Agathe de Rambaud

De Wikipedia
Agathe de Rambaud
Vida
Nacimientu Versalles10 d'avientu de 1764[1]
Nacionalidá Bandera de Francia Francia
Muerte Aramon19 d'ochobre de 1853 (88 años)
Sepultura Cimetière Saint-Véran (en) Traducir
Estudios
Llingües falaes francés
Oficiu enfermera
Cambiar los datos en Wikidata

Agathe de Rambaud, nacida como Agathe Rosalie Mottet (Versalles, 10 d'avientu de 1763–[2] Aramon, 19 d'ochobre de 1853).[3] Foi la neñera de los Príncipes de Francia, destinada al cuidu de la persona del Delfín de Francia de 1785 hasta 1792.

Antes de la Revolución[editar | editar la fonte]

Luis Carlos, Duque de Normandía, Delfín de Francia y herederu de la Corona al morrer el so hermanu Luis José Javier Francisco en 1789, Luis XVII dempués de la muerte del so padre.

Agathe Mottet foi fía de Louis Melchior Mottet, el Comisariu xeneral responsable de les colonies, y de Jeanne Agathe -y Proux de La Rivière, fía de la mesma d'un Comisariu primeru de la marina.[4] El so padre yera fíu del barón Nicolas Louis Mottet de La Motte, oficial na montería del rei y Agathe yera sobrina del barón Benoît Mottet de La Fontaine, Comisariu ordenador de los Establecimientos franceses de la India, gobernador de Pondicherry.[5]

Dáse-y delles vegaes a Agathe de Rambaud, nacida Mottet, el títulu de condesa de Ribécourt que ye entós usáu como títulu de cortesía.[6]

Agathe Mottet #casar con André de Rambaud, que'l so padre pertenez a l'alta burguesía de Marsella, capitán y caballeru del Orde real y militar de San Luis, el siete de marzu de 1785, en Versalles, na ilesia San Luis.[7][8]

Georges René Pléville Le Pelley.

Los testigos del casoriu fueron l'almirante Pierre André de Suffren de Saint Tropez y el futuru almirante Louis Thomas Villaret de Joyeuse. Pol so matrimoniu pasó a ser cuñada de Georges René Pléville -y Pelley, futuru almirante y ministru de la Marina francesa y de les Colonies del Direutoriu.

Auguste de Rambaud, el so primer fíu, nació'l 11 de xineru de 1786 y foi bautizáu a otru día na parroquia de San Luis de Versalles.[9] El padrín foi'l so tíu, Georges René Pléville Le Pelley, capitán de les naves del rei Luis XVI.

Cuando nació Madeleine Célinie de Rambaud, el 29 de xunetu de 1787 en Versalles, el so padre nun s'atopaba presente: foi designáu comandante de trés pequeños fuertes y gobernador del reinu de Galam, pola compañía de Senegal.[10]

Agathe de Rambaud foi escoyida pola reina pa ser la neñera del duque de Normandía, nacíu en 1785.[11] A la muerte del so hermanu mayor Luis José Javier Francisco en 1789, #convertir en Delfín de Francia y herederu de la corona.

El so home, André de Rambaud, morrió en 1789, nel fuerte San José de Galam, asitiáu a 500km de les costes de Senegal.

Alain Decaux escribió: «la sra. de Rambaud yera oficialmente responsable del cuidu de Delfín de Francia, del día de la so nacencia hasta 1792, ye dicir mientres siete años. Mientres estos siete años, nun lo dexó, lo meció, #ocupar d'él, #vistir, #confortar, #tronar. Diez veces, cien veces más que María Antonieta, foi pa él, una verdadera madre».

De la Revolución al Primer Imperiu[editar | editar la fonte]

Marie Antoinette y los sos fíos.

El 10 d'agostu de 1792, Agathe de Rambaud fuxó del palaciu Palaciu de les Tullerías con Jean Baptiste Cléry, quién fala en tientes d'ella nel so Diariu de lo qu'asocedió na torre del templu mientres el cautiverio de Louis XVI.[12][13] Encarcelaos al sur de París, evitaron por pocu la cárcel de l'Abadía.

A partir de los primeros díes del encarcelamientu de la familia real, la Sra. de Rambaud pide en devanéu sirvir na Prisión del Temple, al Delfín de Francia, Luis Carlos y los sos padres.

