Francesc Macià

De Wikipedia
Francesc Macià
diputáu nes Cortes republicanes

19 payares 1933 - 25 avientu 1933
Distritu: Barcelona
Eleiciones: segunda llexislatura de la Segunda República Española
122. Presidente de la Xeneralidá de Cataluña

14 avientu 1932 - 25 avientu 1933
Josep de Vilamala - Lluís Companys
diputáu del Parllamentu de Cataluña

1932 - 1933
diputáu nes Cortes republicanes

13 xunetu 1931 - 9 ochobre 1933
Distritu: Lleida
Eleiciones: primer llexislatura de la Segunda República Española
diputáu nes Cortes republicanes

9 xunetu 1931 - 31 agostu 1931 - Pedro Rahola (es) Traducir
Distritu: Barcelona
Eleiciones: primer llexislatura de la Segunda República Española
1. presidente de Esquerra Republicana de Catalunya (es) Traducir

22 febreru 1931 - 25 avientu 1933
← ensin valor - Lluís Companys
Diputáu nes Cortes

30 marzu 1907 - 15 setiembre 1923
Luis Armiñán Pérez
Distritu: Q65210009 Traducir
Vida
Nacimientu Vilanova i la Geltrú[1]21 de setiembre de 1859[2]
Nacionalidá España
Muerte Barcelona[1]25 d'avientu de 1933[2] (74 años)
Sepultura Cementeriu de Montjuïc[3]
Causa de la muerte apendicitis (es) Traducir[4]
Familia
Casáu con Eugènia Lamarca i de Mier (es) Traducir [5]
Fíos/es
Estudios
Llingües falaes castellanu
catalán[6]
Oficiu políticumilitar
Llugares de trabayu Madrid y Barcelona
Serviciu militar
Cuerpu militar Fuercies Armaes d'España
Graduación Teniente coronel
Creencies
Partíu políticu Estat Català (es) Traducir [7]
Esquerra Republicana de Catalunya [8]
Cambiar los datos en Wikidata

Francesc Macià i Llussà,[n. 1] tamién conocíu en castellán como Francisco Maciá[n. 2] (Vilanova i la Geltrú, 21 de setiembre de 1859-Barcelona, 25 d'avientu de 1933),[13] foi un políticu y militar español d'ideoloxía republicana y independentista catalana, teniente coronel del Exércitu de Tierra, presidente de la Xeneralidá de Cataluña y unu de los fundadores de los partíos Estat Català y Esquerra Republicana de Catalunya; foi asocedíu al mandu de esti postreru por Lluís Companys tres la so muerte a los 74 años.

Biografía[editar | editar la fonte]

Nacíu en Vilanova i la Geltrú el 21 de setiembre de 1859,[n. 3] a los quince años ingresó na Academia d'Inxenieros de Guadalaxara. Termina la so formación tres cinco años y pasa destináu como teniente a Madrid na seición de telegrafía. Foi destináu a Sevilla col grau de capitán (1882) y dempués a Lleida, onde llegaría a teniente coronel.

Casóse con Eugenia Lamarca en 1888, fía de terratenientes lleidatanos.

Sicasí tuvo que salir de la institución militar dempués de condergar l'ataque de dellos oficiales del exércitu al selmanariu La Veu de Catalunya en 1905. (Asaltaron la imprenta na que s'ellaboraba'l selmanariu que publicara una caricatura que consideraron vexatoria pa los oficiales destinaos en Cataluña, la revista satírica'l Cu-cut y xusto dempués l'allugamientu de la Lliga Rexonalista. En cuenta de tomase midíes contra los militares dióse-yos la razón y a los autores de la caricatura xulgóse-yos por un tribunal militar, esto ye, la Llei de Xurisdicciones). Esti fechu llevó a que se creara la Solidaridá Catalana, y Macià empezó la so actividá política.

Presentar a diputáu nes eleiciones del 21 d'abril de 1907 nes llistes de la Solidaridá Catalana representando a Barcelona, llogrando escañu con un gran ésitu pa la so coalición política (44 de 47 diputaos de Cataluña). En 1908 participó nuna concentración carlista en Butsenit, na qu'ufiertaría la so espada de militar a la causa carlista.[15] Volverá ser escoyíu diputáu en 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 y 1923. Nel Congresu dedícase primeramente a promover la rexeneración d'España anque va dir esmuciéndose escontra'l republicanismu.

