Artes marciales internes

De Wikipedia
(Redirixío dende Arte marcial internu)
Artes marciales internes
Chinu: 內家
Hanyu Pinyin: nèi jiā
Wade-Giles: nei4 chia1
Significáu lliteral: familia interna
País:  China
Forma d'espada dao

Artes marciales internes o neijia (內家, nèi jiā, llit. "familia interna", tamién escritu Nei Chia) ye un términu que nes artes marciales chines atropa a los estilos que prautiquen neijìng (lliteralmente "fuercia interna", desarrollada per aciu del "neigong" o "exercicios internos"), ocupaos n'aspeutos espirituales, mentales o rellacionaos col qi, n'oposición al enfoque de les "artes marciales esternes" (qu'usen el "waigong" o "exercicios esternos"), centraes n'aspeutos fisiolóxicos. Esta distinción vien del sieglu XVII, pero'l so emplegu modernu débese a les obres d'ente 1915 y 1928 de Sun Lutang.

Neijia ye un términu ampliu usáu equivocadamente n'Occidente como sinónimu de los más concretos estilos Wudangquan, nomaos asina pola so asociación na lleenda popular china colos monesterios taoístes de los montes Wudang, na provincia de Hubei. Estos estilos enuméralos Sun Lutang como Taijiquan, Xingyiquan y Baguazhang, pero hai qu'incluyir tamién el Bajiquan y la llexendaria Espada Wudang. Dalgunes otres artes chines que nun tán nel grupu Wudangquan, como Liuhebafa, Bak Mei Pai, Bok Foo Pai y Yiquan clasifíquense de cutiu como "internes".

Historia[editar | editar la fonte]

Dinastía Qing[editar | editar la fonte]

El términu "neijia" y la distinción ente artes marciales internes y esternes apaez pela primer vegada nel Epitafiu de Wang Zhengnan de Huang Zongxi, en 1669.[1] Stanley Henning propón que la identificación que fai l' Epitafiu de les artes marciales internes col taoísmu indíxena de China y les artes marciales esternes col budismu foriatu de Shaolin —y cola dinastía manchú Qing a la que Huang Zongxi yera contrariu— tratóse más d'un actu de desafíu políticu que d'una clasificación téunica.[2]

En 1676 el fíu de Huang Zongxi, Huang Baijia, qu'aprendió de Wang Zhengnan artes marciales, fixo'l primer manual que se conserva sobre artes marciales internes, el Nèijiā quánfǎ.[3]

República de China[editar | editar la fonte]

Dende 1914 Sun Lutang, xuntamente con Yang Shao-hou, Yang Ch'eng-fu y Wu Chien-ch'üan, aprendieron Tai Chi al públicu nel Institutu d'Investigación de la Educación Física de Beijing. Sun enseñó ellí hasta 1928, un periodu granible pal espoxigue de los modernos estilos Yang, Wu y Sun. Dende 1915 Sun Lutang tamién empecipió a espublizar testos d'artes marciales.

En 1928 los xenerales del Kuomintang Li Jing Lin, Zhang Zi Jiang, y Fung Zu Ziang, organizaron un tornéu nacional d'artes marciales en China pa pescudar cuálos yeren los artistes marciales más bonos col envís d'empezar a construyir l' Academia Central d'Artes Marciales (Zhongyang Guoshuguan). Los xenerales estremaron a los participantes del tornéu ente Shaolin y Wudang. Los participantes de Wudang reconocíenlos por tener habilidaes "internes". Xeneralmente yeren prauticantes de Tai Chi Chuan, Xingyiquan y Baguazhang. El restu competíen baxo la clasificación de Shaolin. Ún de los ganadores de la categoría "interna" foi'l maestru de Baguazhang Fu Chen Sung.

Sun Lutang[editar | editar la fonte]

Sun Lutang afitó los siguientes criterios pa estremar un arte marcial internu:

  1. Importancia del usu de la mente pa coordinar el dominiu del cuerpu relaxáu, en vez d'usar la fuercia a cencielles.
  2. El desarrollu internu, circulación y espresión del qi, la "enerxía vital" de la filosofía clásica china.
  3. L'aplicación de los principios taoístes de movimientu esternu daoyin, qigong y neigong.

L' estilu Sun de Tai Chi Chuan nel que tuvo nomadía Sun Lutang amiesta principios de les tres artes que consideró neijia. Otres artes marciales chines distintes d'eses tres tamién enseñen lo que se tien por práutiques internes, pese a que xeneralmente clasifíquenles como esternes (p.e. Wing Chun). Delles artes marciales non chines tiénense tamién por internes, por casu l' Aikido, I Liq Chuan, Ip Sun, y Kito Ryu jujutsu. Munchos artistes marciales, sobre too fuera de China, nun tan nin plizcu d'alcuerdu. Delles escueles neijia refiérense a les sos artes como artes marciales d' "estilu suave".

Entrenamientu de les artes marciales internes[editar | editar la fonte]

Los estilos internos céntrense na conciencia del espíritu, mente, qi ("enerxía"), y l'emplegu del dominiu relaxáu más que de la tensión muscular. Les manes qu'emburrien son un métodu d'entrenamientu usáu davezu nes artes marciales internes pa desendolcar la sensibilidá y la flexibilidá.

Ensin embargu hai qu'emplegar munchu tiempu nel entrenamientu físicu básicu, como por exemplu nel entrenamientu de la postura (zhan zhuang) y nel estiramientu y fortalecimientu de los músculos, asina como nes formes de mano vacía y armes, que pueden ser mui esixentes.

