Lliteratura del Antiguu Exiptu

De Wikipedia
Llibru de los Muertos de Nany. Metropolitan Museum of Art.

La lliteratura del Antiguu Exiptu conocida surde nel Imperiu Antiguu, nel tercer mileniu e. C. perdurando hasta la dómina de dominación romana.

Representa'l cuerpu lliterariu más antiguu de la lliteratura exipcia. Al pie de la lliteratura sumeria, considérense les más antigües del mundu. La escritura nel Antiguu Exiptu, tanto xeroglífica como hierática, apaecieron per vegada primera a finales del IV Mileniu e.C. mientres la etapa tardida del Exiptu predinástico. Mientres l'Imperiu Antiguu (sieglu XXVI e.C.- sieglu XXII e.C.), los trabayos lliterarios incluyíen testos fúnerarios, epístoles y cartes, himnos y poemes ya inclusive testos autobiográficos conmemorativos que narraben biografíes d'oficiales alministrativos importantes.

A principios del Imperiu Mediu (sieglu XXI e.C.- sieglu XVII e.C.) surde la lliteratura narrativa n'Exiptu. Esto foi revolucionariu, y d'alcuerdu a Richard B. Parkinson, foi resultáu de la puxanza d'escribes cultos, nueves perceiciones culturales sobre l'individuu, niveles ensin precedentes de lliteratos y un accesu xeneral a los materiales d'escritura. Sicasí, ye posible que la tasa total d'alfabetización foi menor al unu per cientu de la población polo xeneral. La creación de la lliteratura foi, poro, un exerciciu de la élite, monopolizada por una clase d'escribes relaciondas a oficiales del gobiernu a la corte real del faraón gobernante. Sicasí, nun esiste un ampliu consensu al respective de la dependencia de la lliteratura antigua exipcia al orde sociopolítico de les cortes reales.

L'exipciu mediu, llinguaxe faláu mientres l'Imperiu Mediu, convertir nel llinguaxe oficial mientres el Nuevu Imperiu (sieglu XIV e.C.- sieglu XI e.C.), cuando'l vernáculu llinguaxe conocíu como Exipciu Tardíu apaeció na escritura. Les escribes del Nuevu Imperiu canonizaron y copiaron munchos testos lliterarios escritos nel Exipciu Mediu, permaneciendo según el llinguaxe usáu pa llectures de testos xeroglíficos sagraos. Dellos xéneros de la lliteratura del Imperiu Mediu, como les enseñances y los cuentos de ficción, siguieron siendo populares nel Imperiu Nuevu, anque'l xéneru de los testos proféticos nun tomó puxanza sinón hasta'l periodu Ptolemaicu (sieglu IV e.C.- sieglu I e.C.). Los cuentos populares incluyíen la Historia de Sinuhé y los Testos de los Sarcófagos, ente qu'importantes testos d'enseñanza fueron les Instrucciones de Amenemhat y La Enseñanza de la Llealtá. Mientres el periodu del Nuevu Imperiu, la escritura del grafiti conmemorativo nos templos sagraos y les parés de los sarcófagos florió como un xéneru únicu de la lliteratura, a pesar de qu'emplegara frases similares a otros xéneros. El desconocimientu de los derechos d'autor permaneció importante namái en dellos xéneros, ente que los testos d'enseñanza fueron atribuyíos equivocadamente a pseudónimos y figures históriques importantes.

Idioma[editar | editar la fonte]

L'idioma exipciu antiguu, que ye una caña de la familia d'idiomes afro-asiáticos, tuvo ente los primeros idiomes escritos, y conozse por inscripciones xeroglífiques calteníes en monumentos y fueyes de papiru. El coptu, l'únicu idioma descendiente del exipciu, ye na actualidá'l llinguaxe llitúrxicu de la Ilesia copta. El "Koiné", un dialeutu del idioma griegu, foi faláu en Alexandría mientres la dómina ptolemaica, utilizáu na alministración, n'ambientes filosóficos y culturales, siendo darréu estudiáu por eruditos árabes. A partir del sieglu VII, los invasores árabes imponen la so llingua, que perdura hasta güei.

Sistemes d'escritura[editar | editar la fonte]

Los xeroglíficos fueron un sistema d'escritura escurríu y utilizáu polos antiguos exipciu dende la dómina predinástica hasta'l sieglu IV, y representen tanto ideogrames como fonogramas.

Hai tres tipos básicos d'escritura: xeroglífica, hierática y demótica, esta postrera correspondiente al periodu tardíu del antiguu Exiptu. Los documentos más antiguos conocíos fueron atopaos na tumba del soberanu predinástico Horus Escorpión, topada l'añu 1997 en Umm el-Qaab, Abidos, dataos por aciu carbonu-14 ente 3300 y 3200 e. C., y la postrera ta datada: el 24 d'agostu de 394, nel templu d'Isis, en Filé.

Lliteratura[editar | editar la fonte]

Llibro de los muertos, fragmentu del capítulu 125.

