Mogolistán

De Wikipedia
Asia centrooriental a empiezos de 1450. Los mogoles controlaben Mogolistán, Alti-Shahr y Turfán.

Mogolistán o Mogulistán (en persa: مغولستان ), tamién llamáu kanato Chagatai oriental (chinu simplificáu: 东察合台汗国, pinyin: Dōng Cháhétái Hànguó), ye una área xeográfica histórica alcontrada al norte del cordal de los Tian Shan,[1] na frontera ente Asia Central y Asia Oriental. Esa zona inclúi parte de los actuales países de Kazakstán, Kirguistán y del noroeste de China. Nominalmente l'área foi gobernada por un kanato dende mediaos del sieglu XIV hasta'l sieglu XVII, anque ye discutible si yera una continuación del kanato de Chagatai, un kanato independiente o un estáu tributariu de la dinastía Ming de China.

Nesi momentu, el control local recayía nos mongoles locales Dughlats o nos líderes sufi Naqshbandi nes sos respeutivos ciudaes-oasis. Anque los gobernantes esfrutaben de gran riqueza debíu al comerciu con China, tuvieron acosaos por constantes guerres civiles ya invasiones del imperiu timúrida, que surdiera de la parte occidental del antiguu kanato de Chagatai. Los kanes d'enclín independentista crearon los sos propios dominios en ciudaes como Kashgar y Turfán. Col tiempu'l kanato foi superáu por kirguisos, cazacos y oirates.

Etimoloxía[editar | editar la fonte]

Unviaos «mogoles» vistos en Beijing en 1656 por Johan Nieuhof, que los tomó como representativos de los mogoles de la India. Sicasí, más tarde Luciano Petech pensó que yeren visitantes de Turfán en Mogolistán.[2]

Mogolistán significa a cencielles «Tierra de los mogoles», o mongoles (el términu mogol deriva del qu'en llingua persa usar pa mongol) en referencia a la caña oriental de los kanes turcu-mongoles de Chagatai que la gobernaron.[3] El términu «Mogolistán» ye sobremanera utilizáu na historiografía soviética, ente que la historiografía china suelen emplegar el términu «kanato de Chagatai oriental» (chinu simplificáu: 东察合台汗国, pinyin: Dōng Cháhétái Hànguó), qu'oldea Mogolistán col imperiu timúrida. Los kanes mogoles considerar a si mesmos herederos de les tradiciones mongoles y llamáronse Mongghul Uls, del cual deriva'l términu persa «Mogolistán». Los mandarinos de la dinastía Ming llamaben mogoles a «les tribus mongoles (chinu: 蒙古部落, pinyin: Ménggǔ Bùluò) en Beshbalik». El exónimo timúrida para Mogolistán yera Ulus-i Jatah.[1]

Cuando los mongoles conquistaron la mayor parte d'Asia y de Rusia nel sieglu XIII (para más detalles vease'l Imperiu mongol), taben en minoría en munches de les rexones a les que sometieren, como Irán y China. Como resultancia, los mongoles nestes rexones adoptaron rápido la cultura llocal. Por casu, nel Ilkanato persa los kanes mongoles adoptaron l'Islam dempués de menos de mediu sieglu, ente que los kanes de la dinastía Yuan adoptaron les costumes de la corte china. Por contraste, los mongoles y los sos subordinaos que s'asitiaron no que aportó a conocíu como Mogolistán yeren n'orixe nómades de la estepa de Mongolia.[4] Por cuenta de esto, fueron muncho más resistentes a los cambeos nel so estilu de vida, calteniendo'l so anterior estilu de vida nómada mientres dellos sieglos y fueron los postreros de los mongoles que se convirtieron al Islam. Mientres el sieglu XIV los sos habitantes yeren conocíos como «jats» y l'área qu'ocupaben llamábase «Jatah». Esti términu tamién ye utilizáu por numberosos pueblos nel sur d'Asia, en Paquistán, y en partes del oeste de la India.

Xeografía[editar | editar la fonte]

Yá que los mongoles yeren nómades de la estepa, les llendes de los sos territorios raramente caltuviéronse igual mientres enforma tiempu. Aun así, Mogolistán nel sentíu más estrictu centrar na rexón del Ili. Taba llindáu al oeste pola provincia de Shash y los montes Karatau, ente que la zona sur del llagu Balkhash marcaba la llende norte de la influencia mogol. Dende equí, la frontera inclinábase gradualmente en direición sureste hasta llegar a la parte oriental de los monte Tian Shan, que fueron nesa dómina la frontera sur. Amás de la mesma Mogolistán, los mongoles tamién controlaben nominalmente l'actual rexón de Beijiang («ríu del norte») (al norte de Xinjiang, incluyendo la depresión de Turfán) y Nanjiang (al sur de Xinjiang, incluyendo la cuenca del Tarim). Amás de Mogolistán, Nanjiang y Beijiang, otres rexones tamién tuvieron temporalmente suxetes a un réxime mogol nun momentu o otru, como Taxkent, Fergana y partes de Badakhshan. Mogolistán mesmu foi principalmente un país d'estepa y yera onde moraben davezu los mongoles. Por cuenta de la naturaleza nómada de los mongoles, les ciudaes de Mogolistán entraron en decadencia mientres el so gobiernu, anque si iguar pa permanecer ocupaes.

