Copa Mundial de Fútbol de 1950

De Wikipedia
Copa Mundial de Fútbol de 1950
Xeneral
Deporte fútbol
Sedes Estadiu de Maracaná, Estadio Durival de Britto e Silva (es) Traducir, Estadio Pacaembú (es) Traducir, Estadio Ilha do Retiro (es) Traducir, Estadio de los Eucaliptos (es) Traducir y Estadio Independencia (es) Traducir
Estáu Brasil
Data de principiu 24 de xunu de 1950
Data de fin 16 de xunetu de 1950
Edición 4
Organizador FIFA
Ganador seleición masculina de fútbol d'Uruguái
Eventu final Maracanaço
Estadístiques
Participantes 13
Partíos disputaos 22
Asistencia total 1 043 500
Cronoloxía
1946 FIFA World Cup (en) Traducir Copa Mundial de Fútbol de 1950 Copa Mundial de Fútbol de 1954
Cambiar los datos en Wikidata

La Copa Mundial de Fútbol de 1950 foi la cuarta edición del campeonatu mundial de fútbol masculín entamáu pola FIFA. Celebróse en Brasil dende'l 24 de xunu hasta'l 16 de xunetu de 1950.

La FIFA recuperó la Copa Mundial dempués de que les ediciones previstes pa 1942 y 1946 quedaren suspendíes pola Segunda Guerra Mundial. N'homenaxe a los 25 años de presidencia de Jules Rimet, el troféu de campeones foi renombráu «Copa Jules Rimet». Les socesives retiraes provocaron que solo participaren 13 países: 6 europeos y 7 americanos. Destacaron especialmente'l regresu d'Uruguái, ausente nos dos últimos torneos, y el debú d'Inglaterra depués de que les federaciones britániques reingresasen na FIFA.[1]

Por cuenta del so formatu de competición, usáu solo nesta edición, la Copa Mundial de 1950 foi la única na que nun se celebró una final. Na fase preliminar, los 13 participantes estremar en cuatro grupos pa enfrentase toos contra toos nuna vegada. Los campeones de cada grupu (Brasil, España, Suecia y Uruguái) pasaron a una liguilla de cuatro sol mesmu sistema, de la que saldría'l campeón.

La Copa Mundial de 1950 ye especialmente recordada pol «Maracanazo», nome pol que se conoz a la victoria de Uruguái sobre Brasil na última xornada.[2] A los brasilanos bastába-yos con un empate gracies a les sos cómodes victories contra españoles y escandinavos, ente que a los charrúas solo valía-yos ganar. Sicasí, saltó la sorpresa. A pesar de que Friaça adelantró a los locales, los visitantes remontaron gracies a dos talos tantos de Schiaffino y Ghiggia.[3] Col marcador final de 1–2, Uruguái ganó la so segunda Copa Mundial ya igualó a Italia nel palmarés.[3][4]

Eleición del país anfitrión[editar | editar la fonte]

Sellu postal brasilanu por cuenta de la Copa Mundial.

La Segunda Guerra Mundial provocó la suspensión de la Copa Mundial de 1942, pa la que presentaren candidatura l'Alemaña Nazi, Arxentina y Brasil. La decisión de quién la allugaría taba prevista nun congresu de la FIFA a celebrar en xunu de 1938, pero'l so presidente Jules Rimet retardar a 1940. L'españíu del conflictu un añu antes fizo que tou quedara en suspensu, ensin saber cuándo se volvería a retomar.[5]

Cuando la guerra terminó en 1945, la FIFA quería volver a entamar la Copa Mundial asina fuera posible y programó un congresu pal añu siguiente en Luxemburgu. Ellí plantegóse que Suiza acoyera la cuarta edición, prevista en principiu pa 1949, al ser una economía boyante. Esta propuesta nun yera posible al curtiu plazu porque'l país helvéticu nun cuntaba con estadios abondos pa un eventu internacional.

Brasil dio un pasu al frente pa solucionar la falta de sedes y presentó un proyeutu bien paecíu al de 1942.[5] El so presidente, Getúlio Vargas, garantizóse'l sofitu del líder arxentín Juan Domingo Perón siempres y cuando'l siguiente eventu n'América fora entamáu pel país andín.[6] Amás, propunxeron que la Copa Mundial celebrar en 1950 pa garantizar el mayor númberu posible de participantes. El 25 de xunetu de 1946, los dirixentes de la FIFA escoyeron por unanimidá les úniques candidatures presentaes: Brasil pa la edición de 1950 y Suiza para la de 1954.

Tamién s'aprobó que'l troféu fora renombráu «Copa Jules Rimet», n'homenaxe a los sos 25 años de presidencia, y el reingreso na FIFA de los cuatro federaciones britániques.

Equipos participantes[editar | editar la fonte]

En total, inscribiéronse 34 seleiciones a la fase de clasificación pa 16 places. Los campeones de la última edición (Italia) y el anfitrión (Brasil) clasificaron automáticamente, polo que quedaron en xuegu 14 cupos direutos. Primeramente la FIFA decretara que Alemaña y Xapón nun podíen xugar pol so papel na Segunda Guerra Mundial como potencies de la Exa. Sicasí, Italia sí foi almitida gracies al so dirixente Ottorino Barassi, presidente de la Federación Italiana, quien curiara'l troféu de la Copa mientres el conflictu.[5] La Xunión Soviética nun quixo tomar parte.

