinco arcos.[61] Nel centru hai un banzáu con grandes arriates fundíos un metro a entrambos llaos. Los llaterales d'estos arriates tán decoraos con arcos de mediu puntu enxareyaos. Los arcos lobulaos tán decoraos con sebka y relieves en yelsu.[62] Ente 1580 y 1584 tou esto foi soterráu[62] y asitióse una solería de mármole, pa la que se traxeron artesanos de Macael, Espera y Acán.[63] Los arriates y el banzáu fueron afayaos nunos estudios arqueolóxicos en 2002.[64]

En redol a la planta baxa había delles estancies que yeren accesibles pa los invitaos, ente que na planta cimera solamente había habitaciones privaes.[61] La planta cimera d'esti patiu foi reformada ente 1540 y 1572. D'esta dómina son los arcos de mediu puntu sofitaos en columnes de mármole con capiteles xónicos ellaboraes en Xénova por Antonio María Aprile da Carona y Bernardino da Bissone.[65] Les columnes de la planta baxa fueron sustituyíes ente 1560 y 1569 por otres llabraes na mesma ciudá italiana por Francisco y Juan Lugano y Francisco da Carona.[63]

Alcoba Real[editar | editar la fonte]

El patiu de les Doncelles, dende onde s'apuerta a delles estancies.

L'alcoba Real, que tamién foi llamada cuartu de los Reis Moros, tien el so accesu dende'l patiu de les Doncelles. L'interior ta estremáu en dos sales, que se comuniquen por una entrada con tres arcos de ferradura.[63] La primer sala a la que s'apuerta dende'l patiu, conocida como sala de los Pasos Perdíos, tien un artesonado del reináu de los Reis Católicos.[66]

Los sos murios cunten con frisos de yeserías[67] y ta cubierta por un artesonado del sieglu XV.[63] Les puertes que dan al patiu tán decoraes con lacerías, ente les que destaquen figures de seis brazos con forma circular.[68] Los dos ventanes d'esta estancia tán decoraes con estrelles y ruedes d'ocho brazos.[68]

Salón del Techu de Carlos V[editar | editar la fonte]

Dende'l patiu de les Doncelles se acccede tamién al salón del Techu de Carlos V.[68] Tien puertes de madera con lacerías mudéxares. Nel centru de los portones hai figures xeométriques d'ocho brazos en forma de ruedes.[68] Los dos postigos d'esti salón tán decoraes con estrelles de cuatro, seis y ocho puntes.[68]

Créese que pudo ser una capiya, pola inscripción sobre'l Corpus Christi qu'hai na puerta.[69] De ser asina, l'alcoba Real, que s'atopa al llau,[69] pudo ser un presbiteriu.[69] De toes formes, cabo la posibilidá de que la inscripción relixosa de la puerta fuera a cencielles por deséu de Pedru I.[69]

Recibe esi nome pol so artesonado, realizáu ente 1541 y 1543. Esti artesonado cunta con 75 casetones octogonales. Ye atribuyíu a Sebastián de Segovia.[70]

Salón d'Embaxadores[editar | editar la fonte]

Unu de los dos accesos con arcos de ferradura al salón d'Embaxadores (palaciu de Pedru I).
Cúpula del salón d'Embaxadores. Esisten otres cúpules similares n'España, como la de la escalera principal de la casa de Pilatos[56] de Sevilla y la cúpula de los Torrijos, de finales del sieglu XV, que s'atopa nel Muséu Arqueolóxicu Nacional.[71]

Les puertes de la entrada dende'l patiu de les Doncelles son del sieglu XIV. Son de madera con lacerías xeométriques decoraes con motivos vexetales.[68] Nes partes centrales de los portones hai figures d'ocho y doce brazos con forma de ruedes.[68] Tienen un trazáu de lefe nos márxenes.[68] Indiquen la fecha de terminación del palaciu Mudéxar; 1364.[12] Na parte esterior tienen inscripciones n'árabe allabando al señor del palaciu[12] y, na parte alta del llau interior, hai filacterias con calteres góticos[68] en llatín col salmu 54 y l'empiezu del Evanxeliu de san Xuan.[72]

El salón d'Embaxadores el llugar más suntuosu del palaciu.[73] Equí taba'l salón Al-Turayya o de les Pléyades del Alcázar Al-Mubarak o de la Bendición d'Al-Motamid.[74] El salón actual correspuende a la construcción de Pedru I. Tien planta cuadrada (qubba) y ta cubiertu por una cúpula semiesférica dorada. Esti tipu de cúpula respuende a un modelu que ye llamáu "media naranxa".[56][75] La cúpula foi realizada por Diego Ruiz en 1427.[56] Debaxo de la cúpula hai un arrocabe góticu con semeyes de monarques. Esti frisu de madera ye medieval, pero les semeyes fueron sustituyíos nuna reforma que tuvo llugar ente 1599 y 1600.[76] Son 56 tables pintaes por Diego de Esquivel n'orde cronolóxicu, dende Chindasvinto[76] hasta Felipe III. Pedru I asitiar na metá sur del panal.[75]

Nelles, los reis, identificaos pol so nome, apaecen en posición sedente y coronaos; na mano derecha porten una espada y na esquierda un globu terráqueo; nun nivel inferior ta'l so escudu d'armes y, más embaxo, el so periodu de reináu.[76] Percima de la serie dispónse un frisu corríu col escudu d'armes de Castiella y Lleón.[76]

Los murios, al igual que n'otres estancies del palaciu, tán decoraos con azulexos y yeserías.[77] Na parte cimera del salón hai balcones de madera construyíos a finales del sieglu XVI.[77]

