Idioma feniciu

De Wikipedia
Feniciu
𐤃𐤁𐤓𐤉𐤌 𐤊𐤍𐤏𐤍𐤉𐤌
Dabarīm kanaʿnīm
 𐤃‏𐤁‏𐤓‏𐤉‏𐤌‏ 𐤐‏𐤍‏𐤉‏𐤌
Dabarīm pōnīm
Faláu en El Líbanu
Siria
Israel
Tunicia
España
Malta
Arxelia
Libia
Xipre
Sicilia
Cerdeña
y otros establecimientos costeros ya islles del Mediterraneu.
Llingua muerta escontra'l sieglu VI d. C.
Familia Afroasiática
 Semítica
   Semítica Occidental
   Semítica Central
   Semítica Noroccidental
     Cananéu
       Feniciu
Estatus oficial
Oficial en Nengún país
Reguláu por Nun ta reguláu
Códigos
ISO 639-1 nengún
ISO 639-2 phn
ISO 639-3 phn

Estensión del feniciu

El feniciu (en feniciu 𐤃𐤁𐤓𐤉𐤌 𐤊𐤍𐤏𐤍𐤉𐤌, dabarīm kanaʿnīm o 𐤃‏𐤁‏𐤓‏𐤉‏𐤌‏ 𐤐‏𐤍‏𐤉‏𐤌‏, dabarīm pōnīm)[1] foi una llingua semítica del subgrupu cananéu (semíticu noroccidental), falada en Fenicia (en feniciu 𐤊‏𐤍‏𐤏‏𐤍‏ kanaʿan o 𐤐‏𐤕‏ Pūt), nel territoriu de los actuales El Líbanu y Siria siquier dende la segunda metá del II mileniu e.C. [2] La colonización fenicia llevar tamién a Xipre, Sicilia, Cerdeña, Baleares, África noroccidental, Canaries y el sur de la península ibérica. N'oriente, el feniciu aguantó la espansión del araméu en Palestina más que nenguna otra llingua de la rexón por cuenta del so ampliu usu nel comerciu coles colonies de Cartago.[3] Lingüísticamente ye una llingua bien cercana al hebréu antiguu y amorreo, probablemente esistía un bon grau de inteligibilidad ente eses llingües. De fechu l'alfabetu hebréu consta precisamente de los mesmos 22 grafemes consonánticos que fueron tomaos direutamente del alfabetu feniciu. Frecuentemente acútase'l términu púnicu pa designar a les variedaes de feniciu occidentales del sieglu IV e.C. a la fin del periodu.[2]

El feniciu namái se conoz anguaño por una serie d'inscripciones curties y uniformes de calter oficial y relixosu, y gloses ocasionales de llibros escritos n'otros idiomes.[4] Autores romanos, como Salustio, aluden a ciertos llibros escritos en púnicu, pero nengunu llegó a los nuesos díes sacante delles traducciones (v. g. el Tratáu de Magón) o en fragmentos (v. g. n'obres de Plauto). Los Cippi de Melqart, afayaos en Malta en 1694, taben escritos en dos idiomes, griegu antiguu y púnicu.[5] Esti fechu dexó-y al eruditu francés Abbé Barthelemy descifrar y reconstruyir l'alfabetu cartaxinés.[5] De la mesma, en 1964 topóse un tratáu comercial realizáu ente los etruscos y un grupu de fenicios, que dexó descifrar más l'etruscu.[6]

Aspeutos históricos, sociales y culturales[editar | editar la fonte]

Etimoloxía[editar | editar la fonte]

El nome étnicu que se daben los fenicios a sigo mesmos yera 𐤊𐤍𐤏𐤍𐤉 (kenaʿani, «canaaneos») o 𐤁‏𐤍‏ 𐤊‏𐤍‏𐤏‏𐤍‏ (bin kenaʿan, «fíos de Canaán») y coincide col pueblu cananéu citáu na Biblia. Como sinónimu, usaben tamién el etnónimo 𐤐‏𐤍‏𐤉‏𐤌‏ (pōnīm). Este deriva del topónimu 𐤐‏𐤕‏ (Pūt), que s'aplicaba a la franxa costera de Canaán, esto ye, Fenicia. D'equí deriven les formes 𐤃𐤁𐤓𐤉𐤌 𐤊𐤍𐤏𐤍𐤉𐤌 (dabarīm kanaʿnīm) y 𐤃‏𐤁‏𐤓‏𐤉‏𐤌‏ 𐤐‏𐤍‏𐤉‏𐤌 (dabarīm pōnīm), lliteralmente «pallabres fenicies».[7] Los griegos llamar Φοίνικες (phoínikes, «colloraos, púrpures»), bien probablemente polos apreciaos tintes de color púrpura con que comerciaban.[8] De pōnīm derivaríen tamién les formes llatines poenus y punicus.[7]

Historia[editar | editar la fonte]

Nel sarcófagu del rei Ahiram de Biblos, d'alredor del sieglu XI e.C., topóse la inscripción más antigua fecha con calteres fenicios.

El feniciu (kanaʿnīm o pōnīm) ta atestiguáu más o menos dende'l sieglu XI e.C. y nun se dexó de falar totalmente antes del sieglu VI. Orixinalmente'l dialeutu d'una pequeña rexón de Canaán, Pūt (la franxa costera alredor de Tiro y Sidón), escontra'l sieglu X e.C. remaneció como una llingua de prestíu por cuenta de la hexemonía comercial y política de Tiro y Sidón. Dende equí, el feniciu llegó a finales del segundu mileniu a Cerdeña y a principios del primer mileniu a Xipre, onde apaecieron numberosos reinos fenicios de pequeñu tamañu, destacando ente ellos la ciudá estáu de Kition.[9] Ente los sieglos IX y VIII e.C., el feniciu llegó a convertise na llingua franca d'Oriente Próximu. Sicasí, la presencia foi mayor y más duradera escontra occidente, estendiéndose hasta Marruecos y el suroeste de la península ibérica. Cola puxanza de Cartago nel sieglu V e.C., el feniciu convertir nuna llingua de prestíu nel Mediterraneu, compitiendo col llatín y el griegu. Sábese que mientres esta dómina traducieron obres de la lliteratura griega al feniciu, anque apenes quedaron fragmentos d'estes.[10] De la lliteratura fenicia en sí nun quedó más qu'una serie d'inscripciones y monedes, fragmentos de la Historia de Sanjuniatón, la traducción al griegu del viaxe de Hannón el Navegante y el testu del Poenulus de Plauto.[11]

Como toa llingua espublizada por un territoriu estensu, el feniciu siempres cuntó con una gran cantidá de dialeutos, diverxentes en mayor o menor grau del feniciu estándar, qu'en primer instancia considérase'l de Tiro y Sidón y, darréu, el de Cartago, so la denominación convencional de púnicu.[10] A lo llargo de tol periodó en que se faló'l feniciu esperimentó, como ye natural, un cambéu llingüísticu notable. Los cambeos fonéticos son los más reconocibles nes inscripciones porque dexen un reflexu claru na ortografía.

Del feniciu al púnicu[editar | editar la fonte]

Moneda cartaxinesa de la primer guerra púnica. Apaecen un caballu aláu y una inscripción.

