Idioma irlandés antiguu

De Wikipedia
Irlandés antiguu
'An tSean-Ghaeilge'
Rexón Irlanda, Escocia y Islla de Man
Falantes Llingua muerta
Familia Indoeuropéu

 Celta
  Célticu insular
   Llingües goidélicas
    Irlandés antiguu

Estatus oficial
Oficial en Nengún país
Reguláu por Nun ta reguláu
Códigos
ISO 639-1 nengún
ISO 639-2
ISO 639-3

Irlandés antiguu (gaélicu irlandés: An tSean-Ghaeilge, gaélicu escocés: an t-Seann Ghàidhlig, gaélicu manés: Shenn Yernish) ye'l nome dau a la forma más antigua del idioma irlandés, o, meyor, les llingües goidélicas, de les que tenemos estensos testos escritos. Entiende dende'l sieglu VI al X, cuando evolucionó al irlandés mediu.

Esiste una forma inda más antigua de la llingua irlandesa conocida como paleoirlandés o irlandés primitivu. Conócense fragmentos d'irlandés primitivu, especialmente nomes personales, poles inscripciones sobre piedra escrites en alfabetu ogam. Estes inscripciones daten de, aproximao, los sieglos IV al VI. L'irlandés primitivu ye una llingua bien próxima al celta común, l'antepasáu de toles llingües céltiques.

L'irlandés antiguu apaez per primer vegada nos márxenes de manuscritos relixosos llatinos del sieglu VI. Un ampliu númberu d'antiguos testos lliterarios irlandeses, a pesar de tar calteníos en manuscritos del periodu del irlandés mediu (como'l Lebor na hUidre y el Llibru de Leinster), caltienen el calter esencial d'irlandés antiguu.

L'irlandés antiguu ye l'antepasáu del irlandés modernu, del gaélicu escocés y del manés (faláu na Islla de Man). Con tou, ye bien distintu d'estos. Polo xeneral, la gramática y los soníos de les llingües modernes son más simples que los del irlandés antiguu.

Los estudios actuales del irlandés antiguu dében-y entá enforma a les obres d'un pequeñu grupu d'activos estudiosos de finales del sieglu XIX y principios del XX, ente ellos Rudolf Thurneysen (1857-1940) y Osborn Bergin (1873-1950). El so obres considérense material imprescindible pa tou estudiosu actual d'esta llingua.

Fonoloxía[editar | editar la fonte]

Consonantes[editar | editar la fonte]

L'inventariu consonánticu del irlandés antiguu atópase na tabla siguiente. /N/, /Nʲ/, /L/, /Lʲ/, /R/, /Rʲ/ representen sonantes fortes que la so articulación precisa yenos desconocida, pero que probablemente fueron más llargues, más tirantes y xeneralmente más fuertemente articulaes que les sos pareyes lenes /n/, /nʲ/, /l/, /lʲ/, /r/, /rʲ/.

  Llabiales Dentales Alveolares Velares Glotales
Oclusives Velarizadas ("anches") p  b t  d k  g  
Palatalizadas ("fines") pʲ  bʲ tʲ  dʲ kʲ  gʲ  
Nasales Velarizadas ("anches") m N  n ŋ  
Palatalizadas ("fines") Nʲ  nʲ ŋʲ  
Fricatives Velarizadas ("anches") f  v θ  ð s x  ɣ h
Palatalizadas ("fines") fʲ  vʲ θʲ  ðʲ xʲ  ɣʲ
Nasalizada Fricatives Velarizadas ("anches")        
Palatalizadas ("fines") ʲ        
Líquides Velarizadas ("anches")   R  r    
Palatalizadas ("fines")   Rʲ  rʲ    
líquida llateral Velarizadas ("anches")   L  l    
Palatalizadas ("fines")   Lʲ  lʲ    

Dellos detalles de la fonética del irlandés antiguu son desconocíos. /sʲ/ pudo pronunciase [ɕ] o [ʃ], como n'irlandés modernu. /hʲ/ pudo ser el mesmu soníu que /h/ y/o o/xʲ/. /Nʲ/ y /Lʲ/ pudieron pronunciase [ɲ] y [ʎ] respeutivamente.