En dos llaterales hai entraes con dos columnes de mármole que sostienen triples arcos de ferradura.[77]

Al pie de esti salón hai dos estancies, una al norte y otra al sur,[78] nes qu'hai distribuyíes 26 plaques de yelsu retayaes y perfilaes a buril por que les figures representaes destaquen sobre'l fondu de ataurique. Na sala norte miden 50 centímetros aproximao, y son daqué más grandes na sala sur. En dambes sales les plaques de yelsu representen reis, príncipes, caballeros, dames, torneos y animales fantásticos.[31] Estes escenes pueden tar inspiraes nel Llibru de la montería, escritu por Alfonsu XI,[31] y na Crónica troyana.[79] Esa crónica foi encargada por Alfonsu XI y realizada pol escribán y miniaturista Nicolás González. González terminar n'avientu de 1350, cuando Alfonsu XI yá fuera asocedíu por Pedru I.[79]

Salón del Techu de Felipe II[editar | editar la fonte]

Aportar a él al traviés d'una entrada nel salón d'Embaxadores. Esa entrada ye conocida como l'arcu de los Pavones, por tener decoración d'aves.[80] Trátase d'un salón rectangular con un ajimez que da al xardín del Príncipe.[15]

Primer planta[editar | editar la fonte]

La primer planta del palaciu Mudéxar foi realizada nel sieglu XIV por Pedru I, anque foi reformada polos Reis Católicos[81] y nel sieglu XIX.[81]

Ye conocíu como cuartu Real Altu.[81] Hai diverses estancies pal usu de los monarques. Na sala que sirvió de comedor nel sieglu XIX hai un cuadru de Murillo, El milagru de san Francisco Solano y el toru.[81] Ente estes estancies ta l'oratoriu de Sabela I, con un retablu d'azulexos realizáu por Niculoso Pisano en 1504.[81]

Palaciu Góticu[editar | editar la fonte]

Alfonsu X gobernó de 1252 a 1284.[82] Nel sieglu XIII góticu foi un estilu arquiteutónicu habitual n'España.[82] El rei Alfonso edificó'l so palaciu Góticu xunto al patiu del Cruceru.[48]

Les primeres noticies d'obres nel periodu del rei Alfonso daten del 22 de marzu de 1254, cuando ordenó que se fixera un conductu pa llevar agua del acueductu de los Caños de Carmona al interior del Alcázar.[83]

El palaciu Góticu del Alcázar foi reformáu por Carlos I, anque se caltuvo la estructura gótica de la planta baxa.[84] Los zócalos de les parés tán decoraos con azulexos realizaos por Cristóbal de Augusta ente 1577 y 1578, mientres el reináu de Felipe II.[85]

Capiya[editar | editar la fonte]

Probablemente, equí tuvo la capiya de San Clemente, creada en 1271.[86] Na actualidá ta presidida por un retablu de la Virxe de l'Antigua, realizáu nel sieglu XVIII por Diego de Castillejo y que contién una copia anónima de la esistente na catedral de Sevilla.

Gran Salón[editar | editar la fonte]

El Gran Salón,[87] tamién conocíu como sala de les Bóvedes o sala de Fiestes, cuenta con cuatro sargas encargaes por Alfonsu XIII al pintor Gustavo Bacarisas pal pabellón Real de la Esposición Iberoamericana de 1929. Les pintures de les sargas tán rellacionaes col navegación colombín.[88]

Al pie de ella hai una habitación más pequeña, conocida como sala Cantarera, que dende 2015 ye emplegada pa esposiciones temporales.[89]

Salón de los Tapices[editar | editar la fonte]

Foi reconstruyíu totalmente nel sieglu XVIII. La fachada d'esti salón ye la fachada sur del patiu del Cruceru.[90]

Ta decoráu con seis tapices de la conquista de Túnez por Carlos I, realizaos na década de 1730. Nel sieglu XVI realizaron una serie de tapices flamencos nel taller de Willem de Pannemaker sobre la conquista de Túnez por Carlos I con cartones dibuxaos por Jan Cornelisz Vermeyen (que tuviera presente nesi acontecimientu como pintor de la Corte)[91] y Pieter Coecke van Aelst. Nel sieglu XVIII Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marqués de la Ensenada, entamó la realización de nuevos tapices pa evitar la gastadura producida pol usu continuu de los tapices flamencos del palaciu madrilanu. En 1732 la Real Fábrica de Tapices encargó a Jacobo Vandergoten el Mozu la realización d'estos tapices. Realizó esti trabayu cola supervisión d'Andrea Procaccini y del so discípulu Domenico Maria Sani. Fueron realizaos con calcos de Jaime Alemán, que foi supervisáu por Procaccini. De los 10 tapices producíos na década de 1730 seis atopar nesta sala del Alcázar de Sevilla y los otros cuatro tán en Madrid. Los que s'atopen nel Alcázar de Sevilla son: El mapa, Toma de La Goleta, Toma de Túnez, L'exércitu acampa en Rada y Reembarque de La Goleta.[92]

Palaciu Góticu
Salón de Tapizar

Xardinos[editar | editar la fonte]

Los xardinos constitúin un elementu fundamental del Alcázar[93] Son los más antiguos de la ciudá y dende la so creación sufrieron grandes alteraciones que tresformaron el so trazáu primitivu.[93] Na Baxa Edá Media configurara un Alcázar con edificios de distintes dómines, pequeños patios axardinaos y grandes güertes.[94] Fueron reformaos nel sieglu XVI y a empiezos del sieglu XVII, calteniendo como heriedu musulmán el conceutu de xardinos compartimentados ensin nenguna vinculación ente ellos, al igual que lo habitual de les fontes baxes, los azulexos y les naranxales.[95]

El llau oeste de los xardinos dende un balcón de la galería del Grutesco.

