Berlín Este

Coordenaes: 52°31′07″N 13°24′16″E / 52.518611111111°N 13.404444444444°E / 52.518611111111; 13.404444444444
De Wikipedia
Berlín Este
(de 1949 a 2 ochobre 1990)
Berlín
división alministrativa
bandera de Berlín escudu de Berlín
Alministración
Nome oficial Ost-Berlin (de)
PaísBandera d'Alemaña Alemaña
Sede (es) TraducirBandera de Berlín Berlín
Xeografía
Coordenaes 52°31′07″N 13°24′16″E / 52.518611111111°N 13.404444444444°E / 52.518611111111; 13.404444444444
Superficie 409 km²
Llendaba con Brandemburgu, Frankfurt (Oder) District (en) Traducir, Potsdam District (en) Traducir y Berlín Oeste
Demografía
Población 1 279 212 hab. (1989)
Densidá 3127,66 hab/km²
Más información
Estaya horaria Hora central europea
Cambiar los datos en Wikidata

Berlín Este o Berlín Oriental (n'alemán: Ostberlin) ye'l nome que recibe la parte de la ciudá de Berlín que primeramente quedó so alministración de la Xunión Soviética dende'l final de la Segunda Guerra Mundial en 1945 y que depués pasó a ser capital de la República Democrática Alemana (RDA). Los ciudadanos de la RDA llamar a cencielles Berlín, anque'l nome oficial de la ciudá yera Berlín, capital de la RDA (n'alemán: Berlin, Hauptstadt der DDR). La sede del gobiernu municipal atopar nel distritu de Berlín-Mitte, concretamente nel edificiu Rotes Rathaus, o Conceyu coloráu, qu'anguaño sigue siendo sede del gobiernu municipal de Berlín.

Dende'l 13 d'agostu de 1961 hasta'l 9 de payares de 1989 tuvo dixebrada de Berlín Oeste (o Berlín Occidental) pol famosu muriu homónimu. En 1990, cola reunificación alemana esta división alministrativa sumió y tola ciudá pasó a ser capital de la nueva Alemaña reunificada.

Historia[editar | editar la fonte]

Posguerra[editar | editar la fonte]

Allugamientu de Berlín dientro de la RDA, siendo Berlín Este la so capital. Mapa de la división alemana tres 1947.      Alemaña Occidental      Alemaña Oriental (incluyíu Berlín Este)      Berlín Oeste

Dempués de la capitulación alemana, l'alministración militar soviética estableció'l 19 de mayu 1945 a Arthur Werner como alcalde-presidente o burgomaestre (Oberbürgermeister) para tola área metropolitana del Gran Berlín (Groß-Berlin), pa garantizar les necesidaes más urxentes de la población dempués de la devastación de los ataques aéreos y la batalla de Berlín.

Los cuatro Aliaos vencedores de la Guerra establecieron oficialmente'l control del gobiernu d'Alemaña'l 5 de xunu na Declaración de Berlín,[1] pola que los gobiernos de los Estaos Xuníos, Xunión Soviética, Reinu Xuníu y Francia, asumieron la soberanía y suprema autoridá sobre'l territoriu alemán, «dada la inesistencia de Gobiernu central o autoridá capaz d'aceptar responsabilidaes pol caltenimientu del orde, l'alministración del país y acordies coles esixencies de los poderes vencedores».[2] La Declaración de Berlín establecía:[3]

  • Los cuatro zones d'ocupación aliada n'Alemaña y en Berlín.
  • El gobiernu conxuntu d'Alemaña como un tou al traviés d'un Conseyu de Control Aliáu, p'asegurar la apropriada uniformidá d'aición de los comandantes militares por separáu pa caúna de les sos zones d'ocupación.
  • Establecimientu pa Berlín d'una autoridá gubernativa interaliada (Kommandatura), so la direición del Conseyu de Control, y que taría constituyida polos cuatro comandantes militares de Berlín, que s'encargaría de l'alministración conxunta de la ciudá.

