Declinación del llatín

De Wikipedia
Finxu atopáu cerca de Salerno que describe los centros trevesaos pola Vía Apia (Capua-Rhegium).

La declinación del llatín ye'l conxuntu de formes en que se tornen los sustantivos, axetivos, pronomes y determinantes del llatín. El conxuntu de formes dexa estremar tres categoríes xéneru gramatical, númberu gramatical y casu gramatical. El xéneru gramatical puede tener trés valores (masculín, femenín y neutru), el númberu dos (singular y plural) y el casu hasta seis formes (anque frecuentemente dientro d'un paradigma delles de les formes son iguales).

El llatín tien cinco paradigmes o "modelos de declinación". Cada modelu de declinación basar nel tema o terminación del raigañu (y nos axetivos tamién el so xéneru gramatical). Los distintos casos espresar por aciu un sufixu (o morfema gramatical) añadíu al raigañu de la pallabra. La flexón de los axetivos varia según el so xéneru gramatical.

L'analís tradicional de los paradigmes estrema seis caso: nominativu, vocativu, acusativu, xenitivu, dativu y ablativu (marginalmente esisten residuos de casu locativu pa delles poques pallabres).[nota 1] Esti sistema de casos del llatín sumió por completu de los nomes na mayoría de Llingües romániques, anque sigue siendo usáu nos pronomes personales, tamién delles llingües romániques como'l rumanu, el francés antiguu y dalgunes llingües retorromániques nos sos estadios antiguos tienen casu. Les demás llingües namái caltienen un sistema de casos anguaño, ente qu'otres, caltienen muertes.

Casos del llatín[editar | editar la fonte]

El llatín heredó seis de los ocho casos gramaticales orixinales del protoindoeuropéu: el nominativu, el vocativu, el acusativu, el xenitivu, el dativu y l'ablativu. El casu locativu indoeuropéu sobrevivió nes declinaciones de dalgunos topónimos y sustantivos, como Roma "Roma" (llocativu Romae) o domus "casa" (llocativu domi). Delles formes alverbiales qu'acaben en -y son muertes del casu instrumental.[1] Amás en llatín esisten cinco grandes grupos de flexón nominal o "declinaciones":

  • la de les temes en /-a/ (primer declinación)
  • la de les temes en /-o/ (segunda declinación, nótese qu'en llatín arcaicu acaben en /o/ anque en llatín clásicu *-vos > -us)
  • la de les temes en /-i/ y en consonante (tercer declinación)
  • la de les temes en /-o/ (cuarta declinación)
  • la de les temes en /-y/ (quinta declinación)

En llatín, los axetivos concuerden colos sustantivos qu'acompañen non yá en xéneru y númberu, sinón tamién en casu gramatical. Tamién asocede cuando'l sustantivu y l'axetivu pertenecen a declinaciones distintes. Por casu, na frase poeta bonus magnas aves habet,[nota 2] "poeta" y "bonus" son nominativos singulares de la primera y la segunda declinación, respeutivamente, ente que "magnas" y "aves" son acusativos plurales de la primera y la tercer declinación.

L'orde d'enseñanza de los casos ye xeneralmente N-V-Ac-G-D-Ab. Eso reflexa l'enclín de casos distintos a compartir terminaciones similares (vease enclinos sincréticos más embaxo).[2][3] Sicasí, delles escueles enseñen los casos nel orde N-G-D-Ac-Ab-V. Les llingües modernes qu'empleguen sistemes de casos gramaticales suelen emplegar l'orde propiu al presentar los casos llatinos.

Casu nominativu[editar | editar la fonte]

El nominativu marca, xeneralmente, el suxetu d'una oración o los sos atributos.

Augustus imperātōr imperiī rōmānī fuit
'Augusto foi emperador del imperiu romanu'

Sicasí, en llatín hai otros usos del nominativu:

Urbs Rōma caput mundī vōcātur
'La ciudá de Roma ye llamada la capital del mundu'

Nesta frase, hai un complementu de denominación (Rōma)[nota 3] y un complementu predicativu del suxetu (caput).[nota 4]

Casu vocativu[editar | editar la fonte]

El vocativu marca'l ser o entidá al qu'unu diríxese y, si ye necesariu, los axetivos qu'acompañen a esti sustantivu.[4] Una espresión vocativa ye una espresión utilizada pa dirixise direutamente a daquién o daqué, incluyendo na frase la identidá de la persona a la qu'unu diríxese.

Fragmentu d'Eneida (29 e.C. -19 e.C. ), de Virgilio (70 e.C. –19 e.C. ):

Orixinal Traducción
MVSA, MIHI CAVSAS MEMORA, QVO NVMINE LÆSO, Musa, recuérdame les causes, ¿qué decretu de la so divina voluntá violáu,
QVIDVE DOLENS, REGINA DEVM TOT VOLVERE CASVS tanto dolió a la reina de los dioses,
INSIGNEM PIETATE VIRVM, TOT ADIRE LLABORES porque a un home distinguíu na piedá a entamar tantes pruebes
IMPVLERIT. TANTÆNE ANIMIS CÆLESTIBVS DIRÆ? obligara? ¿Por qué tantu de roxura nos ánimos celestiales?

Cola primer pallabra d'esti fragmentu, el poeta dirixir a la so musa, queriendo remarcar que se dirixe precisamente a ella. Por ello, musa atopar en casu vocativu.

Caso acusativu[editar | editar la fonte]

Sicilia cayó so la influencia romana en 241 e.C.

L'acusativu marca, xeneralmente, el complementu direutu d'un verbu transitivu, esto ye, l'oxetu sobre'l que se produz l'aición del verbu.[5]

Scipionis Africani exercitus incurret hostem
L'exércitu d'Escipión l'Africanu ataca al enemigu

Sicasí, l'acusativu tamién puede tener otres funciones:

  • acusativu de duración: indica l'espaciu de tiempu mientres el cual enllargar l'aición del verbu.
Postea trescentos annos Romani totum Mare Mediterraneum imperaverunt
"Dempués, los romanos apoderaron tol mar Mediterraneu mientres trescientos años"
  • acusativu de direición: indica la direición d'un movimientu. Los nomes propios de ciudaes ya islles nun lleven preposición, ente que nel restu de casos utiliza les preposiciones in (movimientu escontra l'interior d'un llugar) o ad (movimientu escontra la contorna d'un llugar).
Romani Siciliam navigant et terram occupant
"Los romanos saleen a Sicilia y ocupen la tierra"
Legatus in Hispaniam missus est ("El legáu foi unviáu a Hispania")
Milites ad oppidum appropinquant
"Los soldaos averar a la fortaleza"
  • n'oraciones completivas d'infinitivu: el suxetu d'una oración subordinada poner n'acusativu, ente que'l verbu apaez n'infinitivu. Esto debe a que tola oración subordinada ye un complementu direutu del verbu llamáu "principal". Dase especialmente con verbos de dicir, paecer.
Dico te priore nocte venisse in M. Laecae domum ("Digo que tu, la nueche pasada, fuisti a casa de M. Leca")[3]
  • con determinaes preposiciones:[6]
Fretum Gaditanum partem maris inter Hispaniam et Africam est ("El estrechu de Xibraltar ye la parte del mar ente Hispania y África")
  • como complementu predicativu del complementu direutu: van n'acusativu les pallabres que completen el significáu del complementu direutu.
Pauperes existimant divites felices ("Los probes consideren felices a los ricos")[7]
  • en exclamaciones:
Me miseram! ("¡Probe del mio!")[nota 5]

Caso xenitivu[editar | editar la fonte]

A la izquierda, Santiago de la Voráxine, sostién La lleenda dorada.

El xenitivu marca, xeneralmente'l complementu del nome d'un sustantivu. Na mayoría de casos, indica una rellación de posesión na que'l sustantivu en xenitivu ye'l posesor. Los usos del xenitivu pueden estremase n'axetivales y alverbiales.