La lliteratura exipcia antigua remontar al Imperiu Antiguu, nel tercer mileniu e. C. La lliteratura relixosa conozse meyor, polos sos himnos a dellos dioses y los sos testos funerarios. La obra lliteraria más antigua que nos llegó formar los Testos de les Pirámides: la mitoloxía y los rituales inscritos nes cámares funeraries de les pirámides de dellos faraones del Imperiu Antiguu. Más tarde, surde la lliteratura de testos seculares, como los "testos sapienciales", en forma d'instrucción filosófica. Les Instrucciones de Ptahhotep, por casu, ye una coleición de proverbios morales escritos por un cortesanu exipciu; constitúi esti xéneru un precedente de la lliteratura sapiencial bíblica.

Tamién esiste una amplia coleición de papiros con testos téunicos y médicos, como los papiros de Lahun sobre matemátiques, anque los hai de lliteratura recreativa, como'l Papiru Westcar que contién una coleición de cuentos de la Dinastía IV. Caltiénense la Historia del habitante del oasis y la Disputa ente un home y el so ba, conocida tamién como Diálogu del desesperáu de la vida cola so alma (sieglu XXI e. C.). Esti últimu testu paez ser una muestra d'un xéneru lliterariu bien antiguu (hai espresiones asemeyaes nun escritor daqué anterior, Ipuur); ecos d'esti xéneru resonen nel bien posterior Llibru de Job hebréu. El desesperáu espón les amargures de la vida y la so alma trata de rebatirlo esponiéndo-y les bondaes de la mesma. Otra manera, el Cantar del arpista, grabáu en numberoses tumbes de la dómina, identificar cola alma y busca un fuximientu a estes amargures.

Los autores de la lliteratura de los Imperios Antiguu y Mediu (mediáu'l segundu mileniu e. C.) paecen ser una élite de la clase alministrativa, y fueron celebraos nel Imperiu Nuevu (a la fin del segundu mileniu).

Apuesta ente un home y el so ba.

Mientres el Primer periodu entemediu d'Exiptu, fundándose nos Testos de les Pirámides, surdieron los Testos de los Sarcófagos y, finalmente, la lliteratura del Más allá produció la so obra más célebre, el Llibru de los Muertos, mientres l'Imperiu Nuevu, dómina na que s'escribieron tamién los Papiros de Berlín. L'Imperiu Nuevu foi'l sieglu d'oru de la lliteratura exipcia. Ente los testos notables inclúyense la Profecía de Neferti, les Instrucciones de Amenemhat, La Historia de Sinuhé, la del Marineru náufragu, datada escontra'l sieglu XVIII e. C. y que paez ser l'antecedente non yá de la historia de Ulises ente los feacios que s'amuesa na Odisea de Homero, sinón de la historia de Simbad que va apaecer más reelaborada nes Mil y una nueches; la del Llabrador elocuente, o'l rellatu de tomar de Yapu (Jaffa).

Estazo de la piedra Rosetta.

Les instrucciones aportaron a un xéneru lliterariu popular nel Imperiu Nuevu, tomando la forma de conseyos pa siguir la conducta apropiada. La Historia de Unamón, el Poema de Pentaur y les Instrucciones d'Anos son los exemplos más conocíos d'esti periodu.

Mientres el periodu grecorromanu (332 e. C. a 639), la lliteratura exipcia foi traducida a otros idiomes, y la grecorromana fundir col arte nativo nun nuevu estilu d'escritura. D'esti periodu vien la Piedra de Rosetta, que aportó a el testu clave pa poder descifrar los misterios de l'antigua escritura exipcio.

Biblioteques[editar | editar la fonte]

Templo de Luxor.

Esistíen biblioteques nos templos, concretamente les denominaes cases de la vida, onde se guardaba (y despintaba, si xulgábase necesariu) el saber.

Diodoro de Sicilia refier la esistencia de la biblioteca d'un faraón qu'él denomina Osymandyas (probablemente, Ramsés II), que taba na ciudá de Luxor, onde'l esploradores Champollion y Wilkinson afayaron nicios d'una biblioteca que tuvo d'esistir nel sieglu catorce edC.

Una de les mayores biblioteques nel antiguu Exiptu foi la Biblioteca d'Alexandría, que cuntaba con ente 400.000 y 700.000 rollos escritos a mano, nel so tiempu la biblioteca más grande del planeta. Foi fundada a principios del sieglu III e. C., mientres el reináu de Ptolomeo II, dempués que'l so padre creara'l Templu de les Meditaciones o Muséu. La organización inicial ye atribuyida a Demetrius Phalereus, pero apenes se-y conoz, de tantos volumes namái nos queden títulos qu'indiquen lo muncho que se perdió. Nel centru d'estudios d'Alexandría ellaboró la traducción al griegu de la Biblia hebrea, la Septuaginta.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • RACHEWILTZ, Boris (1990). Los antiguos exipcios. Barcelona: Plaza&Janes.
  • CORTADELLA, Jordi; OLESTI, Oriol y otros. (1997). Historia de les civilizaciones. Barcelona: Larousse.
  • LLAGOSTERA CUENCA, Esteban. (1995). La poesía eróticu-amorosa nel Exiptu faraónicu. Ediciones de la Sociedá de Cultura Valle-Inclán. ISBN 978-84-86046-72-9.

Referencies[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]