A finales del añu 1918 fundó la Federació Democràtica Nacionalista, una pequeña formación nacionalista fundamentalmente asitiada dientro la izquierda política, anque non exenta d'afinidá coles huestes carlistes.[16] En xunetu de 1922 protagonizó la fundación d'una organización paramilitar, Estat Català («Estáu Catalán», EC).[17]

Macià en París en 1927

En 1923, tres el golpe d'estáu de setiembre de 1923 per parte de Miguel Primo de Rivera, se exilió en Francia.[18] Asitiáu primeramente en Perpiñán, treslladar a finales d'añu en París, previu pasu por Châteauroux.[19] Ye nesta dómina cuando dende Estat Català desenvuelve'l so calter insurreccional calteniendo contautu con anarquista y comunistes, consigue l'ayuda económica de les comunidaes de catalanes residentes en Suramérica y empresta sofitu a cuasi tolos intentos insurreccionales n'España.

En 1925 efeutuó un fallíu viaxe a Moscú pa tratar de axenciar ayuda de les autoridaes comunistes, calteniendo alcuentros con Grigori Zinóviev y Nikolái Bujarin.[20]

En 1926 mientres la dictadura de Miguel Primo de Rivera entamó una incursión armada de voluntarios —el denomináu «intriga de Prats de Molló»— pa invadir Cataluña dende Francia, provocar una insurrección xeneral y proclamar una república catalana; la espedición, deficientemente preparada, nun llegó a cruciar la frontera francu-española al ser detenida pola Xendarmería francesa en Prats de Molló.[21] Esto fadrá-y ganar muncha popularidá en Cataluña. Albortáu la intriga, Macià foi deteníu y desterráu a Bélxica. En morando unos cuantos meses en Bruxeles, entró clandestinamente a Arxentina, onde moró más de mediu añu. N'efeutuando visites a les comunidaes de catalanes n'Uruguái, Arxentina y Chile llegó a Cuba n'agostu de 1928.[22] Fundó en L'Habana el Partíu Separatista Revolucionariu de Cataluña, del cual foi presidente y nel qu'estudió per primer vegada la posibilidá de constituyir una República Catalana (setiembre-ochobre de 1928). Cayida la dictadura del xeneral Primo de Rivera (xineru de 1930), Macià torna a España finalmente'l 22 de febreru de 1931. Foi escoyíu diputáu a Cortes en 1931 y en 1933.

En 1931 Estat Català xunir col Partit Republicà Català de Lluís Companys, y el grupu L'Opinió pa fundar un nuevu partíu Esquerra Republicana de Catalunya, calteniendo autonomía interna.

Fotografiáu xunto a Manuel Ainaud en 1932

El 14 d'abril de 1931, dempués d'unes eleiciones municipales que dieron la mayoría al so nuevu partíu, Esquerra Republicana de Catalunya, Macià proclamó la República Catalana dende'l Palaciu de la Xeneralidá de Cataluña.[23] Los dirixentes del carlismu catalán allegaron entós a ufierta-y la so collaboración patriótica».[24] La proclamación de la República Catalana per parte de Macià abrió un conflictu col acabante constituyir Gobiernu provisional de la República. Pa resolvelo, trés díes depués, tres ministros del Gobiernu provisional (los ministros Marcelino Domingo, Nicolau d'Olwer y Fernando de los Ríos,) llegaben a Barcelona p'axustar, algamando un alcuerdu pol que Macià arrenunciaba a la República Catalana a cambéu del compromisu del Gobiernu provisional de que presentaría nes futures Cortes Constituyentes un estatutu d'autonomía pa Cataluña, y que'l Gobiernu de Cataluña utilizaría d'equí p'arriba la denominación de Generalitat.[25] Cola creación del Parllamentu Catalán foi escoyíu diputáu d'este por dos circunscripciones distintes, Lleida y Barcelona ciudá; teniendo qu'arrenunciar a una de les actes.[26][27] Foi escoyíu presidente de la Xeneralidá con 63 votos a favor nel parllamentu rexonal el 14 d'avientu de 1932.[28] Caltener nel cargu hasta la so muerte, asocedida en 1933. Mientres el so mandatu, produciéronse dellos conflictos sociales como la fuelga Xeneral de Barcelona de Setiembre de 1931. Foi sustituyíu al mandu de la Xeneralidá de Cataluña por Lluís Companys.

