Nur Muhammad Taraki

De Wikipedia
Nur Muhammad Taraki
Chairman of the Revolutionary Council of Afghanistan (en) Traducir

30 abril 1978 - 14 setiembre 1979
Abdul Qadir - Jafizulá Amín
Vida
Nacimientu Nawa District (en) Traducir15 de xunetu de 1917[1]
Nacionalidá Bandera d'Afganistán Afganistán
Muerte Kabul9 d'ochobre de 1979[2] (62 años)
Sepultura Kabul
Causa de la muerte asfixia (es) Traducir
Familia
Hermanos/es Jan Mohammad Taraki (en) Traducir
Estudios
Estudios Universidá Estatal de Moscú
Universidá d'Oxford
Llingües falaes paxtu
Oficiu políticu, poeta, escritorperiodista
Creencies
Partíu políticu Partíu Democráticu Popular d'Afganistán
IMDb nm3906096
Cambiar los datos en Wikidata

Nur Muhammad Taraki (15 de xunetu de 1917Nawa District (en) Traducir – 9 d'ochobre de 1979Kabul) foi un escritor, revolucionariu y estadista afganistanu. Fundó'l Partíu Democráticu Popular d'Afganistán (PDPA, conocíu como comunista), lideró la Revolución de Saur, qu'estableció un Estáu socialista: la República Democrática d'Afganistán, de la cual foi presidente. Mientres el so gobiernu, Taraki aplicó un plan radical de tresformamientos y encabezó la llucha contra los contrarrevolucionarios armaos (conocíos como «muyahidines»), hasta que foi derrocáu nun golpe d'Estáu entamáu pol so primer ministru, quien pocu tiempu dempués ordenó la so execución.

Primeros años[editar | editar la fonte]

Nur Muhammad nació nel senu d'una familia nómade de la tribu taraki d'etnia paxta el 15 de xunetu de 1917 en Kalai, un pequeñu pueblu de la Provincia de Gazni. A la edá de cinco años empezó a trabayar nel cuidu de la granxa d'una vilba, pero duró pocu porque'l so padre, Nazir Muhammad, quería qu'aprendiera a lleer y escribir. En 1932 camudar a Kandahar y atopó emplegu na Pashtun Trading Company, siendo promovíu y unviáu a la oficina de la empresa en Bombay, onde completó la escuela[3] y estudió l'inglés y l'urdú.[4] Nesa ciudá de la India, Taraki entró en contautu con nacionalistes, socialistes y Partíu Comunista de la India comunistes; estos postreros adoctrinar.[5] En 1937 tornó a Afganistán, llogró un diploma na Facultá d'Economía de la Universidá de Kabul y empezó a trabayar nel Ministeriu d'Economía. Más tarde trabayó na prensa, para Radio Kabul y pa l'Axencia de Noticies Bajtar.[3]

Escritor[editar | editar la fonte]

Taraki escribió noveles y obres polítiques en paxtu, siendo conocíu especialmente polos sos rellatu sociales nos que rellataba la vida de los probes: llabradores, artesanos o trabayadores, contribuyendo al desenvolvimientu de les enclinos realistes na lliteratura afganistana.[6] Munchos de los sos trabayos nun llegaron a publicar, circulando namái al traviés de copies manuscrites nel círculu lliterariu progresivu que se formó en redol a él.[7]

Ente 1948 y 1953 escribió cuentos como So la vaca y Esto ye serviciu.[3] Na segunda metá de la década del '50 escribió les noveles Los trés comíes, Los padres de Samat, La mio paga,[4] La fía de llabradores y La nueva vida.[3] La fía de llabradores centrar nel problema de la muyer considerada como moneda de cambéu; la obra ye interesante pa la investigación estilística yá que non azarosamente l'autor dispunxo una narrativa curtia, mentó discretamente los sentimientos de los personaxes y usó un llinguaxe senciellu y casi fríu mas afechu a les distintes situaciones.[4]

Na so obra Blanco, de 1956, fixo una descripción sociolóxica de la vida aldeana nes árees de Gazni-Kandahar.[8] En 1958 publicó El viaxe de Bang y en 1962 Solo, dambes tuvieron segundes ediciones curaes pola Academia de Ciencies en 1978.[9] En El viaxe de Bang llegó al maduror l'estilu que les sos bases estableció n'obres anteriores, persistiendo un ciertu «verismo», una ambientación bien precisa, un llinguaxe urxente y una narrativa indispensable, un cambéu na voz del narrador pola mor del pasu del tiempu verbal del pasáu esternu a la narrativa— al presente internu—, xuegu que destaca cuando l'autor espón dalguna traza psicolóxica del protagonista.[10] El viaxe de Bang foi traducíu al rusu (publicáu en tres oportunidad: 1980 por Progresu de Moscú,[11] 1984 por Sabchota Sakartvelo de Tblisi[12] y 1987 por Raduga de Moscú)[13] y al italianu (en 1983).[14] En 2010, Blanco y otres obres de Taraki fueron reimpresas en Paquistán.[15]

Taraki tamién foi autor d'ensayos, como unu sobre Máximu Gorki, escritu en 1964.[8] Pa 1978, Taraki publicara más de trenta obres, na so mayoría noveles curties, pero dalgunos trataben sobre filosofía materialista.[16]

Como traductor, Taraki popularizó n'Afganistán obres de la lliteratura clásica rusa y soviética.[17]

Nos años '70, Taraki dirixó un equipu de l'Academia de Paxtu de Kabul que mientres años arrexuntó definiciones de pallabres nesi idioma y axuntar nun diccionariu inglés-paxtu y de definiciones de más d'ochocientes páxines publicáu en 1975, llargamente espublizáu. Escosu nos 90, volvió ser publicáu tres la cayida del réxime talibán.[18]

Militante[editar | editar la fonte]

A fines de la década de los 40, Taraki fundó xunto a un grupu d'intelectuales Mocedá Despierta, que publicaba'l hebdomadario Angar («Caricotes»), que foi prohibíu daes les sos reclamaciones de «pan, ropa, educación ya igualdá». Pol so activismu, el gobiernu intentar alloñar nomándolo amestáu de prensa na embaxada afganistana en Estaos Xuníos d'América en 1953, pero aprovechó pa denunciar al gobiernu. Tornó al so país y abrió la Nur Translation Bureau y, coles mesmes que subsistía como traductor, siguió la so carrera como escritor. Al arrenunciar Mohammed Daud Khan como primer ministru, Taraki pudo actuar más llibremente y convidó a otros trenta persones al Congresu Fundacional del Partíu Democráticu Popular d'Afganistán, el 1 de xineru de 1965, siendo escoyíu Secretariu Xeneral del nuevu partíu.[3]


