Llavabu

De Wikipedia
Llavabu básicu tradicional, con canía o grifería monomando mecedora d'agua caliente y fría, un xabón na xabonera en baxorrelieve, un espeyu empotráu, una toalla colgada del toballeru, delles toallas grandes (pa la ducha) doblaes y un par d'arumes o accesorios de bañu nun estante de vidriu.
Aguamanil (llavabu antiguu) del tipu «cofaina» (palancana ensin desaguadoriu) nel Palazzo Lauría, allugáu en San Mauro Forte (Italia).
Llavabu de reciclaje de l'agua (modelu utilizáu en Turquía).
Llavabu creáu en 1964 en Hamburgo (Alemaña) pol diseñador alemán Detlef Rahe (profesor na Universidá de Belles Artes de Bremen).
Vista posterior-inferior d'un llavabu incorporáu al retrete p'aprovechamientu de l'agua.
Llavabu especial pa descontaminación radiactiva, nun llaboratoriu.

El llavabu[1] o llavamanes[2] ye una pieza con caños y desagüe qu'hai davezu nel bañu pa la hixene personal. Fabricaos orixinalmente en piedra, lloza y porzolana, la moderna industria de saneamientos producir en diversos tipos de cerámica, metal, vidriu, madera y otros materiales sólidos. Pueden considerase precedentes o sinónimos de recipientes como cofaines, palancanes, tines o aguamaniles.

Obra y funcionamientu[editar | editar la fonte]

Los llavabos actuales lleven polo menos un cañu que coneutaos a la instalación d'agua («fontanería») del edificiu suministren agua frío y caliente. Na so parte inferior tienen una válvula de desaguadoriu, coneutada al saneamientu pola que se evacua l'agua usada.

Tocantes al so allugamientu, ye habitual encastrar los llavabos na encimera de cuenta que esta quede al altor del so estremu cimeru. Sicasí, tamién esisten llavabos «exentos» (esto ye, asitiaos sobre la encimera) o otros que se formen a cencielles como allongamientu d'esta, constituyendo un solu mueble continuu.

Materiales[editar | editar la fonte]

Los llavabos tán fechos de distintos materiales:

Historia del recipiente[editar | editar la fonte]

Los primitivos «llavabos» (aguamaniles) dispuestos a manera de piletas fixes nes viviendes, col complementu d'un cántaru o dalguna otra vasía contenedora d'agua, tán documentaos arqueolóxica y literariamente en Cartago (norte d'África), l'Antigua Grecia y l'Antigua Roma.[4]

Na Edá media europea, les ilesies y monesterios disponíen de piles d'agua bendito y piles d'abluciones. Pero como pieza de moblame domésticu nun se topen con anterioridá al sieglu XV. Los d'esti sieglu y el siguiente ―en que la so fabricación destacó la República de Venecia― consistíen nun trébedes más o menos afatáu que sostenía un cercu de fierro o de madera, nel cual asitiábase'l lebrillo o la cofaina.[5]

Hasta l'espardimientu de la instalación fixa de fontanería, el primitivu llavabu yera un mueble móvil, compuestu de cofaina (o palancana), asitiada sobre un armazón de madera con pates, na que s'arramaba agua con una jarra.[6] Si la cofaina disponía d'alliviaderu (furacu no fondero), concluyíu'l llavadura quitaba'l tapón de dichu furu y l'agua usada cayía a otru recipiente asitiáu na parte inferior del mueble.

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: llavabu
  2. Esti términu apaez nel Diccionariu de l'Academia de la Llingua Asturiana. Ver: llavamanes
  3. Fotografies de llavabos en resina, nel sitiu web Prayosha Interio, d'Ahmedabad (India).
  4. Zarzalejos, Mar (2015). Historia de la cultura material del mundu clásicu, Carmen Guiral y María Pilar San Nicolás, UNED. ISBN 9788436270334.
  5. Cabrero, Javier (2015). Historia antigua II., Pilar Fernández Uriel, UNED. ISBN 9788436268720.
  6. Caro Bellido, Antonio (2008). Diccionariu de términos cerámicos y d'alfarería editorial= Agrija Ediciones, páx. 186.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]