Púnicu ye'l nome que recibe la variante occidental del feniciu, falada a partir del sieglu IV e.C. en Cartago y la so zona d'influencia. Anque dalgunos de les traces que se consideren tradicionalmente típicos del púnicu yá apaecen n'inscripciones d'El Líbanu, foi darréu cuando llegaron a desenvolvese del tou. Los más significativos son:

  • Debilitamientu de guturales. Nes inscripciones púniques de Cartago, seique debíu al sustratu bereber, reparar que delles guturales sufren debilitamientu asina mlʔkt > mlkt «obra, trabayu»; šmʕ > šm «oyó» (na epigrafía griega apaez testimonada esta pallabra como σάμω).
  • Retención d'aspiraes. Los fonemes /ħ, h/, dambos transcritos como h en llatín, persistieron hasta relativamente tarde, como atestigüen les formes llatines: Hannibal, Maharbal o Carthago, anque en púnicu tardíu apaez yá Øannibal.
  • Tracamundiu de les enfátiques y non-enfátiques. Atestíguase la innovación mls en llugar de la forma antigua mlṣ «interpretar»; s «este», st «esta» en llugar de z, zt; mšl en llugar de mzl «destín».
  • Cayida de consonantes finales en púnicu tardíu dellos soníos alveolares /t, d, l/ pueden cayer a la fin de pallabra o de sílaba: h-mlkt > Himilcō (nome propiu: 'fíu de la reina'), mlk.ʔmr = molkhomor > mochomor.
  • Elisión de /y-/ inicial. La consonate /y/ sufre elisión a principiu de pallabra: mlk.ytn > mlk.tn > Milcaton «el rei dio». Ente vocales /y/ se elide dende dómina antigua: antiguu gublaíta /*banaya/ > feniciu /*bana:/ «construyó», feniciu ybrkyʾ /-kiya/ > púnicu ybrkʾ /-ka:/ «[que] bendicir».
  • Simplificación de grupos consonánticos. En púnicu tardíu reparar un enclín a amenorgar grupos consonánticos complicaos, bien introduciendo vocales epentétiques y anaptíticas, o bien esaniciáu delles consonantes como nel nome propiu ʔAbdmilkqart «Amílcar»; bodmilqart > bodmilqar > bonqar, o nel nome de la ciudá de Cartago: Qart fadašt 'Ciudá nueva' > Qart hadō «Cartago» (> Qart hadō + -nion > Qar hadōn > griegu Καρχηδῶν Karkhēdōn).

Desapaición[editar | editar la fonte]

Sol Imperiu romanu, el púnicu entá tenía bastante vitalidá; magar les últimes inscripciones en Palestina daten del sieglu II, nel área cartaxinesa tenemos rexistros escritos hasta'l sieglu IV. Amás, sabemos por autores como Procopio y Agustín d'Hipona qu'inda nel sieglu V y nel VI yera la llingua de los llabradores de Tunicia. Quiciabes sobrevivió a la conquista musulmana: según el xeógrafu al-Bakrī, na ciudá de Sirte (na actual Libia) habitaba un pueblu que falaba una llingua que nun yera bereber nin llatín nin coptu, polo que se cree que nesa rexón l'usu del feniciu siguió más allá de la constancia escrita.[12] Con tou, ye posible que los púnicos s'arabizaran más fácilmente por cuenta de les similaridades ente'l so idioma y l'árabe, tamién una llingua semítica.

Sobrevivencia ya influencies[editar | editar la fonte]

L'antiguu alfabetu líbico-bereber sigue usándose, anque de manera irregular, nos grupos de bereberes modernos, como los tuareg, y conocer pol nome de tifinaġ, posible derivación de púnicu cola adición de t-, l'artículu femenín bereber. Con tou, alderícase la derivación direuta d'un sistema d'escritura al otru, una y bones dambos son considerablemente distintos.

En cuanto al idioma, dellos préstamos del púnicu siguen n'usu nos dialeutos bereberes modernos. Un exemplu ye agadir («muralla, fortificación»), proveniente del feniciu 𐤂‏𐤃‏𐤓‏ (gader), términu del que deriva'l nome de l'actual Cádiz.[13][n 1] Quiciabes la influencia más importante del púnicu ye'l nome de Hispania (la península ibérica), que paez derivar del términu 𐤀‏𐤉‏𐤎‏𐤐‏𐤍‏𐤉‏ (ʾyspny). Esti interpretóse, yá dende dómina clásica como ʾy-spn-y, significando «la islla o península de los damanes»,[n 2] pola bayura de coneyos, que los fenicios asimilaríen a aquéllos. Pela so parte, según Jesús Luis Cunchillos nel so Gramática fenicia elemental (2000), el raigañu del términu span ye spy, que significa «forxar o bater metales». Asina, ʾy-spn-yá sería la «la tierra na que se forxen metales».[14] Lo que sí paez tar claro ye l'orixe púnicu del nome. Otru casu ye'l d'una tribu contraria de «xente peluda» que Hannón el Navegante atopó nel Golfu de Guinea. El nome que-yos dio foi arramáu en griegu como γορίλλαι (goríllai). En 1847, Thomas S. Savage aplicar a los goriles.

Distribución xeográfica[editar | editar la fonte]

Principales rutes comerciales fenicies, que xuníen les metrópolis coles sos colonies.

El feniciu ye orixinariu de la zona costera de Canaán, Fenicia, estendiéndose orixinalmente alredor de Tiro y Sidón, nel actual territoriu d'El Líbanu y parte de Siria. Dende equí, el feniciu llegó a finales del sieglu XI e.C. a Cerdeña y a principios del sieglu X e.C. a Xipre. Darréu, los fenicios colonizaron gran parte del Mediterraneu occidental, llevando la so llingua con ellos a tol norte d'África, Malta, Sicilia y les mariñes meridionales de la Península Ibérica.[15] Nel sieglu sieglu V e.C., Cartago (nel actual Tunicia) yera yá una potencia cultural de llingua púnica y foi en Sirt (na actual Libia) onde se tien constancia per última vegada del usu oral del feniciu.[12]

Dialeutoloxía y variantes[editar | editar la fonte]

Dialeutos[editar | editar la fonte]

Pola naturaleza de les inscripciones que llegaron hasta l'actualidá, la mayoría escrites nun llinguaxe formal y ceremonioso, nun puede tenese constancia de la llingua real que se remanaba cotidianamente en cada llugar. Les formes dialeutales locales pueden entevese, pero raramente, namái en dalgún grafiti o por cuenta de un lapsus del escribiente. Ye probable que cada ciudá fenicia tuviera'l so propiu dialeutu, ente que les inscripciones tienden a representar una fala estandarizada común. Con tou, ye posible determinar ciertos dialeutos principales:[2]

  • Dialeutos orientales:
    • Feniciu estándar: la fala orixinal de la rexón de Tiro y Sidón, y probablemente la variedá en que se basen los dialeutos occidentales. Dexó de falase alredor del sieglu II.[2]
    • Biblio: la fala de Biblos, de la que se tien constancia escrita dende'l sieglu XIII hasta'l I e.C. Nun paez que s'estendiera escontra l'oeste y ta marcáu por importantes diferencies gramaticales, siendo'l dialeutu más similar al hebréu.[2]
    • Chipriota: la fala de Xipre amuesa bastantes diferencies tantu en pronunciación como en gramática y vocabulariu. Hai inclusive nicios de diferencies dialeutales ente les mesmes ciudaes, lo que puede debese a que l'elementu feniciu na islla siempres foi pequeñu y foranu.[2]
  • Púnicu: la fala de les colonies occidentales, destacando la de Cartago pol so papel centralizador. Dende aproximao'l sieglu V e.C. siguió evolucionando con cierta independencia de los dialeutos orientales. Les sos principales diverxencies, sicasí, pueden debese a la interaición del elementu feniciu col sustratu llingüísticu de los pobladores orixinales: bereber, ibero, etc.[2] Tres la cayida de Cartago desenvolvióse'l llamáu «neopúnico», que yá ensin la influencia cultural conservadora de la capital nin de les metrópolis fenicies, evolucionó más rápidu y acusando munches vegaes inflúis locales non semítiques.[2]

Etapes diacróniques[editar | editar la fonte]

Na evolución del feniciu pueden determinase cinco etapes principales na evolución del idioma, marcaes por diferencies susbtanciales ente fases más antigües y más modernes del idioma. De «feniciu ceo se califica al faláu nes mariñes de Canaán, Xipre y Cerdeña ente los sieglos XI ya IX e.C., siendo les principales fontes esternes pa la so interpretación l'exipciu, l'asiriu y l'Antiguu Testamentu. El feniciu mediu», yá estendíu pel Mediterraneu, ye'l faláu ente los sieglos VIII y VI e.C., cuntando como principales fontes esternes como'l acadiu y el griegu. El feniciu tardíu» ye'l faláu nes mariñes orientales a partir del sieglu V e.C. y hasta la so desapaición nel sieglu I o II d. C.; paralelamente, nel oeste desenvuélvese'l «púnicu», tamién dende'l sieglu V e.C. y hasta la fecha simbólica del 146 e.C., destrucción de Cartago. El quintu periodu, que tien llugar namái nel oeste, ye'l «neopúnico», que s'estiende dende'l 146 e.C. hasta bien entráu'l sieglu VI d. C. o la invasión musulmana, cuntando como fontes esternes pa la so interpretación namái'l llatín.[2]

