Diferencies ente revisiones de «Idioma catalán»

De Wikipedia
Contenido eliminado Contenido añadido
Sin resumen de edición
Sin resumen de edición
Llinia 1: Llinia 1:
El '''catalán''' (denomación oficial en [[Catalunya]], nes [[Islles Baleares]], n'[[Andorra]] y na ciudá de [[L'Alguer]]) o '''[[valencianu]]''' (denomación oficial nel [[País Valencianu]]) ye una [[llingües romániques|llingua románica]] falada por más d'once millones de persones<ref name="Ethnologue"/> a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de [[Sardenya]]), la [[Catalunya del Nord]]<ref name="Apóstofe">{{ref-llibre | autor = S. Alonso, A. López P. Lumbreras, A.Pérez | títol = Apóstrofe, Lengua y Literatura, Bachillerato p.14-15 | editor= Editorial Casals, S.A. | any = 2004 | id = 8421829254}}</ref> i el [[Carxe]], un petit territori de [[Múrcia]] poblat per immigrants valencians.<ref name="El Carxe">{{ref-llibre | autor = Limorti, Ester; Artur Quintana | títol = El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia | editor= Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant | any = 1998 | id = 8477843155}}</ref><ref>[http://www2.iecat.net/gc/ViewPage.action?siteNodeId=941&languageId=1&contentId=4483 Declaració sobre la denominació de la llengua catalana]</ref> El so dominiu llingüísticu, con una superficie de 68.730 km² y 13.529.127 d'habitantes (2009), inclúi 1.687 conceyos. Como les otres llingües romániques, el catalán remanez del [[llatín vulgar]], el llinguaxe común de los [[Roma Antigua|romanos]] que s'establecieron n'[[Hispania]] na [[Edá Antigua]].
[[Archivu:Catalan in Europe.png|thumb]]
{{iberu-románicu}}
El '''catalán''' ye una [[llingua románica]] falada por cuasi cinco millones y mediu de persones nel [[mundiu]]. Les llendes del so dominiu llingüísticu incluyen [[Cataluña]], sacante'l [[Valle d'Arán]], [[Comunidá Valenciana]], au ye nomáu [[Valencianu]]; les [[Islles Baleares]], [[Andorra]], la estaya de poniente (n'[[Aragón]]), la ciudá d'[[Alguero]] ([[Cerdeña]]), en Rosellón (Cataluña del norte, departamentu de los "Pirineos orientales" en [[Francia]] y nún rancón de [[Murcia]]: el Carxe (Yecla).


El catalán pertien dos estándares principales: el reguláu pol [[Institutu d'Estudios Catalanes]], o estándar xeneral, que toma como base la ortografía afitada por [[Pompeu Fabra i Poch]]; y el reguláu pola [[Academia Valenciana de la Llingua]], estándar d'ámbitu restrinxíu, centráu na estandarización del valencianu y que toma como base les [[Normes de Castelló]], ye dicir, la ortografía de Pompeu Fabra pero más adaptada a la pronunciación del [[catalán occidental]] y a los rasgos que carautericen les variantes [[valencianu|valencianes]]. El catalán tien dellos dialeutos (llegaron a contase hasta a ventiún) xebraos en dos grandes bloques: el [[catalán occidental]] y el [[catalán oriental]]. Estos dialeutos presenten diverxencies del [[catalán estándar]] dende'l puntu de vista [[gramática catalana|gramatical]], [[fonética catalana|fonética]] y de [[léxicu|léxicu catalán]]. A lo llargo de los últimos sieglos, la mayor parte de los dialeutos del catalán recibieron una fuerte influyencia del [[español]], o del [[francés]] na ''Catalunya Nord'', del [[italianu]] y del [[sardu]] en [[L'Alguer]], que tien dexao imprenta en forma de vocabulariu nuevu y espresiones nueves.
Nel [[sieglu XIV]] yá se menta esta llingua como «'''valencià'''» ("''valencianu''"), nome usáu sobre manera nel [[País Valencianu]]. Actualmente, y pa evitar los conflictos potenciales que se podríen usar como arma política pa debilitar la llingua catalana basándose nesta denominación doble, l'[[Academia Valenciana de Llingua]] defende que:


L'orde estándar de les frases ye [[Suxetu-Verbu-Oxetu]], anque pue camudar en ciertos tipos de frases como les oraciones interrogatives. La [[morfoloxía (llingüística)|morfoloxía]] del catalán ye asemeyada a la del restu de llingües romániques, ye dicir, relativamente poques [[flexón (llingüística)|flexones]]; dos [[xéneru (gramática)|xéneros]], nengún [[casu (gramática)|casu]] (sacante nos [[pronome personal|pronomes personales]], onde tovía permanecen restos de la declinación llatina), y una distinción ente [[singular]] y [[plural]]. Los [[axetivu|axetivos]] van xeneralmente depués del substantivu que modifiquen, y tamién se flexonen según el xéneru y el númberu. La [[prosodia]] presenta un [[acentu prosódicu]] que pue marcase per aciu d'[[Acentu (llingüística)|acentu gráficu]]. La llingua tien una variedá [[vocal|vocálica]] media, con ocho soníos vocálicos estremaos -sicasí puen contase nueve: la a darrere l o vau és un so més posterior que la a habitual. Una característica pròpia del català és el pretèrit perfet perifràstic, un [[temps verbal]] singular per la manera com es construeix.


A la fi del {{segle|XIV|s}} ja es constata la denominació d'aquesta llengua, [[Denominacions de la llengua catalana|entre altres noms]], com a '''[[valencià]]''', denominació oficial al [[País Valencià]]. Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'[[Acadèmia Valenciana de la Llengua]] defensa que:
::«''Ye un fechu que n'España hai dos denominaciones igualmente llegales pa designar esta llingua: la de valencianu, establecida nel Estatutu d'Autonomía de la Comunidá Valenciana, y la de catalán, reconocida nos estatutos de Cataluña y de les Islles Baleares.»''<ref>[http://www.avl.gva.es/va/acords-AVL/main/03/document/NOMENTITAT.pdf Posición de l'Academia Valenciana de la Llingua sobro la denominación de Valencianu (en catalán ~ valencianu).]</ref>
{{cquote|''És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.''<ref>{{Citar web| url=http://www.avl.gva.es/va/acords-AVL/main/03/document/NOMENTITAT.pdf| títol= Posició de l'Acadèmia Valenciana de la llengua enfront la denominació de Valencià| format=PDF| consulta=9/8/2012}}</ref>|30px|30px}}


== Classificació ==
El català és una [[llengua indoeuropea]] i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les [[llengües romàniques]]. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons [[polític]]), car comparteix moltes característiques amb l'espanyol (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el [[francès]] (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran mesura de les fonts.


La ''Gramàtica del català contemporani'' <ref>''Gramàtica del català contemporani''. Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez de Saldanya (directors). Editorial Empúries. Any 2002.</ref> situa el català dins les [[llengües romàniques occidentals]], en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al {{segle|XV|s}}, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència de l'espanyol. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les [[llengües iberoromàniques]] i les [[llengües gal·loromàniques|gal·loromàniques]], posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les [[llengües occitanoromàniques]], un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.
El catalán foi torgáu en Cataluña nel campu oficial dende'l [[Decretu de Nueva Planta]] ([[1714]]) y nel Comunidá Valencianu ([[1707]]). En el Rosellón(Na Cataluña del Norte) yá s'aplicara una prohibición asemeyada en [[1700]]. Siendo idioma minoritariu, caltúvose bien nel [[sieglu XX]] pese a les dictadures de [[Primo de Rivera]] ([[1923]]-[[1930]]) y [[Franco]] ([[1939]]-[[1975]]) y la llegada d'abondosa población foriata . Nos territorios catalano-falantes nun llegó la oficialidá hasta la entrada de los estremaos estatutos d'autonomía.


Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'[[intel·ligibilitat mútua]], semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'[[occità]], ambdues llengües s'haurien de considerar com a [[diasistema|dialectes d'un mateix idioma]]. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara [[Wilhelm Meyer-Lübke]] o [[Friedrich Christian Diez]], van incloure el català com a part integrant del conjunt occità. <ref>LAMUELA, X. ''Estandardització i establiment de les llengües''. Barcelona: Ed. 62, 1994.</ref><ref>Pierre Bec (1995) ''La langue occitane'', coll. Que sais-je? nr. 1059, París: Presses Universitaires de France [1ª ed. 1963]</ref><ref>{{citar web
Ye la única [[Idioma|llingua]] peninsular xunto col [[asturianu]] que palataliza la '''l''' inicial llatina, formando'l plural femenín con '''-es''' como'l [[asturianu central]].
| url = http://www.101languages.net/catalan/valencian.html| títol = Catalan language| consulta = 21/12/2008| editor = 101 Languages
}}</ref><ref>{{citar web
| url = http://aune.lpl.univ-aix.fr/projects/multext-cataloc/reports/norm-oc4.html#graphoc1| títol = Normalization and Encoding of Occitan| consulta = 21/12/2008| editor = Multext-Cataloc
}}</ref><ref>{{ref-publicació | url = http://www.oc-valencia.org/files/1_6.pdf | article = L'occitanòfila valenciana Euphemia Llorente | editorial = Oc Valéncia | consulta = 21/12/2008}}</ref>


== Distribució geogràfica ==
Ta peremparentada col [[occitanu]] llegando a recibir el nome de ''lemosín'' por dellos escritores antiguamente, sendo el ''lemosín'' la llingua de [[Limoges]].
[[Fitxer: Domini lingüístic català.png|thumb|dreta|250px|Àrees de parla catalana.]]
La llengua catalana es parla en quatre estats diferents:
* [[Andorra]], on és la llengua pròpia i únic idioma oficial. És la llengua habitual del 43,8% de la població.
* [[Espanya]]
** [[Catalunya]], on és la [[llengua pròpia]] i cooficial juntament amb el castellà i l'[[occità]] ([[Aranès|variant aranesa]]). Existeixen diverses variants dialectals dins del territori. És la llengua habitual del 47% de la població.
** [[Illes Balears]], on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà, es parlen els dialectes [[Català balear|balears]]. És la llengua habitual del 46% de la població.
** En la major part de la [[Comunitat Valenciana]], on és la [[llengua pròpia]] i on es parla la [[dialecte|varietat dialectal]] anomenada oficialment i genèricament [[valencià]], no és uniforme a tot el territori, ja que hi ha tres subdialectes amb matisos de diferència. De fet, la zona septentrional [[Comunitat Valenciana|valenciana]] i la meridional [[Catalunya|catalana]] comparteixen un mateix dialecte, el [[tortosí]]. En aquesta zona, el català és la llengua habitual del 40,1% de la població. Per al conjunt de la Comunitat Valenciana és la llengua habitual d'un 25% de la població, aproximadament. ''Per a més informació, vegeu l'article [[valencià]]''.
** A la zona oriental d'[[Aragó]] ([[Franja de Ponent]]), territori format per les [[comarques]] de [[La Llitera]] i el [[Matarranya]], i prop de la meitat dels municipis de la [[Ribagorça]], [[Baix Cinca]] i Baix Aragó - Casp; la tenen com a llengua habitual prop de 30.000 persones, el 70% de la població del territori. A Aragó el català no és oficial, però des de 1990 ha guanyat cert reconeixement en la legislació autonòmica. El [[17 de desembre]] de [[2009]] les Corts d'Aragó van aprovar un dictamen per promoure i fomentar les llengües pròpies d'Aragó. <ref> [Http://www.cortesaragon.es/usuarios / documentacion/documentacion/17-18dic/lenguas.pdf Dictamen de la comissió d'Educació, Cultura i Esport sobre la proposició de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de Sessió Plenària de les Corts d'Aragó del 17 de desembre de 2009], [http://www.cortesaragon.es/usuarios/documentacion/documentacion/17-18dic/lenguas.pdf Dictamen de la comissió d'educació, cultura i esport sobre la proposició de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó] </ref>
** Una petita [[comarca]] de la [[Regió de Múrcia]], coneguda com [[El Carxe]], on el català, en aquest cas valencià, és parlat per unes cinc-centes persones, encara que no és oficial.
* [[França]]
** Els antics territoris tributaris dels comtats del [[Rosselló]] i la [[Cerdanya]] (territori conegut també com [[Catalunya del Nord]]) que van formar part de la [[Monarquia Hispànica]] fins al [[Tractat dels Pirineus]] ([[1659]]). Actualment es corresponen amb la gairebé totalitat del departament dels [[Pirineus Orientals]]. Aquí el català no és oficial i ha retrocedit molt davant del [[idioma francès|francès]]. És la llengua habitual del 3,5% de la població.
* [[Itàlia]]
** La ciutat italiana de l'[[Alguer]] a l'illa de [[Sardenya]], on és parlat habitualment per un 13,9% de la població. L'Estat italià, en virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques" de 1999, preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública, en el sistema educatiu així com la posada en marxa de transmissions radiotelevisives per part de la [[RAI]] sempre que l'estatut de llengua subjecta a tutela sigui sol·licitat al consell provincial per municipis en què ho sol·liciti el quinze per cent de la població. <ref> [http:// www.camera.it/parlam/leggi/99482l.htm Legge 15 Dicembre 1999, núm. 482. '' Normativa in matèria di tutela delle minoranze linguistiche storiche''. Gazzetta Ufficiale núm. 297. 20 dicembre 1999] </ref> Anteriorment, el 1997, el Consell Regional de Sardenya havia reconegut la igualtat en dignitat de la llengua [[sard|sarda]] amb la [[idioma italià|italiana]] a tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït, entre les que cita el català, a la ciutat de l'Alguer. <ref> [http://www.regione.sardegna.it/j/v/86?v=9&c=72&s = 1 & file = 1997026 Legge Regionale 1997.10.15, N. 26. ''Promozione i valorizzazione della cultura i della lingua della Sardegna''. Art 2.1, 2.4. Consiglio Regionale della Sardegna] </ref> La ciutat, per la seva banda, promulga la seva tutela i normalització en els seus estatuts de 2000. <ref> [Http://www.ciutatdelalguer.it/statuto.pdf'' Estatut Comunal'' . Art.9. Ciutat de l'Alguer], 8 d'agost de 2000 (en català) </ref>


Una denominació que intenta englobar a tota aquesta àrea lingüística, no exempta de discussions pel caràcter ideològic que ha anat adquirint, és la de [[Països Catalans]], encunyada a la fi del segle XIX i popularitzada per [[Joan Fuster]] en la seva obra ''Nosaltres els valencians'' («Nosaltres els valencians», 1962).
Na [[Edá media]] foi llingua escrita, destacando [[Tirant lo Blanch]] consideráu por [[Don Quixote de la Mancha|Don Quixote]]'l ''meyor llibru del mundu''.


== Història ==
El catalán foi la primer [[Idioma|llingua]] del mundu n'algamar un [[dominiu]] de primer nivel propiu n'[[internet]], los dominios de segundu (terceru, cuartu, etc) nivel con estensión ''[[.cat]]'', faen referencia a páxines en catalán (entá en desarrollu).
{{Principal|Història de la llengua catalana}}
[[Fitxer:Interdiction officielle de la langue catalana 2 avril 1700.jpg|thumb|Decret de [[Cronologia de la repressió del català|prohibició de la llengua catalana]] al [[Rosselló]], [[Conflent]] i la [[Cerdanya]] del [[2 d'abril]] de [[1700]]]]
[[Fitxer:Homilies d'Organya.jpg|thumb|Les [[Homilies d'Organyà]] són un dels primers documents literaris més antics escrits en català]]
Els primers testimonis de català escrit són del [[segle IX]], encara que el primer document considerat literari en català són les ''[[Homilies d'Organyà]]'', del [[segle XIII]].<ref>Josep Moran i Joan Anton Rabella, [http://www.xtec.cat/crp-baixllobregat6/homilies/C05b.htm Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà.], [[Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya]]. [Consulta: 2 de novembre del 2010]</ref> Fins als segles XVI i XVII, quan comença el retrocés de la llengua enfront del castellà, el català s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara [[Ramon Llull]] (s. XIII - s. XIV), [[Ausiàs March]] i [[Joanot Martorell]] (s. XV).

L'ús del català fou prohibit al [[Principat de Catalunya]] en el camp oficial des del [[Decrets de Nova Planta|Decret de Nova Planta]] ([[1716]]),<ref>"''Les causes a la Real Audiència es faran en llengua castellana''". [http://www.mcu.es/archivos/lhe/Consultas/imagen.jsp?cod=003646&pos=3 Article IV del decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716]</ref> al País Valencià ([[1707]]) i a Mallorca i Eivissa ([[1715]]). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el [[1700]]. Menorca va passar a sobirania britànica el [[1713]].
Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la [[primera república espanyola|primera]] i [[segona república espanyola]] als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a [[la Franja]]. Aquesta oficialitat però és compartida amb el castellà, tot i no ésser la llengua pròpia. A més, el castellà continua essent la llengua promoguda per l'estat espanyol mitjançant els mitjans de comunicació, lleis, etc.

Des de la meitat del segle XIII fins a la fi del segle XIV, hom ha parlat el català al [[Regne de Múrcia]], entre els quals hi havia components militars de la [[Corona d'Aragó]] i pobladors catalans. A la ciutat de [[Càller]], a [[Sardenya]], havia estat una llengua habitual fins al {{segle|XVIII}}. Durant el {{segle|XIX}} hi ha hagut importants colònies catalanoparlants a [[Saint Augustine]] ([[Florida]]) i a [[Algèria]], que parlaven un dialecte extint, conegut com a [[patuet]].

== Característiques ==
El català té qualques característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant, sorgides de l'evolució local i peculiar del llatí vulgar. Els trets següents que mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han esdevingut durant la consolidació del català, encara que mostrem també altres trets generals.

=== Vocalisme ===
* Trets comuns amb el grup gal·loromànic:
** Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU-, FLORE- → ''mur'', ''flor'') que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (''muro'' però ''flor''/''chor'') o italoromànic que ho conserva tot (''muro'', ''fiore'').

* Trets comuns amb l'occità:
** El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ({{IPA|[aj]}} ''rai'', {{IPA|[ej]}} ''rei'', {{IPA|[aw]}} ''cau'', {{IPA|[ew]}} ''beu'', {{IPA|[ow]}} ''pou'', etc.)

* Trets que l'oposen al gal·loromànic:
** Conservació del so de la''-u-'' llatina (català oriental ''lluna'' {{IPA|[ˈʎunə]}}, català occidental ''lluna'' {{IPA|[ˈʎuna/ɛ]}}, occità ''luna'' {{IPA|[ˈlynɔ]}}, francès ''lune'' {{IPA|[lyn]}}).