Per otru llau les negociaciones de los aliaos sobre'l tráficu aereu p'aportar a Berlín dende los trés zones d'ocupación nel parte occidental d'Alemaña empezaron el 29 de xunu de 1945. El 30 de payares el Conseyu de Control Aliáu aprobó la propuesta de trés corredores de Berlín escontra Hamburgu, Bückeburg y Frankfurt/Main. Finalmente'l corredores y el Centru de Seguridá Aérea de Berlín (BASC) fueron aprobaos el 18 d'avientu.[4][5]

So una Constitución temporal, na que se convocaben eleiciones cada dos años,[6] y tres les Eleiciones estatales de Berlín de 1946 pa l'Asamblea municipal (Stadtverordnetenversammlung) celebraes el 20 d'ochobre de 1946, Otto Ostrowski foi establecíu como nuevu alcalde'l 5 d'avientu. La eleición amosó la debilidá del SEI, vistu como dependiente de la URSS. Ante esta situación dambos aplicaron la coerción y la intimidació; nesti sentíu, aprovecharon la capacidá por que la Kommandatura aprobara por unanimidá cada unu de los cargos del gobiernu urbanu (Magistrat von Groß-Berlin) de Otto Ostrowski. Cuando esti propúnxose anovar cargos, tuvo qu'aceptar el condicionamientu de los soviéticos de que'l SPD y el SEI tuvieren un programa común pa tres meses, pero esto foi inaceptable pal SPD y ganaron a Ostrowski nuna moción de censura'l 11 d'abril de 1947. El socesor designáu pola Asamblea foi Ernst Reuter pero foi vetáu polos soviéticos, y como l'Asamblea refugó otru nomamientu, l'alcaldía recayó interinamente en Louise Schroeder, el 18 d'agostu de 1947, que fuera una de les vicealcaldesas.[7][8]

Mientres 1947 tuvo llugar en Moscú la cuarta Conferencia de Ministros d'Asuntos Esteriores de los cuatro poderes ocupantes (10 de marzu – 24 d'abril) y la quinta Conferencia en Londres (25 de payares – 15 avientu), que nun producieron resultancia dalguna p'arreglar el fin de la ocupación,[9] lo cual pasaba por restaurar la unidá político y económico d'Alemaña, Berlín y el tratáu de paz con Alemaña.[10] Pa compensar les iniciatives de les zones occidentales y fortalecer la posición soviética frente a la conferencia de Londres, y p'exercer presión sobre los partíos non socialistes,[11] en payares y avientu de 1947, con anticipación a la Conferencia de Londres de los cuatro potencies ocupantes, la SEDE fixo un llamamientu a partíos políticos, sindicatos, y organizaciones de mases pa constituyir el Movimientu del Congresu del Pueblu (Volkskongressbewegung), pa lo cual fixo'l so primer Congresu del Pueblu (Volkskongress) el 6-7 d'avientu 1947 en Berlín coincidiendo cola Conferencia de Londres y na que'l 30 % de delegaos yeren del KPD de les zones occidentales. Les mociones d'esti congresu fueron afalaes polos soviéticos y reclamó un gobiernu unificáu pa toa Alemaña.[11][12]

Ante esta situación, la cuestión d'Alemaña prosiguió per otru camín na Conferencia de Londres de los seis potencies: Estaos Xuníos, Reinu Xuníu, Francia, Bélxica, Países Baxos y Luxemburgu; que tuvo llugar en dos sesiones: del 23 de febreru al 6 de marzu de 1948 y del 20 d'abril al 2 de xunu de 1948.[13] El so propósitu yera empecipiar un procesu constituyente pa la formación d'un gobiernu alemán nos trés zones occidentales d'Alemaña;[14] d'esta forma, la ocupación nes zones occidentales presentábase ante los alemanes como una amenaza menor que lo que suponía la ocupación soviética, esto ye, ufiertábase l'autodeterminación frente a la opresión.[15]

