Sitta carolinensis

De Wikipedia

Les especies d'aves con nome común en llingua asturiana márquense como NOA. En casu contrariu, conséñase'l nome científicu.

Sitta carolinensis
Estáu de caltenimientu
Preocupación menor (LC)
Esmolición menor (IUCN)
Clasificación científica
Reinu: Animalia
Filu: Chordata
Clas: Aves
Orde: Passeriformes
Familia: Sittidae
Xéneru: Sitta
Especie: S. carolinensis
Latham, 1790
Distribución
Distribución averada a lo llargo del añu[1][2]
Distribución averada a lo llargo del añu[1][2]
Subespecies

S. c. carolinensis
S. c. nelsoni
S. c. tenuissima
S. c. aculeata
S. c. alexandrae
S. c. lagunae
S. c. oberholseri
S. c. mexicana

S. c. kinneari
Consultes
[editar datos en Wikidata]

Sitta carolinensis,[3] tamién denomináu saltapalo blancu y saltapalo de pechu blancu,[4] ye un pequeñu páxaru de la familia de los trepadores qu'habita nos montes caducifolios y otres zones forestales d'América del Norte.

Descripción[editar | editar la fonte]

De tamañu pequeñu y aspeutu gordosu, con pescuezu curtiu, la cabeza ye relativamente grande y de color negru na parte cimera, que puede ser gris nes femes. Les plumes del llombu, les ales y la cola son azulea a gris claru, anque los nueve subespecies estremar poles variantes de coloración del plumaxe. El pechu, pescuezu, banduyu y la cara inferior de les plumes de la cola son blancos, en tantu la base de les pates y de la cola ye acoloratada. Tien pates fuertes, picu poderosu y ales y cola relativamente curties.

Mide 13 a 15,5 cm de llargor y 20 a 27 cm de valumbu y el so pesu ta ente 18 y 30 g.

Variaciones xeográfiques[editar | editar la fonte]

Machu de S. c. tenuissima

Reconócense nueve subespecies ente les sitas de pechu planco, les cualese clasifiquen de la mesma en tres grupos: el del este de Norteamérica, el de la Mariña del Pacíficu y el de la Gran Cuenca y Méxicu central.[5] El plumaxe de la spartes cimeres de les subespecies occidentales ye más foscu.[1] Les subespecies orientales tienen picu más gruesu y la banda fosca de la cabeza más ancha. Les llamaes o cantares tamién presenten diferencies en cada subespecie.[5]

Anque la población ye numberosa en delles rexones como'l estáu de Washington, Florida y l'occidente de Texas la población torna. Más amenazada ta la subespecie S. c. lagunae de La Llaguna, Baxa California, Méxicu.[6]

Alimentación[editar | editar la fonte]

Secuencia de forrajeo.

Xeneralmente busca alimentu sobre los tueros. Aliméntase principalmente de granes y inseutos. Mientres l'iviernu'l 70% de la so dieta son abiyotes y nueces que frecuentemente almacena nel cuévanos de los tueros. Pel branu come mayoritariamente inseutos, como formigues y gorgoyos del pinu, "escames" y diversos cocoideos.[7][8][9] Dacuando baxa a tierra y busca pa buscar frutos secos o granes de xirasol.[10]

Pel hibiernu acostuma a conformar bandes con otres especies pa buscar la comida y protexese de los predadores.[11]

Apareyamientu[editar | editar la fonte]

Machu.

Ye monógamu y forma pareya dempués d'un cortexu nel que'l machu vence a la muyer, l'espardimientu de la so cola y les ales cayíes mientres bancia escontra alantre y escontra tras, sinón que tamién alimenta al so taragaños de los alimentos.[10] El par establecer un territoriu de 0.10-0.15 quilómetros cuadraos (25-38 acres) nel monte, y hasta 0,2 quilómetros cuadraos (50 acres) en semi-hábitats montiegos y, de siguío, permanecer xuntos mientres tol añu hasta qu'unu de los socios muerre o sume.[7] El nial suel ser un cuévanu natural nun furacu d'árboles en descomposición, dacuando un vieyu nial de picatueru, y de xemes en cuando una caxa nial artificial destinada a la páxaru azul del este.[12]

El cuévanu del nial tien ente 3 y 12 m de fondura, cavada na parte alta d'un tueru y cubierta de yerba y tires de corteza. La fema pon a 9 güevos color blancu a crema con motuda castañal rojizode 19 por 14 mm. La fema guarar mientres 13 o 14 díes. El machu alimenta la fema mientres guara y dambos adultos alimenten los prior to hatching, and the altriciales mientres 18 a 26 díes.[2]

Llamaos[editar | editar la fonte]

El cantar más distintivo ye un kri repitíu rápido con creciente ansiedá y escitación kri-kri-kri-kri-kri-kri-kri-kri; na Montes Rocosos y la Gran Cuenca emiten sicasí un llamáu yididitititit call,[1] y nel Pacíficu o más nasal beeerf.[5]

El cantar d'apareyamientu del machu ye un qui-qui-qui-qui-qui-qui-qui rápido y nasal. El llamáu ente la pareya, principalmente na seronda ya iviernu ye un gritíu nit, repitíu hasta 30 vegaes nun minutu.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. 1,0 1,1 1,2 Harrap, Simon; Quinn, David (1996). Tits, Nuthatches and Treecreepers. Christopher Helm, páx. 150–155. ISBN 0713639644.
  2. 2,0 2,1 «White-breasted Nuthatch». Cornell Lab of Ornithology Bird Guide. Cornell Lab of Ornithology. Retrieved 3 August 2008
  3. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J. «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Decimotercera parte: Orden Passeriformes, Familias Remizidae a Laniidae)». Ardeola 56 (1):  páxs. 135-142. https://www.seo.org/wp-content/uploads/tmp/docs/vol_56_1_segundo.pdf.  Consultáu'l .
  4. Trepador Pechiblanco (Sitta carolinensis) Latham, 1790 en Avibase
  5. 5,0 5,1 5,2 Sibley, David (2000). The North American Bird Guide. Pica Press, páx. 380–382. ISBN 0873403984.
  6. BirdLife International (2004). «Sitta carolinensis» (inglés). Llista Roxa d'especies amenazaes de la UICN 2024. Consultáu'l 1 August 2008..
  7. 7,0 7,1 Pravosudov, Vladimir V.; Grubb. Thomas C. (1993) White-breasted nuthatch (Sitta carolinensis) in Poole, A.; Gill, F. (eds) The Birds of North America, volume 54. Philadelphia: The Academy of Natural Sciences; Washington, D.C.: The American Ornithologists' Union. 1-16
  8. Hamid, Abdul; Odell, Thomas M.; Katovich, Steven. «White Pine Weevil». Forest Insect & Disease Leaflet 21. U.S. Department of Agriculture Forest Service. Retrieved 5 August 2008
  9. Leslie, Anne R. (1994). Handbook of Integrated Pest Management for Turf and Ornamentals. CRC Press, páx. 215–216. ISBN 0873713508.
  10. 10,0 10,1 Fergus, Charles; Hansen, Amelia (illustrator) (2000). Wildlife of Pennsylvania and the Northeast. Stackpole Books, páx. 275–276. ISBN 0811728994.
  11. Dolby, Andrew S,; Grubb, Thomas C Jr (April 1999). Functional roles in mixed-species foraging flocks: A Field manipulation.  p. The Auk. http://findarticles.com/p/articles/mi_qa3793/is_199904/ai_n8849889. 
  12. «Oklahoma Bluebird Nest Box Results 2006». Oklahoma Department Of Wildlife Conservation. Retrieved 4 August 2008

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]