Guerra civil durante'l Mandatu de Palestina

De Wikipedia
Guerra civil durante'l Mandatu de Palestina
Parte de Conflicto intercomunitario del mandato de Palestina (es) Traducir y Guerra árabe-israelina de 1948
Fecha 30 payares 1947 → 14 mayu 1948
Llugar Mandatu Británicu de Palestina
Resultáu Declaración d'independencia del Estáu d'Israel, que llevó al españíu de la Guerra árabe-israelina de 1948
Belixerantes
Bandera de Israel Xudíos de Palestina (Haganá, Palmaj, Irgún, Lehi, Mahal) Árabes de Palestina (Santu Exércitu, Exércitu Árabe de Lliberación) Fuercies militares del Reinu Xuníu en Palestina
Comandantes
Yigael Yadin
Yigal Alión
Menájem Beguin
Abdelkader al-Husayni
Fawzi al-Qawuqji
Xeneral Gordon MacMillan
Fuercies en combate
Entamos d'avientu: unos cuantos miles
14 de mayu:
35.000 tropes[1]
Exércitu Árabe
de Lliberación: 3.000-7.000[2][3]
Total de fuercies árabes: ~10.000[2]
Entamos d'avientu: 100.000 tropes[4]
14 de mayu: un repliegue total
Baxes
1/4: 895[5]
15/5: ~2.000[6]
1/4: 991[5]1/4: 123[5]
[editar datos en Wikidata]

Plantía:Campaña Conflicto árabe-israelín

La Guerra Civil durante'l Mandatu de Palestina (tamién denomada Guerra palestín-sionista)[7] tomó'l periodu del 30 de payares de 1947 —a otru día a la firma del Plan de partición de Palestina— al 14 de mayu de 1948, que marcó'l fin del Mandatu británicu en Palestina.

Mientres esti conflictu les comunidaes xudíes y árabes de Palestina enfrentar ente sigo, ente que los británicos, que teníen la responsabilidá de garantizar la seguridá del país, empecipiaron los preparativos pa la so retirada del Mandatu y nun intervinieron más que puntualmente. La fase siguiente, la guerra árabe-israelina de 1948, empecipióse'l 15 de mayu de 1948, cola creación del Estáu d'Israel y l'intervención na guerra de los exércitos de dellos Estaos árabes vecinos, qu'atacaron al nuevu Estáu xudíu.[8]

L'artículu rellata de manera refecha los distintos episodios y acontecimientos claves del periodu de la guerra civil.[9] Una síntesis allúgase a la fin del mesmu.

Antecedentes[editar | editar la fonte]

Dende 1920, la rexón de Palestina taba baxu control y alministración británica, encamentada pola Sociedá de Naciones. Al igual que los Mandatos de Mesopotamia y de Mandatu francés de Siria Siria, el Mandatu británicu de Palestina yera un mandato de tipu A, esto ye, considerábase qu'algamara ciertu grau de desenvolvimientu que fadría posible la so viabilidá como país independiente y onde el cometíu de les potencies mandataries consistía precisamente en poner en marcha y acelerar l'accesu a una plena soberanía.[10] Nel casu de Palestina, la creciente inmigración xudía, empecipiada ente fines del sieglu XIX y entamos del sieglu XX, foi incentivada pola Declaración Balfour del 2 de payares de 1917, pola cual el gobiernu británicu declarábase "favorablemente comenenciudu na fundación d'un national home pal pueblu xudíu". Calcúlase que, ente 1922 y 1942, el porcentaxe de población xudía na rexón xubió del 10% al 31% y qu'en 1939 los terrenes que los efendi árabes vendieron a los colonos xudíos cubríen una estensión de 150.000 hectárees, correspondiente a una cuarta parte de tola superficie cultivable.[11]

A midida que la inmigración xudía crecía, la convivencia ente la población árabe palestina y los colonos, que procedíen na so mayoría d'Europa oriental y central, faíase cada vez más difícil y la única midida que tomaron les autoridaes p'anidiar la tensión foi'l control gradual del fluxu d'inmigrantes según les circunstancies. En 1920 tuvo llugar el primer episodiu de violencia, cuando mientres una festividá relixosa árabe los sos líderes afalaron a les mases a la violencia, atacando a los xudíos de la Ciudá Vieya de Xerusalén, cola resultancia de 12 muertos y 250 mancaos (Pogromo de Xerusalén en 1920). El siguiente episodiu de violencia tuvo llugar al añu siguiente, 1921, cuando por cuenta de una engarradiella ente socialistes y comunistes por cuenta de les celebraciones del 1 de mayu en Jaffa, un gran grupu d'árabes entró n'edificios de xudíos, asesinando a 45 y mancando a otros 146, tantu pela cai como nes sos cases, resultando darréu 48 árabes muertos y 73 mancaos n'enfrentamientos coles fuercies britániques pal reestablecimientu del orde (Disturbios de Jaffa de 1921). El siguiente episodiu de violencia con resultancia de muertes tuvo llugar en 1929, cuando'l 23 d'agostu un ensame d'árabes, enraxonaos por un falsu rumor sopelexáu pol líder palestín y Gran Muftí de Xerusalén Amin al-Husayni, qu'acusaba a los xudíos d'atacar la mezquita d'Al-Aqsa en Xerusalén, asaltaron durante'l sabbat la sinagoga y delles cases de xudíos en Hebrón, asesinando a 67 d'ellos y mancando a otros 66, obligando a la comunidá xudía de Hebrón a fuxir de la ciudá y apoderándose de les sos pertenencies, que los xudíos nun recuperaríen hasta la Guerra de los Seis Díes (Matanza de Hebrón de 1929).

La llucha palestina remató cola Gran Revuelta de 1936-1939. Empobinada polos nacionalistes palestinos, oponíase tanto al sionismu como a la presencia británica en Palestina y a los políticos palestinos, reivindicando un nacionalismu panárabe. La represión británica foi sangrienta y la reaición de les organizaciones sionistes, violenta; sicasí, a la fin, los nacionalistes palestinos llograron de los británicos un amenorgamientu draconiana de la inmigración xudía traducida nel Llibru Blanco de 1939. Pero les consecuencies fueron graves: la revuelta acabara cola vida de cerca de 5.000 árabes y de 500 xudíos. Les diverses organizaciones sionistes paramilitares fueron fortalecíes y la mayor parte de los miembros de la élite política palestina foi detenida y forzada al exiliu. Ente ellos, atopábase'l xefe del Comité Supremu Árabe, Amin al-Husayni, quien s'abelugó na Alemaña nazi, convirtiéndose nel principal aliáu islámicu del Tercer Reich.[12]

Tres la Segunda Guerra Mundial y el drama del Holocaustu, el movimientu sionista atraxo simpatíes. En Palestina, los grupos de la derecha sionista llevaron a cabu una campaña de violencia contra la "ocupación" británica marcada por dellos atentaos. Los nacionalistes palestinos reorganizáronse, pero siguieron tando bien retrasaos con al respective de los sionistes; sicasí, la debilidá de les potencies coloniales reforzó a los países árabes y l'apocayá formada Lliga Árabe sofitó les reivindicaciones nacionalistes palestines y sirviólos de vocera.

La diplomacia nun llogró conciliar los puntos de vistes. El 18 de febreru de 1947, los británicos anunciaron l'abandonu del so mandato sobre la rexón. El 29 de payares de 1947, l'Asamblea Xeneral de Naciones Xuníes aprobó un Plan de partición de Palestina col sofitu de les grandes potencies, pero non de los británicos y en contra del conxuntu de los países árabes. Naide na dómina duldaba que la guerra yera inevitable, sobremanera debíu al trazáu de les fronteres, pero nin los árabes nin los xudíos tuvieron preparaos pa ella.[13]

Españíu de la guerra civil (30 de payares de 1947 - 1 d'abril de 1948)[editar | editar la fonte]

El día dempués de l'aprobación del plan de partición de Palestina pola ONX, les manifestaciones d'allegría de la comunidá xudía viéronse compensaes poles manifestaciones d'oposición árabe en tol país[14] y l'1 d'avientu, el Comité Supremu Árabe decretó una fuelga de tres díes.[15] Un "vientu de violencia"[16] instalóse rápida y bonalmente, anunciando la "guerra civil".[17]

Aumentu de la violencia[editar | editar la fonte]

La Cai Ben Yehuda dempués del atentáu del 22 de febreru de 1948.

En toles zones mistes que yeren habitaes por dambes comunidaessobremanera, en Xerusalén y Haifa, asocediéronse ataques, represalies y contra-represalies cada vez más violentes. Los disparos al aire evolucionaben en batalles; los ataques contra'l tráficu tresformar n'emboscaes. Producíense atentaos cada vez más sangrientos, a los que los siguíen de la mesma disturbios, represalies y otros atentaos.

Por casu, el 30 d'avientu en Haifa, miembros del Irgún, en represalia por recién ataques a civiles xudíos,[18] llanzaron dos bombes metanes un ensame d'obreros árabes que faíen cola delantre d'una refinería, matando a 6 d'ellos y mancando a 42. L'ensame enraxonáu mató en represalia a 39 xudíos primero que los soldaos británicos restablecieren l'aselu.[19][20] En represalia, el 31 d'avientu, unos soldaos de Palmaj y de la brigada Carmel atacaron el pueblu de Balad-al-Sheikh y de Hawassa. Según distintos historiadores, esta incursión tuvo como resultáu ente 21 y 70 muertos.[21]

El 22 de febreru, en Xerusalén, los homes d'Amin al-Husayni entamaron cola ayuda de desertores británicos un triple atentáu con coches bomba empobinaos a les oficines del periódicu The Palestine Post, el mercáu de la cai Ben Yehuda y el patiu traseru de les oficines de l'Axencia xudía. Los atentaos tuvieron como resultancia, respeutivamente, 22, 53 y 13 xudíos muertos y centenares de mancaos.[22][23] En represalia, el 29 de febreru, Lehi dinamitó la vía ferroviaria que conectaba El Cairu con Haifa, al norte de Rejovot, provocando la muerte de 28 soldaos británicos y mancando a 35.[24] Repitió la operación el 31 de marzu, cerca de Cesarea Palestina, matando a 40 persones y mancando a 60, de los cualos la mayoría taba compuesta por civiles árabes.[25]

Durante'l periodu entendíu ente avientu de 1947 y xineru de 1948 contabilizáronse cerca de 1.000 muertos y 2.000 mancaos.[26] A finales de marzu de 1948, un informe calculó más de 2.000 muertos y 4.000 mancaos.[27] Estes cifres representen una media de más de 100 muertos y 200 mancaos per selmana. Y esto, d'un total de 2 millones d'habitantes.

Guerra de rutes y bloquéu de Xerusalén[editar | editar la fonte]

Situación xeográfica de zones xudíes[editar | editar la fonte]

Zones d'asentamientos xudíos y caminos de Palestina, 1 d'avientu de 1947.

Fuera de les zones costeres, los asentamientos xudíos o Yishuv en Palestina taben bien esvalixaos. La comunicación ente la zona central más desenvuelta y les zones perifériques efectuar por conexones terrestres. Estes conexones constituyíen un oxetivu muncho más fácil que la mayor parte que travesaba les llocalidaes árabes o inclusive zones dafechu árabes.

Nesti contestu, el «aislamientu» de los 100.000 xudíos de Xerusalén y la so contorna (como l'asentamientu de Kfar Etzion, a metá de camín na ruta estratéxica ente Xerusalén y Hebrón), les 27 aldegues y asentamientos nel Néguev[28] y los del norte de Galilea constituyíen una debilidá estratéxica pal Yishuv.