El 11 d'abril de 1966, Taraki publicó'l primer númberu de la revista en paxtu y dari[19] Jalq (خلق‎‎, «Pueblu») que definía como misión del PDPA la de «solliviar l'agonía ensin llendes de los pueblos primíos d'Afganistán» y afirmaba que «la tema principal de la dómina contemporánea y centru de la llucha de clases en tol mundu, qu'empezó cola Gran Revolución Socialista d'Ochobre, ye la llucha ente'l socialismu internacional y el capitalismu internacional». El periódicu foi un gran ésitu, especialmente ente los estudiantes. La so primer publicación vendió 20 000 copies, numberaes y en tiraes posteriores en redol a 10 000 (namái hubo seis ediciones en total). El 23 de mayu de 1966, les autoridaes cerrar na base de que yera «antiislámico», «anticonstitucional» y «antimonárquicu».[20]

Poco dempués de la so fundación, el PDPA estremar en dos faiciones: Jalq y Parcham (پرچم‎‎, «Bandera», ésta tamién pol so periódicu, liderada por Babrak Karmal), radicales y moderaos respeutivamente, pos los jalqis pensaben un alzamientu militar mientres los parchamis abogaben por cambeos graduales, inclusive s'aliaron mientres un tiempu a Daud, cuando ésti derrocó al rei Zahir Shah. El 1977 los dos faiciones pudieron reconciliase gracies a les xestiones de Taraki, pero la división permaneció subxacente, especialmente en cuanto al intensu odiu personal ente Karmal, líder parchami, y Jafizulá Amín, prominente jalqi.[21]

El 17 d'abril de 1978, Mir Akbar Kaibar, destacáu dirixente del PDPA, foi asesináu pola policía. El cortexu aciagu, lideráu por Taraki, foi acompañáu por más de quince mil persones, y remató como una manifestación. El 26 d'abril, Taraki y otros seis xefes del PDPA fueron arrestaos, pero Amín dir más tarde, lo que-y dio tiempu pa contautar a oficiales militares simpatizantes. Unu d'estos, Abdul Qadir, safó'l so arrestu. Tanquistas y aviadores atacaron el Palaciu y derrocaron a Daud. Los líderes del PDPA fueron lliberaos y Taraki nomáu Presidente del Conseyu Revolucionariu y Primer Ministru d'Afganistán.[22]

Presidente[editar | editar la fonte]

Gabinete[editar | editar la fonte]

 
Gabinete de Ministros d'Afganistán mientres la
Presidencia de Nur Muhammad Taraki[23][24][25][26]
Titular Periodu
Primer ministru Jafizulá Amín
Nur Muhammad Taraki
27 de marzu de 1979 - *
30 d'abril de 1978 - 27 de marzu de 1979
Babrak

Karmal

30 d'abril de 1978 - 5 de xunetu de 1978**
[[Shah

Wali]]
Jafizulá Amín

28 de xunetu de 1979 - *
30 d'abril de 1978 - 27 de marzu de 1979
Mohammad

Aslam Watanjar

30 d'abril de 1978 - 15 de setiembre de 1979
Ministru d'Agricultura y Reforma Agraria Abdul Rashid Jalili
Saleh Muhammad Ziri
28 de xunetu de 1979 - *
30 d'abril de 1978 - 28 de xunetu de 1979
Ministru d'Agua y Enerxía Muhammed Mansur Hashimi 30 d'abril de 1978 - *
Ministra d'Asuntos Sociales y Turismu Anahita Ratebzad 30 d'abril de 1978 - 5 de xunetu de 1978**
Ministru d'Asuntos Tribales Nizamuddin Tahzib 30 d'abril de 1978 - *
Ministru de Comerciu Abdul Quddus Ghorbandi 30 d'abril de 1978 - *
Ministru de Comunicaciones Said Mohammad Gulabzoi
Mohammad Aslam Watanjar
8 de xunetu de 1978 - 15 de setiembre de 1979
30 d'abril de 1978 - 8 de xunetu de 1978
Ministru de Defensa Nacional Jafizulá Amin
Mohammad Aslam Watanjar
Nur Muhammad Taraki
Abdul Qadir
28 de xunetu de 1979 - *
1 d'abril de 1979 - 28 de xunetu de 1979
17 d'agostu de 1978 - 1 d'abril de 1979
30 d'abril de 1978 - 17 d'agostu de 1978
Ministru d'Información y Cultura Khial Muhammad Katawazi
Muhammed Hassan Bareq-Shafi'i
1 d'abril de 1979 - *
30 d'abril de 1978 - 1 d'abril de 1979
Ministru d'Interior Mohammad Aslam Watanjar
Sher Jan Mazduryar
Mohammad Aslam Watanjar
Nur Ahmad Nur
28 de xunetu de 1979 - 15 de setiembre de 1979
1 d'abril de 1979 - 28 de xunetu de 1979
8 de xunetu de 1978 - 1 d'abril de 1979
30 d'abril de 1978 - 5 de xunetu de 1978
Ministru de Xusticia Abdul Hakim Shara'i 30 d'abril] de 1978 - *
Ministru d'Educación Muhammad Salim Masudi
Abdul Rashid Jalili
Dastagir Panjshiri
28 de xunetu de 1979 - *
28 d'agostu de 1978 - 28 de xunetu de 1979
30 d'abril de 1978 - 28 d'agostu de 1978
Ministru d'Educación Cimera Mahmud Suma 30 d'abril de 1978 - *
Ministru del Esterior Shah Wali
Jafizulá Amín
28 de xunetu de 1979 - *
30 d'abril de 1978 - 28 de xunetu de 1979
Ministru de Finances Abdul Karim Misaq 30 d'abril de 1978 - *
Ministru de Fronteres Sher Jan Mazduryar
Sahib Jan Shara'i
28 de xunetu de 1979 - 15 de setiembre de 1979
28 d'agostu de 1978 - 28 de xunetu de 1979
Ministru de Mines ya Industria Muhammad Ismail Danish 30 d'abril de 1978 - *
Ministru d'Obres Públiques Dastagir Panjshiri
Mohammed Rafi
28 d'agostu de 1978 - *
30 d'abril de 1978 - 23 d'agostu de 1978
Ministru de Planificación Muhammad Siddiq Alemyar
Shah Wali
Sultán Alí Keshtmand
28 de xunetu de 1979 - *
23 d'agostu de 1978 - 28 de xunetu de 1979
30 d'abril de 1978 - 23 d'agostu de 1978
Ministru de Radio y Televisión
Sulaiman Laiq

30 d'abril de 1978 - 1 d'abril de 1979**
Ministru de Salú Saleh Muhammad Ziri
Shah Wali
28 de xunetu de 1979 - *
30 d'abril de 1978 - 28 de xunetu de 1979
Ministru de Tresporte y Turismu Muhammed Hassan Bareq-Shafi'i 1 d'abril de 1979 - *
Sahib

Jan Shara'i

28 de xunetu de 1979 -

* Siguió nes sos funciones tres el derrocamientu de Taraki.