Vocales[editar | editar la fonte]

L'inventariu de los monoptongos del irlandés antiguu ye:

  Curtiu Llargu
Zarraes ("altes") i o
Medies y o
Abiertes ("baxes") a

La distribución de les vocales curties en sílaba átona ye un pocu complicada. Toles vocales curties pueden apaecer en sílaba final abierta átona (una sílaba abierta ye la que nun tien una consonante esplosiva dempués), tantu tres consonante velarizada como palatalizada. Les vocales posteriores /y/ y /i/ escríbense de cutiu ae y ai tres consonantes velarizadas, fechu que podría indicar una pronunciación retraída, quiciabes daqué como [ɘ] y [ɨ]. Los diez posibilidaes apaecen nos siguientes exemplos:

marba /ˈmarva/ "mate" (1 sg. subj.) léicea /ˈLʲyːgʲa/ "dexe" (1 sg. subj.)
marbae /ˈmarvy/ "mates" (2 sg. subj.) léice /ˈLʲyːgʲy/ "dexes" (2 sg. subj.)
marbai /ˈmarvi/ "matos" (2 sg. indic.) léici /ˈLʲyːgʲi/ "dexes" (2 sg. indic.)
súlo /ˈel soːlo/ "güeyu" (xen.) doirseo /ˈdoRʲsʲo/ "puerta" (xen.)
marbu /ˈmarvo/ "mato" (1 sg. indic.) léiciu /ˈLʲy:gʲo/ "dexo" (1 sg. indic.)

En sílabes átones zarraes (esto ye, les que rematen en consonante esplosiva), la calidá d'una vocal curtia ye casi dafechu predecible reparando si les consonantes que la arrodien son anches o fines. Ente dos consonantes anches, la vocal ye /a/, como en dígal /ˈdʲiːɣal/ "vengación" (nom.). Ente una consonante ancha y una fina la vocal ye /y/, como en dliged /ˈdʲlʲiɣʲyð/ "llei" (nom./ac.). Antes d'una consonante fina la vocal ye /i/, como en dígail /ˈdʲiːɣilʲ/ "vengación" (acc./dat.), y dligid /ˈdʲlʲiɣʲiðʲ/ "llei" (xen.). les principales esceiciones a esta regla son que /o/ frecuentemente apaez cuando la siguiente sílaba contenía un *ū en protocéltico (por casu, dligud /ˈdʲlʲiɣoð/ "llei" (dat.) < PC *dligedū), y que /o/ o /o/ frecuentemente apaez tres una llabial ancha (por casu, lebor /ˈLʲevor/ "llibru"; domun /ˈdoṽon/ "mundu").

L'inventariu de los diptongos del irlandés antiguu apaez nesta tabla:

Llongures (bimoraicos) Curtios (monomoraicos)
ai ia ui   au ĭo ăo
oi ua iu eu ou ĕo  

Ortografía[editar | editar la fonte]

Como na mayoría de les llingües medievales, la ortografía del irlandés antiguu nun ta afitada, de cuenta que les siguientes afirmaciones hai que tomales namái como xeneralizaciones. Cada manuscritu puede variar en gran midida d'estes indicaciones.

L'alfabetu del irlandés antiguu consiste nes siguientes dieciocho lletres del alfabetu llatín:

a, b, c, d, y, f, g, h, i, l, m, n, o, p, r, s, t, o

Amás, el acentu agudu y el puntu adscritu úsense como diacríticos con ciertes lletres:

  • L'acentu agudu indica una vocal llarga: á, é, í, ó, ú son vocales llargues.
  • El puntu indica la lenición de f y s: ye muda, pronúnciase /h/
  • El puntu úsase tamién sobre m y n ensin cambéu na pronunciación, cuando estes lletres usar pa marcar una mutación nasal: , .