Lliteratura[editar | editar la fonte]

La lliteratura fenicia ta arrodiada d'un halo de misteriu daos les poques muertes que se caltuvieron: tou lo que resta ye una serie d'inscripciones, poques de les cualos tienen calter netamente lliterariu (namái dalguna narración histórica, poemes, etc.),[4] monedes, fragmentos de la Historia de Sanjuniatón y del Tratáu de Magón, la traducción al griegu del viaxe de Hannón el Navegante y el testu del Poenulus de Plauto.[11] Sicasí, ye un fechu probáu que tantu en Fenicia como en Cartago hubo biblioteques y que los fenicios tuvieron una rica producción lliteraria heredera del pasáu cananéu, de la qu'obres como les redactaes por Filón de Biblos o Menandro d'Éfesu son una parte ínfima.[16] Queda constancia de la so vixencia siquier hasta'l sieglu IV según los comentarios d'Agustín d'Hipona.[17] Dellos tipos y xéneros que se tien dalguna certidume de que los fenicios cultivaron fueron l'agronomía, la filosofía, la relixón, la historia, la poesía, la navegación y la xeografía.[16]

Descripción llingüística[editar | editar la fonte]

Fonoloxía y escritura[editar | editar la fonte]

Los falantes de feniciu desenvolvieron un sistema d'escritura alfabéticu de manera acrofónico. Esto ye, dieron un símbolu a cada lletra cola que pudiera empezar una pallabra: ʾalp, güe, representaba /ʾ/; bēt, casa, representaba /b/, etc.[18] Puesto qu'en feniciu, como na mayoría de les llingües semítiques, toles pallabres empezaben con consonante, nun s'dieron tales símbolos a les vocales, lo que va marcar claramente la escritura fenicio. Sicasí, les escases diverxencies ortográfiques ente toles inscripciones fenicies hasta dómina neopúnica paecen indicar que la fonoloxía consonántica taba representada de forma bastante exacta, siquier en dómina temprana, anque darréu nun s'afixo a la evolución fonética del idioma más que parcialmente.[18]

Fonoloxía[editar | editar la fonte]

Consonantes

La ortografía fenicia estrema namái les consonantes, a les que por convención se dan los siguientes valores:[19]

Llabial Alveolar Palatal Velar Uvular Faríngea Glotal
Simple Enfática
Nasal m n
Oclusiva Sorda p t k q ʔ
Sonora b d ɡ
Fricativa Sorda s ʃ ħ h
Sonora z ʕ
Vibrante | r
Aproximante l j w

Alderícase'l valor orixinal de les sibilantes protosemíticas, y en consecuencia'l de los sos correspondientes en feniciu. Una parte de los especialistes afirmen que ʃ yera realmente s; s, ts; z, dz y , tsˤ.[20] Otros defenden los valores tradicionales de ʃ, s, z y .[21] El sistema que representa'l abyad ye productu de delles fusiones fonétiques: en realición col protosemíticu septentrional, en cananéu *ʃ y *θ fundir en *ʃ; * y *z en *z; y *, *śˤ y * en *. Depués, al pasar al feniciu, les sibilantes *ś y *ʃ fundir en *ʃ; *χ y *ħ fundir en ħ; y ʕ y ġ fundir en ʕ.[22] Per otra parte, alderícase si los fonemes ʃ y s, claramente estremaos na ortografía fenicia, nun acabaríen fundiéndose en fencio clásicu o en púnicu tardíu.[23] En púnicu tardíu les laringales y faríngeas paecen sumir totalmente. Nenguna d'éstes ye fácilmente representable nel alfabetu llatín, pero paez haber evidencia del mesmu fenómenu en testos escritos con alfabetu feniciu.

Nun ta claru si'l feniciu púnicu llegó a desenvolver el procesu de lenición de les plosivas qu'asocedió en munches otres llingües semítiques noroccidentales (como'l hebréu bíblicu o'l araméu).[24][25][26] La consonante /p/ paez tresformase en /f/ en púnicu, como fixo en protoárabe.[26] Ciertes romanizaciones del púnicu tardíu inclúin munches trescripciones «aspiraes» como ph, th y kh en diverses posiciones (anque la so interpretación nun ye clara), según la lletra f pa la *p orixinal.[27]

Vocales

La conocencia del sistema vocálicu feniciu ye bien imperfectu daes les carauterístiques del alfabetu feniciu: mientres gran parte de la so esistencia, la escritura fenicio nun espresó ningua vocal n'absolutu, ya inclusive en surdiendo los sistemes de notación vocálica casi a la fin de la so historia, nunca llegaron a aplicase sistemáticamente a los términos nativos. Créese que'l feniciu tenía les vocales curties /a/, /i/, /o/ y les vocales llargues /aː/, /iː/, /oː/, /yː/, /oː/.[22][28] Los diptongos protosemíticos /aj/ y /aw/ realizábense como /yː/ y /oː/, daqué que tuvo d'asoceder primero que n'hebréu bíblicu, una y bones les vocales llargues resultantes nun se noten con signos semivocálicos (bēt, «casa» escribíase 𐤁‏𐤕‏, bt n'oposición al hebréu bíblicu בית byt).

El cambéu fonéticu más llamativu del feniciu ye la llamada «inflexón cananea», que comparte parcialmente col hebréu bíblicu, anque en feniciu'l fenómenu foi más fuerte. Asina, los soníos /aː/ y /aw/ del protosemíticu noroccidental nun se cerraron hasta /oː/ como en hebréu tiberiano, sinón en /oː/. La /a/ acentuada protosemítica, que dio /aː/ n'hebréu tiberiano, pasó en feniciu a /oː/. Esti fenómenu queda probáu poles trescripciones llatines y grieges como rūs pa 𐤓‏𐤀‏𐤔‏ «cabeza» (n'hebréu tiberiano rōš, ראש) o σαμω samō por 𐤎‏𐤌‏𐤏‏ «oyó» (n'hebréu tiberiano šāmāʻ, שמע). De manera similar, saber por inscripciones griegues que la pallabra 𐤏‏𐤋‏𐤌‏ «eternidá» tenía de pronunciase ʿūlōm, correspondiendo al hebréu bíblio ʿōlām y al protosemíticu ʿālam. La Y utilizada n'inscripciones griegues y llatines al escribir pallabres como υς‏, ys «que (realativo)» y yth «con», puede querer denotar una vocal schwa amenorgada.[29] Ésta apaecería na sílaba anterior a la tónica nos verbos, y dos sílabes antes de la tónica nos sustantivos y axetivos,[30] ente que n'otros caos, como'l chyl o inclusive chil por 𐤊𐤋‏ (kull, «tou») de la obra Poenulus, podríen interpretase como un pasu más nel cambéu vocálicu como resultáu d'adelantrar la [y] y la consecuente deslabalización de /o/ y /oː/.[30][31] La vocal curtia /*i/ en sílabes orixinalmente llibres amenorgar a [y] y darréu allargóse en posición tónica.[30]

Suprasegmentales

A xulgar polos cambeos vocálicos que dependen del acentu, puede determinase que la mayoría de les pallabres seríen agudes, como n'hebréu bíblicu.[32] Probablemente les vocales llargues apaecíen namái nes sílabes llibres.[33]

Escritura[editar | editar la fonte]

Les lletres fencias dieron llugar a versiones distintes en cada unu de los alfabetos que deriven d'elles. D'esquierda a derecha: llatín, griegu, feniciu, hebréu, árabe.

