Elaenia spectabilis

De Wikipedia

Les especies d'aves con nome común en llingua asturiana márquense como NOA. En casu contrariu, conséñase'l nome científicu.

Elaenia spectabilis
Estáu de caltenimientu
Esmolición menor (LC)
Esmolición menor (IUCN 3.1)[1]
Clasificación científica
Reinu: Animalia
Filu: Chordata
Clas: Aves
Orde: Passeriformes
Familia: Tyrannidae
Xéneru: Elaenia
Especie: Elaenia spectabilis
Pelzeln, 1868
Distribución
Sinonimia
  • Elainea spectabilis Pelzeln, 1868[2]
Consultes
[editar datos en Wikidata]

Elaenia spectabilis, tamién denomináu elenia austral (Colombia), fio-fio grande (Arxentina, Paraguái, Uruguái) o viudita grande (Uruguái),[3] ye una especie d'ave paseriforme perteneciente al xéneru Elaenia qu'integra la familia Tyrannidae. Esta ave distribuyir nel norte y centru d'América del Sur.

Descripción[editar | editar la fonte]

Mide 18 cm. De color marrón-olivaceu na parte cimera, con un ténue aniellu ocular blancu; ales más escures con 2 o 3 faxes blanques. El gargüelu, mexella y pechu son abuxaos y el banduyu amarellentáu. Paecer a Elaenia flavogaster, que ye más numberosa, pero tien comportamientu más recatáu y menos barullento, ye mayor y la so cresta ye más discreta, amás de ser más gris nel gargüelu.

Distribución y hábitat[editar | editar la fonte]

El so área de nidificación estender pol centru y sur de Brasil, l'este de Bolivia, l'este del Paraguái, Uruguái, y les provincies del noroeste y nordeste de l'Arxentina, llegando pel sur hasta la ribera austral del Ríu de la Plata.[4][5]

Na seronda migra hasta la cuenca amazónica nel sureste de Colombia, esti d'Ecuador, esti de Perú, norte de Bolivia, y oeste de Brasil.

Habita en selves abiertes en galería, montes húmedos tipu parque, selves degradaes o secundaries, y sabanes arbolaes.

Comportamientu[editar | editar la fonte]

El llamáu más frecuente ye un abrupto y mediu desanimáu piur.[6]

Alimentación[editar | editar la fonte]

Aliméntase d'artrópodos, inseutos y frutos.[7]

Reproducción[editar | editar la fonte]

Reproducir mientres el branu en rexones más centrales y meridionales de la so zona de distribución, migrando pal nordeste de Brasil y l'Amazonia mientres l'iviernu.[7]

Sistemática[editar | editar la fonte]

Descripción orixinal[editar | editar la fonte]

La especie Y. spectabilis describióse orixinalmente pol ornitólogu austriaco August von Pelzeln nel añu 1868, sol nome científicu de: Elainea spectabilis. La llocalidá tipu dada ye: «Goiás, Brasil».[2]

Taxonomía[editar | editar la fonte]

Ye monotípica. Paez tar estrechamente rellacionada con Elaenia flavogaster; enantes yeren trataes como conespecífiques, pero asolápense llargamente en Brasil, Paraguái y el norte arxentín; amás tienen voces distintes. Dacuando considerada conespecífica de Elaenia ridleyana, pero dambes presenten diferencies significatives nes sos vocalizaciones.[2]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. BirdLife International (2012) Elaenia spectabilis; Llista Colorada d'especies amenaciaes de la UICN, versión 2013.2. Consultáu en 16 d'abril de 2014.
  2. 2,0 2,1 2,2 Elaenia spectabilis en IBC- The Internet Bird Collection. Consultada en 16 d'abril de 2014.]
  3. Fiofío Grande (Elaenia spectabilis) Pelzeln, 1868 en Avibase. Consultada en 3 d'abril de 2014.
  4. de la Peña, Martín (2012). Andrés A. Pautasso: Cites, observaciones y distribución d'Aves Arxentines. Informe preliminar, Serie: Naturaleza, Caltenimientu, y Sociedá Nº7, 1ª (en castellanu), Santa Fe, Arxentina: Ediciones Biolóxica, páx. 770. ISBN 978-987-27043-6-0.
  5. Narosky, Tito; Darío Yzurieta (2010). Aves d'Arxentina y Uruguái, Guía d'identificación /Birds of Argentina & Uruguay, a Field Guide, 16ª (en castellanu/inglés), Buenos Aires: Vázquez Mazzini editor, páx. 432. ISBN 978-987-9132-27-2.
  6. Ridgely, Robert, Elaenia spectabilis, p. 208, en Gwyne, John, Ridgely, Robert, Tudor, Guy & Argel, Martha, 2010. Aves do Brasil Vol.1 Pantanal e Cerrado. Editora Horizonte. ISBN 978-85-88031-29-6
  7. 7,0 7,1 Guia de Campu Avis Brasilis – Avifauna brasileira / Tomas Sigrist; ilustráu por Tomas Sigrist – São Paulo: Avis Brasilis, 2013; p. 384. ISBN 978-85-60120-25-3

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]