En Suramérica, sorprendió la baxa de Arxentina aduciendo discrepancies ente l'Asociación del Fútbol Arxentino y la Confederación Brasilana de Deportes. Les beneficiaes pola so salida fueron Bolivia y Chile, rivales de grupu. De la mesma, Uruguái y Paraguái tornaben depués de dos ediciones ausentes poles salíes de Perú y Ecuador. Colombia foi espulsada de la FIFA en 1949 so l'acusación de caltener una lliga pirata.[7]

Los cuatro asociaciones del Reinu XuníuInglaterra, Escocia, Gales y Irlanda del Norte— xugaron per primer vegada la fase clasificatoria depués de la so reingreso na FIFA. Nesti casu, dexóse que la edición 1949/50 del so campeonatu propiu, el British Home Championship, sirviera como grupu clasificatorio con dos places direutes. Inglaterra y Escocia llegaron a la última xornada colos dos primeres places aseguraes, anque la federación escocesa prometiera antes del tornéu que solo viaxaría a Brasil si yeren campeones.[8] Al nun dase esa situación, Inglaterra foi'l representante británicu y únicu debutante.

Nel restu d'Europa, dellos países abandonaron la ronda previa por motivos económicos, pocu favorables al gastu que suponía'l desplazamientu en plena posguerra. España, Italia, Suecia, Suiza y Yugoslavia consiguieron el pase ensin problemes, pero Turquía, campeona del grupu 2, ausentar al alegar «dificultaes insalvables». Pa cubrir les baxes d'Escocia y Turquía, el comité organizador cursó dos tales invitaciones a Portugal y Francia. Los portugueses refugar porque creíen que teníen de ganala nel terrén de xuegu, pa disgustu de la comunidá lusitana en Brasil,[9] ente que los galos aceptaron en primer instancia y dempués arrenunciaron por razones económiques.[10][11]

Los dos places d'América del Norte fueron pa Estaos Xuníos y Méxicu. Tocantes a Asia, la India beneficiar de la retirada de Birmania, Filipines y Indonesia, pero nun pudo viaxar a Brasil por razones económiques. Magar esiste la lleenda de que la retirada producióse porque la FIFA nun-yos dexaba xugar al fútbol descalzu, daqué entós común nesi país, demostróse que yera falsa;[12][13] la Federación de Fútbol de la India nun podía asumir el costu.[12][13]

A la fin, de les 16 clasificaes, solo participaron 13 seleiciones: 6 europees y 7 americanes. En cursiva, los debutantes:

Equipos participantes
BOLBandera de Bolivia Bolivia Bandera de Estaos Xuníos d'América Estaos Xuníos Bandera de Méxicu Méxicu SUI Suiza
Bandera de Brasil Brasil ENGBandera de Inglaterra Inglaterra PARBandera de Paraguái Paraguái URUBandera de Uruguái Uruguái
CHIBandera de Chile Chile ITABandera d'Italia Italia SWEBandera de Suecia Suecia YUG Yugoslavia
España

Organización[editar | editar la fonte]

La FIFA estableció un comité organizador compuestu por cinco persones: el brasilanu Sotero Cosme (secretariu de la Confederación Brasilana de Deportes), l'inglés Stanley Rous, el neerlandés Karel Lotsy, el francés Henri Delaunay y l'alemán Ivo Schricker.[6] Delaunay terminaría abandonando'l comité en protesta pol formatu de competición escoyíu.[6]

La primer decisión que se tomó foi establecer dosales d'identificación pa los xugadores, del 1 al 11 y empezando obligatoriamente pol porteru. Magar yera novedosu nel campeonatu mundial, la numberación taba utilizándose na lliga brasilana dende la década de 1940. Los dosales fixos pa cada xugador nun llegaríen hasta Suiza 1954.

Formatu de competición[editar | editar la fonte]

La FIFA aceptó camudar tol formatu de competición en 1947 a pidimientu de Brasil. En cuenta de xugar una fase eliminatoria como nos dos últimes ediciones, los 16 participantes previstos estremar en cuatro grupos de cuatro equipos cada unu. En cada unu enfréntense una vegada ente sigo, pol sistema de toos contra toos, y solo va pasar ronda'l campeón de grupu.[14]

La novedá llegó na fase final. Por primer y única vegada na Copa Mundial, celebraríase una liguilla ente los cuatro campeones de grupos, a toos contra toos en tres xornaes. La última parte de la propuesta estremó al comité organizador, pero los brasilanos convenciéronlos de qu'aumentaría tantu la emoción como la recaldación.[14] La edición de 1950 foi, poro, la única de la hestoria na que nun se celebró una final, magar l'Uruguái contra Brasil de la última xornada terminó siendo'l partíu decisivu.[14]

Un añu más tarde, nel congresu de Londres, la FIFA decidió faer el sortéu de los grupos primero que se xugaren les clasificatorias. Esta midida terminó siendo un quebraderu de cabeza porque delles seleiciones retiraron antes de la inauguración. La FIFA foi incapaz de cubrir los sos buecos, y a la fin los 13 participantes estremar de la siguiente forma: dos grupos de 4, unu de 3 y el postreru con solu 2.[15]

Los grupos del campeonatu quedaron de la siguiente forma (los cupos vacantes de los grupos C y D pertenecíen a les seleiciones que se retiraron):

Grupu 1 Grupu 2 Grupu 3 Grupu 4
Bandera de Brasil Brasil Bandera de Inglaterra Inglaterra Bandera d'Italia Italia Bandera de Uruguái Uruguái
 Yugoslavia  España Bandera de Suecia Suecia Bandera de Bolivia Bolivia
 Suiza Bandera de Chile Chile Bandera de Paraguái Paraguái
Bandera de Méxicu Méxicu Bandera de Estaos Xuníos d'América Estaos Xuníos d'América

Sedes[editar | editar la fonte]

Vista aérea del estadiu Maracaná.

