Griegu medieval

De Wikipedia
Griegu medieval
Μεσαιωνική ελληνική, Mesaionikí ellinikí'
Faláu en Imperiu bizantín
Rexón Este del Mediterraneu
Falantes llingua muerta, dio llugar al griegu modernu.
Familia Indoeuropéu

  Greco-Armeniu (?)
    Helénicu
      Xónicu-Áticu
        Griegu medieval

Estatus oficial
Oficial en Nengún país
Reguláu por Nun ta reguláu
Códigos
ISO 639-1 nengún
ISO 639-2
ISO 639-3

El griegu medieval (Μεσαιωνική ελληνική Mesaionikí ellinikí) ye un términu llingüísticu que describe'l tercer periodu na evolución histórica del idioma griegu. El so desenvolvimientu asítiase convencionalmente ente los años 330 (fundación de Constantinopla) y 1453 (cayida de la ciudá en poder del Imperiu otomanu), anque lingüísticamente los tresformamientos más importantes producir a partir del sieglu VIII. Puesto que coincidió cola historia del Imperiu romanu d'oriente, recibe de cutiu el nome de griegu bizantín.

Historia[editar | editar la fonte]

Nel sieglu IV, cuando la capital del Imperiu romanu foi treslladada a Constantinopla, la llingua oficial del estáu yera inda'l llatín, magar la llingua, tanto oral como lliteraria, de tola parte oriental del Imperiu yera'l griegu. El griegu yera tamién l'idioma de la Ilesia y de la educación. Esistió una situación de diglosia ente'l griegu y el llatín mientres más de dos sieglos, pero los emperadores bizantinos empezaron bien llueu a favorecer l'usu del griegu. El llatín caltúvose, sicasí, nes inscripciones y acuñamientos monetarios hasta'l sieglu XI.

Nos sieglos V y VI producióse una progresiva helenización del Imperiu d'Oriente, que causó'l definitivu desplazamientu del llatín pol griegu como llingua de l'alministración imperial. Sicasí, los habitantes del Imperiu bizantín nun dexaron nunca de considerase romanos (ρωμαίκοι romaikoi), y dieron al so estáu'l nome de (anatoliké) Romaiké Autokratoría (Ανατολική Ρωμαϊκή Αυτοκρατορία), sorrayando asina la so condición de continuación del Imperiu romanu y la llexitimidá de les sos reivindicaciones territoriales sobre Occidente.

Evolución de la koiné helenística a la medieval[editar | editar la fonte]

Usualmente estrémense siquier tres bloques dialeutales del griegu medieval: el bizantín puramente dichu (mariellu), el pónticu (naranxa) y el capadociu (verde), tamién esistiríen variedaes n'Italia, que la so adscripción al tsakonio ye más probable.

Mientres la dómina medieval, el principal centru cultural del mundu griegu nun foi Atenes, sinón Constantinopla. La capital del Imperiu ye'l centru llingüísticu tantu del llinguaxe lliterariu aticista como de les formes populares de la llingua oral. Na práutica dio una situación de diglosia ente la koiné lliteraria, que presenta traces arcaiques, equivalentes a los del aticismo helenísticu, y la koiné popular, evolución de la koiné griega. De la mesma que los intelectuales d'Occidente utilizaron el llatín clásicu pa la so obra lliteraria, los bizantinos tendieron a usar arcaísmos con elementos del aticismo. Pablo Silenciario escribió mientres el reináu de Xustinianu el so Descripción de Santa Sofía (Έκφρασις της Αγίας Σοφίας), utilizando yambos y hexámetro homéricos que fueron carauterizaos como «un idioma escuro y poético». Los historiadores Procopiu y Critobulus asonsañaron a Tucídides, ya inclusive Ana Comnena, nel sieglu XII, tien un estilu marcadamente aticista.