El feniciu escribir por aciu l'alfabetu feniciu, un abyad deriváu de la escritura protocananea qu'acabó dando llugar al alfabetu griegu y, a partir d'ésti, al llatín. La variante occidental (púnica) desenvolvió gradualmente una escritura más cursiva. Escontra la dómina de la segunda guerra púnica desenvolvióse una escritura entá más cursiva,[34] que se conoz como neopúnica. Ésta convivió con otres formes más conservadores y acabó siendo la dominante tres la batalla de Cartago (146 e.C.).[35] La escritura neopúnica tendió a marcar les distintes vocales con matres lectionis muncho más de cutiu que los sistemes anteriores, y empezó tamién a utilizar sistemáticamente ciertes lletres pa determinaos valores,[35] especialmente les finales, con una ʾalp y dacuando con una ʿain. A lo último, topáronse delles inscripciones del sieglu I e.C. qu'utilicen l'alfabetu griegu, y un bon númberu d'inscripciones de Tripolitania, que mientres el sieglu III y el IV utilicen l'alfabetu llatín pa esti fin.[36]

Alfabetu feniciu Alf. llatín[19] Alf. griegu[19]
Lletra Uni. Nome Significáu Fon.
Aleph 𐤀 ʾalp güe ʾ [ʔ] a, e, i, o, u α, ε, η, ι, ο, ω, υ, ου
Beth 𐤁 bēt casa b [b] b, f[n 3] β, φ[n 3]
Gimel 𐤂 gaml camellu g [ɡ] g γ
Daleth 𐤃 delt puerta d [d] d δ
He 𐤄 he ventana h [h] h, ∅[n 4] ῾, ∅[n 4]
Waw 𐤅 wau anzuelu w [w] o ου
Zayin 𐤆 zai arma z [z] sd, ss, s; z[n 5] ζ, σ
Heth 𐤇 ḥet muriu [ħ] h, ∅[n 4] ῾, ∅[n 4]
Teth 𐤈 tet rueda [] t τ
Yodh 𐤉 yod mano y [j] i ι
Kaph 𐤊 kap palma (de la mano) k [k] ch, h χ
Lamedh 𐤋 lamd guiada l [l] l λ
Mem 𐤌 mem agua m [m] m μ
Nun 𐤍 nun culiebra n [n] n ν
Samekh 𐤎 semk pez s [s] s σ
Ayin 𐤏 ʿain güeyu ʿ [ʕ] [n 4] [n 4]
Pe 𐤐 pe boca p [p] p, ph, f π, φ
Sadek 𐤑 ṣade caza [] st, ts, tz; t; s[n 6] τ, σ
Qoph 𐤒 qop monu q [q] k κ
Res 𐤓 roš cabeza r [r] r ρ
Ensin 𐤔 šin diente š [ʃ] s σ
Taw 𐤕 tau señal t [t] th θ

Morfoloxía[editar | editar la fonte]

Morfoloxía nominal[editar | editar la fonte]

Los sustantivos fenicios flexionan en xéneru (masculín y femenín), númberu (singular, plural y muertes del dual) y estáu (absolutu y constructo). Tienen amás la categoría de determinación. Les llingües semítiques noroccidentales teníen, igual que l'árabe clásicu, un sistema de vocales finales que marcaben los casos: -o para nominativu, -a para acusativu y -i para xenitivu. Sicasí, en feniciu les vocales finales cayeron en dómina temprana, polo que namái queden unos pequeños restos del xenitivu protosemíticu, entendiéndose'l restu de rellaciones casuales por aciu la posición de les pallabres nel sintagma o l'usu de preposiciones.[37] Ente que gran parte de les terminaciones alleguen na ortografía estándar, les inscripciones n'alfabetu llatín y griegu dexaron reconstruyir les terminaciones de sustantivu (que son iguales pa los axetivos):[38]

Masculín Femenín
Singular Plural Dual Singular Plural Dual
Absolutu Constructo Absolutu Constructo Absolutu Constructo Absolutu Constructo Absolutu Constructo Absolutu Constructo

-∅

-∅
𐤌‏-
-ēm

𐤌‏-
-īm

𐤕‏-
-(o)t
𐤕‏-
-(o)t
𐤕‏𐤌‏‏-
-tēm
𐤕‏‏-
-tē
𐤕‏‏-
-ūt
𐤕‏-
-ūt

Paez qu'en púnicu tardíu perdióse la /-t/ final. Asina, 𐤇‏𐤌‏𐤋‏𐤊‏𐤕‏ (ḥmlkt, «fíu de la reina») o 𐤀‏𐤇‏𐤌‏𐤋‏𐤊‏𐤕‏ (ʾḥmlkt, «hermanu de la reina») pasaron al llatín como Himilco.[31]Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 90.</ref> Coles mesmes, el fonema /n/ asimilar a les consonates siguientes: v. g. 𐤔‏𐤕‏ (št, «añu») por *šant.[31]

Polo xeneral, les terminaciones de los casos tienen de sumir escontra'l sieglu IX e.C. y non dempués del sieglu VII e.C. Por casu, el nome de persona que n'acadiu representóse como ma-ti-nu-ba-ʿa-li («Don de Baal»), coles terminaciones de nominativu (-o) y xenitivu (-i), rexistróse como ma-ta-an-ba-ʿa-l dos sieglos dempués. Sicasí, esisten pruebes del caltenimientu del xenitivu nel sufixu posesivu de primer persona del singular: 𐤀‏𐤁‏𐤉‏ (ʾabiya, «del mio padre») frente a 𐤀‏𐤁‏ (ʾabī, «el mio padre»).

Pronomes personales
Inscripción púnica topada en Nabeul (Tunicia). Recuerda consagración d'unos santuarios a Baal Hammon y Tanit.

El feniciu estremaba ente pronomes personales plenos y enclíticos, estos postreros sufijados. La pronunciación reconstruyida de los pronomes plenos ye la siguiente:[39]

Pronomes plenos
Singular Plural
𐤀‏𐤍‏𐤊‏ ,𐤀‏𐤍‏𐤊‏𐤉‏
ʾanōkī (menos frec. ʾanek)
𐤀‏𐤍‏𐤇‏𐤍‏
ʾanaḥnū
2ª m. 𐤀‏𐤕‏
ʾatta(ː)
ensin constancia
2ª f. 𐤀‏𐤕‏
ʾatti(ː)
ensin constancia
3ª m. 𐤄‏𐤀 ,𐤄‏𐤉‏ ,𐤄‏𐤀‏𐤕‏‏
huʾ, hy, huʾat
𐤄‏𐤌‏𐤕‏
hummat
3ª f. 𐤄‏𐤀‏
hiʾ
𐤄‏𐤌‏𐤕‏
himmat

Los pronomes personales enclíticos añader a los sustantivos (pa indicar posesión), a les preposiciones y a los verbos (pa indicar el complementu direutu). Los que s'amuesen na tabla inferior correspuenden al «feniciu estándar», distintu de les variedaes de Biblos o púniques. Dalgunos d'ellos teníen formes distintes según si apaecíen tres una vocal o una consonante. Tamién esistíen formes llixeramente distintes si siguíen a un antiguu xenitivu (qu'acababa en -i, y non en , como'l plural masculín).

Pronomes enclíticos
Singular Plural
tres sustantivu tres verbu tres sustantivu tres verbu
tres cons. tres xen. tres vocal tres cons. tres vocal tres cons. tres vocal tres cons. tres vocal

𐤉‏‏-
-iya(ː)
𐤉‏‏-
-ayy
𐤍‏‏‏-
-nī
‏-𐤍‏
-o(ːn)
‏-𐤍‏
-nu(ː)
2ª m. 𐤊‏‏-
-ka(ː)
ensin constancia
2ª f. 𐤊‏‏-
-ki(ː)
ensin constancia
3ª m.
-oː
𐤉‏‏-
-iyu(ː)
𐤉‏‏-
-ēyu(ː)

-oː
𐤉‏‏-
-iyu(ː)
𐤌‏‏-
-o(ː)m
𐤍‏𐤌‏‏‏-
-nōm
𐤌‏‏-
-o(ː)m
𐤍‏𐤌‏‏‏-
-nōm
3ª f.
-aː
𐤉‏‏-
-iya(ː)
𐤉‏‏-
-ēyá(ː)

-aː
𐤉‏‏-
-iya(ː)
𐤌‏‏-
-y(ː)m
𐤍‏𐤌‏‏‏-
-nēm
𐤌‏‏-
-y(ː)m
𐤍‏𐤌‏‏‏-
-nēm

Les formes enclítiques variaben tamién según el dialeutu. Nel dialeutu arcaicu de Biblos, los pronomes de 3ª persona yeren 𐤄‏- o 𐤅‏- () pal masculín singular (𐤅‏- /-ēw/ tres vocal), 𐤄‏- (-aha(ː)) pal femenín singular y 𐤄‏𐤌‏- (-hum(ma)) pal masculín plural. En púnicu tardíu, escribir pa la 3ª persona de singular en femenín y masculín, ensin que camudara la pronunciación, anque'l pronome de 3ª persona singular masculín podía ser 𐤌‏- (-im).