El comité organizador estableció seis sedes. Na capital Rio de Janeiro construyóse'l estadiu Maracaná, que naquella dómina presentaba'l mayor aforu de la hestoria, 183.000 espectadores nes sos graes.[16] Eso suponíen 50.000 llocalidaes más que Hampden Park (Glasgow, Escocia) y cinco veces más aforu que'l siguiente estadiu llocal, São Januário. El gobiernu carioca plantegó una obra de tal magnitú pa demostrar el potencial económicu de Brasil a nivel internacional.[17] Foi un periodista deportivu, Mário Filho, quien convenció a la opinión pública de que la nueva cortil tenía de llevantase nel barriu de Maracaná.[17] Les obres nun empezaron hasta'l 2 d'agostu de 1948, con menos de dos años de plazu, y emplegar 10.000 obreros. Maracaná foi finalmente abiertu'l 16 de xunu de 1950, una selmana antes del entamu de competición, a pesar de que delles partes entá nun taben acabaes.[16][17] La inauguración oficial llegó'l 24 de xunu, nel primer partíu de Brasil.

La segunda see más importante foi São Paulo, ciudá más poblada del país y centru financieru. L'estadiu Pacaembú, abiertu en 1940, vio dobláu'l so aforu hasta los 60.000 espectadores pa ser subsede de la fase final. Les restantes tuvieron condicionaes pola presión de los gobiernos estatales al comité organizador, que tuvo qu'ampliar el númberu de sedes. Los estaos de Paraná, Rio Grande do Sul y Minas Gerais consiguieron que les sos capitales, Curitiba, Porto Alegre y Belo Horizonte, fueren aceptaes. De la mesma, la nortiza Recife (Pernambuco) llograr a pesar de la so alloñanza del restu. En nengún casu esos cuatro ciudaes allugaron más de trés partíos.

Ciudá Estadiu Capacidá
Belo Horizonte Estádio Independência 25.000
Curitiba Estádio Durival de Britto y Silva 12.000
Porto Alegre Estádio Ocalitos 7.000
Recife Estádio Ilha do Retiro 60.000
Rio de Janeiro Estádio Maracaná 200.000
São Paulo Estádio do Pacaembu 45.000

Balón[editar | editar la fonte]

Retruque del balón oficial de la Copa Mundial de 1950.

El balón del tornéu foi una «Superball Duplu T» de fabricación brasilana, siendo la primer vegada que s'utilizaba un balón ensin tento.

Atribúyese'l so inventu a los arxentinos Luis Polo, Antonio Tossolini y Juan Valbonesi, y formaben parte del fútbol suramericano dende la década de 1940.[18] La «Superball» brasilana perfeccionaba'l modelu orixinal: yera un balón de 12 paneles, con cordura y picu invisibles, que podía enchese con una válvula.[19]

Llista d'árbitros[editar | editar la fonte]

La FIFA anunció una llista de 27 árbitros y asistentes, procedentes d'Europa y América. De los 14 que dirixeron siquier un partíu (en negrina), 11 fueron europeos y los 3 suramericanos restantes, de Brasil.[20]

Naquella dómina nun se siguía un reglamentu común; mientres los británicos dexaben les cargues sobre los porteros, los suramericanos faíen lo propio coles cargues pel costazu y el restu d'Europa sancionar. Por ello, la FIFA entamó una sesión formativa en Rio de Janeiro con tolos colexaos, so la instrucción del veteranu árbitru inglés George Reader, por que toos cumplieren el mesmu códigu. En casu de mancadura, los xugadores teníen de salir fora del terrén de xuegu por que pudiera volver# a entamar.[21]

George Reader foi tamién l'escoyíu pa dirixir l'alcuentru decisivu ente Brasil y Uruguái.

Desenvuelvo[editar | editar la fonte]

Fase de grupo[editar | editar la fonte]

Grupo 1[editar | editar la fonte]

Nesti grupu participaron Brasil, Yugoslavia, Suiza y Méxicu, colos dos primeros como favoritos pal pase. Anque Maracaná estrenóse una selmana antes, la inauguración oficial llegó'l 24 de xunu col primer partíu ente Brasil y Méxicu, onde los locales ganaron por goliada (4–0). A otru día, Yugoslavia batió a los helvéticos por 3–0. Sicasí, la segunda xornada deparó una sorpresa: mientres los balcánicos volvíen vencer con suficiencia, Brasil empató 2–2 contra Suiza nel so únicu partíu en São Paulo. El téunicu local Flávio Costa fixo cuatro cambios respeuto al choque anterior pa contentar al públicu paulista, pero'l delanteru Jacques Fatton enaguó-yos la fiesta con dos talos tantos.[22]

El pase de grupu decidir na última xornada ente Brasil y Yugoslavia, el 1 de xunetu en Maracaná, y a los brasilanos namái-yos valía la victoria. Antes del partíu produció la mancadura de Rajko Mitić al cutise la cabeza col marcu de la puerta de los vestuarios.[23] Los yugoslavos nun queríen dexa-y fuera porque entós nun se dexaben los cambeos, asina que saltaron al campu con 10 homes mientres-y curaben la firida.[23] Brasil aprovechó la superioridá numbérica p'adelantrase con gol d'Ademir. Cuando Mitić incorporóse los suyos yá taben en desventaxa, y anque buscaron l'empate por tolos medios, nun fueron capaces de furar la portería de Moacir Barbosa. A la fin, Zizinho fixo'l 2–0 definitivu nel minutu 69. Brasil yá taba na fase final.