Saliendo de los salones del palaciu Góticu aportar al conocíu como xardín de la China.[96] Los arriates tán dixebraos con sebes de mirto. Nellos hai llantaos un falsu pomelu. Esti xardín dixebrar de la zona del estanque de Mercuriu nel sieglu XVI, mientres el reináu de Felipe II.[97]

Estanque de Mercuriu[editar | editar la fonte]

L'estanque de Mercuriu, cola estatua renacentista, y la galería del Grutesco al fondu.

L'estanque de Mercuriu ye probable que se construyera nel periodu árabe como elementu d'almacenamientu y regulación pal suministru d'agua de tola alcazaba.[98]

Nel centru d'esti estanque hai una estatua de bronce de 1576 del dios griegu Mercuriu, diseñada por Diego de Pesquera y fundida por Bartolomé Morel. De los mesmos autores son la baranda qu'arrodia l'estanque, les figures de lleones sosteniendo escudos qu'hai nos sos ángulos y les 18 boles con remates piramidales qu'arrodien l'estanque.[99]

Galería de Grutesco[editar | editar la fonte]

Detrás del estanque de Mercuriu llevanta un muriu de 160 metros de llongura qu'avanza en direición noroeste-sureste polos xardinos y que compartimenta la zona verde en dos árees estremaes: a un llau los xardinos primitivos y pol otru, l'antigua zona de güertes que foi convertida tamién en xardinos a finales del sieglu XIX, nos qu'abonden les naranxales y llimonales.[100]

L'orixe d'esta construcción atopar nun antiguu llenzu de muralla almohade del sieglu XII, que sirvía como defensa militar y del hinchentes del ríu Tagarete. En 1612, l'arquiteutu Vermondo Resta tresformó la muralla na actual Galería de Grutescos decorada nuna de les cares de la muralla. La ornamentación consistió básicamente nel revestimiento de los murios con filaes de piedres distintes, l'enfoscáu y la pintura ente les piedres, con imitaciones de mármoles y frescos realizaos por Diego Esquivel d'escenes mitolóxiques clásiques. Los tresformamientos llegaron hasta'l sieglu XIX, cuando esta zona adquirió l'aspeutu que presenta anguaño.[100] Esta muralla cunta tamién con una galería cimera visitable dende tener una arrogante visión.[93]

Xardín de la Danza[editar | editar la fonte]

Baños de María Padilla. Atopar nuna cámara soterraña debaxo del patiu del Cruceru. Aportar a ellos por un pasaxe nos xardinos.

Baxando unes escaleres, xunto al estanque de Mercuriu, atópase'l xardín de la Danza. Esti xardín foi realizáu na década de 1570.[101] Por un pasaxe puede aportase a los baños de María Padilla, que son unos pasaxes abovedaos del sieglu XII.[101]

El nome ye por cuenta de qu'en el sieglu XVI había dos estatues nos dos columnes qu'hai na entrada[97] que representaben un sátiru y una ninfa baillando. Estes estatues fueron fotografiaes per última vegada por Jean Laurent nel sieglu XIX, pero na actualidá atópense sumíes.[101]

Nel centru hai una fonte baxa del sieglu XVI.[102]

Xardín de Troya[editar | editar la fonte]

El xardín de Troya.
Puerta del Privilexu, que traviesa la galería del Grutesco.

Trátase d'un patiu manierista axardináu.[103] Nel llau sur hai una galería con arcos de mediu puntu y detalles grutescos nes columnes que foi realizada por Vermondo Resta en 1606.[103]

Na primer planta del llau opuestu hai una galería con arcos de mediu puntu y columnes de mármole dóricu realizada por Lorenzo d'Uviéu na segunda metá del sieglu XVI. Equí hubo un llaberintu, pero suprimióse y asitióse un suelu nuevu en 1599.[103] A partir d'esti momentu dexó de llamase xardín del Llaberintu y pasó a conocese como "de Troya".[103]

Nel centru hai una fonte con una taza de mármole. La fonte foi asitiada ente 1675 y 1759.[103]

Xardín de la Galera[editar | editar la fonte]

Ta comunicáu col xardín de Troya por un arcu de mediu puntu y tamién por una escalinata con una estancia del palaciu de Pedru I. Tien cuatro arriates con diversa vexetación. Hai una columna de mármole con una inscripción n'homenaxe a Al-Motamid.[104]

Xardín de les Flores[editar | editar la fonte]

Nel centru hai un pequeñu estanque rectangular.[104] Tán los restos d'un pequeñu covarón construyíu a finales del sieglu XVI y que güei alluga un bustu de Carlos I.[104]

Xardín del Príncipe[editar | editar la fonte]

Xunto al xardín de les Flores atopa'l xardín del Príncipe. El so nome vien porque puede aportase a él dende'l cuartu del Príncipe, onde nació'l príncipe Juan nel sieglu XV. La fachada del fondu ye obra de Lorenzo d'Uviéu nel sieglu XVI. Nella hai una planta baxa con una galería con columnes de mármole que sostienen arcos de mediu puntu.[105] Enriba hai una primer planta con ventanes y, sobre esta, una segunda planta con otra filera de columnes y arcos de mediu puntu.[105] Trátase d'arquiteutura manierista.[105]

El xardín ta estremáu en cuatro por sebes[106] y tien una fonte nel so centru.[105]

Xardín de les Dames[editar | editar la fonte]

Facer en 1526, por cuenta de la boda de Carlos I ya Sabela de Portugal.[107] Ampliar nel sieglu XVII en direición a l'antigua güerta de l'Alcoba, pasando a tener la so llende na galería del Grutesco del Vermondo Resta. Nel sieglu XVIII fixéronse equí con sebes de boxes los escudos heráldicos españoles.[108] Na actualidá ta estructorado n'ocho cuadrantes delimitados con sebes de mirto y bonetero. Nel centru hai una fonte de mármole del sieglu XVIII con una estatua de bronce de Neptunu.[109] Nel muriu hai un órganu hidráulicu del sieglu XVII.[110]

Pabellón de Carlos V[editar | editar la fonte]

El pabellón de Carlos V, nos xardinos.

