Fotometría

De Wikipedia

La fotometría ye la caña de l'Astronomía que se dedica a midir el rellumu de los distintos astros: estrelles, planetes, satélites, asteroides, cometes, etc. La escala de rellumos de les estrelles foi establecida pol astrónomu griegu Hiparco de Nicea, quien estremó estos rellumos en cincos graos o magnitúes; más tarde, cola invención del telescopiu por Galileo en 1609, amplióse la escala pa incluyir estos astros telescópicos, invisibles al güeyu humanu pola so estrema debilidá.

Los astros más brillosos (como'l Sol) tienen magnitú negativa ente que los más débiles tener positiva, siendo ésta tantu mayor cuanto más débiles son: el Sol tien magnitú -26,8, Siriu -1,5, la Estrella Polar 2,12, Uranu 5,8, Neptunu 7,2 y Plutón 13,6. Les estrelles más débiles qu'un telescopiu profesional puede prindar ye cimeru a la 25.

Nel sieglu XIX Norman Pogson determinó correutamente la escala de magnitúes, de tal manera que'l saltu d'una magnitú a otra (por casu de la 1ª a la 2ª, o de la 2ª a la 3ª) correspuende a un cambéu igual a 2,512 vegaes, siendo esti valor el raigañu quintu de 100.

Esisten distintos métodos: fotometría visual, fotográfica, con fotómetru fotoeléctricu (fotometría fotoeléctrica) y más recién con cámaras CCD (fotometría CCD); toos ellos trabayen en distintes bandes (Banda V, Banda B, etc.) según el filtru utilizáu al efectuar les midíes.

Pa efectuar estes midíes definiéronse unos sistemes fotométricos, los más conocíos de los cualos son el UBV de W. W. Morgan y Harold Johnson y el UBVRI d'A. Cousins y J. Menzies.

Si la precisión cola que se midíen les magnitúes a mediaos del s. XX yera d'una centésima, col usu de la fotometría CCD amplióse esta precisión a milésimes de magnitú: en 2006, a diezmilésimes de magnitú, nun estudiu fotométricu del cúmulu abiertu M67. En 2009 el satélite Kepler llanzar al espaciu con un sensor capaz de detectar cambeos de 20 partes per millón (1/50 000)[1]

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «Kepler: NASA’s First Mission Capable of Finding Earth-Size Planets» (inglés). Consultáu'l 7 de marzu de 2009.

Fuentes[editar | editar la fonte]

  • On the Color-Magnitude Diagram of the Pleiades, H. L. Johnson, W. W. Morgan, ApJ 114, 522 (1951).
  • Fundamental stellar photometry for standards of spectral type on the revised system of the Yerkes spectral atles, Johnson, H. L.; Morgan, W. W., ApJ 117, 313 (1953).
  • Some Characteristics of Color Systems, Morgan, W. W.; Harris, D. L.; Johnson, H. L. ApJ 118, 92M (1953).
  • VRI standards in the Y regions, Cousins, A. W. J., Mem. R. Astron. Soc, 81, 25 (1976).
  • VRI Photometry of Y and F Region Stars, Cousins, A. W. J., M. N. Astr. Soc. South Africa, 3, 8 (1978).