Grupu 2[editar | editar la fonte]

El segundu grupu axuntó a Inglaterra, España, Chile y Estaos Xuníos. La primer xornada terminó según lo previsto: los ingleses, favoritos pa la prensa, vencieron a Chile por 2–0, ente qu'España, con más dificultaes de les esperaes, batió a los estauxunidenses por 3–1 con tres goles nos últimos diez minutos. Na segunda fecha, España ganó a los chilenos por 2–0 gracies a los tantos de Basora y Zarra y a la gran actuación en portería d'Antoni Ramallets, quien se ganó'l llamatu de «gatu de Maracaná».[24] Inglaterra taba tan confiada en superar al cuadru norteamericanu en Belo Horizonte qu'allinió al mesmu equipu del debú y dexó fora a la so estrella Stanley Matthews. Pero'l 29 de xunu de 1950 asocedió lo inesperao: Estaos Xuníos, un equipu nel que namái había un futbolista profesional, ganó 1–0 con gol del haitianu Joe Gaetjens.[25]

Llegaos a la última xornada, Inglaterra precisaba vencer a España'l 2 de xunetu en Maracaná pa clasificase, daqué que tampoco asocedió. La entós moteyada «roxura español», encabezada por Piru Gaínza, apostó'l so meyor partíu del tornéu. A los trés minutos de la segunda parte, Telmo Zarra superó a Bert Williams con un nidiu disparu, narráu a tol país por Matías Prats en RNE. España ganó por 1–0 y clasificárase contra tou pronósticu. Tres la victoria, el presidente de la Federación española, Armando Muñoz Calero, unvió-y un telegrama a Franco nel que destacaba la frase «Excelencia, vencimos a la zaguina Albión.».[26] L'otru alcuentru ente Chile y Estaos Xuníos, l'únicu apostáu en Recife, sirvió por que'l delanteru Jorge «George» Carbayeda, delanteru de la Lliga inglesa, diera un recital na única victoria chilena (5–2).

Grupu 3[editar | editar la fonte]

El grupu 3 tenía trés seleiciones: Italia, Suecia y Paraguái. La participación d'Italia tuvo marcada pola traxedia de Superga, asocedida'l 4 de mayu de 1949 cuando la plantía del Torino Football Club finó nun accidente aereu.[27] De los 11 titulares de la seleición italiana d'esi periodu, 10 pertenecíen al club, ente ellos el capitán Valentino Mazzola.[28] Los nuevos convocaos per Italia, entá ablayaos, negar a viaxar n'avión y prefirieron cruciar l'Atlánticu nel buque Sises. El viaxe duró más de dos selmanes y pa cuando llegaron a São Paulo taben escosos, ensin entrenar en condiciones. El comité organizador fixo qu'Italia xugara los sos dos partíos na capital paulista porque ellí moraba una numberosa comunidá d'inmigrantes italianos.[29]

El 25 de xunu de 1950 enfrentáronse Suecia ya Italia en Pacaembú. Los tresalpinos yeren les escamplaes favorites, ente que Suecia, ganadora de la medaya d'oru nos Xuegos Olímpicos de 1948, presentar con una plantía de talentosos amateurs como Lennart Skoglund y Hasse Jeppson. A la fin los suecos sorprendieron a públicu y prensa con una clara victoria por 3–2 que marcó'l restu de la ronda. Nel siguiente partíu, Suecia empató con Paraguái por 2–2. Esta resultancia esaniciaba a los azzurri y entá daba esperances a los guaraníes, dirixíos por Manuel Fleitas. Sicasí, Italia ganó a los paraguayos por 2–0 con goles de Carapellese y Pandolfini, llimpiando la probe imaxe ufiertada nel so debú. Suecia llogró la clasificación.

Grupu 4[editar | editar la fonte]

Por cuenta de que dos seleiciones clasificaes retiráronse mui a tiempu, el cuartu grupu solo cuntó con Uruguái y Bolivia, qu'apostaron un únicu partíu'l 2 de xunetu en Belo Horizonte. El combináu oriental salió con toles sos estrelles y yera'l claru favoritu, asina que l'estadiu Independência rexistró la peor entrada del tornéu: 5.300 espectadores. Uruguái certificó'l so pase con un claru 8–0, cuatro goles na primer metá y otros cuatro na segunda.[30] Óscar Míguez fixo una tripleta.

Fase final[editar | editar la fonte]

Los trés xornaes de la fase final apostáronse los díes 9, 13 y 16 de xunetu nos estadios de Maracaná (Rio de Janeiro) y Pacaembú (São Paulo). Nos dos primeres, Brasil realizó una exhibición de bon xuegu al ganar a Suecia (7–1) y España (6–1), marcando 13 goles a favor en solu dos partíos. Uruguái cumplió los sos dos primeros compromisos en São Paulo. Nel primeru tuvo a puntu de perder contra España, pero Obdulio Varela empató 2–2 na segunda metá. Y en el segundu, con más apuros de los esperaos, arrincó una victoria a Suecia (3–2) con gol d'Óscar Míguez a cinco minutos del final. Al llegar la última xornada, los únicos países con opciones de títulu yeren Brasil (4 puntos) y Uruguái (3 puntos), que teníen d'enfrentase direutamente.

El tercer puestu decidióse'l 19 de xunetu en Pacaembú. Suecia foi bien cimeru a España y acabó ganando por 3–1 con goles de Sundqvist, Mellberg y Palmér. El vascu Zarra retayó alloñes antes del final.