Usos axetivales
  • xenitivu posesivu: indica una rellación de posesión.
Caput primum provinciae Africae Utica fuit ("La primer capital de la provincia d'África foi Útica")
  • xenitivu suxetivu: indica una rellación na qu'hai una actividá y un autor de la mesma.
Deus pugnat pro iis et vos non videtis. Cessate iam, ne in vos roxura Dei descendat ("Dios llucha por ellos y non vos dais cuenta. Detenéivos, nun seya que caya sobre vos la roxura de Dios.")[8]
  • xenitivu oxetivu: indica l'oxetu d'una aición implicada por un sustantivu o axetivu.
[...] Metus hostilis in bonis artibus civitatem retinebat ("El mieu del enemigu caltenía la ciudá nel bon camín")[9]
  • xenitivu partitivu: indica lo mayor a lo que pertenez daqué.
Tarraco caput fuit prouinciae Tarraconensis, qua maior pars Hispaniae continebatur ("Tarraco foi la capital de la provincia Tarraconense, que cubría la mayor parte de Hispania")
  • xenitivu de definición: define un nome común dando un exemplu concretu de coses que pertenecen a la mesma clase:
[...] decessit non solum iuvenibus sei et universae genti memoriam mortis suae ad exemplum virtutis ("[...] dexó, non yá a los mozos sinón a tola nación, un exemplu de virtú")[10]
  • xenitivu de descripción: describe un oxetu o persona en términos de cantidá o calidá.
Daedalus, vir magni ingenii, in insula Creta exsulabat ("Dédalu, hombree de gran intelixencia, vivía exiliáu na isla de Creta")
  • xenitivu de valor: describe'l valor o'l preciu de daqué.
Si quis aquam oletarit, sestertiorum decem milium multa esto ("si daquién emporcara l'agua, sería multáu con diez mil sestercios")
Usos alverbiales
  • con determinaos verbos rellacionaos cola memoria ("escaecer", "recordar", etc.).
Et dixit Sion: Dereliquit me Dominus, et Dominus oblitus est mei. ("Sion dicía: «El Señor abandonóme, el mio Dios escaecióse del mio»."[11]
  • colos verbos defeutivos utor, fruor, fungor, potior, vescor y opus est ("utilizar", "esfrutar", "llevar a cabu, "tener", "comese" y "faer falta", respeutivamente)
Cleanthes solem dominari et rerum potiri putat ("Cleantes cree que'l sol apodera y ye l'amu de too l'universu")[12]
  • con verbos col significáu de "enllenar", o axetivos col significáu de llenu.
Videte, pueri: his saccus plenus est pirorum ("Vei, neños: esti sacu ta llenu de peres")
  • con verbos col significáu de "dar pena", "aburrir".
Taedet me huius quotidiani mundi ("Abúrreme esti mundu cotidianu")
  • con verbos referentes a un procedimientu xurídicu, como "acusar", "absolver", etc.
[...] quisquam impie diffamavit patrem et accusavit adulterii oculti ("[...] cualesquier que deslealmente bilordiara al padre y acusar d'adulteriu ocultu")

Sicasí, el xenitivu tamién puede tener diverses otres funciones:

Caso dativu[editar | editar la fonte]

Vercinxétorix, unu de los más célebres enemigos de Xuliu César, apúrre-y les armes n'Alesia.

El dativu marca, xeneralmente, el complementu indireutu d'un sustantivu. Na mayoría de casos, indica una situación na que'l sustantivu en dativu ye'l que recibe'l complementu direutu ("Juan da un bolígrafu a Ana"; Ana ye'l CI porque recibe'l CD, que ye'l bolígrafu).[13]

Pater puero librum donat ("El padre da'l llibru al neñu")[13]
  • dativu de réxime verbal: acompaña a dellos verbos y axetivos, exerciendo de complementu de réxime. Trátase de verbos col significáu de "obedecer", "pasar" o axetivos col significáu de "similar".
Quam similis soli est, Naevia, noster amor! ("¡Qué paecíu al sol que ye, Nevia, el nuesu amor!")
  • dativu posesivu: ye una construcción que denota posesión per parte del sustantivu en dativu.
Caesari multi inimici erant ("César tenía munchos enemigos", lliteralmente "Había munchos enemigos pa César")
  • dativu de finalidá: indica la finalidá cola cual faise una aición.
Non omnes milites gloriae pugnant ("Non tolos soldaos lluchen pola gloria")
  • doble dativu: ye un amiestu de dativu posesivu y dativu de finalidá.
Ipsum bellum est mihi curae ("Esta guerra ye un motivu d'esmolición pa mi")
  • dativu d'autor: indica una impresión dende'l puntu de vista de daquién.
Vir bonus regi videtur ("Esti home paez-y bonu al rei")
  • dativu de complementu axente: utilizar en combinación col xerundiu pa indicar quien tien qu'executar l'aición.
Haec nobis axenda sunt ("Estes coses han de ser feches por nós")
  • dativu cómodu: qu'indica pa quien o que se lleva a cabu una aición.
Graecis terras colimus ("Cultivamos tierres pa los griegos")
  • dativu éticu: tratar d'una forma enfática qu'indica que la persona en casu dativu tien un interés especial na aición. Cuasi siempres se trata d'una implicación afeutiva.
Inquiz mihi Celsus agit? ("¿Qué fai Celso?" sobrentendiéndose que'l falante tien un interés especial)

Caso ablativu[editar | editar la fonte]

Mapa de la Galia antes de la conquista romana.

En llatín, l'ablativu ye'l casu con más usos distintos. A les traces puede dicise que les pallabres n'ablativu cumplen funciones de complementu circunstancial de tiempu, de llugar, etc. Munchos sintagmes n'ablativu pueden traducise por alverbios: cum celeritate traducir por "rápido" (lliteralmente, "con velocidá"). L'ablativu llatín unifica tres caso presentes nel antiguu indoeuropéu: el separativo, el presea y el llocativu.[3]

  • ablativu de llugar: indica'l llugar nel cual o dende'l que se produz l'aición (nota: utilízase'l acusativu pa indicar el llugar escontra'l cual produzse l'aición)
Hannibal, filius Hamilcaris, Carthagine natus est ("Aníbal, fíu d'Amílcar, nació en Cartago")
Ex Graecia ad Italiam navigaverunt ("Navegaron de Grecia a Italia")
  • ablativu de separación: indica una separación física respectu al sustantivu n'ablativu.:Cicero hostes ab urbe prohibuit ("Cicerón caltuvo a los enemigos lloñe de la ciudá")
  • ablativu de preséu: indica'l preséu o'l mediu col que se lleva a términu l'aición.
Marcus pede vexabat Corneliam quae dormire volebat ("Marcos fadiaba col pie a Cornelia, que quería dormir")
  • ablativu de manera: indica de qué manera produz l'aición.
Allobroges crebris ad Rhodanum dispositis praesidiis cum magna cura et diligentia suos fines tuentur ("Los alóbroges, asitiando guardias a lo llargo del Ródano, defenden les sos fronteres con vixilancia y enerxía")[14]
  • ablativu de tiempu: indica'l marcu temporal nel que se produz l'aición.
Ne quis tamen ignoraret, quibus in locis Caesar exercitusque eo tempore fuissent [...] ("Porque naide ignore en que llugares s'atopaben César y l'exércitu naquel tiempu [...]")
  • ablativu absolutu: marca les circunstancies en que se produz l'aición.
Urbe capta, Aeneas fugit ("Prindada la ciudá, Eneas fuxó")
  • ablativu de circunstancies sorielles: ye igual que l'ablativu absolutu, pero les circunstancies "esperen" l'aición.
Cum magno clamore civium ad urbem perveniunt ("Lleguen a la ciudá con gran clamor per parte de la población")
  • ablativu d'acompañamientu: l'ablativu siempres va precedíu pola preposición cum ("con") ya indica con quien o que se fai l'aición.
Ego et Iulia cum nostris amicis de amicitia dicebamus ("Yo y Julia falamos d'amistá colos nuesos amigos")
  • ablativu de separación: indica'l tou del cual forma parte un númberu; ye precedíu pola preposición y/ex ("de").
Centum ex viris mortem diz timebant et nihil clementiae exspectabant ("Cien de los homes tarrecíen la muerte mientres enforma tiempu y nun esperaben nenguna clemencia")
Séneca, unu de los filósofos romanos más célebres.
  • ablativu d'axente: indica l'axente qu'efectúa l'aición nuna oración pasiva. Si l'axente ye una persona, ye precedíu pola preposición a/ab ("por")
Atticus adoptatus est a Caecilio ("Áticu foi adoptáu por Cecilio")
Populus militia atque inopia urgebatur ("El pueblu yera acorviáu pol serviciu militar y la miseria")
  • ablativu de comparanza: la segunda parte d'una comparanza va n'ablativu (la primera va en nominativu).
Vilius argentum est auro, virtutibus aurum ("La plata ye menos pervalible que l'oru, y l'oru que les virtúes")
  • ablativu de causa: indica la causa que motiva l'aición.
Clamara gaudio coepit ("Empezó a glayar d'allegría")
  • ablativu de grau de diferencia: indica'l grau en que difieren dos o más coses.
Puella multo prudentior est puero ("La moza ye muncho más prudente que'l mozu")
  • ablativu de descripción: tien una función similar a la del xenitivu de descripción; indica una cualidá d'un sustantivu.
Philosophus magna sapientia ("Un filósofu de gran sabiduría")
  • ablativu d'especificación: da una información más específica sobre una pallabra anterior.
Corpore senex esse poterit, animo numquam erit ("Puede ser vieyu de cuerpu, pero nunca va ser vieyu d'espíritu")
  • ablativu de preciu: de función similar al xenitivu de preciu. Indica'l preciu d'una cosa.
Antonius rienda addixit pecunia ("Antoniu vendió tronos por dineru")[15]

Casu locativu[editar | editar la fonte]

El casu locativu sirve pa indicar el llugar onde se produz l'aición. Ye un casu desaxeradamente raru en llatín; ye una muerte del indoeuropéu que namái s'aplica nos nomes de les ciudaes y d'islles pequeñes, según en delles pallabres aisllaes. Ente que tolos demás sustantivos utilicen l'ablativu con una preposición, les pallabres en llocativu nunca lleven preposición.[16] Ye idénticu al xenitivu singular de la primera y la segunda declinación, y nel restu de casos ye idénticu al ablativu, sacante nel casu del sustantivu domus ("casa"), que tien el llocativu domi.[17]

Servus Romae erat ("L'esclavu taba en Roma")

Enclinos sincréticos[editar | editar la fonte]

De bellu Troiano, o Aenea, multi multa iam narraverunt. Dido dirixir a Eneas utilizando'l vocativu Aenea.