En protesta pola Conferencia de Londres, el 20 de marzu de 1948 el mariscal Sokolovsky abandonó'l Conseyu Control Aliáu rematando l'alministración conxunta de los cuatro poderes sobre Alemaña. Esto peracabóse cola introducción el 20 de xunu de 1948 del Deutsche Mark na Bizona y la zona francesa (que taben en parte occidental d'Alemaña), en reemplazu del Reichsmark, lo que terminó la unidá económica de la nación. Stalin amosóse contrariado y consideró qu'una midida de tal caláu, qu'afectaba a toles zones d'ocupación n'Alemaña, llevárase a cabu unilateralmente ensin consultar a los soviéticos, yá que según la perspeutiva soviética violaba'l compromisu de tratar a Alemaña como una unidá económica, anque pa los occidentales les violaciones soviétiques de los arreglos de guerra dieren por acabáu l'alcuerdu de Potsdam.[16] Verdaderamente, una midida d'esti tipu buscaba más preparar el terrén pa la fundación d'un hipotéticu estáu alemán.[17]

La respuesta de Stalin foi fulminante, al traviés de la SMAD (Alministración Militar Soviética n'Alemaña), el 24 de xunu de 1948 estableció'l Ostmark (Deutsche Mark von der Deutschen Notenbank) pa tolos sectores de Berlín, y los guardias soviéticos cortaron los accesos terrestre y fluvial del Berlín occidental coles respeutives zones d'ocupación, lo qu'incluyía a carreteres, ferrocarriles y canales, según el suministru llétricu.[18][19] Estes midíes de bloquéu significaron la culminación d'una serie d'aiciones d'acoso sobre la población de los sectores occidentales, como secuestros, robos, arrestos arbitrarios, intimidaciones a punta de pistola, o cambéu de requisitos burocráticos ensin previu avisu nel tránsitu interzonal, que se taben produciendo dende 1946 ya intensificáronse dende marzu de 1948.[20] Col bloquéu, Stalin esperaba poder poner frenu a les midíes de los occidentales, particularmente de los norteamericanos, y espulsalos de Berlín, utilizando pa ello les midíes menos agresives posibles, ensin llegar a una confrontación armada, y camuflaes por dificultaes téuniques, que sumiríen cuando sumiera'l Deutsche Mark de Berlín.[21] Ante'l bloquéu, el comandu aereu d'Estaos Xuníos decidió abastecer la ciudá per vía aérea. El llamáu Luftbrücke (ponte aérea) de Berlín empecipió'l 25 de xunu de 1948, col aterrizaxe del primer avión de carga C-47 nel aeropuertu Tempelhof, en Berlín; según con midíes de contrabloqueo consistentes nel embargu de les mercancíes de les zones occidentales a la soviética.[22]

El cambéu de moneda torgó de facto l'intercambiu comercial ente les zones del oeste y l'este, qu'hasta entós habíen veníu calteniendo un comerciu bastante informal, vital pa la zona d'ocupación soviética. A esto hai que sumar que dos meses antes los aliaos incluyeren a los trés zones d'ocupación occidentales dientro de la organización del Plan Marshall, nun contestu de creciente tensión ente Estaos Xuníos y la Xunión Soviética.[23] El gobiernu de la ciudá, asitiáu nel sector soviéticu, votó aceptar los dos monedes.[24] Primeramente los Aliaos occidentales nun tener# cuenta de faer circular el Deutsche Mark en Berlín, pero l'alcalde Ernst Reuter, convenciólos pa evitar ser integraos na zona económica soviética. Los Aliaos occidentales introducieron el Deutsche Mark nes sos zones (en teoría en toles zones de Berlin)[25] marcando los billetes con una B por si tuvieren qu'anular l'espardimientu d'esta moneda, sicasí, tamién dexaron el Ostmark, anque solo hasta marzu de 1949.[26] A pesar de que la SEDE y la SMAD presentaron el Deutsche Mark como preséu del capitalismu y de a división d'Alemaña, foi la moneda más aceptada en tou Berlín.[27]