«Maracanazo»[editar | editar la fonte]

Seleición uruguaya, campeona del mundu de 1950. D'izquierda a derecha, de pies (con esclusión de los miembros de l'AUF, quien tienen el símbolu de l'asociación nel mediu del pechu): Varela, Tejera, Gambetta, González, Máspoli y Andrade. En cliques: Ghiggia, Pérez, Míguez, Schiaffino y Morán. De pies, ente Varela y Tejera ta l'entrenador Juan López Fontana.

Ensin final por el mesmu sistema de competición, el duelu de la última xornada ente Brasil y Uruguái terminó siendo decisivu. Los brasilanos lideraben el grupu con 4 puntos y bastába-yos l'empate pa campeonar, ente que los uruguayos (3 puntos) solo podíen supera-yos cola victoria. Nesti escenariu, la sociedá brasilana yá taba celebrando un títulu qu'entá nun llograren.[31] Nel día del partíu, los principales diarios de Rio de Janeiro llevaben titulares como «Brasil Rioleão Mundial de Futebol 1950».[32] Tal yera l'ambiente trunfalista qu'inclusive'l presidente de la FIFA, Jules Rimet, llevaba un discursu nel bolsu derechu de la so chaqueta, n'homenaxe a los campeones brasilanos, escritu en portugués.[14]

El 16 de xunetu de 1950, a les 15:00 (UTC-3), los equipos brasilanu (equipación blanca) y uruguayu (celeste y calzón negru), según l'árbitru inglés George Reader, fueron recibíos nel estadiu Maracaná por cuasi 200.000 espectadores. Nos vestuarios, el seleccionador charrúa Juan López pidió a los sos homes que xugaren defensivamente pa evitar una derrota humillante. Sicasí, cuando López retiróse, Obdulio Varela reclamólos xusto lo contrario: «Juancito ye un bon home, pero agora equivócase. Si xugamos pa defendenos, va asocedenos lo mesmo qu'a Suecia o España».[33]

Brasil apoderó por completu la primer parte y los uruguayos caltuvieron la portería a cero gracies a les atayaes de Roque Gastón Máspoli. Tres la continuación, Friaça anotó'l 1–0 p'allegría del públicu local. Varela detuvo'l ritmu al reclamar al árbitru un fora de xuegu inesistente, col que quería restar tensión a la situación. A partir d'esi momentu, los chárruas creciéronse. Nel minutu 66, Alcides Ghiggia escapó pela derecha y n'asemeyando que remataría a puerta optó por un pase al mediu del área, onde l'ingresu ensin marques de Juan Alberto Schiaffino dexó-y igualar.[34] Y en el minutu 79, un ataque ente Ghiggia y Julio Pérez pela banda derecha supunxo la remontada. Ghiggia superó na marca a Bigode, amagó un centrochut y llogró que l'arqueru Moacir Barbosa dexara una briguera nel palu derechu, pa bate-y con un tiru rasu.[34] Esi tantu suponía'l 1–2 definitivu y Maracaná quedó en completu silenciu, tal que recordó'l mesmu Ghiggia:

«Solo trés persones na hestoria consiguieron faer callar al Estadiu Maracaná: el Papa, Frank Sinatra y yo»[35]

Los brasilanos buscaron l'empate por tolos medios, pero yá yera demasiáu tarde. Al cumplise'l tiempu oficial, George Reader pitó'l final y los uruguayos fueron los únicos en celebralo. La mayoría del públicu y futbolistes locales salieron en silenciu, apenados pola oportunidá perdida.[22][31] Tal yera la conmoción que Jules Rimet aseguró apurrilu la Copa de la Victoria al capitán Obdulio Varela «cuasi a les escondidielles».[14] La prensa calificó lo asocedío de «Maracanazo» y, de magar, esti partíu pasó a ser recordáu como unu de los más importantes de la historia del fútbol.[14][16][31]

Resultaos[editar | editar la fonte]

Primer fase[editar | editar la fonte]

Grupo 1[editar | editar la fonte]

Equipu width=5% Pts PX PG PE !width=5% PP GF GC Dif
BRABandera de Brasil Brasil 5 3 2 1 0 8 2 6
YUG Yugoslavia 4 3 2 0 1 7 3 4
SUI Suiza 3 3 1 1 1 4 6 -2
MEXBandera de Méxicu Méxicu 0 3 0 0 3 2 10 -8


24 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Méxicu Méxicu Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Asistencia: 81.649 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra George Reader
25 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Suiza Estádio Independência, Belo Horizonte
Informe Asistencia: 7.336 espectadores
Árbitru: Bandera d'Italia Giovanni Galeati


28 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Suiza Estádio do Pacaembu, São Paulo
Informe Fatton Gol marcáu nel minutu 17' 17' Asistencia: 42.032 espectadores
Árbitru: Ramón Azón Roma
28 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Méxicu Méxicu Estádio Ocalitos, Porto Alegre
Informe Ortiz Gol marcáu nel minutu 89' 89' (pen) Asistencia: 11.078 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra Reginald Leafe


1 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Yugoslavia Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Asistencia: 142.429 espectadores
Árbitru: Bandera de Gales Benjamin Griffiths
2 de xunetu de 1950, 15:40 Llocal

vs.

