Cristóbal Mendoza

De Wikipedia
Cristóbal Mendoza
Presidente de Venezuela

Vida
Nacimientu Trujillo23 de xunu de 1772
Nacionalidá Bandera de Venezuela Venezuela
Muerte Caraques8 de febreru de 1829 (56 años)
Fíos/es 17
Estudios
Estudios Universidá Central de Venezuela
Llingües falaes castellanu
Oficiu políticuabogáu
Creencies
Relixón catolicismu
Cambiar los datos en Wikidata

José Cristóbal Hurtado de Mendoza y Montilla (23 de xunu de 1772Trujillo – 8 de febreru de 1829Caraques) foi un políticu y abogáu venezolanu. Foi'l primer Presidente de Venezuela tres la declaración d'independencia respectu del Imperiu español. Mendoza, con 39 años, foi'l primeru en presidir el triunviratu del poder executivu establecíu pol congresu de 1811 y desempeñó el cargu mientres pocu más d'un añu. Los miembros del triunviratu, siendo los otros dos Juan Gradia y Baltasar Padrón. Mientres esti periodu formó parte de l'asamblea constitucional que diseñó y promulgó la primera Constitución de Venezuela n'avientu de 1811.[1]

Biografía[editar | editar la fonte]

Foi'l Primer presidente de Venezuela en 1811. Los sos padres Luis Bernardo Hurtado de Mendoza y Gertrudis Eulalia Montilla. Mientres la so infancia recibió una escelente educación na so ciudá natal. A los 16 años cola a Caraques pa estudiar na Universidá, onde cursa'l bachilleratu n'artes (filosofía) hasta 1791, y depués algama los graos de llicenciáu y maestru (1793). Darréu, viaxa a la isla de Santu Domingu, onde en 1794 llogra'l títulu de doctor en derechu civil y canónicu. De regresu en Venezuela, vuelve a la so ciudá natal, onde trabaya nel bufete del abogáu Antonio Nicolás Briceño. Depués pasa a Mérida, onde practica l'abogacía colos lletraos Juan Marimón y Henríquez y Hipólito Elías González en 1795; esi mesmu añu, por curtiu tiempu, exerz la docencia como profesor de filosofía nel colexu seminariu de San Bonaventura de Mérida. A fines de 1796, topar en Barinas realizando otres práutiques del so oficiu llegal al llau de los abogaos Faustino de la Plaza y Manuel Antonio Valcarce Pimentel. El 10 de xunetu d'anguaño la Real Audiencia de Caraques confier-y el títulu d'abogáu, oficiu que va exercer en diverses poblaciones. El primer llugar onde s'instala ye Barinas, onde contrái matrimoniu con Juana Briceño Méndez Mendoza.

A empiezos del sieglu XIX, n'habiendo enviudado contraxo segundes nupcias con María Regina Montilla del Pumar, quien taba emparentada con José Ignacio del Pumar, marqués de Boconó y de les Riberes del Masparro. En xineru de 1807 Cristóbal Mendoza foi escoyíu alcalde de primer votu del Cabildru de Barinas, pero'l coronel Húngaru y Dusmet oponer al nomamientu, alegando'l parentescu de Mendoza colos miembros del Cabildru; finalmente, en marzu de 1808, la Real Audiencia dio-y la razón a Mendoza. Por esti tiempu enviudó per segunda vegada. Al españar el movimientu del 19 d'abril de 1810, foi unu de los primeros en sumase a la causa de Caraques. El 5 de mayu d'esi mesmu añu, entámase una Xunta de Gobiernu en Barinas, de la cual Mendoza ye vocal secretariu. Darréu, pa representar la provincia de Barinas nel Congresu Constituyente de 1811, son escoyíos diputaos, ente otros, Cristóbal y el so hermanu Luis Ignacio Mendoza. El 5 de marzu de 1811 el Congresu designar a la cabeza del Triunviratu Executivu qu'exercería'l gobiernu del país. Formaben el Triunviratu, amás de Cristóbal Mendoza, Juan de Gradia y Baltasar Padrón, quien se turnaban selmanalmente nel exerciciu de la presidencia. Al instalase'l Poder Executivo na tarde del 6 de marzu de 1811, correspondió-y a Mendoza, como primer nomáu, exercer la presidencia, ente que Manuel Moreno de Mendoza, sustituyir interinamente. Coles mesmes, cuando'l Congresu Constituyente declaró la Independencia'l 5 de xunetu de 1811, Mendoza exercía tamién la presidencia. Correspondió-y igualmente, na so calidá de presidente del Triunviratu roblar l'Acta de la Independencia qu'una comisión del Congresu presentó al Executivu Plural el día 8.

El 14 d'agostu de 1811 casar por tercer vegada con Gertrudis Buroz Tovar. A la cayida de la Primer República, a mediaos de 1812, Mendoza llogra abellugase na Nueva Granada (Colombia). En 1813 xunir al brigadier Simón Bolívar, quien se aprestaba a llibertar a Venezuela, convirtiéndose n'unu de los sos principales collaboradores. Bolívar designar gobernador políticu de Mérida, ciudá que s'incorporó en mayu d'esi añu a la causa republicana. Ellí atópase Mendoza, cuando llega Bolívar, que fai la so entrada triunfal el 23 de mayu. Col cargu de gobernador políticu de la provincia de Caraques entra xunto a Bolívar a la capital, el 6 d'agostu de 1813. Mientres el desenvolvimientu de la guerra a muerte, Mendoza desempeñar en diverses funciones: alministración política, impuestos, cebera, pertrechos y vestuarios pal exércitu, hospitales, patrullaje cívicu y vixilancia d'espíes. Nel Cabildru Abiertu celebráu en Caraques el 14 d'ochobre de 1813, ye él quien propón formalmente que se-y confiera a Simón Bolívar el títulu de Llibertador, lo cual ye aprobáu polos miembros del conceyu, los notables y el pueblu.

Dos de los sos nietos emigraron a Cuba y llucharon en favor de la independencia de la isla mientres la Guerra de los Diez Años (1868-1878). Cristóbal Mendoza Durán, quien exerció'l periodismu en Camagüey, depués integróse y combatió nes files del Exércitu Llibertador y al que Carlos Manuel de Verdes, n'apreciu a los sos valores intelectual y moral, nomó Secretariu del Esterior del primer gobiernu de la República de Cuba n'Armes. El so hermanu Tomás, que tamién foi periodista y quien nes files mambisas actuó como ayudante secretariu del xeneral Manuel de Quesada. Tanto Cristóbal como Tomás Mendoza apurrieron les sos vides nos campos de batalla de Cuba xunto a otros venezolanos como José María Aurrecoechea Irigoyen, a quien Verdes nomó Xeneral de Brigada, o'l so hermanu Enrique, quien algamó los graos de comandante del Exércitu Llibertador, dambos tamién cayíos en combate pola independencia de Cuba. Tamién integraron l'Exércitu Llibertador José Miguel Barreto, Amadeo Manuit, Manuel María Garrido Páez, sobrín del xeneral Páez, héroe de la independencia de Venezuela, Salomé Hernández Villegas, Cristóbal Acosta Páez, Fernando Pedro Álvarez Saavedra.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Briceño Perozo, Mario (1999) «Vol. 3», Mendoza, Cristóbal de" en Diccionariu d'Historia de Venezuela. Caraques: Fundación Polar. ISBN 980-6397-37-1.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]