Llatín eclesiásticu

De Wikipedia

La denominación llatín eclesiásticu refierese al idioma llatín tal como s'usa nos documentos de la Ilesia católica y na lliturxa llatina. Magar que la so pronunciación s'estreme llixeramente del llatín clásicu, nun ye un llinguax distintu o dialeutu. La pronunciación del llatín eclesial foi mui común, tres la cayida del Imperiu romanu nel sieglu IV pa les pallabres del llatín clásicu, en tales casos lo más avezao foi la permutación del fonema correspondiente al grafema c qu'en llatín clásicu suel tener el valor fonéticu de [k] y nel llatín eclesial el de [ʧ] –ch española–, y el valor de la lletra v que munches vegaes en llatín clásicu correspuede al fonema u (i.e.: veritas en llatín clásico suena "uéritas", mentanto que frecuentemente en llatín eclesial pronúnciase con v). Y les terminaciones ae, por exemplu "nostrae" pronunciaríense en llatín clásicu tal y como s'escribe, mentanto qu'en llatín eclesiásticu pronúnciase namái la "e", nostr[e].

Ver tamién[editar | editar la fonte]


Referencies[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]