Larrea divaricata

De Wikipedia
Larrea divaricata
Clasificación científica
Reinu: Plantae
Subreinu: Tracheobionta
Filu: Magnoliophyta
Clas: Magnoliopsida
Orde: Zygophyllales
Familia: Zygophyllaceae
Subfamilia: Larreoideae
Xéneru: Larrea
Especie: Larrea divaricata
Cav. 1800
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]

Larrea divaricata (jarilla fema) ye una especie botánica fanerógama de la familia Zygophyllaceae.

Distribución[editar | editar la fonte]

Ye endémica d'oeste de Suramérica: Bolivia (Chuquisaca); Perú (Arequipa, Ica, Moquegua), siendo una prominente especie de Chile, y d'Arxentina, y n'especial de la Patagonia. Ta estrechamente emparentada cola norteamericana Larrea tridentata, y nel pasáu foi formalmente tratada como la mesma especie.

Descripción[editar | editar la fonte]

Ye un arbustu de tarmos maderizos, cilíndricos y resinosos; algama hasta 3 m d'altor. Flores marielles. Fueyes con 2 foliolos, poco soldaos y diverxentes. Floria d'ochobre a fines de payares. Frutu cápsula con pelos blancu buxos (como un falopu d'algodón), 5 granes llises. Ye única n'esvalixar el frutu completu, a pesar de que'l mesmu ye secu y dehiscente, siendo un casu particular de "dispersión esclerendocoria". Nesti mecanismu ye la xamasca l'elementu curiosu pal dispersor quien inxer los frutos al consumir les fueyes (Lindorf et al., 1985; Varela y Brown, 1995)[1]

Jarilla en Neuquén, Arxentina

Integra en forma significativa la ingesta de los caprinos nel periodu de reposu vexetativu del pacional natural nel Chaco Grebu. [2]

Flores

Bioecoloxía[editar | editar la fonte]

Alcuéntrase en:

  • "montes baxos", con vexetación con estratu abiertu o zarráu de maderices d'hasta 15 m d'altor
  • "carbes", con vexetación trupa d'arbustos nun estratu cimeru cerráu de maderices d'hasta 5 m d'altura
  • pastizal, con vexetación yerbácea, mayormente gramínees, d'hasta 1 m d'altor, y más del 80% de suelu cubiertu; y plantes maderices de más de 5 dm d'altor, ausente o esvalixada.

Usos[editar | editar la fonte]

Del so usu popular, la corteza y les fueyes utilizar pa tou tipu de dolencies humanes y animales. Por casu, el fervinchu de la fueya ye indicada pa fiebre, y combate el dolor de llombu, y como emenagogo (aguiya y favorez el fluxu menstrual). Les sos cataplasmes cocíes aselen el dolor reumáticu. Y propiedaes antiinflamatorias, antitumorales, antivirales, anticoléricas, antiperiódicas, balsámiques, sudoríficas, escitantes y vulnerarias (cura llagues, mancaes).[3].

La jarilla fema (Larrea divaricata) foi unu de los vexetales tintóreos de los calchaquíes, el so color de tinción ye mariellu.

Ye bien utilizada como combustible, por cuenta de que la so madera ye firme.

Taxonomía[editar | editar la fonte]

Larrea divaricata describióse por Antonio José de Cavanilles y espublizóse en Añales d'Historia Natural 2(4): 122–123, pl. 19, f. 1. 1800.[1]

Etimoloxía

Larrea: nome xenéricu que foi nomáu n'honor de Juan Antonio Hernández Pérez de Larrea[2] un clérigu español,nacíu en Villar del Salz el 30 de setiembre de 1730, amigu de la ciencia, que foi deán del cabildru de Zaragoza y obispu de Valladolid.

divaricata: epítetu llatín que significa "estendida"[3]

Variedaes aceptaes
Sinonimia
  • Neoschroetera divaricata (Cav.) Briq.
  • Schroeterella divaricata (Cav.) Briq.[4]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «Larrea divaricata». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 20 de payares de 2014.
  2. Miguel Colmeiro; Rivadeneyra Manuel. «La Botánica y los botánicos de la península hispanu-lusitana». Madrid:Imprenta Rivadeneyra.
  3. N'Epítetos Botánicos
  4. «Larrea divaricata». The Plant List. Consultáu'l 20 de payares de 2014.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  1. Brako, L. & J. L. Zarucchi. (eds.) 1993. Catalogue of the Flowering Plants and Gymnosperms of Peru. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 45: i–xl, 1–1286.
  2. Killeen, T. J., E. García Estigarribia & S. G. Beck. (eds.) 1993. Guía Árb. Bolivia 1–958. Herbario Nacional de Bolivia & Missouri Botanical Garden, Edit. Quipus srl., La Paz.
  3. López Calderón, R. P. 2000. La prepuna boliviana. Ecol. Bolivia 34: 45–70.
  4. Marticorena, C. & M. Quezada. 1985. Catálogu de la Flora Vascular de Chile. Gayana, Bot. 42: 1–157.
  5. Munz, P. A. & D. D. Keck. 1959. Cal. Fl. 1–1681. University of California Press, Berkeley.
  6. Serrano, M. & J. Terán. 1998 [2000]. Identific. Esp. Veg. Chuquisaca 1–129. PLAFOR, Intercooperación, Fundación Ceibo, Sucre.
  7. Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & E. Marchesi. (eds.) 2008. Catálogo de las plantas vasculares del Cono Sur. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1–3): i–xcvi, 1–3348.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]