Consideróse la posibilidá de sacupar estes árees difícilmente defendibles, pero en Xerusalén, como en toa Palestina, la política de la Haganá fuera establecida de forma tayante por Ben-Gurión: « Lo que tienen los xudíos tien de ser calteníu. Nengún xudíu tien d'abandonar la so casa, la so finca o kibutz o'l so trabayu ensin autorización. Cada puestu d'avanzada, cada colonia, cada pueblu, seya como quier l'aislamientu, tienen de ser ocupaos como si tratar de la mesma Tel Aviv[29] D'esta forma, nengún asentamientu xudíu foi sacupáu antes de la invasión de mayu de 1948. Solo una docena de kibutz de Galilea, según aquellos de Kfar Etzion, unviaron a les sos muyeres y neños a les zones más segures del interior.[30]

Ben-Gurión dio instrucciones pa reforzar los asentamientos del Néguev tocantes a homes y materiales,[28] particularmente nos kibutz de Kfar Darom o Yad Mordechai (al norte de Gaza), Revivim (al sur de Beerseba) y a Kfar Etzion. Consciente del peligru que pesaba sobre'l Néguev, el Comandante Supremu de la Haganá asignó-y un batallón enteru de palmaj pal so defensa.[31]

El casu de Xerusalén yera inda más críticu, por cuenta de la importancia de la so población xudía (1/6 del total de Yishuv) y a la gran dificultá d'accesu a la ciudá. La carretera Tel Aviv - Xerusalén yera llarga y serrapatosa. Dexaba la zona xudía de Hulda, pa depués siguir xunto a les estribaciones de Latrun.[32] Darréu, el viaxe de 28 quilómetros ente Bab-el-Ued y Xerusalén tomaba non menos de 3 hores[33] y la carretera travesaba o pasaba cerca d'aldegues árabes, tales como Saris, Qastel, Deir Yassin o Qaluniya.[34]

Estratexa de Abdelkader al-Husayni[editar | editar la fonte]

Abdelkader al-Husayni.

Abdelkader al-Husayni llegó a Xerusalén n'avientu de 1947 coles mires de « encalorar» a la comunidá xudía de la ciudá.[35] Instalar en Tzurif, un pueblu al suroeste de Xerusalén colos sos homes: una centena de combatientes que fueren entrenaos en Siria antes de la guerra y que sirvíen de cuadros pal so exércitu, l'Exércitu de la Guerra Santa. Axuntar con un centenar de mozos aldeanos y de veteranos del Exércitu británicu.[36] D'esta manera, l'exércitu sumó rápido dellos miles d'homes[37] y tresfirió el so cuartel xeneral y el so centru d'entrenamientu a Bir Zeit, cerca de Ramala. La so zona d'influencia estender hasta Lod y Ramla,[38] onde Hasan Salama, un veteranu de la Gran Revuelta Árabe de 1936-1939 que taba a la cabeza de mil homes,[39] coordinaba les sos aiciones con Abdelkader al-Husayni nel hostigamiento del tráficu terrestre.[40]

El 10 d'avientu tuvo llugar el primer ataque entamáu sobre un convói ente Belén y Kfar Etzion, nel cual fueron asesinaos diez pasaxeros y miembros de la escolta.[40] El 14 de xineru, Abdel Kader llevó a cabu en persona un ataque contra Kfar Etzion, nel cual participaron mil homes. L'ataque foi un fracasu y dexó 200 muertos tres de sigo; sicasí, una seición de 35 homes del palmaj que trataba de reforzar l'asentamientu foi sorprendida, abarganada y masacrada.[41]

El 25 de xineru produció un ataque de valumbu nel pobláu árabe de Qastel. Arriendes de un llamáu de Abdelkader al-Husayni, delles aldegues nel nordeste de Xerusalén xunir al ataque. Otros prefirieron nun participar por medrana a les represalies o s'esculparon colos sos vecinos xudíos alegando que'l llamáu nun concernía al ataque del convói, sinón a la defensa de l'aldega cercana de Bet Suriq.[42]

La campaña pol control de les rutes tomó un calter militar creciente y centralizó l'esfuerciu de guerra árabe.[42] A partir del 22 de marzu, los convóis de suministru escontra Xerusalén dexaron de circular. Esi día, un convói d'una trentena de vehículos foi destruyíu a la entrada de Bab-el-Oued.[43] El 27 de marzu, un importante convói de suministru de regresu de Kfar Etzion cayó nuna emboscada al sur de Xerusalén. Corralaes per dellos miles d'árabes y con poques municiones, solicitaron l'ayuda de los soldaos británicos tres 24 hores de combate; sicasí, tuvieron d'abandonar les armes y municiones, pero sobremanera los vehículos, a los árabes.

Según un informe británicu, la situación de Xerusalén, onde yá se taba aplicando'l racionamientu d'alimentos, podía convertise en desesperada dempués del 15 de mayu.[44] Nel mesmu periodu, la situación yera tamién crítica pa los xudíos d'otros llugares del país. El 26 de marzu, les colonies del Néguev fueron aisllaes por cuenta de la imposibilidá d'utilizar la ruta costera del sur que pasaba per zones con una trupa población árabe.[44] El 27 de marzu, un convói de reabastecimiento destináu a los kibutz aisllaos del noroeste de Galilea foi atacáu na rexón de Haifa. Ente 42 y 47 combatientes de la Haganá y un centenar del Exércitu de Lliberación Árabe morrieron y tolos vehículos fueron destruyíos.[44][45][46]

Balance[editar | editar la fonte]

El balance de les perdes sufiertes la última selmana de marzu foi desfavorable pa la Haganá: tres convoy grandes fueron emboscados, más de 100 soldaos muertos y lo esencial de la flota de vehículos blindaos foi destruyida.[47]

Polo xeneral, Xerusalén occidental se "afogaba" adulces, non podía llegase a los asentamientos de Galilea más qu'al traviés del valle de Xordania y la carretera de Nahariya, dambos apoderaos por aldegues árabes. Non podía caltenese comunicación cola mesma Haifa al traviés de Tel Aviv pela carretera principal de la mariña, yá que una "cadena" de pueblos árabes apoderaba'l llau norte. Al sur, cerca de Hebrón, los cuatro colonies de Kfar Etzion taben sitiaes. La ventena d'asentamientos del Néguev taben aisllaos y el ducto que los abastecía d'agua yera regularmente saboteado.[47] Esta situación, la necesidá de preparación de los yishuv pal ataque previstu de los Estaos árabes en mayu y los progresos na partida de los británicos impulsaron a la Haganá a optar pola ofensiva y pola aplicación del plan Daleth n'abril.[47]

Entrada de fuercies estranxeres en Palestina[editar | editar la fonte]

Voluntarios árabes en Palestina (1947).

La violencia intensificóse y ciertes operaciones fixeron intervenir a los militares. Anque yeren responsables de la llei y l'orde hasta'l final del mandatu, les autoridaes britániques nun intentaron recuperar el control de la situación, pos taben más arreyaos na lliquidación de l'alministración y na evacuación de les sos tropes.[48][49] Asina mesmu, alegaron que yá habíen perdíu bastantes homes nesti conflictu.

Los británicos nun pudieron (o nun quixeron) torgar la entrada en Palestina de fuercies estranxeres.[50] Según un Informe especial de la Comisión sobre Palestina:[51]

  • Na nueche del 20 al 21 de xineru, una tropa compuesta de 700 sirios llistos pa la batalla, bien forníos y con disposición de tresportes mecanizados entró en Palestina « al traviés de Xordania».
  • El 27 de xineru, una banda de 300 homes procedentes del esterior de Palestina, establecer na rexón de Safed, en Galilea, y probablemente foi responsable de los ataques intensivos de morteru y artillería pesao de la selmana contra la colonia de Yechiam.»
  • Na nueche del 29 al 30 de xineru, una tropa compuesta por 950 homes del Exércitu de Lliberación Árabe, comandada por Fawzi al-Qawuqji y tresportada en 19 vehículos d'árabes non palestinos, entró en Palestina « al traviés de la ponte Damiyeh y esvalixóse nos pueblos de Nablus, Yenín y Tulkarem».

Estes yeren les tropes del Exércitu de Lliberación Árabe qu'entraron en Palestina ente'l 10 de xineru y principios de marzu:[52]

  • El 2º reximientu Yarmuk so les órdenes d'Adib Shishakli[53] entró en Galilea al traviés d'El Líbanu mientres la nueche del 11 al 12 de xineru, pasó por Safed y depués instalóse nel pueblu de Sasa. Taba compuestu por un terciu de palestinos y un cuartu de sirios;
  • el 1ᵉʳ. Reximientu Yarmuk, so les órdenes de Muhammad Tzafa, entró en Palestina la nueche del 20 al 21 de xineru al traviés de la ponte de Damia sobre'l ríu Xordán y esvalixóse en Samaria. Estableció'l so cuartel xeneral nel norte de Samaria, en Tubas. Taba compuestu principalmente por palestinos y iraquíes;
  • el Reximientu Hittin, so les órdenes de Madlul Abbas, instalar nel oeste de Samaria y el so cuartel xeneral instalar en Tulkarem;
  • el Reximientu Hussein ibn Ali reforzó Haifa, Jaffa, Xerusalén y delles ciudaes más;
  • el Reximientu Qadassia y una unidá circasiana quedaron en reserva en Jab'a.

Qawuqji llegó'l 4 de marzu col restu de la loxística y una centena de voluntarios de Bosnia ya instaló el so cuartel xeneral na aldega de Jab'a sobre la carretera Nablus-Yenín. Tamién estableció un centru d'entrenamientu pa los voluntarios palestinos.

Alan Cunningham, l'Altu Comisionado británicu en Palestina, protestó enérxicamente ante'l gobiernu xordanu contra estes incursiones, teniendo como única reaición la quexa de Alek Kirkbride pol so tonu contrariu y les sos amenaces» al ministru Bevin: « Nengún esfuerciu seriu dar pa torgar la incursión.»[52] Los británicos y los servicios d'intelixencia de los Yishuv esperaben una ofensiva pal 15 de febreru que nun tuvo llugar finalmente; paez que por cuenta de que les tropes del Muftí nun taben inda llistes.[52]

En marzu, un destacamentu iraquín del Exércitu de Lliberación Árabe llegó a reforzar les tropes palestines de Hasan Salama na rexón de Lod y Ramla pa entrenar a los reclutes ente que Abdelkader al-Husayni instaló'l so cuartel xeneral en Bir Zeit, a 10 km. al norte de Ramala, por cuenta de la presencia de Fawzi al-Qawuqji en Samaria.[52] Coles mesmes, unos voluntarios norafricanos, principalmente libios y dellos centenares de Hermanos Musulmanes entraron en Palestina. En marzu, un primera contingente llegó a Gaza y dalgunos se infiltraron hasta Jaffa

Moral de los combatientes[editar | editar la fonte]

Estes primeres victories reforzaron la moral de los combatientes árabes.[54] El Comité Supremu Árabe taba decidíu a oponese a la realización del plan de partición. Nun comunicáu de prensa del 6 de febreru empobináu al Secretariu Xeneral de la ONX, declaró que:[55]

Los árabes de Palestina consideren que toa tentativa de los xudíos o de cualquier potencia o grupu de potencies d'establecer un Estáu xudíu nun territoriu árabe ye un actu d'agresión, al cual va aguantase pola fuercia.(...)
El prestíu de les Naciones Xuníes va ser meyor atendíu al abandonar y nun imponer tal inxusticia.(...)
Los árabes de Palestina fixeron la declaración solemne ante les Naciones Xuníes, ante Dios y ante la Historia de que nun se someterán enxamás a nenguna potencia que venga a Palestina a imponer una partición. L'únicu mediu pa establecer una partición va ser primero de nada esanicialos: homes, muyeres y neños.

A entamos de febreru de 1948, la moral de los dirixentes xudíos nun s'había eleváu: « el desaliendu y la desesperación resulten claramente les notes tomaes nes xuntes del partíu Mapai».[56] « Los ataques contra les colonies y les carreteres principales coyeron desprevenida a la direición xudía qu'había infravalorado la intensidá de la reaición árabe.»[57] La situación de los 100.000 xudíos de Xerusalén yera precaria y el reabastecimiento de la ciudá podía ser atayáu.

