Diferencies ente revisiones de «Idioma catalán»
mSin resumen de edición |
mSin resumen de edición |
||
Llinia 28: | Llinia 28: | ||
[[Familia Indoeuropea - Grupu Itálicu|Itálicu]]<br /> |
[[Familia Indoeuropea - Grupu Itálicu|Itálicu]]<br /> |
||
[[Llingües romances|Romance]]<br /> |
[[Llingües romances|Romance]]<br /> |
||
[[Galorrománicu|Galo-romance]]<br /> |
|||
[[Llingües occitano-romániques|Occitano-romance]]<br /> |
[[Llingües occitano-romániques|Occitano-romance]]<br /> |
||
'''Catalán-valenciano-balear''' <!--Denominación usada por el Ethnologue, cuya clasificación es la seguida en toda la Wikipedia. Aunque la denominación científica más frecuente es, con diferencia, la de ''catalán'', esta es la denominación sincrética más extendida en el ámbito académico. Josep Calveras la usa por primera vez en 1925, en su obra ''La reconstrucció del llenguatge literari català'': «"Català-valencià-balear" seria el [nom] propi i a tothom acontentaria, si no fos que és massa llarg, i que de fet els filòlegs [...] han pres el costum de dir-ne breument: llengua catalana.» El diccionario oficial del IEC recibe el nombre de ''Diccionario catalán-valenciano-balear''.{{revisar}} --> |
'''Catalán-valenciano-balear''' <!--Denominación usada por el Ethnologue, cuya clasificación es la seguida en toda la Wikipedia. Aunque la denominación científica más frecuente es, con diferencia, la de ''catalán'', esta es la denominación sincrética más extendida en el ámbito académico. Josep Calveras la usa por primera vez en 1925, en su obra ''La reconstrucció del llenguatge literari català'': «"Català-valencià-balear" seria el [nom] propi i a tothom acontentaria, si no fos que és massa llarg, i que de fet els filòlegs [...] han pres el costum de dir-ne breument: llengua catalana.» El diccionario oficial del IEC recibe el nombre de ''Diccionario catalán-valenciano-balear''.{{revisar}} --> |
Revisión a fecha de 19:22 5 may 2019
Catalán, valencianu (Català, valencià) | |
---|---|
Faláu en | España Andorra Francia Italia |
Rexón | Andorra
|
Falantes | 11,5 millones (2009) |
Familia | Llingües indoeuropees Itálicu |
Alfabetu | Llatín |
Estatus oficial | |
Oficial en | Andorra España (territorializada en Cataluña, Comunidá Valenciana ya Islles Baleares) Italia (na ciudá de L'Alguer) |
Reguláu por | Institutu d'Estudios Catalanes, |
Códigos | |
ISO 639-1 | cat
|
ISO 639-2 | cat
|
ISO 639-3 | cat
|
Estensión del catalán, valencianu |
El catalán (denominación oficial en Cataluña, nes Islles Baleares, n'Andorra y na ciudá de L'Alguer) o valencianu (denominación oficial nel País Valencianu) ye una llingua románica falada por más d'once millones de persones en Cataluña, el País Valencianu (sacantes dalgunes comarques del interior), les Islles Baleares, Andorra, la Franxa de Poniente (Aragón), la ciudá de L'Alguer (na islla de Cerdeña), la Catalunya del Nord y nel Carxe, un pequeñu territoriu de Murcia pobláu por emmigrantes valencianos.[1] El so dominiu llingüísticu, con una superficie de 68.730 km² y 13.529.127 d'habitants (2009), inclúi 1.687 términos municipales. Como les otres llingües romániques, el catalán remanez del llatín vulgar que falaben los romanos que s'establecieron n'Hispania na Edá Antigua.
La normativa del catalá establezla l'Institutu d'Estudios Catalanes, que tomen como base la ortografía, la gramática y el diccionariu fechos por Pompeu Fabra i Poch, y poles variantes específiques del valencianu, pola Academia Valenciana de la Llingua, basaes nes Normes de Castelló, ye dicir, la ortografía de Pompeu Fabra pero más adaptada a la pronunciación del catalán occidental y a los rasgos que carautericen les variedaes valencianes. El catalán tien cinco grandes dialeutos (valencianu, noroccidental, central, balear y rossellonés) que xunto col alguerés, dixébrense n'hasta en ventiuna variedaes y s'agrupen en dos grandes bloques: el catalán occidental y el catalán oriental. Les propuestes normatives permiten amenorgar les diferencies ente aquestos dialeutos nel catalán estándar dende'l puntu de vista gramatical, fonéticu y de léxicu. A lo llargo de los últimos siglos, la mayor parte de los dialeutos del catalán recibieron una fuerte influyencia del castellán nel estáu español y n'Andorra, del francés en Catalunya del Nord y tamién n'Andorra, y del italianu y del sardu nel Alguer, que-y dexó señes en forma de vocabulariu y espresiones nueves.
Alfabetu
Pronunciación
Equi amuésase la pronunciación de lletres o diágrafos del catalán.
Lletra o diágrafu | Fonemes |
---|---|
A, a | /a/ /ə/ |
B, b | /b/ |
C, c | /k/ antes de a, o, u, /s/ antes de e o i |
Ç, ç | /s/ |
D, d | /d/, al fin de la pallabra /t/ |
E, e | /e/ /ɛ/, si nun hai acentu al empiezu y fin de la pallabra /ə/ /a/ |
F, f | /f/ |
G, g | /g/ antes de a, o, u, /ʒ/ antes de e o i |
H, h | ye muda |
I, i | /i/ |
J, j | /ʒ/ |
L, l | /l/ |
LL, ll | /ʎ/ como la ll del asturianu |
L·L, l·l | /ɫ/ |
M, m | /m/ |
N, n | /n/ |
NY, ny | /ɲ/ igual que la ñ |
O, o | /o/ /ɔ/, en algunos casos /u/ |
P, p | /p/ |
Q, q | /k/ /kw/ |
Ques, ques | al fin de la pallabra /kas/ |
R, r | /r/ /ɾ/, al fin de la pallabra nun se pronuncia |
S, s | /s/ |
U, u | /u/ |
T, t | /t/ |
TX, tx | /t͡ʃ/ igual que el diágrafu ch |
TJ, tj | /dʒ/ |
TG, tg | /dʒ/ |
Tz, tz | /dz/ |
V, v | /v/, en algunos dialeutos /b/ |
X, x | /ʃ/ como la x del asturianu, en algunos casos tamién /ks/ |
Y, y | /ʝ/ |
Z, z | /z/ |