* Trets que l'oposen a l'espanyol:
** Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ (‹e› i ‹o› breus) tòniques del llatí vulgar {{IPA|[ɛ]}} i {{IPA|[ɔ]}} respectivament (TERRA → ''terra'' {{IPA|[ˈtɛrə]/[ˈtɛra/ɛ]}}; FOCU- → ''foc'' {{IPA|[ˈfɔk]}})

* Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
** Reducció del diftong AU a "[[o oberta]]" {{IPA|[ɔ]}} (CAULIS, PAUCU- → ''col'', ''poc'').

* Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
** El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE-, FACTU- → ''*lleit'', ''*feit'' → ''llet'', ''fet'')

=== Consonantisme ===
* Tret de la Romània occidental:
** [[Sonorització]] de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU- → ''cabra'', ''cadena'', ''segur'')

* Trets comuns gal·loromànics:
** Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE-, FLORE- → ''plegar'', ''clau'', ''flor''). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en espanyol ''llegar'', ''llave'', en [[portuguès]] ''chegar'', ''chave'').
** Com en francès i en occità, hi ha la sonorització de les consonants sordes obstruents quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora, per exemple (en pronunciació valenciana): ''els homes'' {{IPA|[eɫs]}} i {{IPA|[ˈɔmes]}} → {{IPA|[eɫˈzɔmes]}}; ''peix bo'' {{IPA|[ˈpe(j)ʃ]}} i {{IPA|[ˈbɔ]}} → {{IPA|[ˈpe(j)ʒˈβɔ]}}; ''blat bord'' {{IPA|[ˈblat]}} i {{IPA|[ˈboɾt]}} → {{IPA|[ˈbladˈboɾt]}}.

* Trets comuns amb l'occità (llenguadocià)
** Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE-, VINU- → ''pa'', ''vi''). Contràriament al llenguadocià, el plural conserva aquesta {{IPA|[n]}} (ex: ''pans'', ''vins'') fora del dialecte septentrional, això és, el rossellonès.
** [[Ensordiment]] de les consonants finals: ''verd'' {{IPA|[t]}}, ''àrab'' {{IPA|[p]}}.

* Trets específics:
** El tret més peculiar del català, que gairebé no es troba en cap altra varietat de la [[Romània]], és:
*** -D- intervocàlica esdevinguda final passa a ''-u'' (PEDE-, CREDIT →''peu'', (ell) ''creu'')
*** -C + e, i, final →''-u'' (CRUCE- →''creu'')
*** Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a ''-u'' (MIRATIS → ''*miratz'' → ''mirau'' → ''mirau/mireu''.

* Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
** [[Palatalització]] de L- inicial (LUNA, LEGE → ''lluna'', ''llei''). Aquest tret es troba en el subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
** Palatalització de ''-is-'' {{IPA|[jʃ]/[ʃ]}} procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE- → ''cuixa'', ''peix'')
** {{IPA|/k/ + [e], [i], [j]}} → {{IPA|*[ts]}} → {{IPA|[s]}}; CAELU- → ''cel'' {{IPA|[ˈsɛɫ]}}.
** {{IPA|/g/ + [e], [i], [j]}} → {{IPA|*[dʒ]}} → {{IPA|[ʒ]/[dʒ]}}; GELU- → ''gel'' {{IPA|[ˈʒɛɫ]}}.
** {{IPA|/j/}} → {{IPA|*[dʒ]}} → {{IPA|[ʒ]/[dʒ]}}; IACTARE → ''gitar'' {{IPA|[ʒiˈta]}}
** ''-ly-, -ll-, -c'l-, -t'l-'' → ''ll'' {{IPA|[ʎ]}}; MULIERE- → ''muller''; CABALLU- → ''cavall'', també hi ha altres casos com ''villa'' → ''vila'', on s'ha simplificat la [[geminació]]; AURICULA → ''*oric'la'' → ''orella''; UETULU- → ''*vet'lu'' → ''vell''.
** ''-ni-, -gn-, -nn-'' → ''ny'' {{IPA|[ɲ]}}; LIGNA → ''llenya''; ANNU- → ''any'' tret compartit amb l'espanyol.

* Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
** Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND→ ''-m-'', ''-n-'' (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> ''cama'', ''coma'', ''manar'', ''bena''), tret compartit amb l'occità [[gascó]] i el [[llenguadocià]] meridional.
** Presència de geminades: ''setmana'' {{IPA|[mm]}}, ''cotna'' {{IPA|[nn]}}, ''bitllet'' {{IPA|[ʎʎ]}}, ''guatla'' {{IPA|[ɫɫ]}}, ''intel·ligent'' {{IPA|[ɫɫ]}}>{{IPA|[ɫ]}}. Aquestes sols són comunes a l'occità i a les varietats itàliques.

=== Morfologia ===
* El català baleàric ha conservat l'article salat (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquest article solament s'ha conservat de manera dominant al [[sard]] i és en perill d'extinció, si no ha desaparegut, en algunes àrees de [[Provença]] i de [[Sicília]].
* Els [[article]]s més usuals (i normatius) són ''el'', ''la'', ''els'', ''les'' (ara, al dialecte nord-occidental i a l'alguerès perduren encara les formes masculines ''lo'', ''los'')
* Contràriament a les varietats iberoromàniques, el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com ''el'' + ''home'' > ''l'home'' i d'altres no s'escriuen ''quinze anys'' [ˈkinz ˈaɲs].
* Els [[possessiu]]s genèrics es formen amb l'article (ex: ''el meu gos'') com en italià (''il mio cane''), en portuguès (''o meu cão''), en qualques varietats occitanes (roergàs, llenguadocià, gascó pirinenc i niçard). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els [[dialecte]]s) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: ''mon pare''; en valencià ''ma casa'', ''ma vida'').
* El femení plural es forma amb "-es" (''casa'' > ''cases'').
* Té [[plural sensible|plurals sensibles]] (el francès no en té; Ex: ''un pas'' > ''des pas'') que es formen amb ''-os''. Ex: ''gos'' > ''goss'''os''''', ''peix'' > ''peix'''os'''''. S'oposa així a l'epanyol i a l'occità llenguadocià que usen ''-es'' (ex: ''mes'' > ''mes'''es''''').
* Absència gairebé completa del [[partitiu]] com a les llengües iberoromàniques i en oposició a les llengües gal·lorompàniques (ex: ''vull pa'', cast. ''quiero pan'' però fr: ''je veux du pain''.
* Existeix la formació del [[pretèrit]] mitjançant [[perífrasi]] amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: ''jo vaig dir'' (que generalment ha desplaçat ''jo diguí'').

=== Lèxic ===
El lèxic bàsic català sembla demostrar més afinitats amb el grup gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem exemples del dialecte llenguadocià).

* FENESTRA > finestra (oc. ''fenèstra/finèstra'', fr. ''fenêtre'', it. ''finestra'') i VENTU- > ''ventana'' (esp.), JANUELLA > ''janela'' (port.)
* MANDUCARE > ''menjar'' (oc. ''manjar'', fr. ''manger'', it. ''mangiare'') i COMEDERE > ''comer'' (esp. i port.)
* MATUTINU- > ''matí'' (oc. ''matin'', fr. ''matin/matinée'', it. ''mattino/mattina'') i HORA MANEANA > ''mañana'' (esp.), ''amanhã'' (port.)
* PARABOLARE > ''parlar'' (oc. ''parlar'', fr. ''parler'', it. ''parlare'') i FABULARE > ''hablar'' (esp.), ''falar'' (port.)
* TABULA > ''taula'' (oc. ''taula'', fr. ''table'', it. ''tavola'') i MENSA > ''mesa'' (esp. i port.).

=== Alfabet i caràcters ===
L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'[[alfabet català]]. Malgrat això, de l'època medieval existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus o àrabs. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona són escrites en català amb caràcters hebreus.

=== Sistema d'escriptura ===
El sistema d'[[escriptura]] també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la [[ela geminada]]: ‹l·l› (com a ''intel·ligent''). L'altre tret especial del català és la ‹ny› {{IPA|[ɲ]}} que només es troba de manera general a l'[[hongarès]] i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia ‹-ig›, pronunciada {{IPA|[t͡ʃ]}} després de vocal i {{IPA|[it͡ʃ]}} després de consonant, representada a poques paraules (com ''faig'', ''maig'', ''mig'' ({{IPA|[mit͡ʃ]}}), ''desig'' ({{IPA|[deˈzit͡ʃ]}}) ''puig'', ''raig'', ''Reig'', ''roig'', ''vaig'', ''veig'') o la representació amb ‹t› + "[[consonant]]" les consonants dobles en: ‹tm›, ‹tn›, ‹tl› i ‹tll› i l'africament en: ‹ts›, ‹tz›, ‹tx›, ‹tg› i ‹tj› (''setmana'', ''cotna'', ''Betlem'', ''bitllet'', ''potser'', ''dotze'', ''jutge'', ''platja'').

=== Gramàtica ===
{{principal|Gramàtica del català}}
Els [[substantiu]]s i [[adjectiu]]s catalans es declinen en [[gènere gramatical|gènere]] i [[nombre (gramàtica)|nombre]]. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma ''un''/''una'' i femení per la forma ''una''/''unes''.<ref name="SPLAndorra">{{Cite web | title = Concordança nom-adjectiu | publisher = Servei de Política Lingüística d'Andorra | url = http://www.catala.ad/index.php?option=com_content&task=view&id=149&Itemid=201 | year =| location = Andorra La Vella | accessdate = 22/12/2008}}</ref> Igual que els [[determinant (llengua)|determinants]], els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma ''el noi senzill'' es pot flexionar de la següent manera:

{| class="wikitable"
|-
!
! Singular
! Plural
|-
! Masculí
| ''el noi senzill''
| ''els nois senzills''
|-
! Femení
| ''la noia senzilla''
| ''les noies senzilles''
|}

En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -''a'' a la forma masculina; per exemple, ''[[gat|gat/gata]]'' o ''[[nen|nen/nena]]''. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (''[[humà|home/dona]]'', ''[[bou|bou/vaca]]''), que formen el femení de forma especial (''[[emperador|emperador/emperadriu]]'', ''[[metge|metge/metgessa]]'') o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (''[[estudiant]]'', ''[[portaveu]]''). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'[[art paleocristià]]" però "les [[belles arts]]".<ref name="DLC-IEC">{{Cite web | title = art | publisher = Institut d'Estudis Catalans | url = http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=art&operEntrada=0 | work =Diccionari de la Llengua Catalana, 2ª edició | location = Barcelona | accessdate = 22/12/2008}}</ref>

Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) bé que es permeti la variació en l'ordre dels elements per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. El mot més important de la frase és el [[verb]], sense el qual no existeix l'oració gramatical.

== Nombre de parlants al món i coneixements ==
{| cellpadding=0 align=center
|-
|width=50% valign=top|
=== Territoris on la llengua té estatut oficial o co-oficial ===
{| style="margin: 0 0 0.5em 1.4em; border: 1px #aaa solid; border-collapse: collapse; float: center;" border=1
|- style="font-size:110%; color: black; background-color: lawngreen;"
|Territori
|L'entén
|La sap parlar
|- style="background-color:#CCCCCC;"
|[[Catalunya]]
| align="right" |6.502.880
| align="right" |5.698.400
|- style="background-color:#E4E4E4;"
|[[País Valencià]]
| align="right" |3.448.368
| align="right" |2.407.951
|- style="background-color:#CCCCCC;"
|[[Illes Balears]]
| align="right" |852.780
| align="right" |706.065
|- style="background-color:#E4E4E4;"
|[[Andorra]]
| align="right" |62.013
| align="right" |57.395
|- style="background-color:#CCCCCC;"
|[[Alguer]]
| align="right" |34.525
| align="right" |26.000
|- style="background-color:#FFFFFF;"
|'''TOTAL'''
| align="right" |'''10.900.566'''
| align="right" |'''8.895.811'''
|}
|width=50% valign=top|

=== Territoris on la llengua no té estatut oficial ===

{| style="margin: 0 0 0.5em 1.4em; border: 1px #aaa solid; border-collapse: collapse; float: center;" border=1
|- style="font-size:110%; color: black; background-color: lawngreen;"
|Territori
|L'entén
|La sap parlar
|- style="background-color:#E4E4E4;"
|[[Catalunya del Nord]]
| align="right" |256.583
| align="right" |145.777
|- style="background-color:#CCCCCC;"
|[[Franja de Ponent]]
| align="right" |50.406
| align="right" |49.398
|- style="background-color:#E4E4E4;"
|[[Carxe]]
| align="right" |Sense dades
| align="right" |Sense dades
|- style="background-color:#CCCCCC;"
|Resta del món
| align="right" |350.000
| align="right" |350.000
|- style="background-color:#FFFFFF;"
|'''TOTAL'''
| align="right" |'''656.989'''
| align="right" |'''545.175'''
|}
|-
|width=50% valign=top|

=== Total de parlants ===

{| style="margin: 0 0 0.5em 1.4em; border: 1px #aaa solid; border-collapse: collapse; float: center;" border=1
|- style="font-size:110%; color: black; background-color: lawngreen;"
|Territori
|L'entén
|La sap parlar
|- style="background-color:#CCCCCC;"
|[[Països Catalans]]
| align="right" |11.207.555
| align="right" |9.090.986
|- style="background-color:#E4E4E4;"
|Resta del món
| align="right" |350.000
| align="right" |350.000
|-
|'''TOTAL'''
| align="right" |'''11.557.555'''
| align="right" |'''9.440.986'''
|}
|width=50% valign=top|
=== Coneixement de la llengua (2003-2004) ===
{| style="margin: 0 0 0.5em 1.4em; border: 1px #aaa solid; border-collapse: collapse; float: center;" border=1
|- style="font-size:110%; color: black; background-color: lawngreen;"
| Territoris
| Parlar
| Entendre
| Llegir
| Escriure
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[Catalunya]]
| align="right" | 84,7
| align="right" | 97,4
| align="right" | 90,5
| align="right" | 62,3
|- style="background-color:#E4E4E4;"
| [[País Valencià]]
| align="right" | 57,5
| align="right" | 78,1
| align="right" | 54,9
| align="right" | 32,5
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[Illes Balears]]
| align="right" | 74,6
| align="right" | 93,1
| align="right" | 79,6
| align="right" | 46,9
|- style="background-color:#E4E4E4;"
| [[Catalunya del Nord]]
| align="right" | 37,1
| align="right" | 65,3
| align="right" | 31,4
| align="right" | 10,6
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[Andorra]]
| align="right" | 78,9
| align="right" | 96,0
| align="right" | 89,7
| align="right" | 61,1
|- style="background-color:#E4E4E4;"
| [[Franja de Ponent]]
| align="right" | 88,8
| align="right" | 98,5
| align="right" | 72,9
| align="right" | 30,3
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[L'Alguer]]
| align="right" | 67,6
| align="right" | 89,9
| align="right" | 50,9
| align="right" | 28,4
|}
(% de la població de 15 i més anys).
|}
{{mida|1='''''Fonts:''''' '''Catalunya''': Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya.<ref>{{citar web|url=http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=1058&V4=1059&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B|títol=Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua habitual<!--Títol generat per bot-->}}</ref> Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003.<ref name="iecat">{{Citar web|url=http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm|títol=www.iecat.net}} {{Enllaç no actiu|url=http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm| date=febrer de 2013}}</ref>'''País Valencià''': Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana.<ref>{{Citar web|url=http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/padron/p2002/ini_val.htm|títol=ive.infocentre.gva.es}} {{Enllaç no actiu|url=http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/padron/p2002/ini_val.htm| date=febrer de 2013}}</ref> Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004.<ref name="iecat"/>'''Illes Balears''': Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears<ref>{{citar web|url=http://www.caib.es/ibae/demo/evolucio_poblacio/ccaa.htm|títol=IBESTAT|format={{enllaç trencat}}}}</ref>Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002.<ref name="iecat"/> '''Catalunya del Nord''': Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya.<ref>{{citar web|url=http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Dades%20origen%20territori%20i%20poblacio/Altres/Arxius/catnord2004.pdf|títol=Enquesta d'usos lingüístics a la Catalunya Nord<!--Títol generat per bot-->}}</ref> '''Andorra''': Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra.<ref>{{Citar web|url=http://www.estadistica.ad/indexdee.htm|títol=www.estadistica.ad}} {{Enllaç no actiu|url=http://www.estadistica.ad/indexdee.htm| date=febrer de 2013}}</ref> Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999.<ref name="iecat"/>'''Franja de Ponent''': Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila.<ref>{{Citar web|url=http://www.pauvila.net/|títol=www.pauvila.net}} {{Enllaç no actiu|url=http://www.pauvila.net/| date=febrer de 2013}}</ref> Dades sociolingüístiques de l'Enquesta d'Usos Lingüístics a la Franja, amb resultats a [http://www.lafranja.net/articles/FranjaSorolla.pdf Sorolla (2005)]. '''Alguer''': Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04).<ref>{{citar web|url=http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Dades%20origen%20territori%20i%20poblacio/Altres/Arxius/eula2004.pdf|títol=Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer 2004<!--Títol generat per bot-->}}</ref> Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. '''Resta del Món''': Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.}}

=== Ús social ===

{| style="margin: 0 0 0.5em 1.4em; border: 1px #aaa solid; border-collapse: collapse; float: center;" border=1
|- style="font-size:110%; color: black; background-color: lawngreen;"
| Territoris
| A Casa
| Al Carrer
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[Catalunya]]
| align="right" | 45
| align="right" | 51
|- style="background-color:#E4E4E4;"
| [[País Valencià]]
| align="right" | 37
| align="right" | 32
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[Illes Balears]]
| align="right" | 44
| align="right" | 41
|- style="background-color:#E4E4E4;"
| [[Catalunya Nord]]
| align="right" | 1
| align="right" | 1
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[Andorra]]
| align="right" | 38
| align="right" | 51
|- style="background-color:#E4E4E4;"
| [[Franja de Ponent]]
| align="right" | 70
| align="right" | 61
|- style="background-color:#CCCCCC;"
| [[L'Alguer]]
| align="right" | 8
| align="right" | 4
|}
(% de la població de 15 i més anys).