Pronomes demostrativos
Inscripción billingüe greco-fenicia topada en Malta. Nesti llibru, L'alfabetu y llingua de los Fenices y de les sos colonies (1772), dio Francisco Pérez Bayer per primer vegada la llectura exacta del testu feniciu.

El pronome demostrativu de cercanía («este /a») tenía munches variantes, recoyíes na tabla que sigue. El pronome demostrativu d'alloñanza («esi /a», «aquel, aquella») ye idénticu a los pronomes plenos de tercer persona.

Demostrativu de cercanía
Singular Plural
masc. fem.
estándar 𐤆‏‏
zi
𐤀‏𐤋‏‏
ʾa el
chipriota 𐤀‏𐤆‏‏
ʾiz
biblio 𐤆‏ ,𐤆‏𐤍‏‏
zi, zin
𐤆‏𐤕‏ ,𐤆‏𐤀
zit, ziʾ
púnicu 𐤎‏ ,𐤎‏𐤕‏ ,𐤆‏𐤕‏‏‏
s(i), sit, zit
Otros pronomes

Los pronomes interrogativos son 𐤌‏𐤉‏ (miya o quiciabes el mio, «quién») y 𐤌‏ (, «qué»). Esiste un pronome indefiníu que significa «cualquier cosa» y escríbese 𐤌‏𐤍‏𐤌‏, anque se desconoz la so llectura. El pronome relativu consiste nuna 𐤔‏ (š), yá siguida o precedida de vocal.

Artículu definíu El

artículu definíu escribíase 𐤄‏ (h) en feniciu estándar y sonaba /hai-/, reduplicando la vocal siguiente, como en 𐤌‏𐤋‏𐤑‏ 𐤄‏𐤊‏𐤓‏𐤎‏𐤉‏𐤌‏ (melīṣ hek-Korsīm, «intérprete de corsu».[9] En púnicu tardíu tamién puede atopase como 𐤀‏ (ʾ) o 𐤏‏ (ʿ), dáu'l debilitamientu y tracamundiu de les guturales. Similarmente a lo qu'asocedía n'hebréu bíblicu, la consonante inicial del artículu cai ante les preposiciones 𐤁‏ (b-, «en»), 𐤋‏ (l-, «para») y 𐤊‏ (k-, «cual»). Tamién podía cayer ante otres partícules como'l marcador d'oxetu direutu 𐤀‏𐤉‏𐤕‏ (ʾayit) o la conxunción 𐤅‏ (w-, «y»).

Numberales

De los númberos cardinales del unu al diez, «unu» ye un axetivu, «dos» ye formalmente un sustantivu dual y el restu son sustantivos en singular, toos ellos estremando xéneru: «unu /a», 𐤀‏𐤇‏𐤃‏ (ʾyḥḥad), f. 𐤀‏𐤇‏𐤕‏ (ʾyḥḥat); «dos», 𐤔‏𐤍‏𐤌‏ (šnēm, en estáu constructo 𐤔‏𐤍 šnē), f. 𐤌‏𐤔‏𐤕‏ (štēm, n'estáu constructo 𐤔‏𐤕‏ štē); «trés», 𐤔‏𐤋‏𐤔‏𐤕‏ (ša elūšt), f. 𐤔‏𐤋‏𐤔‏ (ša elūš); «cuatro», 𐤀‏𐤓‏𐤁‏𐤏‏𐤕‏ (ʾarbaʿat), f. 𐤀‏𐤓‏𐤁‏𐤏‏ (ʾarbaʿ); «cinco», 𐤇‏𐤌‏𐤔‏𐤕‏ (ḥamišt) f. 𐤇‏𐤌‏𐤔‏ (ḥameš); «seis», 𐤔‏𐤔‏𐤕‏ (šyšit) f. 𐤔‏𐤔‏ (šyš); «siete», 𐤔‏𐤁‏𐤏‏𐤕‏ (šebaʿat) f. 𐤔‏𐤁‏𐤏‏ (šebaʿ); «ocho», 𐤔‏𐤌‏𐤍‏𐤕‏ (šamūnīt) f. 𐤔‏𐤌‏𐤍‏‏ (šamūne); «nueve», 𐤕‏𐤔‏𐤏‏𐤕‏ (tišaʿat) f. 𐤕‏𐤔‏𐤏‏ (tešaʿ); «diez», 𐤏‏𐤔‏𐤓‏𐤕‏ (ʿašert) f. 𐤏‏‏𐤔‏𐤓‏ (ʿašar).[40] Les decenes son, morfolóxicamente, masculinos en plural de les unidaes: «venti», 𐤏‏𐤔‏𐤓‏𐤌‏ (ʿašerīm); «trenta», 𐤔‏𐤋‏𐤔‏𐤌‏ (ša elūšīm); «cuarenta», 𐤀‏𐤓‏𐤁‏𐤏‏𐤌‏ (ʿarbaʾīm); «cincuenta» 𐤇‏𐤌‏𐤔‏𐤌‏ (ḥamiššīm); «sesenta», 𐤔‏𐤔‏𐤌‏ (šišīm); «setenta» 𐤔‏𐤁‏𐤏‏𐤌‏ (šibʾīm); «ochenta» 𐤔‏𐤌‏𐤍‏𐤌‏ (šamūnīm); «noventa» 𐤕‏𐤔‏𐤏‏𐤌‏ (tišʾīm).[40] Los numberales compuestos formar con 𐤅‏ (w-, «y»): «dolce» 𐤏‏𐤔‏𐤓‏ 𐤅‏𐤔‏𐤍‏𐤌‏ (ʿašer wa-šnēm). El númberu «cien» ye 𐤌‏𐤀‏𐤕‏ (el mioʾt), «doscientos» ye'l so dual, 𐤌‏𐤀‏𐤕‏𐤌‏ (el mioʾtēm) y el restu fórmense como «trescientos»: 𐤔‏𐤋‏𐤔‏ 𐤌‏𐤀‏𐤕‏ (ša elūš el mioʾt); «mil» ye 𐤀‏𐤋‏𐤐‏ (ʾalp).[40] Los ordinales fórmense añadiendo 𐤉‏- (-iy).[41]

Morfoloxía verbal[editar | editar la fonte]

El verbu feniciu tien flexón de persona, númberu, xéneru, manera, voz, aspeutu y tiempu. Hai tres modos: indicativu, non-indicativu (suxuntivu, optativu, yusivo, cohortativo) y imperativu; cuatro voces: activa (transitiva y intransitiva), pasiva, estativa y reflexiva; dos aspeutos: perfectivu y imperfeutivu; y seis tiempos: pretéritu perfectu, pretéritu imperfectu, pluscuamperfeutu, presente perfectu, presente imperfectu y futuru.[42] Al igual que les otres llingües semítiques, el feniciu tien dellos patrones verbales» o «raigaños», qu'espresen el tipu d'aición, el nivel de transitividá y la voz. En feniciu estándar esistíen cinco patrón o conxugaciones: G o Qal (ritmu qatol), N o Nipʿal (ritmu niqtal), D o Piʿʿel (ritmu qittel), Y o Yipʿil (ritmu yiqtel) y tD o Yitpeʿʿel (ritmu yitqettel).[42][43] Cada ritmu tien les siguientes formes: forma sufijada (o de perfectu), forma prefijada (o d'imperfectu), participiu activu, participiu pasivu, imperativu, infinitivu absolutu ya infinitivu constructo.[42][43]

Les tables siguientes presenten el paradigma, pal patrón Qal o básicu, de la forma de «perfectu» o «sufijada» a la derecha y de la forma de «imperfectu» o «prefijada» a la izquierda. Esta postrera ye indistinguible de la forma yusiva que constituyía un paradigma estremáu en protosemtíco.[44]

Imperfectu Perfectu
Singular Plural Singular Plural
𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤕‏𐤉‏‏
qataltī
𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤍‏‏
qatalnū
𐤀‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏
ʾiqtul
𐤍‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏
niqtul
2ª m. 𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤕‏‏
qataltā
ensin constancia 2ª m. 𐤕‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏
tiqtul
𐤕‏𐤒‏𐤕‏𐤋
tiqtulū[n 7]
2ª f. 𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤕‏‏
qatalt(ī)
ensin constancia 2ª f. 𐤕‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤉‏‏‏
tiqtulī
𐤕‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤍
tiqtulna
3ª m. 𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏
qatōl
𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏
qatalū
3ª m. 𐤉‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏‏
yiqtul
𐤉‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏
yiqtulū
3ª f. 𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤕‏‏
qatalō(t)[45][n 8]
ensin constancia 3ª f. 𐤕‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏‏
tiqtul
ensin constancia