Los escritores eclesiásticos hasta'l sieglu IV utilizaron la koiné popular, siguiendo l'exemplu de los Evanxelios, pero darréu, por causa de la influencia de los padres de la ilesia capadocios, que fueren educaos n'escueles griegues de retórica, empezaron a utilizar la llingua lliteraria pa combatir coles sos propies armes al paganismu helénicu. Col tiempu, el llinguaxe aticista sería un preséu fundamental de los escritores eclesiásticos pa lluchar contra les herexíes.

Evolución del léxicu[editar | editar la fonte]

Manuscritu de la Antoloxía de Planudes (c.1300)

Por causa de la llargu tiempu caltenida diglosia ente'l llatín y el griegu, el griegu medieval recibió numberosos préstamos del llatín, dalgunos de los cualos sobrevivieron nel griegu modernu. Dalgunes de les pallabres o llocuciones d'orixe llatín presentes nel griegu medieval son les siguientes (les negrines indiquen qu'estes voces sobreviven en griegu modernu):

Frases frecuentes:

  • άνω φηλικίσιμε! < Annos Felicissimos!
  • βαίνε < Bene (Venisti!)
  • του βίκας! < el to vincas!
  • ιν μούλτος άννος! < in multos annos!

Llinguaxe cotidianu:

Αύγουστος (Augusto), Καίσαρ (César), πρίγκιψ (Príncipe), κόμης (Conde), μάγιστρος (maestru), κοιέστωρ (Quaestor, cuestor), σιλεντιάριος, παλάτιον (palaciu), κουροπαλάτης, ακτουάριος (actuario), καγκελλάριος (canciller), Μαγναύρα, λάβαρον (lábaro), βούλλα (bulda), τίτλος (títulu), αντιμήνσιον, κανδήλιον (candela), μανουάλιον (manual), φαιλόνιον, σακελλάριος, τιτουλάριος, καλένδαι (caliendes), βίσεκτος, etc.

Nomes:

Αξούγγιον, βερίκοκον, βίγλα, βούκα, γούλα, εξέμπλιον, καλαμάριον, καλλίγιον, κάγκελον, κάρβουνον, κουβούκλιον, στέρνα, λουκάνικον, λωρίον, μάγκιψ, μάγουλον, μακελλάρης, μανίκιον, μαρούλιον, μενσάλιον, μίλλιον, μουλλάριον, οσπίτιον, παλούκιον, πανάριον, πέδικλον, πούγγιον, σέλλα, σέρβουλον, σκαμνίον, σκουτέλλιον, στάβλος, ταβέρνα, τάβλα, φλάσκα, φόρος, φούρκα, φούρνος etc.

Axetivos:

Βαρβάτος, βένετος, μπλάβος etc.

Verbos:

Ακκομβίζω, βουλλώνω, καβαλικεύω, κανακεύω, μισσεύω, πλουμίζω, φουρνίζω etc.

Sufixos:

  • -aton: Μαγιστράτον, μανδάτον, δουκάτον etc.
  • -atos: Αμυγδαλάτος, καρυδάτος, κυδωνάτος, πιπεράτος etc.
  • -arios: Νοτάριος, σχολάριος etc.
  • -poullos/poullon: Κομητόπουλλος, Τουρκόπουλλος, Αρχοντόπουλλον, Φραγκόπουλλον etc.
  • -isios: Καστρήσιος, κολονήσιος, βουνήσιος etc.
  • -anos: Δέκανος, Πάγανος etc.
  • -alion: Μανουάλλιον, Μενσάλλιον, τριβουνάλιον etc.

Evolución fonolóxica[editar | editar la fonte]

Na fonoloxía, xeneralizáronse delles innovaciones que yá apaecieren na koiné griega.