El pabellón de Carlos V foi construyíu ente 1543 y 1546 por Juan Fernández.[111] Ye d'estilu mudéxar.[111] Tien planta cuadrada. Nel interior hai una bóveda semiesférica. Tolos sos murios, tanto interiores como esteriores, según los sos bancos, tán cubiertos d'azulexos del sieglu XVI realizaos por Juan Polido y el so padre Diego Polido.[112] L'esterior ta arrodiáu de cuatro galeríes porticadas con arcos de mediu puntu sofitaos sobre columnes de mármole.[111]

Cenador del Lleón[editar | editar la fonte]

Diego Martín de Orejuela construyó dos cenadores nel sieglu XVII. Estos fueron el cenador Ochavado, desapaecíu na actualidá, y el cenador del Lleón, que se caltién. El cenador del Lleón construyir ente 1644 y 1645. Hai una estancia de planta cuadrada a la que s'apuerta por un arcu de mediu puntu. Nos trés lladrales restantes hai ventanes ensertes en ornacinas. Esta estancia ta cubierta por una cúpula con azulexos nel esterior. En frente hai una fonte con un lleón, de procedencia desconocida.[113]

Xardín Inglés[editar | editar la fonte]

Puerta de Marchena.

Esta zona atópase dientro de los murios del Alcázar dende l'ampliación almohade del sieglu XII que se fixo en direición a l'actual cai San Fernando.[114] Hasta'l sieglu XX esta zona siguiera siendo un espaciu agrariu, d'orixe medieval, conocíu como güerta de l'Alcoba.[114] L'espaciu actual, qu'asonsaña l'estilu de los xardinos ingleses, ye d'una reforma de 1927.[114]

Xardín del Marqués de la Vega-Inclán[editar | editar la fonte]

Dende'l xardín de la China puede aportase al xardín del Marqués de la Vega-Inclán. La entrada escontra'l xardín de la China ye la puerta de Marchena, del sieglu XV, treslladada a esti llugar en 1913 pol entós conservador del Alcázar, el marqués de la Vega-Inclán. Esta portada gótica foi adquirida por Alfonsu XIII nuna puya de bienes de la Casa d'Osuna[115] y provenía d'un palaciu abandonáu de los duques d'Arcos na llocalidá de Marchena.[116]

Tou esti xardín crear a empiezos del sieglu XX. Foi l'antigua güerta del Retiru, que s'estendía hasta'l cercanu paséu de Catalina de Ribera. Na actualidá ye un xardín de cais paraleles y perpendiculares decoráu con diverses especies vexetales y fontes.[115]

Xardín de los Poetes[editar | editar la fonte]

Foi realizáu ente 1956 y 1958 pol entós conservador, Joaquín Romero Murube.[117][118] Tien dos grandes estanques y recrea tipológicamente el xardín sevillanu, síntesis d'influencies islámiques, renacentistes y romántiques.[119]

Apeaderu y patiu de Banderes[editar | editar la fonte]

El patiu de Banderes.

Nel patiu de Banderes esiste una entrada al Alcázar. La portada tien l'escudu real. Esta zona del palaciu ye frutu d'una construcción de Felipe III reformada por Felipe V. Al entrar aportar a un antepar rectangular con columnes, conocíu como l'Apeaderu. La planta cimera d'esta sala foi un almacén d'armes.[120]

Na pintura[editar | editar la fonte]

Xardinos del Alcázar. Joaquin Sorolla, 1910. Centru Getty de Los Angeles.

Joaquín Domínguez Bécquer vivió mientres años nuna casa del patiu de Banderes. Tenía'l so taller de pintura nel Apeaderu. Trabayó como restaurador nel Alcázar y foi pintor de cámara de la Casa Real.[121]

En 1851 Alfred Dehodencq pintó Un baille de xitanos nos xardinos del Alcázar, delantre del pabellón de Carlos V, que s'atopa nel Muséu Thyssen de Málaga.[122] En 1868 Raimundo Madrazo pintó El pabellón de Carlos V nel Alcázar de Sevilla. Esti cuadru atopar nel Muséu del Prado de Madrid.[123] En 1872 Manuel Wssel de Guimbarda pintó la obra Escena costumista nel Alcázar de Sevilla, que ta nel Muséu Thyssen de Málaga.[124] En redol a 1880 Emilio Sánchez Perrier pintu'l so cuadru Xardinos del Alcázar de Sevilla.[125]

Joaquín Sorolla pintó diversos cuadros nos xardinos del Alcázar. En 1908 pintó'l cuadru Palaciu de Carlos V, Alcázar de Sevilla (que s'atopa nuna coleición particular).[126] En 1910 pintu El banzáu,[127] Antiguu xardín del Alcázar de Sevilla,[128] Rincón de grutesco del Alcázar de Sevilla,[103] y Patiu del rei don Pedro, que s'atopen nel Muséu Sorolla de Madrid,[103] y Xardinos del Alcázar que s'atopa nel Centro Getty de Los Angeles.