La reaición a la reforma monetaria tamién afectó al gobiernu de la ciudá de Berlín, yá que el 1 de xunetu de 1946 el representante soviéticu abandonó'l so puestu na Kommandatura de Berlín,[28] y finalmente el 13 d'agostu de 1948 la delegación soviética terminó de llevase los sos archivos y arrió la so bandera,[29] esto supunxo que al nun haber una suprema autoridá en Berlín les midíes adoptaes pola SMAD, solo aplicárense a la zona soviética, y de la mesma los Aliaos occidentales pudieron anular les midíes de les SMAD nes sos zones respeutives,[30] asina cada sector operaba de forma independiente y unillateral hasta que los trés aliaos occidentales reasumieron les actividaes de la Kommandatura el 8 de payares pero de forma tripartita, dexando la posibilidá a la incorporación de la Xunión Soviética.[31]

Cola ponte aérea en funcionamientu, el SEI entamó a instancies del so presidente en Berlín, Hermann Matern, una ofensiva pa faese col poder de la ciudá. El 26 d'agostu una manifestación de la SEDE bloquió l'accesu al Conceyu —que tres la guerra taba temporalmente na Neues Stadthaus— torgando asina la convocatoria de la Cámara de Diputaos de Berlín. El 6 de setiembre tampoco pudo axuntase la Cámara de Diputaos, que se topaba ocupada y ante la indiferencia del comandante soviéticu. Ante esta situación los representantes de la SPD, CDU y LPD treslladar del sector soviéticu al sector americanu. Los miembros de la SEDE boicotiaron les eleiciones a la Cámara de Diputaos que correspondíen en 1948, y el 30 de payares escoyeron con unos 1350 delegaos un nuevu alcalde provisional pa Berlín Este, Friedrich Ebert. Les eleiciones a l'Asamblea municipal de 1948 tuvieron llugar el 5 d'avientu nes zones occidentales, nes que Ernst Reuter foi escoyíu nuevu alcalde en Berlín Oeste'l 7 d'avientu, peracabando d'esta manera la división de la ciudá.[32][33][34]

Les midíes de bloquéu intensificar n'ochobre estableciendo estrictos controles ente la zona soviética d'Alemaña y de Berlín, colos trés zones occidentales de Berlín.[35] El bloquéu de Berlín caltener hasta'l 12 de mayu de 1949 pa torgar la formación d'un estáu nel oeste, pero fomentó nos alemanes de les zones ocupaes occidentales n'apreciar a los ocupantes como defensores del comunismu.[24]

Guerra fría[editar | editar la fonte]

Los aliaos occidentales (EE. XX., Reinu Xuníu y Francia), nunca reconocieron formalmente a l'autoridá del gobiernu d'Alemaña Oriental pa gobernar l'este de Berlín, reconociendo solo l'autoridá de la Xunión Soviética en Berlín Oriental de conformidá col estáu d'ocupación de Berlín un conxuntu. Asina, el Comandante norteamericanu en Berlín Oeste publicaba instrucciones detallaes pal personal civil y militar estauxunidense que visitaba Berlín oriental con oxetu d'evitar incidentes.[36] Ello ye que los trés comandantes occidentales protestaben regularmente pola presencia d'unidaes del Exércitu Popular Nacional (Nationale Volksarmee, o NVA)sobremanera con ocasión de los desfiles militares entamaos na zona este. Aun así, col tiempu los trés aliaos occidentales acabaron estableciendo embaxaes en Berlín oriental mientres la década de los 70, pero nunca lu reconocieron como la capital de la República Democrática Alemana. Los trataos y alcuerdos diplomáticos solíen emplegar términos como "sede del gobiernu".