{{mida|1='''''Fonts:''''' Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.<ref>{{citar web|url=http://www.youtube.com/watch?v=RJuRoSw5isU|títol=TV3 - Telenotícies: La salut del català - YouTube<!--Títol generat per bot-->}}</ref><ref>{{Citar web|url=http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=223737|títol=www.noticies.cat}} {{Enllaç no actiu|url=http://www.noticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=223737| date=febrer de 2013}}</ref>}}

Segons dades de la [[UNESCO]] el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.<ref>[http://databases.unesco.org/xtrans/stat/xTransStat.a?VL1=SL&top=50&lg=0 Rànquing de traduccions]</ref> Segons un estudi de [[Jordi Mas]], de [[Softcatalà]], el català és la vint-i-sisena llengua més emprada a [[Internet]].<ref>[http://www.softcatala.org/la_salut_del_catal%C3%A0_internet_el_2005 Estudi sobre l'ús del català a Internet el 2005]</ref>

== Dialectes ==
{{principal|Dialectes del català}}
El 1861, [[Manuel Milà i Fontanals]] va proposar una divisió del català en dos grans blocs dialectals: [[Català oriental]] i [[Català occidental]].

No hi ha una línia precisa que divideixi els dos blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició força ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les illes Balears. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:
* '''Català occidental''':
** Les vocals àtones són: {{IPA|[a] [e] [i] [o] [u]}}. Hi ha distinció entre la ''e'' i la ''a'' i entre la ''o'' i la ''u''.
** La ''x'' inicial o post-consonàntica està africada {{IPA|/tʃ/}}. Entre vocals o quan està precedida de ''i'', és {{IPA|/jʃ/}}.
** La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
** La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i de transició).
** Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
** Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
** Hi ha vocabulari específic: ''espill'', ''xiquet''...

* '''Català oriental''':
** Les vocals àtones són: {{IPA|[ə] [i] [u]}}. Les vocals ''e'' i ''a'' en posició àtona es tornen /ə/ i la ''o'' i la ''u'' es tornen /u/ (tanmateix, es manté /o/ a Mallorca).
** La ''x'' tant si és inicial, postconsonàntica, entre vocals o si és precedida de ''i'' és fricativa {{IPA|/ʃ/}}.
** Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien {{IPA|[ɛ]}} (a la major part del baleàric es pronuncien {{IPA|[ə]}} i en alguerès es pronuncien [e]).
** Antiga tendència a la [[iodització]] de certs mots històrics (tret estigmatitzat i en fort retrocés actualment a Catalunya, amb frases com "la paia a l'ui").
** La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) i ø (Balears i alguerès).
** Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
** La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: ''homes'', ''joves''.
** Hi ha vocabulari específic: ''mirall'', ''noi''/''al·lot''...

Cap [[dialecte]] és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català es divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

{{Divisió dialectal}}

=== Estàndards ===
Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per '''l'[[Institut d'Estudis Catalans]]''', l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per [[Pompeu Fabra i Poch]] però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central<ref>{{Ref-llibre |cognom=Massot i Muntaner |nom=Josep |títol=Antoni M. Alcover i la llengua catalana |url=http://books.google.cat/books?id=GTjjuRy0lvQC&pg=PA153&dq=ortografia+Pompeu+Fabra+catal%C3%A0+central&hl=ca&ei=SLurTfyTEenS4wa7utSaCg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CDEQ6AEwBA#v=onepage&q=ortografia%20Pompeu%20Fabra%20catal%C3%A0%20central&f=false |editorial=L'Abadia de Montserrat |lloc= |data=1985 |pàgines=p.153 |isbn=8472027457 }}</ref> no influenciats pel castellà, i el regulat per '''l'[[Acadèmia Valenciana de la Llengua]]''', estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les [[Normes de Castelló]], és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però adaptada a la pronúncia del [[català occidental]] i als trets que caracteritzen els dialectes [[valencià|valencians]].

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: ''francès'' o ''anglès'' (IEC) - ''francés'' o ''anglés'' (AVL), ''cafè'' (IEC) - ''café'' (AVL), ''conèixer'' (IEC) - ''conéixer'', ''comprèn'' (IEC) - ''comprèn'' (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia {{IPA|[ɛ]}} a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de '''tl''' en alguns mots per l'AVL en comptes de '''tll''' com en ''ametla''/''ametlla'', ''espatla''/''espatlla'' o ''butla''/''butlla'', l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en '''-ix-''' com en '''-eix-''' o l'ús preferent del morfema '''-e''' de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les [[Illes Balears]] es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la [[Universitat de les Illes Balears]], l'òrgan consultiu del [[Govern Balear]]. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tan correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A [[l'Alguer]], l'IEC ha adaptat l'estàndard a la [[alguerès|varietat algueresa]]. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre altres característiques, l'article '''lo''' d'ús general, possessius especials '''la mia''', '''lo sou/la sua''', '''lo tou/la tua''', etc., ús de la '''-v- al pretèrit imperfet''' a totes les conjugacions: ''cantava'', ''creixiva'', ''llegiva''; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: ''manco'' per ''menys'', ''calqui u'' per ''algú'', ''qual/quala'' per ''quin/quina'', etc. i adaptacions dels pronoms febles.

== Situació sociolingüística ==
La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de [[bilingüisme]] social: amb el [[francès]] a Catalunya del Nord, amb l'[[italià]] (més aviat que amb el [[sard]]) a [[L'Alguer]], i amb el [[castellà]] a la resta del seu domini lingüístic, incloent-hi [[Andorra]], on també es parla francès, espanyol i portuguès. D'altra banda, el català és la desena llengua en traducció, la vuitena a la blogosfera i la vintena en edició al món.<ref>[http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/200348-el-catala-es-la-desena-llengua-en-traduccio.html El català és la desena llengua en traducció], El Punt.</ref>

=== Catalunya ===
A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració de la resta de l'Espanya. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hauria passat d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001,<ref>[http://www.ced.uab.es/publicacions/PapersPDF/Text183.pdf Anna Cabré: ''Immigració i estat del benestar'']</ref> en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense immigració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més 2,5% de bilingües el 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües el 2008, unes dades<ref name="CRUSCAT"> [http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3313&V4=3314&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=BVs. As.: ''Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2008'']</ref> que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més lentament que en altres territoris.

Segons l'Enquesta Demogràfica de 2007, de les dades comparatives que aquesta enquesta ofereix en relació a les de l'any 1986, tot just encetada la política lingüística, destaca el fet que mentre la població en aquests 11 anys havia crescut en 1.193.467 habitants, la població que havia adquirit les distintes habilitats lingüístiques ho havia fet de manera superior: 1.304.446 persones més entenien el català, hi havia 1.570.034 nous parlants, 1.588.658 eren nous lectors i 2.116.533 persones més sabien escriure en català, factor que és atribuïble a una actitud social favorable i a polítiques públiques eficaces.<ref>[http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=13d54e17d7993210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=13d54e17d7993210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default Cens lingüístic 2007]</ref>

Tot i així, pel que fa als usos, el català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna,<ref>{{citar web|url=http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3313&V4=3314&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B|títol=Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua inicial. Dades enllaçades 2003-2008<!--Títol generat per bot-->}}</ref> d'identificació<ref>{{citar web|url=http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3319&V4=3320&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B|títol=Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008<!--Títol generat per bot-->}}</ref> i habitual<ref>{{citar web|url=http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3325&V4=3326&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B|títol=Idescat. BEMC. Catalunya. Població segons llengua habitual. Dades enllaçades 2003-2008<!--Títol generat per bot-->}}</ref> segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2008. Segons les dades de l'[[Institut d'Estadística de Catalunya]] (Idescat) per a l'any [[2008]], el català és la llengua habitual del 47,6% de la població de Catalunya (un 35,6% en exclusiva i un 12% bilingüe amb el castellà). En termes absoluts, 2.933.300 persones tenen al català com a idioma habitual (2.196.600 en exclusiva i 736.700 bilingüe amb el castellà), <ref> Població segons llengua habitual. Dades comparats 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya </ref> davant de 3.566.700 (57,90%) que tenen al castellà com a llengua habitual. Respecte a l'enquesta anterior d'Idescat s'observa un augment en xifres absolutes de l'ús habitual del català (2.933.300 enfront de 2.850.000 de 2003) però un retrocés en valors relatius (47,6% davant del 50,7%). S'observa també un creixement, tant en valors absoluts com relatius, dels habitants de Catalunya que usen habitualment tant el castellà com el català (en valors absoluts es produeix gairebé una triplicació, passant de 265.40 a 736.700; en valors relatius, el creixement és del 4,7% al 12%), el que es tradueix en la disminució de les persones que utilitzen habitualment només el català.

Segons l'''Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008'', de l'[[Institut d'Estadística de Catalunya]], el 31,6% de la població tenia com a llengua materna el català, el 55% el castellà i el 3,8% era bilingüe matern. La llengua catalana ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003, al 35,6%<ref name=usos44>[[#usos2008|Enquesta d'usos lingüístics 2008, pàg. 44]]</ref> el 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9%<ref name=usos44/> el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant-se fins l'11,9%<ref name=usos44/> el 2008. Segons la mateixa font, el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

Els habitants de Catalunya que tenen com a [[llengua materna]] al català són menys que aquells que la fan servir de manera habitual. Segons l'Idescat, el 2008, 2.186.000 persones (34,60%) tenien al català com a llengua materna (enfront de 3.625.500, 58,00%, que tenen al castellà). Aquestes xifres inclouen a 236.500 que també tenen com a llengua materna al castellà. Es mostren fenòmens similars als descrits amb la llengua habitual en relació amb les dades de 2003: estabilització de parlants que tenen al català com a llengua materna (2.177.800 el 2003 enfront dels citats 2.186.000 de 2008), amb la reculada en termes relatius (38,70% enfront del 34,60%), augment dels parlants que tenen com a llengües maternes al castellà i al català (es passa de 141.600 a 236.500 parlants; augment del 2,5% al 3% en termes relatius), amb la consegüent disminució del nombre de persones que consideren exclusivament al català com a llengua materna. <ref> Població segons llengua inicial. Dades comparats 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya </ref>

En sentit similar, els catalans que consideren al català com a llengua d'identificació són menys (però no de manera tan acusada) que els que la fan servir de manera habitual. Segons les dades d'Idescat, el 2008, 2.770.500 persones (49,30%) tenien al català com a llengua d'identificació (per 3.410.300, el 55,30% que ho feien amb el castellà). Aquestes xifres inclouen a 542.800 persones que també s'identifiquen amb el castellà. Es mostren els mateixos fenòmens que els relatius a llengua habitual i materna pel que fa a les dades de 2003: lleuger augment del nombre de parlants que s'identifiquen amb el català (2.770.500 el 2003 enfront dels citats 2.770.500 de 2008), amb retrocés en termes relatius (49,30% enfront del 46%), augment dels parlants que s'identifiquen amb el català i el castellà (es passa de 278.600 a 542.800 parlants; augment del 5% al 8,8% en termes relatius), amb la simètrica disminució del nombre de persones que identifiquen exclusivament amb el català. <ref> Població segons llengua d'identificació. Dades comparades 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya </ref>

{| align=left border=1 cellpadding=2 cellspacing=0 style="margin: 0 0 0 0; background: #ffffff; border: 1px #aaaaaa solid; border-collapse: collapse; text-align:center; font-size: 95%;"
! style="background:#efefef;" colspan=3 | Coneixement del català a Catalunya
|-
! style="background:#efefef;" | Coneixement
! style="background:#efefef;" | Persones
! style="background:#efefef;" | Percentatge
|-
! style="background:#efefef;" | L'entén
| 6.610.202
| 93,8%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap parlar
| 5.331.000
| 78,3%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap llegir
| 5.143.100
| 75,0%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap escriure
| 3.967.500
| 56,3%
|-
! style="background:#efefef;" | Població total major de 2 anys
| 7.049.900
| 100%
|}
<br clear=all>
<ref name="www20">[http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya]</ref>

{| class="wikitable"
|-
| colspan="5" align="center" bgcolor="#BFCFFF" | '''El català a Catalunya<sup>a</sup>'''
|-
| rowspan="2" | || colspan="2" align="right" | '''Any 2003''' || colspan="2" align="right" | '''Any 2008'''
|-
| Parlants || Percentatge || Parlants || Percentatge
|-
| Llengua habitual || 2.850.300 || align="right" | 50,7% || 2.933.300 || align="right" | 47,6%
|-
| Llengua materna || 2.177.800 || align="right" | 38,7% || 2.186.000 || align="right" | 34,6%
|-
| Llengua d'identificació<ref>[http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3319&V4=3320&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B ''Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008 Catalunya. Any 2008.''] Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat)</ref>|| 2.770.500 || align="right" | 49,3% || 2.838.100 || align="right" | 46%
|}
{{mida|1=
:<sup>a</sup>Xifres que inclouen tant els parlants que consideren només al català com a llengua habitual, materna o d'identificació com als que consideren d'aquesta manera tant al català com al castellà.
}}

[[Fitxer: Àmbits de Catalunya 1995.svg | thumb | 230px | Àrees funcionals de Catalunya. {{Llegenda |#f37373|[[Àmbit metropolità de Barcelona|Àrea Metropolitana de Barcelona]]}}
{{Llegenda|#73f373|[[Camp de Tarragona]]}}
{{Llegenda|#7373f3|[[Catalunya Central]]}}
{{Llegenda|#f373f3|[[Ponent (regió)|Ponent]]}}
{{Llegenda|#f3f373|[[Comarques gironines]]}}
{{Llegenda|#73f3f3|[[Alt Pirineu i Aran]]}}
{{Llegenda|#b3b373|[[Terres de l'Ebre]]}}]]
S'observa que el català es manté com a llengua habitual en termes absoluts entre 1980 i 2008, encara que de manera lenta, en comptes de retrocedir com al [[País Valencià]] o a la [[Catalunya del Nord]]. El retrocés en termes relatius que s'ha produït en el període 2003-2008 es deu a la important arribada d'immigrants a Catalunya, més de mig milió en aquest període, un 36% dels quals tenen al castellà com a llengua pròpia. <ref>El català perd pes com a llengua habitual per la immigració],'' [[El País]]'', 30 de juny de 2009. </ref> Altres estudis, com ''La Segona Generació a Barcelona: Un Estudi Longitudinal'' (març de 2009), <ref> [http://www.cidob.org/es/content/download/9512/96862/file/WP+2aGeneraci% C3% B3 + a + BCN.pdf La Segona Generació a Barcelona : Un Estudi Longitudinal], d'Alejandro Portes (Universitat de Princenton), Rosa Aparicio (Universitat Pontifícia de Comillas) i Wiliam Haller (Universitat de Clemson) </ref> aplicat a l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​assenyalen que aproximadament el 80% dels immigrants de la zona d'estudi considerada prefereix utilitzar el castellà, un percentatge superior al dels que el parlen pel seu origen. Els autors creuen que és així per haver-se instal·lat els immigrants en barris on el castellà és més habitual.

Pel que fa a la distribució territorial (dades de 2008), l'ús del català (exclusiu, sense comptar els que parlen també habitualment en castellà) és predominant en les àrees funcionals de les [[Comarques gironines]] (50,9%), [[Terres de l'Ebre]] (72,8%), [[Ponent (regió)|Ponent]] (64,4%), [[Catalunya Central]] (56,7%) i [[Alt Pirineu i Aran]] (60,1%), on el català com a llengua habitual (exclusiva) és usat per més del 50% de la població. Els graus menors d'ús es donen en el [[Camp de Tarragona]] (33,1%) i l'[[Àmbit metropolità de Barcelona|Àrea Metropolitana de Barcelona]] (27,8%). <ref> [Http: / / www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=804&t=2008 Usos lingüístics. Població de 15 anys i més. Per identificació lingüística. Àmbits], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2008), Institut d'Estadística de Catalunya. </ref> Respecte a les dades de 2003, s'observa un retrocés percentual dels parlants habituals exclusius de català en totes les àrees, que va del 8,8% a Ponent al 16,5% del Camp de Tarragona. <ref> [http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=804&t=2003 Usos lingüístics. Població de 15 anys i més. Per identificació lingüística. Àmbits], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003), Institut d'Estadística de Catalunya. </ref>

La [[Generalitat de Catalunya]] ha dut a terme una tasca de foment i potenciació de l'ús del català com la llengua prioritària a Catalunya. Tant l'estatut d'autonomia de [[1979]] com el de [[estatut d'autonomia de Catalunya de 2006|2006]] defineixen al català com [[llengua pròpia]] de Catalunya. L'estatut de 2006 indica a més que: <ref> [http://www.gencat.cat/generalitat/cas/estatut/titol_preliminar.htm Títol preliminar de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006] </ref>
{{Cita | El català [...] és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament. | Estatut d'Autonomia de Catalunya, article 6.a.}}

=== País Valencià ===
{{AP|Valencià}}
{| class="toc" cellpadding=14 cellspacing=2 width=50% style="float:right; text-align:center;clear:all; margin-right:8px; font-size:90%;"
!bgcolor=black colspan=8 style="color:white;"|Ús lingüístic a casa en les zones històricament valencianoparlants<ref>[http://www.edu.gva.es/polin/es/sies/sies_inici.htm Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics], [http://www.cult.gva.es/sies/desplegable/desp_interactiu/llibre.html], de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Enquesta de [[juny]] del [[2005]] on es pregunta a 6.666 persones "¿Quina llengua és la que utilitza a casa?". Per a l'estudi s'ha dividit la zona valencianoparlant en quatre àrees:
* Regió d'''Alacant'': municipis de les comarques de la [[Marina Baixa]], [[Vinalopó Mitjà]], [[Baix Vinalopó]], [[Alacantí]] i [[Vega Baixa del Segura|Vega Baixa]], totes a la província d'Alacant.
* Regió d'''Alcoi-Gandia'': municipis de les comarques de la [[Foia d'Alcoi]], el [[Comtat]] i la [[Marina Alta]] a la província d'Alacant, i la [[Costera]] i la [[Safor]] a la província de València.
* València i Àrea Metropolitana'': municipis de la comarca de l'[[Horta de València]] que conforma les comarques actuals de [[València]], [[Horta Nord]], [[Horta Oest]] i [[Horta Sud]].
** Regió de ''València'': municipis de les comarcques de la [[Canal de Navarrés]], la [[Ribera Alta (València)|Ribera Alta]], la [[Ribera Baixa (València)|Ribera Baixa]], el [[Camp de Túria]] i el [[Camp de Morvedre]], totes a la província de València.
** Regió de ''Castelló'': municipis considerats històricament valencianoparlants de la província de Castelló.
S'han agrupat per l'ús preferent del castellà els que van contestar que usaven aquesta llengua a casa ''sempre, generalment o més que el valencià'', i per l'ús preferent del valencià els que usen aquesta llengua ''sempre, generalment o més que el castellà''.
</ref>
|-bgcolor=#efefef
!width=60% |Zona
!width=10% |Castellà
!width=10% |Valencià
!width=10% |Ús indistint/
!width=10% |Altres
|-
|Regió ''Alacant''||align=right|78,0%||align=right|12,2%||align=right|4,5%||align=right|5,3%
|-
|Regió ''Alcoi-Gandia''||align=right|24,1%||align=right|67,7%||align=right|5,3%||align=right|2,9%
|-
|''València i À.M.''||align=right|71,6%||align=right|20,1%||align=right|8,2%||align=right|2,1%
|-
|Regió ''València''||align=right|24,8%||align=right|66,4%||align=right|6,7%||align=right|2,1%
|-
|Regió ''Castelló''||align=right|39,2%||align=right|49,1%||align=right|6,6%||align=right|5,1%
|-
|-bgcolor=#efefef
!width=60% |Total
!width=10% align=right|56,5%
!width=10% align=right|33,4%
!width=10% align=right|6,9%
!width=10% align=right|3,2%
|}
A la part del [[País Valencià]] on és [[llengua pròpia]], existeix un procés de [[substitució lingüística]] del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'[[Alacant]]<ref>[http://www.alicante-ayto.es/docu_val/ompv/substitucio_linguistica.pdf Montoya, Brauli: ''La difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant: Assaig d'una cronologia''], Treballs de sociolingüística catalana 13, pp. 25-38</ref> i és molt avançat a la de [[València]], malgrat que encara no és important en àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la [[diglòssia]], cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

El predomini del castellà es concentra bàsicament a una franja interior central i occidental, i a un enclavament ([[Asp]] i [[Montfort]]) a l'extrem sud, comprenent en ella el 25% del territori i en el que resideixen el 13% de la població. En aquest territori s'empren unes variants dialectals del castellà amb inluència del català, el [[dialecte xurro]] i el [[dialecte murcià]], tot i que no està consensuada per tots els lingüistes a causa de les diferències dialectals del [[Baix Segura]] i [[Villena]] amb la zona oriental de [[Regió de Múrcia|Múrcia]]. El valencià té en aquesta zona un grau de coneixement limitat.