Gustavo Bacarisas pintó un cuadru del xardín de Troya a empiezos del sieglu XX.[103] Tamién pintó dellos cuadros nos xardinos del Alcázar Manuel García Rodríguez.[129] Ente 1920 y 1925 Manuel García pintó Xardinos del Alcázar, Sevilla (onde apaez la puerta de Marchena), que se caltién nel Muséu Thyssen de Málaga.[130]

Cuadru de Manuel García Rodríguez. 1921. Muséu de Belles Artes de Sevilla.

Nel cine y la televisión[editar | editar la fonte]

L'Alcázar foi escenariu de les siguientes películes y series:

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «base de datos de monumentos de Wiki Loves Monuments» (13 payares 2017).
  2. Ana Marín Fidalgo. . Diputación de Sevilla.
  3. 3,0 3,1 Diego López Bueno (2006). Sevilla. El cascu antiguu. Historia arte y urbanismu. Guadalquivir S.L., Ediciones, páx. 517. ISBN 848093154X.
  4. Inés Enexpuro Eeckman (13 de marzu de 2004). . El País.
  5. Eduardo del Campo (26 de setiembre de 2015). L'Alcázar abre les sos xoyes ocultes. El Mundo. 
  6. Guzmán, J. M. (4 d'agostu de 2010). Diariu de Sevilla (ed.): «El valor escepcional de la Sevilla americana». Consultáu'l 1 de setiembre de 2011.
  7. (en castellanu) La Alhambra capta'l 11% de les visites a los grandes monumentos y museos nacionales. Diariu de Sevilla. http://www.diariodesevilla.es/andalucia/Alhambra-visites-grandes-monumentos-nacionales_0_1131487398.html. Consultáu'l 14 d'ochobre de 2017. 
  8. 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 Miguel Ángel Tabales Rodríguez (2001). «El tresformamientu palatina del Alcázar de Sevilla, 914-1366». Anal d'Arqueoloxía Cordobesa (12):  páxs. 195-213.  ISSN 1130-9741
  9. 9,0 9,1 9,2 Miguel Ángel Tabales Rodríguez (2002). «El Real Alcázar de Sevilla». Edad de Sevilla: Hispalis, Isbiliya, Sevilla (Área de Cultura del Conceyu de Sevilla):  páxs. 61-76. ISBN 84-95020-92-0. 
  10. Sebastián Fernández Aguilera (Ochobre-avientu de 2015). «L'orixe del palaciu de Pedru I nel Alcázar de Sevilla: el mirador güei llamáu de los Reis Católicos». Archivo Español d'Arte (352):  páxs. 331-348.  ISSN 0004-0428
  11. Olimpia López Cruz, Ana García Bonu y Víctor J. Medina Flórez (2011). «Evolución del color nel bistechu de la fachada del rei D. Pedru I, Real Alcázar de Sevilla. Aportaciones del estudiu de materiales a la identificación de les intervenciones de restauración a lo llargo de la so historia». Arqueoloxía de l'Arquiteutura (8).  ISSN 1695-2731
  12. 12,0 12,1 12,2 Cómez, 1996, p. 54.
  13. Cómez, 1996, p. 56.
  14. Rafael Valencia Rodríguez. «Palaciu de Pedru I. Real Alcázar de Sevilla. 1356-1366», Ibn Jaldún. El Mediterraneu nel sieglu XIV. Puxanza y cayente de los imperios editorial= Fundación José Manuel Lara. ISBN 9788496556324.
  15. 15,0 15,1 Ana Marín Fidalgo (2008). «Ibn Jaldún. Embaxador na corte sevillana del rei D. Pedru I», techu+de+felipe+ii+balc%C3%B3n&source=bl&ots=4ndB76Fppg&sig=6-kzv3oXGF54tP6DX2M2SkiTtks&hl=es&sa=X&ved=0ahUKEwjZmcjZsdHQAhWCCBoKHVhkBAQQ6AEIUjAL#v=onepage&q=sal%C3%B3n%20d'el%20techu%20de%20felipe%20ii%20balc%C3%B3n&f=false Ibn Jaldún. El Mediterraneu nel sieglu XIV. Puxanza y cayente de los imperios. Fundación El Legáu Andalusí, páx. 71-81. ISBN 9788496395213.
  16. Cómez, 1996, p. 87.
  17. Robador, María Dolores (mayu de 2003). «Restauración del patiu y xardín del príncipe». Apuntes del Alcázar de Sevilla. http://www.patronato-alcazarsevilla.es/apuntes/apuntes4/restauracion2_03/conteníos_res2.html. 
  18. Pozu Rúiz, Alfonso. Universidad de Sevilla. (ed.): «De cómo'l Rei-Emperador vieno casase a Sevilla». Consultáu'l 1 de setiembre de 2011.
  19. Fernández Albéndiz, María del Carmen. Sevilla y la monarquía: les visites reales nel sieglu XIX. Secretariáu de Publicaciones de la Universidá de Sevilla. ISBN 9788447209118.
  20. Gaceta de Madrid núm. 114, de 24/04/1931, páxina 300 [1]
  21. Brinde de la infanta a Sevilla na llacuada nupcial. ABC. 19 de marzu de 1995. 
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 Rafael Cómez (1996). L'Alcázar del rei don Pedro. Serviciu de Publicaciones de la Diputación de Sevilla, páx. 17. ISBN 84-7798-126-4.
  23. Antonio Gámiz Gordu (2014). «Paisaxes dibuxaos. Les rutes de Ford». Catálogu de la esposición "Richard Ford. Viaxes per España (1830-1833)" (Real Academia de Belles Artes de San Fernando). 