La nueche del 9 al 10 de payares de 1989 producióse la cayida del Muriu de Berlín, dexando'l contautu y llibre tránsitu de la población d'una y otra zona.[37][38] Ello supunxo un importante impautu na sociedá alemana y la perceición de que la reunificación de dambes zones, pero inda habría qu'esperar dellos meses más. Finalmente, el 3 d'ochobre de 1990 producióse oficialmente la Reunificación de los dos Alemanias (Oriental y Occidental); Arriendes de esta reunificación, a partir del 3 d'ochobre de 1990 la Llei fundamental de la República Federal entró a valir nel territoriu de l'Alemaña oriental, especialmente tres la firma del Tratáu Dos más Cuatro que supunxo'l final de les últimes muertes de la ocupación aliada d'Alemaña, señalando puntu final esti procesu.[39]

Tres la reunificación[editar | editar la fonte]

Dempués de los primeros tiempos de la reunificación de los dos zones, nos últimos años el Gobierno alemán vieno invirtiendo importantes sumes de dineru pa la rehabilitación de los dos metaes de la ciudá, según unificar l'antiguu Berlín Este cola zona occidental. Sicasí, les diferencies visuales ente los dos zones siguen siendo evidentes no cultural, económicu, estéticu, arquiteutónicu, etc. Aun así, un pequeñu númberu de cais, places y estatues de la dómina comunista siguen calteniéndose, como ye'l casu de la Karl-Marx-Allee,[40] la Rosa-Luxemburg-Platz o la Karl-Liebknecht-Straßy.

Política y gobierno[editar | editar la fonte]

División alministrativa[editar | editar la fonte]

Vista de la famosa Avenida Unter den Linden, mientres el branu de 1985.

Nel momentu de la reunificación alemana, el territoriu de Berlín Este taba estremáu n'once distritos alministrativos:

Alcaldes[editar | editar la fonte]

Alcalde Partíu Periodu Notes
Friedrich Ebert SEI 30 de payares de 19485 de xunetu de 1967
Herbert Fechner

5 de xunetu de 196711 de febreru de 1974

Erhard Krack

11 de febreru de 1974 - 15 de febreru de 1990

Ingrid Pankraz

15 - 23 de febreru de 1990

Interín
Christian Hartenhauer

23 de febreru30 de mayu de 1990

Tinu Schwierzina SPD 30 de mayu de 199011 de xineru de 1991
Thomas Krüger SPD 11 - 24 de xineru de 1991 Interín

Parlamento[editar | editar la fonte]

Berlín Este tuvo dende'l so establecimientu'l so propiu parllamentu, el Berliner Stadtverordnetenversammlung. Les eleiciones al Berliner Stadtverordnetenversammlung siempres fueron controlaes pol Frente Nacional de la República Democrática Alemana.[41] Les eleiciones estatales de 1990, les postreres llevaes a cabo antes de la reunificación, fueron les primeres eleiciones llibres. Estes desencadenaron la xubida al poder del alcalde Tinu Schwierzina del Partíu Socialdemócrata.[42]

Comandantes militares[editar | editar la fonte]

Guardia d'Honor del Reximientu «Friedrich Engels» desfilando ante'l Monumentu a les víctimes del fascismu y el militarismu, na Avenida Unter den Linden.

Desque los soviéticos conquisten Berlín, ésta quedó so la xurisdicción d'un mandu militar del Grupu de Fuercies Soviétiques n'Alemaña (GFSA); Yá constituyida la RDA siguió calteniéndose la presencia y el mandu militar soviéticos, en cuantes que dende 1962 el comandante foi siempres un alemán (como muestra de la creciente autonomía alemana respectu de los soviéticos).[43]

Nome[43] Exércitu Duración
Nikolai Berzarin GFSA 2 de mayu16 de xunu de 1945
Aleksandr Gorbatov GFSA 17 de xunu19 de payares de 1945
Dimitri Smirnov GFSA 19 de payares de 19451 d'abril de 1946
Aleksandr Kotikov GFSA 1 d'abril de 19467 de xunu de 1950
Sergeu Dienghin GFSA 7 de xunu de 1950Abril de 1953
Pavel Dibrov GFSA Abril de 195323 de xunu de 1956
Andrei Chamov GFSA 28 de xunu de 195626 de febreru de 1958
Nikolai Zakharov GFSA 26 de febreru de 19589 de mayu de 1961
Andrei Soloviev GFSA 9 de mayu de 196122 d'agostu de 1962
Helmut Poppe NVA 22 d'agostu de 196231 de mayu de 1971
Artur Kunath NVA 1 de xunu de 197131 d'agostu de 1978
Karl-Heinz Drews NVA 1 de setiembre de 197831 d'avientu de 1988
Wolfgang Dombrowski NVA 1 de xineru de 198930 de setiembre de 1990
Detlef Wendorf NVA 12 d'ochobre de 1990