** Ministeriu disueltu.

Economía[editar | editar la fonte]

Apurre de tierres a llabradores mientres la reforma agraria.

Antes de la Revolución, el 95% de la población tenía la metá de la tierra cultivable y el 5% yera dueñu de la otra metá. Los terratenientes vendíen los insumos y arrendaben parte de les sos tierres yá que les de los llabradores yéren-yos insuficientes pal so caltenimientu. Taraki anunció que se preparar estudios que llevaríen dos años pa poder implementar una reforma agraria, pero finalmente'l gobiernu decidió empecipiala col Decretu nᵘ8 del 2 d'avientu de 1978, qu'establecía que nenguna familia podía tener más de seis hectárees de tierres de primera calidá o equivalente y que naide podía hipotecar, arrendar o vender tierres percima d'esa dimensión. Pa faelo efeutivu, el gobiernu construyó cases pa funcionarios agrícoles, distribuyó granes, caxes de brotos de seda y ferramientes, entamó nueves güertes y abrió veterinaries.[27] Fueron consideraos miembros de la familia: home, esposa y fíos solteros menores de dieciocho años; d'esta forma buscábase esaniciar les unidaes mayores de parentescu como entidaes económiques, pos yeren entendíes como rellaciones prefeudales. La tierra escedente de les propiedaes mayores de seis hectárees foi distribuyida a trabayadores ensin tierra, pequeños llabradores y nómades. D'estes operaciones encargaba'l Departamentu de la Reforma Agraria; de la regación, el Ministeriu d'Agua y Enerxía.[28]

En complementación cola reforma agraria, el réxime promovió les cooperatives llabradores. L'estatutu que les regulaba indicaba que l'ingresu a les mesmes yera voluntariu, que teníen de tar abiertes a que s'una cualquier llabrador con cuatro hectárees de tierra de primera calidá o equivalente y que los miembros teníen d'escoyer oficiales que s'ocuparíen de los asuntos comunes y de mediar coles autoridaes. Yá que la reforma agraria crearía munches unidaes d'esplotación non rentables, el que diches unidaes viérense empuxaes a xunise en cooperatives sería'l primer pasu a la coleutivización.[29] Estableciéronse ochocientes cooperatives agrícoles con doscientos mil participantes.[27]

Sicasí, la reforma agraria nun se basó en nengún estudiu catastral del campu afganistanu, nun teniendo en cuenta les diferencies na tenencia de tierres y les sos concepciones según la rexón. Bien frecuentemente, militantes del PDPA y militares llegaben a les aldegues a faer los repartimientos ensin considerar les carauterístiques locales. Al esaniciar del panorama económicu a los terratenientes, los llabradores probes quedar ensin la so fonte tradicional de granes, agua y ferramientes, ensin ufiertar l'Estáu una alternativa realmente funcional. El colapsu del Estáu nel campu arriendes de la guerra nun dexó a los llabradores esfrutar los beneficios de les sos nueves tierres.[30] Amás, esta reforma atopar con numberoses torgues: per un sitiu, amplios sectores del campesinado consideraben que la tierra yera llexítimamente propiedá de los señores y nun podíen aceptar tierra «robada»; por otru, había continuos sabotaxes de los terratenientes que s'afiliaron a les cooperatives pa oponese dende adientro, amás de robos y atentaos terroristes.[31] Arriendes d'ello, la reforma agraria nun pudo llevase a cabu efeutivamente.[32]

Per otra parte, el gobiernu comunista atayó deldes, préstamos ya hipoteques de llabradores probes; distribuyó gratuitamente les tierres confiscadas a los señores emigraos y a la familia real pa los llabradores ensin tierra;[33] estableció un salariu mínimu y un impuestu progresivu a la renta; amenorgó'l preciu d'alimentos de primera necesidá;[34] proyeutó desenvolver les industries pesao y llixero;[35] y abolió el subsidiu que-y unviaba'l gobiernu al derrocáu monarca Zahir Shah.[36]

Taraki nacionalizó el comerciu esterior —midida que perxudicó a munchos xefes tribales— y l'Estáu convertir en dueñu del 51% de les empreses principales. La xinta pa los emplegaos estatales foi igualáu y nel exércitu introducieron les comíes comuñales pa oficiales y soldaos en xunto.[37]

Nos sos primeros cinco meses, el gobiernu de Taraki robló ventinueve acuerdo y contratos (por valor de cientu cuatro millones de dólares) colos soviéticos pa la cooperación económica planiada, ente los cualos atopábense la construcción d'una planta de procesamientu de mineral, d'una planta de fundición de cobre, la meyora na planta d'enerxía en Mazar-i-Sharif, suministru de equipospara la esploración de petroleu y gas, etc. Cola ayuda soviética construyéronse fábriques, pontes, carreteres, llinies de tresmisión d'eletricidá y subestaciones, etc. Los vencimientos de los préstamos soviéticos yeren en diez, dolce, quince y más años y con baxes tases d'interés.[38] Alcuerdos similares, tocantes a préstamos con condiciones favorables p'Afganistán y capacitación de trabayadores afganistanos, roblar con Checoslovaquia, la República Democrática Alemana y Bulgaria.[39]

Con ayuda del Programa de les Naciones Xuníes pal Desenvolvimientu y de la Organización de les Naciones Xuníes pa l'Alimentación y l'Agricultura, el gobiernu de la República Democrática d'Afganistán realizó un estudiu del monte Diwagal en Kunar pa optimizar la so preservación.[40]

En 1979 el réxime jalqi llevó a cabu'l primera y únicu censu de población de la hestoria d'Afganistán, qu'indicó que la población del país yera de 13 500 000 habitantes (anque pudo censase hasta'l 67% de la población por causa de la violencia armada).[41][42]