Delles formes nos estilos internos fáense adulces, masque dalgunes inclúin arranques repentinos de movimientos esplosivos (fa jin), como los que l' estilu Chen de Tai Chi Chuan ye famosu por enseñar primero que n'otros estilos como'l Yang y l'Wu). La razón del ritmu en xeneral lentu ye meyorar la coordinación y l'equilibriu aumentando la carga de trabayu, y riquir que l'estudiante tea bien atentu a tol so cuerpu y al so pesu cuando faiga una téunica. Nun nivel avanzáu y en combate real, los estilos internos fáense rápido, pero l'oxetivu ye aprender a que tol cuerpu intervenga en cada movimientu, a tar relaxáu, con un aliendu fondu y controláu, y a coordinar con tinu los movimientos del cuerpu y la respiración según los dictaos de les formes, al tiempu que se mantién un equilibriu perfeutu.

Carauterístiques[editar | editar la fonte]

Según la mayoría de les escueles, la razón de la etiqueta "interno" ye la importancia que se da a los aspeutos internos al principiu del entrenamientu. Una y bona s'aprenden estes rellaciones internes, aplíquense a les aplicaciones esternes de los estilos en cuestión.

Los estilos esternos (外家, pinyin: wàijiā; lliteralmente "familia esterna", tamién escritu Wai Chia) estrémense por movimientos rápidos y esplosivos y por centrase na fuercia física y na axilidá. Los estilos internos inclúin tanto los estilos tradicionales centraos n'aplicación práutica y nel combate como los estilos modernos adautaos a la competición y a la educación física. Exemplos d'estilos esternos son el Shaolinquan, con ataques esplosivos direutos, y munches formes d'wushu que presenten téuniques espectaculares de blincos. Los estilos esternos entamen centrando l'entrenamientu nel puxu muscular, la rapidez y l'aplicación, amestando polo xeneral los aspeutos de qigong nel entrenamientu avanzáu, llueu d'algamar el nivel físicu "duru" deseáu.

Hai quien diz que nun hai diferencia ente los sistemes internos y esternos de les artes marciales chines [4][5], mientres qu'otros maestros de sonadía opinen distinto. Por casu'l maestru de Taijiquan Wu Jianquan:

Los que prautiquen Shaolinquan obren con fuercia y resistencia; les persones non amañoses nesta clas d'entrenamientu pierden llueu l'aliendu y galden. El Taijiquan nun se paez a esto. Fai pola relaxación activa de cuerpu, mente ya intención.

Práutica actual[editar | editar la fonte]

Anguaño solamente unes cuantes escueles tradicionales qu'enseñen estilos internos entrenen marcialmente, seya pa la defensa personal o pa la competición.

La mayoría de les escueles internes enseñen formes que se prautiquen solo polos sos beneficios pa la salú. Asina'l Tai Chi Chuan, a pesar de los sos raigaños nes artes marciales, ta agora nel mesmu ámbitu que'l Qigong, la práutica puralmente meditativa basada en conceutos de la circulación del qi. Al centrase solamente na salú, les clases de tai chi fixéronse populares n'hospitales, clíniques, centros sociales y de mayores, nos últimos venti años más o menos, cuando medraron los representantes del baby boom y l'arte algamó más sonadía como entrenamientu de baxu impautu pa mayores.

A los tradicionalistes abúlta-yos qu'una escuela que nun enseña aspeutos marciales ayundes nel so programa nun pue dicise qu'enseñe realmente l'arte que de mano diz tar autorizada pa enseñar. Dellos maestros tradicionales tamién piensen que pescanciar los principios teóricos centrales del neijia y la curiosura p'aplicalos son una puerta necesaria a los beneficios de la salú.

Artes marciales internes na ficción[editar | editar la fonte]

Los estilos internos tan venceyaos na lleenda y na ficción popular colos monesterios taoístes de Wudangshan nel centru de China.

Na serie de televisión Avatar: The Last Airbender, preséntase l'Airbending como una forma adautada d'un arte marcial internu.

Les artes marciales internes son un tema común nes noveles y películes chines wuxia, y davezu represéntenles como orixinaes en Wudang o mitoloxíes asemeyaes. De cutiu les práutiques internes xenuines son esaxeraes de manera hasta'l puntu de faceles paecer milagroses, como en Tigre y Dragón o en Tai Chi Master. Los conceptos internos tamién valieron pa comedia, como nos filmes Shaolin Soccer y Kung Fu Sion.

Na popular serie ánime Naruto hai dos personaxes llamaos "Neji Hyuga" y "Hinata Hyuga" que prautiquen téuniques de "boxéu suave" o "Palma Suave" y usen los 8 Trigrames Baguan pa les sos téuniques. De xuru que Neji sacó´l so nome d'equí.

Referencies[editar | editar la fonte]

  1. «Ming-Period Evidence of Shaolin Martial Practice». Harvard Journal of Asiatic Studies 61 (2):  páxs. 359–413. December 2001. doi:10.2307/3558572. ISSN 00730548. http://jstor.org/stable/3558572. 
  2. «Ignorance, Legend and Taijiquan» (PDF). Journal of the Chenstyle Taijiquan Research Association of Hawaii 2 (3):  páxs. 1–7. Autumn/Winter 1994. http://seinenkai.com/articles/henning/il&t.pdf. 
  3. Shahar 2001
  4. Francis, B.K. (1998). Power of Internal Martial Arts: Combat Secrets of Ba Gua, Tai Chi, and Hsing-I. North Atlantic Books.
  5. Wong Kiew Kit (2002). Art of Shaolin Kung Fu: The Secrets of Kung Fu for Self-Defense Health and Enlightenment. Tuttle.

Ver tamién[editar | editar la fonte]

Enllaces esternos[editar | editar la fonte]