Bandera de Méxicu Méxicu Estádio Ocalitos, Porto Alegre
Informe Casarín Gol marcáu nel minutu 89' 89' Asistencia: 3.580 espectadores
Árbitru: Bandera de Suecia Ivan Eklind

Grupu 2[editar | editar la fonte]

Equipu width=5% Pts PX PG PE !width=5% PP GF GC Dif
ESP España 6 3 3 0 0 6 1 5
ENGBandera de Inglaterra Inglaterra 2 3 1 0 2 2 2 0
CHIBandera de Chile Chile 2 3 1 0 2 5 6 -1
USABandera de Estaos Xuníos d'América Estaos Xuníos 2 3 1 0 2 4 8 -4


25 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Estaos Xuníos d'América Estaos Xuníos Estádio Durival de Britto y Silva, Curitiba
Informe Pariani Gol marcáu nel minutu 17' 17' Asistencia: 9.511 espectadores
Árbitru: Bandera de Brasil Mário Viana
25 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Chile Chile Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Asistencia: 29.703 espectadores
Árbitru: Bandera de Países Baxos Karel van der Meer


29 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Chile Chile Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Asistencia: 19.790 espectadores
Árbitru: Bandera de Brasil Alberto Malcher
29 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Inglaterra Inglaterra Estádio Independência, Belo Horizonte
Informe Asistencia: 10.151 espectadores
Árbitru: Bandera d'Italia Arrogante Dattilo


2 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Inglaterra Inglaterra Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Asistencia: 74.462 espectadores
Árbitru: Bandera d'Italia Giovanni Galeati
2 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Estaos Xuníos d'América Estaos Xuníos Estádio Ilha do Retiro, Recife
Informe Wallace Gol marcáu nel minutu 47' 47'
Maca Gol marcáu nel minutu 48' 48' (pen)
Asistencia: 8.501 espectadores
Árbitru: Bandera de Brasil Mário Gardelli

Grupu 3[editar | editar la fonte]

Equipu width=5% Pts PX PG PE !width=5% PP GF GC Dif
SWEBandera de Suecia Suecia 3 2 1 1 0 5 4 1
ITABandera d'Italia Italia 2 2 1 0 1 4 3 1
PARBandera de Paraguái Paraguái 1 2 0 1 1 2 4 -2


25 de xunu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera d'Italia Italia Estádio do Pacaembu, São Paulo
Informe Carapellese Gol marcáu nel minutu 7' 7'
Muccinelli Gol marcáu nel minutu 78' 78'
Asistencia: 36.502 espectadores
Árbitru: Jean Lutz
29 de xunu de 1950, 15:30 Llocal

vs.

Bandera de Paraguái Paraguái Estádio Durival de Britto y Silva, Curitiba
Informe López Fretes Gol marcáu nel minutu 35' 35'
López Gol marcáu nel minutu 74' 74'
Asistencia: 7.903 espectadores
Árbitru: Bandera d'Escocia Robert Mitchell
2 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Paraguái Paraguái Estádio do Pacaembu, São Paulo
Informe Asistencia: 25.811 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra Arthur Ellis

Grupu 4[editar | editar la fonte]

Equipu width=5% Pts PX PG PE !width=5% PP GF GC Dif
URUBandera de Uruguái Uruguái 2 1 1 0 0 8 0 8
BOLBandera de Bolivia Bolivia 0 1 0 0 1 0 8 -8


2 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Bolivia Bolivia Estádio Independência, Belo Horizonte
Informe Asistencia: 5.284 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra George Reader

Fase final[editar | editar la fonte]

Equipu width=5% Pts PX PG PE !width=5% PP GF GC Dif
URUBandera de Uruguái Uruguái 5 3 2 1 0 7 5 2
BRABandera de Brasil Brasil 4 3 2 0 1 14 4 10
SWEBandera de Suecia Suecia 2 3 1 0 2 6 11 -5
ESP España 1 3 0 1 2 4 11 -7


9 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Suecia Suecia Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Andersson Gol marcáu nel minutu 67' 67' (pen) Asistencia: 138.886 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra Arthur Ellis
9 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

España Estádio do Pacaembu, São Paulo
Informe Basora Gol marcáu nel minutu 37' 37' Asistencia: 44.802 espectadores
Árbitru: Bandera de Gales Benjamin Griffiths
13 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Suecia Suecia Estádio do Pacaembu, São Paulo
Informe Palmér Gol marcáu nel minutu 5' 5'
Sundqvist Gol marcáu nel minutu 40' 40'
Asistencia: 7.987 espectadores
Árbitru: Bandera d'Italia Giovanni Galeati
13 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

España Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Igoa Gol marcáu nel minutu 71' 71' Asistencia: 152.772 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra Reginald Leafe
16 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

España Estádio do Pacaembu, São Paulo
Informe Zarra Gol marcáu nel minutu 82' 82' Asistencia: 11.227 espectadores
Árbitru: Bandera de Países Baxos Karel van der Meer
16 de xunetu de 1950, 15:00 Llocal

vs.