Educación[editar | editar la fonte]

El réxime empezó una campaña d'alfabetización: nel primer añu fundáronse seiscientes escueles[43] y per primer vegada enseñar nes llingües natives de los alumnos y con asistencia de muyeres. Fueron dixebraes la relixón del Estáu.[34] El nuevu currículu taba inspiráu nel marxismu.[44] Los nuevos llibros de testu d'educación primaria amosaben muyeres ensin velu y neñes sentaes xunto a neños.[45] Creáronse les asignatures de Ciencies Naturales pa primaria y de Política pa secundaria; l'asignatura Historia foi enseñada dende la concepción materialista.[46] A la Universidá Nangarhar fuéron-y creaes trés nueves facultaes: Agricultura, Educación ya Inxeniería.[47] La Facultá de Lletres de la Universidá de Kabul foi estremada en trés: Facultá de Llingua y Lliteratura, Facultá de Xeografía y Facultá de Ciencies Sociales.[48]

El gobiernu del PDPA estableció, xunto al paxtu y al dari, al uzbecu, al turcomanu, al nuristaní, al pashai y al baluchi como idiomes oficiales d'Afganistán, buscando que'l paxtu sía'l llinguaxe de comunicación interétnica.[49] Empezaron a tresmitise programes de radio y a publicar selmanarios nesos idiomes novedosamente reconocíos.[50] Ente'l 11 y el 13 d'agostu tuvo llugar na capital del país el Seminariu d'Escritores y Poetes, qu'estableció na so Declaración Fundamental la intención de siguir el realismu socialista inspirándose principalmente na obra de Taraki.[51] Les resoluciones qu'articulaben el trabayu que s'esperaba realizaren los escritores yeren:

«1. Defender la Revolución de Saur pa defender l'honor nacional.

2. Promover la conciencia político y social de les mases trabayadores.
3. Esaniciar el colonialismu y el feudalismu al traviés de les idees facedores de dómina de la clase trabayadora.
4. Rematar l'individualismu y sacrificar intereses privaos.
5. Dar a conocer les hostilidaes.
6. Condergar actos reaccionarios traicioneros, el belicismu, el sionismu, el apartheid y les intrigues imperialistes.

7. Sofitar los movimientos de lliberación alredor del mundu, incluyendo los de los baluchis y los paxtos.»[52]

Muyer[editar | editar la fonte]

El réxime de Taraki promovió la igualdá de derechos pa les muyeres:[43][53] permisu de nun usar velu, permisu de transitar llibremente y conducir automóviles, abolición práutica de la dote,[54] entendiendo que los derechos de la muyer a educación, emplegu, circulación y eleición de cónyuge yera unu de los oxetivos principales de la fase democrático y nacional» de la Revolución.[55] El 17 d'ochobre de 1978 apaeció'l siguiente decretu:

«Decretu nᵘ7. Gastos de dote y matrimoniu.

Esti decretu ye promulgáu n'aplicación del artículu 12 de les Llinies Básiques de Deberes Revolucionarios de la República Democrática d'Afganistán pa garantizar la igualdá de derechos de les muyeres con homes y, nel ámbitu del derechu civil, pa remover les rellaciones feudales patriarcales inxustes ente home y muyer, y pal afitamientu de llazos familiares más sinceros.

Artículu 1. a) Naide va poder comprometer o dar en matrimoniu una moza por efeutivu o por productos; b) naide va poder obligar al noviu a pagar efeutivu o productos a nome de porción matrimonial, al momentu del matrimoniu.
Artículu 2. Naide va poder obligar al noviu o al so curio a preparar ropa o otros regalos pa la moza o la so familia a nome de idi, naurozi, barati o otres fiestes.
Artículu 3. La moza o la so curio nun va tomar efeutivu o productos a nome de dote percima de diez dírhams según la xaria, que nun ye más de 300 Afs según la tasa bancaria de la plata.
Artículu 4. Los compromisos y los matrimonios van tener llugar col plenu consentimientu de les partes arreyaes, en consecuencia: a) naide va ser forzáu al matrimoniu; b) naide va poder torgar el llibre matrimoniu d'una vilba o forzala a casase por rellaciones familiares o llazos patriarcales; c) naide va poder torgar los matrimonios llegales cola sida de compromisu, gastos de compromisos forzaos, o por usu de la fuercia.
Artículu 5. Los compromisos y los matrimonios pa muyeres menores de dieciséis años y varones menores de dieciocho años nun van ser dexaos.
Artículu 6. a) Los infractores van ser suxetos a prisión de seis meses a trés años; b) efeutivu o productos aceptaos en violación de les disposiciones d'esti decretu va ser confiscados.

Artículu 7. Esti decretu va ser promulgáu depués de la so publicación na Gaceta Oficial[56]

La organización estatal de muyeres afganistanes foi renombrada dempués de la Revolución como Organización Democrática de la Muyer Afganistana y asitiada sol nuevu Ministeriu d'Asuntos Sociales;[57] camudó otra vegada'l nome unos meses dempués por Organización Popular de la Muyer Afganistana y volvió a la órbita del Ministeriu d'Educación.[58] Mientres l'Alministración Taraki delles muyeres tuvieron un importante rol, destacar Anahita Ratebzad (Ministra d'Asuntos Sociales y miembru del Conseyu Revolucionariu, hasta que foi movida pol enfrentamientu jalqis y parchamis), Firouza (direutora de la Media Lluna Colorada Afganistana), la Profesora Siddiqui,[59] Sultana Umayd (direutora de la Escuela de Señorites de Kabul), Soraya (presidente de la Organización Democrática de la Muyer Afganistana), Ruhafza Kamyar (direutora de la Escuela Vocacional de la Muyer) y Dilara Mark (direutora de la Escuela Amana Fidawa).[60]

Les midíes alrodiu de les muyeres endurecieron a la oposición: magar que Taraki aseguró que nun seríen obligaes a dir a la escuela, incontables emigraos aseguraben que los cuadros comunistes sí queríen educar pola fuercia y que por esti motivu abandonaben Afganistán. En Kandahar, delles militantes de la Organización Popular de la Muyer Afganistana fueron asesinaes por terroristes arriendes de esto. El comportamientu de les comunistes foi consideráu tendiente a l'anarquía sexual», lo cual alloñó a los centristes que pudieren simpatizar col réxime.[61]