El sincretismu, un fenómenu llingüísticu nel que dos o más valores morfosintácticos comparten la mesma terminación,[18] ye habitual nel llatín.

El nominativu, vocativu y acusativu de les pallabres neutres en plural siempres acaba en -a, con delles esceiciones (dellos pronomes demostrativos, relativos y similares; nestes formes, el plural neutru tien la mesma forma que'l nominativu singular femenín).[3]

El vocativu plural siempres ye idénticu al nominativu plural, y el vocativu singular ye idénticu al nominativu singular sacante na segunda declinación y en delles pallabres griegues (el vocativu de Marcus ye Marce y el vocativu de Aeneas ye Aenea).[19]

L'acusativu singular siempres acaba nuna vocal curtia siguida de -m, sacante en delles pallabres neutres con raigaños inusuales. L'acusativu plural de les pallabres masculín y femenín siempres acaba nuna vocal llarga más -s, igual que'l nominativu plural de la tercera, cuarta y quinta declinación.

El xenitivu singular ye igual que'l nominativu plural nes pallabres masculín y femenín de la primera y segunda declinación.

El dativu singular ye igual que'l xenitivu singular nes pallabres de la primera y quinta declinación.

El dativu y l'ablativu son siempres iguales en plural.[20] Tamién ye'l casu nel dativu singular de la segunda declinación, delles pallabres de la tercer declinación de tema en -i, y les pallabres neutres de la cuarta declinación.

Cuando s'utiliza'l llocativu, ye idénticu al ablativu na cuarta y quinta declinaciones. El llocativu, l'ablativu y el dativu son idénticos nel plural.

Declinaciones[editar | editar la fonte]

El llatín tien cinco declinaciones distintos, que s'estremen principalmente pola terminación del raigañu:

  • Primer declinación: tema en -a, como por casu rosa ("rosa")
  • Segunda declinación: tema en -o, como por casu amicus ("amigu")
  • Tercer declinación: tema en consonante o en -i, como por casu praetor ("pretor") o canis ("perru")
  • Cuarta declinación: tema en -o, como por casu senatus ("senáu")
  • Quinta declinación: tema en -y, como por casu díes ("día")

Sicasí, la evolución del llatín provocó cambeos fonéticos na terminación de delles pallabres, faciendo que'l nominativu por sigo solo non siempres sirva pa determinar a que declinación pertenez una pallabra en concretu (por casu, saltus, "saltu"). Por esti motivu, les pallabres llatines enunciar col nominativu más el xenitivu, y ye nesta forma como s'atopen na gran mayoría de diccionarios. Por casu:

  • natio, nationis, onde natio ye'l nominativu y nationis ye'l xenitivu.
  • bellum, belli, onde bellum ye'l nominativu y belli ye'l xenitivu.

Tamién puede escribise el xenitivu de forma embrivida. Asina, los exemplos anteriores escribiríense natio, -onis y bellum, -i.

Primer declinación[editar | editar la fonte]

Declinación de puella ("neña")
Singular Plural
puell-a puell-ae
puell-a puell-ae
puell-am puell-ās
puell-ae puell-ārum
puell-ae puell-īs
puell-ā puell-īs
Declinación de nauta ("marineru")
Singular Plural
naut-a naut-ae
naut-a naut-ae
naut-am naut-as
naut-ae naut-arum
naut-ae naut-is
naut-a naut-is
Declinación de Aphrodite ("Afrodita")[nota 6]
Singular
Aphrodit-y
Aphrodit-y
Aphrodit-en
Aphrodit-ye
Aphrodit-ae
Aphrodit-y
Una rapaza (puella) bañándose. Mosaicu romanu de Marsella.

Les pallabres que se rixen pola primer declinación son aquelles que tienen la tema en -a. Gran parte de los sustantivos y axetivos castellanos acabaos en -a tienen el so orixe en pallabres de la primer declinación llatina. La gran mayoría de pallabres d'esta declinación son de xéneru femenín, sacaes, sacante, nomes propios d'home (Sulla) o nomes que designen oficios tradicionalmente reservaos al home (pirata). Los axetivos son siempres femeninos. Tanto les pallabres femenines como les masculines tórnense de la mesma.

La primer declinación del llatín tamién inclúi delles pallabres griegues, que deriven de la primer declinación del griegu antiguu. La declinación en singular d'estes pallabres ye irregular. N'ocasiones, estes pallabres griegues son tornaes como si fueren pallabres orixinales llatines. Por casu, puede usase el nominativu athleta en llugar del orixinal athletes.

Fai falta remarcar delles peculiaridaes d'esta declinación:

  • La terminación antigua del xenitivu singular ye -as. Nel llatín clásicu, quedaben muertes d'esta terminación, sobremanera en construcciones cola pallabra familia: pater families y mater families.
  • En poesía, dacuando utilízase la terminación -ai pal xenitivu singular (terrae pasa a ser terrai). Tamién ye habitual l'usu de la contraición -um en llugar de -arum pal xenitivu plural (incolarum pasa a ser incolum).
  • Tanto les pallabres de la primer declinación como les de la segunda utilicen la terminación -is nel dativu y ablativu plural, pallabres asemeyaes como equus ("caballu") y equa ("yegua") resulten idéntiques nestos casos. Pa faer la distinción, les pallabres de la primer declinación que s'atopen con esti problema utilicen la terminación -abus nel dativu y ablativu plural (xe pasa a ser equabus).

Segunda declinación[editar | editar la fonte]

Declinación de servus ("esclavu")
Singular Plural
serv-us serv-i
serv-y serv-i
serv-um serv-vos
serv-i serv-orum
serv-o serv-is
serv-o serv-is
Declinación de piscatum ("platu de pexe")
Singular Plural
piscat-um piscat-a
piscat-um piscat-a
piscat-um piscat-a
piscat-i piscat-orum
piscat-o piscat-is
piscat-o piscat-is
Declinación de vesper ("tarde")
Singular Plural
vesper vesper-i
vesper vesper-i
vesper-um vesper-vos
vesper-i vesper-orum
vesper-o vesper-is
vesper-o vesper-is
Estatua d'un actor interpretando'l papel d'esclavu (servus).

Les pallabres que se rixen pola segunda declinación pueden tener la tema en -us, -er o -um. Munchos sustantivos y axetivos castellanos de xéneru masculín tienen el so orixe en pallabres d'esta declinación. En llingües como'l catalán, les pallabres derivaes de pallabres llatines de la segunda declinación perdieron cuasi siempres la marca (mim en llugar de mimus o cel en llugar de caelum), ente qu'otres llingües romániques, como'l castellán, el portugués o'l italianu, caltuvieron esta marca en forma de terminación -o (toru, envierno, amico). Los sustantivos o axetivos rexíos por esta declinación son na so mayor parte masculinos o neutros, anque tamién hai nomes femeninos (davezu, nomes d'árboles).[nota 7] Tanto les pallabres femenines como les masculines tórnense de la mesma, ente que les neutres tornar de manera distinta en nominativu, vocativu y acusativu.

La segunda declinación del llatín tamién inclúi delles pallabres griegues, que deriven de la segunda declinación del griegu antiguu. La declinación en singular d'estes pallabres ye irregular. Dacuando, estes pallabres griegues son tornaes como si fueren pallabres orixinales llatines. Por casu, puede usase el nominativu theatrum en llugar del orixinal theatron.