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 Cómez, 1996, p. 18.
  25. 25,0 25,1 Cómez, 1996, p. 21.
  26. 26,0 26,1 Francisco Bueno Manso (2000). Parques y xardinos de Sevilla. Diariu de Sevilla y Caxa Rural del Sur, páx. 72.
  27. Rafael Pumar Martos (1999). Sevilla almohade. Secretariáu de Publicaciones de la Universidá de Sevilla, páx. 70. ISBN 84-8095-194-X.
  28. 28,0 28,1 Cómez, 1996, p. 32.
  29. Cómez, 1996, p. 24.
  30. Antonio Morente (24 de marzu de 2016). El techu del mudéxar primitivu. El Correo de Andalucía. 
  31. 31,0 31,1 31,2 Cómez, 1996, p. 64.
  32. Cómez, 1996, p. 77.
  33. 33,0 33,1 Cómez, 1996, p. 33.
  34. Cómez, 1996.
  35. Cómez, 1996, p. 34.
  36. Cómez, 1996, p. 31.
  37. 37,0 37,1 Pumar Martos, 1999, p. 71.
  38. 38,0 38,1 Miguel Ángel Tabales Rodríguez (2004). L'Alcázar de Sevilla. Primeros estudios sobre estratigrafía y evolución constructiva. Conseyería de Cultura de la Xunta d'Andalucía y Patronatu del Real Alcázar, páx. 46. ISBN 84-8266-346-1.
  39. 39,0 39,1 Tabales Rodríguez, 2004, p. 40.
  40. Francisco-Javier Blasco-López, F. J. Alejandre y Juan Jesús Martín del Río (21-24 d'ochobre de 2009). escritu en Valencia. «Evolución de yeserías de los Patios del Yelsu y del Sol del Real Alcázar de Sevilla al traviés de les fontes escrites, reforzaes por ensayos de carauterización». Actes del Sestu Congresu Nacional d'Historia de la Construcción 1:  páxs. 201-209. 
  41. 41,0 41,1 Rafael Cómez (1995). «La Puerta del Lleón o de la Montería nos Reales Alcázares de Sevilla». Laboratorio d'Arte. Revista del Departamentu d'Historia del Arte (8):  p. 11-23.  ISSN 1130-5762
  42. 42,0 42,1 42,2 Antonio Almagro Gorbea. páxs. 25-49. Anal d'Historia del Arte. ISSN 0214-6452
  43. . Andalucía americana. Xunta d'Andalucía, Conseyería de Cultura y Mediu Ambiente. ISBN 84-404-4877-5.
  44. Rosario Marchena Fidalgu (2004). «Recuperación d'una obra d'Alejo Fernández». Laboratorio d'Arte. Revista del Departamentu d'Historia del Arte (17):  páxs. 117-136.  ISSN 1130-5762
  45. Pilar Silva Maroto. «Alejo, Fernández». Enciclopedia (Muséu del Prado). 
  46. Fernando Bono Manso (2000). Xardinos y parques de Sevilla. Caxa Rural del Sur y Diariu de Sevilla, páx. 84. «D. L. 1251-2000»
  47. 47,0 47,1 47,2 Francisco Olleru Lobato (1998). La reforma del palaciu Góticu de los Reales Alcázares de Sevilla nel sieglu XVIII. Llaboratoriu d'Arte. Revista del Departamentu d'Historia del Arte.  páxs. 233-252.  ISSN 1130-5762
  48. 48,0 48,1 48,2 48,3 48,4 48,5 Antonio Almagro Gorbea. páxs. 331-376. Al-Qantara. ISSN 0211-3589
  49. Antonio Almagro Gorbea (2010). «Restauración de la fachada del palaciu de Pedru I». Apuntes del Alcázar de Sevilla (11). ISSN 1578-0619. http://www.patronato-alcazarsevilla.es/apuntes/apuntes11/apuntesdelalcazar11.html. 
  50. Julie Marquer (Xunu de 2012). . y-Spania. Consultáu'l 26 de payares de 2016.
  51. 51,0 51,1 Julie Marquer (2013). El poder escrito: problemátiques y significación de les inscripciones árabes de los palacios de Pedru I de Castiella (1350-1369). 23. Añales d'Historia del Arte.  páxs. 499-508. 
  52. Margot Molina (20 de setiembre de 2009). Real Alcazar, un palaciu n'eterna construcción. El País. 
  53. Enrique Ballesteros Manzorro (30 de xunetu de 2008). . Diariu de Sevilla.
  54. 54,0 54,1 54,2 Antonio Almagro Gorbea (2007). «Los Reales Alcázares de Sevilla». Artigrama (22):  páxs. 155-185. ISSN 0213-1498
  55. Rafael Cómez (1989). La Puerta del Rei don Pedro nel Patiu del Lleón del Alcázar de Sevilla. Llaboratoriu d'Arte: Revista del Departamentu d'Historia del Arte.  páxs. 3-14. ISSN 1130-5762
  56. 56,0 56,1 56,2 56,3 Teodoro Falcón Márquez (26-28 ochobre 2000). escritu en Sevilla. «Tipología constructives de los palacios sevillanos del sieglu XVI». Actes del Tercer Congresu Nacional d'Historia de la Construcción (Institutu Juan de Herrera, SEdHC, Universidá de Sevilla, Xunta Andalucía, COAAT Granada, CEHOPU). 
  57. 57,0 57,1 Rafael Pumar Martos y Antonio Gámiz Gordu (2008). Fotografies de J. Laurent. Fundación Mapfre, páx. 64-65. ISBN 978-84-9844-114-7.
  58. Cómez, 1996, p. 88.
  59. Cómez, 1996, p. 89.
  60. 60,0 60,1 Reche García, 2014, p. 26.