Redactóse una llei de divorciu, pero nunca pudo oficializase por causa de los llevantamientos fundamentalistes qu'empezaron a asoceder. Previu a la Revolución, esistíen lleis pa la igualdá ente muyeres y varones, pero recién en 1978 intentóse l'aplicación real d'esti ideal, lo cual foi unu de los motivos pal alzamientu armáu contrarrevolucionario.[62]

Derechu[editar | editar la fonte]

Dos selmanes dempués de la Revolución, la Constitución de Daud de 1977 foi abolida y reemplazada peles Llinia Básiques de Deberes Revolucionarios[63] qu'empunxeren a la República Democrática d'Afganistán hasta la redaición d'una nueva constitución, y qu'indicaben: reforma agraria, planificación científica de la economía, democratización del Estáu, refugu del imperialismu, igualdá de derechos pa les muyeres, proteición de les empreses nacionales frente a la competencia de les estranxeres, amenorgamientu d'impuestos indireutos y medría d'impuestos direutos graduales, meyora y obligatoriedá de la educación primaria, meyora del sistema de salú pública, non alliniadura y coesistencia pacífica, sofitu a les lluches de los pueblos del Tercer Mundu contra l'imperialismu, sofitu a la independencia de Palestina, etc.[64]

Creóse una Comisión Xurídica pa faer conocer los derechos a la población y asegurase de que la llei cumplir en tol país. Fueron llegalizaos los sindicatos y lliberaos los presos políticos y decenes de miles de presos comunes que taben reteníos en condiciones infrahumanes por escarecer de recursos pa pagase la defensa.[31] Miles de prontuarios fueron quemaos en públicu.[37] Amás, el gobiernu esanició'l cultivu del opiu utilizáu pa fabricar heroína.[34]

Del 4 al 7 d'avientu de 1978, Taraki visitó la XRSS. El día 5 él y Leonid Brézhnev roblaron un alcuerdu de venti años de duración: el Tratáu d'Amistá, Bona Vecindá y Cooperación ente la Unión de Repúbliques Socialistes Soviétiques y la República Democrática d'Afganistán. Esti tratáu yera similar a los que la URSS robló con otros países como India o Vietnam; el so artículu 4 sería utilizáu a finales de 1979 como fundamentu de la llegalidá de la intervención soviética qu'asocedería. Taraki robló tamién un alcuerdu pa la cooperación económica ente los dos países y pa la cooperación ente'l PDPA y el Partíu Comunista de la Xunión Soviética.[65] La URSS dio-y al gobiernu afganistanu ayuda civil y militar. Sicasí, los soviéticos nun se sentíen cómodos col radicalismu de Taraki y Amín y trataron infructuosamente de promover a izquierdistes moderaos.[54]

Relixón[editar | editar la fonte]

Los llabradores sofitaron el procesu revolucionariu al empiezu, pero depués munchos punxéronse en contra porque los contrarrevolucionarios señalaben al réxime como «atéu» y promotor del «amor llibre».[66] El gobiernu de Taraki buscó compensar la propaganda reaccionaria aportunando nel so respetu pol islam y mentando los principios islámicos de «igualdá, fraternidá y xusticia social» como los principios rectores del réxime. La llectura del Corán y les oraciones de ramadán de 1978 facer nel Palaciu del Pueblu y nuna cantidá mayor de mezquites con respectu al añu anterior.[67] De toes formes, bien pocos dirixentes relixosos dieron el so sofitu al réxime, arrexuntándose ellos na Sociedá de Ulemas d'Afganistán.[68] Un asesor soviéticu pidió a Taraki y a Amín que fixeren visites bien espublizaes a mezquites, p'aselar los rumores de antiislamismo.[69]

Guerra[editar | editar la fonte]

Ente mayu y xunu de 1978 instalar en Paquistán el primer campamentu de los contrarrevolucionarios.[70] Les manifestaciones violentes contra los tresformamientos empezaron a mediaos d'esi añu en Nurestán. Otres revueltes empezaron a asocedese a lo llargo del país, amás de periódicos atentaos terroristes nes ciudaes.[54] A empiezos de 1979, los muyahidines, entrenaos en Paquistán, llibraron combates contra tropes del Exércitu afganistanu na frontera ente los dos países. El 14 de febreru, un grupu maoísta tomó como rehén al embaxador de los EUA, Adolph Dubs. El diplomáticu finó mientres el so intentu de rescate.[71][72] Por esti motivu, los países occidentales suspendieron, al mes siguiente, les ayudes qu'unviaben a Afganistán.[73]

En Herat, en marzu de 1979, fundamentalistes xiinos, con sofitu del serviciu d'intelixencia d'Irán, tomaron la ciudá y asesinaron a simpatizantes comunistes y asesores soviéticos. Esta revuelta foi entartallada y el gobiernu pudo albortar otres varies intrigues col arrestu de los implicaos. Los yihadistes mataben a los activistes pola reforma agraria y saboteaban a los llabradores que trabayaben la tierra partida. Numberosos líderes fundamentalistes fueron executaos sumariamente pol gobiernu.[54] Trés díes depués d'esi alzamientu, el Conseyu Revolucionariu estableció'l Altu Conseyu de Defensa Nacional, con Taraki como Presidente del mesmu.[74]

Bandera de Jamiati Islami, faición muyahidín.

Yá dende 1978, los estauxunidenses empezaren a formar insurxentes y establecer emisiones radiales de propaganda p'Afganistán dende Paquistán.[75] Dende esi vecín país y tamién al traviés d'Exiptu y Arabia Saudita llegaba l'ayuda estauxunidense pa los insurxentes. Tamién Irán y China teníen grupos armaos que respondíen y dependíen d'ellos.[76] Pa mayu de 1979, China, Arabia Saudita, Irán y Emiratos Árabes Xuníos habíen provistu millones de dólares a la contrarrevolución.[77]

En xunu de 1978, dosciento setenta militares y diplomáticos de la OTAN tuvieron una conferencia en Annapolis na que concluyeron que los sos intereses taben seriamente afeutaos pola Revolución afganistana.[78] N'abril, axentes de la intelixencia de EUA entrevistar con dellos líderes fundamentalistes. Acordies con l'entós Conseyeru de Seguridá Nacional de EUA Zbigniew Brzezinski, los sos esfuercios por sofitar a los reaccionarios afganistanos empezaron n'abril de 1979, y l'ayuda de EUA a los muyahidines foi aprobada'l 3 de xunetu de 1979 pol presidente Jimmy Carter.[79]

Arriendes de la guerra que s'empecipió, pa fines de 1979, más de cien mil persones tuvieren qu'abandonar Afganistán.[80]

Pa compensar a los insurxentes, el gobiernu confió principalmente nel Departamentu pa Salvaguardar los Intereses d'Afganistán (axencia d'intelixencia), so la direición d'Asadulá Sarvari, y nos Defensores de la Revolución (antigua xendarmería); amás formó una milicia del PDPA.[81] Taraki repetidamente solicitó a la URSS la medría de l'ayuda militar.[82] Nel primer añu, hubo trescientos fusilamientos d'enemigos del réxime.[83] Crecieron rumores alrodiu d'execuciones clandestines llevaes a cabu poles fuercies del orde.[84] La gran mayoría de los executaos yeren sacerdotes y xefes tribales opuestos a la educación secularizada y a la reforma agraria.[85]

Partíu[editar | editar la fonte]

Bandera del PDPA.