Tercer declinación[editar | editar la fonte]

Declinación de tempus ("tiempu")
Singular Plural
temp-us tempor-a
temp-us tempor-a
temp-us tempor-a
tempor-is tempor-um
tempor-i tempor-ibus
tempor-y tempor-ibus
Declinación de dux ("caudiellu")
Singular Plural
dux duc-ye
dux duc-ye
duc-em duc-ye
duc-is duc-um
duc-i duc-ibus
duc-y duc-ibus
Declinación de gladiator ("gladiador")
Singular Plural
gladiator gladiator-ye
gladiator gladiator-ye
gladiator-em gladiator-ye
gladiator-is gladiator-um
gladiator-i gladiator-ibus
gladiator-y gladiator-ibus
Combate ente dos gladiadores (gladiatores).
Muséu Arqueolóxicu Nacional d'España.

Les pallabres que se rixen pola tercer declinación pueden tener dos tipos de tema: tema en consonante o tema en -i. Munchos sustantivos y axetivos castellanos de xéneru tanto masculín como femenín tienen el so orixe en pallabres de la tercer declinación llatina. En castellán, les pallabres derivaes de pallabres llatines de la tercer declinación suelen caltener el raigañu del étimu llatín ensin grandes cambeos (animal - "animal", religio - relixón). Les pallabres de la tercer declinación tienden a variar más ente'l nominativu y vocativu singular y el restu de casos (tempus, -ores, "tiempu"). Primeramente, la declinación de les pallabres de tema en consonante y los de tema en -i yera abondo distintu, pero a partir del sieglu I e.C. la flexón de los primeres imponer a la de los postreros.

Temes en consonante[editar | editar la fonte]

Nel nominativu y vocativu singulares, el morfema de casu ye variable. Tienen morfema -s (nominativu sigmático) les temes en oclusiva (-p, -b, -c, g-, -t ' y -d) y -me. Sicasí, tienen morfema Ø (esto ye, ensin nenguna desinencia) les temes en -l ', -r, -s ' y -n, según toles pallabres neutres independientemente de la so tema.

Temes n'oclusiva Pa construyir

el nominativu, les pallabres con un raigañu acabáu en oclusiva nun añader nenguna desinencia si son de xéneru neutru. Si son de xéneru masculín o femenín, añaden el morfema -s. La fusión d'esti morfema col raigañu puede provocar determinaos cambeos na pallabra:

  • Les pallabres acabaes en billabial (-p o la so forma sonora -b) añaden la desinencia ensin que se produza nengún otru cambéu. Son exemplos plebs ("plebe") o princeps ("líder").[21]
  • Nes pallabres acabaes en consonante gutural (-c o la so forma sonora -g), la unión de la gutural col morfema -s produz un nominativu acabáu en -x (la representación gráfica del soníu resultante /ks/). Son exemplos rex (regs*, "rei") o vox (vocs*, "voz").
  • Les pallabres acabaes en consonante dental (-t o la so forma sonora -de) pierden la dental ante'l morfema -s. Son exemplos civitas (civitats*, "ciudá") y pes (peds*, "pie"). Como se dixo enantes, les pallabres neutres nun añader nenguna desinencia. Nestes pallabres, si la consonante final ye precedida por otra consonante, sume: en cor, cordis ("corazón"), cai la -d porque ta precedida pola -r. Tamién hai que destacar el casu de caput, capitis ("cabeza"), onde la -o curtiu tresformar en -i en sílaba medial (fenómenu conocíu como apofonía).
Bustu d'un flamen realizáu nel sieglu III, espuestu nel Muséu del Louvre.
Temes en líquida, nasal o fricativa Les

pallabres de tema líquidu (-l y -r), nasal (-n y -m) o fricativu (-s) formen el nominativu singular con desinencia Ø, cola esceición de hiems ("iviernu"), que lo forma cola desinencia -s.[22]

  • Les pallabres acabaes en -r precedida por consonante faen apaecer una -y denominada "de resonancia" nel nominativu y vocativu singulares. Por casu fratyr, fratris ("hermanu"). Nel restu de casos, la presencia d'una vocal posterior fai innecesaria la vocal de resonancia: el nominativu y vocativu plurales del exemplu anterior seríen fratres, y non fratyres*.[23]
  • Nes pallabres acabaes en -n precedida por -o, la -n cai nel nominativu y vocativu singulares. Por casu religio, religionis ("relixón"). Fai falta remarcar que si la -o ye curtiu, convertir en -i nel restu de casos: por casu, cardu, cardinis ("gonciu"). Les pallabres acabaes en -men son siempres neutres y caltienen la -n en nominativu, vocativu y acusativu singular; nos otres casos, la -y pasa a ser -i. Por casu flamen, flaminis ("flamen").
Temes en sibilancia

Trátase de pallabres de tema en -s que namái caltienen la tema orixinal nel nominativu y el vocativu singular. Nel restu de casos, la -s pasa a ser -r por un fenómenu conocíu como rotacismu.[24] Por casu vos, oris ("boca")

Los sustantivos con nominativu en -us y xenitivu en -eris o -oris son neutros na gran mayoría de casos. Son exemplos genus, generis ("xéneru") o tempus, temporis ("tiempu").

Pa conocer la tema d'estes pallabres nun fai falta afitase nel nominativu, sinón nel xenitivu. El raigañu que se llogra al retirar la desinencia -is del xenitivu ye la tema que se caltién a lo llargo de la flexón. Por casu, p'atopar el raigañu de pontifex, pontificis ("pontífiz"), sacaríase la desinencia -is del xenitivu, dando como resultáu la tema pontific-.

Temes en -i[editar | editar la fonte]

Delles pallabres de la tercer declinación tienen el raigañu acabáu en -i. Dientro d'esti grupu de pallabres pueden estremase tres subgrupo distintes:

  • Los sustantivos y axetivos masculinos y femeninos col nominativu y vocativu singulares acabaos en -is. Son exemplos avis, avis ("ave") y amnis, amnis ("riega d'agua"). Denominar parisilábicos pol fechu que tienen un númberu idénticu de sílabes nel nominativu y el xenitivu singulares.
  • Hai pallabres que pierden la -i del raigañu nel nominativu y vocativu singulares. El contautu de la postrera consonante del raigañu cola -s fai que caya la consonante del raigañu. Por casu Mars, Martis ("Marte"). Estes pallabres pueden reconocese porque'l so xenitivu plural acaba en -ium.
  • Les pallabres neutres derivaes acabaes en -a el, -ar o -y que deriven de pallabres acabaes en -ali, -ari o -i formen el nominativu singular con una tema cero (). La -i de la tema puede sufrir dos modificaciones: tresformar en -y nuna sílaba final abierta y sume cuando la sílaba anterior ye llarga. Por casu animale, animal ("animal"). Sicasí, l'ablativu caltener en -i.
  • La pallabra vis, vis ("fuercia") ye un casu particular. En singular caltién la flexón de les temes en -i, pero'l plural basar nuna tema en vis tresformáu en vir por rotacismu. Aun así, el xenitivu plural caltién la terminación -ium de los sustantivos de tema en -i.
Los romanos llamaben al mar Mediterraneu Mare Nostrum ("Mar Nuesu").
Exemplos de sustantivos de tema en -i
Declinación de avis ("ave")
Singular Plural
av-is av-ye
av-is av-ye
av-em av-ye
av-is av-ium
av-i av-ibus
av-y av-ibus
Declinación de pars ("parte")
Singular Plural
pars part-ye
pars part-ye
part-em part-ye
part-is part-ium
part-i part-ibus
part-y part-ibus
Declinación de mare ("mar")
Singular Plural
mar-y mar-ia
mar-y mar-ia
mar-y mar-ia
mar-is mar-ium
mar-i mar-ibus
mar-i mar-ibus

Axetivos[editar | editar la fonte]

Les Tristia d'Ovidio reflexen la so fonda pena por ser exiliáu de Roma.

De la mesma que los sustantivos, los axetivos de la tercer declinación tamién pueden clasificase según si tienen la tema en -i o en consonante; son exemplos ingens, ingentis ("enorme") y vetus, veteris ("vieyu"), respeutivamente.

Los axetivos de tema en consonante nun presenten nengún entueyu particular, pero los de tema en -i son más complexos.[25] La mayoría d'ellos tienen una doble terminación: -is pal masculín y el femenín y -y pal neutru. El nominativu, vocativu y acusativu plurales del neutru son distintos, pero los otros casos son idénticos a los sos homólogos en masculín y femenín. Estos axetivos tamién tienen l'ablativu singular en -i por que nun se confunda col nominativu, vocativu o acusativu del neutru.