A pesar de los reveses nel terrén, les fuercies xudíes ysobremanera, la Haganá siguíen siendo cimeres en númberu y calidá que les fuercies árabes, tantu del Comité Cimeru Árabe como del Exércitu Árabe de Lliberación. « La Haganá caltener en posiciones estátiques pola medrana de ver a los británicos tomar la defensa de los árabes en casu d'una ofensiva sionista. Teníen De esperar que la retirada británica seya lo suficientemente importante como por que cualesquier posible intervención d'estos postreros seya refugada».[58]

Primer folada de refuxaos árabes[editar | editar la fonte]

La moral de los combatientes y de los políticos nun yera compartida pola población palestina: la llerza creció ente les clases pudientes árabes y presentóse un éxodu regular de parte de quien podíen dexase dexar el país».[59] Dende avientu de 1947 hasta xineru de 1948, alredor de 70.000 árabes fuxeron de los poblaos.[60] A fines de marzu, el total de refuxaos xubía a aproximao 100.000 palestinos.[61]

Estos pobladores constituyeron la primer folada, principalmente voluntaria de refuxaos palestinos del conflictu. Ente ellos, atopábase principalmente a miembros de les clases mediu y altu, esto ye, la mayor parte de les families de los representantes del Comité Supremu árabe o de los dirixentes locales.[61] Partieron igualmente los árabes estranxeros instalaos en Palestina.[62] Verdaderamente, toos esperaben tornar a Palestina una vegada que les hostilidaes terminaren.[62]

Decisiones polítiques estranxeres[editar | editar la fonte]

Delles decisiones polítiques tomaes nel estranxeru tuvieron una influencia importante sobre'l xiru del conflictu.

La decisión británica pola opción xordana[editar | editar la fonte]

Responsables de la política estranxera depués de la Segunda Guerra Mundial axuntaos en Potsdam (1945): Harry S. Truman, Josif Stalin y Ernest Bevin (segundu de pies a la izquierda).

Los británicos nun queríen un Estáu palestín empobináu pol Muftí. La decisión definitiva de los británicos de sofitar l'anexón de la parte árabe de Palestina pol rei Abd Allah I de Xordania foi tomada oficialmente'l 7 de febreru de 1948.[58]

Con ocasión d'una xunta en Londres ente los responsables xordanos, Glubb Pacha y Ernest Bevin, les partes punxéronse d'alcuerdu en que los británicos facilitaríen la entrada de la Lexón Árabe en Palestina'l 15 de mayu y que esta ocuparía la parte árabe; sicasí, nun se-y dexaría entrar na rexón de Xerusalén nin nel Estáu xudíu.[58] Esta opción, pos, nun previo un Estáu árabe palestín.

Magar les ambiciones del rei Abd Allah yeren conocíes, nada indica en qué midida les autoridaes del Yishuv, l'Altu Comité Árabe o la Lliga Árabe tuvieren al corriente d'esta decisión.

El cambéu d'opinión norteamericanu[editar | editar la fonte]

A mediaos de marzu, antes del espardimientu del desorde y frente a la medrana —sicasí, xulgáu como infundáu— de ver a los Estaos árabes proponer l'arma del embargu petroleru,[63] l'alministración norteamericana anunció la posible retirada del so sofitu al Plan de Partición de Palestina y a la unviada d'una fuercia internacional pa garantizar l'aplicación, pero suxurió poner a Palestina baxu tutela de les Naciones Xuníes.[64][65] L'1 d'abril, el Conseyu de Seguridá de la ONX aprobó la propuesta estauxunidense que pidía convocar una asamblea especial destinada a reconsiderar el problema palestín. Los soviéticos abstener de votar.[66]

Esti cambéu d'opinión xeneró moliciones y bancies ente les autoridaes del Yishuv. La esmolición por tener qu'enfrentar a los exércitos árabes ensin el sofitu de los Estaos Xuníos yera tantu más grande que dempués de la partida de los británicos. Les fuercies de Husseini, poro, les milicies, tuvieron ésitu n'aisllar Xerusalén y n'adelantrase a la Haganá.

Nesti contestu, Elie Sasson, direutor de la seición árabe de l'Axencia Xudía, y otres personalidaes terminaron per convencer a David Ben-Gurión y a Golda Meir de proponer una iniciativa diplomática a los árabes. Ellos dexaron al cargu de Joshua Palmon, el xefe de la seición árabe del Da'at, el contautu con Fawzi al-Qawuqji con mires a axustar, anque se-y prohibió aceptar tou aquello que podría llindar la "llibertá d'aición de la Haganá", anque lo autorizaron a declarar que "los Xudíos tán dispuestos a una tregua."[67]

El sofitu loxísticu del Bloque del Este[editar | editar la fonte]

Nel contestu del embargu impuestu pelos países occidentales a los batallosos palestinos, tanto xudíos como árabes, y nel contestu de falta importante de material, el non respetu del embargu y el sofitu loxísticu checoslovacu decidíu por Stalin desempeñaron un rol importante na guerra, anque foi apreciáu de manera distinta.

Les motivaciones suxuríes pa la eleición de Stalin son el sofitu soviéticu al Plan de partición de Palestina y l'interés por ayudar financieramente a Checoslovaquia pa menguar la so frustración por tener qu'arrenunciar al Plan Marshall[68]

L'amplitú y el rol concretu d'esti sofitu ye revesosu. Les cifres propuestes polos historiadores varien. Yoav Gelber fala de "pequeñes reparties llegaes per aire de Checoslovaquia [...] a partir d'abril de 1948".[69] Los historiadores y los analistes pro-palestinos ven un sofitu desigual en favor del Yishuv, yá que los árabes palestinos nun se beneficiaron d'un sofitu equivalente.[68] Ante esto, los historiadores y analistes respuenden qu'esti embargu nun concernía a los Estaos árabes soberanos que constituyíen l'amenaza más grande pal Yishuv; sicasí, esti embargu foi-yos estendíu en mayu pol Conseyu de Seguridá de les Naciones Xuníes, lo que los causó grandes problemes.[70] Amás, en delles circunstancies, esti embargu nun foi respetáu polos británicu.[71][72]

Siria mercó en Checoslovaquia, del mesmu fabricante que los sionistes, armes pal Exércitu de Lliberación Árabe. Estes armes nun llegaron a manes de los combatientes, porque unos axentes xudíos fundieron el barcu que les tresportaba nel puertu italianu de Bari. Depués, un barcu partió escontra Siria n'agostu de 1948, pero foi interceptáu pola Marina israelina, que secuestró'l so conteníu.[73]

Refugu d'una participación "direuta" de los líderes árabes[editar | editar la fonte]

Contrariamente a lo que podríen faer pensar les sos declaraciones belicoses, los líderes árabes "fixeron tou por evitar atopase 'direutamente'"[74] implicaos nel sofitu de la causa palestina.[75]

Nel cume de la Lliga Árabe d'ochobre de 1947, en Aley (El Líbanu, el xeneral iraquín Ismail Safwat esbozó una semeya realista de la situación. Destacó la meyor organización y el mayor sofitu financieru del que disponíen los xudíos en comparanza colos palestinos. Preconizó l'esplegue inmediatu de los exércitos árabes nes fronteres con Palestina, la unviada d'armes y de municiones a los palestinos, según una contribución financiera que xubía a un millón de llibres. Estes propuestes fueron refugaes, con esceición del sofitu financieru, anque nun foi cumplíu nos fechos. Con too y con eso, aprobóse la formación d'un comité téunicu-militar pa coordinar la "asistencia" a los palestinos. Este tenía la so base en El Cairu y yera dirixíu por Sawfat, quien yera secundáu polos oficiales sirios y libaneses y polos representantes del Supremu Comité Árabe. Un delegáu de Cixordania foi igualmente nomáu, pero nun participó nes xuntes.[75]

Nel cume d'avientu en El Cairu (Exiptu), so la presión de la opinión pública, los líderes árabes decidieron crear un mandu militar unificáu qu'arrexuntara a tolos xefes del Estáu mayor árabes y asitiaron a Ismail Safwat a la cabeza, pero decidieron nun faer casu a la reiteración de los sos pidíos d'ochobre y prefirieron aplazar toa decisión pal fin del Mandatu.[75] Sicasí, decidieron la formación del Exércitu de Lliberación Árabe qu'entró en Palestina mientres les selmanes siguientes.[76]

En febreru, n'El Cairo, con ocasión d'una xunta del comité de Safwat, este repitió los sos pidíos, pero los gobiernos árabes esperaben que los palestinos, ayudaos poles tropes del Exércitu de Lliberación Árabe, consiguieren que la comunidá internacional arrenunciara al plan de partición. El comité siguiente taba previstu pa entamos d'abril.[75] Esti refugu a comprometese direutamente fizo que los exércitos árabes nun tuvieren preparaos pa la guerra cuando la situación fizo que la intervención fuera inevitable.

Pola so parte, la Haganá interpretó mal los planes árabes. Tres la entrada del Exércitu de Lliberación Árabe, postuló que la fecha de la xunta d'El Cairu yera, en realidá, la fecha del día D de la ofensiva de les tropes d'al-Qawuqji en Palestina.[77]

Problema del material[editar | editar la fonte]

Metralleta Sten.

Si los países árabes disponíen d'armes regulares y d'estructures estátiques y teníen garantizaes les fontes de suministru d'armes, municiones y materiales, esti nun foi'l casu de los otros protagonistes del conflictu. Pa los árabes palestinos y pa los xudíos, la situación yera más delicada porque los británicos siempres prohibieren la posesión d'armes y haber confiscado cada vez que les atopaben. Nin unu nin otru disponía, entós, nin d'armes pesaes nin de les posibilidaes d'un Estáu reconocío y establecío pa llograles; por tanto, les sos fuercies y los sos medios teníen de siguir siendo clandestinos.

En teoría, l'Exércitu de Lliberación Árabe taba financiáu y forníu pola Lliga árabe. Prometióse-y un presupuestu d'un millón de llibres[78] por cuenta de la insistencia d'Ismail Safwat. Pero, na práutica, el dineru nun llegaba y solamente Siria apurrió un sofitu real a los voluntarios árabes. Sobre'l terrén, la loxística tuvo dafechu desdexada y el so líder, Fawzi al-Qawuqji previo faer vivir a les sos tropes por cuenta de la población palestina.[79]

La situación del Exércitu de la Guerra Santa y de les fuercies palestines yera entá peor. Ellos nun podíen cuntar con nengún sofitu esterior y disponíen por fondos namái los aconceyaos por Amin al-Husayni. El so armamentu taba llindáu a lo que los combatientes disponíen personalmente. Pa desaniciar esta situación, teníen de contentase con armes mercaes nel mercáu negru y del pillaje d'almacenes británicos, pero nun disponíen d'abondes armes pa llevar alantre una guerra.[80]

Nesi sentíu, la situación de los xudíos yera un pocu meyor, pos disponíen de delles instalaciones clandestines de fabricación d'armes llixeres y de municiones, según redes que-yos dexaben l'unviada clandestina a Palestina. A pesar d'ello, yera lloñe de lo necesario pa llevar a cabu una guerra: en payares, solo un combatiente de cada trés taba armáu y esta proporción xubió a dos de cada trés al interior de Palmach.[81] Sicasí, para David Ben-Gurión, el problema nun yera sobrollevar una guerra, sinón más bien construyir un exércitu dignu d'un Estáu. La importancia que lu concedió foi ilustrada por una práutica qu'empecipió y que foi siguida por dellos socesores: atropar nuna sola persona los cargos de Primer Ministru y de Ministru de Defensa.[82] P'armar, pero tamién pa fornir a esti exércitu, unvió axentes a Europa y a los Estaos Xuníos. Estos postreros llograron el sofitu necesariu: armes llixeres y municiones empezaron a llegar a entamos d'abril. Les armes pesaes tuvieron operatives a partir de xunu.