Taraki refugó realizar un gobiernu de coalición con otres agrupaciones polítiques, polo que los militantes del PDPA ocuparon casi tolos puestos del Estáu. Munchos d'ellos nun pasaben de trenta años d'edá y nun teníen esperiencia como funcionarios públicos.[86] La unidá ente los dos faiciones que conformaben el PDPA deterioróse rápido, lo que se tradució en fuertes lluches internes. Los líderes parchamis fueron destituyíos de los cargos gubernamentales y los sos siguidores nel Exércitu pasaos a retiru. Tamién hubo denuncies de planes de los parchamis pa dar un golpe d'Estáu y, arriendes d'ello, hubo delles execuciones.[54] En 1979 un asesor soviéticu intentó persuadir a Taraki de que se reconciliara colos parchamis y de qu'incluyera a figures non comunistes nel gobiernu, suxerencia que foi refugada.[87]

Amás, los jalqis estremar en delles faiciones, una parte permaneció con Taraki (los jalqis colloraos), otra siguió a Amín (los jalqis negros) y tamién esistíen grupos más pequeños lideraos unu por Abdul Karim Zarghun (los jalqis de Paktia) y otru por Dastagir Panjsheri.[88][89] Yá antes de la Revolución l'Estáu afganistanu yera bien fráxil, y debilitóse entá más coles disputes intestinas del PDPA y los arrenuncios de funcionarios del aparatu civil estatal.[90]

Depués de qu'en marzu de 1979 Amín reemplazara a Taraki como primer ministru, el presidente empezó a ser marxináu de la direición del Estáu pol so antiguu protexíu. Nuna xunta del Politburó de xunetu, Amín culpó a Taraki polos problema acaecíos.[91] Na primavera d'esi añu, Amín dio en armar a miembros de la so tribu —jaroti— formando con ellos una milicia.[92] N'agostu, Taraki acusó a Amín de nepotismu.[93] Simultáneamente empezaron a circular shabnameh (panfletos anónimos clandestinos) esixendo a Taraki que ruempa con Amín y que retome'l control del Estáu, o qu'arrenuncie.[94]

Derrocamientu[editar | editar la fonte]

A empiezos de setiembre, el presidente partió a L'Habana a la conferencia del Movimientu de Países Ensin Alliniar y, nel viaxe de regresu, fixo una curtia parada en Moscú, avisáu polos sos siguidores lleales de que Amín conspiraba pa esanicialo. Taraki escurrió colos soviéticos desfacer de Amín primero que él actúe ya incluyir a figures moderaes nel gobiernu. Sarvari entamó matar a Amín cuando fora recibir a Taraki al aeropuertu'l día 11, pero foi descubiertu y nun pudo actuar. Esi día tuvo llugar la última xunta del gabinete de Taraki. El 12, el presidente y el primer ministru axuntáronse: Amín pidió-y a Taraki que castigue a Sarvari y a los ministros Watanjar, Gulabzoi y Mazduryar por haber pensáu matalo, pero Taraki negóse y ufiertó-y un puestu d'embaxador, que Amín refugó pidiéndo-y al presidente qu'arrenuncie, lo cual Taraki refugó. El 13, el presidente telefonió a Amín pa convidalo a una xunta de normalización del lideralgu nacional, pero'l primer ministru, avisáu por un adepto de que correría peligru, tornó la invitación. Amás, Amín pidió-y al so cuñáu Yaqub del Ministeriu de Defensa que reemplace a los comandantes lleales a Taraki por otros adeptos a él. Pela tarde, Taraki díxo-y a Amín que diera marcha tras colos reemplazos nel exércitu, pos él nun los autorizaba, na so calidá de Comandante en Xefe. Los cuatro xefes fieles a Taraki enriba mentaos intentaron movilizar a les sos unidaes militares, pero nun llograron qu'éstes actuaren. El 14, Taraki y Amín diben axuntase de nuevu, pero hubo un tirotéu. Amín tornó con más fuercies y arrestó al presidente, anunciando'l 16 que Taraki arrenunciara y que él lo asocedía en tolos sos cargos.[95][96]

Muerte[editar | editar la fonte]

El 23 de setiembre el nuevu gobiernu anunció nuna conferencia de prensa que Taraki taba «definitivamente enfermu»[97] y el 10 d'ochobre apaeció en The Kabul Times una curtia noticia alrodiu de la muerte de Taraki por una seria enfermedá que llevaba sufriendo dalgún tiempu».[98] Más palantre, dempués del derrocamientu de Amín, realizóse una investigación sobre la muerte de Taraki y los autores materiales fueron xulgaos, siendo les sos confesiones grabáu y publicar na prensa. Revelóse que dende'l 15 de setiembre Taraki y la so familia tuvieron arrestaos nel Palaciu, más palantre los sos deudos fueron tresllaos a otra dependencia estatal y él foi afogáu con una almada, por oficiales que siguíen órdenes de Amín, la nueche del 8 d'ochobre. Antes de morrer, Taraki apurrió a los sos executores un dineru por que lo dieren a la so esposa, y el so reló pulsera por que lo dieren a Jafizulá Amín. A lo último, apurrió-yos el so carné del PDPA.[99][100][101] Unu de los sos asesinos cuntó mientres l'interrogatoriu:

«Respuesta: [...] Nós tábamos llorando. [...] Entós [l'oficial a cargu] glayónos que nun lloráramos. Que nun tendríamos de ser tan nidios porque yera una decisión del Partíu, del Conseyu Revolucionariu, del Comité Central del PDPA. Y que tábamos obligaos a cumplir les órdenes de la direición. [...]