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Selby, Scott Andrew (2012). The Axmann Conspiracy: A Nazi Plan for a Fourth Reich and How the U.S. Army Defeated It (n'inglés). Penguin, páx. 73. ISBN 9781101611388.
  2. Loewenstein, Karl (1960). «Loewenstein, K. (1960). Alemaña dende 1945 a 1960: una rellación de fechos». Revista d'estudios políticos 110:  p. 115. ISSN 0048-7694. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2129435. 
  3. «GHDI - Document». Consultáu'l 31 de mayu de 2017.
  4. Harrington, Daniel F. (2012). Berlin on the Brink: The Blockade, the Airlift, and the Early Cold War (n'inglés). University Press of Kentucky, páx. 22. ISBN 9780813136134.
  5. Fischer, Frank W. (2015). The Development of Air Navigation in West Germany after 1945: The first ten years - when nobody knew ATC existed (n'inglés). International Advisory Group Air Navigation Services (ANSA), páx. 63. ISBN 9781537020464.
  6. Plischke, Elmer (2012). Government and Politics of Contemporary Berlin (n'inglés). Springer Science & Business Media, páx. 58. ISBN 9789401191357.
  7. Harrington, Daniel F. (2012). Berlin on the Brink: The Blockade, the Airlift, and the Early Cold War (n'inglés). University Press of Kentucky, páx. 39. ISBN 9780813136134.
  8. Plischke, Elmer (2012). Government and Politics of Contemporary Berlin (n'inglés). Springer Science & Business Media, páx. 59. ISBN 9789401191357.
  9. Szanajda, Andrew (2015). The Allies and the German Problem, 1941-1949: From Cooperation to Alternative Settlement (n'inglés). Springer, páx. 81. ISBN 9781137527721.
  10. Szanajda, Andrew (2015). The Allies and the German Problem, 1941-1949: From Cooperation to Alternative Settlement (n'inglés). Springer, páx. 96. ISBN 9781137527721.
  11. 11,0 11,1 McCauley, Martin (1983). The German Democratic Republic since 1945 (n'inglés). Springer, páx. 36. ISBN 9781349172436.
  12. Kettenacker, Lothar (2014). Germany 1989: In the Aftermath of the Cold War (n'inglés). Routledge, páx. 24. ISBN 9781317875666.
  13. Weber, Jürgen (2004). Germany, 1945-1990: A Parallel History (n'inglés). Central European University Press, páx. 32-33. ISBN 9789639241701.
  14. Hahn, Erich J.. (1993). «U.S. Policy on a West German Constitution», Jeffry M. Diefendorf, Axel Frohn, Hermann-Josef Rupieper: American Policy and the Reconstruction of West Germany, 1945-1955 (n'inglés). Cambridge University Press, páx. 27. ISBN 9780521431200.
  15. Edelstein, David M. (2011). Occupational Hazards: Success and Failure in Military Occupation (n'inglés). Cornell University Press, páx. 33. ISBN 0801457327.
  16. Edelstein, David M. (2011). Occupational Hazards: Success and Failure in Military Occupation (n'inglés). Cornell University Press, páx. 32. ISBN 0801457327.
  17. Chávarri Sidera, Pilar; Delgado Sotillos, Irene (2013). Sistemes Políticos Contemporáneos. Madrid: UNED, páx. 190. ISBN 978-84-362-6509-5.
  18. Wilke, Manfred (2014). The Path to the Berlin Wall: Critical Stages in the History of Divided Germany (n'inglés). Berghahn Books, páx. 121 y 125. ISBN 9781782382898.
  19. Weber, Jürgen (2004). Germany, 1945-1990: A Parallel History (n'inglés). Central European University Press, páx. 26. ISBN 9789639241701.