Hasta marzu, la Haganá combatió al Exércitu de la Guerra Santa cola mesma falta de material qu'esti postreru y n'inferioridá con respectu al Exércitu de Lliberación Árabe. A partir d'abril, la Haganá dispunxo d'un armamentu cimeru a los palestinos. Dempués del 15 de mayu, con ocasión de les primeres selmanes de combates ente Israel y los Estaos árabes, la ventaya en material inclinóse a favor de los Estaos árabes. A partir de xunu ysobremanera, dempués de la primer tregua, la ventaya en material va inclinase netamente escontra los israelíes. Esta evolución de la situación surdió a partir de los contactos tomaos dende y antes de payares de 1947.

Asina, los axentes del Yishuv llograron de Checoslovaquia el suministru d'aviones de caza AVIA (antiguos Messerschmitt)[83] y más tarde el Supermarine Spitfire, según tamién cañones, metralletes y municiones.[84] De les esistencies de la Segunda Guerra Mundial, procuráronse tol material indispensable pal equipamientu d'un exércitu, según los vehículos necesarios pal tresporte y la loxística.[85] En Francia, consiguieron blindaos, a pesar del embargu.[86] Los axentes xudíos mercaron igualmente máquines pa la fabricación d'armes y de municiones, les que fueron la base de la industria armamentística israelina.[87]

N'Estaos Xuníos, mercaron dellos bombarderos y aviones de tresporte que teníen de faer posible la unviada d'armes mercaes n'Europa. La operación Balak destinada a unviar esti material empecipiar a fines de marzu.[88] Los navíos fueron igualmente fletaos a distintos puertos d'Europa por que'l material pudiera ser unviáu pal 15 de mayu. Pa financiar tou ello, Golda Meir llegó a recoyer 25 millones de dólares pa fines d'avientu nuna campaña de xunta de fondos llevada a cabu por simpatizantes norteamericanos de la causa sionista.[89] De manera xeneral, de los 129 millones de dólares recoyíos ente ochobre de 1947 y marzu de 1949 pa la causa sionista, más de 78 millones fueron consagraos a la compra d'armamentu.[90]

Reorganización de la Haganá[editar | editar la fonte]

Col antecedente d'haber « lleváu xudíos, de Palestina y de fora, por qu'ayudaren personal y financieramente al Yishuv», el segundu gran ésitu de Ben-Gurión foi tresformar la Haganá d'una organización paramilitar clandestina nun verdaderu exércitu.[91] Ben-Gurión nomó a Yisrael Galili al mandu del Conseyu del Comandu Supremu de la Haganá y estremar en 6 brigaes d'infantería (numberaes del 1 al 6), a les cualos atribuyóse-yos un teatru d'operaciones precisu. Yaakov Dori foi nomáu xefe del Estáu mayor, pero foi Yigael Yadin quien asumió la responsabilidá sobre'l terrén en tanto xefe d'operaciones. El Palmach comandado por Yigal Alión foi dixebráu en 3 brigaes d'élite (numberaes del 10 al 12) y constituyó la fuercia móvil de la Haganá.[92][93]

El 19 de payares de 1947, el serviciu militar volvióse obligatoriu y tanto homes como muyeres recibieron entrenamientu militar.[94] A fines de payares, la unidá táctica yera la compañía y l'unidá operacional de la seición. Ente marzu y abril, la unidá táctica pasó al nivel de brigada. Estes unidaes operaben a un nivel operacional a partir d'abril y mayu, na segunda fase de la guerra, pero siguieron tando subequipadas. Dende abril, la Haganá llevó les operaciones al nivel de la brigada. A partir de xunetu, dirixó les operaciones coordinaes al reagrupar a delles brigaes y, a partir d'ochobre, operó al nivel de la división con ofensives en dellos frentes de forma simultánea.[95]

El plan Dalet (marzu de 1948)[editar | editar la fonte]

Yaakov Dori, xefe del Estáu mayor de la Haganá, y el so brazu derechu, Yigael Yadin, xefe d'operaciones.

El plan Dalet remató'l 10 de marzu de 1948 so la direición de Yigael Yadin. Esti plan de 75 páxines establecía les regles y los oxetivos que seríen siguíos pola Haganá na segunda fase de la guerra. El so oxetivu yera garantizar la continuidá territorial del Yishuvsobremanera, en respuesta a la guerra de rutes llevada a cabu por Abdelkader al-Husayni y como prevención a la entrada en guerra anunciada pelos países árabes.

Esiste un discutiniu ente los historiadores en redol a esti plan. Dalgunos ven nél un plan de llimpieza étnica o la prueba de tales intenciones al alcuentru de palestinos y que les instancies dirixentes del Yishuv pondríen en marcha. Según otros, el plan Dalet sale absolutamente del contestu del éxodu palestín y nun tien un calter más que puramente militar.

Ofensiva de la Haganá (1 d'abril de 1948 - 15 de mayu de 1948)[editar | editar la fonte]

La segunda fase que s'empecipió n'abril marcó'l xiru políticu de la Haganá que pasó d'una posición defensiva a la ofensiva. Los grupos armaos palestinos fueron vencíos. L'asediu de Xerusalén foi temporalmente llevantáu y la ciudá reabastecida. El Yishuv tomó'l control de les víes principales que xuníen los distintos asentamientos, según Jaffa y les llocalidaes mistes. La sociedá palestina quedó ablayada y púnxose en marcha un éxodu masivu.

Aquel día, les fuercies árabes sumaben alredor de 10.000 homes, de los cualos ente 3.000 y 5.000 sirvíen nel Exércitu de Lliberación Árabe.[96][97] Dempués de la orde de movilización xeneral llanzada por Ben-Gurión en payares, los efectivos de la Haganá aumentaron de manera constante. Les fuercies xudíes alliniaron un total de 15.000 a 20.000 homes, meyor forníos, entrenaos y entamaos que les fuercies árabes palestines.[98][99]

La batalla de Mishmar HaEmek (4 – 15 d'abril)[editar | editar la fonte]

Muyeres entrenando en Mishmar HaEmek.

Mishmar HaEmek yera un kibutz que foi fundáu en Mapam en 1930, nel valle de Jezreel, cerca al camín que xune a Haifa con Yenín. Taba asitiáu nun llugar que los oficiales de la Haganá consideraben como unu de los más posibles exes de penetración pa un "ataque mayor árabe" contra los Yishuv.[100][101]

El 4 d'abril, l'Exércitu de Lliberación Árabe llanzó un ataque contra'l kibutz col sofitu de cañones d'artillería. L'ataque foi combatíu polos miembros del kibutz, quien fueron ayudaos por soldaos de la Haganá. El fueu d'artillería qu'había práuticamente destruyíu'l kibutz foi deteníu por una columna británica que llegó a la escena por orde del xeneral MacMillan y, el 7 d'abril, Fawzi Al-Qawuqji aceptó un cese al fueu de 24 hores, pero punxo como condición que'l kibutz rindiérase. Los habitantes del kibutz sacuparon a los sos fíos y, en consultando con Tel Aviv, negar a capitular.[101][102]

El 8 ó 9 d'abril, la Haganá preparó una contra-ofensiva d'alcuerdu al Plan Dalet. Yitzhak Sadeh foi puestu al cargu de les operaciones, cola orde de "llimpiar" la rexón. La batalla duró hasta'l 15 d'abril. Los homes de Sadeh sitiaron tolos poblaos alredor del kibutz y l'Exércitu de Lliberación Árabe tuvo de retirase a les sos bases en Jabba. La mayoría de los habitantes de la rexón fuxó, pero aquellos que nun lo fixeron fueron encarcelaos o espulsaos de Yenín. Los pueblos fueron escalaos por dalgunos kibutznikim qu'afararon la tierra con esplosivos.[103]

Según Morris, los soldaos del Exércitu de Lliberación Árabe taben desmoralizados polos informes de la Masacre de Deir Yassin y de la muerte d'Abdelkader al-Husayni. A lo llargo de la batalla, fueren forzaos a retirase y a abandonar a los habitantes de los pueblos.[104] Lapierre y Collins señalen que Joshua Palmon, xefe d'una unidá de 6 homes, fracasó na captura de invaluables pieces d'artillería y describen los eventos como una debacle pa la que Fawzi Al-Qawuqji ufiertó escuses estravagantes, al declarar en particular que les fuercies xudíes teníen 120 tanques, seis escuadrones de combatientes y aeroplanos bombarderos y que fueron sofitaos por un reximientu de voluntarios rusos goy.[105]

Cuando la batalla remató, les fuercies de Palmaj siguieron con operaciones de "llimpieza" hasta'l 19 d'abril, destruyendo dellos pueblos y forzando a los sos habitantes a fuxir. Dellos pueblos fueron tamién sacupaos so instrucción de les autoridaes árabes.[106] En mayu, el Irgún entamó delles operaciones na rexón, afarando dellos pueblos y matando a dalgunos de los sos habitantes, como fixeron dellos destacamentos de les brigaes de Golani y Alexandroni.[107]

Operación Nahshon (5 - 20 d'abril)[editar | editar la fonte]

Soldáu de la Haganá nel pueblu de Qastel, el 15 d'abril de 1948.

A fines de marzu, les tropes d'Abdelkader al-Husayni torgaron que los convóis de reabastecimiento llegaren a Xerusalén. La ciudá foi sitiada y la población xudía foi sometida a racionamientu. Siguiendo'l modus operandi encamentáu pol Plan Daleth, David Ben-Gurión decidió llanzar la Operación Nahshon p'acabar col aislamientu y reabastecer la ciudá.[108]

Del 5 al 20 d'abril de 1500 homes de les brigaes Guivati y Harel[109] tomaron el control de la carretera y dexaron a 3 (ó 4) convóis[110] abastecer Xerusalén.

La operación foi un ésitu militar. Tolos poblaos árabes que bloquiaben la ruta fueron tomaos y destruyíos, mientres les fuercies xudíes salíen victorioses de tolos combates; sicasí, nun se consiguieron tolos oxetivos porque solo 1.800 tonelaes de les 3.000 previstes fueron empuestes, polo que se debió asumir dos meses d'un racionamientu severu.[111]

Abdelkader al-Husayni morrió, la nueche del 7 al 8 d'abril, mientres los combates que tuvieron llugar en Qastel. La perda del líder carismáticu palestín "trastornó la estratexa y l'organización árabes nel sector de Xerusalén".[112] El so socesor, Emil Ghuri, camudó de táctica pa bloquiar la ciudá. En llugar de provocar una serie d'emboscaes a lo llargo del percorríu, fixo alzar el 20 d'abril una enorme barrera en Bab-el-Oued y Xerusalén foi nuevamente aisllada.[113]

La operación Nahshon amosó igualmente la pésima organización árabe palestina de cara a la guerra. Carente de loxística, cuantimás pal suministru d'alimentos y municiones, fueron incapaces de caltener los combates por más de delles hores fora de les sos bases permanentes.[114]

Frente a estos eventos, l'Altu Comité Árabe solicitó al comisariu Cunningham qu'autorizara la torna del Muftí, únicu capaz de restablecer la situación. A pesar de l'autorización dada, esti postreru nun foi a Xerusalén. La cayida del so prestíu abrió'l camín pa la espansión de la influencia del Exércitu de Lliberación Árabe y d'al-Qawuqji nel sector de Xerusalén.[114]

Masacre de Deir Yassin (9 d'abril de 1948)[editar | editar la fonte]

Deir Yassin yera una aldega árabe asitiada a 5 km. al oeste de Xerusalén. El 9 d'abril de 1948, fora del marcu de la operación Nahshon,[115] 120 miembros del Irgún y de Lehi masacraron ente 100 y 120 habitantes de dicha aldega, na so mayor parte civiles.