Entruga: Cuando Taraki foi martirizado, ¿nun-yos pidió a ustedes qu'arrenuncien?

Respuesta: Taraki nun dixo nada pol estilu. Él namái nos dio'l so reló y el so carné del Partíu. Y cuando Rozi ordenó que les sos manes fueren ataes, él inclusive nos ayudar. Él nun dixo nada.»[102]

Los implicaos fueron condergaos y executaos.[103]

Legáu[editar | editar la fonte]

L'asesinatu de Taraki afectó emocialmente de forma considerable a Breznev, impulsáu la so decisión d'intervenir na guerra afganistana'l 27 d'avientu de 1979.[104] Depués de la cayida de Amín, los pósteres y semeyes de Taraki pudieron volver ser exhibíos polos sos simpatizantes.[105] Poco díes dempués de la intervención soviética, la vilba de Taraki escribió-y una carta abierta a Jimmy Carter, refugando la reivindicación que'l mandatariu de EUA fixo de Amín en pos de xustificar la oposición estauxunidense a la revesosa aición de la URSS:

«Señor Presidente,
toi enoxada y sorprendida, al igual que tolos afganistanos honestos, pol fechu de qu'usté ta tratando de protexer al criminal y asesín de Amín. Usté déxase llama-y "el presidente llexítimu" d'Afganistán. Les sos pallabres falten la memoria del mio difuntu maríu, Nur Muhammad Taraki, que foi asesináu villanamente por Amín y los sos carniceros, les sos pallabres namái pueden ser calificaes como una burlla sacrílega a la memoria de miles d'inocentes patriotes afganistanos y combatientes pola llibertá y felicidá de la so patria que fueron torturaos hasta la muerte por él.»[106]

En 2011 creóse la Fundación Taraki pola Cultura y la Sociedá Civil, que llevó a cabu l'arreglu de la casa natal de Nur Muhammad Taraki, que foi un muséu na dómina de la República Democrática.[107]