Agathe de Rambaud nun emigró, pero tuvo qu'escondese por causa de les sos antigües funciones, como lo fixeron tamién dellos miembros de la so parentela. Dempués de la cayida de Maximilien Robespierre que taben prindaos de nueves idees y masones, sirvieron con celu al Direutoriu, el Consulat y el Primer Imperiu. Volvió ser la pariente de dellos ministros, del alcalde de Toulouse, del científicu Philippe-Isidore Picot de Lapeyrouse, y de xenerales.[14] Georges René Pléville -y Pelley, el ministru y cuñáu de la Sra. de Rambaud llogró un puestu pal padre d'ella ensin ingresos dende 1792.

La Restauración Francesa[editar | editar la fonte]

Carolina Fernanda de Borbón-Dos Sicilies (1798–1870) con quien s'entrevistó a Montfort-L'Amaury recibió tamién en Londres a la so prima hermana, muyer d'Enrique Russell.

Auguste, el so fíu, dimitió de l'alministración de Napoleón Bonaparte y xunióse a les tropes aliaes, y dempués al rei Luis XVIII, en Compiègne el 29 de marzu de 1814. La familia #alcordar al nuevu réxime.

Sicasí, les ilusiones sumieron rápido. Agathe solo cobró una pensión de 1000 francos del rei, a partir del 6 de setiembre de 1815, como antigua destinada a la persona del Delfín de Francia. El so fíu, Auguste de Rambaud, Comisariu de les guerres en Gante, tuvo puestu en media paga.

Agathe de Rambaud vio de nuevu a Montfort-l'Amaury, María Teresa de Francia, Carolina Fernanda de Borbón-Dos Sicilies, y Louise-Elisabeth de Croÿ de Tourzel, en casa del tíu de la so nuera, el xeneral-conde Luis Groult des Rivières, antiguu capitán-coronel de la compañía de guardias suizos del futuru rei Charles X.[15]

Cuando Luis XVIII morrió, Agathe de Rambaud foi recibida na corte más regularmente. La so nieta va #alcordar de ver a la so güela aldericar con María Teresa de Francia, nel pasu de rei de Nápoles, en 1827, nel castiellu, onde Carlos X, asitiando la so mano sobre les nueses cabeces, a cada unu preguntábanos la nuesa edá, falaba unos momentos cola nuesa güela y enterábase de lo que-y interesaba.[16]

La Sra. de Rambaud frecuentó la bona sociedá parisina, tantu los amigos del duque Sosthène de La Rochefoucauld, que va escribir: La Sra. de Rambaud foi una muyer bien honesta, que los del conde Charles d'Hozier, o bien entá de Philippe Louis Marc Antoine de Noailles, príncipe de Poix.[17]

La Monarquía de Xunetu[editar | editar la fonte]

Karl Wilhelm Naundorff vivió en casa de Agathe de Rambaud mientres más d'un añu. Recibió polo tanto nel so salón a cientos de persones, que'l so antiguu Ministru Etienne de Joly, que se converten xeneralmente en partidarios de Luis XVII.

Los Trés glorioses nun tienen nenguna consecuencia negativa na vida de Agathe de Rambaud.[18]

Ella paez ser una de les rares pensionistes de l'antigua llista civil que foi considerada como digna de recibir, como antigua camarera del delfín, fíu de Luis XVI, una pensión de 1000 francs.

La so nuera faise asignar pol #nuevu rei una pensión de 600 francs, como fía d'antiguos servidores de la casa de los Infantes del rei. El so fíu, Comisariu de les guerres, depués media paga, constatando a Vendôme que'l so futuru nel exércitu yera inesistente, preferió dir a India, y depués en Méxicu ónde morrió en 1834.

Como la esposa d'esti postreru, Thérèse Gaudelet de Armenonville #casar de nuevu col conde Amédée de Allonville, Agathe de Rambaud tuvo que criar los sos nietos, Ernest de Rambaud, futuru polytécnico, y Ernestine.[19][20]

Nesta dómina, un home resurdió na so vida que pretendió ser Luis XVII adultu. Mientres más d'un añu, foi vivir a la so casa y ella #cuestionar y mentó antigües alcordances, y constató tamién marques sobre'l so cuerpu idéntiques a aquélles que notara a pidimientu de María Antonieta sobre'l cuerpu del Delfín de Francia.