  61. 61,0 61,1 Concepción Rodríguez Moreno (2006). El Patiu de les Doncelles del Alcázar de Sevilla nel Sieglu XIV. El so analís espacial al traviés de la infografía. Boletín de la Real Academia de Belles Artes de La nuesa Señora de les Congoxes de Granada. 
  62. 62,0 62,1 . Centru Internacional. Universidá de Sevilla. Consultáu'l 27 de payares de 2011.
  63. 63,0 63,1 63,2 63,3 Antonio Reche García (2014). Sevilla... col so lunita platiada. Puntu Coloráu, páx. 25. ISBN 9781629347431.
  64. La zona mudéxar que se topa sol Patiu de les Doncelles de Sevilla atópase en 'óptimo' tao. El País. 6 de setiembre de 2002. 
  65. Reche García, 2014, p. 24.
  66. El artesonado de madera del Palaciu Mudéxar del Alcázar recupera'l so relieve orixinal. Diariu de Sevilla. 25 de xineru de 2008. 
  67. Rafael Cómez Ramos (2008). «L'Alcázar del rei Pedru I de Castiella en Sevilla como espaciu intercultural nel contestu de l'arquiteutura mudéxar del so tiempu». Mitteilungen der Carl Justi-Vereinigung:  páxs. 48-64.  ISSN 0946-2821
  68. 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 68,5 68,6 68,7 68,8 M. A. Garrote y M. D. Dobador (2013). Itinerariu esplicativu polos edificios mudéxares de Sevilla que caltienen puertes con lacerías 2, páx. 227-234. ISBN 978-84-15321-74-3.
  69. 69,0 69,1 69,2 69,3 Cómez, 1996, p. 60.
  70. Violeta Jiménez (26 de payares de 2009). La sala del Techu de Carlos V recupera'l so aspeutu orixinal. Diariu de Sevilla. 
  71. Museum with non frontiers. «Cúpula de los Torrijos». Consultáu'l 26 de marzu de 2014.
  72. Cómez, 1996, p. 55.
  73. Ana Marín Fidalgo (2011). «El xardín y palaciu del Cruceru del Alcázar de Sevilla y el xardín del patiu de les Doncelles». Tarrezas d'estética y arte (25):  páxs. 80-94. ISSN 0214-6258
  74. Cómez, 1996, p. 50.
  75. 75,0 75,1 Rafael Cómez Ramos (2006). «Iconografía de Pedru I de Castiella». Historia. Instituciones. Documento (33). 
  76. 76,0 76,1 76,2 76,3 David Nogal Rincón (Xunu de 2011). «Cultura visual y xenealoxía na corte regia de Castiella mientres la segunda metá del sieglu XV». Y-Spania. 
  77. 77,0 77,1 77,2 . Arte Guíes. Consultáu'l 30 de payares de 2016.
  78. Cómez y 1996, 63.
  79. 79,0 79,1 Cómez y 1996, 65.
  80. Cómez y 1996, 68.
  81. 81,0 81,1 81,2 81,3 81,4 Antonio Morente (28 de setiembre de 2015). L'Alcázar que nunca ven los sevillanos. El Correo de Andalucía. 
  82. 82,0 82,1 Xuan Carlos Ruiz Souza (2012-2013). «Alfonsu X y el trunfu de la visualización del poder». Alcanate. Revista d'Estudios Alfonsíes (8):  páxs. 221 - 259. ISSN 1579-0576
  83. Rafael Cómez (2001). Arquiteutura alfonsí. ABC, páx. 151-152. ISBN 84-95139-51-0.
  84. Cómez, 2001, p. 159.
  85. Alfonso Pleguezuelo. «Un palaciu d'azulejo». Apuntes del Alcázar (14):  páxs. 216-232.  ISSN 1578-0619
  86. Cómez, 2001, p. 160.
  87. Cómez, 2001, p. 158.
  88. Manuel J. Fernández (22 d'abril de 2016). La restauración como un reclamu más del Alcázar. El Correo de Andalucía. 
  89. L'Alcázar va cuntar con otra sala pa esposiciones. Diariu de Sevilla. 23 de febreru de 2015. 
  90. Ana Almagro Vidal y Antonio Almagro Gorbea (2002). «La espresión gráfica nel analís del patrimoniu: el patiu del cruceru del Alcázar de Sevilla». Revisión, enfoques en docencia ya investigación. Actes del IX Congresu Internacional d'Espresión Gráfica Arquitectónica:  páxs. 517-522. ISBN 84-9749-019-3. 
  91. «Jan Cornelisz Vermeyen». Enciclopedia (Muséu del Prado). 
  92. Concha Herrero Carretero (2010). «La Casa de la Rula y la Fábrica de Tapices de Sevilla. 1730-1733», Sevilla y corte: les artes y el llustru real (1729-1733), páx. 105-112. ISBN 978-84-96820-35-7.
  93. 93,0 93,1 93,2 Morales, Alfredo; Sanz, María Jesús; Serrera, Juan Miguel; Valdivieso, Enrique. Diputación de Sevilla: Guía artística de Sevilla y la so provincia, páx. 73-74. ISBN 84-7798-210-4.
  94. Bono Manso, 2000, p. 60.
  95. Baena Sánchez, María Reyes. Los xardinos del Alcázar de Sevilla ente los sieglos XVIII y XX. Diputación de Sevilla. ISBN 84-7798-199-X.
  96. Profesor Carlos Romero Zarco y Pilar Fernández Piedra. . Universidá de Sevilla. Consultáu'l 3 d'avientu de 2016.
  97. 97,0 97,1 Bono Manso, 2000, p. 88.
  98. Fidalgo, Ana Marín; Plaza, Carlos Patronatu del Real Álcazar de Sevilla y de la Casa Consistorial: Los xardinos del Real Álcázar de Sevilla. Hestoria y arquiteutura dende'l Medievu islámicu al sieglu XX. ISBN 978-84-933080-8-7. Consultáu'l 17 d'avientu de 2016.