Tamién s'empleguen un númberu de dígrafos:

La lletra i asitiar tres una vocal pa indicar que la consonante siguiente ye fina: ai, ei, oi, ui; ái, éi, ói, úi.
La lletra h asitiar tres c, t, p pa indicar una fricativa: ch, th, ph.
Los diptongos tamién s'indiquen con dígrafos: áe/, ía, , áu, óe/oyí, úa, éu, óu, iu, au, eu.

En posición inicial de pallabra, cuando nun se produz mutación consonántica, les lletres consonantes tienen los siguientes valores; son anches ante vocales anteriores (a, o, o) y fines ante vocal posteriores (y, i):

  • b: /b/, /bʲ/.
  • c: /k/, /kʲ/.
  • d: /d/, /dʲ/.
  • f: /f/, /fʲ/.
  • g: /g/, /gʲ/.
  • h: Ver discutiniu más embaxo.
  • l: /L/, /Lʲ/.
  • m: /m/, /mʲ/.
  • n: /N/, /Nʲ/.
  • p: /p/, /pʲ/.
  • r: /R/, /Rʲ/.
  • s: /s/, /ʃ/.
  • t: /t/, /tʲ/.

A pesar de que l'irlandés antiguu tien tantu un soníu /h/ y una lletra h, nun hai una rellación consistente ente los dos. Les pallabres en vocal inicial escríbense dacuando con una h non pronunciada, especialmente si son bien curties (la preposición i "en" escríbense dacuando hi) o si precisen ser enfatizadas (el nome d'Irlanda, Ériu, escríbese dacuando Hériu). Per otra parte, pallabres qu'empiecen con soníu /h/ escríbense munches vegaes ensin ella, por casu a ór /a hoːr/ "el so oru". Si'l soníu y l'escritura coinciden, ye casualidá, como en ní hed /Nʲiː heð/ "nun ye".

Tres una vocal o l, n, o r les lletres c, p, t pueden representar oclusives tanto sordes como sonores; pueden escribise dobles con cada valor:

  • mac ou macc /mak/ "fíu".
  • bec ou becc /bʲeg/ "pequeñu".
  • op ou opp /ob/ "despreciar".
  • brat ou bratt /brat/ "abrigu".
  • brot ou brott /brod/ "aguiyón".
  • derc /dʲerk/ "furacu".
  • derc /dʲerg/ "coloráu".
  • daltae /daLte/ "neñu adoptáu".
  • celtae /kʲeLde/ "qu'escuende".
  • alce /alce/ "de restu".
  • antae /ande/ "que queda".

Tres una vocal les lletres b, d, g representen les fricatives /v, ð, ɣ/ o los sos equivalentes finos:

  • dub /duv/ "negru".
  • mod /moð/ "trabayu".
  • mug /muɣ/ "esclavu".
  • claideb /klaðʲev/ "espada".
  • claidib /klaðʲivʲ/ "espaes".

Tres m, b ye una oclusiva, pero tres d, l y r ye una fricativa:

  • imb /imʲbʲ/ "mantega".
  • odb /oðv/ "nuedu (d'un árbol)".
  • delb /dʲelv/ "imaxe".
  • marb /marv/ «muertu».

Tres n y r, d ye una oclusiva:

  • bind /bʲenʲdʲ/ "melodiosu".
  • cerd /kʲeRd/ "arte, talentu".

Tres n, l, y r, g ye frecuentemente una oclusiva, pero ye una fricativa y unes poques pallabres:

  • long /loŋg/ "barcu".
  • delg ou delc /dʲelg/ "escayu".
  • argat ou arggat /argad/ "plata".
  • ingen /enʲɣʲen/ "fía".
  • bairgen /barʲɣʲen/ "cachu de pan".

Tres vocal m ye de normal una fricativa, pero dacuando una oclusiva (nasal); en tal casu de cutiu escríbese doble:

  • dám /daːṽ/ "compañía".
  • lom ou lomm /lom/ "desnudu".