El predomini del valencià es concentra a la costa i a les comarques contigües, abasta el 75% del territori i en ella resideix el 87% de la població. En aquesta àrea el 36,4% de la població afirma utilitzar el valencià preferentment a casa, Segons un sondeig del [[2005]], davant del 54,5% que utilitza la llengua castellana. Per zones, l'ús del valencià a casa és predominant a les zones de concentració urbana mitjana o baixa, mentre que el castellà ho és a les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en aquesta zona té alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Seguint dades oficials sobre l'ús en l'àmbit domèstic, per zones dins el territori de predomini valencianoparlant, el valencià té un ús minoritari a l'àrea metropolitana de València i a la zona de la meitat sud de la província d'Alacant, on s'utilitza sempre per menys del 30%. En canvi, l'ús continuat del valencià a la llar és majoritari a la resta del predomini lingüístic valencià, amb percentatges al voltant del 64% a la zona de la província de València i a la meitat nord de la d'Alacant, i el 46,2% a la zona de la província de Castelló.

==== Dades sociolingüístiques ====
Les dades sociolingüístiques referides al [[valencià]] publicades al ''Llibre blanc de l'ús del valencià - I'' editat per l'[[Acadèmia Valenciana de la Llengua]] el 2005 <ref>[http://www.avl.gva.es/ampliaedicions.asp?id=84&cat=Publicacions ''Llibre blanc de l'ús del valencià - I''], Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua</ref> són:
* Quant a les quatre habilitats lingüístiques:
El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

* Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:
A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, El 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

* Comparativa de la situació sociolingüística de 1985 <ref>Les dades de 1985 les extraem del llibre''Coneixement i ús social del valencià'', editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (2004)</ref> i 2004.<ref>Les dades de 2004 les extraem del[http://www.avl.gva.es/ampliaedicions.asp?id=84&cat=Publicacions ''Llibre blanc de l’ús del valencià - I''], Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua</ref>
Quant a les quatre habilitats lingüístiques es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 punts i 17 punts respectivament).

Quant a l'ús de la llengua el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

{| class="toc" cellpadding=0 cellspacing=2 width=30% style="float:right; text-align:center;clear:all; margin-right:8px; font-size:90%;"
!bgcolor=black colspan=8 style="color:white;"|Evolució lingüística a les zones considerades històricament valencianoparlants<ref>[http://www.cult.gva.es/sies Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics], [http://www.edu.gva.es/polin/es/sies/sies_fonum.htm Fons de Dades Numèriques], de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Dades de "llengua que parla a casa".</ref>
|-bgcolor=#efefef
!width=20% |Any
!width=20% |Castellà
!width=20% |Valencià
!width=20% |Bilingüe
!width=20% |Altres
|-
|1989||49,6%||45,8%||4,5%||0,1%
|-
|1992||45,0%||50,4%||4,6%||0,0%
|-
|1995||47,2%||50,0%||2,8%||0,0%
|-
|2005||54,5%||36,4%||6,2%||2,9%
|-
|2008||56,8%||32,3%||7,6%||3,3%
|-
|}

{| align=left border=1 cellpadding=2 cellspacing=0 style="margin: 0 0 0 0; background: #ffffff; border: 1px #aaaaaa solid; border-collapse: collapse; text-align:center; font-size: 95%;"
! style="background:#efefef;" colspan=3 | Coneixement del català al País Valencià
|-
! style="background:#efefef;" | Coneixement
! style="background:#efefef;" | Percentatge
|-
! style="background:#efefef;" | L'entén
| 76,0%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap parlar
| 53,3%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap llegir
| 47,0%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap escriure
| 25,3%
|-
! style="background:#efefef;" | Població total major de 15 anys
| 100%
|}
<br clear=all>
<ref>[http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya]</ref>

=== Illes Balears ===
El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat la immigració, en mesura molt més gran que la [[substitució lingüística]].<ref>[http://ibdigital.uib.es/gsdl/cgi-bin/library?e=d-11000-00---0territoris--00-1--0-10-0---0---0prompt-10---4-------0-0l--11-en-50---20-help---00-3-1-00-0011-1-0utfZz-8-10&cl=CL2.1.25&d=HASH62a903a271d09acfe20772&x=1 Bernat Joan i Marí: ''Canvi demogràfic i substitució lingüística a les illes Pitiüses''] Institut d'Estudis Eivissencs Territoris (1999), 2:103-111</ref>

El català és la llengua pròpia de les Illes Balears (així definida en el seu Estatut d'Autonomia) i cooficial, al costat del castellà, per ser-ho aquesta en tot l'Estat. A més, a les zones turístiques, es parlen l'[[idioma anglès|anglès]] i l'[[idioma alemany|alemany]]. Encara que amb menys impacte, l'italià és també un idioma freqüent, sobretot a Formentera, que compta amb un alt índex de turisme d'aquesta nacionalitat.

D'acord amb les dades del cens de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears de l'any 2001, <ref>[http://www.ibestat.cat/ibestat/page?p=px_publicaciones&nodeId=391a8546-3995-41c0-8790-f03604bf51d6&path=poblacion%2FCENSOS Dades del cens de l'any 2001, Institut d'Estadística de les Illes Balears, Govern de les Illes Balears]</ref> i les dades sociolingüístiques del IEC de 2002, <ref>[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm Dades sociolingüístiques del IEC, any 2002]</ref> pel que fa al català la població es distribuiria de la següent manera: el sap parlar el 74,6%, l'entén el 93,1%, el sap llegir el 79,6%, el sap escriure el 46,9%. Per la seva banda, segons una enquesta realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística <ref>[http://dgpoling.caib.es/user/menuweb/enquesta%20socilinguistica%202003/enquesta_sociolinguistica_2003.htm Encuesta Sociolingüística realizada en 2003 por la Secretaría de Política Lingüística, Gobierno de las Islas Baleares]</ref> dels 1.113.114 habitants de les Balears l'entenen 749.100, el saben parlar 600.500, i és la llengua habitual per 404.800 persones.

{| align=left border=1 cellpadding=2 cellspacing=0 style="margin: 0 0 0 0; background: #ffffff; border: 1px #aaaaaa solid; border-collapse: collapse; text-align:center; font-size: 95%;"
! style="background:#efefef;" colspan=3 | Coneixement del català a les Illes Balears
|-
! style="background:#efefef;" | Coneixement
! style="background:#efefef;" | Persones
! style="background:#efefef;" | Percentatge
|-
! style="background:#efefef;" | L'entén
| 749.100
| 93,1%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap parlar
| 600.500
| 74,6%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap llegir
| 640.700
| 79,6%
|-
! style="background:#efefef;" | El sap escriure
| 377.200
| 46,9%
|-
! style="background:#efefef;" | Població total major de 15 anys
| 804.800
| 100%
|}
<br clear=all>
<ref name="www20"/>

{| class="wikitable"
|-
| colspan="5" align="center" bgcolor="#BFCFFF" | '''El català a les Illes Balears'''
|-
| rowspan="2" | || colspan="2" align="right" | Any 2003
|-
| Parlants || Percentatge
|-
| Llengua habitual || 404.800 || align="right" | 45,7%
|-
| Llengua materna || 343.200 || align="right" | 42,6%
<ref>[http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=5&V0=3&V1=3&V3=3319&V4=3320&ALLINFO=TRUE&PARENT=25&CTX=B ''Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008 Catalunya. Any 2008.''] Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat)</ref>
|}

=== Franja de Ponent (Aragó) ===
El català és la llengua pròpia i tradicional en aquest territori anomenat [[Franja de Ponent]], que antigament formava part del [[Principat de Catalunya]] tot i que actualment és la franja oriental d'[[Aragó]]. Actualment és parlat per un sector significatiu de la població, el 73,6% segons una enquesta realitzada per la [[Generalitat de Catalunya]]. <ref> [http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/EULF2004.pdf Estadística d'usos lingüístics a la Franja d'Aragó. Any 2004.] Generalitat de Catalunya </ref> També dóna una xifra aproximada de 30.000 parlants habituals de català, tot i que no és una llengua oficial i que té una presència gairebé nul·la en les institucions públiques, molt limitada en l'ensenyament, on només és possible estudiar-la com a llengua optativa, en l'administració i en actes públics en general.

=== Andorra ===
La llengua [[llengua pròpia|pròpia]], [[llengua nacional|nacional]] i [[llengua oficial|oficial]] d'Andorra és el [[català]]. A més a més és l'únic territori on el català és l'únic idioma oficial i és l'únic estat del món que el té com idioma oficial.<ref name="cat.llengaand">{{citar web |url=http://www.catala.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=2&Itemid=4 |títol=La llengua a Andorra |obra=catala.ad |editor=Servei de Política Lingüística (Govern d'Andorra) |data= |consulta=1 de desembre de 2010 |llengua= }}</ref> La realitat lingüística d'Andorra és el resultat de la gran transformació demogràfica que ha viscut el país des de la segona meitat del [[segle XX]]: el 1940 les persones estrangeres residents al país representaven només el 17%; el 1989 representaven el 75,7% -màxima històrica- i el 2007 eren al voltant del 65%. A causa d'aquest fenomen, tot i que el català és la llengua oficial, el castellà i el francès són llengües d'ús habitual en moltes interaccions comercials, i més recentment, la població de parla portuguesa s'ha incrementat significativament.<ref name="cat.llengaand" /><ref>{{citar web |url=http://www.aulaintercultural.org/IMG/pdf/parra.pdf |títol=Emigración y política educativa |obra= |editor=Aula Intercultural |data= |consulta=1 de desembre de 2010 |llengua= castellà}}</ref>

D'acord amb el Centre de recerca sociològica de l'[[Institut d'Estudis Andorrans]], el [[català]] és la [[llengua materna]] del 38,8% de la població, seguida pel [[castellà]] amb un 35,4% i a certa distància del [[portuguès]] (15%) i [[francès]] (5,4%). Si només es té en compte la gent de nacionalitat andorrana, el percentatge de persones que tenen la llengua catalana com a materna ascendeix fins al 64%. Dels residents espanyols a Andorra un 56% tenen com a llengua pròpia el castellà i el 36% el català. La proporció de persones que tenen com a llengua materna el català, és més elevada entre els majors de 55 anys (un 58%), mentre que els més joves diuen en major proporció que el castellà és la seva llengua materna (un 48% dels que tenen entre 18 i 24 anys).<ref name="iea2005">{{citar web |url=http://www.iea.ad/cres/observatori/temes/llengua3trimestre2005.htm |títol=Llengua catalana: Tercer quadrimestre del 2005 |obra= |editor=Institut d'Estudis Andorrans |data=2005 |consulta=1 de desembre de 2010 |llengua= }}</ref>

Pel que fa a la llengua habitual, el català és la més utilitzada amb el 58,3%, seguida del castellà amb el 37,3%. Tot i això l'ús de la llengua no té correlació amb les creences ja que el 69% de la població pensa que el castellà és la llengua més parlada a Andorra, i el 80% creu que el català és necessari per integrar-se a Andorra.<ref name="iea2005" /> Quant a l'[[alfabetisme|alfabetització]], el 100% dels ciutadans saben llegir i escriure.

Segons l'observatori del Centre de Recerca Sociològica de l'[[Institut d'Estudis Andorrans]], els usos lingüístics a Andorra són els següents:

{| class="bellataula" style="margin:0 auto;"
!
!Llengua materna
!Llengua habitual
|-
| [[Català]] || 38,8% || 58,3%
|-
| [[Castellà]] || 35,4% || 37,3%
|-
| [[Portuguès]] || 15% || 3,5%
|-
| [[Francès]] || 5,4% || 2,2%
|-
| Altres || 5,5% || 0,5%
|-
| colspan=3 | {{mida|80%|'''Font:''' Institut d'Estudis Andorrans.<ref name="iea2005" /> }}
|}

==== Presència internacional ====
L'oficialitat del català en un estat independent li permet una certa presència en l'àmbit internacional.<ref>{{citar web |url=http://www.coe.int/aboutcoe/index.asp?page=47pays1europe&l=en |títol=The Council of Europe in brief |obra= |editor=[[Consell d'Europa]] |data= |consulta=1 de desembre de 2010 |llengua=anglès }}</ref> L'ingrés d'Andorra en l'[[Organització de les Nacions Unides|ONU]], el [[28 de juliol]] de [[1993]], va permetre per primera vegada en la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització.<ref>{{citar web |url=http://www.unmultimedia.org/s/photo/detail/413/0413555.html |títol=Foreign Minister of Andorra Addresses General Assembly |obra= |editor=[[Organització de les Nacions Unides]] (ONU) |data= |consulta=1 de desembre de 2010 |llengua=anglès }}</ref> També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al [[Festival d'Eurovisió|Festival de la Cançó d'Eurovisió]] el [[2004]] amb [[Marta Roure Besolí|Marta Roure]] i la cançó «[[Jugarem a estimar-nos]]».<ref>{{citar web |url=http://www.racocatala.cat/noticia/4285/catala-participa-avui-primera-vegada-eurovisio |títol=El català participa avui per primera vegada a Eurovisió |obra= |editor=Racó Català |data=12 de maig de 2004 |consulta=1 de desembre de 2010 |llengua= }}</ref>

=== Catalunya del Nord ===
A la [[Catalunya del Nord]], el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel [[Consell General dels Pirineus Orientals]] <ref>{{format ref}} http://www.cg66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/charte.html</ref> mitjançant la [[Carta en favor del català]]. Tot i que aquest acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

A la Catalunya del Nord, com en la major part de [[França]], el procés de [[substitució lingüística]] de l'idioma local pel francès està molt avançat,<ref>[http://sociolinguistica.org/nouweb/admin/pdf/pdfadxGNY.pdf Associació de sociolingüistes de llengua catalana: ''La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI''] ''Pel que fa a la transmissió, els territoris bàsicament es divideixen en dos grups. D'una banda, l'Alguer, i encara més la Catalunya del Nord, on es produeix un retrocés intergeneracional clar del català, és a dir on la cadena de transmissió de la llengua de pares a fills s'ha trencat, i on, per tant, hi ha en un nivell avançat del procés de substitució lingüística.'')</ref> amb el clàssic patró pel qual l'idioma canvia primer a les ciutats i només més tard al camp. Actualment prop de la meitat de la població entén el català i entre un 20% i un 30% és capaç de parlar-lo, però el seu coneixement escrit i el seu ús social és inferior al 10%. En el primer terç del segle XX el català encara era la llengua de relació en moltes poblacions, especialment en l'àmbit rural.<ref>{{Ref-llibre |cognom=González-Agàpito |nom=Josep |títol=Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació : Catalunya, Illes Balears, País Valencià |url=http://books.google.cat/books?id=Scncz6N03usC&pg=PA297&dq=catal%C3%A0+substitu%C3%AFt+franc%C3%A8s+catalunya+nord&hl=ca&ei=HDnGTfaAJ5K38gO8rc32Bw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CEkQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false |llengua=català |editorial=L'Abadia de Montserrat |data=2002 |pàgines=p.297 |isbn=8484153002 }}</ref>

[[Fitxer: Comarques de la Catalunya Nord.svg | thumb | 300px | Comarques tradicionals del departament dels Pirineus Orientals. Toponímia en [[català]].]]
El reial decret francès de [[Lluís XIV]] del 2 d'abril de 1700, amb data d'aplicació d'1 de maig del mateix any, va prohibir dràsticament l'ús de la llengua catalana en documents oficials, notarials i d'un altre tipus, sota pena d'invalidar el contingut. Des de llavors, el francès continua sent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic.

Les últimes dades sociolingüístiques de què disposa la Generalitat de Catalunya <ref>{{citar web|url=http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/catnord2004.pdf|títol=Enquesta d'usos lingüístics a la Catalunya Nord<!--Títol generat per bot-->}}</ref> (2004) reflecteixen que el [[francès]] és la llengua majoritària a la Catalunya del Nord, amb una presència minoritària del català. Habitualment parla francès el 92% de la població, català el 3,5%, ambdós idiomes un 1% i el 3,5% parla altres llengües.

Quant a usos lingüístics en diversos àmbits cal assenyalar que el 80,5% dels nascuts a la Catalunya del Nord parlen únicament francès en l'àmbit familiar en contraposició amb un 17,3% en què el català és present. A més, l'àmbit de l'ús del català es redueix cada vegada més en les noves generacions i en els immigrants. Només un 6,3% dels estudiants de la Catalunya del Nord parlen en català entre ells i un 0,5% ho fa quan va al metge. No obstant això, la consciència lingüística no ha disminuït i un 62'9% dels habitants de la Catalunya del Nord creu que els nens haurien d'aprendre català.