  99. . Sevillanísimo. Consultáu'l 3 d'avientu de 2016.
  100. 100,0 100,1 «Intervención nos revestimientos de la galería de grutescos». Apuntes del Alcázar de Sevilla (4). mayu de 2003. http://www.alcazarsevilla.org/wp-content/pdfs/APUNTES/apuntes4/intervencion_03/conteníos_intervencion.html. Consultáu'l 17 d'avientu de 2016. 
  101. 101,0 101,1 101,2 . Alcázar de Sevilla. Consultáu'l 3 d'avientu de 2016.
  102. La fonte renacentista del Xardín de la Danza va ser restaurada. Diariu de Sevilla. 5 d'agostu de 2016. 
  103. 103,0 103,1 103,2 103,3 103,4 103,5 103,6 103,7 . Alcázar de Sevilla. Consultáu'l 3 d'avientu de 2016.
  104. 104,0 104,1 104,2 Bono Manso, 2000, p. 92.
  105. 105,0 105,1 105,2 105,3 María Dolores Robador González (Abril-xunu de 2006). «El sentimientu na antigua construcción. Revestimientos con morteru de cal, estucos y terrajados nel Xardín del Príncipe del Real Alcázar de Sevilla». Informes de la Construcción 58:  páxs. 17-32.  ISSN 0020-088
  106. Bono Manso, 2000, p. 83.
  107. Bono Manso, 2000, p. 96.
  108. Bono Manso, 2000, p. 97.
  109. Bono Manso, 2000, p. 98.
  110. Santiago Belaustegoitia (17 de xunu de 2006). La música vuelve sonar na Fonte del Órganu del Real Alcázar. El País. 
  111. 111,0 111,1 111,2 . Plan especial de proteición del conxuntu históricu de Sevilla. Xerencia d'Urbanismu del Conceyu de Sevilla (2012).
  112. José María Castro Fuertes (2016). Los revestimientos cerámicos nel pabellón de Carlos V del Real Alcázar de Sevilla. Universidá de Sevilla. 
  113. . Plan especial de proteición del conxuntu históricu de Sevilla. Xerencia de d'Urbanismu del Conceyu de Sevilla.
  114. 114,0 114,1 114,2 Miguel Ángel Tabales Rodríguez (2011). «Intervención arqueolóxica nel xardín Inglés. Real Alcázar de Sevilla». Anuario Arqueolóxicu d'Andalucía:  páxs. 4607-4647. 
  115. 115,0 115,1 . Plan especial de proteición del patrimoniu de Sevilla. Xerencia d'Urbanismu del Conceyu de Sevilla (2012).
  116. . Diariu de Sevilla (7 de xunetu de 2013).
  117. . Plan especial de proteición del patrimoniu de Sevilla. Xerencia d'Urbanismu del Conceyu de Sevilla.
  118. Juan Lamillar (12 de mayu de 2015). . El Cultural.
  119. Sergio Rodríguez Estévez, María Sales Mendoza Muriu, Francisco José Pazo García y Juan Alberto Romero Rodríguez (2014). «Atles de los xardinos del Real Alcázar de Sevilla». Apuntes del Alcázar de Sevilla (15).  ISSN 1578-0619
  120. Fernán Caballero (Cecilia Böhl de Faber) (2012). L'Alcázar de Sevilla. Facediciones, páx. 11. ISBN 978-84-9986-412-9.
  121. Eva Díaz Pérez (21 de setiembre de 2015). El Bécquer qu'habitó nos Alcázares. El Mundo. 
  122. . Muséu Carmen Thyssen de Málaga. Consultáu'l o d'avientu de 2016.
  123. . Muséu del Prado. Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  124. . Muséu Carmen Thyssen de Málaga. Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  125. . Muséu Carmen Thyssen de Málaga. Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  126. Una obra del Alcázar de Sevilla de Sorolla va puyar en mayu en Nueva York. El País. 10 d'abril de 2013. 
  127. . España ye Cultura. Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  128. . Ministeriu de Cultura, España. Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  129. (7 de xunu de 2015). Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  130. . Muséu Carmen Thyssen de Málaga. Consultáu'l 4 d'avientu de 2016.
  131. . Four Square.
  132. El día que Lawrence of Arabia camudó'l desiertu per Sevilla. El Mundo. 25 de xineru de 2012. 
  133. Ismael G. Cabral (5 d'ochobre de 2014). Real Alcázar: el gran plató de Sevilla. El Correo de Andalucía. 
  134. Ridley Scott rueda 'Kingdom of Heaven' en Sevilla. El País. 14 de febreru de 2004. 
  135. Plan de trabayu del rodaxe de “Game of Thrones” Alcázar de Sevilla
  136. (en castellanu) vienres-sevilla-201610280746_noticia.html L'otru «Game of Thrones» rueda esti vienres en Sevilla. sevilla. 28 d'ochobre de 2016. http://sevilla.abc.es/cultura/sevi-otru-xuego-tronos-rueda-esti vienres-sevilla-201610280746_noticia.html. Consultáu'l 23 d'agostu de 2017. 

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]