Esta masacre amenó la indignación de la comunidá internacional, en tantu la prensa de la dómina informó la cifra de 254 víctimes. Ben Gurión condergar,[116] según les principales autoridaes xudíes: la Haganá, el Gran Rabinato y l'Axencia Xudía qu'unvió una carta de condena, de sides y de condolencia al rei Abd Allah ibn Husayn.[117]

Según Morris, "l'efectu inmediatu más importante de la masacre y de la campaña mediática sobre la otomía que siguió foi provocar y promover el mieu y, más tarde, la fuxida en llerza de les aldegues y ciudaes de Palestina".[117] Otra consecuencia importante foi la repercusión al interior de la población árabe de los Estaos vecinos qu'aumentaron entá más la presión sobre los sos dirixentes por que se comprometieren na llucha y fueren a l'ayuda de los palestinos.[117][118]

En represalia, el 13 d'abril, un convói sanitariu que se dirixía escontra l'hospital Hadassah del Monte Scopus en Xerusalén foi atacáu polos árabes, quien asesinaron a 24 médicos y enfermeres. Dellos soldaos británicos internaron intervenir pa detener la masacre, pero nun tuvieron ésitu.[119]

Batalla de Ramat Yohanan y deserción de los drusos[editar | editar la fonte]

Tres el "fiascu"[120] de Mishmar Hai'emek, Fawzi al-Qawuqji ordenó al reximientu drusu del Exércitu de Lliberación Árabe, comandado por Shakib Wahab, realizar operaciones de diversión p'allixeralo. Esti postreru tomó posición colos sos homes en delles aldegues árabes (Shafa 'Amr, Khirbet Kasayir y Hawsha) a diez quilómetros al este de Haifa, dende onde atacaben esporádicamente el tráficu y los asentamientos xudíossobremanera'l kibutz de Ramat Yohanan.[107]

La Haganá y los kibutzims repelieron fácilmente los asaltos y afararon les aldegues d'onde llanzaben los sos ataques. Una vegada escosaes les sos municiones, los drusos de Wahab replegáronse sobre la so base de Shafa'amr con un centenar de mancaos.[121][122]

Los drusos yá tuvieren en contautu colos axentes del Yishuv. Tres esta derrota, los oficiales drusos, de llombu del so xefe, tomaron contautu con Moshé Dayán pa ufierta-y el so defección y xunise a les files de la Haganá. Dempués de ser referíos a Yigael Yadin, este refugó la propuesta, pero plantega lleva-yos a cabo operaciones de sabotaxe sobre los árabes y de primir a los sos collacios por que desierten. A principios de mayu, desertaren 212 soldaos de Wahab. Tomando consciencia de l'actitú de los sos homes, Wahab atopóse de la mesma con axentes d'enllaz xudíos el 9 de mayu y aceptó cooperar cola Haganá. Les partes evitaron confrontarse y Wahad creó un enclave neutru nel centru de Galilea. Nun respondió a los llamaos d'ayuda d'Acre y evitó tar presente cuando la Haganá ocupó la fortaleza de la policía de Shafa'amr, con ocasión de la so evacuación polos británicos.[121]

Esta actitú influyó la suerte acuta a los drusos dempués de la guerra. Daes les bones rellaciones que caltuvieren col Yishuv dende 1930 y a pesar de la collaboración col Supremu Comité Árabe y la Lliga Árabe, Ben Gurión aportunó en que los drusos (según los circasianos y los maronites) beneficiar d'un estatus particular en comparanza colos otros árabes.[123]

Asediu y ataque a les llocalidaes mistes (abril - mayu de 1948)[editar | editar la fonte]

El plan Daleth previo asegurar la continuidá territorial nes zones asignaes a los xudíos pol Plan de partición de Palestina. Siguiendo esta estratexa, los centros urbanos mistos o estremeros con esta zona teníen de ser atacaos o asediados polos xudíos. Tiberíades foi atacada'l 10 d'abril y cayó el 16. Haifa cayó'l 23 d'abril, tres una sola xornada de combate. Jaffa foi atacada'l 27 d'abril, pero los británicos torgaron tomar de ciudá que cayó tres la so partida nel cursu de la Operación Hametz. Ein al Zeitun foi atacada'l 1 de mayu, provocando la masacre de Ein al Zeitun, onde 30 y 70 presos árabes fueron asesinaos por miembros del Palmaj. Safed cayó'l 11 de mayu nel marcu de la Operación Yiftah, Beit She'an el 13 de mayu y Acre el 17 de mayu nel marcu de la Operación Ben Ami.

Los habitantes fuxeron en masa o fueron escorríos. Pa fines de mayos, nun quedaben más que 13.000 habitantes árabes nestes 6 ciudaes sobre los 177.000 iniciales. El fenómenu repitir nos suburbios y na mayor parte de les aldegues árabes d'esta zona.

Operación Yiftah (20 d'abril - 24 de mayu)[editar | editar la fonte]

Teatru d'operaciones

Al noroeste de Galilea, ente'l llagu de Tiberíades y Metula (zona denomada Etzba HaGalil), atópase la rexón so control xudíu más alloñada y aisllada de los centros de la franxa costera. La presencia de la frontera libanesa al norte, de la frontera siria al este y la presencia árabe nel restu de Galilea convertir nun oxetivu probable d'intervención de los exércitos árabes.[124] Nel marcu del plan Daleth, Yigael Yadin confió a Yigal Alión la direición de la Operación Yiftah, que los sos oxetivos yeren el control de tola rexón y el so afitamientu en vista del ataque árabe previstu pal 15 de mayu.[125]

Yigal Alión dispunxo de dos batallones del Palmaj y tuvo de faer frente a la población de Safed y a delles docenes d'aldegues árabes. La situación volvióse problemática pola presencia de los británicos, anque estos empezaron la so evacuación de la rexón. Según el so analís, yera indispensable balerar dafechu la zona de presencia árabe pa cubrir los llombos, ente que l'éxodu bloquiaba les rutes poles cualos teníen d'ingresar les fuercies árabes.[126]

El 20 d'abril, llanzó una campaña qu'entemecía propaganda, ataques, control de les places fuertes abandonaes polos británicu y destrucción d'aldegues árabes conquistaes. L'1 de mayu, milicianos árabes con base en Siria y El Líbanu llanzaron una contraofensiva contra los asentamientos xudíos, pero nun tuvieron ésitu. El 11 de mayu, Safed cayó y l'operación llegó al so fin el 24 de mayu cola quema de les aldegues árabes del valle de Jule. Les fuercies siries fracasaron nel so ofensiva sobre la rexón y, pa fines de xunu, la zona que diba de Tiberíades a Metula pasando por Safed fuera balerada de toa población árabe.[127]

Operación Macabéu (8 de mayu - 15 de mayu)[editar | editar la fonte]

Como continuación de la Operación Nahshon y tres un nuevu bloquéu de la ruta Tel Aviv - Xerusalén, Yigael Yadin dio la orde a la 5ª brigada Guivati y a la 10a. brigada Harel pa operar nel sector oeste del corredor Tel Aviv - Xerusalén con cuenta d'aseguralo. Dellos pueblos camudaron de mano en delles oportunidaes, pero terminaron per ser controlaos poles fuercies xudíes.[128]

La mañana del 15 de mayu, una patrulla de la brigada Guivati ingresa na cortil del puestu de policía de Latrun; sicasí, tres la meyora del exércitu exipciu, la brigada recibió la orde d'esplegase más al sur y los soldaos abandonaron la so posición.[129] Trátase d'una ocasión perdida que va tener grandes consecuencies na batalla por Xerusalén porque la posición de Latrun dexaba controlar la ruta ente Tel Aviv y la Ciudá Santa. Los 6 asaltos contra Latrun que tuvieron llugar ente fines de mayu y mediaos de xunetu fracasaron y dexaron 168 víctimes del llau israelina.

Alcuentru ente Abdalah y Golda Meir (10 de mayu)[editar | editar la fonte]

Golda Meir en 1973.
Abdalah I de Xordania.

El 10 de mayu, Golda Meir y Ezra Danin viaxaron de callao al palaciu d'Abdalah en Amán p'aldericar sobre la situación col rei xordanu.

La posición de Abdalah yera difícil: d'una parte, les sos ambiciones personales, les promeses feches al Yishuv en payares y la lluz verde británica impulsar a considerar una anexón de la parte árabe de Palestina ensin intervención contra'l futuru Estáu israelín; d'otra parte, la presión del so pueblu en reaición pola masacre de Deir Yassin, l'éxodu palestín y los sos alcuerdos colos otros miembros de la Lliga Árabe emburriar a implicase más fuertemente na guerra.[130] Igualmente, dispunxo d'una posición de fuercia, col sofitu militar británicu, según el de la Lliga Árabe.

Nel so diariu, David Ben Gurión rellató l'informe de la entrevista fecha por Golda Meier:

L'alcuentru foi amical. Él paecía esmolecíu y tenía un aire horrible. Nun negó qu'hubiera discutiniu y comprensión ente nós en redol al arreglu deseable, precisamente, que'l tomaría la parte árabe de Palestina [...] Pero Abdalah dijó qu'él nun podía, el 10 de mayu, ufiertar a los xudíos más qu'una autonomía nun reinu hachemita ampliáu. Añadió que magar nun taba interesáu na invasión de zones axudicaes al Estáu xudíu, la situación yera volátil. Pero adelantró la esperanza de que Xordania y el Yishuv concluyiríen un alcuerdu de paz una vegada que'l polvu cayera nuevamente.[131]

Los analises sobre les motivaciones y les conclusiones d'esta xunta son controversiales. Según Dominique Lapierre y Larry Collins[132] y l'historiografía israelina, l'oxetivu de los negociadores del Yishuv yera "proponer un últimu alcuerdu de paz y evitar l'ataque de los exércitos árabes". Pa esi momentu, el balance de les fuercies nun-yos yera teóricamente favorable, pero Meier nun llogró convencer al rei de Xordania. Según Morris,[133] Abdalah "retornó sobre les sos promeses de payares de nun oponese al plan de partición" dexando, sicasí, a Meier la impresión de que fadría la paz col Estáu xudíu una vegada que la guerra en cursu terminara.

Avi Shlaim fala d'un alcuerdu "tácito" colos palestinos pa torgar la partición de Palestina.[58] Él defenda la tesis d'una colusión ente'l reinu hachemita y el Yishuv. L'historiador Yoav Gelber refuga esta tesis y consagró una obra específica pa desmontala.[134]

Pierre Razoux indica que "la mayor parte d'espertos envalora que ye probable" que Ben Gurión y el rei Abdalah llegaren a un alcuerdu pa estremar Palestina y que nun foi sinón pola presión de los países árabes que Abdalah viose obligáu a romper la so promesa. Según él, esta tesis dexa esplicar l'actitú de los británicos que, siguiendo esta opción, responderíen al empar a les promeses feches na Declaración Balfour al Yishuv y a aquelles feches a los hachemites na dómina de Lawrence d'Arabia. Destaca que "la presencia [...] de destacamentos de la Lexón Árabe [antes del 15 de mayu] cerca de posiciones estratéxiques calteníes polos británicu toma sentíu d'esta manera".[135]

Ilan Pappé[136] sorraya que nin los ministros de Abdalah nin el mundu árabe paecíen tar al corriente de los discutinios ente él y el Yishuv, inclusive si, otra manera, les sos ambiciones sobre Palestina yeren conocíos. Indica igualmente que Alek Kirkbride y Glubb Pacha pensaben na dómina que siquier el secretariu de la Lliga Árabe, Azzam Pacha, tenía de tar al corriente del doble xuegu del rei Abdalah.

Otra manera, ye ciertu que Golda Meier y el rei Abdalah nun llegaron a un alcuerdu sobre'l estatus de Xerusalén: el 13 de mayu, la Lexón Árabe tomó Kfar Etzion[137] asitiada a metá de camín na ruta estratéxica ente Hebrón y Xerusalén. 127 de 131 defensores, de los cualos 21 yeren muyeres, morrieron o fueron masacrados dempués de la so rindición.[138] Y el 17 de mayu, Abdalah ordenó a Glubb Pacha llanzar un asaltu contra la Ciudá Santa.