  • La vocal η yá se confundiera con ι, salvu nel griegu del Ponto y nel griegu de Capadocia, onde se caltuvo la so anterior pronunciación (νύφε, κεπίν, τίμεσον, Ελλένικος, θελυκό, πεγάιδι).
  • La vocal υ y el diptongu οι, que na koiné helenística tomaren el soníu de la vocal francesa o, confundir tamién con ι nel sieglu X, sacante en dellos dialeutos locales como los d'Egina, Megara y Cumas (κιούτομαι, χιούρος, τσιουλία, Κούμη).
  • La vocal ω convertir en dellos casos en ου (ζουμιν, κλουβίν, κουνούπιν, κουπίν, αλωπού, μαιμού, Γιλλού).
  • La vocal ε tresformar en ι cuando va siguida de α y ο, y mientres el sieglu XIII perdió la so tonicidá (μηλέα>μυλιά, λεοντάριν>λιοντάριν), perdayuri sacante'l Ponto, Capadocia, les Islles Xóniques y el sur d'Italia.
  • La vocal ο foi sumiendo gradualmente de la terminación -ιον, -ιος (καλαμάριν, κουβάριν, σακκίν, χαρτίν, κύρις).
  • La combinación fonética ου-ε pronúnciase dacuando como ο (μόδωκε, οπόχουν, πόναι, οπόκαμεν, πόλειπες).
  • Les consonantes κ y π convertir n'ocasiones en χ y φ cuando van siguíes de τ (νύχτα, προσεχτικά, σουδαχτικά, εκλεχτοί, εφτά, λεφτός, φτωχός, βαφτίζω).
  • La consonante θ camúdase dacuando en τ cuando va precedida por φ y χ (εγεύτη, φτοράν, φτόνος, παρευτύς, εταράχτησαν, να συναχτούν, να δεχτούμε, μάχεστε, επιάστη).
  • La vocal υ nos diptongos αυ y ευ, qu'en dómina de la koiné griega yá tomaren el soníu de φ y β, agora dexa de pronunciase cuando va siguida de μ (θάμα, ψέμα), y conviértese en π cuando va siguida de σ (απεζέψασιν, επλέψασιν, ωδήγεψαν, να θεραπέψουν, ανάπαψη).
  • La vocal υ na combinación υν tresformar en μ (εύνοστος>έμνοστος, χαύνος>χάμνος, ελαύνω>λάμνω).
  • Les consonantes nasales μ y ν dexen de pronunciase cuando van siguíes de consonantes fricatives sordes (νύφη, άθος, πεθερός).
  • La final sigue pronunciándose (καλαμάριν, κουβάριν, σακκίν, χαρτίν) y en delles ocasiones apaez de forma equivalente (γάλαν, οξύγαλαν, πράμαν, εγίνοτον, επνίγην, εκτίστην).

Declinaciones[editar | editar la fonte]

Les declinaciones del griegu antiguu

Referencies[editar | editar la fonte]

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • Andriotis, N.. History of the Greek language.
  • Bádenas, Ρ., 1985a: «La llingua griega na baxa Edá Media», Erytheia 6, páxs. 5-41.
    • —, 1985b: «Primeros testos altomedievales en griegu vulgar», Erytheia 6, páxs. 163-183.
  • Exea, J. M.a, 1987a: «El griegu de los testos medievales». Veleia 4, páxs. 255-284.
    • —, 1987b: «La llingua de la ciudá nel s. XII», Erytheia 8, páxs. 241-262.
    • —, 1988: Gramática de la Crónica de Morea. Vitoria.
    • —, 1990: Documenta selecta ad historiam linguae Graecae inlustrandam II (medioaevi), Vitoria.
    • —, 1990-91: «La llingua de la historiografía bizantina tres el cambéu llingüísticu», Erytheia, 11-12, páxs. 21-32.
  • Horrocks, G.. Greek: A history of the language and its speakers.
  • Tonnet, Henri. Histoire du grec moderne.
  • Vasiliev, Α. Α., 1946 (ed. orixinal 1928-29): Historia del imperiu bizantín. De Constantino a les Cruzaes, Barcelona.
  • Vernet, J., 1978: La cultura hispanu-árabe n'Oriente y Occidente, Barcelona.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]