=== Alguer (Sardenya) ===
Segons una enquesta d'usos lingüístics a l'[[Alguer]], realitzada per la Generalitat de Catalunya el [[2004]], el coneixement de l'alguerès és el següent:<ref>{{citar web|url=http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/EULA2004.pdf|títol=Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer 2004<!--Títol generat per bot-->|consulta=22 de juliol de 2012}}</ref>
* L'entén: 90,1%
* El llegeix: 46,5%
* El parla: 61,3%
* L'escriu: 13,6%

El 22,4% dels algueresos té el català com a primera llengua, però en l'ús social baixa al 13%, i en el camp escolar predomina l'italià. La percepció que té la població és que l'alguerès es parla més que fa cinc anys, ara bé també es creu que es parlarà menys d'aquí a cinc anys. Respecte al sentiment de pertinença a la comunitat lingüística catalana, un 77,7% es manifesta entre molt i bastant identificat.

L'Alguer té una població de 43.831 habitants ([[2009]]). La població de la [[ciutat]] va ser substituïda per colons [[Catalunya|catalans]] de les comarques del [[Penedès]] i el [[Camp de Tarragona]] després d'un aixecament popular contra el rei [[Pere el Cerimoniós]]. A finals de [[1354]], la població queda molt reduïda per la fam, després de mig any de setge, i els resistents algueresos són expulsats o esclavitzats.

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat [[alguerès|algueresa]]. Des de la fi de la [[Segona Guerra Mundial]], però, la immigració de gent de parla [[sard]]a, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. Al [[2004]] els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:<ref>{{citar web
| url = http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/EULA2004.pdf
| títol = Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer: Dades sintètiques
| consulta = 8 gener 2009
| format = PDF
| obra = Llengua catalana: Dades estadístiques
| editor = Generalitat de Catalunya
| data =2004
}}</ref>

{| border="0" style="border: 1px solid #999; background-color:#FFFFFF"
|-align="center"
! &nbsp;
! bgcolor="#CCCCCC" |Primera llengua
! bgcolor="#CCCCCC" |Llengua habitual
|-align="center"
| bgcolor="#CCCCCC" |Italià || 59,2% || 83,0%
|-align="center"
| bgcolor="#CCCCCC" |Català || 22,4% || 13,9%
|-align="center"
| bgcolor="#CCCCCC" |Sard || 12,3% || 2,8%
|}

[[Fitxer: Unitat de la llengua Alghero.jpg | thumb | right | Monument a la unitat de la llengua a l'Alguer.]]
[[Fitxer:Alghero2004May.jpg|dreta|thumb|250px|Muralla de l'Alguer]]
Fins fa relativament poc, la majoria dels habitants de la zona parlaven [[alguerès]], una varietat dialectal del [[català]] amb influències del [[sard]] i l'[[idioma italià|italià]]. El català va ser reemplaçat pel [[idioma espanyol|castellà]] com a llengua oficial durant el [[segle XVII]], i, al segle XVIII, per l'italià.

El [[1990]] un 60% de la població local encara entenia l'alguerès parlat encara, des de fa un temps, poques famílies l'han transmès als fills. Tanmateix, la majoria dels algueresos de més de 30 anys el saben parlar i diferents entitats promouen la llengua i la cultura, com ara [[Òmnium Cultural]], el Centre Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer.

Les últimes dades sociolingüístiques de la [[Generalitat de Catalunya]] (2004) <ref> [http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/EULA2004.pdf Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer 2004] (en català) </ref> reflecteixen que per el 80,7% de la població de l'Alguer la llengua vernacla és l'[[llengua italiana|italià]], sent la primera llengua del 59,8% de la població i l'habitual del 83,1%. El català és la primera llengua per al 22,4% de la població però és menys d'un 15% que la té com a llengua habitual o la considera pròpia. La tercera llengua, el sard, mostra un ús més baix.

Des de [[1997]] la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de [http://www.regione.sardegna.it/j/v/86?s=1&v=9&c=72&file=1997026 ''Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna'']. A més, diferents entitats, com ara [[Òmnium Cultural]], el [[Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori]] i l'[[Obra Cultural de l'Alguer]], promouen la [[llengua]] i [[cultura]] pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la [[Generalitat de Catalunya]].

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels [[Països Catalans]]. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la [[ciutat]].

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat {{AFI|/baɫsaɾuˈneta/}}), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre [[Barcelona]] i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 existeix un servei de vols regulars entre [[Girona]] i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el [[Cant de la Sibil·la]], que segons la tradició es canta la nit de [[Nadal]] a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de [[cultura catalana]] com [[Mallorca]] o la ciutat [[País Valencià|valenciana]] de [[Xeraco]].<ref>[http://www.publivideo.it/alguer/sibilla.htm Informació sobre el Cant de la Sibil·la a l'Alguer i a Mallorca]</ref> En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant [[Franca Masu]].

== Àmbit educatiu ==
{{AP|Educació en català}}
Amb la [[Transició democràtica espanyola|democràcia]] es va recuperar la llengua en l'[[educació|àmbit educatiu]]. No obstant això, la introducció del català a les aules va ser molt desigual segons el territori. Així, mentre que a Catalunya i a les Balears s'ha adoptat un model lingüístic segons el qual el català és la llengua vehicular principal, al País Valencià s'ha seguit un model radicalment diferent en el qual els pares poden triar, en teoria, la llengua d'escolarització dels fills.<ref name="culturcat">{{citar web |url=http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=a0e6edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |títol=El català en l'àmbit educatiu |consulta=26 de març de 2013 |editor=Culturcat ([[Generalitat de Catalunya]])}}</ref>

== Estatus jurídic ==
El fet que la comunitat lingüística catalana estiga disgregada en quatre estats diferents provoca una gran diversitat quant a l'estatut legal de la llengua.<ref name="gencat1308s">{{citar ref |títol =Situació jurídica del català |editor =[[Generalitat de Catalunya]] |obra =Web |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=4ed7edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = Agost 2013 }}</ref>

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic. D'una banda hi ha el Rosselló, l'Alguer, la Franja i el Carxe on, els catalanoparlants no tenen poc o cap reconeixement legal. D'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, el Principat i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen garantits certs drets lingüístics.

=== Dins l'Estat espanyol ===
Dins l'Estat espanyol, els drets lingüístics els marquen la [[Constitució]] i els [[Estatut d'autonomia|Estatuts d'Autonomia]].
La Constitució, en l'Article 3, estableix que "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". En conseqüència, el català és oficial però només és obligat conèixer el castellà.
Aquest mateix article estableix que les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus Estatuts respectius. La llengua catalana s'estableix com a oficial en tres estatuts d'autonomia: Catalunya, País Valencià i Balears.

==== Situació al País Valencià, Catalunya i Balears ====
Recentment l'Estat espanyol està immers en un procés d'actualitzacions dels Estatuts d'Autonomia. Però des del punt de vista lingüístic els canvis no són substancials:
* El nou [[Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 2007|Estatut d'Autonomia de les Balears]] aprovat en març de 2007 no contempla cap canvi lingüístic respecte de l'anterior.
* La reforma de l'[[Estatut d'Autonomia del País Valencià]] aprovada en abril de 2006, canvia el terme ''valencià'' pel d'''idioma'' ''valencià''. I s'afegien dos paràgrafs a l'article 6è: el 1r, on estableix "La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.", no és una gran novetat, ja que, la [[Llei d'ús i ensenyament del valencià]] ja en parlava. I l'últim, on s'estableix l'[[Acadèmia Valenciana de la Llengua]] com a institució normativa de l'idioma valencià.
* El nou [[Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006|Estatut d'Autonomia de Catalunya]] és l'únic que estableix alguns canvis importants pel que fa a l'estatut jurídic de la llengua:
** Drets i deures lingüístics. En primer lloc s'afig el deure de conéixer el català. D'aquesta manera tothom té dret de conéixer el castellà i el català, dret d'emprar el castellà i el català, deure de conéixer el castellà i el català.
** Llengua pròpia. L'estatut català estableix que la llengua pròpia és el català i n'és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions i dels mitjans de comunicació públics, i en l'ensenyament.
** Per últim el nou estatut obliga a l'Estat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i assegurar-ne la presència.

Finalment, cal destacar altres aspectes que es traspuen dels Estatuts d'Autonomia:
* La dualitat lingüística al País Valencià.
* Cooperació / Reconeixement de la unitat de la llengua. Un aspecte important per a una llengua minoritària com el català és la unitat de la llengua, des d'aquest punt de vista cal remarcar les referències existents als estatuts balear i català. Fruit d'aquesta cooperació hi ha l'[[Institut Ramon Llull]] on col·laboren les institucions catalanes i balears. A l'Estatut valencià no es fa cap referència ni a la unitat de la llengua ni a la cooperació entre els territoris del domini lingüístic. Per a trobar-ne alguna en el corpus legislatiu valencià hem de buscar en el dictamen del [[Consell Valencià de Cultura]], en les resolucions de l'[[AVL]] o en la [[LUEV]], però en tots aquests casos les referències a la unitat de la llengua són ambigües i fins i tot irrisòries.

==== Situació a la Franja de Ponent i al Carxe ====
Dins l'Estat espanyol hi ha dues zones geogràfiques on els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal de la llengua pròpia, es tracta de les comarques de la Franja de Ponent i de la zona del Carxe, actualment sota administració d'Aragó i Múrcia, respectivament.
* A les comarques de la [[Franja de Ponent]] hi ha setanta mil habitants que tenen el català com a llengua materna. Malgrat que l'estatut d'autonomia d'Aragó no reconeix el català com a llengua oficial, s'hi pot observar un tímid procés de normalització lingüística. Tot es va iniciar quan alguns dels batlles d'aquestes comarques, el 22 de gener de 1984, varen demanar l'ensenyament optatiu del català a les escoles. El dia 1 de febrer de 1984 se celebrà una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles de la Franja, que formularen la [[Declaració de Mequinensa]]. Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s'ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanen i que la [[Diputació General d'Aragó]] donara suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seua banda, es varen comprometre a fomentar l'ús públic del català en les seues localitats respectives: la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.

* El [[Carxe]]. Dels catalanoparlants que viuen sota administració del Regne d'Espanya els que tenen l'estatut jurídic més desfavorable són els carxencs. El Carxe és una zona catalanoparlant que comprèn algunes entitats de població dels municipis de [[Iecla]], [[Jumella]] i [[Favanella]] i on el català no té cap reconeixement oficial per part de la [[Comunitat Autònoma de Múrcia]]. L'única actuació en favor de la llengua la realitza l'[[Acadèmia Valenciana de la Llengua]] que des de 2006 imparteix classes de català a Iecla, atenent al prec de veïns carxencs.

=== Andorra ===
Al [[Principat d'Andorra]] el català és l'única llengua oficial segons la [[Constitució d'Andorra|Constitució d'Andorra del 1993]].<ref>Article 2, [http://www.consell.ad/micg/webconsell.nsf/0/172d2f36a117355ec1256bd60048b6d1/$FILE/Constituci%C3%B3%20d%27Andorra%20%20Catal%C3%A0.pdf «Constitució d'Andorra»] (1993).</ref>

=== Catalunya Nord ===
* [[Uniformisme lingüístic a França|Exclusió de les llengües pròpies a França]]. Al llarg de la història l'Estat francés ha desenvolupat tot un sistema d'exclusió de les llengües pròpies.

* La [[llei Deixonne]]. Malgrat les inquietuds regionalistes que comencen a manifestar-se a principis del {{segle|XX}}, caldrà esperar a la llei Deixonne de 1951. Aquesta Llei obria una petita escletxa en el sistema escolar. A l'escola primària, els mestres podien ser autoritzats a ensenyar durant una hora les llengües locals. A l'escola secundària només podien assegurar-se cursos com a activitats extraescolars. Les lleis posteriors sobre les "llengües locals i regionals no han anat més enllà de la llei Deixonne.

=== L'Alguer ===
[[Fitxer:Plaça Alguer.JPG|thumb|Rètol bilingüe a l'Alguer]]
L'any 1997, el Consell Regional de Sardenya va reconèixer la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana en tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït entre les quals se cita el català a la ciutat de l'Alguer.<ref>[http://www.regione.sardegna.it/j/v/86?v=9&c=72&s=1&file=1997026 Legge Regionale 15/10/1997, N. 26. ''Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna''. Art. 2.1, 2.4. Consiglio Regionale della Sardegna] {{it}}</ref> La ciutat, per la seua part, promou la normalització del català als seus estatuts de l'any 2000.<ref>Article 9, Tutela de la llengua i de la cultura de l'Alguer [http://www.ciutatdelalguer.it/statuto.pdf Estatut comunal], 8 d'agost del 2000 {{ca}}</ref>

En virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques del 1999", l'Estat italià preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública i en el sistema educatiu, així com l'emissió de continguts radiotelevisius per part de la [[RAI]] sempre que així ho sol·licite el 15% de la població dels municipis que en facen la petició al consell provincial.<ref>[http://www.camera.it/parlam/leggi/99482l.htm Legge 15 Dicembre 1999, n. 482. Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche. Gazzetta Ufficiale n. 297. 20 dicembre 1999] {{it}}</ref>

== Influència en altres llengües ==
=== Parlars amb empremta de la llengua catalana ===
* [[Panotxo]] ([[Múrcia]])
* [[Sard]] ([[Sardenya]])
* [[Sicilià]] ([[Sicília]])
* [[Napolità]] ([[Nàpols]])
* [[Dialecte xurro|Xurro]] ([[Comarques xurres]])
* [[Patuet]] (originat a [[Algèria]], avui testimonial a França entre alguns [[pied-noir]])<ref>Marta Marfany, ''Els menorquins d'Algèria'', ISBN 84-8415-366-5</ref>

=== Manlleus a altres llengües ===
Hi ha paraules d'origen català que han relat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el {{segle|XX}} a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules [[ensaïmada]], [[escalivada]], [[paella]], bajel ([[vaixell]]). I d'altres com [[orxata]] van arrelar al [[castellà]] per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.<ref>[http://clave.librosvivos.net/ Inclou la etimologia de la paraula.]</ref><ref name="Collins">{{ref-llibre | títol=Collins English Dictionary | editorial=HarperCollins Publishers | lloc= | any=1991 | isbn= 0-00-433286-5 }}</ref> Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'[[esperanto]].<ref name="gencat1308x">{{citar ref |títol =El català en altres llengües |editor =[[Generalitat de Catalunya]] |obra =Web |data =2012 |url =http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=77595c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=77595c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=d1493c084ded7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD |consulta = Agost 2013 }}</ref>

Allà on ha deixat sentir més la influència lèxica ha estat en les llengües veïnes i en les dels països que havien pertangut a la [[corona catalanoaragonesa]]. Destaquen els casos del sard, els dialectes meridionals italians i el castellà.<ref name="gencat1308x"/>

El [[sard]] és la llengua amb més influx lèxic català, ja que s’hi compten cap a quatre mil catalanismes. N’hi ha de tota mena, per exemple ‘arratera’ (ratera), ‘arrekkáda’ (arracada), ‘bugnu’ (bony), ‘faina’ (feina), ‘ferréri’ (ferrer), ‘fustéri’ (fuster), ‘gravellu’ (clavell), ‘istimare’ (estimar), ‘istraviare’ (estalviar), ‘judgi’ (jutge), ‘leggiu’, (lleig), ‘matessi’ (mateix), ‘mukkadóri’ (mocador), ‘pigota’ (pigota [viruela]), ‘pikkaperdéri’ (picapedrer), ‘poal’ (poa [cubo]), ‘sabattéri’ (sabater), ‘sindria’ (síndria), ‘suréllu’ (sorell), ‘tancare’ (tancar) i ‘tastare’ (tastar).<ref name="gencat1308x"/>

En els parlars meridionals [[italians]], especialment el [[sicilià]] i el [[napolità]], hi ha abundants empremtes lèxiques catalanes, entre les quals ‘abbucari’ (abocar), ‘aggrajiri’ (agrair), ‘atturrari’ (torrar), ‘badagghiari’ (badallar), ‘cairedda’ (cadira), ‘cagghiari’ (callar), ‘caravazza’ (carabassa), ‘cara’ (rostre), ‘carruaju’ (vehicle), ‘imbolicari’ (embolicar), ‘ngargiola’ (presó) i ‘sgarrari’ (esguerrar).<ref name="gencat1308x"/>

El [[castellà]] ha acollit sempre, i encara ho fa, mots d’origen català. Per això s’hi troben moltes paraules de procedència catalana com ara ‘anguila’ (anguila), ‘añorar’ (enyorar), ‘bajel’ (vaixell), ‘buque’ (buc), ‘capicúa’ (capicua), ‘clavel’ (clavell), ‘cohete’ (coet), ‘faena’ (feina), ‘mercader’ (mercader), ‘papel’ (paper), ‘pólvora’ (pólvora), ‘reloj’ (rellotge), ‘sastre’ (sastre), ‘semblante’ (semblant), ‘timonel’ (timoner) i ‘turrón’ (torró).<ref name="gencat1308x"/>

Moltes altres llengües han manllevat en menor mesura mots al català: l’italià estàndard, el portuguès, l’alemany, etc. El francès també ho ha fet. Així, mots francesos com ara ‘abricot’ (albercoc), ‘baraque’ (mena de barraca), ‘galère’ (galera), ‘misaine’ (vela mitjana) o ‘papier’ (paper) són d’origen català. Algun d’aquests mots ha passat després del francès a altres idiomes com ara l’anglès, una llengua a la qual és més difícil que hagin arribat directament els catalanismes. Tenen possiblement aquest origen, per exemple, els mots anglesos ‘apricot’ (albercoc), ‘barrack’ (caserna), ‘mizen’ (vela ‘mitjana’) i ‘paper’ (paper).<ref name="gencat1308x"/> En [[anglès]] - que fa part de les [[llengües germàniques occidentals]] - han relat també diversos mots com [[Allioli]], [[Barraca]] i [[Paella]] en la seva llengua.