Cayida y masacre de Kfar Etzion (12 - 13 de mayu)[editar | editar la fonte]

Teatru d'operaciones.
Soldaos xudíos fechos prisioneros dempués de la batalla.

Kfar Etzion yera un bloque de cuatro colonies xudíes establecíes na ruta estratéxica ente Hebrón y Xerusalén metanes territoriu árabe. A fines de 1947, cuntaba con 400 habitantes que, dende l'adopción del plan de partición, yeren oxetu d'ataques árabes. El 7 d'avientu, Ben Gurión reforzó l'asentamientu con una seición del palmaj, pero autorizó la evacuación de muyeres y neños. Dende'l 26 de marzu, fecha nel cual l'últimu convói de suministru llogró cubrir al preciu de bien fuertes perdes, quedó dafechu aislláu.

El 12 de mayu a l'alba, foi atacáu por unidaes de la Lexón Árabe con ocasión de la so retirada del país. El comandante de les operaciones, Abdullah Tel, dispunxo de dos compañíes d'infantería, d'una docena de blindaos y una batería de morteros. Les sos fuercies fueron secundaes por dellos centenar de tropes irregulares locales.[139]

Les motivaciones del ataque yeren la proteición d'unu de los últimos convóis de reabastecimiento, del cual podría beneficiase la Lexón Árabe antes del embargu y que tenía de llegar per esa ruta; y otra razón yera que'l bloquéu torgó l'esplegue de la Lexón Árabe na zona de Hebrón, aición que yera unu de los oxetivos de Abdallah.[140] Antes de la invasión, esti postreru quería igualmente aumentar el so prestíu ante la población palestina.[139]

Les defenses esteriores de Kfar Etzion cayeron rápido. La Haganá nun disponía de nenguna arma pa responder a los cañones y morteros de la Lexón Árabe. El 13 de mayu, el kibutz principal foi prindáu. De los 131 defensores, 127 morrieron nos combates o fueron masacrados dempués de rindise. Los otros trés asentamientos rindir nesi momentu y el conxuntu foi entós pilláu y esfarrapáu.[141][142]

Los acontecimientos de Kfar Etzion amosaron les llendes de la política que prohibía toa evacuación. Si yera eficaz en casu de guerra civil y frente a grupos armaos, los asentamientos xudíos aisllaos nun podíen aguantar a la potencia de fueu d'un exércitu regular y una evacuación dexaría evitar la muerte o'l cautiverio a los defensores.[142]

Según Yoav Gelber, la cayida y masacre de Kfar Etzion influyeron tamién la decisión de David Ben Gurión de llanzar la ofensiva en Xerusalén, cuando tuviera primeramente dubiosu por medrana a les reaiciones nel mundu cristianu.[142] Asina, empezó la batalla por Xerusalén.

Operación Kilshon (13 - 18 de mayu)[editar | editar la fonte]

Bevingrado. Centru de la zona de seguridá británica en Xerusalén.

En Xerusalén, los británicos disponíen de dellos edificios estratéxicos, esto ye, una zona de seguridá denomada Bevingrado al centru de la ciudá. Nella atopábase principalmente la estación de radio, la central telefónica, l'hospital gubernamental, los cuarteles, según l'hotel de Notre Dame qu'apoderaba tola ciudá.[143]

El primer oxetivu de la operación Kilshon yera tomar el control d'esta zona estratéxica tres la retirada británica. El segundu oxetivu yera formar un frente continuu darréu dempués ente les distintes llocalidaes xudíes aisllaes. Pa ello, David Shealtiel movilizó a 400 homes de la Haganá y 600 milicianos extras. Emil Ghuri, el nuevu xefe del Exércitu de la Guerra Santa, previera igualmente tomar estes llocalidaes y movilizó a 600 homes pa tal misión, pero nun preparar nenguna operación pa llogralo.[144]

Gracies a la complicidá británica, los homes de la Haganá llograron la hora exacta de la evacuación. El 15 de mayu a les 4:00 a.m., tomaron unu tres otru tolos edificios dalgunos minutos dempués de la evacuación británica y coyendo a les fuercies árabes despreveníes na primer fase de la operación.[145]

Les fuercies árabes amosáronse incapaces d'oponer dalguna resistencia. Al norte, les fuercies xudíes apoderar de Sheikh Jarrah, dirixir al Monte Scopus y los barrios de la colonia norteamericana. Al sur, aseguren la unión ente la colonia alemana, la colonia griega, Talpiot y Ramat Rajel vía tomar del cuartel Allenby. Una unidá del palmaj retomó inclusive contautu col barriu xudíu de la Ciudá Antigua per mediu de la Puerta de Sion.[146]

Frente a esta situación, les tropes irregulares árabes nun pudieron faer nada y vencieron a la llerza llamao "desesperadamente" a la Lexón Árabe y anunciando la cayida inminente de la ciudá.[147]

Operación Ben-'Ami (13 - 22 de mayu)[editar | editar la fonte]

Teatru d'operaciones.

Nel marcu del Plan Daleth, Yigael Yadin previo realizar una entrada nel oeste de Galilea onde s'atopaben dellos asentamientos xudíos aisllaos. Más allá d'Acre y hasta la frontera libanesa, esta zona asítiase na parte atribuyida a los árabes pol Plan de partición y na vía prevista pa la entrada de les fuercies libaneses en Palestina,[124] anque estos postreros nun van participar nos combates.

El comandu ye confiáu a Moshe Carmel a la cabeza de la brigada Carmeli. Estremó la operación en dos fases: la primera empecipióse'l 13 de mayu pela tarde cola avanzada de llongura pola mariña d'una columna de vehículos blindaos y de camiones de la Haganá que nun atopa nenguna resistencia. Les fuercies del Exércitu de Lliberación Árabe presentes na zona replegar ensin combatir y l'operación terminó con tomar d'Acre el 18 de mayu. Nuna segunda fase, del 19 al 22 de mayu, les fuercies del 21ᵘ batallón efectuaron una meyora hasta'l kibutz Yehi'am na frontera libanesa. Delles aldegues árabes fueron conquistaes y destruyíes darréu dempués.[148]

Éxodu palestín[editar | editar la fonte]

Refuxaos palestinos camín al éxodu.

En tola segunda fase, les distintes ofensives de la Haganá fueron acompañaes d'un éxodu masivu d'ente 250.000 y 300.000 refuxaos árabes, a los cualos débese amestar 100.000 de la primer folada. Ye, xeneralmente, a toos ellos a quien se fai referencia cuando se fala del éxodu palestín de 1948. Estos dos folaes fueron tamién les más mediatizadas y llargamente retresmitíes na prensa de la dómina.

Les causes d'esti éxodu y les sos responsabilidaes fueron oxetu de discutiniu ente los analistes del conflictu ya inclusive ente los historiadores especializaos nel periodu. Ente les distintes causes posibles, la historiografía israelina declaró por enforma tiempu que fuxeren en recibiendo instrucciones de les autoridaes árabes. Anguaño, enfréntense dos tesis principales: pa dalgunos, como Ilan Pappé, fuxeron nel marcu d'una política d'espulsión planiada que sería entamada poles autoridaes del Yishuv y puesta en marcha pola Haganá. La mayor parte de los historiadores reconoz la esistencia d'espulsiones decidíes llocalmente, pero ven nos eventos l'efectu acumuláu de toles consecuencies d'una guerra civil d'esta amplitú.

Preparativos de la Lliga Árabe (febreru - mayu de 1948)[editar | editar la fonte]

Na última xunta de la Lliga Árabe en febreru, los dirixentes árabes taben convencíos de la capacidá del Exércitu de Lliberación Árabe pa sofitar a los palestinos y faer que la comunidá internacional arrenuncie al plan de partición.[149] Nel cume d'El Cairu realizada'l 10 d'abril, la situación evolucionó claramente, cola muerte d'Abdelkader al-Husayni y la debacle de Mishmar Hai'emek.

Nuevamente, Ismail Safwat fixo un llamáu en favor de la unviada inmediata d'exércitos árabes nes fronteres de Palestina y de la necesidá d'aprobar una política d'ataques aéreos llindaos a operaciones de valumbu y, per primer vegada, los dirixentes árabes alderiquen la eventualidá de la so intervención en Palestina.[150]

Siria y El Líbanu declaráronse llistos a intervenir darréu, pero'l rei Abdullah refugó que les fuercies de la Lexón Árabe nesi momentu presentes en Palestina intervinieren abiertamente a favor de los palestinos, lo que fadió al Secretariu Xeneral de la Lliga, Azzam Pacha, quien declaró que Abdullah nun faía más que vencer al dictáu británicu; sicasí, Abdullah declaróse llistu a unviar a la Lexón Árabe pa sofitar a los palestinos dempués del 15 de mayu. En respuesta, Siria aportunó en que l'exércitu exipciu participara igualmente y, a pesar de la oposición del so Primer Ministru, el rei Faruq respondió favorablemente al pidíu siriu, pero más pa contrariar los proyeutos hexemónicos xordanos que pa dir n'ayuda de los palestinos.[150]

Más tarde, tres la visita de dellos dignatarios palestinos a Amán y a pesar de la oposición del muftí Amin al-Husayni y de Siria, Azzam Pacha aceptó la propuesta de Abdullah y unvió a Ismail Safwat a Amán pa entamar la coordinación ente l'Exércitu de Lliberación Árabe y la Lexón Árabe. Decidióse que'l comandu de les operaciones devolver a Abdullah y que los iraquíes esplegaríen una brigada en Cixordania pa preparar la intervención del 15 de mayu. Abdullah tendría les manes llibres en Palestina.[151] El 26 d'abril, anunció oficialmente al parllamentu xordanu "la so intención d'ocupar Palestina" y "llama a los xudíos a allugase so la so xurisdicción". Promete tamién protexer la so vida. El Yishuv percibió esti anunciu como una declaración de guerra y afaló a los occidentales per vía diplomática a exercer presión sobre'l rei xordanu pa evitar la intervención.[152]

El 30 d'abril, exipcios, iraquinos y xordanos apostábense'l comandu. El rei Abdullah recibió'l títulu honoríficu de comandante en xefe y el xeneral iraquín Nur al-Din Mahmud, el títulu de xefe d'Estáu mayor; pero conviense que cada exércitu va reaccionar de manera independiente nel so teatru d'operaciones.[153]

El 4 de mayu, llega a Mafraq el cuerpu espedicionariu iraquín, compuestu por un reximientu de blindaos, un reximientu d'infantería mecanizada y 24 pieces d'artillería pa un total de 1.500 homes.[154] Los sirios nun pudieron axuntar una fuercia cimero. Pola so parte, los exipcios axuntaron dos brigaes, esto ye, alredor de 7.000 homes nel Sinaí.[155]

Nun foi hasta'l 8 de mayu que la Foreign Office tuvo segura de la invasión árabe, anque'l 10 de mayu los libaneses anunciaron que nun participaríen nes operaciones militares. Ente que los oficiales británicos qu'estudiaben la situación consideraron que los exércitos árabes (con esceición de la Lexón Árabe) nun taben preparaos pa los combates a venir,[156] los oficiales exipcios creíen que la so meyora sería "una parada ensin el menor riesgu y que'l so exércitu va tar en Tel Aviv en dos selmanes". L'estáu de preparación del exércitu yera tal que, según Lapierre y Collins, nun disponía inclusive de mapes de Palestina.[157] Pa esi momentu, los planes definitivos de la invasión nun taben inda establecíos y los diplomáticos británicos trataron en devanéu de faer que los dirixentes árabes retratar de la so decisión.[158]

El 15 de mayu de 1948, la Lliga Árabe xustificó la intervención armada en Palestina pa garantizar la seguridá y el derechu a l'autodeterminación de la so población,[159] ente que Azzam Pacha declaró n'El Cairo que "esta guerra va ser una guerra d'estermín y una masacre grandiosa, de la que se va falar como d'aquelles cometíes polos mongoles y los cruzaos". El 13 de mayu, Ismail Safwat presentó la so dimisión metanes la indiferencia xeneral.[160]

Síntesis[editar | editar la fonte]

Zones so control de les tropes xudíes la viéspora de la intervención de los exércitos árabes y d'ónde fuxó o foi escorrida la mayor parte de la población palestina.