  20. Schrader, Helena P. (2011). The Blockade Breakers: The Berlin Airlift (n'inglés). History Press, páx. 32-35. ISBN 9780752468037.
  21. Schrader, Helena P. (2011). The Blockade Breakers: The Berlin Airlift (n'inglés). History Press, páx. 36. ISBN 9780752468037.
  22. Wilke, Manfred (2014). The Path to the Berlin Wall: Critical Stages in the History of Divided Germany (n'inglés). Berghahn Books, páx. 123-124. ISBN 9781782382898.
  23. Wolfgang Benz; Hermman Graml (1986), páx. 121
  24. 24,0 24,1 McCauley, Martin (1983). The German Democratic Republic since 1945 (n'inglés). Springer, páx. 35. ISBN 9781349172436.
  25. Schrader, Helena P. (2011). The Blockade Breakers: The Berlin Airlift (n'inglés). History Press, páx. 29. ISBN 9780752468037.
  26. Wilke, Manfred (2014). The Path to the Berlin Wall: Critical Stages in the History of Divided Germany (n'inglés). Berghahn Books, páx. 121-122, 124-125. ISBN 9781782382898.
  27. Schrader, Helena P. (2011). The Blockade Breakers: The Berlin Airlift (n'inglés). History Press, páx. 30. ISBN 9780752468037.
  28. Holtfrerich, Carl-L.; Reis, Jaime (2016). The Emergence of Modern Central Banking from 1918 to the Present (n'inglés). Routledge, páx. 82. ISBN 9781351890779.
  29. (1950) Foreign Policy Reports XXV (n'inglés). Foreign Policy Association., páx. 16.
  30. Wilke, Manfred (2014). The Path to the Berlin Wall: Critical Stages in the History of Divided Germany (n'inglés). Berghahn Books, páx. 122. ISBN 9781782382898.
  31. Plischke, Elmer (2012). Government and Politics of Contemporary Berlin (n'inglés). Springer Science & Business Media, páx. 10. ISBN 9789401191357.
  32. Wilke, Manfred (2014). The Path to the Berlin Wall: Critical Stages in the History of Divided Germany (n'inglés). Berghahn Books, páx. 126-128. ISBN 9781782382898.
  33. Weber, Jürgen (2004). Germany, 1945-1990: A Parallel History (n'inglés). Central European University Press, páx. 34. ISBN 9789639241701.
  34. Webb, Adrian (2014). Longman Companion to Germany Since 1945 (n'inglés). Routledge, páx. 187. ISBN 9781317884248.
  35. Wilke, Manfred (2014). The Path to the Berlin Wall: Critical Stages in the History of Divided Germany (n'inglés). Berghahn Books, páx. 128. ISBN 9781782382898.
  36. «Helpful Hints for US Visitors to East Berlin» (inglés) (11 de payares de 1981). Consultáu'l 11 de febreru de 2012.
  37. Walter Süß,Staatssicherheit am Ende: warum ye dean Mächtigen nicht gelang, 1989 eine Revolution zu verhindern, páx. 442
  38. Hannes Bahrmann & Christoph Links,Chronik der Wende: die Ereignisse in der DDR zwischen 7. Oktober und 18. März 1990., páx. 73
  39. vgl. BGBl. II (1990), S. 1317 (Artículu 2) y BGBl. II (1991), S. 587
  40. Ladd, Brian (1998). The Ghosts of Berlin: Confronting German History in the Urban Landscape. University of Chicago Press. ISBN 9780226467627.
  41. Weber, Hermann (2000) Die DDR 1945-1990, páx. 18.
  42. Hoffmann, Hansjoachim Berlin: Eine politische Landeskunde. Springer-Verlag, páx. 237. Consultáu'l 23 de xunetu de 2015.
  43. 43,0 43,1 «Comandantes de la Zona soviética de Berlín». World Statesmen.org.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]