Amás de les ciudaes que taben xunto a los montes, casi tola rexón de Nanjiang taba erma. Como resultancia, los mongoles polo xeneral caltuviéronse fora de la rexón y fueron una probe fonte de mano d'obra. Los emires Dughlat o líderes de la orde islámica Naqshbandi alministraron estes ciudaes en nome de los kanes mogoles hasta 1514.[3]Los mongoles gobernaron más direutamente Nanjiang dempués de perder el mesmu Mogolistán. La ciudá capital de Nanjiang solía ser Yarkand o Kashgar. Un términu contemporaneu chinu pa parte del área de Nanjiang yera «ruta meridional de les Tian Shan» (chinu: 天山南路, pinyin: Tiānshān Nánlù), en contraposición a la ruta septentrional», esto ye, Dzungaria.[5]

Una pallabra tardida en túrquico Alti-Shahr, que significa «Seis ciudaes», poner de moda mientres el gobiernu del señor de la guerra tayiko del sieglu XIX Yaqub Beg, que ye un términu imprecisu que fai referencia a ciertes ciudaes occidentales, entós ciudaes oasis musulmanes.[6] Shoqan Walikhanov cree que yeren Yarkand, Kashgar, Hotan, Aksu, Uch-Tufpan y Yangi Hisar; dos definiciones d'Albert von Le Coq sustitúin Bachu (Maralbishi) por Uch-Turfan o Yecheng (Karghalik) por Aksu. Mientres el gobiernu de Yaqub, Turfán foi sustituyíu por Uch-Turfan, y otros informantes identifiquen siete, en llugar de seis ciudaes en Alti-shahr.[6] Les fronteres del Alti-Shahr taben meyor definíes que les de Mogolistán, coles Tian Shan marcando la frontera nortiza, la cordal del Pamir, la occidental, y les Kunlun Shan, la meridional. La frontera oriental taba polo xeneral un pocu al este de Kucha.

El reinu budista en Beijiang centráu en redol a Turfán foi la única rexón onde les persones fueron identificaes como «güigures» dempués de les invasiones islámiques.[7] L'área más amplia de Turfán taba confinada por Nanjiang, al oeste; les Tian Shan, al norte; les Kunlun Shan, al sur; y pol principáu d'Hami. En 1513 Hami convertir nuna dependencia de Turfán y asina permaneció hasta'l fin del gobiernu mogol. Como resultancia, los mogoles convertir en vecinos direutos de la China de los Ming. Anque'l términu «Uigurstán» utilizar pa faer referencia a la ciudá estáu de Turfán, el términu confundir nes fontes musulmanes col de Catay. Los kanes güigures convirtiérense voluntariamente en vasallos mongoles mientres el reináu de Genghis Khan, y como resultáu d'ello dexóse-yos caltener los sos territorios. Cuando l'Imperiu mongol foi estremáu na metá del sieglu XIII, la rexón de Xinjiang foi asignada a los Chagatayidas. El poder de la kanes güigures tornó amodo sol dominiu mongol hasta que'l postreru kan rexistráu convirtióse a encomalo al Islam na década de 1380 o 1390. Dempués del sieglu XV, paecen tar sometíos al gobiernu mogol direutu, y un kanato mogol independiente establecióse ellí a mediaos de sieglu. Dempués de la islamización de Turfán, el términu non-islámicu «güigur» sumiría hasta que'l líder de la China Nacionalista Sheng Shicai, siguiendo la política de la Xunión Soviética, reintroducir pa una población musulmana distinta en 1934.[7]

Historia[editar | editar la fonte]

Mapa de los kanatos Chughatai

Los argumentos sobre la socesión del Imperiu mongol n'Asia resultaron na so rotura nel kanato de Chagatai, n'Asia Central, na dinastía Yuan (1279-1368), en China, nel Ilkhanato, en Persia, y na Horda d'Oru, en Rusia, que depués llibraron munches guerres destructives ente sigo. Dempués de que los chinos han xuniérense y espulsaren a los mongoles de China, estableciendo la dinastía Ming (1368-1644), los refuxaos mongoles Yuan, principalmente del clan de Borjigin, emigraron al oriental kanato de Chagatai.[8] Estos mongoles aliar con nómades budistes, cristianos y rebalbos shamanistas de les árees del Issyk Kul y de Isi contra la kan de Chagatai Tarmashirin na década de 1330 na so conversión al Islam Esti kan y los sos herederos gobernaron una rexón de tribus nómades y habitantes d'oasis dende'l XIV hasta'l sieglu XVII. Mogolistán, que formara la porción oriental del kanato de Chagatai, independizar en 1347 sol chagatayida llamáu Tughlugh Timur. Nun hai una fecha aceptada pa la disolución del kanato de Chagatai, anque dellos historiadores marcar col ascensu de Tughlugh. Hubo poques hestories contemporánees de Mogolistán, en contraste cola bien documentada hestoria del imperiu timúrida, y la mayoría de les conocencies actuales sobre la rexón vien de la Tarikh-i-Rashidi.[1]