Bandera de Uruguái Uruguái Estádio Maracaná, Rio de Janeiro
Informe Schiaffino Gol marcáu nel minutu 65' 65'
Ghiggia Gol marcáu nel minutu 79' 79'
Asistencia: 173.850 espectadores
Árbitru: Bandera de Inglaterra George Reader


Uruguái
Campeón
Uruguái
2° títulu

Estadístiques[editar | editar la fonte]

Equipu Pts PX PG PE !width=5%|PP GF GC Dif Rend
1 URUBandera de Uruguái Uruguái 7 4 3 1 0 15 5 10 87,5%
2 BRABandera de Brasil Brasil 9 6 4 1 1 22 6 16 75,0%
3 SWEBandera de Suecia Suecia 5 5 2 1 2 11 15 -4 50,0%
4 ESP España 7 6 3 1 2 10 12 -2 58,3%
5 YUG Yugoslavia 4 3 2 0 1 7 3 4 66,7%
6 SUI Suiza 3 3 1 1 1 4 6 -2 50,0%
7 ITABandera d'Italia Italia 2 2 1 0 1 4 3 1 50,0%
8 ENGBandera de Inglaterra Inglaterra 2 3 1 0 2 2 2 0 33,3%
9 CHIBandera de Chile Chile 2 3 1 0 2 5 6 -1 33,3%
10 USABandera de Estaos Xuníos d'América Estaos Xuníos 2 3 1 0 2 4 8 -4 33,3%
11 PARBandera de Paraguái Paraguái 1 2 0 1 1 2 4 -2 25,0%
12 MEXBandera de Méxicu Méxicu 0 3 0 0 3 2 10 -8 0,0%
13 BOLBandera de Bolivia Bolivia 0 1 0 0 1 0 8 -8 0,0%

Reconocencies[editar | editar la fonte]

Goliadores[editar | editar la fonte]

El brasilanu Ademir foi'l máximu goliador.
Xugador Seleición Goles
Ademir BRABandera de Brasil Brasil 8
Óscar Míguez URUBandera de Uruguái Uruguái 5
Alcides Ghiggia URUBandera de Uruguái Uruguái 4
Chico BRABandera de Brasil Brasil 4
Telmo Zarra ESP España 4
Estanislao Basora ESP España 4
Juan Alberto Schiaffino URUBandera de Uruguái Uruguái 3
Karl-Erik Palmér SWEBandera de Suecia Suecia 3
Stig Sundqvist SWEBandera de Suecia Suecia 3

Equipu estelar[editar | editar la fonte]

Porteros Defensores Mediocampistes Delanteros

Bandera de Uruguái Roque Gastón Máspoli

Bandera de Suecia Erik Nilsson
José Parra
Bandera de Uruguái Rodríguez Andrade

Bandera de Brasil Bauer
Bandera de Brasil Jair
Bandera de Uruguái Alcides Ghiggia
Bandera de Uruguái Obdulio Varela

Bandera de Brasil Ademir
Bandera de Brasil Zizinho
Bandera de Uruguái Juan Alberto Schiaffino

Miscelánea[editar | editar la fonte]

Repercusiones del «Maracanazo»[editar | editar la fonte]

El «Maracanazo» causó una terrible conmoción ente los brasilanos, que nun esperaben perder la so propia Copa Mundial.[36] Los aficionaos salieron de Maracaná llorando y en Rio de Janeiro apenes se rexistraron incidentes reseñables. Mientres los díes siguientes, los periodistes y responsables deportivos del país dedicar a analizar les causes de la resultancia. La obra de referencia ye'l llibru Anatomía d'una derrota, obra de Paulo Perdigão, que menta que'l gol del uruguayu Ghiggia «sigue siendo'l gol más famosu de la historia del fútbol brasilano (...) porque nengún otru trescendió'l so estatus d'acontecimientu deportivu».[37][38]

Ente les causes de la derrota brasilana, suel apuntase a la preparación previa y l'enorme presión social.[39] El seleccionador Flávio Costa treslladó la concentración na fase final al estadiu São Januário, onde los sos xugadores nun dexaben de ser atayaos por políticos, patrocinadores y otres personalidaes.[39][40] La estrella Zizinho tamién echó la culpa al sistema tácticu, incapaz de compensar el xuegu uruguayu.[41][42]

Dellos futbolistes fueron usaos como cabeza de turcu pa esplicar la derrota. El casu más relevante foi'l del porteru Moacir Barbosa: munchos criticáron-y el restu de la so vida por non detener el disparu de Ghiggia.[43] Nuna entrevista llegó a declarar: «La pena máxima en Brasil por un delitu son trenta años, pero yo cumplí condena mientres tola mio vida polo que fixi».[43] Bigode y Juvenal Amarijo, tamién señalaos, nun volvieron a la convocatoria nacional.[44]

Magar tou, Flávio Costa foi unu de los primeros en señalar que'l «Maracanazo» sería un puntu d'inflexón pal fútbol brasilano, daqué que col pasu del tiempu demostróse.[45] El primer títulu intercontinental de Brasil foi la Copa Mundial de 1958, y dende entós evolucionó hasta convertise nuna potencia mundial d'esti deporte.

Nueva equipación de Brasil[editar | editar la fonte]

La Confederación Brasilana de Deportes decidió que la seleición tenía de prescindir del so tradicional equipación, blanca y azul, al tar acomuñada cola derrota de 1950. Pa escoyer la nueva, el diariu Correio da Manhã entamó un concursu so la condición d'usar tolos colores de la bandera de Brasil. El diseñu ganador foi obra d'Aldyr García Schlee, un mozu nacíu en Rio Grande do Sul que propunxo camiseta mariella con pescuezu verde, pantalón azul con franxa blanca, y medies blanques y azules.[46]