Los dígrafos ch, ph, th nun apaecen en posición inicial de pallabra sacante en lenición, pero si apaecen pronúnciense /x/, /f/, /θ/.

  • ech /ex/ "caballu".
  • oíph /oif/ "guapura".
  • áth /aːθ/ "vau".

Les lletres l, n, y r escríbense dobles cuando indiquen sonores tirantes, y sencielles cando indiquen sonores nidies (sicasí, les sonores tirantes escríbense de normal sencielles cuando tán al entamu de pallabra):

  • corr /koR/ "garza".
  • cor /kor/ "actu de poner, d'echar".
  • coll /koL/ "ablanar".
  • col /kol/ "pecáu".
  • sonn /son/ "estaca".
  • son /son/ "soníu".

Sintaxis[editar | editar la fonte]

L'irlandés antiguu sigue la estructura típica VSO (verbu-suxetu-oxetu) compartida pola mayoría de les llingües céltiques (a pesar de ser posibles otros órdenes, cuantimás según la Llei de Bergin). Los verbos conxúguense dafechu, y tienen la mayoría de les formes típiques de les llingües indoeuropees, esto ye, los tiempos presente, imperfectu, pasáu, futuru y pretéritu, les maneres indicativu, suxuntivu, condicional y imperativu, y voz activa y pasiva. La única forma verbal que faltaba n'irlandés antiguu ye'l infinitivu (presente de forma llindada nel irlandés modernu), en que los sos casos l'irlandés antiguu emplegaba construcciones col nome verbal. Los pronomes personales, cuando s'emplegaben como complementu direutu, se infijaban dientro del verbu col que diben acomuñaos. Lo que se considera equivalente a les preposiciones en castellán tán xeneralmente nel mesmu sitio que nel castellán, anque que dalgunes tán infijadas nel verbu mesmu.

Morfoloxía[editar | editar la fonte]

Nomes[editar | editar la fonte]

L'irlandés antiguu caltenía trés xéneros, masculín, femenín y neutru; trés númberos, singular, plural y dual (el tercer númberu, el dual, namái ta atestiguáu nun grau llindáu en delles formes, a pesar de que casi siempres va precedíu pol cardinal , que significa "dos"; y cinco casos (nominativu, vocativu, acusativu, xenitivu y dativu). Thurneysen describió catorce clases de nomes, definíes pola marca morfolóxica de la tema, con siete tarrezas vocálicos y siete consonánticos (incluyendo una clase de nomes irregulares ya indeclinables).

  Singular Plural Dual
Nominativu túath túatha túaith
Vocativu túath túatha -
Acusativu túaith túatha túaith
Xenitivu túa (i) o túath
Dativu túaith túath (a) ib

Verbos[editar | editar la fonte]

Los verbos asítiase en posición inicial na frase (namái precedíos por delles partícules, formando un 'complexu verbal', y bien pocos alverbios). La mayoría de los verbos tienen, amás de los tiempos, voces, y maneres citaes antes, dos grupos de formes: una forma conxunta y una forma absoluta.

  • La forma conxunta consiste de normal n'unu o más preverbios (partícules que, en dellos casos, tienen históricamente un orixe preposicional, compárese a-, y-, en-, etc. de los verbos llatinos, anque que nos tán direutamente rellacionaos y los prefixos verbales nes llingües xermániques), siguíos por una tema verbal que contién la mayor parte de la conxugación. Los pronomes personales en función de complementu direutu se infijan ente'l preverbio y la tema verbal, xunto con otres variaes partícules que modifiquen el significáu del verbu (incluyida la negación) o indiquen ciertes estructures especiales de frase.
  • La forma absoluta úsase cuando nun son necesarios infixos y los otros elementos necesarios dar n'otra parte de la frase. Un verbu simple puede funcionar n'irlandés antiguu como una frase completa, en casu que se afijen a la fin del verbu partícules enfátiques como -sa y -se.

Bibliografía[editar | editar la fonte]

Referencies[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]