Dende a otru día de l'aprobación del plan de partición na ONX, les esplosiones d'allegría na comunidá xudía fueron compensaes pola espresión de descontentu al interior de la comunidá árabe. Rápido, la violencia españó y foi n'aumentu: atentaos, represalies y contra-represalies faía que decenes de víctimes asoceder ensin que naide pudiera controlalo.

Nel periodu d'avientu de 1947 a xineru de 1948, contabilizóse cerca de 1.000 muertos y 2.000 mancaos[161]A fines de marzu, un informe dio cuenta de más de 2.000 muertos y 4.000 mancaos.[162] Estes cifres correspondíen a un permediu cimeru de 100 muertos y 200 mancaos per selmana, sobre un total de 2 millones d'habitantes.

Dende xineru, so la mirada indiferente de les autoridaes britániques, les operaciones tomaron un xiru más militar cola entrada en Palestina de dellos reximientos del Exércitu de Lliberación Árabe que se partieron nes distintes ciudaes costeres y reforzaron Galilea y Samaria.[52] Abdelkader al-Husayni llegó igualmente dend'Exiptu a la cabeza de delles centenes d'homes del Exércitu de Guerra Santa y dempués d'haber reclutado dellos miles más entamó'l bloquéu del Xerusalén habitáu por 100.000 xudíos.[35] Les autoridaes del Yishuv intentaron abastecer la ciudá per mediu de convóis reagrupando hasta un centenar de vehículos blindaos pa forzar les barreres, pero la operación resultó ser cada vez más impracticable y costosa nel intre. En marzu, la táctica rindió frutos: la casi totalidá de los vehículos de la Haganá foi destruyida, dellos centenares de combatientes fueron asesinaos y el bloquéu tuvo operativu.[47] La situación foi tantu más crítica cuanto que los asentamientos xudíos del norte de Galilea y del Néguev fueron aisllaos.

Ente que la población xudía recibió instrucciones estrictes de caltener a tou preciu tolos sos terrenes,[29] la población árabe yera más sumisa ante la situación d'inseguridá qu'apoderaba'l país. Mientres estos primeros meses, casi 100.000 palestinos, principalmente de clases cimeres, abandonaron les sos cases p'abelugase nel estranxeru o en Samaria.[61]

Esta situación emburrió a los Estaos Xuníos a retratase sobre'l so sofitu al Plan de partición, pero aseló a la Lliga Árabe sobre'l falsu analís de la capacidá de los palestinos, reforzaos pol Exércitu de Lliberación Árabe, pa torgar la participación. Pola so parte, el 7 de febreru de 1948, los británicos optaron oficialmente pola opción del sofitu a l'anexón de la parte árabe de Palestina por Xordania.[58]

Inclusive si instalóse cierta dulda nel Yishuv, les derrotes aparentes debiéronse más a una política d'espera de la Haganá qu'a una verdadera debilidá. David Ben Gurión reorganizó la Haganá y volvió obligatoriu'l reclutamiento. Tolos homes y muyeres del país recibieron entrenamientu militar. Gracies a los fondos aconceyaos por Golda Meir nos Estaos Xuníos y de resultes del sofitu de la causa sionista por Stalin, los representantes xudíos pudieron roblar contratos bien importantes d'armamentu colos países del Este. Otros axentes atoparon nos equipos esistentes de la Segunda Guerra Mundial una forma de fornir l'exércitu, del que precisaba'l Yishuv. La operación Balak dexó la unviada de les primeres armes y equipos dende fines del mes de marzu. David Ben Gurión dexó a cargu a Yigael Yadin d'estudiar un plan militar que dexara preparar el Yishuv pa la intervención anunciada de los Estaos árabes. Trátase del plan Daleth que foi puestu en práutica dende fines del mes d'abril. N'abril, la guerra entró nuna segunda fase col pase a la ofensiva per parte de la Haganá.

La primer operación (denomada Nahshon) consistió en llevantar el bloquéu de Xerusalén: 1.500 homes de les brigaes Guivati de la Haganá y Harel del Palmaj llograron lliberar la carretera del 5 al 20 d'abril. Los productos unviaos ufiertaron dos meses de prórroga a la población xudía de Xerusalén.[163] L'ésitu doblar pola muerte del líder palestín Abdelkader al-Husayni nel cursu de los combates. Mientres estos eventos, el 9 d'abril, tropes del Irgún y del Lehi perpetaron una masacre en Deir Yassin que tuvo un gran impautu sobre la población palestina.

Coles mesmes, la primer operación de valumbu del Exércitu de Lliberación Árabe resultó nuna debacle en Mishmar Hai'emek[103] y pola deserción de los drusos.[104]

Nel marcu de la realización de la continuidá territorial prevista pol plan Daleth, les fuercies de la Haganá, del Palmaj y del Irgún llanzar a la conquista de les llocalidaes mistes. La sociedá palestina se desmoronó. Tiberíades, Haifa, Safed, Beisan, Jaffa y Acre cayeron, colo cual más de 250.000 palestinos siguieron el camín del éxodu.[164]

Mentanto, los británicos terminaren no esencial col so retiru. La situación emburrió a los líderes de los países árabes vecinos a intervenir, pero la so preparación nun tuvo a puntu y nun pudieron axuntar les fuercies que podríen inclinar la balanza. La mayor parte de les esperances palestines moraba na Lexón Árabe de rei Abdallah de Xordania, pero esti postreru naguaba amestar el máximu de territoriu del Mandatu Británicu de Palestina y xugó nos dos frentes, tando en contautu igualmente coles autoridaes xudíes.

En preparación a la ofensiva, la Haganá llanzó ensin ésitu les operaciones Yiftah[165] y Ben-'Ami[166] p'asegurar los asentamientos de Galilea y l'operación Kilshon[147][167] p'asegurar un frente siguió nel sector de Xerusalén. La xunta del 10 de mayu ente Golda Meier y Abdallah, siguida de tomar y de la masacre de Kfar Etzion el 13 de mayu pola Lexón Árabe, dexaron prever que la batalla por Xerusalén sería despiadada.

El 14 de mayu de 1948, David Ben Gurión declaró la independencia del Estáu d'Israel y la guerra de Palestina entró nuna segunda fase cola entrada de los exércitos árabes en Palestina.