Les terminaciones d'imperativu yeren presumiblemente -∅, y pa les segundes persones del singular masculín y femenín y del plural masculín, respeutivamente, anque los trés represéntense ortográficamente como 𐤒‏𐤕‏𐤋‏ (qtl).[45]

Los participios del patrón Qal siguíen los ritmos que s'espresen na tabla siguiente. Les pronunciaciones precedíes d'asteriscu (*) reconstruyéronse a partir de los modelos protosemíticos correspondientes:

Participios
Activu Pasivu
masculín femenín masculín femenín
sg. pl. sg. pl. sg. pl. sg. pl.
𐤒‏𐤕‏𐤋‏
qūtel; qōtil
𐤒‏𐤕‏𐤋‏
qotlim,[45] qōtilīm
𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤕‏
*qātil(a)t
𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤕‏
*qātilāt
𐤒‏𐤕‏𐤋‏‏
qatūl,[45] qatīl[46]
𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤌‏‏
qatūlīm
𐤒‏𐤕‏𐤋𐤕‏‏‏
*qatult, *qatūlat
𐤒‏𐤕‏𐤋𐤕‏‏‏
*qatūlāt
Patrones derivaos
  • N o Nipʿa el (pasivu o reflexivu): na forma sufijada sigue'l ritmu niqtal, anque na forma prefijada pierde la 'n' al asimilase a la consonante siguiente, que se doblar, dando'l ritmu yiqqatel.[42]
  • D o Piʿʿel (intensivu activu): na forma sufijada sigue'l ritmu qittel, na forma prefijada yaqattil, nel imperativu y l'infinitivu constructo qattil, nel infinitivu absolutu qattōl y nel participiu maqattil, siendo carauterística la consonante medial doblada.[47] El so patrón pasivu denominar Dp o Puʿʿa el y sigue el ritmu quttal.
  • Y o Hipʿil (causativu activu): na forma sufijada sigue'l ritmu yiqtil (ʾiqtil en púnicu), na prefijada y l'infinitivu yaqtil y nel participiu maqtil o, siquier en púnicu tardíu miqtil.[47] El so patrón pasivu denominar Yp o Hopʿa el y sigue el ritmu yuqtal.
  • tD o Yitpeʿel (intensivu o reflexivu de Piʿel): na forma sufijada sigue'l ritmu yitqettel.[42][48]

Dellos de los patrones teníen amás fomas «internes» de formar la voz pasiva al camudar el ritmu vocálicu. Hai constancia del patrón de voz pasiva pa patrón G, que sería 𐤒‏𐤉‏𐤕‏𐤋‏ (qytal < qutal).[45] Otru patrón de significación pasivu-reflexivu ye'l denomináu Gt, que sigue'l ritmu (i)qtatal.[43]

Alverbios[editar | editar la fonte]

La marca de negación más común ye 𐤁‏𐤋‏ (bal), que sirve pa negar verbos, anque dacuando tamién sustantivos; tamién 𐤀‏𐤉‏ (ʾī) podía negar verbos, anque solía utilizase pa espresar la non-esistencia en frases nominales. La negación del imperativu y de les frases exhortativas yera 𐤀‏𐤋‏ (ʾa el). La partícula 𐤋‏𐤌‏ (¿lam?) espresa «por que non» o «nun seya que».[49]

Conxunciones[editar | editar la fonte]

Les conxunciones más comunes son 𐤅‏ (wa, en púnicu o, «y»), 𐤀‏𐤌‏ (ʾim, «si, cuando») y 𐤊‏ (, «que, porque; cuando»). Utilizábase tamién la conxunción 𐤀‏)𐤐‏‏) ([ʾa]p, «y, tamién»). N'ocasiones podía utilizase 𐤋‏ ( / li) pa introducir oraciones desiderativas del tipu «¡que tal cosa fáigase!». Tamién podía introducise vocativos con 𐤋‏ ( / li).[49]

Preposiciones[editar | editar la fonte]

En feniciu había dellos tipos de preposiciones según la manera en qu'interactuaben colos sustantivos. Un grupu d'elles se sufijaba siempres a los sustantivos, retirando la /h/ inicial del artículu si ésta taba presente: 𐤁‏ (b-, «en»), 𐤋‏ (l-, «a, para»), 𐤊‏ (k-, «cual») y 𐤌‏ (el mio(n), «de, dende»); dacuando atópense reforzaes por aciu la adición de /-n/ o /-t/. Otres preposiciones yeren independientes: 𐤀‏𐤋‏ (ʾa el, «sobre»), 𐤏‏𐤃‏ (ʿad, «hasta»), 𐤕‏𐤇‏𐤕‏ (táḥat, «baxu»). Esisten tamién llocuciones preposicionales como 𐤀‏𐤋‏ 𐤐‏𐤍‏ (ʾal pane, «ante, en frente de») formada por 𐤀‏‏𐤋‏ (ʾa el, «sobre») y 𐤐‏𐤍‏ (pane, «cara»). Había un marcador prepositivu d'oxetu definíu 𐤀‏𐤉‏𐤕‏ (ʾiyūt), claramente estremáu de la preposición 𐤀‏𐤕‏ (ʾitt, «a, con»). La gran mayoría de les preposiciones podíen utilizase pa formar compuestos.[49]

Sintaxis[editar | editar la fonte]

L'orde de pallabres normal ye verbu-suxetu-oxetu. Nun esiste'l verbu copulativu (ser, tar) en presente; nel so llugar utiliza la oración nominal pura asitiando'l suxetu darréu antes del predicáu. Los sustantivos precieden a los sos modificadores (axetivos o posesivos, etc.).

Léxicu[editar | editar la fonte]

Los sustantivos fórmense xeneralmente combinando los raigaños consonánticos y ciertu patrones vocálicos, anque tamién pueden intervenir prefixos (𐤌-‏, /m-/, pa espresar aiciones o les sos resultaos; más raramente 𐤕‏- /-t/) y sufixos (-𐤍‏, /-ūn/). Los astractos formar col sufixu 𐤕‏- (probablemente /-īt/, /-ūt/).[46] Los axetivos pueden formase añadiendo'l sufixu semíticu de nisba 𐤉‏- (/-īy/): p. ex. 𐤑‏𐤃‏𐤍‏𐤉‏‏, ṣdny, «sidonio».

Exemplos d'inscripciones[editar | editar la fonte]