En castellán, los axetivos de tema en -i tresformáronse de cutiu n'axetivos que son iguales tantu en masculín como en femenín.

coraxosu (de audax)
difícil (de difficilis, difficile)
incipiente (de incipiens)

Sicasí, hai esceiciones: axetivos qu'en llatín namái teníen una terminación pero qu'en castellán adoptaron una segunda pa espresar el xéneru femenín, como por casu "agriu, agria".[26]

Declinación de tristis ("murnia")
Singular m./f. Singular n. Plural m./f. Plural n.
trist-is trist-y trist-ye trist-ia
trist-is trist-y trist-ye trist-ia
trist-em trist-y trist-ye trist-ia
trist-is trist-is trist-ium trist-ium
trist-i trist-i trist-ibus trist-ibus
trist-i trist-i trist-ibus trist-ibus

Un segundu conxuntu d'axetivos presenta una forma idéntica pa los trés xéneros nel nominativu y vocativu singulares. En determinaos casos, la -i del raigañu cai, provocando un contautu ente la -t del raigañu y la desinencia -s del casu. De resultes d'esti contautu, la -t del raigañu sume.

Declinación de clemens ("clemente")
Singular m./f. Singular n. Plural m./f. Plural n.
clemen-s clemen-s clement-ye clement-ia
clemen-s clemen-s clement-ye clement-ia
clement-em clemen-s clement-ye clement-ia
clement-is clement-is clement-ium clement-ium
clement-i clement-i clement-ibus clement-ibus
clement-i clement-i clement-ibus clement-ibus

Finalmente, un grupu amenorgáu d'axetivos presenta una forma distinta pa cada unu de los trés xéneros nel nominativu y vocativu singulares. Estos axetivos enunciar colos trés formes: acer, acris, acre ("agriu").

Declinación de acris ("agriu")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
acer acr-is acr-y acr-ye acr-ye acr-ia
acer acr-is acr-y acr-ye acr-ye acr-ia
acr-em acr-em acr-y acr-ye acr-ye acr-ia
acr-is acr-is acr-is acr-ium acr-ium acr-ium
acr-i acr-i acr-i acr-ibus acr-ibus acr-ibus
acr-i acr-i acr-i acr-ibus acr-ibus acr-ibus

Cuarta declinación[editar | editar la fonte]

Cicerón ataca Catilina nel Senáu (senatus).
Frescu de Cesara Maccari.
Declinación de senatus ("senáu")
Singular Plural
senat-us senat-us
senat-us senat-us
senat-um senat-us
senat-us senat-uum
senat-ui senat-ibus
senat-o senat-ibus
Declinación de cornu ("cuernu")
Singular Plural
corn-o corn-ua
corn-o corn-ua
corn-o corn-ua
corn-us corn-uum
corn-ui corn-ibus
corn-o corn-ibus

Les pallabres que se rixen pola cuarta declinación tienen la tema en -o.[27] A diferencia d'otres declinaciones, la cuarta declinación namái puede contener sustantivos. Les pallabres masculín y femenín formen el nominativu singular añadiendo la desinencia -s, ente que los neutros formar ensin añader nengún morfema (desinencia Ø).

Anque pueda paecer que la terminación -ibus del dativu y l'ablativu plurales seya idéntica a la que se da na tercer declinación, en realidá esta deriva d'una forma primitiva -ubus. Nos casos onde podría haber tracamundiu con una pallabra de la tercer declinación (artus, "miembru", de la cuarta declinación, y ars, "arte", de la tercera, por casu), el sustantivu de la cuarta declinación caltién la desinencia primitiva. Con éses siguiendo l'exemplu yá citáu, el dativu y ablativu plurales de artus sería artubus, y non artibus.[3]

Fai falta destacar el sustantivu domus ("casa"), qu'heredó una declinación complexa del antiguu indoeuropéu. Trátase d'un nome de la cuarta declinación que torna dellos casos siguiendo la segunda declinación:

  • Dativu y ablativu singulares: domo.
  • Llocativu: domi.
  • Acusativu plural: domos.
  • Xenitivu plural: domorum.

Quinta declinación[editar | editar la fonte]

Los relós de sol sirven pa cuntar les hores del día (dies).
Basílica de Santa Maria de Cracovia.
Declinación de spes ("esperanza")
Singular Plural
sp-ye sp-ye
sp-ye sp-ye
sp-em sp-ye
sp-ei sp-erum
sp-ei sp-ebus
sp-y sp-ebus
Declinación de dies ("día")
Singular Plural
di-ye di-ye
di-ye di-ye
di-em di-ye
di-ei di-erum
di-ei di-ebus
di-y di-ebus

Les pallabres que se rixen pola quinta declinación tienen la tema en -y.[28] Toles pallabres de la quinta declinación son sustantivos de xéneru femenín, sacante dies, diei ("día"), qu'en singular puede tener cualesquier de los dos xéneros. Les pallabres de la quinta declinación formen el singular añadiendo la desinencia -s. Namái hai dos pallabres que tengan la declinación completa con tolos casos, dies, diei y res, rei ("cosa").[3][nota 8]

Como la pallabra res tien un significáu bien vagu ya imprecisu (comparable al del so homólogu nel castellán actual, "cosa"), puede combinar con axetivos pa da-y un significáu más concretu. Con éses res gestae significa "xestes", y res familiaris (lliteralmente, "cosa familiar") quier dicir "patrimoniu".[3] Finalmente, fai falta destacar la pallabra res publica, que lliteralmente significa "la cosa pública" y qu'en castellán modernu dio la pallabra "república". Anque en llatín podía escribise como una única pallabra (respublica), a la de tornala, el sustantivu y l'axetivu se flexionaban por separáu:[29]

  • Nominativu singular: respublica.
  • Acusativu singular: rempublicam.
  • Xenitivu singular: reipublicae.
  • etc.

Otres pallabres[editar | editar la fonte]

Demostrativos[editar | editar la fonte]

Como n'otros idiomes, en llatín los demostrativos sirven por indicar la distancia temporal o espacial ente l'orador y daqué. Tamién, como n'otres llingües romániques, en llatín los demostrativos pueden tener una función de suxetu (refiriéndose a un sustantivu que yá foi mentáu antes o que ye conocíu por tolos interlocutores) o de complementu axetival.

Hai trés demostrativos, que se tornen de la siguiente manera:[30]

Hic, haec, hoc ("esti", "esta")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
hic haec hoc hi hae haec
hunc hanc hoc hos has haec
huius huius huius horum harum horum
huic huic huic his his his
hoc hac hoc his his his
Iste, ista, istud ("esi", "esa")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
iste ista istud isti istae ista
istum istam istud istos istas ista
istius istius istius istorum istarum istorum
isti isti isti istis istis istis
isto ista isto istis istis istis
Ille, illa, illud ("aquel", "aquella")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
ille illa illud illi illae illa
illum illam illud illos illas illa
illius illius illius illorum illarum illorum
illi illi illi illis illis illis
illo illa illo illis illis illis

Na forma femenina, los demostrativos basar nuna tema en -a, ente qu'en masculín y neutru basar nuna tema en -o. Les esceiciones son les terminaciones del xenitivu y dativu singular, que son -ius y -i, respeutivamente, pa los trés xéneros.

Les formes hic, haec y hoc escribíense orixinalmente como hi, hae, ho, pero mientres la evolución de la llingua añadióse-yos la desinencia -ce. En llatín clásicu, esta desinencia perdió la -y y namái se caltién nes formes monosilábiques. La -m del acusativu tresformar en -n delantre d'esta desinencia. Como en castellán, l'usu del demostrativu puede tener un valor despreciatible: Cum esset iste Agrigenti [...] ("Tando esti [Verres] en Agrigento [...]").[3] Un usu adicional del demostrativu en llatín ye pa dar énfasis.

Graos del axetivu[editar | editar la fonte]

Los axetivos pueden tener tres tipos de graos. El grau más habitual ye'l grau positivu, onde l'axetivu a cencielles denota una cualidá del sustantivu:

"El Sol ye brillosu", Solo luculentus est

Sicasí, cuando quier comparase la intensidá d'esta cualidá en comparanza con otra, utilízase'l grau comparativu. El comparativu pue ser de superioridá, d'igualdá o d'inferioridá:

"El Sol ye más brillosu que la Lluna", Solo magis luculentus est quam Lluna.
"Les estrelles son tan brilloses como la Lluna", Stellae tam luculentae sunt quam Lluna.
"La Lluna ye menos brillosa que'l Sol", Lluna minus luculenta est quam Solo.

En llatín, el comparativu de superioridá tamién puede formase añadiendo unes terminaciones especiales al raigañu del axetivu: -ior pal masculín y el femenín, -ius pal neutru. Estes terminaciones tórnense como los axetivos de tema en consonante.

Solis luculentior est quam Lluna.
Singular
M./F. Neutru
luculentior luculentius
luculentior luculentius
luculentior-em luculentius
luculentior-is luculentior-is
luculentior-i luculentior-i
luculentior-y luculentior-y
Plural
M./F. Neutru
luculentior-ye luculentior-a
luculentior-ye luculentior-a
luculentior-ye luculentior-a
luculentior-um luculentior-um
luculentior-ibus luculentior-ibus
luculentior-ibus luculentior-ibus

El grau superlativu va más allá. Indica que la cualidá del sustantivu ye cimeru non yá a la d'otru sustantivu, sinón a la de tolos demás. Tamién puede denotar que la cualidá del sustantivu ye máxima.

Leo fortissimus est, "El lleón ye fortísimo" (superlativu absolutu)
Leo fortissimus inter omnium animalium est, "El lleón ye'l más fuerte de tolos animales" (superlativu relativu)

El superlativu llatín fórmase añadiendo la terminación -issimus, -issima, -issimum al raigañu del axetivu. Esta desinencia tórnase como un axetivu de tema en vocal.[31] Una esceición son los axetivos acabaos en -er, qu'utilicen les desinencies -errimus, -errima, -errimum (una muerte d'esto nel castellán ye'l superlativu "wikt:es:paupérrimo"). Una segunda esceición son dellos axetivos acabaos en -íleos, que faen el superlativu en -ilis, -illima, -illimus.

Numberales[editar | editar la fonte]

Cardinales[editar | editar la fonte]

L'añu 1503 en cifres romanes. Dintel de la capiya de San Cristóbal de Barcelona.

Los númberos cardinales son los que s'usen pa describir cantidaes exactes: unu, sesenta, ochenta y tres, etc. Pueden usase como pronomes o como axetivos determinantes. En llatín, la inmensa mayoría de númberos son invariables, y los únicos que se tornen son l'unu, el dos, el trés, les centenes y los millares. Pola so propia naturaleza,[nota 9] los numberales nun se tornen por númberu, sinón namái por xéneru y casu.

Unus tórnase igual que los axetivos en vocal, sacante nel xenitivu y el dativu, onde toma les terminaciones de la declinación pronominal. Duo tien una flexón híbrida de les temes en -a, en -o y en consonante.[32] Finalmente, trés tórnase igual que los axetivos en -i de la tercer declinación.

Unus, I ("Unu", "1")
M. F. Neutru
un-us un-a un-um
un-um un-am un-um
un-ius un-ius un-ius
un-i un-i un-i
un-o un-a un-o
Duo, II ("Dos", "2")
M. F. Neutru
du-o du-ae du-o
du-vos du-as du-o
du-orum du-arum du-orum
du-obus du-abus du-obus
du-obus du-abus du-obus
Trés, III ("Trés", "3")
M./F. Neutru
tr-ye tr-ia
tr-ye tr-ia
tr-ium tr-ium
tr-ibus tr-ibus
tr-ibus tr-ibus

Per otru llau, el númberu cien (100) ye indeclinable, pero los sos compuestos (doscientos, seiscientos, mil novecientos, etc.) tórnense igual que los axetivos en -us, -a, -um. Finalmente, el númberu mil (1.000) tien dos formes: mille, que ye invariable; y millia, que se torna como los nomes neutros de la tercer declinación.

Ducentum, CC ("Doscientos", "200")
M. F. Neutru
ducent-i ducent-ae ducent-a
ducent-vos ducent-as ducent-a
ducent-orum ducent-arum ducent-orum
ducent-is ducent-is ducent-is
ducent-is ducent-is ducent-is
Milia, M ("Mil", "1.000")
Plural
mil-ia
mil-ia
mil-ium
mil-ibus
mil-ibus

Ordinales[editar | editar la fonte]

Los númberos ordinales indiquen la posición qu'ocupa la pallabra modificada dientro d'una serie; por casu, l'octavu emperador ye'l que vien detrás del séptimu, pero antes del novenu. La so flexón en llatín ye bien senciella: tórnense igual que los axetivos en -us, -a, -um.[33][nota 10]

Octavus ("Octavu")
M. F. Neutru
octav'

-us

octav -a octav -um
octav'

-um

octav -am octav -um
octav'

-orum

octav -arum octav -orum
octav'

-is

octav -is octav -is
octav'

-is

octav -is octav -is
Quartus decimus ("Decimocuartu")
M. F. Neutru
quart'

-us' decim -us

quart -a decim -a quart -um decim -um
quart'

-um' decim -um

quart -am decim -am quart -um decim -um
Genitiu quart -orum decim -orum quart -arum decim -arum quart -orum decim -orum
quart'

-is' decim -is

quart -is decim -is quart -is decim -is
quart'

-is' decim -is

quart -is decim -is quart -is decim -is

Pronomes personales[editar | editar la fonte]

El nome del Tibidabo ye d'orixe relixosu, y provién de la espresión llatina tibi dabo ("te voi dar").[34]
1ª persona

persona

Reflexivu
Singular Plural Singular Plural S./P.
ego nos el to vos
el to vos
me nos te vos se
mei nostrum/nostri tui vestrum/vestri sui
mihi nobis tibi vobis sibi
me nobis te vobis se
  • En llatín nun hai nengún pronome personal de tercer persona, sinón que s'usa'l #otros pronomes demostrativu anafóricu is, hala, id (vease más embaxo).
  • Por la so naturaleza, el pronome reflexivu nun tien nin nominativu nin vocativu.
  • Les formes nostrum/nostri y vostrum/vostri son l'acusativu y el xenitivu singulares de los posesivos noster y vester.
  • Cuando un pronome personal n'ablativu trai la preposición cum ("con"), esta añader como un sufixu al pronome: mecum, secum, etc. La forma repitida de la espresión (cum mecum, cum secum) reflexar en delles llingües romániques modernes: en castellán, por casu, conmigo y consigo deriven d'esta peculiaridá del llatín.[35]

Pronomes relativos ya interrogativos definíos[editar | editar la fonte]

Pronomes relativos[editar | editar la fonte]

Los pronomes relativos son aquellos que sustitúin a un nome que yá foi mentáu enantes ya introducen una oración subordinada relativa, cumpliendo una función de nexu.

Qui, quae, quod ("quien", "que")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
qui quae quod qui quae quae
quem quam quod quos quas quae
cuius cuius cuius quorum quarum quorum
cui cui cui quibus quibus quibus
quo qua quo quibus quibus quibus

Sacante quem y quibus (formaos a partir del interrogativu indefiníu antiguu de tema en -i), los pronomes relativos tórnense como un axetivu de tema en -o pal masculín y el neutru, y de tema en -a pal femenín. El xéneru neutru tamién presenta un refuerzu dental -d nel singular, y en plural sustitúi la terminación típica neutra -a por -ae. Tamién fai falta destacar que, como nel casu de los pronomes demostrativos, el xenitivu y dativu singulares de los pronomes relativos tienen la mesma forma pa tolos xéneros.

Pronomes interrogativos indefiníos[editar | editar la fonte]

El ríu Rubicón na actualidá. Nel añu 49 e.C. , Xuliu César travesar col so exércitu, desafiando al Senáu y empecipiando la guerra civil contra Pompeyo y los Optimates.

Los pronomes interrogativos sustitúin a un nome o un axetivu nuna oración interrogativa. Son idénticos a los pronomes indefiníos, de los cualos namái estremar pola entonación interrogativa. Estos pronomes tórnense esautamente igual que los relativos sacante nel nominativu singular masculín y neutru, y l'acusativu singular neutru.

SINGULAR
Masculín Femenín Neutru
quis/qui quae inquiz/quod
quem quam inquiz/quod
  • Quis y inquiz pueden tener un papel de pronomes, ente que qui y quod faen d'axetivos:
Quis custodiet ipsos custodes? ("¿Quién va guardar a los mesmos guardianes?")[36]Qui consul venit? ("¿Qué cónsul vinu?")
Inquiz fecit ille? ("¿Qué fixo él?") – Quod flumen Caesar traiecit? ("¿Qué ríu travesó César?")
  • Quis tien un usu bien llindáu como pronome indefiníu:
Si quis ad me veniat, felix sim ("Si daquién viniera a mi, sería feliz")[37]
  • Sicasí, los sos compuestos tienen un usu bien estendíu:[37]
Aliquis (aliqui), aliqua, aliquid (aliquod) – dalgún, dalguna, daqué :Quisque,

quaeque, quidque (quodque) – cada unu, caúna, cada cosa :Quidam, quaedam, quidam (quoddam) - ciertu, cierta

Nestos compuestos, el pronome definíu ye la única parte que se torna, y el restu del compuestu permanez invariable.

Otros pronomes[editar | editar la fonte]

Demostrativos anafóricos[editar | editar la fonte]

Los demostrativos que faen referencia a un sustantivu que foi mentáu antes ensin establecer nengún tipu de rellación sintáctica son los denominaos demostrativos anafóricos. En castellán, esta idea espresar colos demostrativos "esti", "esta", como por casu na frase "El gatu atrapó al aguarón cuando esta taba distrayida". Nesti casu, "esta" sustitúi a "aguarón". Amás de la so función anafórica principal, y como yá se dixo más arriba, en determinaes circunstancies estos demostrativos pueden tener la función de pronomes personales de tercer persona. Nel xenitivu, toma la función d'axetivu posesivu.

Is, hala, id ("esti", "esi", "aquel")
Singular m. Singular f. Singular n. Plural m. Plural f. Plural n.
is hala id ei/ii/i eae hala
eum eam id eos eas hala
eius eius eius eorum earum eorum
ei ei ei eis/iis/is eis/iis/is eis/iis/is
eo hala eo eis/iis/is eis/iis/is eis/iis/is

Demostrativos enfáticos[editar | editar la fonte]

Los demostrativos enfáticos son un tipu de demostrativos anafóricos que, como indica'l so nome, dan más énfasis a la espresión. La primer forma de demostrativos enfáticos fórmense añadiendo la partícula -dem al demostrativu anafóricu, dando como resultáu idem, eadem, idem. La forma "ídem" caltúvose en castellán col significáu de "lo mesmo".[38]

Postero die capa ex llocu moviendo; idem facit Caesar ("A otru día, llevanten el campamentu; lo mesmo fai Cèsar")[39]

La parte del demostrativu tórnase igual que l'anafóricu, ente que la partícula -dem permanez invariable. Prodúcense dellos cambeos fonéticos:

  • is + dem = idem. La consonante sibilante cai ante la dental.
  • id + dem = idem. Los dos dentales asimilar.
  • eum + dem = eundem. La m convertir en n en contautu cola dental.

Casos especiales[editar | editar la fonte]

Irregularidaes de númberu[editar | editar la fonte]

Cuperem cum uertere ab imo structa meis manibus periurae moenia Troiae. "Yo que mentanto quixera destruyir de raigañu, anque fueren obra de les mios manes, les muralles de la perxura ¡Troya!". Neptunu dirixir a Venus nel Llibru V de la Eneida. Na imaxe, parte de les llexendaries muralles de Troya (moenia Troiae).

Delles pallabres namái se tornen en singular:

  • materiales como por casu aurum ("oru") o aes ("cobre")
  • nomes astractos como por casu celeritas ("velocidá")[nota 11] o scientia ("conocencia")
  • nomes propios como por casu Iulius ("Juli") o Clara

Sicasí, otres pallabres namái se tornen en plural:

  • munchos festivales, como por casu Saturnalia
  • pallabres como por casu capa ("campamentos") o moenia ("muralles")
  • dellos topónimos como por casu Thēbae ("Tebas")

Sustantivos non declinables[editar | editar la fonte]

Hai sustantivos neutros indeclinables que namái esisten nel nominativu y acusativu singular. En total, hai seis sustantivos d'esti tipu:

  • fas: fadu, llei divina *

encamentar: paecencia, imaxe * esquite: mañana * nefas: pecáu, abominación

  • nihil / nil: nada, nenguna *

secus: sexu, coitu

Cambéu de xéneru[editar | editar la fonte]

Les Termes romanes de Bath (Inglaterra) son un exemplu de termes romanes bien calteníes.

Hai sustantivos que pueden variar de xéneru. Dellos nomes de la segunda declinación esisten en neutru y en masculín, pero caltienen el mesmu significáu. Per otru llau, dellos nomes tienen un xéneru en singular y un xéneru distintu en plural.

Singular Plural
balneum n. "bañu" balneae f. o balnea n. "termes"
epulum n. "llacuada", "llacuada" epulae f. "llacuaes", "llacuaes"
frenum n. "brida", "frenu" freni m. "bridas", "frenos"
iocus m. "chancia", "chiste" ioca n. o ioci m. "chancies", "chistes"
locus m. "llugar" lloca n. "llugares"; loci, "rexón"
rastrum n. "azada", "garabatu" rastri m. "azaes", "garabatos"

Cambéu de significáu[editar | editar la fonte]

Dellos sustantivos tienen un significáu distintu en singular y en plural.

Singular Plural
aedes, –is f. edificiu, templu aedes, –ium habitaciones, casa
auxilium, –i n. ayuda aida, –orum tropes auxiliares
carcer, –eris m. prisión, celda carceres, –um llugar de salida d'una carrera de carros
castrum, –i n. fuerte, castiellu, fortaleza capa, –orum campu militar, campamentu
copia, –ae f. enforma, a esgaya copiae, –arum tropes
finis, –is m. final, llende fines, –ium territoriu
fortuna, –ae f. suerte, fortuna fortunae –arum riqueces
gratia, –ae f. encantu, favor gratiae, –arum gracies
impedimentum, –i m. torga, torga impedimenta, –orum equipaxe
littera, –ae f. lletra litterae, –arum epístola, erudición, lliteratura
mos, moris m. costume, enclín mores, –um m. morales, calter
opera, –ae f. esmolición, dolor operae, –arum trabayadores
opis f.[nota 12] poder opes, –ium recursos, riqueces
pars, partis f. parte, pieza partes, –ium cargu, función
sal, salis m. sal, agua de mar sales, –um inxeniu, intelixencia


Mandáu[editar | editar la fonte]

El sistema de casos llatín perdióse na mayor parte de Llingües romániques. Sicasí, esti sistema influyó nel desenvolvimientu de les mesmes, como por casu na formación de los plurales: ente que nes llingües romances orientales, como'l italianu, los plurales deriven del nominativu de la primera y la segunda declinaciones (plural en -i o -y), en castellán y otres llingües romances occidentales los plurales deriven del acusativu (plural en -s). Hai otros exemplos relevantes de la influencia de los casos llatinos nes llingües fíes.

Na mayoría de les llingües romances queden poques muertes del sistema de casos. El más destacáu ye la declinación de los pronomes personales según la función gramatical que cumplen (suxetu, complementu direutu o complementu indireutu). Por casu, los pronomes personales se "tornen" de la siguiente manera en castellán:[nota 13]

se
a él/ella/ello |nos
a nós/as
Declinación de los pronomes personales en castellán
Función/Pronombre yo tu !él/ella/ello nós/as



vós/as ellos/elles reflexivu
yo |tu |él/ella/ello |nós/as



vós/as ellos/elles -
Complementu direutu te |lo/la/lo |nos


vos los/les se
Complementu indireutu te

a ti

vos
a vós/as
se
a sigo

El sistema de casos del llatín se erosionó na parte occidental del imperiu a partir del sieglu III d. C. La mayor parte de Llingües romániques presenten poques evidencies de la esistencia de casu, modernamente namái'l rumanu caltién muertes del sistema de casos y amás caltién el xéneru neutru llatín, pero funciona d'una manera bastante distinta al orixinal. Ello ye que les pallabres neutres nun tienen una flexón propia, sinón qu'a cencielles funcionen como pallabres masculines en singular y como pallabres femenines en plural. Esta carauterística inclusive llevó a dellos estudiosos a afirmar que quiciabes el neutru rumanu ye la resultancia del contautu coles llingües eslaves xeográficamente próximes, y non una continuación del neutru llatín.[40] Tamién sobrevivió'l sistema de casos, anque s'amenorgaron y el rumanu namái presenta un casu nominativu-acusativu, un casu xenitivu-dativu, y un casu vocativu. Reparar una ciertu enclín a la desapaición del vocativu, yá que cada vez se sustitúi más pol nominativu.

Amás del rumanu, el francés antiguu y l'antiguu sursilvano[41] (dialeutu del romanche) caltienen muertes del casu. El rumanu hasta l'actualidá, el francés antiguu hasta'l sieglu XIII o XIV y l'antiguu sursilvano hasta'l sieglu XVIII.

En rumanu y tamién en catalán o n'asturianu, por casu, el numberal dos (2) inda caltién formes distintes pal masculín y pal femenín, como nel llatín duo, duae. Hai que destacar que la desapaición del sistema de casos llatín viose acompañáu por un aumentu significativu del usu de les preposiciones, qu'a les traces tienen la mesma función, indicando'l papel sintácticu del nome qu'acompañen dientro d'una frase.

El sistema de casos llatín nun tuvo una influencia importante nes llingües non romances coles cualos entró en contautu. Esto ye por cuenta de que les llingües indoeuropees con un sistema de casos tienden a ser bien conservadores nesti aspeutu, y por consecuencia aguantar enforma a los cambeos por influencia estranxera. Sicasí, les pallabres llatines que pasaron a ser préstamos llingüísticos pa estes llingües sí que pueden caltener muertes del so orixe llatín. Por casu, n'inglés los términos antenna ("antena"), radius ("radio") y curriculum ("currículum") se pluralizan como antennae, radii y curricula, en llugar de pluralizarse como pallabres típicamente ingleses: antennas*, radiuses* y curriculums*, anque estos sufixos adopten una pronunciación que nun correspuende a la llatina. Tamién pueden reparase que dambes terminaciones dependen del campu semántico, como por casu antennas y antennae, onde'l sufixu regular fai referencia a l'antena d'un aparatu (de normal na fala cotidiana) y el préstamu del llatín fai referencia a l'antena d'un animal (nel campu semántico de la bioloxía, de normal nun ámbitu científicu).

Notes[editar | editar la fonte]

  1. El llocativu ye tan raru que la mayoría de descripciones namái falen de seis caso.
  2. "El bon poeta tien páxaros grandes"
  3. Un complementu de denominación ye un complementu indireutu qu'ufierta una información accesoria o esplicativa del términu al cual refierse.
  4. Un complementu predicativu del suxetu ye un sustantivu o axetivu que se refier al suxetu, completando'l significáu del verbu.
  5. Dichu por Circe a Odiseo na obra d'Ovidio Remedium amoris.
  6. Afrodita ye un nome d'orixe griegu, polo que torna de forma irregular.
  7. Por casu, pinus, "pinu", ye una pallabra femenina.
  8. Sicasí, la quinta declinación nun inclúi namái estos dos pallabres. Tamién inclúi otros sustantivos que nun tienen el paradigma completu de casos; vease por casu delles pallabres de la quinta declinación.
  9. El númberu 1 siempres va ser singular, ente que los númberos más altos siempres van ser plurales, por definición.
  10. Esti artículu trata sobre la declinación de les pallabres llatines, y non sobre la so formación. Pa conocer como se formen los ordinales llatinos, vease por casu: «3. Morfologia pronominal: Numerals». Universidá de Barcelona. Archiváu dende l'orixinal, el 11 d'agostu de 2011. Consultáu'l 23 de setiembre de 2009.
  11. El símbolu utilizáu pa representar la velocidá de la lluz, c, ye la inicial de celeritas.
  12. (xen.; nom. y dat. nun s'utilicen) la diosa Ops (pers.)
  13. Hai que destacar qu'esta nun ye una carauterística propia del castellán y que los pronomes personales tamién se flexionan nel restu de les demás llingües romániques, pero por razones de simplicidá nesti artículu namái se recueye la flexón de los pronomes castellanos.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Ramat, A. G. & Ramat, P. (1995). Les llingües indoeuropees. Cátedra, páx. 313. ISBN 84-376-1348-5.
  2. Benjamin Hall Kennedy (2008). Kennedy's New Latin Primer. Tiger Xenophon. ISBN 978-1904799191.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Carlos García Gual, José A. Monge, Mariano A. Andrés (1999). Llatí. Barcelona: Grup Promotor Santillanu. ISBN 84-7911-951-9.
  4. Real Academia Española. «Vocativu». Consultáu'l 29 de payares de 2009.
  5. Real Academia Española. «Vocativu». Consultáu'l 29 de payares de 2009.
  6. Llista de preposiciones que lleven acusativu: Sebastià Giralt. «Gramàtica llatina: preposicions». Labyrinthus. Consultáu'l 20 de mayu de 2009.
  7. Angelo Altieri Megale (1988). Gramática Llatina. Puebla (Méxicu): Benemérita Universidá Autónoma de Puebla. ISBN 968-863-084-5.
  8. Santiago de la Voráxine, finales del sieglu XIII. De Sancto Andrea Apostolo, na obra La lleenda dorada.
  9. Salustio (sieglu I). Iugurtha (en catalán medieval).
  10. Afechu de Llibru II de los Macabeos, 6:3
  11. Afechu d'Isaías 49:14.
  12. Bradstreet Greenough, J. & Howard, Albert A. (2008). Allen And Greenough's Shorter Latin Grammar: For Schools And Academies (1896). Kessinger Publishing, páx. 388 páxines. ISBN 978-1436989824.
  13. 13,0 13,1 «Sintaxis de los casos». La llingua llatina. Ministeriu d'Educación d'España. Consultáu'l 16 de xunetu de 2009.
  14. Xuliu César (58-51a. C.). Comentarii de bellu gallico VII. Consultáu'l 16 de xunetu de 2009.
  15. Cicerón, Philippicae 7.15
  16. Jahnige, J. (Mayu de 2006). «The Locative Case». Grammatica. Consultáu'l 16 de xunetu de 2009.
  17. CVLTVRA LLATINA, Cecilio Bodego Gómez.
  18. Baerman, M. (2007). «Syncretism». Language and Linguistics Compass 1 (5):  páxs. 539-551. doi:10.1111/j.1749-818x.2007.00024.x. http://www3.interscience.wiley.com/journal/118547164/abstract?CRETRY=1&SRETRY=0. 
  19. John Grant (1823). Institutes of Latin grammar. G. and W.B. Whittaker, páx. 11.
  20. Richard Prior (2008). Latin Demystified. McGraw-Hill, páx. 127. ISBN 978-0071477277.
  21. Agamador & Tiresias (2002). «Ejercicio de declinaciones editorial=Cultura Clásica». Consultáu'l 20 de xunetu de 2009.
  22. «La tercer declinación». Estremadura Clásica (2006). Consultáu'l 21 de xunetu de 2009.
  23. Louis Hai (2003). «Third declension nouns: frater, fratris». Universidá China de Hong Kong. Archiváu dende l'orixinal, el 7 de setiembre de 2009. Consultáu'l 21 de xunetu de 2009.
  24. Baldi, P. (2002). The Foundations of Latin. Mouton de Gruyter, páx. 287. ISBN 978-3110172089.
  25. «Lesson 18: Third Declension Adjectives» (5 de mayu de 2009). Archiváu dende l'orixinal, el 8 de setiembre de 2009. Consultáu'l 29 de xunetu de 2009.
  26. Real Academia Española (8 d'avientu de 2009). «agriu».
  27. N. S. Gill. «Latin Nouns of the Fourth Declension - Endings». About.com. Archiváu dende l'orixinal, el 2 de febreru de 2009. Consultáu'l 1 d'agostu de 2009.
  28. N. S. Gill. «Latin Nouns of the Fifth Declension - Endings». About.com. Consultáu'l 1 d'agostu de 2009.
  29. Federico Ferro Gay y Ricardo Vigueras Fernández (2003). Curso elemental de Llatín, 2ª edición, Universidá Autónoma de Ciudad Juárez, páx. p. 59. ISBN 968-7845-43-0.
  30. Chambers, P. L. (2007). Latin alive and well: an introductory text (n'inglés). University of Oklahoma Press, páx. p. 315. ISBN 978-0806138169.
  31. Gérard Jeanneau. «Chapitre 14» (francés). Latin pour tout débutant. Consultáu'l 21de setiembre de 2009.
  32. Tamién hai que remarcar la terminación -o del nominativu masculín y del nominativu y acusativu neutros: son la última muerte en llatín del númberu dual indoeuropéu.
  33. Borrell i Vidal, Y. & Miró Vinaixa, M. (2001). Gramàtica llatina: el llatí normatiu i la seva evolució fins al català. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, páx. p. 188. ISBN 9788484290209.
  34. Bofarull, Manuel (2002). Orixe dels noms geogràfics de Catalunya. Valls: Cossetània, páx. pàg. 174. ISBN 9788495684974. Consultáu'l 7 de febreru de 2009.
  35. «conmigo». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española. Consultáu'l 27 de setiembre de 2009.
  36. Décimu Xunu Juvenal, Sátires, s. I y II.
  37. 37,0 37,1 Moreland, F. L. & Fleischer, R. M. (1990). Latin: an intensive course (n'inglés). University of California Press. ISBN 0520031830.
  38. Real Academia Española. «Ídem». Consultáu'l 8 d'avientu de 2009.
  39. García Martín, J. M. (2001). La formación de los tiempos compuestos del verbu n'español medieval y clásicu: aspeutos fonolóxicos, morfolóxicos y sintácticos (en castellanu). Universidá de Valencia, páx. p. 32. ISBN 8437052572.
  40. Marlis Hellinger & Hadumod Bussmann. Gender across languages, páx. p. 231. ISBN 9789027218414.
  41. J. Haiman, "10. Rhaeto-Romance", en Romance Languages, p. 366

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  • (1997) Harris, Martin; Vincent, Nigel: Romance Languages. Taylor & Francis Routledge. ISBN 9780415164177.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]