Agathe de Rambaud condució cuasi hasta la so muerte un llargu combate pa defender los derechos de Karl Wilhelm Naundorff. El so pisu foi requisado por policías que tomaron amás cientos de documentos pertenecientes al príncipe, archivos familiares ya inclusive, regalos de la familia real.

El fin de la so vida[editar | editar la fonte]

Una de les tumbes famoses del campusantu de Saint-Véran d'Avignon.

Agathe de Rambaud morrió munchos años dempués en Aramon. Vivía dende diba años en casa del home de la so nieta, na cai Banasterie d'Avignon, a los pies del Palaciu de los Papes.[21]

Foi soterrada primero en Aramon, depués foi treslladada al nuevu panteón familiar nel campusantu Saint-Véran d'Avignon. Una cai d'esta ciudá lleva'l so nome de señorita: Agathe-Rosalie Mottet.[22]

Munchos años dempués de la muerte de la Sra. de Rambaud, ente que cientos de llibros y revistes van falar d'ella, el so panteón va ser una de les tumbes famoses del campusantu de Saint-Véran d'Avignon y un cuidador va #encargar del so caltenimientu. Una pequeña aviñonesa inorando visiblemente la historia tan cautivante d'esta Agathe, va quedar estelada por ella, gustará-y lleer y relleer l'epitafiu. Un día va cuntar tou eso nes sos memories: Oui je crois, de Mireille Mathieu.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. Afirmao en: autoridaes BNF. Identificador BnF: 14634746k. Apaez como: Agathe Rosalie Mottet de Rambaud. Autor: Biblioteca Nacional de Francia. Llingua de la obra o nome: francés.
  2. Versalles
  3. El Campusantu Saint-Véran en
  4. Un Comisariu xeneral equival a un xefe d'Escuadra
  5. Calificáu de
  6. L'Intermédiaire des chercheurs et des curieux
  7. Lluis XIV[1]
  8. Versalles
  9. Versalles
  10. Acta de bautismu de
  11. La
  12. Ayuda de cámara y barberu de
  13. Journal de ce qui s'est passé à la tour du Temple pendant la captivité de Louis XVI
  14. Annuaire de la noblesse de France et des maisons souveraines de l'Europe
  15. Infantes de France
  16. Pour l'amour du Dauphin
  17. Mémoires de M. -y vicomte de Larochefoucauld
  18. Semeya de la Sra. de Rambaud
  19. Semeya de la nuera de la Sra. de Rambaud
  20. Guy de Rambaud
  21. La cai Banasterie
  22. Agathe-Rosalie Mottet-Avignon

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Fuentes y documentos[editar | editar la fonte]

  • Otto Friedrichs,Correspondance intime et inédite de Luis XVII, Charles Louis, duc de Normandie "Naundorff" cola so familia: 1834-1838 / avec introduction, notes et éclaircissements historiques en partie tirés des archives secrètes de Berlin par Otto Friedrichs, préface par Jules Bois. - Paris: H. Dargon, 1904-1905. - 2v: ill.
  • Jean Baptiste Cléry, Journal de ce qui s'est passé à la tour du Temple pendant la captivité de Louis XVI, Londres, 1798.
  • Gruau de #Barrer, Abrégé de l'histoire des infortunes du Dauphin depuis l'époque où il a été enlevé de la Tour du Temple, jusqu'au moment de son arrestation par le gouvernement de Louis-Philippe, et de son expulsion en Angleterre; suivi de quelques documents à l'appui des faits racontés par le Prince, et des incidents qui ont si péniblement traversé sa vie. À Londres, chez C. Armand, nov. 1836, Rédigé en collaboration avec Karl Wilhelm Naundorff, 21 de payares de 1836.

Referencies[editar | editar la fonte]

  • Guy de Rambaud, Pour l'amour du Dauphin, Anovi, 2005, ISBN 2-91418-02-5. Biographie d'Agathe de Rambaud
  • Alain Decaux, Louis XVII retrouvé, Perrin, 1947
  • Georges Bordonove, Louis XVII et l'énigme du Temple, 1995
  • Philippe Delorme, L'Affaire Louis XVII, Tallandier 1995
  • Philippe Delorme, Louis XVII, La vérité, édition Pygmalion

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]

Filmografía[editar | editar la fonte]

  • 1957 : L'affaire Naundorf, Énigmes de l'histoire, de Alain Decaux y André Castelot. Berthe Bovy, miembru honorariu de la Comédie-Française, interpretaba'l papel principal, el de Agathe de Rambaud.