Feniciu estándar
Sarcófagu de Tabnit de Sidón, sieglu V e.C.[50][51]
Testu Treslliteración
𐤀‏𐤍‏𐤊‏ 𐤕‏𐤁‏𐤍‏𐤕‏ 𐤊‏𐤄‏𐤍‏ 𐤏‏𐤔‏𐤕‏𐤓‏𐤕‏ 𐤌‏𐤋‏𐤊‏ 𐤑‏𐤃‏𐤍‏𐤌‏ 𐤁‏𐤍
‏ 𐤀‏𐤔‏𐤌‏𐤍‏𐤏‏𐤆‏𐤓‏ 𐤊‏𐤇‏𐤍‏ 𐤏‏𐤔‏𐤕‏𐤓‏𐤕‏ 𐤌‏𐤋‏𐤊‏ 𐤑‏𐤃‏𐤍‏𐤌‏ 𐤔‏𐤊‏𐤁‏ 𐤁‏𐤀‏𐤓‏𐤍‏ 𐤆‏
𐤌‏𐤉‏ 𐤀‏𐤕‏ 𐤊‏𐤋‏ 𐤀‏𐤃‏𐤌‏ 𐤀‏𐤔‏ 𐤕‏𐤐‏𐤒‏ 𐤀‏𐤉‏𐤕‏ 𐤇‏𐤀‏𐤓‏𐤍‏ 𐤆‏
𐤀‏𐤋‏ 𐤀‏𐤋‏ 𐤕‏𐤐‏𐤕‏𐤇‏ 𐤏‏𐤋‏𐤕‏𐤉‏ 𐤅‏𐤀‏𐤋‏ 𐤕‏𐤓‏𐤂‏𐤆‏𐤍‏
𐤊‏ 𐤀‏𐤉‏ 𐤀‏𐤓‏𐤋‏𐤍‏ 𐤊‏𐤎‏𐤐‏ 𐤀‏𐤊‏ 𐤀‏𐤓‏ 𐤋‏𐤍‏ 𐤇‏𐤓‏𐤑‏ 𐤅‏𐤊‏𐤋‏ 𐤌‏𐤍‏𐤌‏ 𐤌‏𐤔‏𐤃‏
𐤁‏𐤋‏𐤕‏ 𐤀‏𐤍‏𐤊‏ 𐤔‏𐤊‏𐤁‏ 𐤁‏𐤀‏𐤓‏𐤍‏ 𐤆‏
𐤀‏𐤋‏ 𐤀‏𐤋‏ 𐤕‏𐤐‏𐤕‏𐤇‏ 𐤏‏𐤋‏𐤕‏𐤉‏ 𐤅‏𐤀‏𐤋‏ 𐤕‏𐤓‏𐤂‏𐤆‏𐤍‏
𐤊‏ 𐤕‏𐤏‏𐤁‏𐤕‏ 𐤏‏𐤔‏𐤕‏𐤓‏𐤕‏ 𐤄‏𐤃‏𐤁‏𐤓‏ 𐤄‏𐤀‏
𐤅‏‏𐤀‏𐤌‏ 𐤐‏𐤕‏𐤇‏ 𐤕‏𐤐‏𐤕‏𐤇‏ 𐤏‏𐤋‏𐤕‏𐤉‏ 𐤅‏𐤓‏𐤂‏𐤆‏ 𐤕‏𐤓‏𐤂‏𐤆‏𐤍‏
𐤀‏𐤋‏ 𐤉‏𐤊‏𐤍‏ 𐤋‏𐤊‏ 𐤆‏𐤓‏𐤏‏ 𐤁‏𐤇‏𐤉‏𐤌‏ 𐤕‏𐤇‏𐤕‏ 𐤔‏𐤌‏𐤔‏
𐤅‏𐤌‏𐤔‏𐤊‏𐤁‏ 𐤀‏𐤕‏ 𐤓‏𐤐‏𐤀‏𐤌‏
ʾnk tbnt khn ʿštrt mlk ṣdnm bn
ʾšmnʿzr khn ʿštrt mlk ṣdnm škb bʾrn z
my ʾt kl ʾdm ʾš tpq ʾyt hʾrn z
ʾl ʾl tptḥ ʿlty wʾl trgzn
k ʾy ʾrln ksp ʾy ʾr ln ḥrṣ wkl mnm mšd
blt ʾnk škb bʾrn z
ʾl ʾl tptḥ ʿlty wʾl trgzn
k tʿbt ʿštrt hdbr hʾ
wʾm ptḥ tptḥ ʿlty wrgz trgzn
ʾl ykn lk zrʿ bḥym tḥt šmš
wmškb ʾt rpʾm
Traducción
Yo, Tabnit, sacerdote d'Astarté, rei de Sidón, fíu
de Eshmunazar, sacerdote de Astarté, rei de Sidón, yazgo nesti sarcófagu.
Quienquiera que sías, cualquier persona que tope esti sarcófagu,
non, nun lo abrir y nun m'alteries,
pos nun hai plata guardada conmigo, nun hai oru guardáu conmigo, nin nenguna otra cosa de valor,
namái yo yazgo nesti sarcófagu.
Non, nun lo abrir y nun m'alteries,
pos eso ye una abominación pa Astarté.
Y si n'efeutu abrir y n'efeutu altériesme,
nun vas tener descendencia ente los que viven sol sol,
nin llugar de descansu xunto a los antepasaos.
Púnicu tardíu
Inscripción n'alfabetu griegu, sieglu I[52]
Testu Reconstrucción (d'Igor Diakonov)[52]
ΛΑΔΟΥΝ ΛΥΒΑΛ ΑΜΟΥΝ
ΟΥ ΛΥΡΥΒΑΘΩΝ ΘΙΝΙΘ ΦΑΝΕ ΒΑΛ
ΥΣ ΝΑΔΩΡ ΣΩΣΙΠΑΤΙΟΣ ΒΥΝ ΖΟΠΥΡΟΣ
ΣΑΜΩ ΚΟΥΛΩ ΒΑΡΑΧΩ
lʾdn lbʿl ḥmn
wlrbtn tnt pn bʿl
ʾš ndr S. bn Z.
šmʾ klʾ brkʾ
Traducción
Al señor Baal Hamón y
a la nuesa señora Tanit, la cara de Baal,
[lo] que consagró Sosipatios, fíu de Zopyros.
Oyó la so voz y bendíxolu.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Krahmalkov, Charles R. (2001). «1. The Phoenician language», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 2 y ss.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Harris, Zellig Shabbetai (1990). «Introduction», A Grammar of the Phoenician Language, American Oriental Series Volume 8, 7ª, New Haven: American Oriental Society, páx. 8 y ss. ISBN 0-940490-08-0.
  3. Lipiński, Edward (2004). Itineraria Phoenicia, páx. 139-141.
  4. 4,0 4,1 Krahmalkov, Charles R. (2001). «1. The Phoenician language», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 14 y ss.
  5. 5,0 5,1 «Cippus from Malta» (inglés). Louvre.com. Consultáu'l 16 de febreru de 2011.
  6. «The Maltese Language». My Malta. Archiváu dende l'orixinal, el 24 d'agostu de 2011. Consultáu'l 1 de xunetu de 2011.
  7. 7,0 7,1 Krahmalkov, Charles R. (2001). «1. The Phoenician language», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 1.
  8. Wagner, Carlos G. (1989). Historia del mundu Antiguu: Oriente: Los fenicios editorial=Akal. ISBN 84-7600-332-3.
  9. 9,0 9,1 Krahmalkov, Charles R. (2001). «1. The Phoenician language», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 5.
  10. 10,0 10,1 Krahmalkov, Charles R. (2001). «1. The Phoenician language», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 6.
  11. 11,0 11,1 Amor Ruibal, Ángel María. «Los problemes fundamentales de la filoloxía comparada: el so historía, la so naturaleza y les sos diverses rellaciones científiques» páx. 496. Consello da Cultura Galega.
  12. 12,0 12,1 «Latino-punic texts from North Africa» (inglés). Universiteit Leiden. Archiváu dende l'orixinal, el 9 d'avientu de 2006. Consultáu'l 25 d'agostu de 2009.
  13. Lipiński, Edward (2002). Semitic Languages: Outline of a Comparative Grammar 80. Belgium: Peeters Leeuven, páx. 575. ISBN 978-90-429-0815-4. Consultáu'l miércoles 2 de setiembre de 2009.
  14. Fernández Castro, María Cruz. «La península Ibérica en dómina prerromana: Dossier. La etimoloxía d'España; ¿tierra de coneyos?», Linch, John: Historia d'España, El País II, páx. 40. ISBN 978-84-9815-764-2.
  15. Krahmalkov, Charles R. (2001). «1. The Phoenician language», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 6 y ss.
  16. 16,0 16,1 Martín Ruiz, Juan Antonio (2007). «Los llibros púnicos de Cartago: a la busca d'un saber perdío». Byrsa: revista semestrale di arte, cultura y archeologia del mediterraneo punico (Polis expresse) (1-2 (VI)). 
  17. Fernández Ardanaz, Santiago. «Enculturación nel mundu neopúnico: traducción de la Biblia al neopúnico nos ss. IV-V d.C.». II Congresu Internacional del Mundu Púnicu páxs. 409-413.
  18. 18,0 18,1 Harris, Zellig Shabbetai (1990). «Phonology», A Grammar of the Phoenician Language, American Oriental Series Volume 8, 7ª, New Haven: American Oriental Society, páx. 14 y ss. ISBN 0-940490-08-0.
  19. 19,0 19,1 19,2 Krahmalkov, Charles R. (2001). «2. The alphabet, orthography and phonology», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 20 y ss.
  20. Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 86.
  21. Segert, Stanislav (1997). «Phoenician and Punic phonology», Alan S. Kaye; Peter T. Daniels: Phonologies of Asia and Africa: (including the Caucasus), páx. 59.
  22. 22,0 22,1 Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 87.
  23. Kerr, Robert M. (2010). Latino-Punic Epigraphy: A Descriptive Study of the Inscriptions, páx. 126.
  24. Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia. Roger D. Woodard, páx. 87.
  25. Segert, Stanislav. «The Semitic Languages», Robert Hetzron: .
  26. 26,0 26,1 Лявданский, А.К. (2009). Финикийский язык. Языки мира: семитские языки. Аккадский язык. Северозапазносемитские языки. ред. Белова, páx. 283.
  27. Kerr, Robert M. (2010). Latino-Punic Epigraphy: A Descriptive Study of the Inscriptions, páx. 105 y ss.
  28. Segert, Stanislav (1997). «Phoenician and Punic phonology», Alan S. Kaye; Peter T. Daniels: Phonologies of Asia and Africa: (including the Caucasus), páx. 60.
  29. Segert, Stanislav. «Phoenician and the Eastern Canaanite languages», Robert Hetzron: The Semitic Languages, páx. 175.
  30. 30,0 30,1 30,2 Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 88.
  31. 31,0 31,1 31,2 Segert, Stanislav (1997). «Phoenician and Punic phonology», Alan S. Kaye; Peter T. Daniels: Phonologies of Asia and Africa: (including the Caucasus), páx. 61.
  32. Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 89.
  33. Segert, Stanislav (1997). «Phoenician and Punic phonology», Alan S. Kaye; Peter T. Daniels: Phonologies of Asia and Africa: (including the Caucasus), páx. 63.
  34. Jongeling, K.; Robert Kerr. Late Punic epigraphy, páx. 10.
  35. 35,0 35,1 Benz, Franz L. (1982). Personal Names in the Phoenician and Punic Inscriptions, páx. 12-14.
  36. Jongeling, K.; Robert Kerr. Late Punic epigraphy, páx. 2.
  37. Cunchillos; Zamora, José Ángel (1997). «Nomes y axetivos», Gramática fenicia elemental. Madrid: CSIC, páx. 72. ISBN 84-00-07702-4.
  38. Segert, Stanislav (2007). «Phoenician and Punic Morphology», Alan S. Kaye: Morphologies of Asia and philippines Morphologies of Asia and Africa, páx. 79.
  39. Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia.
  40. 40,0 40,1 40,2 Krahmalkov, Charles R. (2001). «12. The Numerals», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 215 y ss.
  41. Segert, Stanislav (2007). «Phoenician and Punic Morphology», Alan S. Kaye: Morphologies of Asia and Africa. Morphologies of Asia and Africa, páx. 80.
  42. 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 Krahmalkov, Charles R. (2001). «9. The verb: introduction and suffixing form», A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill, páx. 151 y ss.
  43. 43,0 43,1 43,2 Cunchillos; Zamora, José Ángel (1997). «El verbu», Gramática fenicia elemental. Madrid: CSIC, páx. 53. ISBN 84-00-07702-4.
  44. Les vocalizaciones siguen Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia. y l'escritura estrayer de Segert, Stanislav (1997). «Phoenician and Punic phonology», Alan S. Kaye; Peter T. Daniels: Phonologies of Asia and Africa: (including the Caucasus), páx. 82.
  45. 45,0 45,1 45,2 45,3 45,4 Segert, Stanislav (1997). «Phoenician and Punic phonology», Alan S. Kaye; Peter T. Daniels: Phonologies of Asia and Africa: (including the Caucasus), páx. 82.
  46. 46,0 46,1 Лявданский, А.К. (2009). Финикийский язык. Языки мира: семитские языки. Аккадский язык. Северозапазносемитские языки. ред. Белова, páx. 293.
  47. 47,0 47,1 Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 97.
  48. Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 99.
  49. 49,0 49,1 49,2 Hackett, Joe Ann (2008). «Phoenician and Punic», Roger D. Woodard: The Ancient Languages of Syria-Palestine and Arabia, páx. 98.
  50. Booth, Scott W.. «Using corpus linguistics to address some questiongs of Phoenician grammar and syntax found in the Kulamuwa inscription» páx. 196. Archiváu dende l'orixinal, el 23 de marzu de 2012.
  51. «Alfabetu feniciu». Proel (Promotora Española de Llingüística). Consultáu'l 5 de xunetu de 2011.
  52. 52,0 52,1 Дьяконов И. М (1967). Языки древней Передней Азии. Москва: Издательство Наука.

