Pseudo Aristóteles

De Wikipedia

Pseudo Aristóteles ye la denominación que se dio a los autores de diverses obres que trataron de faese pasar por escritos d'Aristóteles, ensin selo, o que fueron atribuyíes en dalgún determináu momentu a él y darréu comprobóse que tal atribución yera errónea.

Dalgunos d'estos llibros pueden asitiase nun marcu temporal contemporaneu de Aristóteles, otros fueron ellaboraos nos sieglos posteriores ya inclusive dalgunos surdieron nel mundu árabe mientres la Edá Media.

Dientro d'estes obres que se consideren falsamente atribuyíes a Aristóteles pueden estremase les que s'integraron nun primer momentu nel llamáu Corpus aristotelicum[1] y les que nun figuraron nél.

Del Corpus aristotelicum[editar | editar la fonte]

Nome n'español Nome en griegu Nome en llatín Observaciones
Del mundu Περὶ κοσμοῦ De mundu Hasta la Edá Media considerar de Aristóteles pero dende Erasmu de Rotterdam envalórase que ye obra d'un escépticu del sieglu I.
Del espíritu Περὶ πνεύματος De spiritu Supúnxose que ye obra del sieglu III e.C.
De los colores Περὶ χρωμάτων De coloribus Atribuyir a Teofrasto o a un peripatéticu de la so redolada.
De los oyibles Περὶ ἀκουστῶν De audibilibus Supuestamente ye del sieglu III e.C.
Fisiognómica Φυσιογνωμονικῶν Physiognomonica Anque les tesis que defende tienen el so orixe en Aristóteles, la redaición de la obra nun ye aristotélica.
De les plantes Περὶ φυτῶν De plantis El testu que se caltuvo ye una traducción llatina d'un testu árabe que foi nuevamente traducíu al griegu. Ye atribuyíu por dalgunos a Nicolás de Damascu.[2]
Oyibles almirables Περὶ θαυμασίων ἀκουσμάτων Mirabilibus auscultationibus Probablemente ye del sieglu III e.C.
Mecánica Προβληματα μηχανικά Problemata mechanica Suel asitiase a principios del sieglu III e.C.[3]
De la indivisibilidad de les llinies Περὶ ἀτόμων γραμμῶν De lineis insecabilibus Diógenes Laercio atribuyir a Teofrasto.
Sitios y nomes de los vientos Ἀνέμων θέσεις καὶ προσηγορίαι Ventorum situs et cognomina Supónse que foi escritu por un autor peripatéticu de la dómina de Teofrasto o posterior.
Sobre Meliso, Jenófanes y Gorgias Περὶ Μελισσου, Ξενοφάνους, Γοργίου De Melisso, Xenophane, Gorgia Alderícase la so autenticidá: dellos historiadores creen que sí puede ser de Aristóteles anque suel atribuyise a un peripatéticu del sieglu III e.C. o a un peripatéticu eclécticu del sieglu I.
De virtúes y vicios Περὶ ἀρετῶν καὶ κακίων De virtutibus et vitiis Vien de la dómina de Teofrasto.
Económicos Οἰκονομικῶν Oeconomica Tratáu estremáu en tres llibros que pudieron ser realizaos por distintos autores, dende peripatéticos hasta estoicos.[4] Foi ellaboráu probablemente ente los sieglos II y I e.C.
Retórica p'Alejandro Ῥητορικὴ πρὸς Ἀλέξανδρον Rhetorica ad Alexandrum La obra atribuyir a Anaxímenes de Lámpsaco y pertenez al sieglu IV e.C. La carta de dedicatoria a Alexandru Magnu que figura nella nun se considera auténtica, dende tiempos de Erasmu de Rotterdam.

Fora del Corpus aristotélicu[editar | editar la fonte]

Nome n'español Nome en griegu Nome en llatín Observaciones
Llibru de les causes Liber de causis Alberto Magno considerar de Aristóteles.
Llibru de la mazana Liber de pomo
Problemes ensin publicar Problemata inedita Supónse que ye obra d'un compilador posterior a Alejandro de Afrodisias.
El secretu de los secretos Secretum secretorum
Llibru de les piedres De lapidibus Conocida al traviés del mundu árabe.
Teoloxía de Aristóteles Theologia aristotelica Conocida al traviés del mundu árabe.
Castigos de Aristóteles a Alexandru Magnu[5]

Notes y referencia[editar | editar la fonte]

  • Franco Volpi, Enciclopedia d'obres de filosofía, volume 1, pp.147-151, Barcelona: Herder (2005), ISBN 84-254-2398-8.
  1. El primer corpus d'obres que s'atribuyíen a Aristóteles foi publicáu por Andrónico de Rodas aproximao ente los años 40 y 20 e.C. La edición del corpus cola que se trabaya anguaño ye la sistematizada por August Immanuel Bekker nel sieglu XIX.
  2. J. A. de la Fuente Freyre, La bioloxía na Antigüedá y la Edá Media p.128, Salamanca:Universidá de Salamanca (2002), ISBN 84-7800-804-7.
  3. David Paniagua Aguilar, El panorama lliterariu téunicu-científicu en Roma, parte 3, p.223, Salamanca: Universidá de Salamanca (2006), ISBN 84-7800-462-9.
  4. Aristóteles: Constitución de los atenienses; Pseudo-Aristóteles: Económicos, edición de Manuela García Valdés, p.231, Madrid:Gredos, (1984), ISBN 84-249-0934-8.
  5. José Luis Bermejo, El Pseudo-Aristóteles nel pensamientu políticu español

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]