Idioma oscu

De Wikipedia
Oscu
Faláu en Antigua Italia
Rexón centro-sur de la península itálica
Falantes Llingua muerta
Familia Indoeuropees
 Llingües itáliques
   Llingües oscu-umbres
   Oscu
Estatus oficial
Oficial en Nengún país
Reguláu por Nun ta reguláu
Códigos
ISO 639-1 nengún
ISO 639-2 ine
ISO 639-3 osc

Llingües itáliques na Edá del Fierro, el lepóntico na metá sur d'Italia correspuende a l'área I8 del mapa.

El oscu foi una llingua indoeuropea, perteneciente al grupu de les llingües itáliques, falada na parte centro-meridional de la península itálica mientres parte de l'Antigüedá.

Aspeutos históricos, sociales y culturales[editar | editar la fonte]

Tratar en realidá un conceutu llingüísticu complexu, con variantes dialeutales. Sirvió de llingua principal de los samnitas, habitantes de la zona vecina del Lazio, na Campania. Nel 290 e. C. los samnitas fueron sometíos a Roma, pero hasta la guerra social del 90-89 e. C. caltuvieron l'usu oficial de la so llingua. Queden d'ella dellos nomes propios de persona y delles gloses, amás d'unes 650 inscripciones,[1] la mayoría bien curties (anque hai una d'unes 300 pallabres) y escrites en tres alfabetos distintos: griegu, llatín y un terceru nativu, deriváu del griegu per mediu de los etruscos. En rellación col oscu taben los dalgunos de los llamaos dialeutos sabélicos, falaos por una serie de tribus alcontraes al este del Lazio, ente Umbría y la Campania (sabinos, pelignos, marrucinos, marsos, vestinos, volscos), conocíos por gloses y en dellos casos tamién por delles inscripciones.

Descripción llingüística[editar | editar la fonte]

Fonoloxía[editar | editar la fonte]

L'inventariu consonánticu del oscu vien dau por:

llabial alveolar palatal velar lab.-vel. glotal
Oclusiva sorda |

style="font-size:larger;" |p

t k
Oclusiva sonora |

style="font-size:larger;" |b

d g
Fricativa f s h
Nasal m n
Sonante (w) r, l j w

L'inventariu vocálicu reconstruyíu constaría de los siguientes elementos:

Curtia Llarga
anterior central posterior anterior central posterior
zarraes i o (= ī) (= ū)
Semicerradas y o
Semiabiertas ɛ ɛː
Abiertes a

Nes inscripciones, los signos <í> y <ú> trescriben les lletres pa los fonemes /y(ː)/ y /o/, ente que los signos <i> y <o> referir a /i(ː)/ y /o(ː)/. Y per otra parte el signu <y> = /ɛ(ː)/. Dacuando les vocales llargues nes inscripciones trescríbense doblando la vocal.

Inscripción del Cippus Abellanus[editar | editar la fonte]

ekkum[svaí píd herieset
trííbarak[avúm tereí púd
liímítú[m] pernúm [púís
herekleís fíísnú mefi[ú
íst, ehtrad feíhúss pú[s
herekleís fíísnam amfr
et, pert víam pússtíst
paí íp íst, pústin slagím
senateís suveís tangi
núd tríbarakavúm lí
kítud. íním íúk tríba
rakkiuf pam núvlanús
tríbarakattuset íúk trí
barakkiuf íním úíttiuf
abellanúm estud. avt
púst feíhúís pús físnam am
fret, eíseí tereí nep abel
lanús nep núvlanús pídum
tríbarakattíns. avt the
savrúm púd eseí tereí íst, :pún patensíns, múíníkad ta[n
ginúd patensíns, íním píd y[íseí
thesavreí púkkapíd ee[stit
a]íttíúm alttram alttr[ús
h]erríns. avt anter slagím
a]bellanam íním núvlanam
s]úllad víú uruvú íst . edú
y]ísaí víaí mefiaí teremen
n]iú staíet.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Rex. Y. Wallace, 2004, p. 813

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Italic. Oxford University Press, páx. 77-99. ISBN 0-19-9257736.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]