Notes[editar | editar la fonte]

  1. La evolución del topónimu de Cádiz ye la que sigue: Cádiz < ár. قادس, Qādis < lat. Gades < fen. 𐤂𐤃𐤓(𐤀), (ʾ)gdr, «castiellu, fortaleza, cortil murada».
  2. El términu ʾy apaez tamién nel topónimu 𐤀‏𐤉‏𐤁‏𐤔‏𐤌‏ (ʾybšm, «Eivissa»): Fuentes, M. J. (1997). Diccionari abreujat fenici-català', páx. 18.
  3. 3,0 3,1 La lletra f representaba con toa seguridá'l fonema [v]; nun se sabe con certeza si la φ tamién lo representaba.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Esti fonema paez sumir en púnicu tardíu, polo que nun suel tar representáu en testos escritos col alfabetu llatín o griegu.
  5. Namái en trescripciones realizaes por falantes non nativos.
  6. Toes estes grafíes pretenden representar un soníu africáu, qu'en púnicu tardíu asimilar a [s]
  7. En púnicu 𐤕‏𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤀‏ (tqtlʾ)
  8. Tamién 𐤒‏𐤕‏𐤋‏ (qtl); en púnicu 𐤒‏𐤕‏𐤋‏𐤀‏ (qtlʾ)

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Gramátiques[editar | editar la fonte]

  • Cunchillos, Jesús Luis; Zamora, José Ángel (1997). Gramática fenicia elemental. Madrid: CSIC. ISBN 84-00-07702-4.
  • Friedrich, Johannes (1951). Phönizisch-Punische Grammatik, Analecta Orientalia 32, Roma: Pontificium Institutum Biblicum.
  • Friedrich, Johannes; Röllig, Wolfgang (1970). Phönizisch-Punische Grammatik, Analecta Orientalia 46, 2ª, Roma: Pontificium Institutum Biblicum.
  • Harris, Zellig Shabbetai (1936). A Grammar of the Phoenician Language, American Oriental Series Volume 8, New Haven: American Oriental Society.
  • Krahmalkov, Charles R. (2001). A Phoenician-Punic Grammar. Leiden; Boston; Köln: Brill. ISBN 90-04-11771-7.
  • Rosenberg, Josef (1970). Phoenizische Grammatik. Viena; Leipzig: Hartleben Verlag.
  • Shröder, Paul (1869). Die Phönizische Sprache. Entwurf einer Grammatik nebst Sprach-und Schriftproben mit einem Anhang, enthalteend eine Erklärung der punischen Stellen im Pönulus des Plautus. Tope: Verlag der Buchhandlung des Waisenhauses.
  • Segert, Stanislav (1976). A grammar of Phoenician and Punic. Múnich: C.H. Beck.
  • Shifman, Il´yá Sh. (1963). Finikiyskiy Yazyk, Akademija Nauk SSSR, Moscú: Izdatel'stvo Vostojnoi Literatury.
  • Van den Branden, Albert. Grammaire Phénicienne. Beyrouth: Librairie du Liban.

Diccionarios y léxicos[editar | editar la fonte]

  • Bloch, Armand (1890). Phoenicisches Glossar. Berlín: Mayer und Mueller.
  • Donner, Herbert; Röllig, Wolfgang (1964). «Kanaanäische Glossar», Kanaanäische und aramäische Inschriften III. Wiesbaden Harrassowitz.
  • Fuentes Estañol, María José (1980). Vocabulariu Feniciu I. Barcelona: CSIC.
  • Noftijzer, Jean, Jongeling K. (1995). Dictionary of the North-West Semitic Inscriptions. Leiden; Nueva York, Colonia: E.J. Brill.
  • Jean, Charles F.; Hoftijzer, Jean (1965). Dictionnaire des inscriptions semitiques de l'Ouest. Leiden: E.J. Brill.
  • Levy, Mauritz Abraham (1864). Phoenizisches Woerterbuch.
  • Tomback, Richard S. (1978). A Comparative Lexicon of the Phoenician and Punic Language. Missoula: Scholars Press (Society of Biblical Literature).

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]