Ten el catalán un conflito de normalizacion e nome del idioma con el valencianu, no sendo ambas codialectus(oriental y occidental) de diferente llingua con un gran tradicion literaria independente.
== Referencies ==
== Referencies ==
{{llistaref}}
{{llistaref}}


== Ver tamién ==
== Bibliografía ==
* Badia i Margarit, Antoni Maria. ''Llengua i cultura als Països Catalans''. Barcelona: Edicions 62, 1964. (lLlibres a l'abast; 19) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: (El Cangur; 16) ISBN 8429700447.
* [[Valencianu]]
* Coromines, Joan. ''El que s'ha de saber de la llengua catalana''. Palma de Mallorca: Moll, 1954. (Raixa; 1) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: ISBN 8427303289.
* ''Enciclopèdia de la llengua catalana''. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN 84-297-5026-6.
* Veny, Joan; Pons i Griera, Lídia. ''Atles lingüístic del domini català''. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001-. En curs de publicació. ISBN 84-7283-720-3 (o.c.).
* {{ref-llibre|url= http://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/eulp2008.pdf |títol= Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008 |editor= [[Institut d'Estadística de Catalunya]] |ref= usos2008}}

==Ver tamién==
* [[Acció Cultural del País Valencià]]
* [[Drechu llingüísticu del catalán]]
* [[Represión del catalán]]
* [[Diferencies ente'l catalán y l'occitanu]]
* [[Correllengua]]
* [[Denomaciones de la llingua catalana]]
* [[Flexón verbal del catalán]]
* [[Interferencies gramaticales del castellán sobre'l catalanu]]
* [[Llingüística catalana]]
* [[Llista de falsos amigos del catalán col castellán]]
* [[Llista de catalanismos n'asturianu]]
* [[Obra Cultural Balear]]
* [[Òmnium Cultural]]
* [[Plataforma per la Llengua]]
* [[Regles d'accentuación del catalán]]


== Enllaces esternos ==
== Enllaces esternos ==
{{wikimedia|b=Català|wikt=català|commonscat=Catalan language}}
{{interwiki|code=ca}}
* [http://www20.gencat.cat/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0e1a0/?vgnextoid=11a1d4b73920b110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=11a1d4b73920b110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&newLang=ca_ES Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears, i Comunitat Valenciana]. Anàlisi conjunta de les enquestes sociolingüístiques fetes en aquests territoris durant un mateix període de temps (2003-2004), amb un qüestionari i una metodologia similar. PDF de 227 pàgines.
* {{ca}} [http://www.iec.es/ Institut d'Estudis Catalans]
* [http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Publicacions%20en%20linea/Arxius/llenguaisocietat_inicisXXI.pdf Toponímia: Exposició "Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen"]
* {{en}} [http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=cat Ethnologue]
* [http://www.gencat.net/toponimia/ Comissió de Toponímia de Catalunya. Generalitat de Catalunya]
* [http://www.iec.cat/gc/ViewPage.action?siteNodeId=637&languageId=5&contentId=-1 Toponímia. Institut d'Estudis Catalans]
* [http://www.uv.es/~fjglez/pais/toponims/ Índex toponímic dels pobles i ciutats del País Valencià]
* [http://www.geocities.com/toponimia_valles/bibliografia/llibre.html Onomasticon Cataloniae]
* [http://www6.gencat.cat/llengcat/socio/estadistica.htm#territoris Estadística sociolingüística dels països catalans]


=== Entitats ===
[[Categoría:Catalán]]
* [http://www.avl.gva.es/ Acadèmia Valenciana de la Llengua]
* [http://www.iec.cat/ Institut d'Estudis Catalans]
* [http://www.termcat.cat TermCAT: Centre de Terminologia i consulta de neologismes]


=== Diccionaris ===
{{Link FA|uk}}
* [http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana]
* [http://dcvb.iec.cat/ Diccionari Alcover-Moll]
* [http://dlc.iec.cat/ Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans]
* [http://www.trobat.com/servicis/dvo.php Diccionari de Valencià en línia]
* [http://www.avl.gva.es/lletres.asp Diccionari d'Ortografia i Pronunciació del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua]
* [http://www.conselldemallorca.cat/?&id_parent=316&id_class=1851&id_section=1852&id_son=3013&id_grandson=3079&id_greatgrandson=3100#3138 Diccionari visual]

=== Portals ===
* [http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana Culturcat - Portal de la Generalitat de Cultura Catalana]

[[Categoría:Catalán]]

Revisión a fecha de 17:45 4 och 2013

El catalán (denomación oficial en Catalunya, nes Islles Baleares, n'Andorra y na ciudá de L'Alguer) o valencianu (denomación oficial nel País Valencianu) ye una llingua románica falada por más d'once millones de persones[1] a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord[2] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrants valencians.[3][4] El so dominiu llingüísticu, con una superficie de 68.730 km² y 13.529.127 d'habitantes (2009), inclúi 1.687 conceyos. Como les otres llingües romániques, el catalán remanez del llatín vulgar, el llinguaxe común de los romanos que s'establecieron n'Hispania na Edá Antigua.

El catalán pertien dos estándares principales: el reguláu pol Institutu d'Estudios Catalanes, o estándar xeneral, que toma como base la ortografía afitada por Pompeu Fabra i Poch; y el reguláu pola Academia Valenciana de la Llingua, estándar d'ámbitu restrinxíu, centráu na estandarización del valencianu y que toma como base les Normes de Castelló, ye dicir, la ortografía de Pompeu Fabra pero más adaptada a la pronunciación del catalán occidental y a los rasgos que carautericen les variantes valencianes. El catalán tien dellos dialeutos (llegaron a contase hasta a ventiún) xebraos en dos grandes bloques: el catalán occidental y el catalán oriental. Estos dialeutos presenten diverxencies del catalán estándar dende'l puntu de vista gramatical, fonética y de léxicu catalán. A lo llargo de los últimos sieglos, la mayor parte de los dialeutos del catalán recibieron una fuerte influyencia del español, o del francés na Catalunya Nord, del italianu y del sardu en L'Alguer, que tien dexao imprenta en forma de vocabulariu nuevu y espresiones nueves.

L'orde estándar de les frases ye Suxetu-Verbu-Oxetu, anque pue camudar en ciertos tipos de frases como les oraciones interrogatives. La morfoloxía del catalán ye asemeyada a la del restu de llingües romániques, ye dicir, relativamente poques flexones; dos xéneros, nengún casu (sacante nos pronomes personales, onde tovía permanecen restos de la declinación llatina), y una distinción ente singular y plural. Los axetivos van xeneralmente depués del substantivu que modifiquen, y tamién se flexonen según el xéneru y el númberu. La prosodia presenta un acentu prosódicu que pue marcase per aciu d'acentu gráficu. La llingua tien una variedá vocálica media, con ocho soníos vocálicos estremaos -sicasí puen contase nueve: la a darrere l o vau és un so més posterior que la a habitual. Una característica pròpia del català és el pretèrit perfet perifràstic, un temps verbal singular per la manera com es construeix.

A la fi del Plantía:Segle ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació oficial al País Valencià. Actualment, i per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:

És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.[5]
30px30px

Classificació

El català és una llengua indoeuropea i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les llengües romàniques. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb l'espanyol (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el francès (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran mesura de les fonts.

La Gramàtica del català contemporani [6] situa el català dins les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al Plantía:Segle, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència de l'espanyol. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les llengües occitanoromàniques, un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.

Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua, semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'un mateix idioma. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara Wilhelm Meyer-Lübke o Friedrich Christian Diez, van incloure el català com a part integrant del conjunt occità. [7][8][9][10][11]

Distribució geogràfica

thumb|dreta|250px|Àrees de parla catalana. La llengua catalana es parla en quatre estats diferents:

  • Andorra, on és la llengua pròpia i únic idioma oficial. És la llengua habitual del 43,8% de la població.
  • Espanya
    • Catalunya, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà i l'occità (variant aranesa). Existeixen diverses variants dialectals dins del territori. És la llengua habitual del 47% de la població.
    • Illes Balears, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà, es parlen els dialectes balears. És la llengua habitual del 46% de la població.
    • En la major part de la Comunitat Valenciana, on és la llengua pròpia i on es parla la varietat dialectal anomenada oficialment i genèricament valencià, no és uniforme a tot el territori, ja que hi ha tres subdialectes amb matisos de diferència. De fet, la zona septentrional valenciana i la meridional catalana comparteixen un mateix dialecte, el tortosí. En aquesta zona, el català és la llengua habitual del 40,1% de la població. Per al conjunt de la Comunitat Valenciana és la llengua habitual d'un 25% de la població, aproximadament. Per a més informació, vegeu l'article valencià.
    • A la zona oriental d'Aragó (Franja de Ponent), territori format per les comarques de La Llitera i el Matarranya, i prop de la meitat dels municipis de la Ribagorça, Baix Cinca i Baix Aragó - Casp; la tenen com a llengua habitual prop de 30.000 persones, el 70% de la població del territori. A Aragó el català no és oficial, però des de 1990 ha guanyat cert reconeixement en la legislació autonòmica. El 17 de desembre de 2009 les Corts d'Aragó van aprovar un dictamen per promoure i fomentar les llengües pròpies d'Aragó. [12]
    • Una petita comarca de la Regió de Múrcia, coneguda com El Carxe, on el català, en aquest cas valencià, és parlat per unes cinc-centes persones, encara que no és oficial.
  • França
  • Itàlia
    • La ciutat italiana de l'Alguer a l'illa de Sardenya, on és parlat habitualment per un 13,9% de la població. L'Estat italià, en virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques" de 1999, preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública, en el sistema educatiu així com la posada en marxa de transmissions radiotelevisives per part de la RAI sempre que l'estatut de llengua subjecta a tutela sigui sol·licitat al consell provincial per municipis en què ho sol·liciti el quinze per cent de la població. [13] Anteriorment, el 1997, el Consell Regional de Sardenya havia reconegut la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana a tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït, entre les que cita el català, a la ciutat de l'Alguer. [14] La ciutat, per la seva banda, promulga la seva tutela i normalització en els seus estatuts de 2000. [15]

Una denominació que intenta englobar a tota aquesta àrea lingüística, no exempta de discussions pel caràcter ideològic que ha anat adquirint, és la de Països Catalans, encunyada a la fi del segle XIX i popularitzada per Joan Fuster en la seva obra Nosaltres els valencians («Nosaltres els valencians», 1962).

Història

[[Fitxer:Interdiction officielle de la langue catalana 2 avril 1700.jpg|thumb|Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700]] [[Fitxer:Homilies d'Organya.jpg|thumb|Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català]] Els primers testimonis de català escrit són del segle IX, encara que el primer document considerat literari en català són les Homilies d'Organyà, del segle XIII.[16] Fins als segles XVI i XVII, quan comença el retrocés de la llengua enfront del castellà, el català s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara Ramon Llull (s. XIII - s. XIV), Ausiàs March i Joanot Martorell (s. XV).

L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716),[17] al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja. Aquesta oficialitat però és compartida amb el castellà, tot i no ésser la llengua pròpia. A més, el castellà continua essent la llengua promoguda per l'estat espanyol mitjançant els mitjans de comunicació, lleis, etc.

Des de la meitat del segle XIII fins a la fi del segle XIV, hom ha parlat el català al Regne de Múrcia, entre els quals hi havia components militars de la Corona d'Aragó i pobladors catalans. A la ciutat de Càller, a Sardenya, havia estat una llengua habitual fins al Plantía:Segle. Durant el Plantía:Segle hi ha hagut importants colònies catalanoparlants a Saint Augustine (Florida) i a Algèria, que parlaven un dialecte extint, conegut com a patuet.

Característiques

El català té qualques característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant, sorgides de l'evolució local i peculiar del llatí vulgar. Els trets següents que mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han esdevingut durant la consolidació del català, encara que mostrem també altres trets generals.

Vocalisme

  • Trets comuns amb el grup gal·loromànic:
    • Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU-, FLORE- → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore).
  • Trets comuns amb l'occità:
    • El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] rei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou, etc.)
  • Trets que l'oposen al gal·loromànic:
    • Conservació del so de la-u- llatina (català oriental lluna [ˈʎunə], català occidental lluna [ˈʎuna/ɛ], occità luna [ˈlynɔ], francès lune [lyn]).
  • Trets que l'oposen a l'espanyol:
    • Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ (‹e› i ‹o› breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra [ˈtɛrə]/[ˈtɛra/ɛ]; FOCU- → foc [ˈfɔk])
  • Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
    • Reducció del diftong AU a "o oberta" [ɔ] (CAULIS, PAUCU- → col, poc).
  • Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
    • El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE-, FACTU- → *lleit, *feitllet, fet)

Consonantisme

  • Tret de la Romània occidental:
    • Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU- → cabra, cadena, segur)
  • Trets comuns gal·loromànics:
    • Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE-, FLORE- → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en espanyol llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
    • Com en francès i en occità, hi ha la sonorització de les consonants sordes obstruents quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora, per exemple (en pronunciació valenciana): els homes [eɫs] i [ˈɔmes][eɫˈzɔmes]; peix bo [ˈpe(j)ʃ] i [ˈbɔ][ˈpe(j)ʒˈβɔ]; blat bord [ˈblat] i [ˈboɾt][ˈbladˈboɾt].
  • Trets comuns amb l'occità (llenguadocià)
    • Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE-, VINU- → pa, vi). Contràriament al llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) fora del dialecte septentrional, això és, el rossellonès.
    • Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p].
  • Trets específics:
    • El tret més peculiar del català, que gairebé no es troba en cap altra varietat de la Romània, és:
      • -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE-, CREDIT →peu, (ell) creu)
      • -C + e, i, final →-u (CRUCE- →creu)
      • Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratzmiraumirau/mireu.
  • Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
    • Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es troba en el subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
    • Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE- → cuixa, peix)
    • /k/ + [e], [i], [j]*[ts][s]; CAELU- → cel [ˈsɛɫ].
    • /g/ + [e], [i], [j]*[dʒ][ʒ]/[dʒ]; GELU- → gel [ˈʒɛɫ].
    • /j/*[dʒ][ʒ]/[dʒ]; IACTARE → gitar [ʒiˈta]
    • -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l-ll [ʎ]; MULIERE- → muller; CABALLU- → cavall, també hi ha altres casos com villavila, on s'ha simplificat la geminació; AURICULA → *oric'laorella; UETULU- → *vet'luvell.
    • -ni-, -gn-, -nn-ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNU- → any tret compartit amb l'espanyol.
  • Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
    • Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND→ -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
    • Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ɫɫ], intel·ligent [ɫɫ]>[ɫ]. Aquestes sols són comunes a l'occità i a les varietats itàliques.

Morfologia

  • El català baleàric ha conservat l'article salat (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquest article solament s'ha conservat de manera dominant al sard i és en perill d'extinció, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
  • Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara, al dialecte nord-occidental i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
  • Contràriament a les varietats iberoromàniques, el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [ˈkinz ˈaɲs].
  • Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão), en qualques varietats occitanes (roergàs, llenguadocià, gascó pirinenc i niçard). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
  • El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
  • plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així a l'epanyol i a l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
  • Absència gairebé completa del partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a les llengües gal·lorompàniques (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
  • Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).

Lèxic

El lèxic bàsic català sembla demostrar més afinitats amb el grup gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem exemples del dialecte llenguadocià).

  • FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTU- > ventana (esp.), JANUELLA > janela (port.)
  • MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.)
  • MATUTINU- > matí (oc. matin, fr. matin/matinée, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.)
  • PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FABULARE > hablar (esp.), falar (port.)
  • TABULA > taula (oc. taula, fr. table, it. tavola) i MENSA > mesa (esp. i port.).

Alfabet i caràcters

L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'alfabet català. Malgrat això, de l'època medieval existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus o àrabs. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona són escrites en català amb caràcters hebreus.

Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la ela geminada: ‹l·l› (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la ‹ny› [ɲ] que només es troba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia ‹-ig›, pronunciada [t͡ʃ] després de vocal i [it͡ʃ] després de consonant, representada a poques paraules (com faig, maig, mig ([mit͡ʃ]), desig ([deˈzit͡ʃ]) puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb ‹t› + "consonant" les consonants dobles en: ‹tm›, ‹tn›, ‹tl› i ‹tll› i l'africament en: ‹ts›, ‹tz›, ‹tx›, ‹tg› i ‹tj› (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

Gramàtica

Els substantius i adjectius catalans es declinen en gènere i nombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma un/una i femení per la forma una/unes.[18] Igual que els determinants, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma el noi senzill es pot flexionar de la següent manera:

Singular Plural
Masculí el noi senzill els nois senzills
Femení la noia senzilla les noies senzilles

En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -a a la forma masculina; per exemple, gat/gata o nen/nena. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (home/dona, bou/vaca), que formen el femení de forma especial (emperador/emperadriu, metge/metgessa) o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (estudiant, portaveu). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'art paleocristià" però "les belles arts".[19]

Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) bé que es permeti la variació en l'ordre dels elements per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. El mot més important de la frase és el verb, sense el qual no existeix l'oració gramatical.

Nombre de parlants al món i coneixements

Territoris on la llengua té estatut oficial o co-oficial

Territori L'entén La sap parlar
Catalunya 6.502.880 5.698.400
País Valencià 3.448.368 2.407.951
Illes Balears 852.780 706.065
Andorra 62.013 57.395
Alguer 34.525 26.000
TOTAL 10.900.566 8.895.811

Territoris on la llengua no té estatut oficial

Territori L'entén La sap parlar
Catalunya del Nord 256.583 145.777
Franja de Ponent 50.406 49.398
Carxe Sense dades Sense dades
Resta del món 350.000 350.000
TOTAL 656.989 545.175

Total de parlants

Territori L'entén La sap parlar
Països Catalans 11.207.555 9.090.986
Resta del món 350.000 350.000
TOTAL 11.557.555 9.440.986

Coneixement de la llengua (2003-2004)

Territoris Parlar Entendre Llegir Escriure
Catalunya 84,7 97,4 90,5 62,3
País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5
Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9
Catalunya del Nord 37,1 65,3 31,4 10,6
Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1
Franja de Ponent 88,8 98,5 72,9 30,3
L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4

(% de la població de 15 i més anys).

Plantía:Mida

Ús social

Territoris A Casa Al Carrer
Catalunya 45 51
País Valencià 37 32
Illes Balears 44 41
Catalunya Nord 1 1
Andorra 38 51
Franja de Ponent 70 61
L'Alguer 8 4

(% de la població de 15 i més anys).

Plantía:Mida

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.[20] Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.[21]

Dialectes

El 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos grans blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que divideixi els dos blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició força ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les illes Balears. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

  • Català occidental:
    • Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
    • La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
    • La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
    • La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i de transició).
    • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
    • Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
    • Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet...
  • Català oriental:
    • Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (tanmateix, es manté /o/ a Mallorca).
    • La x tant si és inicial, postconsonàntica, entre vocals o si és precedida de i és fricativa /ʃ/.
    • Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del baleàric es pronuncien [ə] i en alguerès es pronuncien [e]).
    • Antiga tendència a la iodització de certs mots històrics (tret estigmatitzat i en fort retrocés actualment a Catalunya, amb frases com "la paia a l'ui").
    • La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) i ø (Balears i alguerès).
    • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
    • La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
    • Hi ha vocabulari específic: mirall, noi/al·lot...

Cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català es divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

Plantía:Divisió dialectal

Estàndards

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra i Poch però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central[22] no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprèn (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tan correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

Situació sociolingüística

La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès a Catalunya del Nord, amb l'italià (més aviat que amb el sard) a L'Alguer, i amb el castellà a la resta del seu domini lingüístic, incloent-hi Andorra, on també es parla francès, espanyol i portuguès. D'altra banda, el català és la desena llengua en traducció, la vuitena a la blogosfera i la vintena en edició al món.[23]

Catalunya

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració de la resta de l'Espanya. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hauria passat d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001,[24] en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense immigració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més 2,5% de bilingües el 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües el 2008, unes dades[25] que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més lentament que en altres territoris.

Segons l'Enquesta Demogràfica de 2007, de les dades comparatives que aquesta enquesta ofereix en relació a les de l'any 1986, tot just encetada la política lingüística, destaca el fet que mentre la població en aquests 11 anys havia crescut en 1.193.467 habitants, la població que havia adquirit les distintes habilitats lingüístiques ho havia fet de manera superior: 1.304.446 persones més entenien el català, hi havia 1.570.034 nous parlants, 1.588.658 eren nous lectors i 2.116.533 persones més sabien escriure en català, factor que és atribuïble a una actitud social favorable i a polítiques públiques eficaces.[26]

Tot i així, pel que fa als usos, el català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna,[27] d'identificació[28] i habitual[29] segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2008. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) per a l'any 2008, el català és la llengua habitual del 47,6% de la població de Catalunya (un 35,6% en exclusiva i un 12% bilingüe amb el castellà). En termes absoluts, 2.933.300 persones tenen al català com a idioma habitual (2.196.600 en exclusiva i 736.700 bilingüe amb el castellà), [30] davant de 3.566.700 (57,90%) que tenen al castellà com a llengua habitual. Respecte a l'enquesta anterior d'Idescat s'observa un augment en xifres absolutes de l'ús habitual del català (2.933.300 enfront de 2.850.000 de 2003) però un retrocés en valors relatius (47,6% davant del 50,7%). S'observa també un creixement, tant en valors absoluts com relatius, dels habitants de Catalunya que usen habitualment tant el castellà com el català (en valors absoluts es produeix gairebé una triplicació, passant de 265.40 a 736.700; en valors relatius, el creixement és del 4,7% al 12%), el que es tradueix en la disminució de les persones que utilitzen habitualment només el català.

Segons l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008, de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 31,6% de la població tenia com a llengua materna el català, el 55% el castellà i el 3,8% era bilingüe matern. La llengua catalana ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003, al 35,6%[31] el 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9%[31] el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant-se fins l'11,9%[31] el 2008. Segons la mateixa font, el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

Els habitants de Catalunya que tenen com a llengua materna al català són menys que aquells que la fan servir de manera habitual. Segons l'Idescat, el 2008, 2.186.000 persones (34,60%) tenien al català com a llengua materna (enfront de 3.625.500, 58,00%, que tenen al castellà). Aquestes xifres inclouen a 236.500 que també tenen com a llengua materna al castellà. Es mostren fenòmens similars als descrits amb la llengua habitual en relació amb les dades de 2003: estabilització de parlants que tenen al català com a llengua materna (2.177.800 el 2003 enfront dels citats 2.186.000 de 2008), amb la reculada en termes relatius (38,70% enfront del 34,60%), augment dels parlants que tenen com a llengües maternes al castellà i al català (es passa de 141.600 a 236.500 parlants; augment del 2,5% al 3% en termes relatius), amb la consegüent disminució del nombre de persones que consideren exclusivament al català com a llengua materna. [32]

En sentit similar, els catalans que consideren al català com a llengua d'identificació són menys (però no de manera tan acusada) que els que la fan servir de manera habitual. Segons les dades d'Idescat, el 2008, 2.770.500 persones (49,30%) tenien al català com a llengua d'identificació (per 3.410.300, el 55,30% que ho feien amb el castellà). Aquestes xifres inclouen a 542.800 persones que també s'identifiquen amb el castellà. Es mostren els mateixos fenòmens que els relatius a llengua habitual i materna pel que fa a les dades de 2003: lleuger augment del nombre de parlants que s'identifiquen amb el català (2.770.500 el 2003 enfront dels citats 2.770.500 de 2008), amb retrocés en termes relatius (49,30% enfront del 46%), augment dels parlants que s'identifiquen amb el català i el castellà (es passa de 278.600 a 542.800 parlants; augment del 5% al 8,8% en termes relatius), amb la simètrica disminució del nombre de persones que identifiquen exclusivament amb el català. [33]

Coneixement del català a Catalunya
Coneixement Persones Percentatge
L'entén 6.610.202 93,8%
El sap parlar 5.331.000 78,3%
El sap llegir 5.143.100 75,0%
El sap escriure 3.967.500 56,3%
Població total major de 2 anys 7.049.900 100%


[34]

El català a Catalunyaa
Any 2003 Any 2008
Parlants Percentatge Parlants Percentatge
Llengua habitual 2.850.300 50,7% 2.933.300 47,6%
Llengua materna 2.177.800 38,7% 2.186.000 34,6%
Llengua d'identificació[35] 2.770.500 49,3% 2.838.100 46%

Plantía:Mida

[[Fitxer: Àmbits de Catalunya 1995.svg | thumb | 230px | Àrees funcionals de Catalunya. Plantía:Llegenda Plantía:Llegenda Plantía:Llegenda Plantía:Llegenda Plantía:Llegenda Plantía:Llegenda Plantía:Llegenda]] S'observa que el català es manté com a llengua habitual en termes absoluts entre 1980 i 2008, encara que de manera lenta, en comptes de retrocedir com al País Valencià o a la Catalunya del Nord. El retrocés en termes relatius que s'ha produït en el període 2003-2008 es deu a la important arribada d'immigrants a Catalunya, més de mig milió en aquest període, un 36% dels quals tenen al castellà com a llengua pròpia. [36] Altres estudis, com La Segona Generació a Barcelona: Un Estudi Longitudinal (març de 2009), [37] aplicat a l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​assenyalen que aproximadament el 80% dels immigrants de la zona d'estudi considerada prefereix utilitzar el castellà, un percentatge superior al dels que el parlen pel seu origen. Els autors creuen que és així per haver-se instal·lat els immigrants en barris on el castellà és més habitual.

Pel que fa a la distribució territorial (dades de 2008), l'ús del català (exclusiu, sense comptar els que parlen també habitualment en castellà) és predominant en les àrees funcionals de les Comarques gironines (50,9%), Terres de l'Ebre (72,8%), Ponent (64,4%), Catalunya Central (56,7%) i Alt Pirineu i Aran (60,1%), on el català com a llengua habitual (exclusiva) és usat per més del 50% de la població. Els graus menors d'ús es donen en el Camp de Tarragona (33,1%) i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (27,8%). [38] Respecte a les dades de 2003, s'observa un retrocés percentual dels parlants habituals exclusius de català en totes les àrees, que va del 8,8% a Ponent al 16,5% del Camp de Tarragona. [39]

La Generalitat de Catalunya ha dut a terme una tasca de foment i potenciació de l'ús del català com la llengua prioritària a Catalunya. Tant l'estatut d'autonomia de 1979 com el de 2006 defineixen al català com llengua pròpia de Catalunya. L'estatut de 2006 indica a més que: [40]

El català [...] és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.
Estatut d'Autonomia de Catalunya, article 6.a.

País Valencià

Ús lingüístic a casa en les zones històricament valencianoparlants[41]
Zona Castellà Valencià Ús indistint/ Altres
Regió Alacant 78,0% 12,2% 4,5% 5,3%
Regió Alcoi-Gandia 24,1% 67,7% 5,3% 2,9%
València i À.M. 71,6% 20,1% 8,2% 2,1%
Regió València 24,8% 66,4% 6,7% 2,1%
Regió Castelló 39,2% 49,1% 6,6% 5,1%
Total 56,5% 33,4% 6,9% 3,2%

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant[42] i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important en àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

El predomini del castellà es concentra bàsicament a una franja interior central i occidental, i a un enclavament (Asp i Montfort) a l'extrem sud, comprenent en ella el 25% del territori i en el que resideixen el 13% de la població. En aquest territori s'empren unes variants dialectals del castellà amb inluència del català, el dialecte xurro i el dialecte murcià, tot i que no està consensuada per tots els lingüistes a causa de les diferències dialectals del Baix Segura i Villena amb la zona oriental de Múrcia. El valencià té en aquesta zona un grau de coneixement limitat.

El predomini del valencià es concentra a la costa i a les comarques contigües, abasta el 75% del territori i en ella resideix el 87% de la població. En aquesta àrea el 36,4% de la població afirma utilitzar el valencià preferentment a casa, Segons un sondeig del 2005, davant del 54,5% que utilitza la llengua castellana. Per zones, l'ús del valencià a casa és predominant a les zones de concentració urbana mitjana o baixa, mentre que el castellà ho és a les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en aquesta zona té alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Seguint dades oficials sobre l'ús en l'àmbit domèstic, per zones dins el territori de predomini valencianoparlant, el valencià té un ús minoritari a l'àrea metropolitana de València i a la zona de la meitat sud de la província d'Alacant, on s'utilitza sempre per menys del 30%. En canvi, l'ús continuat del valencià a la llar és majoritari a la resta del predomini lingüístic valencià, amb percentatges al voltant del 64% a la zona de la província de València i a la meitat nord de la d'Alacant, i el 46,2% a la zona de la província de Castelló.

Dades sociolingüístiques

Les dades sociolingüístiques referides al valencià publicades al Llibre blanc de l'ús del valencià - I editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2005 [43] són:

  • Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

  • Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:

A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, El 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

  • Comparativa de la situació sociolingüística de 1985 [44] i 2004.[45]

Quant a les quatre habilitats lingüístiques es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 punts i 17 punts respectivament).

Quant a l'ús de la llengua el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

Evolució lingüística a les zones considerades històricament valencianoparlants[46]
Any Castellà Valencià Bilingüe Altres
1989 49,6% 45,8% 4,5% 0,1%
1992 45,0% 50,4% 4,6% 0,0%
1995 47,2% 50,0% 2,8% 0,0%
2005 54,5% 36,4% 6,2% 2,9%
2008 56,8% 32,3% 7,6% 3,3%
Coneixement del català al País Valencià
Coneixement Percentatge
L'entén 76,0%
El sap parlar 53,3%
El sap llegir 47,0%
El sap escriure 25,3%
Població total major de 15 anys 100%


[47]

Illes Balears

El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat la immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.[48]

El català és la llengua pròpia de les Illes Balears (així definida en el seu Estatut d'Autonomia) i cooficial, al costat del castellà, per ser-ho aquesta en tot l'Estat. A més, a les zones turístiques, es parlen l'anglès i l'alemany. Encara que amb menys impacte, l'italià és també un idioma freqüent, sobretot a Formentera, que compta amb un alt índex de turisme d'aquesta nacionalitat.

D'acord amb les dades del cens de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears de l'any 2001, [49] i les dades sociolingüístiques del IEC de 2002, [50] pel que fa al català la població es distribuiria de la següent manera: el sap parlar el 74,6%, l'entén el 93,1%, el sap llegir el 79,6%, el sap escriure el 46,9%. Per la seva banda, segons una enquesta realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística [51] dels 1.113.114 habitants de les Balears l'entenen 749.100, el saben parlar 600.500, i és la llengua habitual per 404.800 persones.

Coneixement del català a les Illes Balears
Coneixement Persones Percentatge
L'entén 749.100 93,1%
El sap parlar 600.500 74,6%
El sap llegir 640.700 79,6%
El sap escriure 377.200 46,9%
Població total major de 15 anys 804.800 100%


[34]

El català a les Illes Balears
Any 2003
Parlants Percentatge
Llengua habitual 404.800 45,7%
Llengua materna 343.200 42,6%

[52]

Franja de Ponent (Aragó)

El català és la llengua pròpia i tradicional en aquest territori anomenat Franja de Ponent, que antigament formava part del Principat de Catalunya tot i que actualment és la franja oriental d'Aragó. Actualment és parlat per un sector significatiu de la població, el 73,6% segons una enquesta realitzada per la Generalitat de Catalunya. [53] També dóna una xifra aproximada de 30.000 parlants habituals de català, tot i que no és una llengua oficial i que té una presència gairebé nul·la en les institucions públiques, molt limitada en l'ensenyament, on només és possible estudiar-la com a llengua optativa, en l'administració i en actes públics en general.

Andorra

La llengua pròpia, nacional i oficial d'Andorra és el català. A més a més és l'únic territori on el català és l'únic idioma oficial i és l'únic estat del món que el té com idioma oficial.[54] La realitat lingüística d'Andorra és el resultat de la gran transformació demogràfica que ha viscut el país des de la segona meitat del segle XX: el 1940 les persones estrangeres residents al país representaven només el 17%; el 1989 representaven el 75,7% -màxima històrica- i el 2007 eren al voltant del 65%. A causa d'aquest fenomen, tot i que el català és la llengua oficial, el castellà i el francès són llengües d'ús habitual en moltes interaccions comercials, i més recentment, la població de parla portuguesa s'ha incrementat significativament.[54][55]

D'acord amb el Centre de recerca sociològica de l'Institut d'Estudis Andorrans, el català és la llengua materna del 38,8% de la població, seguida pel castellà amb un 35,4% i a certa distància del portuguès (15%) i francès (5,4%). Si només es té en compte la gent de nacionalitat andorrana, el percentatge de persones que tenen la llengua catalana com a materna ascendeix fins al 64%. Dels residents espanyols a Andorra un 56% tenen com a llengua pròpia el castellà i el 36% el català. La proporció de persones que tenen com a llengua materna el català, és més elevada entre els majors de 55 anys (un 58%), mentre que els més joves diuen en major proporció que el castellà és la seva llengua materna (un 48% dels que tenen entre 18 i 24 anys).[56]

Pel que fa a la llengua habitual, el català és la més utilitzada amb el 58,3%, seguida del castellà amb el 37,3%. Tot i això l'ús de la llengua no té correlació amb les creences ja que el 69% de la població pensa que el castellà és la llengua més parlada a Andorra, i el 80% creu que el català és necessari per integrar-se a Andorra.[56] Quant a l'alfabetització, el 100% dels ciutadans saben llegir i escriure.

Segons l'observatori del Centre de Recerca Sociològica de l'Institut d'Estudis Andorrans, els usos lingüístics a Andorra són els següents:

Llengua materna Llengua habitual
Català 38,8% 58,3%
Castellà 35,4% 37,3%
Portuguès 15% 3,5%
Francès 5,4% 2,2%
Altres 5,5% 0,5%
Plantía:Mida

Presència internacional

L'oficialitat del català en un estat independent li permet una certa presència en l'àmbit internacional.[57] L'ingrés d'Andorra en l'ONU, el 28 de juliol de 1993, va permetre per primera vegada en la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització.[58] També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 2004 amb Marta Roure i la cançó «Jugarem a estimar-nos».[59]

Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals [60] mitjançant la Carta en favor del català. Tot i que aquest acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

A la Catalunya del Nord, com en la major part de França, el procés de substitució lingüística de l'idioma local pel francès està molt avançat,[61] amb el clàssic patró pel qual l'idioma canvia primer a les ciutats i només més tard al camp. Actualment prop de la meitat de la població entén el català i entre un 20% i un 30% és capaç de parlar-lo, però el seu coneixement escrit i el seu ús social és inferior al 10%. En el primer terç del segle XX el català encara era la llengua de relació en moltes poblacions, especialment en l'àmbit rural.[62]

[[Fitxer: Comarques de la Catalunya Nord.svg | thumb | 300px | Comarques tradicionals del departament dels Pirineus Orientals. Toponímia en català.]] El reial decret francès de Lluís XIV del 2 d'abril de 1700, amb data d'aplicació d'1 de maig del mateix any, va prohibir dràsticament l'ús de la llengua catalana en documents oficials, notarials i d'un altre tipus, sota pena d'invalidar el contingut. Des de llavors, el francès continua sent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic.

Les últimes dades sociolingüístiques de què disposa la Generalitat de Catalunya [63] (2004) reflecteixen que el francès és la llengua majoritària a la Catalunya del Nord, amb una presència minoritària del català. Habitualment parla francès el 92% de la població, català el 3,5%, ambdós idiomes un 1% i el 3,5% parla altres llengües.

Quant a usos lingüístics en diversos àmbits cal assenyalar que el 80,5% dels nascuts a la Catalunya del Nord parlen únicament francès en l'àmbit familiar en contraposició amb un 17,3% en què el català és present. A més, l'àmbit de l'ús del català es redueix cada vegada més en les noves generacions i en els immigrants. Només un 6,3% dels estudiants de la Catalunya del Nord parlen en català entre ells i un 0,5% ho fa quan va al metge. No obstant això, la consciència lingüística no ha disminuït i un 62'9% dels habitants de la Catalunya del Nord creu que els nens haurien d'aprendre català.

Alguer (Sardenya)

Segons una enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer, realitzada per la Generalitat de Catalunya el 2004, el coneixement de l'alguerès és el següent:[64]

  • L'entén: 90,1%
  • El llegeix: 46,5%
  • El parla: 61,3%
  • L'escriu: 13,6%

El 22,4% dels algueresos té el català com a primera llengua, però en l'ús social baixa al 13%, i en el camp escolar predomina l'italià. La percepció que té la població és que l'alguerès es parla més que fa cinc anys, ara bé també es creu que es parlarà menys d'aquí a cinc anys. Respecte al sentiment de pertinença a la comunitat lingüística catalana, un 77,7% es manifesta entre molt i bastant identificat.

L'Alguer té una població de 43.831 habitants (2009). La població de la ciutat va ser substituïda per colons catalans de les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona després d'un aixecament popular contra el rei Pere el Cerimoniós. A finals de 1354, la població queda molt reduïda per la fam, després de mig any de setge, i els resistents algueresos són expulsats o esclavitzats.

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat algueresa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parla sarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. Al 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:[65]

  Primera llengua Llengua habitual
Italià 59,2% 83,0%
Català 22,4% 13,9%
Sard 12,3% 2,8%

thumb | right | Monument a la unitat de la llengua a l'Alguer. dreta|thumb|250px|Muralla de l'Alguer Fins fa relativament poc, la majoria dels habitants de la zona parlaven alguerès, una varietat dialectal del català amb influències del sard i l'italià. El català va ser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial durant el segle XVII, i, al segle XVIII, per l'italià.

El 1990 un 60% de la població local encara entenia l'alguerès parlat encara, des de fa un temps, poques famílies l'han transmès als fills. Tanmateix, la majoria dels algueresos de més de 30 anys el saben parlar i diferents entitats promouen la llengua i la cultura, com ara Òmnium Cultural, el Centre Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer.