Fuentes[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Afirmao en: Encyclopædia Britannica Online. Identificador Encyclopædia Britannica Online: biography/Nur-Mohammad-Taraki. Apaez como: Nur Mohammad Taraki. Data de consulta: 9 ochobre 2017. Llingua de la obra o nome: inglés.
  2. URL de la referencia: https://www.munzinger.de/search/go/document.jsp?id=00000015295.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Adamec, 1979, páxs. 15-16.
  4. 4,0 4,1 4,2 Loi, 1983, p. 166.
  5. Dupree, 1992, p. 87.
  6. «Тараки Нур Мухаммед» (rusu). Большой Советской Энциклопедии. Советская Энциклопедия (1969-1978 (3ª edición)). Consultáu'l 12 de marzu de 2017.
  7. Dupree, 1985, p. 70.
  8. 8,0 8,1 Dupree, 1992, p. 88.
  9. Loi, 1983, páxs. 164-165, 167.
  10. Loi, 1983, p. 168.
  11. «Тараки, Нур Мухаммед - Скитания Банга, и др. повести» (rusu). Biblioteca Estatal de Rusia (27 de febreru de 2002). Consultáu'l 18 de marzu de 2017.
  12. «Тараки, Нур Мухаммед - Скитания Банга : Повесть» (rusu). Biblioteca Estatal de Rusia (27 de febreru de 2002). Consultáu'l 18 de marzu de 2017.
  13. «Тараки, Нур Мухаммед - Повести : Пер. с пушту» (rusu). Biblioteca Estatal de Rusia (27 de febreru de 2002). Consultáu'l 18 de marzu de 2017.
  14. Loi, 1983, p. 171.
  15. «د نورمحمد تره کي اثار چاپ سول» (en paxtu). Larawbar. 25 de xineru de 2010. http://larawbar.net/15810.html. Consultáu'l 24 de marzu de 2017. 
  16. Halliday, 1978, p. 22.
  17. «АФГАНСКАЯ ЛИТЕРАТУРА» (rusu). Универсальная научно-популярная энциклопедия «Кругосвет». Instituto Sociedad Abierta (2005). Consultáu'l 12 de marzu de 2017.
  18. Pushtu Academy Kabul, 2007, contratapa.
  19. Adamec, 2010, p. XLIII.
  20. Seekins, 1986, p. 221.
  21. Edwards, 2002, páxs. 46-47.
  22. Halliday, 1978, p. 32.
  23. Adamec, 2012, páxs. XLIX-LII.
  24. Adamec, 1979, páxs. 31, 42, 47.
  25. Arnold, 1983, páxs. 178-185.
  26. Dorronsoro, 2005, p. 89.
  27. 27,0 27,1 Edwards, 2002, páxs. 66-67.
  28. Rubin, 1994, páxs. 207-208.
  29. Rubin, 1994, p. 207.
  30. Halliday, 1980, p. 24.
  31. 31,0 31,1 Nadra, 1980, páxs. 22-23.
  32. Rubin, 1994, páxs. 208-209.
  33. Khan, Lal (26 d'abril de 2014). «Anniversary of a revolution obliterated from history» (n'inglés). Daily Times. http://www.dailytimes.com.pk/opinion/27-Apr-2014/anniversary-of-a-revolution-obliterated-from-history. Consultáu'l 12 de marzu de 2017. 
  34. 34,0 34,1 34,2 Parenti, Michael (2009). «Afghanistan, Another Untold Story» (inglés). Consultáu'l 12 de marzu de 2017.
  35. Quintana Pali, 1987, p. 108.
  36. «L'últimu rei afganistanu lleva una esistencia frugal en Roma». El País. 2 de mayu de 1979. https://elpais.com/diario/1979/05/02/internacional/294444015_850215.html. Consultáu'l 12 de marzu de 2017. 
  37. 37,0 37,1 Halliday, 1978, p. 38.
  38. Slinkin, 1999, páxs. 68-69.
  39. Slinkin, 1999, páxs. 72-73.
  40. Hotte, 1979, p. 1.
  41. Bhattacharya, 1984, p. 126.
  42. Pinney, 2012, p. 154.
  43. 43,0 43,1 Halliday, 1980, p. 23.
  44. Dupree, 1981, p. 9.
  45. Millins, 1990, p. 6.
  46. Elmi, 1986, p. 20.
  47. Safi, 1987, p. 5.
  48. Elmi, 1986, p. 4.
  49. Nawid, 2012, páxs. 43-45.
  50. Halliday, 1978, p. 39.
  51. Dupree, 1985, p. 69.
  52. Dupree, 1992, p. 86.
  53. The Ministry of Information and Culture, 1978, p. 31.
  54. 54,0 54,1 54,2 54,3 54,4 Штаханов, Максим (2004). «ПОПЫТКА РАДИКАЛЬНОЙ МОДЕРНИЗАЦИИ АФГАНИСТАНА В 1979-92 гг.» (rusu). КЛАССОВАЯ БОРЬБА В АФГАНИСТАНЕ ВО 2-ой ПОЛОВИНЕ 20 ВЕКА. Consultáu'l 13 de marzu de 2017.
  55. Moghadam, 1992, p. 46.
  56. The Ministry of Information and Culture, 1978, p. 12.
  57. Hunte, 1978, p. 87.
  58. Dupree, 1981, p. 7.
  59. Moghadam, 2011, p. 159.
  60. Moghadam, 1992, p. 139.
  61. Dupree, 1981, páxs. 9-10.
  62. Moghadam, 2011, p. 160.
  63. Seekins, 1986, p. 216.
  64. «Basic lines of revolutionary duties of govt. of Democratic Republic of Afghanistan» (n'inglés). The Kabul Times:  páxs. 1, 4. 10 de mayu de 1978. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/37086. Consultáu'l 20 de marzu de 2017. 
  65. Seekins, 1986, páxs. 234-235.
  66. Parenti, Christian (17 d'abril de 2012). «Ideology and Electricity: The Soviet Experience in Afghanistan» (n'inglés). The Nation. https://www.thenation.com/article/ideology-and-electricity-soviet-experience-afghanistan/. Consultáu'l 12 de marzu de 2017. 
  67. Edwards, 2002, p. 77.
  68. Edwards, 2002, p. 81-82.
  69. Seekins, 1986, p. 236.
  70. Adamec, 2010, p. XLVII.
  71. Adamec, 2010, p. XLVIII.
  72. Camp, 2012, p. 10.
  73. Collins, 1983, p. 148.
  74. Halliday, 1980, p. 27.
  75. Weiner, 1990, p. 149.
  76. Karadia, Chhotu (15 de xunu de 1979). «Afghanistan: Marx and the mullahs» (n'inglés). India Today. http://indiatoday.intoday.in/story/afghanistan-president-noor-mohammad-taraki-fights-islamic-forces-led-by-mullahs/1/427418.html. Consultáu'l 19 de marzu de 2017. 
  77. Dixon y Holmes, 2001, p. 29.
  78. Dixon y Holmes, 2001, p. 28.
  79. Dixon y Holmes, 2001, páxs. 28-29.
  80. Foley, 1991, p. 26.
  81. Halliday, 1980, p. 29.
  82. Dorronsoro, 2005, p. 91.
  83. Seekins, 1986, p. 238.
  84. Edwards, 2002, p. 82.
  85. Kaplan, 2001, p. 115.
  86. Slinkin, 1999, páxs. 15-16.
  87. Seekins, 1986, páxs. 236-237.
  88. Halliday y Tanin, 1998, p. 1361.
  89. Adamec, 2010, p. 255.
  90. Halliday y Tanin, 1998, p. 1359.
  91. Edwards, 2002, páxs. 87-88.
  92. Dorronsoro y Lobato, 1989, p. 95.
  93. Edwards, 2002, p. 88.
  94. Pakistani Progresive, 1980, p. 23.
  95. Wahab y Youngerman, 2007, p. 150.
  96. Tomsen, 2011, páxs. 149-152.
  97. Seekins, 1986, p. 239.
  98. «Taraki dies of illness» (n'inglés). The Kabul Times:  p. 4. 10 d'ochobre de 1979. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/39235. Consultáu'l 17 de marzu de 2017. 
  99. «Jandad's confessions on Amin's misdeeds, Taraki's martyrdom» (n'inglés). Kabul New Times:  páxs. 1, 4. 21 de xineru de 1980. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/11111. Consultáu'l 17 de marzu de 2017. 
  100. «Wodood's confessions of killing Taraki's aides (part I)» (n'inglés). Kabul New Times:  p. 3. 27 de xineru de 1980. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/11138. Consultáu'l 17 de marzu de 2017. 
  101. «Wodood's confessions (part II)» (n'inglés). Kabul New Times:  p. 3. 28 de xineru de 1980. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/11143. Consultáu'l 17 de marzu de 2017. 
  102. «Lt. Iqbal's confession about martyrdom of Noor M. Taraki» (n'inglés). Kabul New Times:  p. 3. 23 de xineru de 1980. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/11123. Consultáu'l 17 de marzu de 2017. 
  103. Edwards, 2002, p. 91.
  104. «Afghan Slaying Spurred Invasion, He Says : Gromyko Calls Brezhnev a Problem Drinker» (n'inglés). Los Angeles Times. 4 d'abril de 1989. http://articles.latimes.com/1989-04-04/news/mn-958_1_brezhnev-a-problem. Consultáu'l 22 de marzu de 2017. 
  105. López Muñoz, Ismael (15 de xineru de 1980). «La situación n'Afganistán sol dominiu soviéticu ye caótica». El País. https://elpais.com/diario/1980/01/15/internacional/316738806_850215.html. Consultáu'l 12 de marzu de 2017. 
  106. «Mrs. Taraki asks Carter not to interfere in DRA's internal affairs» (n'inglés). Kabul New Times:  p. 1. 10 de xineru de 1980. http://content.library.arizona.edu/cdm/ref/collection/p16127coll6/id/11071. Consultáu'l 17 de marzu de 2017. 
  107. Taraki Foundation for Culture and Civil Society. «Taraki House Museum renovations process» (inglés). Consultáu'l 26 de febreru de 2012.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]


Predecesor:
Nengún

Presidente del Altu Conseyu de Defensa Nacional

1979
Socesor:
Jafizulá Amín
Predecesor:
Abdul Qadir

Ministru de Defensa Nacional

1978-1979
Socesor:
Mohammad Aslam Watanjar
Predecesor:
Abdul Qadir
Xefe del Conseyu Revolucionariu de les Fuercies Armaes

Presidente del Presídium del Conseyu Revolucionariu

1978-1979
Socesor:
Jafizulá Amín
Predecesor:
Mohammed Daud Khan

Primer Ministru d'Afganistán

1978-1979
Socesor:
Jafizulá Amín
Predecesor:
Nengún

Secretariu Xeneral del Comité Central del Partíu Democráticu Popular d'Afganistán

1965-1979
Socesor:
Jafizulá Amín