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. La Historia d'Israel y Palestina. Tomu I, ed. Ercilla, 2009, Santiago de Chile, editor: Osvaldo Cifuentes, pp. 28. Les fuercies israelites al empezar la guerra del 14 de mayu de 1948 componer de 25.000 paramilitares y 10.000 reservistas movilizaos de les colonies agrícoles.
  2. 2,0 2,1 Benny Morris, Birth revisited, 2003, p.34; Yoav Gelber, Palestine 1948, 2006, p.51; Ilan Pappe, The ethnic cleansing of Palestine, 2006, p.44. Cifren les fuercies del Exércitu Árabe de Lliberación de Palestina ente 3.000 y 6.000 homes. Totalizando les fuercies árabes cerca de 10.000 efectivos.
  3. La Historia d'Israel y Palestina. Tomu I, ed. Ercilla, 2009, Santiago de Chile, editor: Osvaldo Cifuentes, pp. 29. Cifres les fuercies del Exércitu Árabe de Lliberación en 7.000 combatientes.
  4. Israel - Prelude to Statehood
  5. 5,0 5,1 5,2 Gelber, Yoav (2006). Palestine, 1948 (n'inglés). Brighton: Sussex Academic Press, páx. 85. ISBN 1-845-19075-0.
  6. Morris, Benny (2004). The birth of the Palestinian refugee problem revisited, 2da. (n'inglés), Cambridge: Cambridge University Press, páx. 35. ISBN 0-521-81120-1.
  7. Laurens, Henry (2005). Paix et guerre au Moyen-Orient (en francés). París: Armand Colin, páx. 82. ISBN 2-200-26977-3.
  8. Culla, Joan B. (2009). Curtiu hestoria del sionismu (en castellanu). Alianza Editorial S.A, páx. 265-268. ISBN 978-84-206-8258-7.
  9. Considérase una guerra civil porque los dos grupos que s'enfrentaron fundamentalmente —los árabes y los xudíos de Palestina— dependíen de la mesma autoridá central. Dempués del 15 de mayu de 1948, el conflictu interpalestino evolucionó y convirtióse nuna guerra interestatal ente Israel y dellos Estaos árabes. La denominación de guerra civil ta bien estendida ente los historiadores, seya cual fora la so opinión sobre otros aspeutos del conflictu. N'unu de los sos llibros, Benny Morris cita la espresión ente comines (Histoire revisitée du conflit arabo-sioniste. París: Complexe, 2003, ISBN 2870279388).
  10. Procacci, Giuliano (2001). Historia xeneral del sieglu XX, Guido M. Cappelli y Laura Calvo (traductores), Barcelona: Crítica, páx. 127. ISBN 8-484-32260-2.
  11. Procacci, Giuliano (2001). Historia xeneral del sieglu XX, Guido M. Cappelli y Laura Calvo (traductores), Barcelona: Crítica, páx. 128. ISBN 8-484-32260-2.
  12. Culla, Joan B. (2005). La tierra más apostada: el sionismu, Israel y el conflictu de Palestina (en castellanu). Alianza Editorial S.A, páx. 129. ISBN 84-206-4728-4.
  13. Segev, Tom (2000). One Palestine, complete: Jews and Arabs under the Mandate (n'inglés). Nueva York: Metropolitan Books, páx. 496-497. ISBN 0-805-04848-0.
  14. «"We Will Fight"» (inglés). Time Magazine (8 d'avientu de 1947). Consultáu'l 8 de marzu de 2009.
  15. Yoav Gelber (2006), p. 17
  16. La espresión provién d'Ilan Pappé (2000), p. 111
  17. Benny Morris (2003), p. 65
  18. Pappe, 1999, p. 119.
  19. Efraïm Karsh (2002), p. 30
  20. «Archivo del periódicu». The Palestine Post (31 d'avientu de 1947). Consultáu'l 15 d'avientu de 2006.
  21. Benny Morris (2003), p. 101
  22. Yoav Gelber (2006), p. 24
  23. Efraïm Karsh (2002), p. 36
  24. The Times, 1 de marzu de 1948
  25. Los periódicos de la dómina: The Palestine Post, del 1 d'abril de 1948, y The Times, del 1 d'abril de 1948, atribuyeron el fechu a un atentáu de Lehi.
  26. Comisión Especial de la ONX (16 d'abril de 1948), § II.5
  27. Yoav Gelber (2006), p.85
  28. 28,0 28,1 Efraïm Karsh (2002), p. 34
  29. 29,0 29,1 Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 163
  30. Yoav Gelber (2006), p. 8
  31. Yoav Gelber (2006), p. 28
  32. «Resto d'una fortaleza cruciada del sieglu XII nel visu d'una llomba en Latrun» (inglés). Israel Yesterday and Today: a pilgrimage in word & image. Consultáu'l 8 de marzu de 2009.
  33. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 214
  34. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 122-123
  35. 35,0 35,1 Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), cap. 7, pp. 131-153
  36. Yoav Gelber (2006), pp. 36-37
  37. Efraïm Karsh (2002), p. 27
  38. Yoav Gelber (2006), p. 37
  39. Efraïm Karsh (2002), p. 26
  40. 40,0 40,1 Yoav Gelber (2006), p. 26
  41. Efraïm Karsh (2002), p. 38
  42. 42,0 42,1 Yoav Gelber (2006), p. 27
  43. Pierre Razoux (2006), p.66
  44. 44,0 44,1 44,2 Efraïm Karsh (2002), p. 40
  45. Pierre Razoux (2006), p. 66
  46. Benny Morris (2003), p. 254
  47. 47,0 47,1 47,2 47,3 Benny Morris (2003), p. 163
  48. Comisión Especial de la ONX (16 d'abril de 1948), § II.9.c
  49. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 185
  50. Esta política va camudar. A la fin del mandatu, l'Altu Comisionado Británicu Alan Cunningham oponer al esplegue de la Lexón árabe nel territoriu y amenació a los países árabes cola intervención de la RAF si arrexuntaben tropes a lo llargo de la frontera o la cruciaben (Yoav Gelber (2006), p. 115)
  51. Comisión Especial de la ONX (16 d'abril de 1948), § II.7
  52. 52,0 52,1 52,2 52,3 52,4 Yoav Gelber (2006), pp. 51-56
  53. Shishakli va tomar el poder en Siria el 29 d'ochobre de 1951 y el 25 de febreru de 1954 (Henry Laurens (2005), pp. 115-116)
  54. Comisión Especial de la ONX (16 d'abril de 1948), § II.7.3
  55. Comisión Especial de la ONX (16 d'abril de 1948), § II.6
  56. Ilan Pappé (2000), p. 113
  57. Ilan Pappé (2000), p. 113, citando a Milstein, Milhemet, vol.2, p. 47
  58. 58,0 58,1 58,2 58,3 58,4 Henry Laurens (2005), p. 83
  59. Comisión Especial de les Naciones Xuníes (16 d'abril de 1948), § II.7.3
  60. Ilan Pappé (2000), p. 125
  61. 61,0 61,1 61,2 Benny Morris (2003), p. 67
  62. 62,0 62,1 Yoav Gelber (2006), p. 77
  63. Henry Laurens (2005), p. 84
  64. Yoav Gelber (2006), p. 71
  65. Benny Morris (2003), p. 13
  66. Vease la entrada del 1 d'abril de 1948 en: «UN: Timeline of Zionist Terror, 1948» (inglés). International News (19 de xunetu de 2006). Archiváu dende l'orixinal, el 19 d'avientu de 2010. Consultáu'l 8 de marzu de 2009.
  67. Yoav Gelber (2006), pp. 71-73
  68. 68,0 68,1 Krammer, Arnold. «L'ayuda militar checa a Israel, 1948» (francés). Revue d'études comparatives Est-Ouest. París: CNRS. Archiváu dende l'orixinal, el 20 de payares de 2006. Consultáu'l 8 de marzu de 2009.
  69. Yoav Gelber (2006), p. 14
  70. Yoav Gelber (2006), p. 13
  71. Yoav Gelber (2006), p. 424 - 7 referencies
  72. «Resolución 46 del Conseyu de Seguridá de les Naciones Xuníes» (17 d'abril de 1948). Consultáu'l 8 de marzu de 2009.
  73. Yoav Gelber (2006), p. 50
  74. El términu ye importante, Pappé destaca que nun taben ansiosos por faer intervenir a "les sos propies tropes" nel conflictu, sinón que preferíen otres soluciones, como delegar la xera a un exércitu de voluntarios, l'Exércitu de Lliberación Árabe, que financiaren.
  75. 75,0 75,1 75,2 75,3 Ilan Pappé (2000), pp. 146-147
  76. Yoav Gelber (2006), p. 5
  77. Yoav Gelber (2006), p. 56
  78. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 137
  79. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 305
  80. Yoav Gelber (2006), p. 38
  81. Efraïm Karsh (2002), p. 25
  82. Pierre Razoux (2006), p. 96, p. 575
  83. Khalidi, Walid (2004). Before Their Diaspora: A Photographic History of the Palestinians 1876-1948. Washington D.C.: Institute for Palestine Studies, páx. 316. ISBN 0-88728-144-3.
  84. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 108-109
  85. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 182
  86. Pierre Razoux (2006), p. 79 y p. 523
  87. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 109-113
  88. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 375-376
  89. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), Cap. 12
  90. Benny Morris (2003), p. 240
  91. Ilan Pappé (2000), p. 79
  92. Pierre Razoux (2006), p. 63
  93. Efraïm Karsh (2002), p. 31
  94. Ilan Pappé (2000), p. 80
  95. Benny Morris (2003), pp.16-17
  96. Benny Morris (2003), p. 34.
  97. Yoav Gelber (2006) p. 51.
  98. David Tal, War in Palestine 1948, 2004, p. 362 indica que la Haganá disponía de 15.000 homes en marzu; ente qu'otres fontes falen d'alredor de 30.000 homes pal 14 de mayu. La cifra de 20.000 combatientes foi interpolada a partir d'estos dos valores.
  99. Dominique Vidal, Comment Israël espulsa les Palestiniens (1947-1949), 2007, p. 70.
  100. Yoav Gelber (2006), p. 403
  101. 101,0 101,1 Benny Morris (2003), p. 240
  102. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 426
  103. 103,0 103,1 Benny Morris (2003), pp. 242-243
  104. 104,0 104,1 Benny Morris (2003), p. 242
  105. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 427
  106. Benny Morris (2003), pp. 243-244
  107. 107,0 107,1 Benny Morris (2003), p. 244
  108. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 369
  109. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 372
  110. Benny Morris (Benny Morris (2003), p. 236) fala de 3 convóis de reabastecimiento; sicasí, otra fonte fala d'un cuartu convói compuestu por 300 camiones que salió de Kfar Biou a l'alba del 20 d'abril (Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 456).
  111. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 457
  112. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 455
  113. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 456
  114. 114,0 114,1 Yoav Gelber (2006), p. 89
  115. Yoav Gelber (2006), p. 309
  116. Yoav Gelber (2006), p. 317
  117. 117,0 117,1 117,2 Benny Morris (2003), p. 239
  118. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 528
  119. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 429-442
  120. El términu ye utilizáu en Yoav Gelber (2006), p. 93
  121. 121,0 121,1 Yoav Gelber (2006), p. 93
  122. Benny Morris (2003), p. 245
  123. Yoav Gelber (2006), pp. 225-226
  124. 124,0 124,1 Yoav Gelber (2006), pp. 134-135
  125. Benny Morris (2003), p. 248
  126. Benny Morris (2003), pp. 248-250
  127. Benny Morris (2003), pp. 249-252
  128. Efraïm Karsh (2002), pp. 60-62.
  129. Lapierre y Collins (1971), p. 611
  130. Ilan Pappé (2000), p. 167
  131. Traducción llibre de (1982) Elhanan Orren y Gershon Rivlin: ‏יומן המלחמה:‏ ‏מלחמת העצמאות, תש״ח־תש״ט /‏ (Diariu de guerra: La Guerra d'Independencia, 1948-1949) (en hebréu). Tel Aviv: Ministeriu de Defensa israelín, páx. 409. «We met [on 10 May] amicably. He was very worried and looks terrible. He did not deny that there had been talk and understanding between us about a desirable arrangement, namely that he would take the Arab part [of Palestine]. (...) But Abdallah had said that he could now, on 10 May, only offer the Jews "autonomy" within an enlarged Hashemite kingdom. He added that while he was not interested in invading the areas allocated for Jewish statehood, the situation was volatile. But he voiced the hope that Jordan and the Yishuv would conclude a peace agreement once the dust had settled»
  132. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 525-530
  133. Benny Morris (1881), p. 221
  134. Los dos tesis fueron desenvueltes nos siguientes llibros: Shlaim, Avi (1988). Collusion across the Jordan: King Abdullah, the Zionist movement, and the partition of Palestine (n'inglés). Nueva York: Columbia University Press. ISBN 0-231-06838-7. y Gelber, Yoab (2004). Israeli-Jordanian dialogue, 1948-1953: cooperation, conspiracy, or collusion? (n'inglés). Brighton; Portland: Sussex Academic Press. ISBN 1-845-19044-0.
  135. Pierre Razoux (2006), p. 523
  136. Ilan Pappé (2000), pp. 168-169
  137. Efraïm Karsh (2002), p. 51
  138. Morris, Benny (2002). The road to Jerusalem: Glubb Pasha, Palestine and the Jews (n'inglés). Nueva York: Palgrave Macmillan, páx. 139. ISBN 1-860-64812-6.
  139. 139,0 139,1 Benny Morris, The road to Jerusalem, p. 138.
  140. Yoav Gelber (2006), p. 95
  141. Benny Morris, The road to Jerusalem, pp. 138-139.
  142. 142,0 142,1 142,2 Yoav Gelber (2006), p. 96
  143. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 576
  144. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 580-582
  145. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 575-576
  146. Según esta páxina web israelín con confirmación siguiendo esti mapa de la organización Passia (20101219134958).
  147. 147,0 147,1 Yoav Gelber (2006), p. 140
  148. Benny Morris (2003), pp. 252-254)
  149. Ilan Pappé (2000), p. 147
  150. 150,0 150,1 Yoav Gelber (2006), p. 120
  151. Yoav Gelber (2006), pp. 122-123
  152. Yoav Gelber (2006), pp. 124-125
  153. Yoav Gelber (2006), p. 127
  154. Yoav Gelber (2006), p. 126
  155. Yoav Gelber (2006), p. 128
  156. Yoav Gelber (2006), p. 126; p. 132
  157. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 453-454
  158. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 133
  159. «Declaración de la Líga Árabe sobre la invasión de Palestina». Jewish Virtual Library (15 de mayu de 1948). Consultáu'l 10 de marzu de 2009.
  160. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), p. 132
  161. Comisión especial de les Naciones Xuníes (16 d'abril de 1948), § II.5
  162. Yoav Gelber (2006), p. 85
  163. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 369-381
  164. Henry Laurens (2005), pp. 85-86
  165. Benny Morris (2003), pp. 248-252
  166. Benny Morris (2003), pp. 252-254
  167. Dominique Lapierre y Larry Collins (1971), pp. 575-583

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Obres utilizaes como fontes na redaición del artículu

Obres utilizaes como fontes puntuales nel artículu

  • Barnavi, Elie. Une histoire moderne d'Israël, París: Champs / Flammarion, 1988, ISBN 2-080-81246-7
  • Bregman, Ahron. Israel's Wars: A History Since 1947, 2002, Londres: Routledge. ISBN 0-415-28716-2
  • Kimché, Jon y David Kimché. A clash of destinies, The Arab-Jewish War and the founding of the state of Israel. Nueva York: Praeger, 1960,
  • Rabin, Isaac, Mémoires, Buchet/Chastel, 1980,

Otres obres que traten sobre la tema

  • Flapan, Simha. The Birth of Israel: Myths and Realities
  • Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: A Nation Girds for War, vol.1, University Press of America, 1996, ISBN 0-761-80372-6
  • Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: The First Month, vol.2, University Press of America, 1997, ISBN 0-761-80721-7
  • Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: The First Invasion, vol.3, University Press of America, 1999, ISBN 0-761-80769-1
  • Milstein, Uri. History of Israel's War of Independence: Out of Crisis Came Decision, vol.4, University Press of America, 1999, ISBN 0-761-81489-2
  • Tamari, Salim. Jérusalem 1948: les faubourgs arabes et leur destin durant la guerre. París: Institut des études palestiniennes, 2002, ISBN 9-953-90019-1

Artículos en llinia utilizaos como fontes

  • La introducción xeneral del plan Daleth, traducida por Walid Khalidi y publicada por Yehuda Slutsky, Sefer Toldot Hahaganah (Histoire de la Haganah), Volume 3, Apéndiz 48, Tel Aviv: Zionist Library, 1972, pp. 1956-1960, ye retomada en mideastweb.org

Documentos en llinia

Artículos en llinia

Filmografía

  • Elie Chouraqui, Ô Jérusalem, 2006.