La nueva camiseta usar por primer vegada'l 14 de marzu de 1954, nun amistosu contra Chile que los brasilanos ganaron por 1–0.[46] De magar, a la seleición de Brasil conocer col nomatu de La Canarinha (canarios) o Verde-Amarela.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Padilla, 2014, p. 192
  2. «Maracanazo: lo qu'asocedió na nueche más épica del fútbol uruguayo». BBC (19 de xunu de 2014). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  3. 3,0 3,1 «Muerre Alcides Ghiggia, héroe del ‘Maracanazo'». El País (18 de xunetu de 2015). Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  4. «Uruguái campeón del mundu». El Gráficu. Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  5. 5,0 5,1 5,2 «How Brazil Saved The World Cup In The Aftermath Of World War II» (inglés). National Public Radio (11 de xunu de 2014). Consultáu'l 12 d'agostu de 2015.
  6. 6,0 6,1 6,2 Gehringer, 2006, p. 8
  7. «Colombia, sancionada, nun xugó la Eliminatoria al Mundial Suiza 1954». Caracol Televisión (8 d'ochobre de 2013). Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  8. «Scotland and the 1950 World Cup» (inglés). BBC. Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  9. Gehringer, 2006, p. 12
  10. Gehringer, 2006, p. 11
  11. «La Coupe du monde à travers l'histoire : Brésil 1950» (francés). Le Point (27 de mayu de 2014). Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  12. 12,0 12,1 Padilla, 2014, p. 36
  13. 13,0 13,1 «Soccer/Football Legends» (inglés). Los Angeles Times (19 de xunetu de 2011). Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 «drama-de-maracana/ Mundial 1950: el drama de Maracaná». Jot Down (4 de febreru de 2014). Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  15. Gehringer, 2006, p. 13
  16. 16,0 16,1 16,2 «Estadiu Maracaná, Rio de Janeiro». Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  17. 17,0 17,1 17,2 «Maracanã, um colosso improvisáu» (portugués). Veja. Consultáu'l 4 de xunetu de 2014.
  18. «inventu-que-revoluciono-al deporte.html El balón de futbol, un inventu que revolucionó al deporte». El sieglu de Torrexón (3 d'ochobre de 2013). Consultáu'l 12 d'agostu de 2015.
  19. «1950 World Cup ball (Superball)» (inglés). Consultáu'l 12 d'agostu de 2015.
  20. «World Cup 1950 Brazil » Referees» (inglés). Consultáu'l 18 d'agostu de 2015.
  21. «Uniforman criterios arbitrales» (30 de mayu de 2013). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  22. 22,0 22,1 «Seleção brasileira encara desastre do Maracanazo y marca toa uma geração» (portugués). Consultáu'l 19 d'agostu de 2015.
  23. 23,0 23,1 «La mala cabeza de Yugoslavia». Marca (20 de febreru de 2010). Consultáu'l 19 d'agostu de 2015.
  24. «Fina a los 89 años Antoni Ramallets, el míticu porteru del Barcelona». ABC (31 de xunetu de 2013). Consultáu'l 19 d'agostu de 2015.
  25. (n'inglés) How a ‘Band of Non-Hopers' Forged U.S. Soccer's Finest Day. The New York Times. 10 de febreru de 2009. http://www.nytimes.com/2009/12/10/sports/soccer/10soccer.html. Consultáu'l 19 d'agostu de 2015. 
  26. «"Excelencia, vencimos a la zaguina Albión"». Diariu As (31 de xunetu de 2013). Consultáu'l 19 d'agostu de 2015.
  27. «La Traxedia de Superga cute al "Grande Torino"». Consultáu'l 19 d'agostu de 2015.
  28. «Legacy of the Grande Torino puts Serie A league position in perspective, writes Paolo Bandini» (inglés). The Guardian. Consultáu'l 20 de mayu de 2009.
  29. «Tempo Social - Immigrant cultural entrepreneurs in São Paulo in the 1950's» (inglés) (Xunu de 2005). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  30. «Epopeya charrúa... una lleenda épica nel Mundial de 1950». La Nación (8 de xunu de 2014). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  31. 31,0 31,1 31,2 «Maracanazo - Como esplicar lo inesplicable». Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  32. «La lleenda vuelve a Maracaná». Magazine (La Vanguardia) (6 de xunu de 2014). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  33. «la-primer-llombada-del-futbol-mundial-semeyes-y-videos/ "Maracanazo": A 63 años del primer golpe a la cátedra del fútbol mundial». Ferplei (16 de xunetu de 2013). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  34. 34,0 34,1 «Uruguái dio la llombada y ye campeón» (31 de xunetu de 2013). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  35. «"Namái trés persones callaron Maracaná: el Papa, Sinatra y yo"» (3 de xunetu de 2006). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  36. «Gran decepción en Brasil» (28 de xunetu de 2013). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  37. «traxedia-que-definio-a-brasil/ Final Mundial 1950. El ‘Maracanazo': La traxedia que definió a Brasil» (27 de xunu de 2014). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  38. Bellos, 2014, p. 60
  39. 39,0 39,1 Padilla, 2014, p. 178
  40. «Lembranças de 1950 y pressão por vitória assombram Seleção» (portugués). BBC (11 de xunu de 2013). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  41. Padilla, 2014, p. 176
  42. Bellos, 2014, p. 69
  43. 43,0 43,1 «La lliberación de Barbosa». El Periódico de Catalunya (10 de xunetu de 2014). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  44. Bellos, 2014, p. 67
  45. «Fútbol Mulato: Venti años de bones esperiencies y males consecuencies (VII)» (16 de mayu de 2014). Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.
  46. 46,0 46,1 «camiseta-de-brasil,a05dccada0926410VgnVCM5000009ccceb0aRCRD.html Aldyr Schlee, el "uruguayu" qu'inventó la camiseta de Brasil». Terra. Consultáu'l 20 d'agostu de 2015.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]


Predecesor:
Bandera de Francia Francia 1938
Copa Mundial de Fútbol
IV edición
Socesor:
Suiza 1954