Finó d'una apendicitis[29] el 25 d'avientu de 1933 a los 74 años.[30]

Cola creación d'Estat Catalá trató de ensamblar un ultranacionalismu compatible con un populismu d'izquierdes.[31] Representante d'un nacionalismu radical periféricu, la so figura aportó a tomada coyunturalmente como modelu por Ernesto Giménez Caballero a la de elucubrar alrodiu de la conformanza d'un nacionalismu español combativu y fascistizante.[32] Pela contra, mientres el periodu de la Segunda República, dende la perspeutiva del lliberalismu européu, imbuyíu d'un aura heroica, tendió a ser vistu como l'abanderáu d'un movimientu democráticu.[33]

El so atópase depositáu nel CRAI Biblioteca Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Consta de correspondencia recibida y/o escrita por Joan Agell, escritos de Joan Agell, documentos de Centre Català de Nueva York, documentos diversos, escritos diversos y retayos de prensa.

El corazón de Macià[editar | editar la fonte]

Cuando Macià fina llevar a cabu un ritu masónicu pal so enterramientu consistente n'introducir el so corazón y les sos coraes n'urnes.[34] Mientres la Guerra Civil Española, ante l'inminente trunfu del Bandu Nacional, Josep Tarradellas manda a un funcionariu a recoyer el corazón de Macià y lleva-y lo al exiliu y comunica a la familia que, pa evitar profanaciones, el cuerpu de Macià fuera treslladáu secretamente de la so tumba oficial al Panteón Collaso Gil. En 1954 ye nomáu presidente de la Generalitat nel exiliu. Mientres la Transición Española, Tarradellas torna a España y la familia recláma-y el corazón de Macià, una y bones el Conceyu de Barcelona desea realizar un actu solemne de la devolución del corazón al sepulcru.[35] Dar# en la exhumación del cadabre del Panteón Collaso Gil pero afayar que Macià nun foi soterráu ellí, lo que provoca la fonda indignación de la familia de Macià y del Conceyu.[35] Tres esto compruébase que, efeutivamente, el cuerpu de Maciá atopar na so tumba orixinal.[35] Afayar, amás, que na tumba de Macià el corazón sigue ellí, colo cual el supuestu corazón de Macià que caltenía Tarradellas yera d'un individuu desconocíu.[34]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • González Calleja, Eduardo (2010). escritu en Madrid. En: Fernando Martínez, Jordi Canal y Encarnación Lemus (Eds.). «Más allá de La Rotonde: los exiliaos antiprimorriveristas en París (1923-1930)». París, ciudá d'acoyida: l'exiliu español mientres los sieglos XIX y XX

Escritu por Fernando Martínez López,Jordi Canal i Morell,Encarnación Lemus López (Sociedá Estatal de Conmemoraciones Culturales y Marcial Pons Historia):  páxs. 183-234. ISBN 978--84-92820-12-2. 

una intriga internacional oculta tres un sucesu internu]». Espacio Tiempu y Forma. Serie V, Historia Contemporánea (Madrid: Universidá Nacional d'Educación a Distancia) 5:  páxs. 385-296. ISSN 1130-0124. http://revistas.uned.es/index.php/ETFV/article/viewFile/2749/2609. 

