Divina adoratriz d'Amón

De Wikipedia
Divina adoratriz d'Amón
Vida
Cambiar los datos en Wikidata

Divina Adoratriz d'Amón yera un segundu títulu creáu pa la gran sacerdotesa d'Amón. Mientres el primer mileniu e.C. cuando'l cleru d'esti dios exercía la so máxima influencia, el poder de la Divina Adoratriz yera una garantía pa facilitar la tresferencia de poder d'unu a otru faraón, yá que caúna d'elles adoptaba a una fía del faraón por que fuera heredera del cargu. La Divina Adoratriz gobernaba los dominios del templu y cobraba los impuestos, polo que tenía'l control d'una parte importante de la economía exipcia.

Esposa del dios Amón, otru títulu similar pa la suma sacerdotesa, crear pa una fía del Sumu sacerdote de Amón mientres el reináu de Hatshepsut, y siguió como un cargu importante ente que la capital d'Exiptu caltener en Tebas.

Funciones[editar | editar la fonte]

Al proclamar a una nueva Divina Adoratriz grabábase'l so nome nun cartuchu que recoyía tamién el títulu de amada de Mut, derechu que compartía cola Gran Esposa Real. Yera la encargada d'inaugurar santuarios, dirixir ritos y consagrar les ufriendes, funciones qu'hasta esi momentu correspondieren al faraón. Tamién asistía a los xubileos reales y a los festivales Sei. Ayudar na alministración el Amigu del Rei, xeneralmente'l chaty, que yera quien realmente llevaba'l control económicu.[1]

Apoxéu del cargu[editar | editar la fonte]

El títulu de Divina Adoratriz de Amón acompañó a un resurdimientu del títulu d'Esposa del dios (que cayera en desusu), primero nun intentu de debilitar el poder del heriedu matrilineal, y depués cuando'l cultu de Amón foi reprimíu por Ajenatón na dinastía decimoctava y más tarde clisáu por otres deidaes al camudar la capital. El títulu foi reactiváu na ventena dinastía, cuando lo llogró la fía de Ramsés VI, Aset, que se caltuvo nel cargu ente 1145 y 1137 e.C.[2] Aset nunca se casó (paez ser la primera célibe ente les Divines Adoratrices), estableciendo esta nueva tradición regulada mientres la dinastía XXI por Pinudjem I, Sumu sacerdote de Amón, qu'indicó que la Divina Adoratriz adoptara a la so socesora, y qu'exercieren conxuntamente hasta la muerte de la primera.[3] A esta norma los faraones xunieron el decidir ellos l'adopción de la socesora. El rei imponía que fora una de les sos fíes por que se aprobara la xubida al tronu del siguiente faraón.[4] Polo xeneral, la tradición caltúvose y el cargu yera ocupáu pola fía del rei coetaneu, que fuera adoptada pola anterior Divina Adoratriz.

El cargu llegó al so máximu poder políticu a la fin del tercer periodu entemediu cuando Shepenupet I (754 – 714 e.C. ), fía d'Osorkon III, foi nomada pal puestu. El rei kushita Kashta, de la mesma, persuadir por qu'adoptara a la so fía Amenirdis I (740 – 720 e.C. ) como la so heredera p'afitar el so poder nel Alto Exiptu.[5] El gran prestíu d'esti cargu poner de manifiestu na tumba de Amenirdis en Medinet Habu.

Escontra'l final del tercer periodu entemediu y l'entamu del periodu tardíu, mientres les dinastíes XXV y XXVI, el poder de la Divina Adoratriz atopar nel so apoxéu tanto política como económicamente. Como'l papel de los sumos sacerdotes de Amón pasó de tener un papel espiritual a unu más "terrenal", la Divina Adoratriz convertir en mantenedora del principal centru de cultu de Amón en Tebas. Fueron Divines Adoratrices Shepenupet II (710 – 650 e.C. ), fía de Pianjy, y Amenirdis II (670 – 640 e.C. ), fía de Taharqo. Mientres la ventena sesta dinastía, el rei saíta Psamético I, tres reunificar Exiptu en 656 e.C. , obligó a la Esposa del dios del momentu, Amenirdis II, a adoptar a la so fía Nitocris I como socesora al cargu, nel que permaneció 70 años, del 656 hasta la so muerte en 586 e.C.

La cercu de l'adopción de Nitocris rellata refechamente la ceremonia:[6]

di-y el mio fía por que seya la Esposa del dios, y dotar meyor qu'a les que taben antes d'ella. De xuru-y va ser prestosu'l so cultu y va protexer la tierra que se-y apurrió.

Naquel momentu les dinastíes gobernantes yeren orixinaries del delta del Nilu, y el puestu de Divina Adoratriz yera un mediu pa garantizar les rellaciones pacífiques cola rexón tebana, onde taba centráu'l cultu a Amón. Delles de les capiyes mortuorias d'estes sacerdoteses construyir na oriella oeste del ríu, cerca del templu de Ramsés III en Medinet Habu.

Debíu al poder y el prestíu de les Divines Adoratrices, la ceremonia d'aprobación del herederu pola titular foi utilizada polos faraones del Delta como un mediu p'asitiar el so poder nel sur d'Exiptu, de la mesma manera que fuera utilizada polos reis kushitas nel norte, anque esi poder quedaba llindáu a la contorna de Tebas, que yera'l centru del cultu. La postrera Divina Adoratriz foi Anjnesneferibre (595 – 525 e.C. ), fía de Psamético II, a la qu'adoptó Nitocris.[7] Gobernó 60 años, hasta que'l cargu foi abolíu nel añu 525 e.C. cuando'l so sobrín nietu Psamético III foi vencíu pol rei persa Cambises II, que conquistó Exiptu. Anjnesneferibre adoptara a Nitocris II, que nun llegó a exercer en solitariu.

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. González González, Luis. «El sirvientes de la divinidá». Archiváu dende l'orixinal, el 26 d'ochobre de 2009. Consultáu'l 09, 11 de 2008.
  2. Shaw, Ian (2003). The Oxford History of Ancient Egypt. Oxford University Press, páx. 474. ISBN 0-19-280458-8.
  3. «Medinet Habu y les Divines Adoratrices de Amón». Consultáu'l 09, 11 de 2008.
  4. Wilkinson, Toby (2005). The Thames and Hudson Dictionary of Ancient Egypt. Ed. Thames & Hudson, páx. 93.
  5. Peden, Alexander J. (2001). The Graffiti of Pharaonic Egypt: Scope and Roles of Informal Writings (c. 3100-332 B.C.). Brill Academic Publishers, páx. 276.
  6. Breasted, J. H. (1906). Ancient Records of Egypt, páx. p. 935-958.
  7. Dodson, Aidan; Hilton, Dyan (2004). The Complete Royal Families of Ancient Egypt. Ed. Thames & Hudson, páx. 246.

Referencies[editar | editar la fonte]

  • Strudwick, N y H. (1999). Thebes In Egypt. British Museum Press.
  • Watterson, Barbara (1994). Women In Ancient Egypt. Sutton Publishing.
  • Robins, Gay (1993). Women In Ancient Egypt. British Museum Press.
  • Kuhrt, Amelie (1995). The Ancient Middle East. Ed. Routledge. ISBN.