Tughlugh Timur tamién se convirtió más tarde al Islam, que los sos conceutos d'ummah, ghazat (guerra santa) y jihad inspiraron la so expansionismo territorial en Transoxiana. La conversión tamién yera políticamente conveniente una y bones llomó a les caña de príncipes disidentes qu'asesinó como «paganos ya idólatres».[1] La conversión ente la población xeneral foi lenta. Timur nomó al so fíu Ilyas Khoja, Khan, quien foi asesináu en 1368 por Qamar-ud-din Khan Dughlat. Esti contratiempu provocó un periodu de casi constantes guerres civiles, porque los xefes de la tribu nun podíen aceptar que Qamar ud-din, un «plebeyu», pudiera aportar al tronu. La oposición a Qamar dientro de la so propia tribu Dughlat punxo en peligru la unidá del Mogolistán, hasta que Mirza Abu Bakr Dughlat tomó'l control de Kashgar.[1]

Nel sieglu XIV Timur unvió siquier cinco expedición victorioses a Mogolistán, debilitando seriamente'l réxime de Qamar ud-Din. Los mogoles unviaren una súplica ensin ésitu al emperador chinu Hongwu pidiendo ayuda, una y bones Timur quixera tamién conquistar China.[1] A pesar de que l'alianza militar nun resultó, la dinastía Ming abrió'l comerciu a les caravanes hasta Mogolistán, bien enriquecedor pa los gobernantes mogoles que recaldaben zakat (impuestu) nel codalosu comerciu de la ruta de la seda.[8] Esti comerciu marcó l'empiezu d'una era d'intercambiu económicu y cultural con China, en cuenta de l'aceptación del estáu (que los Ming víen como tal) de estatus tributariu de los Ming.[3] Mientres el sieglu XV los mogoles tuvieron que trepar con delles incursiones enemigues de oirates, timúridas y uzbecos. Yunus Khan (1462-1487) beneficiar de la debilidá de los sos vecinos y tomó Taxkent en 1482. Escontra'l final del reináu de Yunus, el so fíu Ahmad Alaq fundó un kanato separatista nel gran Turfán.

A mediaos del sieglu XVI, Mogolistán foi oxetu d'una creciente presión de los kirguises y cazacos. Anque los kanes mogoles fixeron tolo posible pa caltener l'orde, col tiempu los kirguises y los cazacos convertir nes fuercies dominantes na rexón. A partir d'entós, los kanes mogoles llindar na so mayoría a la cuenca del Tarim. A finales del sieglu XVI y nel XVII, el poder nos mogoles pasó gradualmente a los kanes de los khojas que yeren influyentes líderes relixosos nel sieglu XVI de la orde sufi de Naqshbandi. Coles mesmes, los kirguises empezaron a enfusar tamién en Alti-Shahr. Los kanes fueron derrocaos, finalmente, nel sieglu XVII, poniendo fin a la dominación Chagatayida n'Asia Central, cuando Mogolistán foi invadida polos zungaros, otru pueblu mongol que tamién se convirtió totalmente al Islam.

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Kim, Hodong (2000). «The Early History of the Moghul Nomads: The Legacy of the Chaghatai Khanate», The Mongol Empire & Its Legacy. Brill, páx. 290, 299, 302-304, 306-307, 310-316.
  2. Lach, Donald F.; Van Kley, Edwin J., Asia in the Making of Europe, Chicago: University of Chicago Press, ISBN 978-0-226-46734-4 . Volume III, «A Century of Advance», Book Four, East Asia, Plate 315. Lach and van Kley's source is Luciano Petech, «La pretesa ambascita di Shah Jahan alla Cina», Revista degli studi orientali, XXVI (1951), 124-127
  3. 3,0 3,1 3,2 Starr, S. Frederick (2004). Xinjiang: China's Muslim Borderland. M.E. Sharpe, páx. 45-47. ISBN 0-7656-1317-4.
  4. Uighurs ruled Uighur Khaganate of Mongolia in 8-9th centuries. The nomadic Mekrin or Bekrin are considered Turcu-Mongols.
  5. Lansdell, Henry (1894). Chinese Central Asia; a ride to Little Tibet 1. Charles Scribner's Sons, páx. 318.
  6. 6,0 6,1 Canfield, Robert Leroy (2010). Ethnicity, Authority, and Power in Central Asia: New Games Great and Small. Taylor & Francis, páx. 45.
  7. 7,0 7,1 Gladney, Dru (2004). «The ethnogenesis of the Uyghur», Dislocating China: Muslims, Minorities, and Other Subaltern Subjects. University of Chicago press, páx. 213-214, 217.
  8. 8,0 8,1 Upshur, Jiu-Hwa; Terry, Janice J; Holoka, James P; Cassar, George H; Goff, Richard (2011). World History: Before 1600: The Development of Early Civilizations 1. Cengage Learning, páx. 431-432.

Referencies[editar | editar la fonte]

L'artículu de la Wikipedia n'inglés recueye como referencies: