Pisum sativum

De Wikipedia
(Redirixío dende Arbeyera)
Pisum sativum
arbeyera
Clasificación científica
Reinu: Plantae
División: Magnoliophyta
Clas: Magnoliopsida
Orde: Fabales
Familia: Fabaceae
Subfamilia: Faboideae
Tribu: Fabeae
Xéneru: Pisum
Especie: Pisum sativum
L.,[1]
Consultes
Royal Botanic Gardens, Kew Royal Botanic Gardens, Kew
World Flora Online World Flora online
[editar datos en Wikidata]
Arbeyu verde
Tamañu de porción
Enerxía 81 kcal 339 kJ
Carbohidratos 14.45 g
 • Zucres 5.67 g
 • Fibra alimentaria 5.1 g
Grases 0.4 g
Proteínes 5.42 g
Retinol (vit. A) 35 μg (4%)
 • β-carotenu 449 μg (4%)
Tiamina (vit. B1) 0.266 mg (20%)
Riboflavina (vit. B2) 0.132 mg (9%)
Niacina (vit. B3) 2.09 mg (14%)
Vitamina B6 0.169 mg (13%)
Vitamina C 40 mg (67%)
Vitamina E 0.13 mg (1%)
Vitamina K 24.8 μg (24%)
Calciu 25 mg (3%)
Fierro 1.47 mg (12%)
Magnesiu 33 mg (9%)
Manganesu 0.41 mg (21%)
Fósforu 108 mg (15%)
Potasiu 244 mg (5%)
Sodiu 5 mg (0%)
Cinc 1.24 mg (12%)
% de la cantidá diaria encamentada p'adultos.
Fonte: Arbeyu verde na base de datos de nutrientes del USDA.
[editar datos en Wikidata]
Estípula, fueya y flor en pre antesis.
Flores
Flor, detalle de los aparatos reproductores (quitóse la quilla.)
Frutos in situ
Granes (arbeyos) inmadures in situ nel so vaina abierta
Pisum sativum

L'arbeyera[2] (Pisum sativum) ye una planta herbal de la familia de les lleguminoses (Fabaceae), más o menos trepadora, mesma de la cuenca mediterránea, anque bien estendida en tol mundu. Cultívase pa llograr les sos pequeñes granes y les variedaes de tienres vaines comestibles que los envolubren, en dambos casos bien apreciaes pal consumu humanu.

Descripción[editar | editar la fonte]

La planta tien un sistema vexetativu pocu desenvueltu anque con una raigañu pivotante que tiende a afondar bastante. Les fueyes tán formaes por pares de folíolos terminaes en bilortos. Les inflorescencies nacen arrecimaes en grandes bráctees foliácees –d'hasta 9 por 4 cm– que s'enserten nes axilas de les fueyes. Les granes (arbeyos) atópase en vainas d'ente 5 a 10 cm de llongura que contienen ente 4 y 10 unidaes. Esisten variedaes de vezu determináu, esto ye, que crecen como yerbes hasta un altor definíu, y otres de vezu indetermináu, que se porten como enredaderes que nun dexen de crecer y riquen medios de soporte o "guíes".

Son plantes herbales añales, trepadores, bien variables en forma y vezu, glabras. Fueyes imparipinnadas; los 3–5 (7) folíolos distales xeneralmente amenorgaos a bilortos trepadores, folíolos normales 2–6, opuestos, ovaos, elípticos o obovados, xeneralmente 1.5–5.5 cm de llargu y 1–2 cm d'anchu, estipelas ausentes; estípules foliácees, ovaes, xeneralmente más llargues que los folíolos, basalmente semicordadas, amplexicaules y dentaes. Inflorescencia flores solitaries o recímanos con 2 o 3 flores nel ápice del pedúnculu; mota campanulado, 5-lobado, los 2 llobos cimeros más anchos; corola 1.5–2 cm de llargu, blanca o rosada, estandarte obovado o suborbicular, les ales falcado-oblongas, la quilla encorvada, apicalmente obtusa; estambres 10, diadelfos, el vexilar llibre; estilu barbáu na superficie interna. Llegumes oblongas o cilíndriques, más o menos estruyíes o teretes, 2.5–12.5 cm de llargu y 1.5–2.5 cm d'anchu, rectes o curvadas, carnoses y ceráceas al maurecer, dehiscentes; granes 3–12, forma y tamañu variable.[3]

Historia[editar | editar la fonte]

Atopáronse restos fosilizaos d'arbeyos en xacimientos arqueolóxicos del Próximu Oriente que daten de fai casi 10 000 años. Les especies cultivables apaecieron relativamente pocu dempués del trigu y la cebada, polo que se supón que yá se cultivaben escontra'l 7800 e. C. Nel 2000 e. C. el so cultivu estendiérase por Europa y escontra l'este a la India, anque hasta'l sieglu XVI solo usábase en granu secu o como forraxe. A partir d'esi momentu, empezó a usase tamién el granu llimpiu.

Foi la planta utilizada por Gregor Mendel nos sos esperimentos, que sentaron les bases de la xenética.

Reproducción[editar | editar la fonte]

Reproducir nel hemisferiu boreal, por grana en febreru o marzu, anque nes zones de climes benignos puede faese tamién en payares.

Cultivu[editar | editar la fonte]

Los arbeyos son una collecha d'estación fresca que puede esfrutase tantu en primavera como na seronda. Rique una tierra suelto y llixero. Anque nun ye bien esixente al respective de la riqueza orgánica del suelu, ye conveniente apurrir dalgún abonu complexu, que contenga daqué de cal y dolomita. Esti cultivu nun tolera suelos bien acedos y haise de xixilar el pH pa tratar de que nun sía inferior a 6,5. Precisa una esposición soleyera y riegos frecuentes.

Como toles lleguminoses, amás de ser una bona fonte de proteínes, minerales y fibres ye beneficiosa pa la tierra, yá que afita'l nitróxenu nel suelu por cuenta de bacteries del xéneru Rhizobium qu'abonden nos nódulos de les raigaños y producen nitratos.

Enfermedaes y plagues[editar | editar la fonte]

Ye propensu al ataque d'fungos como'l mildiu, el oídio y l'antracnosis, según a inseutos como'l pulgón, la poliya del arbeyu y los coleópteros (escarabayos) Bruchus pisi (laria o gorgoyu d'arbeyu) y Sitona lineatus. Tamién puede ser atacáu pola mosca minadora (Liriomyza huidobrensis).

Taxonomía[editar | editar la fonte]

Pisum sativum foi descrita por Carlos Linneo y publicáu en Species Plantarum 2: 727. 1753.[3]

Citoloxía
Variedaes aceptaes
Sinonimia
  • Lathyrus oleraceus Lam.
  • Pisum tuffetii R.Lesson
  • Pisum arvense L.
  • Pisum elatius M.Bieb.
  • Pisum granulatum J.Lloyd
  • Pisum vulgare S.B.Jundz.
  • Pisum sativum subsp. arvense (L.) Asch. & Graebn.
  • Pisum sativum var. brevipedunculatum P.Davis & Meikle
  • Pisum sativum var. elatior Trautv.
  • Pisum sativum subsp. hortense (Neilr.) Asch. & Graebn.
  • Pisum sativum subsp. humile (Holmboe) Greuter & al.
  • Pisum sativum var. pumilio Meikle
  • Pisum sativum subsp. pumilo (Meikle) Ponert
  • Pisum sativum var. elatius (M. Bieb.) Asch. & Graebn.
  • Pisum sativum var. sativum L.[6][7]


Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Sp. Pl., 2: 727, 1753 https://biodiversitylibrary.org/page/358748
  2. URL de la referencia: http://www.sabencia.net/nomenclator.php.
  3. 3,0 3,1 «Pisum sativum». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 12 d'agostu de 2014.
  4. Contribuiçao para o conhecimento citotaxonómico das spermatophyta de Portugal. IX. Cruciferae Fernandes, A., M. F. Santos & M. Queirós (1977) Bol. Soc. Brot. ser. 2 51: 137-186
  5. Chromosome atlas of flowering plants. Darlintong, C. D. & A. P. Wylie (1955)
  6. Anthos, Sistema d'información sobre les plantes d'España - Real Xardín Botánicu - CSIC Madrid (rique busca)
  7. Plant List

Bibliografía[editar | editar la fonte]

  1. AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Données des Plantes a Fleurs D'Afrique.
  2. Allkin, R., D. J. Goyder, F. A. Bisby & R. J. White. 1986. Names and synonyms of species and subspecies in the Vicieae: Issue 3. Vicieae Datab. Proj. 1–75.
  3. Berendsohn, W.G. & A.Y. Araniva de González. 1989. Llistáu básicu de la Flora Salvadorensis: Familia 118: Leguminosae. Cuscatlania 1(2): 1–16.
  4. Böcher, T. W. 1978. Greenlands Flora 326 pp.
  5. Böcher, T. W., K. Holmen & K. Jacobsen. 1968. Fl. Greenland (ed. 2) 312 pp.
  6. Breedlove, D. E. 1986. Flora de Chiapas. Llistaos Floríst. Méxicu 4: i–v, 1–246.
  7. CONABIO. 2009. Catálogo taxonómico de especies de México. 1. In Capital Nat. Méxicu. CONABIO, Mexico City.
  8. Hickman, J. C. 1993. The Jepson Manual: Higher Plants of California 1–1400. University of California Press, Berkeley.
  9. Idárraga-Piedrahita, A., R. D. C. Ortiz, R. Callejas Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universidá d'Antioquia, Medellín.
  10. Isely, D. 1990. Leguminosae (Fabaceae). 3(2): xix, 1–258. In Vasc. Fl. S.E. U. S.. The University of North Carolina Press, Chapel Hill.
  11. Jørgensen, P. M. & C. Ulloa Ulloa. 1994. Seed plants of the high Andes of Ecuador–A checklist. AAU Rep. 34: 1–443.
  12. Lawesson, J. Y., H. Adsersen & P. Bentley. 1987. An updated and annotated check list of the vascular plants of the Galapagos Islands. Rep. Bot. Inst. Univ. Aarhus 16: 1–74.
  13. McVaugh, R. 1987. Leguminosae. 5: 1–786. In R. McVaugh (ed.) Fl. Novo-Galiciana. The University of Michigan, Ann Arbor.
  14. Molina Rosito, A. 1975. Enumeración de las plantas de Honduras. Ceiba 19(1): 1–118.
  15. Munz, P. A. 1974. Fl. S. Calif. 1–1086. University of California Press, Berkeley.
  16. Nasir, E. & S. I. Ali (eds). 1980-2005. Fl. Pakistan Univ. of Karachi, Karachi.

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]