Les últimes dades sociolingüístiques de la Generalitat de Catalunya (2004) [66] reflecteixen que per el 80,7% de la població de l'Alguer la llengua vernacla és l'italià, sent la primera llengua del 59,8% de la població i l'habitual del 83,1%. El català és la primera llengua per al 22,4% de la població però és menys d'un 15% que la té com a llengua habitual o la considera pròpia. La tercera llengua, el sard, mostra un ús més baix.

Des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. A més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer, promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels Països Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la ciutat.

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre Barcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 existeix un servei de vols regulars entre Girona i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el Cant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit de Nadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de cultura catalana com Mallorca o la ciutat valenciana de Xeraco.[67] En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant Franca Masu.

Àmbit educatiu

Amb la democràcia es va recuperar la llengua en l'àmbit educatiu. No obstant això, la introducció del català a les aules va ser molt desigual segons el territori. Així, mentre que a Catalunya i a les Balears s'ha adoptat un model lingüístic segons el qual el català és la llengua vehicular principal, al País Valencià s'ha seguit un model radicalment diferent en el qual els pares poden triar, en teoria, la llengua d'escolarització dels fills.[68]

Estatus jurídic

El fet que la comunitat lingüística catalana estiga disgregada en quatre estats diferents provoca una gran diversitat quant a l'estatut legal de la llengua.[69]

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic. D'una banda hi ha el Rosselló, l'Alguer, la Franja i el Carxe on, els catalanoparlants no tenen poc o cap reconeixement legal. D'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, el Principat i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen garantits certs drets lingüístics.

Dins l'Estat espanyol

Dins l'Estat espanyol, els drets lingüístics els marquen la Constitució i els Estatuts d'Autonomia. La Constitució, en l'Article 3, estableix que "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". En conseqüència, el català és oficial però només és obligat conèixer el castellà. Aquest mateix article estableix que les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus Estatuts respectius. La llengua catalana s'estableix com a oficial en tres estatuts d'autonomia: Catalunya, País Valencià i Balears.

Situació al País Valencià, Catalunya i Balears

Recentment l'Estat espanyol està immers en un procés d'actualitzacions dels Estatuts d'Autonomia. Però des del punt de vista lingüístic els canvis no són substancials:

  • El nou Estatut d'Autonomia de les Balears aprovat en març de 2007 no contempla cap canvi lingüístic respecte de l'anterior.
  • La reforma de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià aprovada en abril de 2006, canvia el terme valencià pel d'idioma valencià. I s'afegien dos paràgrafs a l'article 6è: el 1r, on estableix "La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.", no és una gran novetat, ja que, la Llei d'ús i ensenyament del valencià ja en parlava. I l'últim, on s'estableix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a institució normativa de l'idioma valencià.
  • El nou Estatut d'Autonomia de Catalunya és l'únic que estableix alguns canvis importants pel que fa a l'estatut jurídic de la llengua:
    • Drets i deures lingüístics. En primer lloc s'afig el deure de conéixer el català. D'aquesta manera tothom té dret de conéixer el castellà i el català, dret d'emprar el castellà i el català, deure de conéixer el castellà i el català.
    • Llengua pròpia. L'estatut català estableix que la llengua pròpia és el català i n'és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions i dels mitjans de comunicació públics, i en l'ensenyament.
    • Per últim el nou estatut obliga a l'Estat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i assegurar-ne la presència.

Finalment, cal destacar altres aspectes que es traspuen dels Estatuts d'Autonomia:

  • La dualitat lingüística al País Valencià.
  • Cooperació / Reconeixement de la unitat de la llengua. Un aspecte important per a una llengua minoritària com el català és la unitat de la llengua, des d'aquest punt de vista cal remarcar les referències existents als estatuts balear i català. Fruit d'aquesta cooperació hi ha l'Institut Ramon Llull on col·laboren les institucions catalanes i balears. A l'Estatut valencià no es fa cap referència ni a la unitat de la llengua ni a la cooperació entre els territoris del domini lingüístic. Per a trobar-ne alguna en el corpus legislatiu valencià hem de buscar en el dictamen del Consell Valencià de Cultura, en les resolucions de l'AVL o en la LUEV, però en tots aquests casos les referències a la unitat de la llengua són ambigües i fins i tot irrisòries.

Situació a la Franja de Ponent i al Carxe

Dins l'Estat espanyol hi ha dues zones geogràfiques on els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal de la llengua pròpia, es tracta de les comarques de la Franja de Ponent i de la zona del Carxe, actualment sota administració d'Aragó i Múrcia, respectivament.

  • A les comarques de la Franja de Ponent hi ha setanta mil habitants que tenen el català com a llengua materna. Malgrat que l'estatut d'autonomia d'Aragó no reconeix el català com a llengua oficial, s'hi pot observar un tímid procés de normalització lingüística. Tot es va iniciar quan alguns dels batlles d'aquestes comarques, el 22 de gener de 1984, varen demanar l'ensenyament optatiu del català a les escoles. El dia 1 de febrer de 1984 se celebrà una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles de la Franja, que formularen la Declaració de Mequinensa. Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s'ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanen i que la Diputació General d'Aragó donara suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seua banda, es varen comprometre a fomentar l'ús públic del català en les seues localitats respectives: la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.
  • El Carxe. Dels catalanoparlants que viuen sota administració del Regne d'Espanya els que tenen l'estatut jurídic més desfavorable són els carxencs. El Carxe és una zona catalanoparlant que comprèn algunes entitats de població dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella i on el català no té cap reconeixement oficial per part de la Comunitat Autònoma de Múrcia. L'única actuació en favor de la llengua la realitza l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que des de 2006 imparteix classes de català a Iecla, atenent al prec de veïns carxencs.

Andorra

Al Principat d'Andorra el català és l'única llengua oficial segons la Constitució d'Andorra del 1993.[70]

Catalunya Nord

  • La llei Deixonne. Malgrat les inquietuds regionalistes que comencen a manifestar-se a principis del Plantía:Segle, caldrà esperar a la llei Deixonne de 1951. Aquesta Llei obria una petita escletxa en el sistema escolar. A l'escola primària, els mestres podien ser autoritzats a ensenyar durant una hora les llengües locals. A l'escola secundària només podien assegurar-se cursos com a activitats extraescolars. Les lleis posteriors sobre les "llengües locals i regionals no han anat més enllà de la llei Deixonne.

L'Alguer

thumb|Rètol bilingüe a l'Alguer L'any 1997, el Consell Regional de Sardenya va reconèixer la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana en tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït entre les quals se cita el català a la ciutat de l'Alguer.[71] La ciutat, per la seua part, promou la normalització del català als seus estatuts de l'any 2000.[72]

En virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques del 1999", l'Estat italià preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública i en el sistema educatiu, així com l'emissió de continguts radiotelevisius per part de la RAI sempre que així ho sol·licite el 15% de la població dels municipis que en facen la petició al consell provincial.[73]

Influència en altres llengües

Parlars amb empremta de la llengua catalana

Manlleus a altres llengües

Hi ha paraules d'origen català que han relat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el Plantía:Segle a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella, bajel (vaixell). I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.[75][76] Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'esperanto.[77]

Allà on ha deixat sentir més la influència lèxica ha estat en les llengües veïnes i en les dels països que havien pertangut a la corona catalanoaragonesa. Destaquen els casos del sard, els dialectes meridionals italians i el castellà.[77]

El sard és la llengua amb més influx lèxic català, ja que s’hi compten cap a quatre mil catalanismes. N’hi ha de tota mena, per exemple ‘arratera’ (ratera), ‘arrekkáda’ (arracada), ‘bugnu’ (bony), ‘faina’ (feina), ‘ferréri’ (ferrer), ‘fustéri’ (fuster), ‘gravellu’ (clavell), ‘istimare’ (estimar), ‘istraviare’ (estalviar), ‘judgi’ (jutge), ‘leggiu’, (lleig), ‘matessi’ (mateix), ‘mukkadóri’ (mocador), ‘pigota’ (pigota [viruela]), ‘pikkaperdéri’ (picapedrer), ‘poal’ (poa [cubo]), ‘sabattéri’ (sabater), ‘sindria’ (síndria), ‘suréllu’ (sorell), ‘tancare’ (tancar) i ‘tastare’ (tastar).[77]

En els parlars meridionals italians, especialment el sicilià i el napolità, hi ha abundants empremtes lèxiques catalanes, entre les quals ‘abbucari’ (abocar), ‘aggrajiri’ (agrair), ‘atturrari’ (torrar), ‘badagghiari’ (badallar), ‘cairedda’ (cadira), ‘cagghiari’ (callar), ‘caravazza’ (carabassa), ‘cara’ (rostre), ‘carruaju’ (vehicle), ‘imbolicari’ (embolicar), ‘ngargiola’ (presó) i ‘sgarrari’ (esguerrar).[77]

El castellà ha acollit sempre, i encara ho fa, mots d’origen català. Per això s’hi troben moltes paraules de procedència catalana com ara ‘anguila’ (anguila), ‘añorar’ (enyorar), ‘bajel’ (vaixell), ‘buque’ (buc), ‘capicúa’ (capicua), ‘clavel’ (clavell), ‘cohete’ (coet), ‘faena’ (feina), ‘mercader’ (mercader), ‘papel’ (paper), ‘pólvora’ (pólvora), ‘reloj’ (rellotge), ‘sastre’ (sastre), ‘semblante’ (semblant), ‘timonel’ (timoner) i ‘turrón’ (torró).[77]

Moltes altres llengües han manllevat en menor mesura mots al català: l’italià estàndard, el portuguès, l’alemany, etc. El francès també ho ha fet. Així, mots francesos com ara ‘abricot’ (albercoc), ‘baraque’ (mena de barraca), ‘galère’ (galera), ‘misaine’ (vela mitjana) o ‘papier’ (paper) són d’origen català. Algun d’aquests mots ha passat després del francès a altres idiomes com ara l’anglès, una llengua a la qual és més difícil que hagin arribat directament els catalanismes. Tenen possiblement aquest origen, per exemple, els mots anglesos ‘apricot’ (albercoc), ‘barrack’ (caserna), ‘mizen’ (vela ‘mitjana’) i ‘paper’ (paper).[77] En anglès - que fa part de les llengües germàniques occidentals - han relat també diversos mots com Allioli, Barraca i Paella en la seva llengua.

Referencies

  1. Error de cita: La etiqueta <ref> nun ye válida; nun se conseñó testu pa les referencies nomaes Ethnologue
  2. Plantía:Ref-llibre
  3. Plantía:Ref-llibre
  4. Declaració sobre la denominació de la llengua catalana
  5. (PDF).
  6. Gramàtica del català contemporani. Joan Solà, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez de Saldanya (directors). Editorial Empúries. Any 2002.
  7. LAMUELA, X. Estandardització i establiment de les llengües. Barcelona: Ed. 62, 1994.
  8. Pierre Bec (1995) La langue occitane, coll. Que sais-je? nr. 1059, París: Presses Universitaires de France [1ª ed. 1963]
  9. 101 Languages (ed.): .
  10. Multext-Cataloc (ed.): .
  11. Plantía:Ref-publicació
  12. / documentacion/documentacion/17-18dic/lenguas.pdf Dictamen de la comissió d'Educació, Cultura i Esport sobre la proposició de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de Sessió Plenària de les Corts d'Aragó del 17 de desembre de 2009, Dictamen de la comissió d'educació, cultura i esport sobre la proposició de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó
  13. [http:// www.camera.it/parlam/leggi/99482l.htm Legge 15 Dicembre 1999, núm. 482. Normativa in matèria di tutela delle minoranze linguistiche storiche. Gazzetta Ufficiale núm. 297. 20 dicembre 1999]
  14. = 1 & file = 1997026 Legge Regionale 1997.10.15, N. 26. Promozione i valorizzazione della cultura i della lingua della Sardegna. Art 2.1, 2.4. Consiglio Regionale della Sardegna
  15. Estatut Comunal . Art.9. Ciutat de l'Alguer, 8 d'agost de 2000 (en català)
  16. Josep Moran i Joan Anton Rabella, Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà., Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. [Consulta: 2 de novembre del 2010]
  17. "Les causes a la Real Audiència es faran en llengua castellana". Article IV del decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716
  18. «Concordança nom-adjectiu». Andorra La Vella: Servei de Política Lingüística d'Andorra. Consultáu'l 22/12/2008.
  19. «art». Diccionari de la Llengua Catalana, 2ª edició. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Consultáu'l 22/12/2008.
  20. Rànquing de traduccions
  21. Estudi sobre l'ús del català a Internet el 2005
  22. Plantía:Ref-llibre
  23. El català és la desena llengua en traducció, El Punt.
  24. Anna Cabré: Immigració i estat del benestar
  25. As.: Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2008
  26. Cens lingüístic 2007
  27. .
  28. .
  29. .
  30. Població segons llengua habitual. Dades comparats 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya
  31. 31,0 31,1 31,2 Enquesta d'usos lingüístics 2008, pàg. 44
  32. Població segons llengua inicial. Dades comparats 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya
  33. Població segons llengua d'identificació. Dades comparades 2003-2008. Catalunya. Any 2008], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003 i 2008), Institut d'Estadística de Catalunya
  34. 34,0 34,1 Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya
  35. Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008 Catalunya. Any 2008. Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat)
  36. El català perd pes com a llengua habitual per la immigració], El País, 30 de juny de 2009.
  37. C3% B3 + a + BCN.pdf La Segona Generació a Barcelona : Un Estudi Longitudinal, d'Alejandro Portes (Universitat de Princenton), Rosa Aparicio (Universitat Pontifícia de Comillas) i Wiliam Haller (Universitat de Clemson)
  38. [Http: / / www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=804&t=2008 Usos lingüístics. Població de 15 anys i més. Per identificació lingüística. Àmbits], Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2008), Institut d'Estadística de Catalunya.
  39. Usos lingüístics. Població de 15 anys i més. Per identificació lingüística. Àmbits, Enquesta d'Usos Lingüístics de la població (2003), Institut d'Estadística de Catalunya.
  40. Títol preliminar de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006
  41. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, [1], de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Enquesta de juny del 2005 on es pregunta a 6.666 persones "¿Quina llengua és la que utilitza a casa?". Per a l'estudi s'ha dividit la zona valencianoparlant en quatre àrees: S'han agrupat per l'ús preferent del castellà els que van contestar que usaven aquesta llengua a casa sempre, generalment o més que el valencià, i per l'ús preferent del valencià els que usen aquesta llengua sempre, generalment o més que el castellà.
  42. Montoya, Brauli: La difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant: Assaig d'una cronologia, Treballs de sociolingüística catalana 13, pp. 25-38
  43. Llibre blanc de l'ús del valencià - I, Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  44. Les dades de 1985 les extraem del llibreConeixement i ús social del valencià, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana (2004)
  45. Les dades de 2004 les extraem delLlibre blanc de l’ús del valencià - I, Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
  46. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics, Fons de Dades Numèriques, de la Conselleria de Cultura, Generalitat Valenciana. Dades de "llengua que parla a casa".
  47. Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya
  48. Bernat Joan i Marí: Canvi demogràfic i substitució lingüística a les illes Pitiüses Institut d'Estudis Eivissencs Territoris (1999), 2:103-111
  49. Dades del cens de l'any 2001, Institut d'Estadística de les Illes Balears, Govern de les Illes Balears
  50. Dades sociolingüístiques del IEC, any 2002
  51. Encuesta Sociolingüística realizada en 2003 por la Secretaría de Política Lingüística, Gobierno de las Islas Baleares
  52. Població segons llengua d'identificació. Dades enllaçades 2003-2008 Catalunya. Any 2008. Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat)
  53. Estadística d'usos lingüístics a la Franja d'Aragó. Any 2004. Generalitat de Catalunya
  54. 54,0 54,1 Servei de Política Lingüística (Govern d'Andorra) (ed.): . catala.ad.
  55. Aula Intercultural (ed.): .
  56. 56,0 56,1 Institut d'Estudis Andorrans (ed.): .
  57. Consell d'Europa (ed.): .
  58. Organització de les Nacions Unides (ONU) (ed.): .
  59. Racó Català (ed.): .
  60. Plantía:Format ref http://www.cg66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/charte.html
  61. Associació de sociolingüistes de llengua catalana: La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI Pel que fa a la transmissió, els territoris bàsicament es divideixen en dos grups. D'una banda, l'Alguer, i encara més la Catalunya del Nord, on es produeix un retrocés intergeneracional clar del català, és a dir on la cadena de transmissió de la llengua de pares a fills s'ha trencat, i on, per tant, hi ha en un nivell avançat del procés de substitució lingüística.)
  62. Plantía:Ref-llibre
  63. .
  64. .
  65. Generalitat de Catalunya (ed.): (PDF). Llengua catalana: Dades estadístiques.
  66. Enquesta d'usos lingüístics a l'Alguer 2004 (en català)
  67. Informació sobre el Cant de la Sibil·la a l'Alguer i a Mallorca
  68. Culturcat (Generalitat de Catalunya) (ed.): .
  69. Plantía:Citar ref
  70. Article 2, «Constitució d'Andorra» (1993).
  71. Legge Regionale 15/10/1997, N. 26. Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. Art. 2.1, 2.4. Consiglio Regionale della Sardegna (n'italianu)
  72. Article 9, Tutela de la llengua i de la cultura de l'Alguer Estatut comunal, 8 d'agost del 2000 (en catalán)
  73. Legge 15 Dicembre 1999, n. 482. Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche storiche. Gazzetta Ufficiale n. 297. 20 dicembre 1999 (n'italianu)
  74. Marta Marfany, Els menorquins d'Algèria, ISBN 84-8415-366-5
  75. Inclou la etimologia de la paraula.
  76. Plantía:Ref-llibre
  77. 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 77,5 Plantía:Citar ref

Bibliografía

  • Badia i Margarit, Antoni Maria. Llengua i cultura als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, 1964. (lLlibres a l'abast; 19) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: (El Cangur; 16) ISBN 8429700447.
  • Coromines, Joan. El que s'ha de saber de la llengua catalana. Palma de Mallorca: Moll, 1954. (Raixa; 1) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: ISBN 8427303289.
  • Enciclopèdia de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN 84-297-5026-6.
  • Veny, Joan; Pons i Griera, Lídia. Atles lingüístic del domini català. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001-. En curs de publicació. ISBN 84-7283-720-3 (o.c.).
  • Plantía:Ref-llibre

Ver tamién

Enllaces esternos

Plantía:Wikimedia

Entitats

Diccionaris

Portals