Notes[editar | editar la fonte]

  1. [frənˈsɛsk məsiˈa i λoˈsa]
  2. En publicaciones de la dómina: La Vanguardia (1932)[9] La Vanguardia (1936),[10] La Vanguardia (1936);[11] en Autonomía y integracía na Segunda República (1980)[12]
  3. Equivocadamente munches biografíes citen el 21 d'ochobre del mesmu añu.[14]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 URL de la referencia: http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/Iniciativas?_piref73_2148295_73_1335437_1335437.next_page=/wc/servidorCGI&CMD=VERLST&BASE=DIPH&FMT=DIPHXD1S.fmt&DOCS=11-11&DOCORDER=FIFO&OPDEF=Y&NUM1=&DES1=&QUERY=%2865070%29.NDIP.. Data de consulta: 20 xineru 2020.
  2. 2,0 2,1 Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  3. URL de la referencia: http://www.endrets.cat/index.php/indret/1914/tomba-del-president-francesc-macia-montjuic-barcelona-ca.html.
  4. «El Nacional» (castellanu).
  5. «Eugènia Lamarca, la primera "primera dama" de Catalunya» (catalán) (20 agostu 2022). Consultáu'l 21 avientu 2023.
  6. Biblioteca Nacional de Francia. «autoridaes BNF» (francés). Consultáu'l 10 ochobre 2015.
  7. «Estat Català (1922-2022) - Manifest del centenari» (catalán). Consultáu'l 21 avientu 2023.
  8. «Les cares d’ERC» (catalán). Consultáu'l 21 avientu 2023.
  9. «Los diputaos electos per Barcelona-Circunscripción». La Vanguardia:  p. 5. 6 d'avientu de 1932. http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1936/12/29/NGS19361229-002.pdf. 
  10. «Nel III aniversariu de la muerte de Francisco Maciá». La Vanguardia:  p. 4. 26 d'avientu de 1936. http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1936/12/26/NGS19361226-004.pdf. 
  11. «N'honor de Francisco Maciá». La Vanguardia:  p. 2. 29 d'avientu de 1936. http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1936/12/29/NGS19361229-002.pdf. 
  12. Hernández Lafuente, Adolfo. Autonomía ya integración na Segunda República. Ediciones Encuentro, páx. 52. ISBN 84-7490-044-1.
  13. Gran Enciclopedia Catalana (ed.): «Francesc Macià» (catalán). l'Enciclopèdia.
  14. Tubau i Garcia, 2009, p. 13.
  15. Ferrer Dalmau, Melchor (1958) Curtiu historia del legitimismo español. Madrid: Ediciones Montejurra, páx. 91.
  16. Ucelay-Da Cal, 2006, p. 84.
  17. Ucelay-Da Cal, 2006, p. 110.
  18. Sallés y Ucelay-Da Cal, 1985, p. 446.
  19. González Calleja, 2010, p. 202.
  20. Rial, 1986, p. 97; Payne, 2004, p. 18.
  21. Sueiro Seoane, 1992, páxs. 385-386.
  22. Harrington, 2001, p. 109.
  23. La Vanguardia. 15 abril 1931, p. 6
  24. Blinkhorn, Martin (1979) Carlismu y contrarrevolución n'España (1931-1939). Barcelona: Crítica, páx. 70.
  25. Paez que la fórmula va ser qu'en llugar de República catalana denominar Xeneralidá, La Voz, 17 d'abril de 1931, p. 8.
  26. «[http://www.parlament.cat/document/recursos/148169.pdf Recuperem la memòria històrica. Els documents de l'Arxiu del Parlament 1932-1939]». Parlament de Catalunya.
  27. Pitarch, 2009, p. 80.
  28. Pitarch, 2009, p. 32.
  29. http://www.ara.cat/cronica/Lembalsamament-Macia_0_396560367.html
  30. Payne, 1993, p. 202.
  31. Payne, 2004, p. 18.
  32. Núñez Seixas, 2001, páxs. 108-109.
  33. Núñez Seixas, 1992, p. 321.
  34. 34,0 34,1 Javier Barraycoa, Hestories despintaes pol nacionalismu catalán (2011). . ISBN 9788492654390.
  35. 35,0 35,1 35,2 Alfons Quinta y Enric Canals. El País. (3 d'ochobre de 1979). «Tarradellas despintó a les autoridaes y a la familia'l llugar d'enterramientu de Francesc Macià».

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]

Ye obligatoriu indicar l'idioma de Wikisource.